Falten cinc minuts per arribar a tres quarts d'onze del matí.
Ja saben, continuem al matí de Tarragona Ràdio
i ho fem ara parlant de tres entitats de la demarcació de Tarragona
que tot just la setmana passada van rebre una aportació
de la Fundació La Caixa per la seva tasca.
Estem parlant de Càritas diossesana de Reus.
Tenim aquí la Maria Teresa Murria. Molt bon dia.
També l'Associació contra la Violència Familiar,
a d'ara amb la Pilar Montegudo i la Dolors Jiménez.
Molt bon dia a totes dues.
I, finalment, també l'Associació Eura de Tarragona.
Tenim aquí a la Montse Guizó. Molt bon dia.
Hola, bon dia. Som Fundació.
Fundació. D'acord.
M'he volgut explicar aquí la diferència entre Fundació i Asociació
i el porqué que l'he canviat.
A veure, perquè...
Viene muy a punto por lo que estábamos comentando fuera de micrófono.
Que estàvem comentant fuera de micrófono
i que estan molt contentes en general com a valoració
que es reconegui la seva tasca en diferents programes
basats en riscos d'exclusió social d'una part de la població,
però que, de fet, comentaven que aquestes ajudes s'agraeixen molt,
però que, doncs, una mica es lamenta que hi hagi un buit a l'administració
respecte a aquestes mateixes ajudes.
suposo que això anava per aquí, no?
Sí. A veure, nosaltres al principi fuimos associació
i un dels principis fonamentals per a canviar la Fundació,
perquè jo sempre he estat convencida de que la administració
és part responsable dels ámbits en què treballem generalment
treballadors socials, educadors socials, psicòlegs, no?
doncs, mi hipòtesis era o me involucro a la administració o jo no me conformo.
i m'he costat tres anys en involucrar
com a patrones de la Fundació al Ayuntament i al Consell Comarcal.
I no com a meres figuras jurídicas,
sinó com a administració responsable del ámbit
i de les persones amb les que treballem.
No com a gracia, perquè tots ens ho dan com a gracia,
sinó com a derecho que tenen i obligació de participar.
Així com la societat civil també és responsable en medida
de participar en els moviments,
també l'administració no té només que delegar,
sinó que és responsable directa.
I en esa medida estem treballant.
És molt difícil?
Suposo que tothom està en casos similars, no?
És molt difícil perquè és el que jo deia abans.
A mi, el que em sembla és, per part nostra,
estem cobrint un buit que té l'administració,
però un buit demostrable cada dia.
O sigui, a més a més, és que ells mateixos ho veuen.
Però el curiós del cas és que nosaltres rebem més subvencions
per part de les caixes que per part de l'administració.
O sigui, a veure, jo ja sé que les caixes
tenen una partida per tota aquesta obra social,
però, en definitiva, nosaltres a qui li fem el favor,
entre cometes, és a l'administració,
que l'estem cobrint un treball i un buit.
Un buit social.
Un buit social.
Llavors, curiosament, són les caixes les que han donat més sempre.
O sigui, l'administració sembla que l'estiguis repinyant una mica,
o sigui, sempre com si demanessis limosna.
No sé si m'entens.
A mi, sí, caritat.
I jo penso que, a veure,
els professionals ni hem de demanar caritat
ni els usuaris van per caritat.
O sigui, és una tasca que tothom té a fer,
que és una necessitat social
i que si no la fem nosaltres,
doncs no sé qui la faria.
Jo això ho tinc clar.
I això costa diners,
perquè els professionals han de cobrar.
Que, clar, amb això del voluntariat,
doncs jo, com que no estic d'acord,
no sé si m'entens,
jo penso que el professional ha de cobrar
i que el que vulgui fer unes hores del seu temps lliure,
no sé si treballa en una tenda o treballa o sigui,
i vol fer de voluntariat en les hores lliures,
és una cosa.
I una altra cosa és
que el professional que es dedica les 24 hores,
perquè la nostra és 24 hores,
a una tasca,
és un professional,
no és un voluntariat.
No és un voluntariat.
I això s'ha de cobrar.
I l'ha de pagar l'administració,
que, en definitiva,
és la que té el problema.
En tot cas, parlem...
El problema el tenim tots,
la societat.
En general, sí, és evident.
Però nosaltres l'estem traient,
aquest problema,
a l'administració.
No sé si m'entens.
Exacte.
Jo així lo tinc claríssim.
