4 minuts i mitja, serà un quart de dues, com els dèiem
als darrers minuts del matí de Tarragona Ràdio,
els compartim amb Santiago Camós.
És el president de Justícia i Pau, l'entitat comença
justament aquest divendres, una nova edició
del cicle de sopars col·loquis, que se celebraran
un cop al mes amb diferents temes.
De força interès, a cada sopar participarà un convidat
que abordarà temes tan diversos com la Constitució Europea,
la família, el matrimoni o el futur de les llioses
i de Tarragona, per posar algun exemple.
Parlem de tot plegat, com dèiem, amb Santiago Camós.
Molt bon dia, senyor Camós, benvingut.
Abans de parlar dels sopars, no hem de perdre de vista
que el passat divendres es va fer el lliurament
del Memorial per la Pau Josep Vidal i Lletja,
el corresponent a l'any 2004, un guardó
i una cita veterana a les nostres comarques.
Es fa a la ciutat de Reus, però tota la vida s'ha fet allà,
però té un ressò a tot el camp de Tarragona.
Té el domicili a Tarragona i la concessió es fa a Tarragona.
És que lliurement es fa al centre de lectura de Reus.
I és una tradició també, i que està molt bé.
Home, només faltaria que una unitat com Justícia Pau
tingués perjudicis, en aquest sentit.
I en Guany, aquest premi s'ha atorgat a la Fundació FICAT,
que és una organització que treballa sobretot en el camp jurídic
de presos, expressos.
Explica'ns una miqueta.
Sí, és una entitat que treballa precisament
amb els sectors més marginats de la societat.
Foramentalment treballa a Barcelona,
i les seves comarques, i Girona també.
I potser la característica més destacada,
en comparació amb altres entitats semblants,
és aquesta atenció preferent,
aquest acompanyament personal,
presos, expressos,
i persones que estan en risc de marginació,
risc molt alt.
Que poden ser, doncs, drogadictes,
que poden ser tot tipus de persones marginades.
I va dir una cosa que em va agradar,
perquè el senyor que va venir a recollir,
un advocat, Albert Parés, de Barcelona,
va venir a recollir a Guardó,
i va dir que quan ells van a la presó,
els pares el reben molt bé,
i sempre diuen,
ja vienen los abogados de la calle.
És a dir,
ells fan una distinció molt clara
entre el que és el funcionariat,
el que és l'administració,
que fan una tasca molt interessant i molt necessària,
i la gent al carrer.
A mi em serveix això per insistir
a la necessitat i la bontat del voluntariat.
Perquè, de vegades,
l'altre ja sentia,
ens hem al carrer de TV3,
algú dubtava
si el voluntariat el que fa
és treure la feina a l'administració,
descarregar l'administració i tal,
que pren el seu paper i tal,
i no,
tenen funcions molt diferents i complementàries.
Indubtablement,
l'administració de justícia,
per exemple,
dintre de la presó,
els funcionaris no poden dedicar-se
a escoltar la vida i miracles dels presos.
I, en canvi,
ells tenen una necessitat grandíssima
d'explicar-se,
de parlar,
no de demanar coses,
de parlar.
Això ho pot fer un voluntari.
És un col·lectiu bastant deixat,
els presos i ex-presos,
és d'aquest punt de vista.
I oblidats bastant.
Per això ens va agradar molt
que el premi fos per una entitat
que té aquesta atenció preferent pels presos.
Però això encara, senyor Camosi,
vostè ha tret el tema,
es qüestiona molt,
no tant de dir,
home,
segurament en el millor dels mons
no caldrien organitzacions
com la que vostè representa.
Jo penso que fins i tot en el millor dels mons.
També?
De dir, home, clar,
és que mentre aquestes organitzacions
facin aquesta feina,
l'administració no es molestaran
a assumir determinades responsabilitats
que diuen que també té, no?
Hi ha coses que sí,
que les fan el voluntariat
i les hauria de fer l'administració.
I de fet moltes comença el particular
perquè veu la necessitat
que la viu més de prop
i té més, no sé,
més llogeresa d'actuació,
més facilitat
i després passen a l'administració.
