Senyor Joan Miquel Nadal, molt bon dia, benvingut.
Bon dia, 53.
Molt bé, doncs perfecte.
Senyor Josep Anton Burgessé, molt bon dia.
Cal dir els anys, bon dia.
Ah, jo això, 51.
51, és més jove que el senyor Nadal,
per tant va entrar més jove aquí a l'Ajuntament.
Tots dos van entrar com a regidors.
Actualment el senyor Nadal, com vostè sabeu,
és l'alcalde de la ciutat.
El senyor Josep Anton Burgessé,
encara és regidor de l'Ajuntament de Tarragona,
tot i que des de fa poques setmanes, podríem dir-ho així,
és el president de l'autoritat portuària de Tarragona.
I jo tinc entès, si no m'equivoco,
i si m'equivoco vostè em rectifica i ja està,
que una mica la voluntat era complir aquests 25 anys,
allò perquè és bonic, no?, de dir, mira, el quart de segle.
Una voluntat personal...
Senyor Nadal, per favor, deixi'm moderar en condicions.
Senyor Nadal.
Era que no em quedés jo sol amb els 25 anys.
Una batalla que tenia personal era que...
La foto, dos, dos, dos.
Que hagués només el Joan Miquel Nadal que fes 25 anys,
doncs em molestava una mica.
Clar que sí, ja diria, o tots dos o...
Perquè per un mes o dos no podia permetre-ho, no?
I, per tant, vaig demanar permís al meu grup
perquè em deixés almenys ser tan antic en els 25 anys com ell, no?
I aleshores em va autoritzar, i és veritat,
o sigui, un cert pique amb els 25 anys sí que en tinc.
El que passa és que ell,
si les coses de la salut i de la política,
que espero que siguin bones,
doncs ell continuarà l'Ajuntament i jo no.
Segons ha dit, sempre una mica més, només, no?
Per tant, em guanyarà.
O sigui, em guanyarà.
Com a mínim, em guanyarà dos anys o tres.
Ell no em volia deixar complir sols els 25 anys, si ho he dit.
És veritat.
Però, Sanya Nadal, en el fons ja li agrada a vostè
que el senyor Burgessé s'hagi quedat per aquest aniversari,
perquè, vaja, entre vostès, malgrat les diferències polítiques,
externament sempre hi ha hagut una bona relació, no?
No hem deixat mai d'estar barallats.
Per això li dic.
Això es tracta, això és una bona relació en política.
Hem tingut èpoques millors i pitjors,
però jo crec que haverà 25 anys junts...
Escolti, com els matrimonis de tota la vida, eh?
Sí.
Tampoc cal, tampoc cal, però és veritat.
El Tomàs, mentre escoltàvem la música de l'Ossamaya,
ha començat a explicar una anècdota i he dit
escolta, explica-la quan estiguem en antena
de quan va veure Josep Anton Burgessé,
perdoni, amb 25 anys més, menys, com era la cosa, Tomàs?
Ara, mentre estava precisament mirant fotocòpies de paper tèrmic,
recuperades en paper normal, perquè si no estaria esborrat,
vull dir que tenien aquell to...
Doncs jo recordo un matí que estàvem a porta a l'Ajuntament,
jo estava al gabinet de premsa llavors,
i entrava a les 10 o 14 al matí amb camisa blanca i texans,
i el guàrdia a la porta diu,
vostè d'on va?
Diu, és el concejal.
Diu, una mierda.
Així tal qual, no?
Clar, els regidors fins a les hores anaven...
És que no anàvem...
A veure, deixa'm que t'expliqui una cosa,
ja que ha situat-se fa 25 anys i fa 28 anys,
però no fa molt de temps, fa, jo diria, uns 10 o 12 anys,
vaig anar a Camp Clar, un dissabte a la tarda,
i aleshores anava, no anava en camisa blanca i texans,
però sí que me'n recordo que anava en texans
i no sé si portava un jersei o una cosa d'aquestes,
i entro allà i una senyora que estava amb el centre cívic,
la part de baix,
diu, oiga,
diu, vostè és l'alcalde?
Digo, sí senyora, sí, sóc l'alcalde.
Dice, pues usted no va vestidor d'alcalde.
I des de llavors mai he deixat de portar,
sempre que ha convingut, la camisa i la corbata.
Per això li va passar amb això, si s'hagués trobat la senyora...
Senyor Burgassé avui porta corbata i vostè no, curiosament.
