Alfred, molt bon dia.
Bon dia, jo també encantat, eh, i de petar la xerrada.
Hem pogut parlar una miqueta abans de...
Sí, no els explicarem als oients, oi, el que hem dit.
No, no, no, això no.
Això queda entre nosaltres.
Això queda entre nosaltres, i no ho hem fet allò per fer-nos els graciosos ni de bon tros,
però quan ha arribat, com és costum en aquesta casa,
li hem ofert un cafè, però amb la boca petita,
perquè jo no sé si està una miqueta saturat del cafè.
Ha presentat les set aromas del món justament en un espai conegut de tots aquí a la ciutat de Tarragona,
a les botigues del cafè.
Ja és simpàtic, m'imagino, no?
I una mica allò per fer una miqueta de broma en el millor sentit de la paraula.
Sí, i a part, escolta, és una novel·la molt adequada per presentar-la a Neyà,
envoltat, efectivament, d'aquestes set aromas.
Les set aromas que antigament deien que es condensaven en el millor cafè.
Les set aromas del món, aquest és un llibre premiat, com vostès saben,
en va guanyar, ha guanyat, de fet, el premi Ramon Llull de novel·la.
I parlant amb l'Alfred, home, això ja ho tenen els autors i, a més, ho han de fer,
però jo intueixo que està molt orgullós d'aquesta novel·la.
Eh que estàs molt orgullós d'aquesta novel·la?
Sí, com pots estar molt orgullós dels fills difícils.
Explica, explica, que ha estat molt difícil aquest fill.
Sí, el part ha estat difícil.
És una novel·la, jo crec que es llegeix bé, que és molt fluïda,
però penso que això ho he aconseguit en base a molts sacrificis,
perquè, clar, em vaig complicar la vida,
perquè vaig decidir que en lloc de fer un argument pla,
faria una novel·la en la qual el protagonista no parla mai ell mateix,
sinó que és descrit per set testimonis o set persones diferents,
a set llocs diferents del món,
amb set estils, set músiques, set llenguatges molt diferents,
set aromes diferents,
que compondrien un aroma global, que és el del personatge,
i també el del cafè.
Però, esclar, llavors,
trobes que t'emportes el Fèlix Dufois,
que és el protagonista,
te l'emportes a Istambul,
i allà hi ha la poètica aquesta turca,
les mil i una nits,
després te l'emportes a l'Àfrica profunda,
i allà tens la tradició oral,
aquesta dels pastors de la zona,
i després te l'emportes al Brasil colonial,
a Pernambuco,
i allà hi ha aquella calor tropical,
aquella passió,
i, esclar,
cada un dels capítols,
des del principi jo ja ho veia,
que allò s'aguantaria molt bé,
perquè cada un tenia un caràcter fortíssim,
però, esclar,
i el protagonista,
que ho ha de lligar tot,
i el fil conductor,
que és el que feia aquest personatge,
clar, podia quedar,
i, de fet, en alguns moments
vaig haver de tornar enrere i refer,
perquè veia que se'm difuminava l'home,
i aquí ha estat la dificultat principal,
la de fer aquestes set novel·letes,
fer-les lligar amb una de sola,
però ho havia de fer.
Però ja va ser el punt de partida,
aquesta manera de plantejar narrativament
parlar en el llibre,
és a dir,
vull parlar d'aquest personatge,
vull agafar aquest element
que va ser una autèntica revolució cultural
del segle XVII-XVIII,
l'arribada del cafè,
però, vull dir,
ho podia situar en un mateix escenari,
sense aquests canvis de decorat,
sense aquests canvis de narradors,
primer vas inventar la història
i després vas plantejar fer-la així,
o ja d'entrada vas dir
no, no, vull fer-la d'aquesta manera?
Home, a veure,
com tots els enamoraments,
i quan decidixes fer una novel·la
és per enamorament,
perquè si no, no s'explica.
