mossèn Cavallol, molt bon dia.
Molt bon dia.
Benvingut.
Gràcies a tu i a Tarragona, perquè soc tarragonista.
Usted va néixer a la Riera de Gaillà.
A la Riera de Gaillà, perquè avui sentia notícies a la ràdio
de la Riera de Marlès i s'ha d'especificar sempre quina Riera.
La Riera de Gaillà, el tarragonès.
El tarragonès, aquí ben a prop.
I a més va ser rector Salomó, si no m'equivoco.
Sí, dintre d'una d'aquestes parèntesi de la guerra d'allà baix.
I sí, vaig ser aquí també.
I llavors Salomó, el poble de Montornès, Mat Llorenç i Crisell.
Té un coneixement del territori de la comarca.
Sí, una mica.
I que diferent d'aquell territori on el que vostè ja viu de manera gairebé permanent.
Sí, és un altre món, que diríem.
La llàstima és que encara hi hagi de dir tercer món.
Tant de bo puguem dir un dia tots primer món.
No cal dir primer, segon i tercer, que tots visquem com a persones.
Això és una categoria econòmica, més aviat.
Això de primer món o quart món.
Perquè si parléssim d'altres coses...
Oh, això em sembla a mi que és una mica clar.
Que tercer món, i menys que el quart món d'aquí i tot, diríem, no?
Allà on estem.
Però econòmicament.
Ara, en valors humans, jo crec que una mica, no, no faig cap sermó, però que ells ens passen al davant una mica.
Encara hi ha aquells valors humans que fan la vida també agradable, malgrat la misèria.
Unes valors humans de compartir, d'estar per l'altre, del temps també no comptes.
Vull dir, no cal resoldre.
És una mesura del temps diferent la que tenen també.
Sí, però no, això també no.
Però vull dir que hi ha uns valors humans que a vegades aquí potser la no...
Dic jo, eh, cuidado, que és molt bé tot el que tenim i tot això, però que ens porta una mica més a tancar-nos en nosaltres.
Aquesta civilització nostra d'aquí dalt, sembla, no?
En canvi, la d'ells encara és oberta.
Vull dir, hi ha uns valors humans que no és tercer món amb això.
Clar, i ara penso un dels títols de la trobada, d'alguna de les taules rodones, és allò que, clar, això d'utilitzar les paraules ens encanta en aquest anomenat primer món.
Benestar sostenible.
Jo no sé, què és el benestar per un ruandès o una ruandesa?
Què en tenen ells per benestar?
Bé, aquí, bàsicament, tal com es troben ara, la majoria.
Perquè si parléssim de la ciutat, la capital, Quigal, i alguns poblats així, que en diem, províncies més grans,
ja trobaríem i tècniques d'aquí i coses, i que ja hi entra una mica el cuc, també, de vegades, d'aquí dalt.
Ara, la majoria que viu... Ara és un país molt bonic, eh?
Això ens ho ha d'explicar, també.
Rwanda és com un paradís, eh? Perquè és a una altitud i tot plegat.
Però bé, vull dir, ells, ells, el benestar posem a la missió on estic.
Vostè, exactament, si ens situéssim ruandant un mapa, en quines zones?
Al nord, en frontera amb el Congo, que es diu ara Congo, quinsassa, que era abans el Zaire.
Que nosaltres també hi vam estar, el grup de Tarragona, que eren de metges, infermeres i capellons,
vam estar vuit anys allà, al Congo.
Doncs a la frontera.
I, curiós, eh?
Voltat de vuit volcans.
Nou, vuit.
Que estan encalmats, m'imagino.
Sí. Bé, n'hi ha un que va explotar fa dos anys,
però era més baix que el que teníem davant
i ho va tirar tot.
Els que van rebre pobres van ser el Congo, la ciutat de Goma, que la va destruir.
Allí només eren els terratrèmols de cada dia.
Però llavors és fronterer.
que fa frontera amb el Congo i amb Uganda.
I, com a turístic, diríem, tenim que hi ha els goril·les.
Si has vist aquella pel·lícula Goril·les de Maniebla,
doncs està feta allí.
