Francesc Chamar, molt bon dia.
Bon dia, Iolanda.
Gràcies per venir avui a la ràdio.
A pocs dies de marxar cap a Amèrica, on estarà una bona temporada, no?
Sí, certament, un parell d'anys.
Estaré a Centroamèrica, encara que tocarà viatjar bastant per Amèrica del Sur,
Amèrica del Nord i també Europa.
Però bé, la seu la tindré a Nicaragua,
concretament a la Universitat Centroamericana de Managua.
Exactament, què va anar a fer a Amèrica, Francesc Chamar?
Bé, mira, un treball de solidaritat d'una forma diferent de com estava fins ara treballant aquí a Tarragona.
Molt breument, vull dir, jo estava i estic dintre d'una ONG que es diu Comitè de Solidaritat d'Escar Romero.
Hi ha tota una xarxa internacional de grups com el nostre arreu del món
que va començar a funcionar, aquesta xarxa,
després de l'assaginat de l'arquivisbe del Salvador Oscar Romero fa 24 anys, aproximadament.
El dia 24 d'aquest mes, precisament, es complirà amb 24 anys ja de la seva mort.
Llavors, aquesta xarxa que s'ha anat extenent, ha anat creixent al llarg dels temps,
té dos cop-presidents, diguem-li, que són dos bisbes prou coneguts, un d'ells perquè és català,
Pere Gasaldàliga, bisbe del Brasil, i l'altre bisbe també molt significatiu
perquè va ser l'interlocutor entre la carrilla zapatista i el govern mexicà,
em refereixo a don Samuel Ruiz.
Aquests dos bisbes que actualment ja estan jubilats, diguem-li, mèrit,
són els que representen tota aquesta xarxa internacional.
Llavors, l'any passat, a una trobada que vaig assistir a Bogotá, l'estiu, més d'agost,
em van demanar a veure si podia assumir per dos anys la Secretaria Internacional.
En veritat, em fa l'efecte que era una oferta que em feien, que la tenia que acceptar,
i per tant, bueno, vaig reflexionar, vaig consultar amb qui tenia que consultar
i assumir aquesta responsabilitat.
I el dia 25 de març, o sigui, d'aquí, exactament d'aquí a una setmana,
doncs me'n vaig cap a Nicaragua uns dies i ràpidament em trasllado a Santo Domingo
perquè tenim la trobada internacional amb aquests dos bisbes que acabo de citar
i altres persones, i estava programat fer una visita a Haití,
cosa que suposo que s'haurà de suprimir,
i llavors a partir d'aquí ja començaré a assumir la responsabilitat que se'm va demanar.
Aquí no podem dir allò que Francesc Chamar, amb aquesta nova responsabilitat,
abandonarà una vida tranquil·la, perquè mai no ha tingut una vida tranquil·la,
i bona part de la seva tasca, de la seva dedicació, l'ha fet a la ciutat de Tarragona,
al barri de la Floresta, que és, diguem-ne, el seu espai més proper.
A Tarragona, Francesc Chamar, quan estigui a Nicaragua,
nosaltres, a Tarragona, estarem, doncs, commemorant els 25 anys d'Ajuntaments democràtics.
Un 19 d'abril, Francesc Chamar arribava a l'Ajuntament de Tarragona,
com a regidor electe per un col·lectiu de veïns,
i quan es va assabentar, només arribar-hi que havia de dir unes paraules,
diu, ui, que malament ho tinc, perquè jo no sabia que havia de parlar en aquest acte, no, Francesc?
Efectivament, teníem una certa ignorància del protocol d'aquestes coses,
perquè mai havíem viscut un canvi cap a la democràcia,
jo havia nascut pràcticament dintre de la dictadura del Franco,
per tant, aquestes coses no en sabia res,
i també, potser, es van equivocar o es van oblidar d'avisar-nos
que hem de preparar una mica unes paraules de salutació
amb aquell acte, realment, que recordo, molt solemne i molt significatiu,
perquè suposava el canvi d'un sistema a un altre sistema més democràtic.