Doncs no saps ben bé
per què et passen les coses.
Records més o menys
el moment que et passen
i com et passen.
I jo el que recordo
és que un bon dia,
no ho sé,
vaig veure que el cafè,
efectivament,
era un pretext excel·lent
per construir una novel·la
i sobretot una cosa
que ja feia anys
que jo tenia al cap
que era una novel·la de món.
no una cosa mestissa,
multicultural,
perquè això no vol dir res,
en la barreja,
jo crec que en la barreja
hi perdem,
no,
una novel·la
de totes aquelles belleses
estranyes que té el món,
de totes aquelles singularitats,
personalitats fortes,
cultures,
idiomes,
músiques.
Un llibre de viatges.
Sí,
un llibre de viatges
amb societats humanes,
no,
més que de paisatges,
que també hi són els paisatges,
però sobretot
és a través
de diferents
personalitats humanes.
i llavors vaig,
bueno,
de seguida
això em va portar
a veure l'esquema molt clar,
que no podien ser
7.000 cultures,
però podien ser 7
i que a més a més
coincidien
amb les 7 aromes clàssiques
del cafè,
que deien que el cafè
tenia,
doncs,
allò,
la menta,
la càmfora,
l'éter,
el vinagre,
el no sé què,
els clàssics.
Per aquí se'l defineix
com a xarrop satànic,
en algun moment
del llibre,
penso que és el primer capítol,
ja que...
gairebé d'entrada,
sí,
és que
el pare del protagonista,
i aquest és el que renca,
el llibre és el primer...
Explica,
fins allà puguis explicar,
que l'hem de llegir.
Això tranquil,
els ho podem explicar,
però el protagonista
és un protestant francès,
no?
I quan és petit,
molt petit,
són expulsats de França,
no s'escapen,
bueno,
hi ha aquí un embolic,
bueno,
té una història tremenda,
un trauma d'infantesa
que no descobrim
fins al final exactament,
sabent que hi ha hagut
algun problema,
però després se'n va
amb el pare,
i el pare
és un predicador
purità,
d'aquests tremendament rigorista
que només veu el pecat
i la perdició,
no?,
un obsès fanàtic,
i amb això del cafè,
doncs,
l'intenta inculcar el fill,
que el cafè,
com qualsevol altre plaer,
qualsevol altre plaer,
doncs,
és una cosa prohibida,
que ens allunyà de Déu,
i vinga,
vinga,
fins al punt
que el nano,
doncs,
clar,
lògicament acaba interessat
pel cafè,
no?,
i sentir una atracció tremenda,
però sense atrevir-se
a tastar-ho,
no?,
i es volta per tot el món
buscant el millor cafè,
no?,
aquell somni,
aquell anhel,
aquella espècie de desig
que li provoca
aquesta prohibició,
sense tastar-lo,
només ensumant-lo
i mirant-lo
i això,
perquè,
en el fons,
s'està buscant
ell mateix,
s'està buscant
la seva personalitat,
reconciliar-se amb ell mateix,
i diguéssim que
el símbol d'aquesta recerca
és el cafè.
Clar,
precisament,
ara que has explicat això,
que en tot aquest apariple
que fa el protagonista,
no és només
una descripció
dels paisatges,
de les cultures,
de la música,
de les olors,
perquè des del moment
que ja et mires el llibre,
sembla que et puja
la flaire del cafè,
espero que bona,
sinó que,
a més a més,
hi ha tota una sèrie
de misteris,
enigmes,
que el lector
ha de descobrir,
vull dir,
no ens quedem només
amb una àmplia passejada
per determinats territoris
realment extraordinaris,
sinó que,
a més a més,
hi ha un enigma,
hi ha alguna cosa
que hem de descobrir
al final del llibre.
Sí,
l'expliquem?
No,
no,
això mai,
això mai de la vida.
