Rosa Maria, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
I la sort que tenim és que tenim protagonistes d'aquesta activitat,
que és el Salvador Torres, el Josep Vargas i el José María Martínez.
Molt bon dia a tots tres.
Bon dia.
Gràcies per venir avui a la ràdio.
I immediatament us preguntarem per la vostra experiència i com funciona,
però, Rosa Maria, una mica modus d'introducció.
Parla'ns d'aquesta activitat.
Per què neix, com sorgeix, imagino que per aprofitar aquest potencial
en noves tecnologies que van mostrar els avis, no?
Tu ho has dit.
La gent no recordarà, perquè, clar, a la ràdio parleu de tot
i sempre la notícia és la del dia.
Jo sí me'n recordo.
Que vam estar aquí i vam parlar dels cursos d'informàtica per gent gran.
Doncs aquí està el fruit.
La gent gran n'ha après, n'ha après moltíssim, moltíssim,
de tal manera que s'han fet mestres per ajudar els altres.
Bàsicament ha sorgit el voluntariat, el voluntariat informàtic,
que, en principi, era per ajudar altra persona gran
que no acabava d'anar amb massa de pressa i amb paciència.
El senyor Vargas de l'esplai de Sant Pere i Sant Pau
va ser el primer que va captar la iniciativa
d'agafar el grupet de gent que els hi gustava una mica més
i amb bona voluntat va anar ensenyant a la gent gran.
Què ha passat? Que s'ha fet un grup magnífic i gran
que xategen, que envien escanejades fotografies
a l'altra punta de món perquè hi té algun fill
i que realment estan, però prenent moltíssim, més que jo,
realment en qüestió de dominar la fotografia
i d'altres tallers que han fet, en saben de tot.
Llavors, aprofitant la benentesa de l'any passat,
que va ser l'any europeu del discapacitat,
des de Fundació La Caixa es pretén que
els esplais de gent gran no siguin,
i això ja ho vam dir aquell dia,
que també estava obert a altres persones,
no siguin llocs tancats, i s'ha entès així,
s'ha entès així d'obrir-ho a la societat,
de ser un nucli viu socialment parlant, no?
Llavors, aprofitant, ja dic que l'any passat
ens vam posar en contacte amb l'Escola d'Educació Especial Sant Rafel
i amb els voluntaris, perquè són ells els que són els protagonistes avui aquí
i en aquesta activitat són ells els protagonistes,
perquè amb aquesta generositat que el que han après
també ho puguin donar als altres,
aquesta generositat d'obrir les portes d'un equipament
que són 10 ordinadors connectats en xarxa, internet,
i que, molt bé, si l'aprofita la gent gran,
però que hi ha altres hores que no està ocupat,
doncs, a veure, què fem?
Fem això, acollim aquests nens.
Aquests nens són tres grups diferenciats,
ells ja t'ho explicaran molt més bé que jo,
el que passa és que ells van acollir molt bé la iniciativa,
ens vam reunir també amb el director del col·legi,
que avui es cusa la seva assistència,
però que també donem gràcies a Diputació,
perquè, doncs, ens ha facilitat moltíssim l'entesa aquesta,
i amb els voluntaris, doncs, que van agafar immediatament al bol
aquesta proposta generosament.
Això ho vull dir molt clar,
perquè és clar, és tenir paciència,
és un col·lectiu diferent.
I, aviam, sorprallat la paraula generositat
no és perquè ells estiguin aquí mirant,
doncs, parlen molt bé d'ells,
i afal·leguen la seva actitud,
perquè, realment, avui en dia,
moltes persones arriben a la jubilació,
a una edat molt adient,
es poden fer moltes coses.
Vostès, després d'haver entrat en aquest món
de les noves tecnologies, és apassionant,
ja en tindrien prou, no?,
aprenent més i practicant.
Aleshores, jo no sé per què vostès,
que estarien tan còmodament i tan tranquils,
s'han de posar a fer aquestes coses,
que no en tenien prou o què?
Aviam, qui trenca el gel?
Jo el que puc dir és que
tu l'hi a casa tampoc pots estar.
I llavors pots sortir una miqueta,
fer unes altres activitats,
perquè, si no, te quedes molt tancat.
De totes maneres, el que sí s'ha observat
és que el món del voluntariat
s'està nodrint en els darrers temps,
sobretot de persones d'una certa edat,
de persones que han entrat en el període de la jubilació
i que han decidit, de totes aquestes hores
que vostè deia que es tenen,
doncs no dedicar-les a un mateix,
sinó dedicar-les als altres.
I en aquest cas, amb aquests nois i noies,
que m'imagino que per vostès,
en principi, eren uns grans desconeguts.