Per arribar a aquell moment, a aquell canvi, es va lluitar molt.
La inexpertesa era, diguem-ne, la nota característica de tothom,
de tots els partits, de tots els candidats.
Això de fer campanyes electorals s'utilitza en un llenguatge i una terminologia
que ara ens sembla com antiga,
tampoc no ha passat tant de temps, només un quart de segle.
Nosaltres observant les actes de l'Ajuntament es veu, no?,
la manera de parlar, les paraules que s'utilitzen, el bé del poble,
de coses d'aquestes que ara ens semblen més pròpies
d'una comunitat llatinoamericana, en l'actualitat, per exemple,
que no pas d'aquesta societat de l'opulència en la que vivim ara, no, Francesc?
Efectivament, així, sí, ha canviat moltíssim, realment,
el context actual del que nosaltres vam conèixer
quan vam ser escollits pel poble per formar part del consistori.
Es presentaven partits polítics de l'època,
però Francesc Chamart va arribar a l'Ajuntament
a través d'una plataforma, d'un col·lectiu de veïns
que es van constituir, ho tenia per aquí apuntat,
perquè m'estic perdent amb les sigles de l'època,
hi havia tantes formacions polítiques...
Sí, i tant.
Encara, CPV...
CPV, efectivament, que era...
Candidatura per la participació dels veïns.
Dels veïns.
I aglutinava representants veïnals.
Representàvem gent significativa en el camp veïnal,
vull dir, nosaltres no teníem ni volíem tenir una estructura de partit polític,
veritat, no era la nostra vocació, diguem-ne,
era el nostre desig,
sinó representar molt directament,
el més directament possible,
els interessos, les necessitats, els anells dels veïns.
Certament, la nostra candidatura
no va ser massa ben acceptada per determinats sectors polítics,
perquè creien que els hi fèiem la competència.
Objectivament, és veritat,
els nostres vots, si ens haguessin votat a nosaltres,
que ens haguessin votat potser nosaltres partits,
però nosaltres representàvem una línia ideològica
que ens semblava molt interessant per portar-la a terme.
I que per determinats partits o determinades persones
potser els semblava un pèl radical?
Bé, potser sí una mica radical, perquè...
Posem la mentalitat de l'època, eh?
Nosaltres de radicals no teníem especial consciència
de ser gent radical.
El que nosaltres teníem molt clar
és que volíem defensar el més netament possible,
el més directament possible,
i diria inclús, si em permeteu la paraula,
el més noblement possible,
els interessos dels veïns que durant tant temps
havíem viscut, no solament a Tarragona,
sinó arreu de tot l'estat espanyol,
aquests veïns que eren fruit de la immigració d'Andalusia,
ara que estem parlant d'immigració,
bé, els barris de Tarragona es va formar,
diguem-li, molt ràpidament,
grups humans que van donar
l'aparició de tants barris,
i aquesta gent havien passat en temps de la dictadura
en situacions ben precàries, no?
Manca del més elemental com a escola,
sanitat, transports, il·luminat públic, etcètera, etcètera.
I això ens va preocupar un grup de persones,
és veritat, que portaven molt temps ja dintre dels barris,
i això ens va animar a formar un grup municipal.
Vostè recorda a grans trets quines eren les reivindicacions
o els temes que es plantejaven com a col·lectiu veïnal
més urgents per portar a l'Ajuntament,
perquè es debatessin, perquè s'aprovessin mesures
que milloressin la condició de vida dels barris de Tarragona?
Bé, això és molt fàcil,
perquè encara que la memòria històrica moltes vegades falla,
les coses que són tan evidents encara ens queden a la memòria, no?
Faltaven coses que avui dia les tenim com a normals,
veritat, que la gent, sobretot la gent jove,
ja no se'n dona compte que això que ells estan disfrutant
els seus pares, els seus avis, no ho tenien.
En veritat em refereixo, per exemple, a la qüestió de sanitat.
Des de la Floreja tenien que venir,
o bé a Tarragona, la ciutat,
o bé a la Calonja, per exemple,
vull dir, no hi havia cap centre sanitari prop
per les qüestions urgents, no?