Perquè jo vinc de fora avui i ell està a casa.
O sigui, aquest és com si estigués...
Home, també és casa seva, eh, senyor Burgassé, també és casa seva.
Però ell està a casa i jo vinc de fora.
Ah, també és veritat.
Jo és que m'he tingut d'aixecar aviat avui.
Les perdenyes i el batí, no?
A veure, el que és veritat, l'anècdota,
jo no la recordava que deia el Tomàs,
però sí que és veritat que els temps, com deia el Miquel, són diferents.
Però a mi no va tardar massa temps
en què algú, no recordo qui, em va dir
tu no pots anar amb texans a l'Ajuntament.
Algú t'ho havia dit.
Algú m'ho va dir, no ho recordo aquí,
però algú m'ho va dir imperativament.
Em va dir, escolta, amb els texans
som per portar un dia de cada dia,
però no per anar sempre.
A més, perquè jo vaig entendre al cap dels anys,
el que diu l'alcalde,
el ciutadà vol que les seves autoritats,
els seus representants polítics
també els representin amb dignitat.
I la dignitat és anar vestit com els cànons habituals,
diuen, escolti...
És un tema de respecte cap a la institució, probablement.
És això del murat.
Per tant, l'alcalde pot anar
i els regidors poden anar sense corbata,
que naturalment que poden anar,
però si basa en acte oficial,
els cànons diuen que has d'anar...
El representant públic dels ciutadans
ha d'anar ben vestit.
Clar, però no ens enganyem,
Fa 25 anys era un signe també,
és a dir, no era una qüestió de comoditat personal,
sinó que també volia ser un signe
i estava carregat de simbolisme aquesta imatge,
anar amb uns texans i una camisa blanca,
que era aquest simbolisme de progressisme,
de l'època, de trencar una mica amb els mollos.
En el seu cas, potser no.
Era una manera de viure.
Però no em negaran que també formava part d'això,
fa 25 anys.
Sí, però tampoc tant,
com diu el Josep, tampoc tant.
Mira, jo...
A veure, he anat tota la vida a treballar d'abducat
i aleshores he tingut que anar tota la vida
amb camisa blanca i corbata negra,
perquè abans els judicis eren camisa blanca i corbata negra.
I aleshores, a la que t'atreies l'uniforme de treball,
pensaves anar més còmodo, no?
Com deia ell, com es anava en aquella època.
Però vam tardar poc temps en donar-se en compte
del que ha dit ell,
que també era el nostre treball aquest
i que necessitàvem representar la institució
i que aleshores aquella manera de vestir
donava la sensació que no...
La gent, quan va al Ciutadano Malé Corrent,
quan va a un acte especial, una boda, un vaquer...
Es muda, es muda.
No es muda, doncs vol que els seus representants
vagin mudats.
Hi ha un altre, l'alcalde Requesens...
Deixarem el tema faixori tendències
i entrarem en altres temes.
L'alcalde Requesens, per exemple,
quan va veure una fotografia seva
inaugurant una plaça a un barri,
no sé, a la granja,
i que hi havia un cònsul de Guatemala
o de, no sé, un país centroamericà
que anava amb traig i ella amb el mambo
que portava sempre,
que la va dir, hòstia, m'he de fotre corbata.
El Tomàs se'n recorda més
el que feia cronista d'aquella època.
No, no, i sap les anècdotes,
fins i tot amb les mateixes paraules
que s'expressava,
qui s'havia d'expressar.
Que me les guardo.
Una de les coses més típiques d'aquella època
era la fotografia
on sortia aquell antic periodista
que sortia a totes les fotos.
És a dir, va canviar el règim...
Ah, senyor Roca García.
És a dir, va canviar el règim
perquè, en el fons,
nosaltres el que vam viure
és un canvi de règim total i absolut.
Cada un el va viure en bons nivells
i aquí es va viure un canvi de règim.
Però el que es conservava,
vosaltres se'n recordeu,
era la foto de la presència
del senyor Roca García
ubicat en el lloc ideal.
És a dir, no hi ha cap fotografia
dels anys 80 cap enrere
que no sortia un senyor
que es deia el senyor Roca García
que era del diari de Tarragona
i sempre treia...
Perdó, perdó, diari espanyol.
No, tampoc.
A La Vanguardia i a no sé on més,
mai viest el diari de Tarragona.
Ah, no?
Curiosament, mai.
