Un minut i mig i seran tres quarts d'una ja.
Déu-n'hi-do com està passant el matí de Tarragona Ràdio en aquesta hora,
que gairebé de forma monogràfica estem dedicant a temes que té a veure
amb la cultura catalana.
Si ara parlaven de llengua, ara parlem de la Comissió de la Dignitat,
que aquí a la ciutat de Tarragona s'ha presentat amb una taula de suport
al camp de Tarragona, de la que formen part escriptors,
intel·lectuals i altres professionals de la nostra demarcació.
Aquesta comissió, recordem, la de la Dignitat, ja fa un quant temps
que es va crear, un parell d'anys aproximadament,
insisteix en el retorn a Catalunya dels anomenats papers de Salamanca.
El president de la taula de suport de Tarragona és l'escriptor i professor de la URB.
Magí Sonyer, molt bon dia, Magí.
Hola, bon dia.
Fa dos anys que es va crear aquesta Comissió de la Dignitat?
L'any 2002, sí.
Sí, no? Hi ha dos anys i s'ha mantingut allà ferma,
però escolta, sembla que no hi ha hagut cap moviment per part de l'altra banda,
aviam si ens entenem, per utilitzar un llenguatge planer.
Bé, confiem que ara hi sigui el moviment,
tot i que la història de tota aquesta, no de la Comissió,
sinó del retorn dels papers o de les demandes de retorn dels papers,
és una història tan estranya...
Podríem recordar, Magí, et sembla?
Perquè tothom sabem de què estem parlant.
Recordar-ho és espectacular.
Ja ho repassava aquest altre dia a partir del llibre.
I havies de fer un esquema, no?, per poder entendre tot el camí.
Sí, sí, sí, però és veritat.
Imagineu-vos que els primers que vam parlar del retorn,
concretament del retorn, la primera proposta de retorn de papers,
va ser, i aquí ve la primera sorpresa,
l'Antoni de Senillosa, l'any 1980.
I que en aquell moment era el seu cap de partit,
que era Manuel Fraga, i estava d'acord.
Perquè era Alianza Popular, aleshores.
Sí, sí, era Alianza Popular.
I estaven d'acord, i estaven d'acord.
Sembla que, no m'ho feu recompondre pas per pas,
però així a grans trets,
un temps després es va discutir
quan ja hi havia govern socialista,
i aleshores els socialistes, en majoria absoluta,
hi van estar en contra.
De que tornessin a Catalunya.
De que tornessin a Catalunya.
Amb l'argument aquest de la unitat d'arxiu
i totes aquestes coses.
O sigui, imagineu-vos,
el primer panorama realment és espectacular, eh?
O sigui, amb l'AP, actual PP, diríem,
doncs a favor, diríem,
i amb el PSOE en contra, en un primer moment, eh?
En un primer moment.
Tira després, passo anys,
i l'any 89 es produeix la resolució
del Parlament de Catalunya.
Una resolució perquè tornin els papers.
Molt bé.
Aleshores, es discuteix el Congrés,
i aleshores la proposició es tomba,
es diu que no, vaja,
es diu que no en aquell moment concret.
Es comencen a treure...
Es clar, per determinades persones
era molt difícil d'argumentar, això.
Per exemple, pel ministre de Cultura de l'època,
el Solet Ura,
que ell deia que personalment
ja estava a favor del retorn.
Però, esclar,
aleshores va començar a sortir
l'argument aquell estrany
dels problemes tècnics.
Semblava que hi havia problemes tècnics.
Quan finalment,
i passo molt per sobre de moltes altres coses,
l'any 95 es produeix un acord
del Consell de Ministres,
aleshores,
el Consell de Ministres és socialista, eh?
Encara.
Sí.
Faltava poc, diríem,
perquè...
Pel que entrés al PP.
Exacte, però era el socialista.
Aleshores es produeix
la manifestació a Salamanca,
aquella,
les declaracions aquelles
més aviat desafortunades
de personatges
com el Torrenta Ballester,
molt desafortunades,
parlant del dret de conquesta
i totes aquestes coses.
Que algunes van sobtar, fins i tot, no?
Que dius, home,
no esperàvem
segons quines reaccions, no?
I que parcialment
es van rectificar després,
però després ja, esclar.
I aleshores
no s'arriba a executar
l'acord de Consell de Ministres
i no s'arriba a publicar.
I som aquí.
I aquí s'atura, ja.
I aquí s'atura la cosa.
Vull dir, l'any 2000
hi ha un altre acord
del Parlament de Catalunya,
es fa una comissió tècnica,
se n'han fet dues o tres, ja,
de comissions tècniques.
