Anem a donar començament al quart a l'acte de lliurament del quart premi
Ciutat de Tarragona de Comunicació.
Té la paraula la presidenta de l'empresa municipal de mitjans de comunicació,
la senyora d'internet alcalde, Maria Mercè Martorell.
Bones tardes a tots, senyor alcalde, companys de consistori, digníssimes autoritats,
consell d'administració de l'empresa de mitjans de comunicació,
expresidents de l'empresa, senyores i senyors.
Bé, avui ens acompanya en l'obertura de l'acte de lliurament dels quarts premi
Ciutat de Tarragona de Comunicació, el periodista de reunir, Frederic Portavila.
L'any passat era el nostre convidat especial, però un problema molt greu familiar d'última hora
el va obligar a jornar la seva presència.
Aquest any es va comprometre ben aviat i amb entusiasme a fer la conferència
Cobra l'amic dels Premis de Comunicació de Tarragona.
Un fet que li agraïm especialment.
Cal recordar que en edicions anteriors a aquest acte ens ha fet retrobar
amb periodistes nascuts a la ciutat com Duís Aniguet o Griselda Pastor.
Avui el protagonista és Frederic Porta.
Una mena de tot terreny, total del periodisme.
Ell porta gairebé 30 anys exercint la seva professió en mitjans tan diversos
com la premsa, la ràdio, la televisió, en gabinets de premsa o a través d'internet.
A la seva trajectòria cal remarcar l'experiència professional de 7 anys viscuts als Estats Units,
tots els quals com a corresponsal de televisió espanyola a Nova York.
A la televisió pública estatal ha fet de periodista i presentador durant una llarga etapa,
o també ha passat per les càmeres de TV3 i per les transmissions esportives Antena 3 i Catalu, Satèl·lite Digital.
En premsa ha estat redactor en cap de política del periòdico,
redactor en cap de la primera època del diari esportiu Esport i cap de secció d'aquell vell diari anomenat El Noticiera Universal.
Ha creat un portal d'internet dedicat al món del futbol, ha treballat com a col·laborador en diversos mitjans de premsa i ràdio,
escriu articles i columnes d'opinió i, en definitiva, la seva vida està estretament vinculada al periodisme en diverses formes i àmbits.
Tot i així, el que potser li marca més com a professional de la comunicació, o almenys li marcarà a partir d'ara,
és el seu pas pel Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004.
Frederic Porta és el director de premsa i director junt d'informació i continguts del Fòrum de Barcelona amb un equip de 30 persones al seu càrrec.
Des d'aquesta posició ha estat un espectador privilegiat d'un esdeveniment històric per a Barcelona i per al conjunt de tota Catalunya.
Amb tot aquest pagatge, que és molt, i més tenint en compte la seva joventut,
avui Frederic Porta torna a la seva ciutat per parlar-nos precisament de l'ofici de periodisme.
Esperem que amb la teva presència tanquem allò que ningú es profeta a la seva terra.
Gràcies, Frederic.
Senyor alcalde, senyores regidores i senyors regidors, estimats tavegonins, companys periodistes,
molt bona nit a tothom.
Com sempre, he de començar dient de tot cor que és un autèntic plaer i un autèntic honor
ser convidat a Tarragona i poder tornar a casa.
Me'n vaig rebre la invitació per parlar en aquesta nit de la comunicació,
vaig pensar el de sempre, que sou massa amables amb mi i us estic molt agraït.
Tant de bo si algun dia, i torno a dir de tot cor, puc treballar molt més per Tarragona.
Normalment, els periodistes som molt pesats quan comencem a mirar el malic.
I dic això per justificar el títol d'aquesta xerrada, que es diu l'ofici de periodista.
Tenim certa tendència a pontificar sobre el bé i el mal,
i la nostra presència al món serveix per confirmar que l'home,
abans fins i tot de caminar, ja comença a opinar.
De fet, opinem des que abandonem el ventre de la mare
i ens dediquem a informar des que deixem el pit matern.
Informem que aquella papilla de verdures no ens agrada
i també informem a base de plors que preferim potser estar a braços de la mare.
Informar i ser informat, doncs, és com substancial al gènere humà.
Per tant, aprofito el solemne marc d'aquest Ajuntament de la meva ciutat
per explicar històries dedicades al meu estimat ofici,
per llançar a l'aire algunes reflexions sobre aquest meravellós treball
que abans acostumava a ser vocacional i ara,
tan que venga i perdó la pista.
M'encanta, per començar, que els periodistes siguem tan fal·libles
com la resta de mortals i que també, com la resta de persones,
acostumem a confondre els nostres desitjos amb la realitat.
Per exemple, ara mateix desitjaria que el Nàstic estigués guanyant 3 a 0 al Penerife
i segurament la realitat, que és per definició tossuda,
s'encarregarà de demostrar-me que no és així.
En un altre exemple acabat de viure,
tota la professió, no hi ha catalana sinó europea,
desitjava en delit la victòria del demòcrata que ri a les presidencials dels Estats Units.
Poc ens importava que les eleccions es fessin a Amèrica,
que mai no serà el vell continent.
Allà estava cantat que avui seria relegit.
Aquí, a base d'editorials, cròniques i corrents d'opinió
sorgides dels mitjans de comunicació,
ens negaven a acceptar la realitat
i expressaven només amb visions, projectaven desitjos.
Els periodistes hem tornat a ensopegar amb la mateixa pedra,
la constant mania de quadrar el cercle,
d'analitzar Amèrica com si fos Europa.
Ens paguen per analitzar la realitat i massa vegades
només analitzem com voldríem que fossin les coses,
no com són per elles mateixes.