I la Diana Fossi vivia allí.
És una selva extraordinària, no?
Exacte.
Les imatges.
Exacte.
Doncs allí, i els turistes, no és que molts,
però es veu de tant en tant que passen alguns turistes.
I també hi ha els problemes dels furtius,
com a la pel·lícula que representava la Sinori Weaver, en aquest cas.
Tot això.
És una realitat encara.
Una realitat.
I una realitat també que, després de la guerra,
els anys que ha durat, diríem,
doncs moltes infiltracions de guerrillers i així per aquests llocs.
Però bé, doncs ara està la cosa calmada.
I això que volia dir és un...
al nord, que més aviat és un clima no tan caloresc com els altres llocs de Ruanda.
Hi ha més vegetació, és més humit.
I el vespre, sí, no és fred com aquí, però és fresquet.
Hi ha més vegetació.
Llavors, el bàsic per a ells és poder menjar,
vestir i tenir una xabola, una caseta, diem, més convenable.
El menjar, per exemple, ara en passat,
sobretot a finals de setembre, octubre, novembre, desembre,
la majoria de gent, la majoria, l'immensa majoria,
jo diria el 97% de la nostra per a ells, 98%,
menjant una vegada al dia, al vespre i prou.
I algú si no tenia fins l'any demà l'altre cop.
I això des d'aquí a vegades sembla que no, però és la realitat.
Ja som i xant amb una naturalitat perquè és el que han conegut sempre.
pel temps de l'acollita, diríem.
Ara sí, ara al gener va començar l'acollita a meitat de gener
i ara ja mengen dues vegades, la majoria.
I algú hi pot afegir potser, veurà algú al dematí.
De Ruanda, com a molts països del món,
que no tenen un protagonisme en l'actualitat per la seva riquesa,
per les seves accions, etcètera, etcètera,
em vam sentir parlar quan hi va haver la guerra tremenda
que van enfrontar les dues èmnes.
va ser un episodi realment aterrador,
que imagino que es va viure molt diferent allà,
les persones que ho patien,
a les persones del primer món que ho rebien
a través dels mitjans de comunicació.
La realitat també de la guerra,
més enllà dels horrors de la guerra,
també era molt diferent.
La que era i la que percebíem aquí, no?
Home, clar.
Aquí,
si haguéssim de parlar d'aquella guerra,
horrible, per suposat,
perquè que en tres mesos pràcticament
matin un milió de persones,
es diu molt aviat això.
Perquè a vegades només en maten un,
i hi ha els grans drames internacionals i tot això,
i allà com si no fossin ningú.
certament que va ser una guerra,
podríem dir, entre ènnies,
no?
Però hi ha portada de molts anys,
perquè n'hi havia uns que feien molts anys
que eren refugiats a fora i tot això.
Certament,
és una cosa que...
Tota guerra em sembla que a mi...
és un crim contra l'humanitat,
això que diu crim contra...
Tota guerra ja ho és,
perquè cada banda mira d'eliminar l'altre,
i guanya el que té més força,
el que té més diners o el que l'ajuden més.
No sé com diu.
Amb el pas del temps,
aquestes ènies han pogut més o menys conviure.
Sí, no,
i ara es fa des del govern mateix,
i no cal dir totes les institucions que som,
diríem que no és governamental ni polític,
sigui no solament les eglésies,
i la nostra, la catòlica,
sinó també les organitzacions
que hi venen i col·laboren,
que en diem ONGs o NGs,
que es diu aquí,
entre tots tothom col·labora amb aquest plan,
i certament,
fins i tot el govern ha fet,
és una barreja de les dues ènies.
Abans era una sola.
Doncs, bueno,
ja és un pas,
i actualment,
doncs hi ha una pau,
una tranquil·litat,
i fins i tot han fet eleccions aquest any passat,
que no havien fet mai,
i sembla que es va pel bon camí.
Sembla que es va pel bon camí.
S'ha d'anar sempre amb peus a plom,
però bueno.
Són situacions molt delicades.
Home, perquè no és estrany una cosa,
pensem-hi en això.