Bueno, és que sortien a les fotos
del diari de Tarragona.
El que recordo ja,
no sé si en aquell moment o posteriorment,
era el de la Fuente Torron.
Sí, exacte.
La fotografia d'ell...
Potser la veiem al diari de Tarragona.
Sí, al ràdio de Tarragona
feia unes notes.
Però un icono d'aquella època
des del punt de vista periodístic
que era el senyor Roca
amb les seves característiques físiques
molt determinades.
Era com buscar Wall-E.
En el banc de premsa
de la sala de premsa
tenia el seu lloc
i si no ho paves...
Correcte.
Això també va canviar,
el nivell de premsa.
Va canviar,
va fer un canvi radical,
clar, evidentment.
Tot havia de canviar.
Tot havia de canviar.
És generacional,
també,
és evident.
Però fa 25 anys
era tot molt més...
prou complicat va ser
en aquella època.
És que potser ara
es veu en frivolitat,
però va ser uns moments
complicadíssims
en tots els sentits,
que no va ser tan fàcil.
Ara s'escriu...
Ara ho veiem.
Va tenir moltes dificultats
aquest canvi.
A dos anys del Tejerazo.
No, no,
va ser un període...
Abans deia el Tomàs
el tema dels guàrdies.
Vam tenir una manifestació
de vaga,
una manifestació
per part de la Guàrdia Urbana
que determinats elements
de la Guàrdia Urbana
estaven molt llegats
a l'extrema dreta
en aquest moment,
i jo vaig anar
corrent
un altre regidor,
l'Enric Oliver,
curiosament,
i jo vam anar corrent
davant de la Guàrdia Urbana
que ens perseguia
seguint regidors
per donar-nos petades.
i en un dia...
I en un dia...
I en un dia
de les forces armades,
doncs,
al quartil
vam anar...
Jo diria que va ser
el primer dia
de les forces armades
del 79,
del 80.
I vam anar allí...
Escolta'm,
ens van anar a corralar
sectors de l'extrema dreta local.
Era perillós,
aleshores,
d'amicar-se
a la política municipal.
que els veiem pel carrer
ens van anar corralant
la cafeteria
i ens van insultar.
Sobretot perquè ens deien
que què feia
amagint nosaltres.
Jo vaig anar una vegada
la Guàrdia Civil,
devia ser a la mateixa època
i el primer que va dir
és que la independència
no la tendréis nunca.
Jo en aquell moment
em vaig quedar una mica així
i com que soc bastant sec
me'l vaig quedar mirant
i a més tinc un pèl
de mala llet
i em dic
vostè el que fa és saludar-me
militarment.
I es va esgarrifar
aquell tio em va saludar
i jo estava més esgarrifat
que ell.
Ho deia per això
que deia
un aspecte als temps difícils.
Són els anys
que van viure totes...
Sí, però abans parlant
amb els caps de llista
persones ja d'una certa edat
d'una certa experiència
que evidentment
no estan en la política activa
eren temps difícils socialment.
A mi el que m'agradaria
centrar una mica també
el tema
en la feina
que vostès feien
a l'Ajuntament.
La inexpertesa
la qual ha sortit
moltes vegades
al llarg d'aquesta taula rodona.
no hi ha escoles
per fer regidors.
Nosaltres vam fer
un curset abans.
per això un curset
a distància.
abans de ser regidors
vam un funcionari
un alt funcionari
de l'administració
ens va reunir
dos caps de setmana
i ens va fer
tot un curset
d'un llibre
que era
la pràctica
de la política municipal.
Això ha sortit.
Abans l'han anomenat
com el manual del regidor
i el concejal.
El manual del concejal.
que era socialista.
Lo magnífico era
que després
de les dues setmanes
de classe
el manual véns aquí
agafes el manual
sota el braç
i res s'assembla
al que t'havien explicat.
Però digui'm una cosa
les eleccions
van ser el 3 d'abril
i l'Ajuntament
es va constituir
el 19.
Aquest curset
el van fer
en aquest període?
Ells sí,
jo no.
Vostè no va fer curset.
Nosaltres vam fer
un curset
de manual.
Recorda alguna
de les coses
que deia aquell manual?
Del que deia
la Geis
del que era
el pla general
d'urbanisme,
etcètera,
perquè a més
hi havia gent
en els grups municipals
que tenia
més o menys
experiència
en la lluita
o en el treball
polític anterior,
però els que eren nous
que venien de...