De tota manera,
és un llibre en aquest sentit
que no és lineal
i que el lector
ho tingui present,
o sigui,
salta d'un lloc
a l'altre del món,
a cada lloc
és una persona diferent
que explica de forma molt diferent
allò d'aquell senyor,
el Fèlix Dufa,
que és el protagonista
i que sí,
que està present
a tots els capítols,
però sempre explicat
amb un prisma diferent.
El que passa és que,
és clar,
al final tot això lliga.
Aquesta és la dificultat,
però és també el mèrit,
totes les peces,
d'una manera,
jo crec que bastant sorpressiva,
encaixen.
Hi ha el pròleg
del llibre,
un tal Antoni de Gilabert,
que sent a parlar
d'aquest personatge
i és curiós
perquè aquest to enigmàtic
que dèiem
ja sembla que ho assenyala
el mateix llibre,
perquè ens presenta
un Fèlix Dufa
amb moltes cares,
que podia ser
un ésser demoníac
o podia ser
un home ple de bondat.
Per tant,
ja ens situa en el pròleg,
jo no sé amb qui viatjaré
al llarg de tot aquest llibre.
Exacte,
s'haurà d'anar descobrint,
s'haurà d'anar descobrint
i a més amb aquesta ambivalència
i aquesta confusió itinerant.
però jo crec que,
bé,
com el mateix protagonista,
més d'un cop predica,
moltes vegades
l'important no és tant
l'arribada com el camí.
Jo us asseguro
que aquí el camí,
com a mínim,
per mi és tremendament interessant
i ha estat
d'una riquesa
impressionant.
Per això ja ens situen,
geogràficament,
per a aquells que tenim
una mica oblidada
la geografia i els atles,
han tingut el detall
de posar-nos un mapa
de la ruta
dels set aromes
del personatge protagonista
i l'Alfred Bosch
en aquest viatge
set territoris diferents
que corresponen
a cadascun
d'un dels capítols.
No parla d'Uida,
poc o molt
has visitat aquestes terres.
Sí,
he tingut la sort
de poder anar
d'aquests set racons
com a mínim
i alguns altres també.
Només d'Uida
haguessis pogut fer aquest llibre
si no coneguessis físicament?
Sí,
suposo que sí,
a veure,
hi ha gent que ha escrit
sobre...
tot el món
ni que mai s'ha mogut de casa,
no?
Hi ha autors cèlebres,
coneguts.
Però,
mira,
jo crec que si tens ocasió,
la meva impressió
és que no mata la màgia,
sinó que la multiplica.
O sigui,
jo,
com que tampoc tinc
una memòria fotogràfica,
diguéssim,
el que recordo
dels meus viatges
més aviat són sensacions,
són fragràncies,
precisament,
no?
I aleshores,
quan recapitulo
i ho aprofito,
aquests paisatges
que he vist,
bàsicament el que faig
és transmetre
una certa sensació.
Jo crec que és la sensació
el que realment m'ajuda
a l'hora de viatjar literàriament,
quan hi he estat.
I quan no hi he estat,
home,
m'ho puc imaginar,
però costa més
transmetre-ho amb la força
que ho fas
quan l'olor
que ja t'ha quedat gravada
al cap.
Tampoc em dedico
a fer jo
descripcions
detallistes,
puentillistes
del paisatge,
perquè ni m'agrada,
ni...
Jo soc miopi,
per tant,
doncs,
jo la vida la veig...
Pots perdre algun detall,
no?
Sí,
jo la veig com els impressionistes,
no?
És un forma,
és un color,
més o menys,
i això és el que em queda.
És un llibre que d'entrada
atraurà no només els lectors habituals,
sinó els amants del cafè,
perquè té aquesta cosa,
no?,
atractiva,
des del primer vista...
Aquests que se'n vagin corrent a la botiga
i que se'l comprin.
Aquests diran,
ai,
aquí a mi que m'agrada tant el cafè,
veus quina gràcia,
que parlen del cafè.