Bé, jo considero que,
més que moltes vegades,
podem dir que ser una cosa d'egoisme nostre,
també.
Perquè anar a donar tombs pel carrer
i sense parlar,
que és una forma que d'aquesta forma
pots parlar amb la gent,
tens uns xavals que els hi pot dir alguna cosa
i al mateix temps aprens alguna cosa dels crios,
també.
Perquè moltes vegades,
nostres,
estem molt desconnectats de la gent jove.
que allò s'ha passat o s'ha deixat de passar
i aleshores,
també se recorda,
se va recordant
el que antigament fèiem.
Clar.
Hi ha una desconnexió,
com vostè diu,
de la gent jove
i en conjunt,
moltes vegades,
hi ha una gran desconnexió
de tota la societat
cap a les persones que pateixen discapacitats,
en aquest cas psíquiques.
Jo imagino que per vostès
ha estat una mica sorprenent
entrar en contacte amb aquest col·lectiu.
Per part meva,
jo puc dir que jo també soc discapacitat,
jo tinc un espondilitis,
estic jubilat per això,
tinc un absolut,
i a mi,
veure els nanos aquests,
de la manera que estan
i de la manera que jo també,
amb la meva capacitat,
els puc ajudar,
això també m'enriqueix molt a mi.
Llavors,
el que també trobo
és que abans ho parlàvem també
amb micròfon tancat,
que el món està mig boig
i mig grillat.
I la tasca que fem nosaltres
d'ajudar amb uns nanos,
doncs això ens enriqueix molt a nosaltres.
I anem tots contents allí,
els nanos també estan contents,
cosa que els ha sorprès molt als professors,
que s'han adaptat molt amb nosaltres,
que això era un hàndicap que ells tenien,
no sabien com els nanos s'adaptarien.
Vostès eren uns grans desconeguts per ells, no?
Doncs quan entren ja a Bon Dia,
ja ens coneixen inclús els noms
i tota aquesta història,
doncs bé,
doncs a nosaltres crec que s'han enriquit bastant.
Els nanos també,
però a nosaltres també.
Jo puc dir que cada vegada
s'apunten més gent,
de voluntaris.
Quants són voluntaris ara?
Doncs ara podem dir que s'han uns 15.
15 més 30 nois i noies.
Tres grups, clar.
Tres grups, sí.
Tenim fet un grup,
el que és el dimarts,
un el dijous i l'altre el divendres,
perquè no puguem dir,
tots hi poguérrem anar el mateix dia,
i llavors diré,
bueno, tu t'encargaràs dels dimarts,
tu t'encargaràs dels dijous
i tu t'encargaràs dels diumenges,
dels divendres.
Si vols vindre,
a més,
pots vindre,
no hi ha cap raó.
Però en principi,
potser ha de sortir algú a buscar,
a comprar,
ha de sortir coses,
però en principi,
cada un tindrà el seu grupet.
Aleshores,
avui,
un altre senyor ha dit,
puc vindre?
Home,
vine,
vine el que faci falta,
tu vine aquí.
Però es veu que
la idea aquesta,
que va dir la senyora Benito,
ha sigut bastant,
bastant acceptada
per tots els que estan al redor d'allí.
José María,
quan van començar?
Quan van començar
al mateix temps
que tots els dos companys.
Això què fa, més o menys?
Quant de temps porten?
En l'informàtica?
Sí,
en l'informàtica
amb els nois i noies.
fent aquesta feina
d'ensenyar.
Amb els nens,
fa tres setmanes,
més o menys, sí.
Sí,
unes tres setmanes.
Des del primer dia
ja vam estar allà.
Sí,
entre tres setmanes i un mes.
Recorden el primer dia
com va ser la primera sessió?
Què és el que va passar allà?
Van entrar els nois i noies,
vostès estaven allà.
Com van anar?
Estaven un moment espantats,
perquè, a veure...
Perviosos.
Això de professor
no són professors, no?
I encara,
bueno,
jo mateix no manejo
molt bé l'ordinador.
Anar que més,
anar que menys, no?
I què els aprendrem,
els nenos?
Bueno,
ja ho veurem.
I així,
mica a mica,
anir a obrir l'ordinador,
començar,
i mica a mica,
bueno,
cadascú més o menys
tenia la...
Són tres vegades
a la setmana, no?
I et toca la mateixa nena
o el mateix nen
i mica a mica
vas fent aquesta amistat,
no?
I el sorriure.
De què parlen?
De què parlen
quan parlen entre vostès?
Bueno,
bon dia,
com estàs?
I, bueno,
coses naturals.
anem a buscar la lluna,
no?
Es crea vincles,
veritat?
Es crea vincles.
Hi ha un nen
i una persona gran.
Exacte.
Un nen i una persona gran
davant l'ordinador
i allà, doncs...