En un cas,
sempre el resultat ha estat, diríem,
a favor del retorn dels papers.
i aleshores,
quan d'això,
quan...
En alguns casos,
senzillament,
les últimes vegades
els governs del PP
ja deien senzillament
que els era igual
els informes tècnics,
i que no els retornaven ni prou.
O sigui,
que és una autèntica barbaritat,
diríem.
Tota la història aquesta,
diríem,
i tot el procés
és una autèntica barbaritat.
A mi em crida molt l'atenció
que no es tornin
els anomenats papers
de Salamanca,
sovint argumentant públicament
aquest tema tècnic,
aquesta unitat arxivística,
quan aquesta història
que ens has resumit
es veu que oveix
a interessos
i a posicions polítiques,
fonamentalment, no?
Això és claríssim.
A més,
mira la qüestió aquesta
que es diu
l'únic argument
pràcticament
que es pot esgrimir,
que és el de la unitat d'arxiu,
tampoc no funciona.
Primer de tot,
perquè allò,
de fet,
no és un arxiu.
Penseu, per exemple,
que entre els papers
que han de tornar
hi ha la biblioteca
particular
de l'Antaner Rubí i Virgili.
Ja m'explicareu
quin arxiu és això,
quins papers.
I després,
una dada
que és esbaleïdora.
De Barcelona,
l'any 39,
van sortir
11 vagons de tren
de papers.
Es diu que,
suposant que tornessin
demà,
els papers
tornaria
menys d'un vagó.
Tota la resta
ha estat destruït.
Aleshores,
clar,
quina argumentació
hi ha aquí
sobre unitats d'arxiu
i tot això.
S'han cremat,
s'ha fet tota mena de coses,
diríem,
no?
Molta cura no han tingut
en aquest patrimoni, eh?
No.
A més a més,
que no és un arxiu
sobre la guerra civil,
que és el nom
que se li ha volgut donar.
Hi ha molts arxius personals.
Personals,
d'entitats,
de tota mena de coses.
Jo diria que,
més aviat,
és un arxiu
sobre un món,
sobre el món
que el franquisme
va voler esborrar
del tot.
Si, per exemple,
en llegim
així per sobre,
diríem,
la mena de...
o sigui,
les entitats
o què d'això
i fins i tot
alguns particulars
doncs que d'això,
els quals van ser
espoliats els papers,
ens en podem adonar.
Per exemple,
hi ha ataneus
de tota mena,
associacions
de molts tipus,
però, per exemple,
i això és curiós,
centres espiritistes,
teosòfics,
naturistes.
Clar,
de vegades
amb això
no s'hi pensa,
no?
Tot aquest món
que ara ha tornat,
que els últims anys
està molt de moda,
diríem,
tot aquest món
de la medicina naturista,
de la fusió
entre religions
i tot això,
tot això era molt viu
abans de l'any 39.
Esclar,
tots els centres aquests
que tenien
una gran vitalitat
a Catalunya,
doncs els papers,
doncs,
jo no diré
que siguin a Salamanca,
perquè en una bona part
segurament quedaven formar part
dels 10 vagons destruïts
ja, no?
Però són els que van sortir d'aquí.
Després, esclar,
sindicats,
masoneria,
partits polítics...
Clar,
però aquests aspectes
que dius és molt important
perquè la història
doncs es fa a través
de tota una sèrie
de documents,
etcètera,
però aquesta reconstrucció
de la vida quotidiana
també es fa a partir
d'aquests documents
menors,
entre cometes,
que ara esmentaves,
no?
Esclar.
És fonamental.
però això és bàsic,
eh?
És que nosaltres
no sabem pràcticament res,
vaig dir-ho una mica,
però sabem molt poca cosa
de tot un món
que era el món progressista
i que tenia moltes derivacions
que es va generar
des de finals del segle XIX
fins a l'any 39
i que era molt viu
i algunes de les coses
que ara ens pensem
que s'inventen
en la societat actual
doncs tenien una gran força
en aquell moment.
Clar.
I posem un exemple,
perdona que em vagi
una mica de tema.
Sí, no, no, ja, ni tant, ni tant.
Perdona que em vagi
una mica de tema.
Està molt de moda
en l'actualitat,
per exemple,
la medicina homeopàtica.
Doncs bé,
un escriptor català
molt conegut
i que no era una persona
especialment,
diríem,
molt progressista,
com era Narcís Uller,
té un conte
dedicat a la medicina homeopàtica.
Senzillament perquè a casa seva
doncs la practicaven,
o sigui, a casa seva
es medicaven d'aquesta manera.