Els adictes directament cap a la llibreria.
Anem fent llista de possibles compradors,
vinga,
els amants del cafè.
Els de viatges.
Els de viatges.
Novela històrica,
no,
perquè tu que ja has fet alguna novel·la històrica célebra,
europeus,
sí.
No cal classificar-la,
tampoc.
Ho dic per donar pistes...
No,
però té un parell d'escenaris europeus a Londres i a París,
que llavors sí,
surt una mica jo al París dels il·lustrats,
al Volter,
no sé què,
al Londres aquell dels puritats...
Clar,
quan se'n van d'Europa,
això ja els referents ens perden i costa molt més.
I després,
escolta,
a qualsevol persona que li agraï una bona novel·la,
perquè aquesta és boníssima.
Si no...
A més,
m'ha costat tant de fer que,
home,
ara m'ho haig de creure.
El mínim que podem fer és llegir-la.
Home,
a més,
una novel·la amb premi.
Això dels premis,
bé, no?
Fa il·lusió i...
El que fa més il·lusió és que es compri el llibre,
que la gent s'ho llegeixi,
que a més a més et diguin,
no els crítics,
que els respectem molt,
sinó els d'actors,
que dius,
escolta,
m'ha agradat molt la teva novel·la.
Per això,
d'una nit de premi,
una nit de glòria,
ha de fer gràcia, no?
És el que em fa més gràcia de tot,
i sembla molt infantil,
però és el dia que m'arriba el llibre
i jo el tinc a les mans.
I m'ha passat moltes vegades,
perquè ja n'he fet alguns,
però continua sent un moment molt especial,
no?
És com...
Suposo que...
Bueno,
com els parts,
vull dir,
en el moment en què surt
és el moment màgic,
tota la resta,
sí,
està molt bé,
però aquell moment
és el que realment recordaràs
i et posa la pell de gallina i tal,
no?
I els premis,
jo crec que...
A veure,
no ho sé,
potser amb altres literatures
no són tan necessaris,
però literatura catalana
jo crec que sí.
És que si no,
no sé com sobreviuríem,
els autors,
francament.
Hi ha una producció molt important
de llibres en català,
una altra cosa és que hi hagi
un nombre important de lectors,
no?
I són,
numèricament parlant.
Sí,
però esclar,
o sigui,
d'escriptors que puguin viure
del que escriuen,
potser n'hi ha,
jo sent generós,
una dotzeneta.
I jo estic amb aquesta dotzena,
per tant,
és un privilegi,
em sento molt,
molt afortunat,
no?
Ara bé,
de reconèixer que si no fos
pels premis,
això seria molt difícil.
El fet no val la família,
lectors que hagin llegit
al llibre,
que t'hagin fet algun comentari
que diuen.
La família no val.
A veure,
no n'hi ha hagut cap de negatiu,
això és bastant normal,
perquè si els tenen,
normalment amb mi
se'ls guarden.
Però,
alguna observació
de l'estil de dir,
és que em fas patir molt
fins a arribar al final.
I m'imagino que amb raó,
que és veritat.
És un llibre que,
ho sento,
s'ha de llegir fins al final,
no m'agrada castigar la gent,
però en aquest cas,
jo crec que si realment
el vols disfrutar,
és de veure el desenllaç.
i la majoria de comentaris
molt elogiosos,
molt,
molt,
molt,
molt,
dient que els han enganxat molt
i que molt millor
que els llibres anteriors
i no sé què,
no sé.
Vull dir,
jo penso que aquí
el més parcial
i el menys adequat
per jutjar aquest llibre
soc jo.
Naturalment.
Però sí que puc dir això,
que en general
la impressió és boníssima,
les vendes funcionen perfectament,
les crítiques van molt bé,
vull dir,
no, no,
és tant de bo
tots els llibres
anessin com va en aquest.