Però després hi ha d'altres activitats
que penso que en la millor de les societats
existiria un mínim de voluntariat
per exemple aquest,
el de parlar amb els presos.
Jo no m'imagino un funcionari
de les presons
perdent hores...
I que ha treballat allà vuit hores
tot el dia amb la pressió que suposa.
I que a més el preso
el veu com un funcionari,
com l'altra part.
En canvi un voluntari
el veu com un amic
que va allà a perdre el seu temps
a parlar amb ell.
O el cas,
jo sempre dic,
de la diàlisi infantil,
per exemple.
La diàlisi infantil
és una cosa que pertany
als metges,
que pertany a les infermeres,
que pertany a tota la cosa administrativa.
Però el fer companyia
amb un nen
mentre li dura la diàlisi,
comptar-li un compte,
distreure'l i tal,
això no ho pot fer
l'infermera normalment.
I el pare, la mare,
han de treballar,
tenen altres fills.
I la família, de vegades,
ho poden fer,
de vegades no.
Doncs aquí hi ha una feina
de voluntariat
que no té per què
ser assumida
per l'administració.
Els grans mals
estructurals del planeta davant,
segur que els ha de resoldre
algú més
que no pas als voluntaris
per aquests gestos quotidians.
Aquests el que han de fer
és denunciar
l'existència de aquests problemes,
començar a actuar,
complementar,
però indubtablement
amb una societat ideal
no caldria aquest tipus
d'actuació.
Això està clar.
Ara, també,
perquè el descobrir
noves necessitats,
que sempre n'hi haurà,
el relacionar-se amb els altres,
veure on hi ha problemes
que fins aleshores
l'administració
no havia captat,
això és feina de voluntariat.
Ara, un cop descoberta
i organitzada,
que sigui l'administració
que ho faci, d'acord.
Aviam, no hi ha dubte
que moltes persones
i algunes d'elles
des de la bondat més absoluta
qüestionen el paper
de determinar
de les organitzacions
no governamentals,
però tampoc no hi ha dubte
que estan fent
una tasca importantíssima
i que moltes vegades
són els últims
que se'n van
de les zones
de risc sobre conflicte.
Això no vol dir
que s'hagi de confiar
absolutament.
Sí, és que se'n van,
que n'hi ha que ni se'n van,
que s'queden.
Tampoc són àngels
i també poden tenir defectes
i indubtablement
hi ha vegades
que l'erren,
això és segur,
però en conjunt
fan una feina molt positiva.
És que amb el que està caient
costa tant,
de creure
i d'aguantar
la vida personal
de cadascú
pot tenir transcendència
a l'altra punta del planeta.
Sí, sí, sí.
Però la idea és bonica.
Senyor Camós,
hi ha una altra cosa
que fan des de Justícia Pau
que és que creen
aquest escenari
adient
de la conversa
reposada,
relaxada,
tranquil·la,
per parlar de coses
importants
que no vol dir
coses passades
ni feixugues.
No, no, que va.
I això és el que fan
els sopars col·loquis.
I alguna cosa deu tenir
quan ja porten 15 anys
fent-ho.
Sí, sí, sí.
15 anys que ha passat
un munt de gent
tant de convidats
com d'assistència
dels sopars col·loquis.
Home,
sempre hem pensat
que calia un espai
de diàleg
dintre de l'església
per començar,
perquè l'església
és molt plural
i és bo que sigui plural.
Hi ha moltes mentalitats,
sensibilitats diferents.
Llavors, de vegades,
jo fa el fet
que hi ha un cert distanciament
d'uns i altres.
Hi ha com a incomunicació.
Dins de la mateixa comunitat.
Dins de la mateixa comunitat eclesial
hi ha pensaments diferents
i això és lògic,
però el que no és lògic
és que hi hagi comunicació.
Llavors,
establir un diàleg
entre persones
que pensen diferent
sobre molts temes
sense intentar
convèncer ningú
si no simplement
comentar,
parlar,
enriquir-se
amb el que pensa l'altre,
això és molt positiu.