Doncs a aquests
li feien un curset
i va ser molt divertit.
De fet,
a veure,
hi havia persones
que havíem tingut
alguna relació
amb el món
per professió,
amb el món jurídic
i aleshores
alguna idea
teníem
de lo que era
una estructura municipal.
Però el manual
del regidor
es va completar
quan el dia
que vam arribar aquí
el dia 19,
el Souto,
que és mort,
que va ser secretari
d'aquesta corporació,
el senyor Souto,
ens va donar
un paper
amb el que deia
tot el que teníem
que fer.
És a dir,
se tractava
que se levantarà
del sitio
y se irá
a jurar
y cuando jure
después volverá
al sitio
y no sé qué.
Posava
tot el que tenies
que fer
al dia
de la votación.
Jo recordo
que el Joan
Maria Recasens
diu de vegades
que el primer dia
que vam entrar aquí
es vam reunir
i ell va dir
i ara què fem?
O sigui,
jo no el recordo,
i ara què fem?
I ara què fem?
Doncs que vingui el secretari.
Vingui,
sablar la gent,
la junció.
Quines responsabilitats
tenien vostès?
Recordem-ho,
els oients més joves.
Jo com era més jove
que el Joan Miquel
me van donar
joventut i esport.
Senyor Nadal,
serveis públics era?
Jo tenia
la brigada municipal
i serveis públics.
I t'explico
una cosa divertida.
Ara què fem?
Que diu el Josep.
Me'n vaig anar
a l'empresa municipal
del servei municipal
de Pompes Fúnebres,
que estava allà
a aquell carrer estret,
que ara no me'n recordo.
El Passatge Cobos.
El Passatge Cobos.
i vam entrar uns quants allà
i jo era el president
de l'empresa en aquell moment
i el gerent me va voler...
A més es deia
Pompes Fúnebres.
No me'n recordo ara.
Seguint la terminologia
de l'època.
Serveis ara.
També es deia així.
No, no crec que es diguis així.
En fi, no té més importància.
Entro allà i diu
escolti'm una cosa,
diu vostès no sé què,
tal, bueno,
total que el senyor
que estava allà,
molt amable,
molt simpàtic
i molt divertit,
diu tal,
vostès no saben res,
vostès no saben
el que és això,
vostès no saben
el que és això
i llavors per impressionar
i donar-te por
perquè moltes vegades
jugava en aquesta carta
que era una carta
molt infantil
en determinats moments,
diu i ara li ensenyaré
tots els tauts
que tenim aquí.
Dic, ah, molt bé,
doncs ensenya'm els tauts.
La veritat és que
a la mort i a aquestes coses
no m'afan relativament...
i m'aporta un taut,
un taut, un taut,
i m'ensenya tots els tauts
que són.
Diu, i aquest és el taut
Carrero Blanco,
que era el model Carrero Blanco.
No, model Carrero Blanco.
El model Carrero Blanco
era una mica més ample
que els altres
i a més tenia coixí,
coixí de la part darrere.
Diu, i vostè que està en valent,
diu, que no s'hi posa dintre.
Dic, home,
el fotut serà
quan me posin dintre mort.
Doncs me la vaig posar
dintre del Carrero Blanco,
per demostrar que...
Per demostrar que no tenia por.
La sensació que es té
quan te tancen la caixa...
Ah, que el van tancar la...
Sí.
La sensació que es té
no la desitjo amb ningú,
perquè vaig pensar
si hagués justius
ara no obren la caixa...
Home, a la línia
de la responsabilitat de govern,
la seva seva fora més agradable
perquè el màxim
que arribaria en aquest sentit
fora ballant alguna rebella
o participant
en alguna de les activitats, no?
Per ballar no, participar sí,
però nosaltres vam enfrascar
en aquell moment
en una cosa
que era el Consell Municipal
de la Joventut.
De la Joventut,
amb una representació amplíssima
de tota la societat.
Amplíssima,
jo era una assemblea
que hi havia gent
des de l'AOGE,
la Revolución Juvenil Espanyola,
que encara que hi ha
algun representant
per la ciutat de Tarragona...
Fins a algun d'aquests
partits d'esquerres que...
Déu-n'hi-do.
I va ser graciós,
el que recordo una anècdota
que de regidor
també va entrar el Pepe Estrada,
el que era líder de comissions
i ara és de la CGT, no?