Potser et sembla
una vejana
del que et diré ara,
però jo em dono la sensació
que és per la temàtica,
per la manera
d'estar construïda,
construïda la novel·la
per tot plegat,
és d'aquelles novel·les,
parlaves del tema
de la literatura catalana,
no entrarem ara
en grans discursos
de quina és la situació
de la literatura catalana,
perquè tampoc
no podem viure
instal·lats en la queixa,
el que hem de fer
és animar tothom
que llegeixi,
que disfruti
del que tenim,
però és d'aquells llibres
que perfectament
es podria traduir
a altres idiomes.
De fet,
ha sortit en castellà,
fa un parell de dies
ja està circulant.
Jo li veia la pinta,
no ho sabia,
però li veia la pinta.
I intentarem els altres idiomes,
no sempre és fàcil,
però sí,
jo crec que no,
a veure,
el que no et poden dir aquí
no t'ho poden dir,
és que és molt local,
és molt provincial.
No,
per això justament.
A veure,
el provincialisme
no està
amb la ubicació
ni amb el decorat
ni si no està
amb el tractament,
amb l'enfoc.
Jo crec que,
vaja,
no considero
que cap dels que hagi fet
ho sigui.
Però evidentment
aquí ja no hi ha
ni l'excusa,
és que el tema
és molt local.
Més amunt i avall
del planeta
no hi pots anar,
per tant,
espero que sí,
que jo tinc
una impressió,
no sé si,
vaja,
em faig més il·lusions
del conte,
però que
s'està
s'està coent
una gran acceptació,
bastant més gran
de la que em pensava jo
quan l'estava fent.
És un tipus de literatura
que d'un temps cap aquí
té moltíssims lectors,
ens referim,
novel·les,
doncs,
aquesta simplificant molt,
no?,
que ens està narrant
aquests amb viatges,
aquests paisatges,
però també la novel·la històrica,
gènere les que s'allunyen
de la quotidianitat,
tenen molt d'èxit
entre els lectors,
no?,
últimament,
aquest tipus de novel·les.
Home,
és que,
a veure,
de vegades,
de vegades,
realment tens ganes
d'abdicar del món present,
no?,
i mai ho acabem fent
perquè tenim les nostres obligacions
i la nostra ètica,
però alguna estoneta
d'evasió,
d'entreteniment,
o fins i tot
d'inquietuds
i d'estímul mental,
no?,
coses molt necessàries,
doncs,
a través de la literatura
o de la ficció en general
ho podem fer.
Jo crec que és molt saludable
i, vaja,
endavant,
no penso que sigui recriminable
ni molt menys.
Després sempre haurem de tornar
al nostre món present
i fer-nos càrrec
de les hipoteques
i dels nostres polítics
que de tant en tant
es desmadren,
no?,
i tot això,
però jo crec que és bo
tenir les petites drogues
que ens fan sentir els plaers
o com a mínim ensumar
les aromes dels plaers.
Doncs una bona estona
de lectura
d'una bona novel·la
no té preu,
la veritat és que no té preu
i és impagable.
Esperem,
esperem que aquesta
tampoc no tingui preu,
jo crec que no.
Com l'hauran de comprar
els...
Això sí,
no la regalen,
no la regalen.
No li regalaran
amb un paquet de cafè
ni res d'això,
no està de promoció
el súper aquest mes.
La trobaran
a totes les llibreries.
Avui l'ha vingut a presentar
aquí a Tarragona
l'Alfred Bos,
la set aromes del món.
T'agraïm molt
que hagis vingut
i esperem que escriguis
una altra novel·la
que també ens porti
a altres mons
i que quan la tinguis feta
doncs tornis aquí
a Tarragona
a presentar-la.
Una pregunta,
el Fèlix és personatge
de ficció?
Absolut.
Sí, sí, sí.
Fèlix Dufois,
personatge de ficció.
Era curiositat,
només.
Alfred,
moltíssimes gràcies
per venir.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Gràcies.