En la qüestió d'escoles, naturalment,
hi havia una manca d'escoles bastant notable.
El nostre barri, lògicament, no tenia escola.
Ho vam aconseguir a través d'una certa reivindicació,
de manifestacions,
i també de repressions
per part de la famosa Policia Nacional de los Gris,
és veritat.
El nostre barri va néixer
pues extraràdio de la ciutat,
va néixer en un lloc que encara no estava
dintre de pau urbanístic,
això comportava una sèrie de conseqüències,
entre elles, per exemple, que no podíem tenir telèfon,
ni telèfon particular,
que, lògicament, es podia tenir per uns preus.
A veure, el telèfon, eh?
Ah, avui que anem amb el mòbil, de Claudi.
Exacte, exacte, però si ho recordo, que en casa vam estar,
vaig estar diversos anys totalment aïllat,
perquè no hi havia manera de telefonar,
de veritat.
Els carrers, lògicament, no tenien asfalt,
vull dir, carrer de terra,
no hi havia cap centre cívic,
per tant, hi havia una mancança molt notable
i molt sentida al mateix temps,
per això va ser possible que la gent s'aglutinés,
es conscienciés i realitzessin tota una sèrie
de reivindicacions solidàries molt macas.
En aquest sentit, el sentit de solidaritat estava molt present,
això és ben bonic.
Actualment, ja diria que malauradament s'ha perdut.
Hem guanyat, diguem-li, amb benestar material,
perquè aquests serveis que acabo de citar,
i altres molts ja estan, tothom pràcticament els té,
amb les deficiències i que encara es pot seguir millorant,
però globalment realment s'ha millorat moltíssim
la situació dels barris actualment
en relació amb el que era abans dels ajuntaments democràtics.
No hi ha dubte, objectivament parlant,
si mirem enrere els darrers 30-40 anys
de la història de la ciutat de Tarragona,
el moviment veïnal apareix com un moviment importantíssim
i transcendent en els canvis que es van produir
en l'època de la transició.
Això no ho pot en dubtar,
i afortunadament els llibres d'història local
també reculleixen aquest aspecte.
Vostè recorda com va ser aquell dia, aquell 19 d'abril?
Bé, va ser un moment d'eufòria, lògicament,
perquè era el final de tot un treball,
de tot un desig d'arribar-hi.
I quan s'arriba i s'asseuleix un objectiu,
es té la satisfacció que s'ha fet un bon camí.
I llavors va ser un moment,
jo recordo que el ple de l'Ajuntament estava a gom a gom,
estava totalment ple de veïns per assistir a aquell acte,
que no deixava de ser realment un acte històric,
i històric per la ciutat,
en què tots els representants dels partits polítics,
amb les diferències ideològiques que hi havia,
lògicament, perquè si no,
no serien partits diferents uns dels altres,
però tots amb el desig de fer una gestió transparent,
eficaç, en benefici de tota la ciutat,
i potser jo diria, per part nostra
i també per part dels grups, no vull excloure ningú,
en benefici també d'aquelles persones
que durant tant temps havien viscut més marginades
dintre de la nostra ciutat.
Es van anar complint les expectatives de mica en mica,
en alguns aspectes, en d'altres potser no?
Bé, de mica en mica, certament que sí,
perquè van aconseguir moltes coses,
potser no es van aconseguir sempre el que es volia,
però es va avançar molt.
Potser la part que nosaltres sempre vam ser més crítics,
i mantenim aquesta crítica,
però bé, el temps també s'ho ha vist molt les coses,
és que volien més directament
la participació dels veïns,
és a dir, nosaltres defensàvem en aquell moment
la democràcia participativa,
i aquest sempre és un punt de conflicte
en relació als partits, no?
Voldríem que la gent participés directament,
per moltes raons, eh?
Ara no em vull allargar,
però si la gent participa,
també la gent es consciència més,
es desenvolupa més,
queda més integrada dintre del conjunt de la ciutat,
tractant-se d'una ciutat.