Però, a més a més,
Justícia i Pau
és una organització
d'església
que és fronterera.
És a dir,
que una de les seves missions
és el diàleg
amb el món no religiós,
amb el món de fora,
amb el món no eclesial.
I aquí també
s'ha d'establir un diàleg.
L'església
ha d'estar atenta
als signes del temps,
com deia Joamit III.
I una forma
de descobrir
aquests signes dels temps
és estar en diàleg
amb la societat.
I això és el que podem fer
nosaltres com a justícia.
O intentem,
perquè seria molt agosarat
dir,
nosaltres som els del diàleg.
No,
som uns més
que promouen el diàleg.
De fet,
Justícia i Pau
és una organització
prou coneguda
i que en determinats moments
i davant de determinats fets
ha estat molt crítica també
i alineant-se perfectament
amb altres postulats,
laics d'altres tipus
d'organitzacions.
Per tant,
això vull dir
que el seu currículum
des d'aquest punt de vista
és indubtable.
Però tot i que és
una organització d'església
com vostè deia,
abans de començar
l'entrevista més formal,
a mi m'ha agradat
una cosa
que m'ha dit
el senyor Camus
perquè jo li he comentat
Déu-n'hi-do
quina quantitat
de convidats.
Diu,
sí,
però ens ha quedat
un programa
una mica
eclesial.
M'ha fet gràcia això.
Aquest curs
potser sí,
que no dominen
però n'hi ha molts
també som més
principalment religiosos.
Però ha sortit així.
Però no sempre ha estat així?
No,
que va, que va, que va.
Ha estat una casualitat.
Que va, que va,
una casualitat.
Però no,
queda bé.
A més,
amb una certa coherència
perquè el fet
que el primer tema
sigui precisament
l'arxidiosi de Tarragona
és curiós,
però no n'havíem tractat mai.
Som part de la diòsidia de Tarragona
i no n'havíem parlat mai.
Què som?
Per què som com som?
D'on venim?
On anem?
Aquestes coses són important.
Hi ha hagut un canvi de titular
que en el seu dia es va parlar.
Precisament hem pensat
que també és un bon moment
per parlar d'això.
Clar, clar, clar.
Que per cert m'ha enviat,
però vaig portar personalment
el senyor arcabisbe
al programa
i espero que li agradi
i confio que pugui venir
alguna vegada.
El va portar personalment
i va poder parlar amb ell?
Sí, sí, sí.
Ja l'he saludat tres vegades.
I realment és una persona
molt cordial.
Jo,
parlant precisament de diàleg,
sóc optimista
respecte de l'actuació
d'aquest arcabisbe
perquè les idees
poden ser com siguin
i potser segurament
potser les seves idees
no coincidiran
amb les meves
ni amb les que en general
té un sector de l'Església
en torn de justícia.
Va, per exemple.
Però jo penso
que això secundari
demana una cosa
molt més important
que és l'actitud de diàleg,
l'actitud d'escoltar,
l'actitud de parlar amb la gent,
de buscar una unitat
per sobre de les diferències.
Això penso que és importantíssim
i això m'ha semblat veure
en aquest arcabisbe.
M'ha semblat.
Jo espero que la realitat
vagi per aquesta intuïció.
Aquest és el primer tema
que proposen aquest divendres
amb Manuel Fuentes Gasó
llicenciat en Història
de l'Església.
Sí, és el que dirigeix
l'arxiu d'aquí
de l'Església de Tarragona.
És coneixedor d'aquesta
arxiu.
Sí, i tant, i tant, i tant, i tant.
Pot parlar perfectament del passat,
del present i del futur
parlaran tots, em penso.
Sí, en parlarem tots.
Això és segur.
Ell parlarà més del passat
que és el que domina més i tal.
Del present també podem parlar.
I del futur,
potser serà futurologia,
però mira.
Són trobades de caràcter mensual
pel novembre,
tenen intenció de parlar
de família i matrimoni.
Família i matrimoni, sí.
És un tema molt d'actualitat també.
Sí, molta actualitat.