Crec que és de la CGT encara,
el líder de la CGT, no?
i aquell un dia,
en una assemblea,
va començar a parlar
que la democràcia,
la democràcia
i l'antic règim
es va començar carregada
del baix a l'antic règim,
el franquisme,
no sé aquests quantos,
i el representant de la OGE,
que no diré qui és ara
perquè no els tenim...
No cal dir-ho,
o sigui, no cal dir-ho,
es va aixecar
i ens va armar un lío
dient que què ens havíem cregut
nosaltres aquí
despoticant del règim anterior.
però, o sigui,
en una assemblea
de gent jove,
aquest personatge
no és un,
precisament,
és una persona que ara té,
doncs,
deu tenir 60 i escaig d'anys,
ja no era jove,
encara que representava la OGE,
ja no era jove, no?
I ens va fotre un lío,
o sigui,
una bronca
que en un primer moment
em quedaven tots impressionats,
van dir,
perdoni,
quasi, no?
Però no, no,
va rebre també el seu correctiu,
no?
Però,
dono això,
com a un conseller municipal
de la joventut
en què hi havia entitats,
hi havia gent
que potser en aquell moment
tenia, doncs,
40 anys.
I a més era molt,
hi havia moltíssims integrants
en aquest consell,
hi havia moltes persones.
Un d'ells crec que,
a més,
vaig començar a conèixer
en aquell consell
el Javier Almagro,
que era molt jovenet també.
Sí, sí,
i va ser un dels impulsors
també d'aquest consell.
No recordo massa gent més,
la gent de la Creu Roja
també recordo.
Parlem de joventut
i parlem d'anys
i avui en dia
això es diu molt sociològicament
que la joventut
és un valor en alça,
que s'assoga valor
a la joventut.
En aquella època
era tot el contrari.
una persona jove
segons on arribava
i de quina manera
no es podia admetre
que tingués
una responsabilitat política
en aquest cas.
La joventut
dificultava molt
la tasca de vostès.
Hi havia un tema
que,
és a dir,
en aquell moment
inclús el propi règim
va intentar
una operació
de maquillatge
els últims quatre anys.
El Ricardo Vilar
va ser l'alcalde
i després va vindre
l'Esteven Menús.
Hi va haver una operació
intermitja
que intentaven fer
com una pseudo-democratització
amb unes eleccions
perterços,
una cosa raríssima.
Abans han parlat
de reunions secretes
d'aquesta taula.
Sí,
van intentar,
però era una cosa
d'aquelles
de criatures
que no sabien
el que se'ls venia damunt.
Però el Ricardo Vilar,
és a dir,
des de la mort de Franco
fins a les eleccions democràtiques
van passar quatre anys
a les municipals
i en aquest període
i en aquest període
l'Ajuntament de Tarragona
va canviar
del Ricardo Vilar
a l'Esteve Menús.
Aleshores,
el que és evident
és que aquestes persones,
sobretot el Ricardo,
el Ricardo Menús,
però l'Esteve Menús,
el Pallarès,
el Fabregat,
tots aquells consellers
que estaven per aquí a la casa,
el Badia,
etcètera,
eren gent
que probablement
tindrien l'edat
que tenim nosaltres ara,
més o menys.
i nosaltres
vam constituir
una mena de coordinadora
en aquell moment
qui formava part
en Baixera,
si no recordo malament,
qui formava part
en l'Enric Oliver,
si no recordo mal,
el Víctor Ferrer,
jo mateix,
socialistes
era l'Enric Oliver,
m'assembla que...
O el Sergi Trinac,
o el Enric Oliver.
Potser els dos alhora.
Aquí va haver una mena
de,
diguéssim,
de seminegociació
perquè no es fes
cap disbarat
o que no es fes
o que no es prengués
cap actitud
que pogués ser vinculant
perquè enteníem
que hi havia
un procés de transició,
no?
El que passa
és que els processos
de transició
ara duran dos mesos
i aquell va durar
quatre anys.
Va haver tot aquell procés
de privatització
de l'aigua.
Intent.
Bueno, sí,
però tot aquell intent
de privatització
dels pous...
Però llavors,
quan t'entrevistaves
amb aquella gent
te miraven
des de la perspectiva
vostès són molt joves
i no saben de què va.
I suposo que devien pensar
i a lo millor per ells
era veritat.
El que passa
que era curiós
perquè en els primers ajuntaments
hi havia gent jove
amb més experiència política
que altres
que eren més grans.