Per altra banda, són els que pateixen les necessitats
que ells reivindiquen,
i per tant ajuden a que progressi més
tota la gestió administrativa municipal, no?
En canvi, si s'estalla aquesta participació,
amb una democràcia no participativa,
doncs realment pot ser que succeeixi
el que està malauradament passant una mica ara,
de veritat, per moltes raons.
La gent ara es desentén,
és molt més individualista,
es trenca a casa seva,
no participa,
hi ha un cert desencís,
bé, són dues èpoques molt diferents,
és veritat.
El màxim que fem, en tot cas,
a diferència d'aquell moment,
és que abans es dipositava el vot,
i se seguia molt de prop, els representants,
es participava, s'anava,
es pot dir que ara dipositem el vot
i esperem que ens torni a tocar votar,
probablement aquí és on rau
bona part d'aquesta diferència, no?,
amb altres matisos.
Alguna anècdota,
algun moment especial
del temps que va estar l'Ajuntament?
Quant de temps hi va estar, Francesc?
Bé, no vaig complir el plaç que em tocava
i em vaig comprometre els quatre anys,
vull dir,
no tenia especial vocació de política
ni de continuar molt temps allà.
Em semblava que era un moment,
se'm va demanar aquest servei,
també per part de les persones
amb les que jo havia col·laborat
durant molts anys,
dintre de la Ciutat de Veïns,
amb aquestes lluites típiques
d'una semiclandestinitat
i brallants, entre cometes,
amb l'administració
que estava molt paral·litzada
i fruit d'aquesta lluita
de diversos anys,
em va demanar aquesta participació,
almenys aquesta presentació
a la candidatura
que vam treure dos consellers,
veritat,
i vaig estar-hi a aquests quatre anys
que em vaig comprometre
i em semblava que
no era el meu paper seguir per aquí.
I per acabar,
podríem rescatar alguna imatge
d'aquells quatre anys?
Del signe que fos?
Bé,
realment ara,
en aquest moment així és un fet
especialíssimament significatiu,
no se'n fa present.
Bé,
naturalment,
hi havia les lluites típiques
dintre d'uns partits polítics,
potser el més significatiu,
i ara m'enrico una mica,
perquè totes aquestes coses,
la història,
les relativitza,
perquè reivindicàvem massa
la presència dels veïns
dintre de l'Ajuntament,
l'alcalde
que vivia en aquell temps
em va destituir.
El va destituir?
Sí,
em va destituir
de tinent alcalde
que era tinent alcalde
d'informació,
una conselleria
que a nosaltres
ens semblava interrenant
d'informar els veïns,
no?
Bé,
vaig quedar a l'Ajuntament
perquè no em podia treure
de l'Ajuntament,
possiblement,
si hagués pogut treure'm,
m'ho hagués pregut,
però bé,
la legalitat
no ho permetia,
no?
vaig quedar com a conseller
i treballant pels veïns
com si no hagués passat
absolutament res.
Però va deixar
de ser tinent d'alcalde?
Efectivament.
I va comunicar verbalment
per escrit?
Com va anar també
el protocol?
Com va anar la cosa?
A veritat,
no recordo,
suposo que aquestes coses,
si us consulten les actes
de l'Ajuntament
deuen aparèixer
el moment històric
i la data concreta
en què se'm va comunicar
la destitució
de tinent alcalde d'informació.
Francesc Chamar,
de debò
i molt sincerament
li agraïm molt
que hagi vingut
aquí al matí
de Tarragona Ràdio
i que ens hagi deixat
aquest testimoni
per aquest programa especial
del dia 2 d'abril.
I sobretot
i per sobre de tot
li desitgem
moltíssima sort
en aquesta nova responsabilitat
que assumirà
a l'Amèrica Llatina
i esperem
que en aquests dos anys
que en principi
està previst
que estigui fora
de tant en tant
torni a Tarragona
i ens digui
sóc aquí i estic bé.
Efectivament.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies, Iolanda.
Adéu-siau.
Molt bé.