Això és per donar una mica
la idea
de tot allò que es va voler
destruir,
diríem,
de tot un món,
no és uns partits...
És una identitat, no?
És tota una manera de ser,
és clar.
Clar,
això és el que s'hauria
de retornar aquí,
diríem,
la memòria,
tot això,
és el que s'hauria de retornar,
és clar.
No sé si tens notícia
d'investigadors
que hagin anat a Salamanca
a investigar,
a fer algun treball
sobre aquests papers.
A veure,
hi ha anat molta gent,
hi ha una notícia
ara concreta de persones,
clar,
tothom que tracta
el tema,
relació amb això,
a tu una miqueta,
quan arriba allà
i veu tot allò allà,
no sé...
Clar,
fa molt d'afecte.
Quin cos
li ha de posar,
no?
Fa molt d'afecte.
També,
sobretot,
a partir d'aquests dos últims anys,
a partir de l'acció
de la Comissió de la Dignitat,
també han anat
a ajuntaments,
a entitats,
a veure els seus papers,
diríem,
no?
o altra cosa
fa un efecte estrany.
Jo sé,
per exemple,
que els del CUE
hi van anar,
no?
A veure,
els seus papers,
és com allò
com la persona
que va a veure
la persona
que tenen tancada
la presó
molt lluny,
no?
El seu presoner,
no?
Els seus papers.
O sigui,
ara,
en definitiva,
jo penso que aquí
hi ha una cosa,
tota aquesta història
és una autèntica barbaritat,
eh?
Però,
perquè ningú
no pot argumentar
actualment,
però ningú
vull dir ningú,
eh?
Ningú que
que no vagi
directament
en una confrontació,
esclar,
ningú no pot argumentar
que això ha de ser
a Salamanca
perquè és un puti
de guerra.
Amb aquestes alçades
això no s'aguanta,
no?
Jo penso que no.
Han d'argumentar
altres raons,
probablement,
però aquesta és...
Jo penso que no.
Però al mateix temps,
esclar,
mentre això
sigui allà,
jo penso que
no es pot
donar per tancat,
diríem,
tot això,
no?
Tot aquest conflicte.
Un conflicte
que està tractat
molt malament,
però molt malament
està tancat.
En general,
no?
Molt malament,
però un autèntic
desastre.
A veure,
hi ha coses que s'expliquen
i que jo les entenc.
A veure,
l'any 75
la gent no sabia
ben bé què passava,
no?
I no se sabia ben bé
com anirien les coses
i encara uns quants anys
i encara uns quants anys després
hi vam intentar
cop d'estat
i totes aquestes coses.
Jo,
en un primer moment,
una certa prudència,
diríem,
la puc entendre.
Després,
que hagin passat,
esclar,
l'any 75
han passat 30 anys ja,
de seguida està dit.
Doncs que,
després que hagi pogut
passar això,
amb el temps
que hi ha hagut
per fer les coses
discretament.
Mira,
aquí hi ha una cosa
molt clara.
als habitants
de Salamanca,
l'arxiu aquest
els és igual.
És que és el que
es pensa de vegades,
per què el volen?
No, no,
els és igual,
però els és igual
com els habitants
en realitat
de qualsevol ciutat.
Si una ciutat té,
posem per cas,
100.000 habitants,
hi ha,
doncs,
50 persones
que van a l'arxiu
de la ciutat.
I si dic 50,
doncs potser dic 500,
és igual,
per no deixar.
Hi ha molt poca gent
que utilitza
aquest arxiu.
Això és normal,
perquè és una feina
d'especialista.
La gent no sap
què hi ha
a dintre dels arxius.
Habitualment,
la població no ho sap.
Si ara aquí
nosaltres féssim
una enquesta a Tarragona
sobre què hi ha
a les biblioteques
i els arxius de Tarragona,
la gent no ho sabria.
I és normal.
No perquè siguin
més ignorants
que els habitants
de Nova York
o els d'Estrasburg.
No, però un arxiu
té una tasca específica.
No és un lloc de visita
ni de passeig.
No.
Oveix a unes necessitats
intel·lectuals
acadèmiques concretes.
Això és absolutament normal.
Ara,
per tant,
si en el moment adequat
s'haguessin retornat
els papers
sense fer soroll
com una cosa
absolutament lògica
que s'hauria vist
en aquell moment...
No n'ha passat res, no?
Ni a Salamanca
ni aquí ni enlloc.
Enlloc.
I aquí s'acaba la història.
I aquí s'acaba la història.
Per què encara estem
reclamant
tota aquesta sèrie de coses?
Doncs
per tot aquest procés
que és una autèntica
barbaritat
que deia abans.