Si a vegades aquí a Europa,
encara es parla del genocidi,
diríem del Hitler,
fa 60 anys o 70,
i tot això,
i és veritat,
allà fa no res.
allò ha durat fins quasi al 99,
i encara de tant en tant hi ha hagut,
escapades de guerrillers i tornem-hi,
encara que sigui amb un racó o amb un altre.
Vull dir-ho,
els crios que tenen
7, 8, 9 anys,
tots un viscut aquestes coses,
d'aquestes fins als més vells,
que diríem.
Llavors, no és estrany
que dintre hi ha ferida,
perquè uns sí s'han matat els pares,
els altres i els fills,
els altres i els germans,
els altres i els amics.
Han de passar unes quantes generacions, no?,
per poder viure en pau
amb el passat de cadascú
i poder emprendre una nova vida,
en aquest sentit.
Amb tot, ja et dic,
hi ha un bon clima d'intentar la reconciliació.
I una cosa que tenen és curiós, eh?
Està quan mor una persona
o se li morirà un fill,
però de malaltia, no?,
del que sigui,
hi ha una serenitat.
Això també és curiós,
el valor que tenen.
No dic que no ploren o que d'allò,
però...
Assumeixen la mort d'una altra manera
que no pas nosaltres, no?
Exacte, exacte.
Hasta, i no en crist i a sol,
en el llenguatge d'ells,
nosaltres diem, està mort.
O ara també es diu
un llenguatge una mica potser religiós,
el traspàs, no?
Allà és, està mort,
però ho diu un poc.
I diuen, i taps i mana,
que vol dir,
a resposta a la crida del Déu.
I tant l'empleuen els catòlics,
diríem els cristians,
perquè hi ha totes les religions cristianes,
també són allí, diríem.
com les altres,
com els que no creuen
o tenen l'animisme.
I taps i mana,
resposta a la crida del Déu.
Tenen un concepte tan diferent
del naixement, de la vida,
de la mort,
de les relacions entre les persones,
de l'amor a la Terra,
també, d'altra banda,
molt diferent a la nostra.
I sembla que des d'aquí
ens entestem de vegades,
de vegades,
amb bona voluntat
i amb el millor dels desitjos
d'implantar un model similar al nostre.
des del punt de vista econòmic,
jo no sé si això d'encaixar,
hi ha en tot cas el que caldria,
i aquí especulem,
caldria donar els mitjans
perquè ells mateixos
fessin la seva.
Aquí està.
No intervenir d'una manera tan directa.
Amb aquest fòrum de cultures
que avui es farà a Barcelona
i que a Tarragona
fa aquest preàmbul,
podríem dir,
a mi se'n va invitar
a pujar
i a la Copa de Gràcia.
Que li va costat molt de venir,
no?
Perquè tenia ja molta feina,
ens deia.
Bé,
però és que passa
que pujo més o menys
cada tres o quatre anys.
I llavors,
uns mesos.
I llavors,
ja havia pujat l'any passat,
que feia quatre que no pujava,
i clar,
però bé,
pujat a gust,
si és col·laborar,
diríem,
a conscientitzar
sobre aquest problema
del tercer món.
que no és sol Ruanda
i tant llocs hi ha al món,
que és un tercer món
en aquest aspecte.
Ara,
en aquest aspecte,
diríem,
econòmic,
home,
crec que sí
que han de pujar de nivell.
Això ho tinc claríssim.
Això és evident
que no pot ser.
Si es poguéssim imaginar
allò,
un país petit,
com ara Catalunya,
però de vuit milions
ja van cap als nou
de persones,
altre cop.
I llavors,
que l'immensa majoria
viu al camp
i no hi ha treballs,
no hi ha indústries,
i llavors,
el que es tracta
és potser
que aquest primer món
hi posés mitjans
que no hagin de sortir d'allà.
I això veig
que al fòrum
m'agrada
perquè és una mica això,
està amb els col·legis professionals,
de parlar,
qui diu d'això,
dels altres
en diríem
treballs,
com pot ser
d'ensenyància,
de
medicals
i tot això,
doncs,
de formar-los allà
i que ells
en llavors
se vallen.