En tot cas,
parlem de cada un dels projectes
pels quals heu rebut aquestes subvencions.
Comencem per Caritas i Osses de Reus,
amb el projecte...
Interparruquial.
Interparruquial de Reus,
orientació...
Un projecte d'orientació laboral,
Orla.
Com és aquest projecte?
Mira, aquest projecte,
doncs,
les bases que ell té
és part de l'orientació laboral.
Doncs, esclar,
ens trobem amb una quantitat de persones
que venen allà molt destructurades,
amb molt poca formació.
I això, doncs,
és el que també una miqueta estàvem dient.
Doncs, aquest projecte
és un de cada 100 professionals.
O sigui,
ha de ser el seguiment d'aquestes persones
i muntar,
perquè hi ha tres...
O sigui,
el projecte d'Orla
se li desprenen tres tallers.
Aquestes tallers,
el que fas
és, segons la necessitat que té
aquest usuari,
formal,
doncs,
amb cústures,
si és un home,
doncs,
amb treballs manuals,
com s'ha d'aixecar
i tractar un avi,
perquè, doncs,
hi ha vegades que a les cases
doncs han d'anar a cuidar avis.
O sigui,
tot aquest tipus de coses,
doncs,
nosaltres el que fem
és formals
i això sí que han de ser professionals.
Clar,
si ens ve una infermera,
doncs,
voluntària,
però, clar,
ha de ser una persona,
ja, no?
És un dels projectes
que sí que funciona.
Ara,
el que dem,
també,
doncs,
del voluntariat,
ja ha d'entrar a part,
doncs,
que també funciona amb el voluntariat,
però,
principalment,
el projecte Orla
és un dels que ha de funcionar
amb professionals.
Per tant,
suposo que
aquesta subvenció
us ha vingut
com pluda del cel,
com es diu.
Sí,
perquè,
a veure,
a part dels professionals,
doncs,
que, esclar,
també han de viure,
evidentment,
i mengen,
tota persona
que ja necessita
i ha de cobrar,
no?
Part de tot això,
esclar,
són també unes despeses,
vull dir,
jo sempre ho els he dit
cada dia,
per molt que,
quan hem fet tot això,
el primer que s'ha de començar
és quan aixeques la porta
i obres un llum.
I a partir d'aquí,
tota cosa
que vulguem organitzar
amb la màxima
de...
senzillesa possible,
de no passar-se amb els números,
perquè tots sabem
el que hem d'anar comptant
i estirant d'aquí,
estirant d'allà,
però un pic que aixeques la persiana,
tu ja tens una despesa.
És evident.
L'eure,
per altra banda,
doncs,
tutela
en pisos assistits
de joves en situació
del risc social.
De fet,
un buit força important,
és a dir,
nanos que a partir dels 18 anys
se'ls deixa de la mà de Déu,
no?
Bàsicament és això,
Montse.
Sí,
nosaltres gestionem pisos
dirigits a menors
que estan en procés
ja de desinternament
i a mayores de 18 anys
que,
al cumplir els 18 anys
la administració
és a la majoria de edad
i ja no tenen
ningú suport,
se encuentran en la calle
perquè ni tenen família,
ni no tenen a nadie.
Nosaltres ofrecemos
a través de los pisos
un núcleo de convivencia
donde ells puedan
ja generar
a través dels soportes
de los profesionales
uns hábitos
i unhas habilidades sociales
que no solamente és això,
perquè els xicons
noen amb unes
dificultades personales.
Jo no hablo
de risc social
perquè per mi
risc social
i dificultades social
són dues coses.
Noen amb dificultades social
que si no les treballem
entonces se convierten
en exclusió social.
Jo lo veo todo
com un procés.
Noen amb dificultades
social.
Trabajamos
para evitar
la exclusión social
y el riesgo social.
Es una tarea
de prevención.
Es una tarea
de prevención
a largo plazo.
Se nos vende
en un principio
que es un programa
a corto plazo.
Yo pienso
que la dinámica
y la sociedad
ha cambiado muchísimo.
Los profesionales
muchas veces
los parámetros
con los que trabajamos
nos acostumbramos
a unos parámetros
que no tienen nada
que ver con la realidad.
Nuestra realidad
es que autonomía
es una irrisión
que nos decía
al principio
autonomía
en seis meses.
Yo me río
siempre de esa autonomía
en seis meses
con las dificultades
de estos chicos
que a los 18 años
con una vida
tan mala que han tenido
tan desgraciada
para ellos
en seis meses
tendríamos que dar
autonomía.