Sembla que és un tema
que el farà la noia aquesta,
Marí Geronés,
que és una noia de Girona,
que es veu que ho va fer molt bé.
Els van sentir unes quantes persones
del nostre àmbit,
la van sentir a Barcelona
fa uns mesos
i els va agradar molt.
Va dir, de fet,
que quan va acabar
la seva intervenció,
els aplaudiments
van durar minuts.
Això vol dir
que a la gent li va agradar.
Un tema important
quan tots no se'ns escapa
que els models de família
cada cop són més diversos
i més heterogenis
i també...
I més discutits.
I per això precisament
convé el diàleg.
Jerarquia, dignitat o servei?
Déu-n'hi-do, eh?
Tema important.
Per un doctor en teologia.
Tema important.
Per què existeix la jerarquia?
Quina justificació té?
És una cosa
que sempre m'ha preocupat,
sobretot perquè m'agrada la història.
I quan veig
determinades actuacions
de la jerarquia
dic, això...
La mateixa existència
de moltes dignitats.
Hi ha hagut cardenals
dintre de la història
de l'humanitat
que realment ja no saps...
El cardenal Richelieu,
posem per cas
a la França
del segle XVII,
era un eclesiàstic,
era un polític.
Quin sentit tenia
el cardenal?
I quin sentit té ara,
per exemple,
el cardenalat?
És una figura
que no forma part
de la jerarquia
com a de l'estructura jeràrquica
i en canvi
té una importància molt gran.
Són coses que...
S'han de discutir.
Per exemple,
hi ha coses
que poden ser molt convenients
per a l'Església
des d'un punt de vista jeràrquic
o d'estructura
i en canvi
potser no són tan bones
o tan necessàries
o tan urgents
per a l'Església
com a poble de Déu.
És possible.
Parlem-ne de tot això.
I també parlaran
de la Constitució Europea.
També,
també,
també.
Sí o no.
Un personatge
que també visitarà
aquests sopars
al mes de febrer
concretament
és un personatge
sub rellem,
un pacifista
nord-americà.
Sí,
Vostè abans
em comentava
que és una persona
que ha tingut així
una vida...
Sí,
sí,
és una vida
no plàcida precisament.
Aquesta persona
va fer una vegada fam
per protestar...
Bueno,
no sé,
de coses...
Va estar a la presó
perquè ell es va infiltrar
a una famosa acadèmia,
ja ens ho explicarà ell,
una acadèmia
que es veu
que existeix a Nord-Amèrica
que és una autèntica
acadèmia de dictadors.
Per allà han passat
tots els dictadors
de terra americans,
la majoria de dictadors
coneguts americans
han passat per allà,
formació.
I,
és clar,
el van descobrir,
va estar a la presó,
és pacifista...
En fi,
és una persona curiosa
i jo penso que digna
de conèixer-lo.
Ha de venir aquí a Europa
el mes de febrer,
llavors van contactar amb ell
i mira,
ens parlarà.
També visitarà aquest sopar
el que podríem dir,
i em perdonarà,
que ho diem amb tot
el respecte del món,
un autèntic
venedor de bestsellers.
Estem parlant
de l'Armand Puig
perquè Jesús,
un perfil biogràfic,
és un llibre
que s'ha convertit
en un gran èxit
de vendes a Catalunya.
Sí,
sí,
i també el tindrà.
Això ho vam pensar,
ho vam tenir en compte,
però a més a més
és un tema
que fins ara
tampoc no ha sortit
i a mi sempre m'havia
preocupat,
m'havia interessat.
I les vinculacions familiars
de Jesús,
la mare,
la tieta,
de tot això.
És que en definitiva,
si som creients
és que som seguidors de Jesús,
som creients
en una persona
que és ell.
Llavors,
qui és aquesta persona,
qui era,
què representa,
quin missatge ens va donar,
penso que és importantíssim
conèixer-ho.
Govern i confessions
religioses.
Sí,
això ve perquè Montse Coll,
una persona prou coneguda
aquí a Tarragona,
va participar al concili i tal,
actualment és directora general
d'afers religiosos.
Sí,
sí,
sí.