Hi ha dos cadires,
o sigui,
hi ha dos cadires
i l'ordinador al costat
i cada un fa.
I després hi ha dos professors
que porten,
que són els qui reorganitzen
i que fan responsables
des d'això.
O sigui,
és un equip molt ben,
molt ben acertat, eh?
És un equip i jo,
perquè avui,
inclús avui,
m'ha sorprès a mi
que dos nois
que han vingut avui,
que avui no és el dia
que em toca a mi.
Avui no tocava.
A vostè.
A mi?
Bé, jo he anat avui, no?
Sí, van igual,
perquè jo em penso
que estan molt enganxats,
això, eh?
Això és la paraula d'aquesta.
Doncs avui
dos nois
ja m'han cridat
pel meu nom.
Salvador,
vine a ajudar-me aquí.
Com se fa això?
Ui, Salvador,
quan li diuen a algú
això que veu la feina
que està fent,
que té resposta,
Déu enriqui moltíssim, eh?
Exacte, exacte.
N'has deu sentir molt bé.
Exacte, exacte.
Perquè ara agafaria la veu,
diguem-ne,
del director de l'escola.
No ha pogut venir
perquè tenia una reunió,
li hauria agradat molt
estar aquí.
Perquè, esclar,
la seva experiència,
ara parlen els voluntaris,
però, clar,
des de l'escola com es viu?
Els primers sorpresos
han estat ells.
I ho deia.
Salvador ho deia l'altre dia,
el Batista deia,
Joan Batista,
es diu el director del centre,
deia,
diu,
és que ells mateixos
quan arriben a l'escola
arriben tan contents
que s'enfaden els companys
que no hi poden anar.
Perquè, clar,
tota l'escola en plena
no hi va,
s'han fet grups.
Fins una selecció
sota diferents criteris,
m'imagino.
Són criteris de la pròpia escola.
Pedagògics, exclusivament.
Llavors,
ells s'han planificat
aquest primer trimestre,
perquè això va començar
a finals de gener,
porten uns quants dies més.
Llavors,
s'han planificat
fins que aquest trimestre
és molt llarg,
després de Setmana Santa,
que vinguessin
altres grups de nens.
O sigui,
aquests ja ho han provat
aquest trimestre,
però vull dir,
com en parlen,
i el contents que venen.
el bé que es porten.
A mi m'ha dit,
dius que són nens diferents
aquí dins
que els que són
a la pròpia classe.
Això ens ho han dit els professors.
I és una llàstima
que ara no estigui
des de l'altre vessant
que t'ho puguin dir,
perquè, clar...
Ja he trobat una ocasió
de recollir aquestes opinions.
Però t'ho dius
perquè una és
la vessant humana
dels voluntaris
i els vincles que creen,
i és cert,
perquè,
igual que et diuen pel nom,
cadascú ja va amb el seu,
no?
Ja vol,
el nen ja s'adreça...
Ja s'adreça
el que més veu
que el pot ajudar
o el que més confiança
l'hi ha agafat, oi?
Sí.
Com es diuen
els vostres alumnes?
Doncs jo tinc
la Mònica,
tinc l'Eddy,
i l'Eddy, no?
Aquest nen tan maco
que va sortir a la...
Hi ha una nena
que,
si no ho tinc mal entès,
que quasi que no parla,
i parla més allí
que no passa
en tot l'estàndard del col·legi.
La Mònica, no?
No, no parlava, no ho sabia,
perquè em va tocar a mi
sense el cerebro, no?
És molt clar.
I se va posar allí,
no deia res,
digo, mira,
saps el d'ordinador?
Entonces,
llegues y así,
i va a dir,
ap, sí,
ja hi ha usted fero.
I els professors
van quedar els dos.
L'has fanyat.
El professor,
la professora,
aquesta nena estava bloquejada
i no,
no sé,
perquè venia de Miami,
dels Estats Units, no?
I,
i,
bueno,
se va desbloquejar aquí
amb l'ordinador.
I canviant d'ambient,
que no vol dir
que no parlava,
però és el que va dir
el professor de Salvador.
I nosaltres,
bueno,
el contacte de l'ordinador
i, bueno,
mirant aquí cap allà
i vam començar a parlar.
Després no sé
què va passar,
però, bueno,
que és una cosa
molt,
no sé.
Al marge del tema
del voluntariat,
esteu molt enganxats
per la informàtica,
vosaltres?
Tampoc.
Jo sempre he dit
una cosa.
En mesura,
en mesura.
En mesura,
en mesura.
Per això han posat els dies
i les hores.
Per això.
Perquè si no,
tots els dies tiríem allí.
Els han de posar un horari
com els cibercafés,
pràcticament.
Per això els dic,
bueno,
aquest horari
és aquest horari
perquè bé,
hi ha un senyor
que diu Agustín
que té 85 anys.
Tema internet,
sobretot,
no?
Sí,
sí,
escriu
i més que una altra cosa
fent molt,
i més de l'internet,
els emails,
escriure cartes,
que això els fan molt
perquè així pel moment
es puguin esfiure.
La família.
I aquest que dic jo
té molts familiars
a l'Uruguai,
a Montevideo.
Els nebots,
i llavors els escriu
moltes cartes
i el coix
no el trauries mai d'allí.
El bonic és veure-li
la cara,
la cara a aquest senyor
que em deia l'altre dia,
el dia que en parlàvem,
deia,
diu,
és que a mi
ha sigut una dimensió nova,
o sigui,
poder parlar amb el seu fill
a Montevideo
i els seus nets
que es veuen,
pots comptar tu,
un cop cada mil anys,
poder estar en un contacte
tan, tan permanent
que al mes això
hi ha diari.
Hi ha diaris, si volen, clar.
Però una cosa
que és molt això,
aprendre informàtica
quan tens 10 anys
és fàcil,
però aprendre informàtica
a partir dels 55
com aprendre un idioma...
I a partir dels 30
i del 35,
també l'he dit.
Però fixa't en una cosa,
que aprendre informàtica
quan tens 80 anys,
el dur que té que ser.
No, no,
realment és així
i és interessant
que vostès expliquin
que han tingut aquesta capacitat
perquè a moltes persones
de menys edat i tot
se'ls hi fa una muntanya.
Val a dir
que és un moment
en què això
ja no és una afició,
és una necessitat.
Que nosaltres,
per almenys que estem aquí,
estem acostumats
a anar amb el que es deia
antigament
a anar amb la tartana,
amb el cavallet
i amb el d'això.
I avui en dia
va la gent en cotxe
i no és el mateix
enganxar el cavall
o enganxar el cavall
que enganxar
un cavall de motor.
Que tens que s'apigui
al joc de marxes
i tens que anar a una escola.
Senyor Vázquez,
a vostè no el veuen,
però jo apunto
que no és tan gran
el senyor Vázquez.
No,
i és que cap dels tres
són tan grans.
No,
no estem a la tercera edat,
però jo crec
que a partir dels 55 anys
tots són grans.
No,
l'aposta que va fer
la Fundació La Caixa
i per això
fa un parell d'anys enrere
vam estar aquí
presentant els cursos,
és això.
Vull dir,
la muntanya aquesta
que estàs dient,
totes les muntanyes
són salvables
si un té la voluntat
de fer-ho, no?
La Fundació
ha posat
a tots els esplais
aquest equipament.
I uns materials pedagògics
que són molt planers
i molt senzills.
Llavors,
vull dir,
aquest equipament,
qui vol,
hi va,
qui no vol,
no hi va.
Però ha sigut
saltar una barrera,
no?
Una barrera que,
com bé dius,
per persones de 35
i de 40 anys,
vull dir,
companys meus,
vull dir,
no s'hi posen encara
a internet,
no sé com explicar-te,
no?
Sí, sí, sí,
i em posa respecte,
fa por.
I llavors ells,
bueno,
i que ja dic,
eh,
i dominen,
dominen,
han fet tallers,
no només internet
d'iniciació,
sinó que ha fet tallers
de fotografia,
què més heu fet
a Sant Pere i Sant Palau?
Sí, sí,
es fa dibuix,
es fa tota classe,
és un altre entreteniment,
o sigui,
hi ha gent que s'hi va
a jugar a les cartes
i passant les cartes,
jugant tota la tarda
a les cartes,
doncs nosaltres no,
nosaltres anem allí,
doncs i fem tota classe
d'activitat
amb l'ordenador.
El segon d'Albert
no li estava molt agraït
perquè els que estan
a les cartes
sempre tenen
l'escaracallet,
oi?
I no els agraït.
S'ha de posar
amb això, escolta,
no fangat tu.
Quatre cafès, escolta.
No fangat tu.
I a veure,
l'important és això,
entrar en aquesta dinàmica,
en aquest món
de les noves tecnologies
i aplicar
tots aquests coneixements,
no només per la satisfacció personal,
sinó també compartir-la
amb col·lectius de persones
que altrament
podrien tenir altres dificultats
per accedir-hi,
com som nois i noies
discapacitats,
en aquest cas alumnes
de l'Escola d'Educació Especial
de Sant Rafael de Tarragona.
És aquesta activitat.
Ajuda'm,
jo també ho puc fer,
és una iniciativa
de la Fundació La Caixa
de la que n'hem parlat avui
al matí de Tarragona Ràdio.