Eso siempre
lo he puesto yo
en cuestionamiento
y no ha sido
no ha seguido ese
ese no ha sido
mi proceso.
El proceso
que yo he seguido
es el tiempo
que cada uno
necesita
y ese proceso
muchas veces
ha estado
los chicos marchan
porque se creen
que son autosuficientes
ya
pero retornan
porque la vida
es muy dura
y entonces
volvemos a aprender
que ha faltado.
Los que tenemos
nosotros en los pisos
yo pienso que
en este momento
son unos privilegiados
y que hay mucha gente
fuera que también
necesita de mucha ayuda
porque no solamente
es el contexto
del piso
hay dificultad
de la vivienda
y todos sabemos
que hay dificultad
de la vivienda
y para los jóvenes
más
para estos pobres
para estos chicos
nuestros
más todavía
si cabe
pero no solamente
es cuestión
para los nuestros
de tener una vivienda
es de tener
unas personas
que les hagan
como referentes
y acompañamiento
en un proceso
que no sé yo
cuánto tiempo
puede durar
porque todos
necesitamos
arraigo a algo
vinculación a algo
y estos chicos
no tienen vinculación
con nadie
han tenido vinculación
y a lo mejor
seguramente
que negativa
y con nosotros
empiezan a tener
vinculación
y arraigo positivo
y ese arraigo
no termina
con la marcha
vosotros
funcionan
como referents
sociales
básicos
es decir
para comenzar
una vida
normal
sí
sí
el otro día
me dijo
una profesión
pero Monsi
lo que tú
estás haciendo
es reconstruyendo
una vida personal
digo mira
no me lo había
planteado yo nunca
como una reconstrucción
digo pero me gusta
y estamos
haciendo
reconstruyendo
con altibajos
muy fuertes
muy fuertes
y es muy duro

va Forza B
yo diría
que Més que Forza B
va
demasiado
rápidamente
bien
por decirlo
de alguna manera
porque de pronto
nos hemos encontrado
desbordadas
desbordadas en cuanto a trabajo
y a falta
de medios
económicos
entonces es lo que
deía abans
la
la María Teresa
que
que claro
hay un mundo
de profesionales
que realmente
están haciendo
una tasca
pero que tú
te encuentras
que no puedes
cobrar
no pueden
cobrar



que desconnectar
una hora
al día
es absolutamente
imposible
o sea
es una tasca
realmente
encomiable
todo se debe
sí
i això sí que
hem de fer
tots un gran esforç
em sapigue desconnectar
perquè
no
la Montse
em riu per sota el nas
i això és molt dur
i a vegades
és una
hem de saber
desconnectar
mirem
jo sóc la primera
que em costa molt
i si em desvetllo
doncs com ara
fa dos nits
a quarts de quatre
al dematí
a veurem
a part d'hi ha
inclús
el seguiment
de les persones
les entrevistes
les cases
que te'ls agafen
tot això
és que només
a vegades
es cos
més tontes
a dintre
doncs ara
demà
aniré allà
i doncs
vaig
per exemple
a un altre projecte
perquè ara tenim
cinc projectes
i tres tallers
a la casa
de Càritas
amb cinc projectes
i tres tallers
problemes
per dur-te'n
un món
però penses
doncs no
a veurem
això no pot ser
si tu continues així
doncs
t'aixecaràs cansada
no rendiràs
o sigui
de vegades
també ens hem de fer
una parada
i nosaltres mateixos
sapiguem
ens cuidar
perquè jo sempre
hi ha una frase
que la tinc molt clara
si tu no et saps cuidar
i tu no estàs bé
tu no pots donar
donaràs
en el moment
que tu estiguis
amb les màximes facultats
clar
això és difícil
no dir que sigui fàcil
i potser hi ha caràcters
que els hi és més
però
hem de procurar
perquè com totes
les meves companyes
que estic aquí
vull dir
amb diferents
problemes
clar
amb una Càritas
agafes gent
amb maltractament
agafes nanos
que veus que
tota la problemàtica
clar
imagina't
amb cinc projectes
i tres tallers
tot el que et arriba
a passar
per
per
voltavant
no
però jo crec que hem de fer-nos un esforç
si no
malament
malament
perquè Montseo
jo suposo que
t'acabes blindant
o no t'acabes de blindar mai
davant del que ve de fora
jo no l'ho he aconseguit
nunca
vamos
tampoco me lo he planteado
blindarme