Però això també val
a dir una cosa,
diríem,
les organitzacions,
i jo ara
com a capellà,
diríem,
però bueno,
en aquest sentit,
l'equil·legia...
Vostè col·labora
amb persones laiques
que estan treballant també.
Ah, sí, sí, sí.
Hi ha una col·laboració
molt estreta, no?
No, no, no,
i a més una cosa,
això també vull dir
jo aquests països,
la majoria,
jo he estat allí
al Congo
i un any
vaig estar al Camerún.
Llavors,
val a dir una cosa,
l'eglésia catòlica
i les protestants,
també ho dic
perquè n'hi ha,
amb aquest aspecte,
a més del religiós,
és de lo nostre,
podríem dir,
del missatge de Crist
i tot això,
els sagraments
i el que vulgui,
però es fa precisament això
com feia Jesucrist,
diríem, no?
Curar malalts
i aquí i allà,
molt bé.
Doncs es fa
aquest desenvolupament humà.
En Ruanda mateix,
per exemple,
la majoria d'escoles,
la majoria d'ispensaris
i hospitals,
els han fet les missions.
Organitzacions,
actualment,
ONG,
que també han construït,
ja sigui escoles,
ja sigui hospitals,
ja sigui dispensaris,
o sigui,
i llavors s'ha format
a gent d'allí,
a gent d'allí,
perquè ho portin.
Mira,
nosaltres,
quan érem,
emperador,
en petita escala,
el bo és que es conscienti
si tot home
hi vagi en gran escala.
Nosaltres no podem fer,
per exemple,
jo et diré,
la missió que ara estic,
concretament,
un dels problemes
més vitals,
a part del menjar
i el vestir,
tot això,
això ja és estructural,
de sempre,
no?
Sí,
és una caseta,
que allà plou molt,
perquè estem a veure
1.200 metres d'altitud,
i és allà
amb els volcans
i tot això,
doncs és que la majoria
de gent encara vivia,
viu amb aquestes xaboles
que veiem rodones
en palla,
i molta gent dintre,
7 o 8 a vegades,
i o bé d'alones
quan es van refugiar
en la guerra allà al Congo,
que foradades
i agastades.
Llavors,
un projecte
que hem fet,
la missió,
diríem,
parlant amb ells,
amb els dirigents i això,
perquè de blanc
hi estic jo sol allà,
llavors és que les ajudes
que ens venen d'aquí,
una bona part
vagi per fer cases.
I et diré
que amb dos anys i mig,
en fa quatre que sóc allí,
posem quasi tres anys,
perquè ho vam començar
a primer fas
veus la cosa,
n'hem pogut fer
amb les ajudes d'aquí,
el que envia la gent
normalment,
no en cap...
No en cap campanya intensiva.
No,
bueno,
una per un iglesi,
però que és més aviat
una gran sala polivalent,
no?
Però el de més és això,
el bisbat també,
que ajuda,
doncs han fet
1.055 cases.
Ara una casa
surt...
Com aquí no, eh?
Com els pisos d'aquí no, eh?
Entre 250 i 300 euros.
Déu-n'hi-do, eh?
Una casa d'aquestes característiques
que vostè deia, esclar,
però que bé,
que són les que s'adapten al mèrit.
ja és, ja és i estan contents.
I després cadascú encara
ho arregla una mica més.
Llavors, però,
és una col·laboració també,
no és un donatiu,
és diep,
això per espavilar-los.
Això és el que ha canviat
mossèn Cavalló,
sobretot, no?
La cosa aquesta de la caritat
a la justícia,
que és molt diferent.
Bé, i la caritat
doncs s'ha de fer,
per exemple,
aquests mesos que no en vinguin menjar.
Entengui, quan dic caritat,
no, aquella cosa de, mira,
un donatiu per...
Ah, no, no,
sempre col·laborant ells.
Per això, eh?