Venien d'una militància
a la clandestinitat
en molts casos.
Per això hi havia gent
que tenia poca experiència
en la política,
no?
I per tant,
la joventut no era...
A veure,
en aquest moment
la joventut
en la política
li costa entrar
perquè a més
no sé si els grans
som el tap,
no?
Per entendre's?
Però en aquell moment
la gent jove
tenia bastanta
experiència política,
bastanta experiència política
en el camp
de la clandestinitat,
en l'interregno...
La gent d'aquella època
que tenia 30 anys,
per exemple,
com jo en tenia 28 o 29,
la gent que tenia 30 anys
en aquell moment
ara en té 55
o 53 o 54,
clar,
és del tot lògic
que diguem,
escoltim,
és que jo encara
em considero
una persona
que puc donar
molt de sí.
I això és evident
que és un tap
perquè entri gent més jove,
però escolteu-me...
és el problema
de la generació política,
de la nostra generació política,
no?
Justament.
A veure,
hi ha grans polítics
que tenen 50 anys,
a França
un polític amb 50 anys
és un polític jove
i aquí,
per el temps
que va passar
des de la dictadura
fins avui,
doncs un polític amb 50 anys
sempre que sigui gran,
no?
I té que retirar-se.
Això és un...
haurem d'esperar
que ens jubilem,
no?
No hi ha dubte
que la memòria
moltes vegades
fa el paper aquest
de gran angular
i aquelles experiències
que abans també
tenim tendència
a fer-les encara més
i de sublimar
determinats moments.
A l'hora anterior,
jo insisteixo molt
perquè hi ha una diferència
generacional
de persones
que van formar part
del mateix moment
i trobo que és interessant
que ni que sigui breument
parlem d'això.
Tots ells han coincidit
que avui dia
la política és diferent,
ells no estan en la política activa,
per tant la seva perspectiva
també és distinta,
que era diferent
que avui dia
els polítics
són com a professionals.
Vostès estaven
en la política ara
i són en la...
abans
i són en la política ara.
Ens cal mirar enrere
amb nostàlgia
o ja està bé
com estem o...
No ho sé.
Respecte a la valoració
de la política.
De com es vivia,
com era la política
i com es viu
i és ara, clar,
i que és diferent.
Jo crec que la política
ni era tan bona abans
ni és tan dolenta ara.
Jo crec que els temps
han anat a detall.
A veure,
la política avui
és més professional.
Bueno, és que...
utilitzaven aquesta paraula
professional.
Però això...
A veure,
els alcaldes de...
els primers alcaldes
dels ajuntaments democràtics
quasi tots
es van convertir
en una espècie de professionals.
Què vol dir professionals?
Doncs dedicar
totes les hores
al seu dia
a l'ajuntament.
I què vol dir això?
Doncs tenir un salari,
clar,
d'alguna cosa han de viure,
dedicar-se professionalment.
si són a pejoratiu,
doncs no estic d'acord.
O sigui,
dedicar-se plenament,
posem,
dedicar-se plenament
a l'activitat
de la teva ciutat.
En una ciutat,
com una ciutat gran,
requereix que l'alcalde
estigui tot el dia
al davant de l'ajuntament.
Si el que han dit
és professionalització,
d'acord.
No crec que ho digués
en un sentit pejoratiu
en quant a que fos
la seva forma
de guanyar-se la vida,
per dir-ho plenament.
Si només havia de dient
que s'havia perdut
aquell esperit,
aquella il·lusió,
aquella cosa...
No, també formava part
d'aquells temps, no?
Coneixent els personatges
que suposo que ho han dit,
no?
Bueno, que suposo que...
Els caps de llista
de tots els partits.
Per la seva edat
i coneixent-los,
jo crec que ells estan dient
que la política abans,
segons ells,
era molt més idealista
i en aquell moment
és molt més pràctica.
Al moment també
era més idealista que ara, no?
Però...
Sí, home, és que...
Però això és normal, no?
Per la gent...
És que és un canvi de règim
i això no es vol...
Té més valor
aquesta paraula del que sembla.
És un canvi de règim.
Els països
on no hi ha hagut
un canvi de règim
i durant 100 o 150 anys
hi han hagut
ajuntaments democràtics,
tots els alcaldes
i tots els regidors
que tenen unes certes
estan professionalitzats.
Aleshores,
què ha succeït aquí?