perquè si me blindo
puede ser que
le dé una resposta
a un joven
que no sea
que no sea la idónea
jo no me blindo
nunca
per a nada
ademà
ells saben
quan jo
estic cansada
i en ese moment
chato
jo no podo
dar-vos una resposta
deixar-me un poc
és una posició
personal
molt arriscada
però
és una posició
sí
és esta abertura
sí
sí
sí
però és una opció
és una opció
com a treballadora social
el estar ahí
és una parte
molt bonita
però per altra part
per al dia a dia
té
su intríngulis
perquè nosaltres
con els joves
treballem els valors
la honestitat
la mentira
tot això
i després
que la societat
va funcionant
per altra part
i tu eres
el espejo
de ells
si a ti
no te ven
com a espejo
ja les pots cantar
misa
que si tu
no eres creíble
ells
vamos
a la primera
se escapan
tu has de ser
como espejo
si yo
con 50 años
que voy a hacer
esto lo podríamos aplicar
a la situación política
de hace dos días
exactamente
yo cuando estos dos días
y ya lo he dicho
cuando hablaban
y lo siento mucho
y no
no es por hacer
una comparación
pero son conceptos
cuando estos días
hablaban
de que se había perdido
la seguridad
de que todos
éramos vulnerables
que todos teníamos miedo
yo decía
con todo el dolor
que eso supone
pero si con eso
estoy trabajando yo
hace 25 años
con la inseguridad
de las personas
con el miedo
pero no en un medio
puntual
ni un miedo
en un momento determinado
sino desde
desde que nacen
las personas
que hay
desde muy pequeños
han tenido ya
ese
por desgracia
ese miedo
esa vulnerabilidad
esa inseguridad
entonces
muchas veces
tenemos que saber
de qué
hablamos
cómo hablamos
y los conceptos
los tendremos muchas veces
que medir
o saber
hacia dónde
los dirigimos
porque trabajamos
con un montón
de personas
nosotros
en ese ámbito
en el de la vulnerabilidad
la no seguridad
y el miedo
yo supongo que
la por también
es un tema
que vosotros
es tracteu
de una manera
directa
y muy visceral
a más
en momentos
muy críticos
no te lo puedes
bien imaginar
no me lo puedo imaginar
no
porque
a ver
porque
la dona maltractada
si no
se separa
abans
es por por
y si
se separa
tiene por
o sea
que en toda
la vida
de relación
existe la por
sense comptar
que ya
pot ser
que tingui por
d'abans
o sea
que
eso
se ha de
trabajar
pero después
eso
la mea compañía
lo sabe
muy bien
donar
casos
de trucadas
telefónicas
que
tú
mateixa
t'espantan
y que
dius
¿qué hago
con eso?
¿a quién
tengo que avisar?
si esta
dona
no dice
¿on es?
m'está
dient
que
que
demana
auxili
pero yo no sé
como la puedo
auxiliar
no sé si
m'entens
i tot això
sí que te crea
com una sensació
d'inestabilitat
el que pasa
que la veritat
a mi
jo dic una mica
lo que la Montse Grisó
no a mi
a totes las que
estem a d'ara
no s'agrada
aquest treball
no s'agrada
aquest treball
ja sé yo
que crea una dependència
que ho fas
sí
jo penso
que tens
una dependència
del treball
i no s'agrada
no s'agrada
no s'agrada pensar
que
que dintre
de les nostres
possibilitats
són capaços
de
de treure
una dona
d'una situació
dolenta
no
i que després
van passant
els anys
o sigui
jo ja porto
molts anys
i la meva companya
també porten molts anys
en el tema
de la violència
no
i jo ahir
ahir
vaig veure
una noia
que jo havia tingut
en un moment
determinat
i jo no la vaig reconèixer
de veritat
perquè com que veig
tanta gent
i ella me va recordar
me va dir
i te dono
les gràcies
perquè gràcies a tu
i a les teves companyes
jo estic ara
on estic
i penso que
aquest és el major
reconeixement
que tenim
i suposo
que és un reconeixement
comú
les persones
que tenim
i la Pilar
pràcticament
no ha parlat avui
moltes gràcies
per venir
a la Montse Grisó
de la Fundació
Eure de Tarragona
la Maria Teresa
Murrica
del Càritas
Interparrucal de Reus
i a la Dolors Jiménez
i Pilar Montagudo
de Dara
moltes felicitats
per la vostra tasca
gràcies
per aquesta oportunitat