O sigui, per exemple,
nosaltres tenim,
bé, cada missió és igual
allà a tot arreu,
i vist per l'Àfrica,
els llocs que hi ha estat,
doncs, comunitats de base,
que diem,
com si diréssim
cada poblat,
per dir alguna cosa, no?
Si hi ha catòlics,
és com una comunitat de base,
però llavors hi ha
altra gent allí,
llavors quan hi ha una necessitat,
per exemple, això.
Ara baixaré,
o abans de pujar,
m'hi ha arribat uns donatius,
l'altre cop,
i vaig deixar per fer 54 cases.
Però són els responsables,
els mateixos,
que llavors avisen,
eh, de cada poblat
es pot fer una casa, dues.
Llavors,
aquells catòlics d'allà,
diríem,
aquests cristians,
es reuneixen
i miren
entre tota aquella contornada
qui és el més necessitat,
encara aquells,
i tots estan igual,
ells administren...
I llavors,
llavors no es mira
ni la raça ni la religió.
El que està més necessitat.
Últimament,
això ha sigut curiós
perquè els picmeus
els deixaven una mica
a castells com de racó.
I vam fer una campanya,
doncs,
vam fer 50 cases per ells.
Ara,
el gener,
el gener vam començar.
Pels picmeus.
Pels picmeus.
Vam fer,
cuidar-ho,
diguem,
col·laborar.
Llavors,
nosaltres posem,
diríem,
amb les ajudes d'aquí,
es posa el material
que ells no tenen diners
per comprar.
siguin unes planxes
que venen ja d'Europa
de 3 metres,
unes planxes metàl·liques,
que se'ls dona
per taulada.
Llavors,
troncs d'arbre
que s'hi van de comprar,
dues portes,
finestres,
pagar el que construirà.
i tot això.
I ells,
aquests cristians mateixos,
a més,
a la família que han escollit,
ells els ajudaran a construir,
gratuïtament.
Sigui de la nostra religió,
no ho sé,
això no es mira.
Això és molt maco.
I els ajuden,
doncs,
a replenar el terreny,
si han d'anar a buscar
troncs d'arbres,
a treginau,
a portau,
a treginar aquestes llaunes
que jo les porto a casa
amb la camioneta de la missió,
i llavors ells ho venen a buscar,
etcètera, etcètera.
És el sentit tradicional
de la vida comunitària,
no?
La vida comunitària
i africana,
aquests valors humans.
Vostè deia que és l'únic home blanc
a la missió,
ara en aquests moments.
Expliqui'ns com és un dia qualsevol allà.
No, això que has vist.
Home,
normalment,
el que vostè fa,
sí,
el dematí,
menys el dilluns,
diem la missa,
però tenim cinc
eclèges,
com cinc parròquies,
que diria per dir alguna cosa.
Sí, per entendre'ls.
Llavors, un dia vas a l'un,
l'altre dia vas a l'altre.
Això,
aquest sentit, no?
Després hi ha,
durant el dia,
tenim
les escoles
que en diem
catecomanats
per la gent gran
o gent jove
que es vol fer cristià
i estudia,
que ho fan els catequistes,
però
que tu hi has d'anar també,
és també el generat
aquí i allà,
i d'alfabetització
de gent gran.
Els que volen estudiar.
aquests que ja fan això
que t'he comandat,
se'ls ensenya a llegir i escriure.
Per batejar,
s'han de saber llegir i escriure.
És la condició impercebible.
Sí,
que són quatre anys
d'això.
I llavors,
hi ha d'altra gent
que també se'ls fa això,
a l'alfabetització,
com faríem aquí,
teníem a part.
Llavors,
aquí també hi tinc part,
i amb totes aquestes coses
de llavors en socials.
Que si la casa...
Que si això,
allò,
anar a buscar el material
a la ciutat,
portar-ho,
tot el que es pot
col·laborar
en aquest aspecte
o portar malalts,
perquè un altre punt
que tenim
de col·laboració
és
malalts
portar-los
amb un dispensari
o un hospital
o ajudar-los a pagar,
perquè moltes vegades
és això.
Aquí a Tarragona
m'hem,
com se'n diu,
aquí baix,
Joan XXIII,
aquí hi ha una associació,
fundació...
Sí,
una fundació
que treballa
en temes de solidaritat.
Doncs també,
amb la part d'ajudar
sobretot
a malalts
d'això
amb dicapés,
com se'n diu,
minuts vàlids.
Sí.
Doncs hem pogut comprar
alguna cadira
per a algú.
Bueno,
aquesta,
Rolans,
en principle,
un el van
bé d'anar a comprar
allà al Congo,
a Argoma,
un altre va venir
d'aquí a Europa,
però bueno,
a vegades ja es troba.
Coses així,
vull dir jo
que entre tots,
i l'altre
que es fa molt,
i les missions igual,
és
les escoles.
En altres,
una la vam arreglar
i ens van ajudar
a Alemanya
fa tres anys.
A cada escola
2.300 alumnes
de primària.
i l'altre
encara és tot
terra
i els banquets
pedres de volcà
i tot això,
i ara intentem
també arreglar
aquesta,
fer-la
una mica més
comenable.
Quan escoltem
persones com ara
vostè que treballen
en aquests països,
clar,
fa pensar,
comentava aquest detall
de la cadira
de rodes,
són coses
que aquí
semblen
petiteses
i que allà
són un autèntic
triomf,
aconseguir
una cosa
d'aquest tipus.
Un home vell,
imagina't aquest,
aquest home vell,
allà uns 60 anys,
a la poliomelita,
o sigui,
les dues cames així,
tota sa vida
anant,
arrossegant-se,
arrossegant-se
per terra.
Però que es va casar
i té sis fills
i tots bé.
Doncs aquest
li van fer,
aquest era,
ell és catòlic,
sí,
aquest li van fer,
aquesta cadira,
un tricicle
i a més la casa
després.
Una noia
de 18 anys,
aquella pitjor encara,
va néixer
amb les cames,
els peus
enganxats
aquí darrere.
La van portar
a metges
a diferents llocs
de Ruanda,
dos o tres,
i deien que operar
no es pot,
l'haurien de tallar
tot i no pot ser.
Doncs,
aquesta,
ni jo ho sabia,
és adventista.
Per dir alguna cosa,
per allò que et deia abans,
sí que no hi ha diferències.
O que et està necessitat.
I també li van comprar una.
I com disfruten.
Tot i que van
per uns camins
que hi ha molta feina
de volcar,
però els hi va bé.
Vostè recorda
com el van acollir
la primera vegada
que va arribar a Ruanda?
Sí,
era el 76.
Ja fons quants anys,
no?
Era el 76.
No,
acollir bé.
Bé,
jo hi vaig entrar
juntament,
em van acollir,
diríem,
els missioners de Vic,
que ja hi eren,
feia 4 o 5 anys.
I el doctor Ponigol
volia fer una missió
diocesana també.
Llavors ja vaig ser
en una temporada
també amb ells,
un any quasi,
treballant en un dispensari
d'ells,
que també
sóc infermer també,
bueno,
ATS que en deien abans.
I després ja ens van donar
una missió
i després ja va començar
a venir gent d'aquí,
de Tarragona,
infermeres,
primer una infermera
i una metgessa.
Una és d'aquí,
treballa Joan XXIII ara,
i una altra,
la metgessa,
ens sembla a Balls.
Però bueno,
cada dos anys
ells se rellevaven.
De rebre'ns bé,
bé.
i allà amb això,
Ruanda,
amb el blanc,
diríem,
ens accepten encara.
Hi ha països
que no es reben
en principi també,
per les experiències negatives
que han pogut tenir.
Negatives de la colonització.
Ara,
val a dir,
tots els pobles
hem estat colonitzats
d'una manera o d'una manera
i sempre també
hi queda alguna cosa positiva.
Bueno,
hi queda,
perquè allà
mira si hi ha
algunes carreteres asfaltades,
si hi ha això,
si hi ha allò,
si hi ha allò,
altres,
si hem pogut estudiar
perquè no,
eren llocs que no,
la llengua era oral només
i encara
la gramàtica
els hi ha fet
els missioners
pares blancs,
sobretot.