Doncs que aquí va haver
un canvi de règim
i aleshores
sorgeix una classe política nova,
fruit del nou règim
i que se situa
en el mateix nivell
que les altres classes polítiques.
Perquè el que no era normal,
el que no era normal
era la situació
dels alcaldes
Benús,
Vilar,
Oliver,
etcètera,
que estaven nomenats a dit
i que a més
el governador civil
els trucava
i els deia
què tenien que fer,
formar part de...
Per tant,
hi ha un canvi
i clar,
aquell canvi
es viu amb molta il·lusió,
però que aquella era
una il·lusió
i avui
podem tindre una altra.
Jo crec que aquests
que fan aquesta manifestació,
aquests companys de Consistori,
el que estan dient és...
A veure,
el que han viscut ells
és el procés de consolidació
de la democràcia,
no?
Nosaltres hem viscut
la consolidació
i la democràcia plena,
per entendre,
no?
I ells van viure
més aviat
la consolidació,
en la que hi havia...
L'ideal
era la força més gran,
l'ideal de consolidar
un règim,
no?
un règim democràtic.
Quan has viscut
les dues coses,
dius
la consolidació
que un alcalde
es dediqui plenament
a la seva ciutat
i tal,
és el normal,
al revés.
Seria al revés
de dir,
escolti,
però vostè,
si no vol dedicar-se
a la seva vida
a lo públic,
deixi-ho córrer,
doncs deixi-ho córrer
i deixi-hi pas a un altre,
no?
Però jo crec que és això,
ells van viure,
sobretot,
tots van viure
el procés de canvi,
o sigui,
la consolidació
de la democràcia,
que no va ser en un dia,
com deia el Joan Miquel abans,
no va ser en un dia
ni va ser fàcil
i a més va tenir,
bueno,
no cal que s'ho digui,
intens de com t'ha estat,
com s'ha estat,
tot això acaba,
es consolida la democràcia,
jo crec que ningú dubta
que en aquest moment
tinguem una democràcia consolidada
i això,
els valors,
els s'ha transformat,
no?
A veure,
no han desaparegut els valors,
però els s'ha transformat.
És pràcticament la una,
hem de posar el punt i final
quan es mira enrere,
recollir 25 anys
d'experiència municipalista,
recollir 25 anys
d'experiència i d'història
d'una ciutat,
en definitiva,
no es pot fer en poc temps,
però en fi,
com a mínim volíem tenir
un gest dilluns,
vostès ho faran
de forma institucional.
Jo m'imagino
que serà un moment important,
no?,
per tots vostès.
Alguna,
Josep i jo farem
alguna llàgrima comuna.
Home,
i una fotografia,
tot i que es facin una de grup,
però una fotografia a banda
també es faran,
no?
Tenim,
hem estat a Miami
els dos junts
i no hem anat
a viatge de novis.
Abans anava a Mallorca,
fa 25 anys.
Hem anat una mica de jo
i va a celebrar-lo.
Què dius, Tomàs?
I a més,
quan passin 25 anys més,
ara,
quan passin 25 anys més,
explicaré una anècdota
del Josep.
Estarem,
d'aquí 25 anys,
ja estarem aquí tots.
Ell estarà de president
de l'autoritat portugà
i l'alcalde.
Escolta,
explicaré...
Jo espero estar jubilada a Miami
o en algun d'aquests.
No,
vam llogar un cotxe els dos
i se'n vam anar
a Callo Largo,
a Callo Key,
a baix de tot.
I això m'ho diu
quan falta un minut per la una?
Faci via,
expliqui, expliqui l'anècdota.
No, no,
l'anècdota no l'explicaré,
però és una anècdota molt dura
d'aquelles genres totales.
Que no sé si podem explicar-la
per la nostra vergonya.
Jo crec que vostès
han d'escriure
una mena de memòries conjuntes.
Jo des d'aquí els convido
a que facin un gest,
més enllà del gest institucional
de dilluns,
a fer una mena de memòries conjuntes.
Vosaltres vam coincidir
amb el que vam veure
però ens vam jurar
que no ho diríem
fins que no passés molts anys.
És veritat
que per no passar vergonya
ha de passar temps.
Pensin que les paraules
no se les emporta el vent
i això queda enregistrat.
Imagina'm compte.
Senyor Nadal, senyor Burgessé,
gràcies per venir a compartir
aquesta estona amb nosaltres.