Llavors,
ja ha participat altres vegades
també com a ponent
a les nostres col·loquis.
I ens va semblar interessant
que des del seu lloc
ens digui la seva experiència
del que fa,
però sobretot
plantejar una mica
el tema de les relacions
entre les confessions
religioses
i les administracions públiques.
És un tema
de molta actualitat
i que
ella és una persona
prou ponderada
com que ens parli
bé del tema.
Com també ho és d'actualitat
en bioètica
i en brions.
També,
i tant,
i tant,
i tant.
Aquest és un jesuïta
que ens parlarà
i en sentit obert.
Jo tots aquests temes
no els concebeixo
com un adoctrinament,
sinó,
torno a dir,
com espai de diàleg.
És a dir,
que ens diguin
arguments a favor,
arguments en contra,
per què uns pensen que sí,
per què uns altres pensen que no,
que estem informats.
Per això seria important
que prengui la seva decisió
en consciència.
Per això és important
explicar i deixar ben clar
que aquests sopars
són oberts a tothom,
a persones que tinguin
vincles.
No és per gent d'Església,
només,
és per gent de tot tipus
que es preocupi
d'aquests temes.
I acaben el mes de juny
amb el sopar
Influència del factor religiós
a la societat,
una mica per tancar,
no?,
el cercle.
Penso que tanca molt bé
el cercle
i és que és important
perquè darrerament
s'ha posat molt de moda
criticar el paper
de la religió catòlica
a totes les esglésies
dient que ha sigut
una influència nefasta,
negativa i tal, tal.
I jo sempre he pensat
que és injust
perquè hi ha pàgines negres
a la història
de la religió catòlica
de qualsevol altra religió
però ni es pot jutjar
només a la religió catòlica
per aquestes pàgines negres
ni es pot jutjar,
per exemple,
l'Islam
pel fanatisme actual
de molts dels seus adherits
sinó que és molt més
que això.
Llavors jo voldria
que ens parlés
de això,
com ha influït la religió
per bé i per mal,
però jo penso que
molt per bé
a la Constitució
de les nostres societats.
En l'actualitat
aquests sopars
es fan a Torreforta,
al restaurant MR,
al carrer Francolí
número 59,
comencen a dos quarts de nou.
Jo no sé si...
És molt fàcil d'arribar, eh?
Sí, però jo no sé
si es cal fer
una reserva prèvia o...
No, no,
millor.
Millor perquè, esclar,
nosaltres el restaurant
ens demana
més o menys quant serem.
Clar, si tothom
es presenta sense avisar,
crea una incomoditat
a les dels restaurants.
És a dir,
que per atenció a ells
és millor avisar abans.
Ara, si algú no ha pogut avisar
o té la idea
d'última hora,
doncs bé,
si algú no pot anar
a l'hora del sopar
perquè treballa
o pel que sigui
o perquè està a règim
i no vol sopar,
doncs pot venir
a l'hora que comença
el col·loqui
que acostuma a ser
sobre les 10,
tres quarts de 10,
les 10.
Sopen i mentre van sopar
ja comencen
una miqueta
a escapar l'ambient.
Exacte.
Mentre el sopar
establim una relació
de coneixement,
d'amistat entre nosaltres,
que això sempre és bo.
Mentre es menja
i es beu,
hi ha més llibertat,
més confiança
i llavors es prepara el tema.
Llavors,
uns 20 minuts,
26 minuts,
parla el ponent
i llavors el col·loqui.
Són preguntes,
va contestar,
tot això.
I sortim pràcticament
a dos quarts de 12.
És a dir,
que a les 12
tothom a casa ja.
Doncs és una bona manera
de recuperar espais
de diàleg.
En aquest cas,
sempre fa falta.
I tant,
és el que més fa falta.
A proposta de justícia
i pau,
oberts a tothom,
independentment
d'on estigui
la nostra creença
o la nostra ideologia.
Santiago Camus,
president de justícia
i pau a Tarragona,
gràcies per venir.
A vosaltres per cridar-me.
I que hi hagi
una bona assistència.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu.