I, escoltin, si hi ha alguna cosa, algun element que té una capacitat abocadora indiscutible és la música.
Tancavam aquesta primera hora amb la Betty Missiego, amb aquell tema que va anar a Eurovisió l'any 79,
un tema que es titulava Mi Canción, allà teníem una Betty Missiego, tota eleganta ella, com deien a l'època,
amb aquell cabell tot estirat i cantant aquesta cançó.
Va quedar segona en un festival d'Eurovisió que es va celebrar a Israel.
I la cançó que va guanyar, per pocs punts de diferència, tot val la pena dir-ho, va ser aquesta,
l'Hallelujah que cantaven, que m'ho he de mirar perquè jo, clar,
Galietari Amilk and Honey, eren que cantaven aquesta cançó, l'Hallelujah que va guanyar.
Tomàs Carot, Enric Pujol, bon dia.
Bon dia, Holanda.
Recordàveu aquesta cançoneta?
Sí, tant.
Perquè a més va ser cançó de l'estiu, a l'hora de... cantava a tot arreu.
Recordo aquell festival d'Eurovisió.
El recordes?
Sí, perquè justament jo, ara farà 25 anys que em vaig casar, i per tant estava veient aquest festival.
Una mica de celebració aquí a l'Ajuntament podíeu fer a casa.
Sí, correcte. Tot coincideix, i me'n recordo d'aquesta cançó de l'Avaita Inisiego.
Ja que hem entrat en aquest rotllet una mica nostàlgic, fem quatre coses d'aquelles que fa gràcia de dir i d'escoltar,
respecte al que passava fa 25 anys, hem esmentat alguns fets de caràcter històric,
podem esmentar-ne d'altres, alguns tenen conseqüències i molt greus en l'actualitat.
Per exemple, l'any 79 va ser quan la Unió Soviètica envahia Afganistan.
Ja hem vist on ha anat a parar aquella invasió d'ara fa 25 anys.
L'organització terrorista ETA segrestava Javier Ruy Pérez, va ser un dels segrets probablement que se'n va parlar més.
El PSOE renunciava al marxisme, aquell any 79.
S'aprovaven per referèndum els Estatuts de Catalunya i Euskadi, eren alguns dels fets que passaven.
I, per exemple, la televisió que ocupava un central fonamental a totes les cases d'aquest país,
s'estrenaven sèries, jo no sé si us en recordareu d'aquesta, segur que sí, però és millor oblidar-la.
Era una que es titulava l'Hotel de les mil i una estrella i presentava Lluís Aguilé.
Aquesta és per oblidar-la, o no esteu d'acord amb mi?
Era patètica.
Tomàs, no riguis, sí o no?
I tant.
Hi havia altra cosa, llavors s'ha de tallar el llibre o el cinema.
Escolta, hi havia Los Ángeles de Charlie.
No, jo he dit que no hi havia altra cadena.
Altra cadena, això. La primera i l'UHF.
I l'UHF.
Això de la 2 és molt modern, Enric.
Era UHF.
Era UHF, encara, no?
I no feien programació de les tot el dia.
No ria a les tot arreu.
Alguna vegada, ho he comentat en el programa, no hi havia teles en color com ara.
N'hi havia, però no generalitzades com ara.
25 anys estic parlant.
Sí, sí, hi havia televisió en color.
Per a totes les cases, vols dir, Enric?
No, però la primera televisió en color la vaig veure al Canyís l'any 73.
73, però la generalització...
Home, no et penses...
Va ser l'any que es va estrenar a Dallas, i jo a Dallas la recordo que també es veia en color.
Tens raó, sí, sí, sí.
Dallas, Pol d'Arc, Los Róper.
Sí, bona sèrie.
He quedat de Los Róper, una molt bona sèrie.
No, no, Iron Sight també es feia.
Es feia Holocaust, aquella que parlava de tota la tragèdia nazi, els camps d'extermini.
Conocho basta.
En fi, de...
Heidi, suposo que Heidi deia ser l'època.
Heidi, per aquella època, també, sí, sí, Dick Tarpin, Les aventures de Sherif el Lobo.
No recordeu?
No, aquesta no.
Bueno, doncs també.
I en cinema, Los Vingueros, de Andrés Pajares i Fernando Esteso, s'estrenava l'any 79.
Gran pel·lícula de culta, eh?
Dos Hores.
No, no hi havia ser, de Dos Hores.
De Los Hores i protagonitzada per Pajares i Esteso.
S'estrenava, però ja en un altre, amb aquests els més intel·lectuals, podíem dir,
anaven al cinema a veure Manhattan, de Woody Allen, o Herr, de Milos Forman,
que parlava d'aquella època del hipisme i de...
Que els anàvem a veure, aquí, el César, que no existeix, el Comèdia Catalunya, que estaven junts.
Que, curiosament, aquests cinemes projectaven pel·lis d'art i assaig i pel·lis pornos i equis, posteriorment.
No, no, passem, posteriorment.
Posteriorment, posteriorment.
No ho barregem.
No, no, no, però que és curiós que una sala que es dediqués a cinema d'art i assaig,
on venien els Pasolini i els Woody Allen i tot això,
doncs, posteriorment es convertís en una sala X.
Perquè era una sala petita, era una qüestió de tamany...
d'espai, i a part, et diré més, a l'època ja havia vist pel·lícules de Pasolini amb tres persones a la sala, i clar, suposo que no es devia rentabilitzar, i l'altre, que era el boom que hi havia en aquell moment, ho van aprofitar.
que diuen que el fessis estar...
Però la gent anava amb la gabardina pujada, eh, encara, i a la cua no s'estava gaire perquè no es veiessin.
Deixaven com aquell que baixa a la part alta i...
Es colaven, es perdien, es perdien en l'espai de la baralta.
Dèiem que està situat on hi ha la capfesa del circ, perquè potser hi ha gent que ens escolti i diu...
Ah, clar, és que no existeix, no existeix.
No existeix.
En fi, això són batalletes que són molt pròpies de quan es fan programes per recordar el que passava ara fa 25 anys.
parlant de pel·lícules, i amb aquest acabo, el paral·lel de l'Hotel de les Millones Estrelles de Luis Aguilé al cinema no eren Los Vingueros.
La pel·lícula que es va estrenar també l'any 79 era Rocky Carambola de Torrebruno.
Era el que hi havia, no ens enganyem, era el que hi havia i el que se li donava moltíssima propaganda,
perquè abans ho comentava el Jordi Piqué quan es va morir Franco, es va acabar el franquisme d'alguna manera.
No es va acabar el franquisme, però no hi havia, diguem-ne, aquella figura que aglutinava
no només una situació política, sinó, en conseqüència, unes maneres de fer i d'entendre la vida i l'entorn.
I encara l'any 79 arrossegàvem determinats tics, sobretot si parlem de televisió, de cinemes, de formes de vida.
Sí, el 76, amb l'inici de la transició i les mogudes i cinema i tot això va ser convuls i ja hi havia ben definit...
Això és el progrés de l'època.
Que després hi havia les famílies mitjanes, normals, que encara no havien tingut oportunitat d'anar experimentant aquest canvi, no?
L'imagino que aneu una mica per aquí.
No us preguntaré què fèieu al 79, que és la pregunta tòpica i que queda molt bé i encaixa molt bé en un programa com aquest,
però ja us dedicàveu a la feina de periodistes, perquè sou dels periodistes d'aquesta ciutat que vau començar molt joves,
vau néixer periodistes, pràcticament, vosaltres.
Això us ho estic fent joves, eh?
Bé, en aquella època nosaltres ja vam cobrir les primeres eleccions municipals que hi van haver.
Per això.
I recordo que...
També Tomàs.
Sí, jo havia cobert ja les primeres generals del 77 al diari de Barcelona.
Ja tenies una experiència.
Sí.
Però, aviam, tot i així, aquelles primeres eleccions generals, des del punt de vista de terminologia,
d'interpretació de les notícies a l'hora de donar les notícies,
i ara es cobreixen unes eleccions i tots tenim per la mà, doncs, que és un escortini, les votacions,
una mica tot el protocol que se segueix i la terminologia que s'utilitza fent la informació periodística electoral.
Aleshores, jo m'imagino que vau haver de fer un curset intensiu, no?
No, autoaprenentatge intensiu, més aviat.
Hi ha coses que, de fet, les vam arribar a crear perquè, esclar, no existia,
vull dir, no existia tradició de seguir eleccions, això, per una banda.
Però, en una altra, aquestes, en ser les primeres municipals, també,
hi havia el factor que els resultats es coneixien molt més immediatament,
no com els generals, i que, alhora, eren, clar, de caire local.
Per tant, podries fer el seguiment i saber el resultat de la teva ciutat,
doncs, com que dius, passar de mitjanit, molt aviat,
tenint en compte que els generals no es coneixien fins l'anemà,
vull dir, coses d'aquestes, no?
Avui en dia, amb la rapidesa que es coneixen ja els resultats
i que es poden, doncs, fer valoracions.
A banda d'aquesta qüestió, com es va viure la campanya?
Us plantejo una mica la mateixa seqüència que plantejava els convidats de l'an anterior.
La campanya com es va viure?
Perquè cadascú explica les coses des de la seva perspectiva, òbviament,
i no és el mateix assistir com a informador, com a espectador, com a votant,
que com a persona que pot ser escollida, no?
La vostra perspectiva.
Mira, jo també vaig coincidir,
obrint les primeres eleccions democràtiques,
que va ser el 77, el juny.
La terminologia no és que ens la inventessin,
però es va crear una miqueta.
Jo recordo que una paraula que va sortir era el ball de l'escó, no?
I sempre diuen que és que ballava, no?
Aquesta paraula es va introduir llavors i s'ha d'utilitzar, no?
Perquè, com bé deia el Tomàs,
les primeres eleccions democràtiques,
fins a l'any demà no es va saber les resultats finals.
I les locals primeres,
les que parlem ara el 19 d'avui del 79,
jo diria que era la matinada,
eren les dues, el de matí a les tres,
perquè també hi havia,
si no m'equivoco,
l'escó d'Esquerra Republicana,
que estava ballant,
i va durar molt.
Però, aleshores,
clar, hem de pensar que eren eleccions totalment diferents d'aquí,
mitjans de comunicació eren molts menys,
que devíem ser cinc o cinc persones les que cobríem.
Sí, sí, sí, sí.
Això ja era molt diferent.
El Josep Sabater,
Xavier Pedrol,
Agamor Rapòsni,
Tomàs Carot,
Xavier Icard,
Xavier Icard,
i del dia de Tarragona,
doncs els que...
El trup.
Els del dia de Tarragona en aquella època...
No, l'únic que treballava en aquella època
era el Pedro Ortega,
els altres venien al pica-pica del govern civil.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
També és veritat que en aquelles eleccions
es parla que la intendència anava molt bé
a les nits de les eleccions, no?
Sí, clar,
que s'alimentava bé els periodistes
i a totes les persones que...
A poca gent hi ha moltes hores a compartir.
Per això?
Amb tot, ja havíem après,
de les anteriors eleccions,
que la seu dels partits
eren fons d'informació molt més ràpides,
àgils i fiables
que l'administració,
que el que buscava era donar,
certificar resultats.
Per tant, era tot molt més lent, no?, l'aparell.
I aleshores, clar,
l'habitual ja era fer el recorregut
per la seu dels partits
a veure com anava l'ambient.
Això era també una novetat.
A les primeres eleccions
tothom va focalitzar
el govern civil
com a font de dades.
Llavors, clar,
a partir de la matinada
en què no hi havia dades,
doncs va començar a passar pels partits
a veure l'ambient,
que estaven treballant,
tenien resultats.
i això, el que dèiem,
va ser descobrir
com s'havien de seguir
les eleccions, no?
Tot i la poca gent que érem,
llavors ja es muntava l'estratègia
de veure
quan es donaran resultats.
Si, no ho sé,
a les 11 de la nit,
per exemple,
fins a la 1,
si no tornava bé,
fes el recorregut
per la seu dels partits
i ja celebraven victòries,
clar.
El que succeeix
és que aquelles primeres municipals
que són les que parlem,
els partits estaven en pisos,
en pisos petits.
Tenien unes seus molt modestes.
Unes seus molt modestes.
I el que és curiós
és que la majoria,
doncs,
potser hi ha una miqueta
que ho can recapta i tot,
però els entrepans
i les truites
les feien les afiliades
i les portaven.
I la cosa molt casolana.
I ho feien les esposes,
les companyes,
les núvies
perquè no estaven en política,
ja ho hem vist a l'hora anterior.
I a part d'una altra cosa,
hi havia molt poca gent,
per exemple,
jo recordo que a Convergència
potser hi havia
una trentena de persones
i de mi de comunicació
si eren quatre o cinc
els que passaven per allà,
que no eren més,
doncs és una cosa molt casolana.
En quant al tema
de l'eficàcia,
com deia el Tomàs,
del tema
de fer el seguiment
de les eleccions,
el govern 7.000
no es feia de res
perquè anaven en rits
i el partit
que portava millor
aquest tema
era el PSUC,
que estava al carrer Barcelona.
A més,
el PSUC tenia
una mostra
de taules
que, segons aquells
recontes,
que a més
hi portaven els militants.
En aquella època
tampoc hi havia
telèfons mòbils
ni molts telèfons
ni enquestes.
Llavors es baixava
a trucar a la cabina
perquè n'hi havia
que estava en el poble
i hi havia
un centre
que encara existeix
a totes les eleccions
que és un despatx
privat
on allà es concentrava
per fer el seguiment
d'aquest recompte
de taules
i que donava
un error
de més
menys
5%.
És a dir,
que el que
es coneixia
al cap
de més o menys
una hora
doncs
anava
a missa.
I aquelles primeres eleccions
deies
qui va guanyar?
Jo crec que va guanyar
tothom.
Això ja es diu
ara també encara.
Encara es diu
això de que guanyar tothom.
Ara potser es diu
perquè dà bé.
Però llavors es deia
convençut
que tots
l'important
era poder estar
en aquell primer
Juntament Democràtic.
I crec que les celebracions
van ser conjuntament
als partits on vam anar
que eren tots els partits
que es van presentar
en aquestes eleccions
i que van sortir.
Escolta una cosa,
es conspirava en el bon sentit
de la paraula?
És a dir,
s'anava allò de
mira que han dit
que m'he assabentat
que no sé què allò prèviament.
Hi havia un ambient
així com de conspiració?
Durant la campanya?
Sí, vols dir.
La campanya va ser
particularment dura
va ser particularment crítica
d'unes formacions
cap a les altres?
Jo diria que va ser
de molt fair play.
Les imatges aquestes
que ens queden
sobretot a audiovisuals
són aquells mítings
encesos
i aquells discursos
no sé com vosaltres
recordeu els mítings
de les municipals.
De les generals
no parlem.
No parlem
de les municipals.
Per això dic
que les de les generals
eren així
tenien aquest to
les municipals no.
Jo crec que a Tarragona
no.
Primera,
tornem-hi
no hi havia cap precedent
i llavors
tothom anava una mica
per feina
en el sentit
de la paraula
i explicar
el programa
explicar propostes
alternatives
llavors
sí que podia haver
contra
rèpliques
i també
val a dir
una altra cosa
que tothom
tenia l'atenció
focalitzada
contra
UCD
que en aquells moments
estava governant
el govern central.
Per tant
era una mica
tots contra UCD
i fins i tot
el pacte
ja hem parlat
del pacte
de progrés.
Efectivament
el pacte
de progrés
el govern
va respondre
en això
que després
més tard
es va incorporar
també
l'UCD
perquè en el cas
d'aquí
estàvem per fer
ciutat
i era molt diferent
no?
Vull dir que
el tarannà
era una mica
l'esperit
de sumar
i afegir
de dir
tots podem cooperar
una ciutat millor
uns govern
els altres
des de l'oposició
però sense posar
massa pals a les rodes
vull dir
era
com és
i dir
els nostres convidats
s'han debatut moltíssim
si tenien o no tenien
experiència política
si tenien o no tenien
tradició
alguns dels convidats
argumentaven que
diguem-ne
per tradició familiar
per estar en anar
tenien una experiència política
fins i tot
anterior
al franquisme
d'altres han dit
que no
tota aquesta
manera de fer política
aquesta inexperiència
es notava
en els plenaris
després?
Vosaltres
que després
vau cobrir
informació
quan ja hi havia
un cert rodatge
dels ajuntaments
democràtics
es notava
aquesta falta
d'experiència
quan intervenien
per presentar
unes mocions
per anar fent
la feina diària
dels regidors?
Jo diria
que el que es notava
era les ganes
de fer política
perquè esclar
si ho comparem
amb els darrers plenaris
dels antics ajuntaments
en què tot era
a veure
un ple podia durar
com els de la diputació
10 minuts
s'aprova
s'aprova
s'aprova
no hi havia debat
Eren molts llargs
els plenaris
aleshores?
Sí
a veure
per exemple
jo recordo
el que es va
debatre
i aprovar
la municipalització
del servei municipal
d'aigües
recordem que
la campanya
del 79
es va fer
fent una manifestació
pel tema
de l'aigua
aquí teníem
aigua salada
és un dels elements
que s'ha posat
amunt la taula
i a més
el primer
botlletí
que es va fer
va ser un extra
que va sortir
el mes d'agost
sobre
l'estat de la qüestió
del tema
de l'aigua
i les finances
municipals
però el que dèiem
de durada
dels plenaris
aquell
a les 12 de la nit
s'estava
fent la votació
i
si passava
un sol minut
s'invalidava
la votació
i tocant les campanes
va votar
Barrufet
d'Esquerra Republicana
que era l'últim
i que per cert
l'alcalde
dia
xec tu
com et dius
i en què
tot home
es va posicionar
i és un ple
que va acabar
a les 12 de la nit
i en van haver
d'altres
que potser a les 12
no
però a les 11
és una anècdota
que toca la campana
és una anècdota
per a la història
sens dubte
Enric
jo diria que
els primers
plenaris
potser el primer any
o fins a final
d'aquell any 79
van ser plenaris
on hi va haver
molt
molt
no hi va haver
atacs directes
del grup
que formava part
del pacte
de progrés
sí que n'hi havia
cap a UCD
perquè era la que manava
l'Estat
i jo crec que
eren polítics
que
ho van donar tot
és a dir
polítics molt entregats
ara potser polítics
s'ha professionalitzat més
i això també m'han comentat
ells mateixos
que ara els polítics
eren professionals
exactament
abans eren amateurs
però amateurs
que entrenaven cada dia
això pots fer un símil
amb el futur
exactament
amateurs
que entrenaven cada dia
i que tenien un nivell
de professionals
i ho vam fer bé
perquè la majoria
la gran majoria
l'equip de govern
molts venien
d'àrees de serveis
on ells sabien
el que portaven
hi havia gent tècnica
hi havia gent que portava
anys ja dins la política
d'una manera clandestina
i després hi va haver
gent jove
en el cas de
Jean-Miquel Nadal
o de Josep Montanburg
que van ser dos
que es van inclinar
cap a la vida política
i que en dos partits diferents
van fer la seva bona feina
vull dir que en aquest aspecte
tant uns com els altres
jo crec que van donar
una bona empenta
a el que és el tema
del primer ajuntament democràtic
a tots dos els saludarem
d'aquí uns minuts
ara parlava de vosaltres
Enric
seguim un ordre
ara saludarem formalment
els següents convidats
parlàvem dels polítics
parlem dels periodistes
la gent venia als plenaris
la gent del carrer
que havia votat prèviament
s'interessava
per la política municipal
aleshores
o aquesta inexpertesa
també es traslladava
a tota la ciutadania
Al principi sí
i clar
en raó dels temes
i a més recordem
que hi havia
dos representants
d'una candidatura
dels veïns
que portaven claca
i els grups
portaven claca
i en funció dels temes
però tornant una mica
al que dèiem abans
per exemple
el senyor Àngel Ballver
era el portaveu
d'UCD
qui es podia
enfrontar
i discutir
amb el senyor
Ens ho ha dit abans
diu clar
és que jo estava una miqueta
d'aquella manera
és clar
era un cavaller
vull dir
llavors
podia fer
política
podia militar
a UCD
o al PSU
vull dir
com a persona
Els primers enfrontaments
potser van ser
del pacte
del pacte de progrés
amb els veïns
és a dir
amb Xamar
i amb Ruiz
aquests van ser
els primers enfrontaments
que hi va haver
aquell ajuntament
així fort
amb l'alcalde de Requesens
i amb el consistari
Jo us demano
si no teniu pressa
que us quedeu
una estoneta més
amb nosaltres
perquè ara d'aquí uns moments
presentarem els següents convidats
els que porten
més anys
en aquest ajuntament
de forma interrompuda
des d'aquell all 79
fins ara
els saludarem
d'aquí un moment
però
fem allò que dèiem
de la capacitat abocadora
de la música
ara que tant
es parla d'estopa
i aquestes coses
els autèntics precursors
d'això
que aleshores
al 79
es deia
Gypsy Rock
era
Los Amaya