Per la mateixa raó
diríem...
Esclar,
ahir es deia
la roda de premsa
que es va fer
de la presentació
del grup de suport
a la comissió.
Ahir es deia
s'estan
descobrint
ara fosses comunes
de persones
mortes
durant la guerra.
Bé,
amb aquestes persones
no se'ls farà res
perquè aquestes persones
doncs bé,
el màxim que es pot fer
és enterrar-les
en un altre lloc
i es poden identificar.
Però no se'ls pot
ajudar de cap manera,
diríem, no?
Ha passat molt de temps
i són mortes
a més a més les persones.
Però
els papers
penso que és una cosa
que ja no s'hauria de discutir,
vull dir,
ja no hauria d'entrar
dintre de la discussió
de qualsevol persona
que no tingui
una mentalitat
directament agressiva.
Precisament aquesta setmana
es donava a conèixer
la revisió
i tot el tema
del Valle de los Caídos,
després de tants anys
també, no?
Doncs sembla que
es vol fer un replantejament
del significat
d'aquest monument.
Ara, en aquests moments,
com està el tema, Magí?
Perquè la Comissió de la Dignitat
està fent soroll,
s'està parlant,
estan en els mitjans
de comunicació,
per tant,
ara és un bon moment
o ara és el moment?
Sempre ha estat el moment
i ara sembla
que podria haver-hi
alguna possibilitat
que es fes
sense tot aquest soroll
que comentàvem?
A veure,
jo penso que ara
és el moment
de fer una mica
de soroll
o tant com se pugui
i ho penso
perquè les circumstàncies
polítiques
em sembla
que són
tan favorables
com poden arribar
a ser,
diguem-ho d'aquesta manera,
en aquest moment,
vist com estan les coses.
La qüestió
s'està tornant
a plantejar,
estem tornant
una altra vegada
als informes tècnics,
una altra vegada.
Bé,
és el moment
de fer la màxima pressió
possible
perquè el tema
s'acabi d'una vegada.
La Comissió de la Dignitat
ha deixat ben clar
que reclama
el retorn
de tots els papers
perquè aquesta
és una altra possibilitat
que torni
una part
diríem
d'aquests papers.
Però l'objectiu
és que tornin tots.
Tots,
tots, tots.
Ara també es planteja
una cosa
ben clara
que és que
es deixa ara
un marge
per l'acció política
que és la que
hauria de resoldre
i si no
se n'anirà
a la via judicial.
Fins al punt
on sigui,
on calgui,
vaja.
No s'havia fet
fins ara?
No, no s'havia fet
fins ara.
Si no se n'anirà
a la via judicial.
Si en un temps
prudent,
diríem,
doncs la qüestió
no ha avançat
de manera satisfactòria,
encara que
retornessin
una part dels papers,
i encara que tornés
una part substancial
dels papers,
doncs, bé,
penseu que hi ha coses
que no tenen sentit.
Que la filla
de Rovira i Virgili,
que deu tenir
no sé quants anys
té jo ara,
però 70 llargs anys,
no hagi pogut
tornar a veure
la veritat
que de son pare,
això no té sentit.
Això és un robatori,
directament.
I persones que estan vives
i que és la seva propietat
definitiva.
És la seva propietat,
i tant.
Té el dret
des del punt de vista legal,
probablement,
perquè és la seva propietària,
per anència,
ja deia.
En fi,
és un...
Jo crec que haurem
de tornar a parlar
perquè des d'aquesta taula
de suport
teniu intenció
de fer diferents accions
i és una taula
a la qual s'han afegit
diferents persones
de l'àmbit acadèmic,
però també de l'àmbit polític,
social, etcètera.
És una taula
oberta a tothom
que vulgui participar
i que vulgui també
fer sentir la seva veu
en reivindicació
de que tornin
els papers de Salamanca.
Sí, sí, sí.
Ara ho obrirem.
Em sap greu
ara aquí
no poder donar
una adreça...
Tornarem a parlar
perquè ens queden
no re mig minutets
abans de les notícies.
Però ho obrirem
a les adhesions generals
de tothom
qui es vulgui adherir.
Ahir es va presentar
en societat,
per tant,
jo no vull ser pessimista
però crec que haurem
de tornar a parlar.
Sí, penso que sí.
I esperem que sigui
de forma positiva.
De moment
volíem deixar patent
que aquí a la ciutat
de Tarragona,
al camp de Tarragona,
també s'ha constituït
aquesta taula de suport
a la Comissió de la Dignitat.
Magí Sunyer,
gràcies per venir avui
a la ràdio.
Gràcies a tu.
Fins la propera.
És la una,
les notícies.