O sigui,
aquest
que ells s'espavilin
jo crec
que ja ho ha fet
tothom
a nivells
una mica baixos.
A vegades
aquí ens ha fet
l'impressió,
jo crec,
de demanar
pels pobrets negrets
que...
No,
s'ha anat fent això,
jo crec.
Es va fent.
Ara intento,
s'ha de fer molt més.
aquí el que falta
al món occidental
és que globalment
els estats
s'hi pensin,
això.
I és la societat civil
que hi ha d'empèny
als estats,
no?,
perquè s'impliquin
directament.
Exacte,
i perquè no sigui sols
donar tant en tant
miro una subvenció
i és...
No,
coses que ells
puguin pujar
d'aquest nivell
humà,
intel·lectual
i de tot.
Per les possibilitats
que tenen d'informació,
quina imatge...
Dic les persones
que vostè coneix
del país,
les persones
que estan al voltant
de la seva missió,
quina imatge
tenen d'aquest
anomenat primer món,
quina imatge
tenen de nosaltres?
Bé,
ells,
clar,
tenen imatges,
creuen que això
és,
com ho diríem,
que és el paradís,
eh?
Que aquí,
bé,
allò que dèiem
en català
hi ha una dèja
que dèiem
lligar els gossos
amb limonisses.
Això s'ho pensen,
eh?
S'ho pensen.
I això es creuen
els mateixos missioners
o les ONGs,
perquè jo vull deixar
també clar,
eh?,
que les organitzacions
de club parlamentà
en general
hi treballen molt bé,
també, eh?
I s'hi entreguen i tot.
hi veus,
cada un anem
al tercer món
motivats
interiorment,
potser per motius diferents.
Jo aniré
com a capellà
també amb un sentit religiós
i m'emotiva l'Evangeli
i tot el que vulguis
i clar que sí,
eh?
Però,
i altres hi aniran,
doncs,
pel sentit solament humà,
que tots són persones humanes
i la solidaritat,
o sigui,
però,
en el fons,
tots,
també arriba aquest moment
que treballem per ells,
perquè pugin de nivell,
perquè a mica a mica
no calgui
que siguem també els blancs.
i el Nicolai Gis nota,
vull dir,
a acabar la guerra
tots eren blancs.
El bisbat que ara estic.
Sí.
Ara ja n'hi ha,
ara quedem
només quatre missions
de blancs.
Els altres
tots són natius,
eh?
I això és el que interessa,
mica en mica.
Per exemple,
per dir això,
i amb les altres coses,
hospitals igual.
Vaig estar quatre anys
en un hospital
en Emba
i allà eren
el Medicus Mundi
de Navarra
i blancs
i també catalans
d'aquí,
de Barcelona,
treballant.
A hores d'ara,
eh?
I van anar formant gent.
A hores d'ara,
tots són natius.
Això és fonamental.
Tots.
Tots, tots, tots.
Tot aquell hospital,
eh?
Per exemple,
i és bonic.
Nosaltres,
el que et dic,
quan érem l'equip
diosesac,
equip infermeres,
doncs les mateixes
infermeres i metgesses,
amb aquest aspecte
ara medical,
vull dir,
no?
Doncs també van formar
algunes.
Ara,
alguns han passat
amb tot això
de la guerra
cap a Ruanda.
Per exemple,
una dona que va venir
l'any passat aquí,
amb una de les infermeres,
eh?
Que l'havia format
ella
i era una noia
que escombrava allà
i així,
doncs,
és infermera
i ara té un treball
aquí a Gali,
per exemple,
d'enfermera,
per dir alguna cosa.
Altres els hi han pagat
els estudis.
Aquí només s'ha d'anar
amb cuidado
que quan se'ls paga una beca
i pugen aquí,
que no se n'amorin massa
d'aquí i després
no vulguin tornar allà.
Clar,
però l'interessant
és que treballin al seu país,
clar.
Perquè el que volem
és que sigui els,
però bé,
i ara em sembla
que he marxat de tema.
No, no, no,
anàvem amb la mateixa línia,
precisament,
de la necessitat
que siguin les mateixes persones
les que tirin endavant
al seu país.
I és una de les coses
que es posarà damunt la taula
en aquest pre-fòrum.
No, no,
i amb aquest fòrum
i m'ha agradat
perquè això s'hi posi,
però que també es pensi
i s'ha fet pràcticament, no?
Quan se'n tornarà a Ruanda?
Home, si jo vol
quan acabi això,
però bé,
estaré uns dies més aquí
perquè hi ha coses també.
Ai, aquí sóc a aprofitar.
Què és el que ha fet
aquests dies per aquí,
per Tarragona?
Expliqui'ns una miqueta.
Bueno, només fa una setmana.
Una setmana,
però imagino que visitar els amics.
Sí.
I a més amb els del fòrum,
doncs he trobat quasi cada dia
per veure jo també exactament
quin paper,
no quin paper,
que jo vulgui un paper,
vull dir jo...
No, no, ja l'entenem.
Ja l'entenem.
Però, doncs, no.
I m'ha agradat, vull dir jo,
dintre de tot,
que no estava massa,
allò que es diu,
una mica fred de pujar tant,
però no.
N'estic content
i crec que anirà bé
i és bo que...
Vostè pot concebre la seva vida
lluny de Ruanda?
Ara?
Home, sí.
Però, bueno,
per ara encara em sembla,
sóc gran,
però, doncs,
que encara hi puc continuar,
una temporada.
Nosaltres esperem...
Una temporada, vull dir jo,
no sé,
el que Déu vulgui,
el que Déu vulgui
i el que em diguin, eh?
Ara, personalment,
sí, d'allò no em fa res.
No, no em fa res.
Home,
un és com aquí,
quan un està en un treball,
en un lloc,
doncs,
si s'hi sent bé,
prefereix no canviar,
no?
Nosaltres esperem
que continuïssis aquest
el seu desig
i, sobretot,
que de tant en tant
vingui aquí
i ens parli
i ens expliqui
perquè
mossèn Caballola
em deia abans d'iniciar la conversa
que jo no soc una persona
que li agradi fer sermons
fora del púlpit,
perquè s'ha de ser un capellà,
però no sermons d'aquests
que sembla,
sinó que realment
el que trasllada
és la seva experiència de vida,
el seu coneixement
d'una qüestió
que sovint
l'analitzem molt
a través de la visió
dels mitjans de comunicació.
Home, sí,
jo et diré
quan vaig veure el programa
aquí dalt
i tot això
i també m'havien enviat
ja una mica allà baix,
jo deia,
home,
amb totes aquestes personalitats
què hi pinto,
no?
I sempre m'han dit no,
d'acord,
perquè ja heu vist
tots els
qui haurà de parlar,
però m'han dit no,
tu tens a vostè,
té l'experiència,
d'uns anys
i és el que faré,
explicar una experiència
no tinc,
això el que m'espantava,
no espantava,
també feia una mica
dir que hi pinto,
però bé,
doncs,
per explicar una experiència
crec que sí,
una vivència
que tinc a l'Àfrica.
Nosaltres li agraïm molt
que hagi vingut avui a la ràdio
per explicar-nos
només una petita porció
d'aquesta llarga experiència
de més de dues dècades
a Rolanda.
mossèn Josep Caballol,
de Veritat,
que ha estat un plaer
conversar amb vostè,
li desitgem moltíssima sort
en la seva missió,
gràcies.
Moltes gràcies a tu i a vosaltres
d'haver-me invitat,
encara que també em feia
una mica de cosa,
però no estic acostumat,
però bé,
us ho agraeixo
i sí,
això pot servir també
per conscientitzar
una mica la gent,
però no sols dir,
bueno,
no s'ha de fer caritat,
sí,
s'ha de fer,
el que sigui és col·laborar,
prenem el nom,
si a un no li agrada caritat,
almenys col·laborar
que aquest món
sigui més igual,
més sostenible,
que la gent pugui viure
amb el seu i els seus recursos,
doncs,
pugui viure com a persona humana.