Deixeu-me que reclami l'ajut d'alguns il·lustres
a l'hora de fer que vòries sobre el periodisme.
Dems enrere pensava que la millor definició del meu ofici
era aquella, de font anònima,
que deia
el periodista és aquell que sap una mica de tot i res de res.
Ara, que ens deixem guanyar una mica,
a poc a poc, pel cinisme de l'edat
que posa distància sobre les coses i les passions,
prefereix-se aquell altre, també anònim, que diu
«sí, soc periodista, perquè pitjor seria haver de treballar».
Aquesta queda molt lírica i fa petxoca,
tot i que els periodistes acostumem a treballar com a mules
i fem més hores a les redaccions que a un rellotge.
Podria ser seriós i parlar-vos d'exercir la professió
d'acord a les regles d'un estat de dret,
d'acord a l'ètica i al paper formal i rigorós
que ens toca representar en una societat democràtica.
Podria parlar-vos de la preocupació que compartim
per la precarització de l'ofici,
per la pèrdua de credibilitat que patim,
però ho deixaré per al final.
Prefereixo jugar amb les paraules i les definicions
perquè d'aquests temes esmentats
en parlem cada dia a les redaccions
i patim cada dia per la professió situada
en una crisi parenta, gairebé per definició.
Diuen aquells que saben definir,
que és el periodista,
que és un professional legitimat
per interpretar la realitat que l'envolta
i treballa com a correixa de transmissió
entre la necessitat de conèixer la societat
i el que està passant.
D'acord, estaríem d'acord,
però prefereixo ara recordar un clàssic
com l'americà Walter Lindman,
que ens reclamava constant humilitat
al declarar que les teves grans exclusives d'avui
emboliquen el peix de demà.
Ara n'hi ha això
des que algú va inventar les bosses de plàstic
i el paper d'alumini.
Les frases fetes, les cites,
tenen l'habilitat, l'enginy i la força
de resumir en poques paraules
allò que les persones fem,
sense saber-ho explicar tan bé,
durant tota la vida.
Estic en Carl Bernstein,
el cèlebre descobridor del Watergate,
quan diu que hem de deixar de creure
que pertanyem a una casta especial.
Al cap i a la fi,
els periodistes són com els metges.
Alguns et salven la vida,
molts te la perdonen i altres directament et maten.
Per sort i per la fensa pròpia,
no crec en Otto von Bismarck,
quan retratava el periodista
com un home que s'ha equivocat de carrera,
però sí que he conegut bastants companys,
el que els cau perfectament,
com un tirat jo a mida,
la frase del gran Orson Welles.
El pitjor d'aquesta professió
arriba quan acabes l'article
i la màquina d'escriure no es posa a aplaudir.
Una mica benitosos, si ho som,
com per creure'ns que mai la realitat
t'ha d'avortar un bon reportatge.
Ara, cada cop més,
fugim de la consideració d'informadors
per caure en un parany mortal i egòlatra.
Com deia el meravellós cronista Josep Pla,
és molt més difícil d'escriure, d'opinar,
infinitament més.
Per tant, tots els penalistes
ens dediquem a opinar.
La nostra natura,
que és també el nostre perill,
és ser representants de la superficialitat.
Ens quedem a l'epidermis,
a la solarra,
en la pressa
i la feina a mig fer.
El temps és el nostre pitjor enemic
i el nostre millor aliat,
el que tapa
totes les nostres carències
i tots aquells errors
que mai volem reconèixer.
Recordant aquell gran cínic
que es deia Chesterton,
el periodisme
consisteix essencialment en dir
Lord Jones ha mort
a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.
l'actualitat no passa,
es crea,
i si no existissin els periodistes,
no hi hauria actualitat.
Només passarien coses
i haurien fets.
Arnold Bennett afirmava
que els periodistes
diuen coses que saben
que no són veritat
amb l'esperança
que a base de dir-les
i repetir-les
ho acaben sent.
Al cap i a la fi,
tots hem posat
bons titulars als diaris
amb l'única llàstima
que no eren
d'altors reals.
O com deia el fantàstic
Oscar Wilde,
amb dedicatòria
a tots aquells
que ens veuen
com a escriptors frustrats,
la diferència
entre periodisme
i literatura
és que el periodisme
és il·legible
i la literatura
no es llegeix.
Per cert,
ja que recordo
Oscar Wilde,
els periodistes
li han fet
un gran favor,
entre cometes,
al recordar-lo
i perpetuar-lo
per a futures generacions
com una persona
escandalosa
a causa
de les seves tendències sexuals
en lloc de fer-li
honor i justícia,
presentar-lo
com el que és,
un sensacional
escriptor
i retratista
del seu temps
i un campió
irrepetible
en l'art
de la definició
en poques paraules.
Wilde
no és l'únic
matxucat
per l'exercici
banal de l'ofici
com ja us podeu imaginar.
Sense perdre el to,
m'agradaria citar
Ignacio Ramonet,
un dels grans popes
de la nostra època
i un dels pocs
que encara fa reflexionar
als torsos periodistes
quan em recorda
que durant molt de temps
la comunicació
va ser una força
alliberadora
de la humanitat.
La invenció
de la impremta
va significar
la difusió
del saber,
del coneixement,
de les lleis
i de les llums
de la raó
contra els oscurantismes
i les supersticions
de tota mena.
A partir d'ara,
quan vivim
un autèntic marasme,
una llau d'informació
com a absoluta obligació
i cap dalt protagonista
que inunda tots
els aspectes
de la vida social,
política,
econòmica i cultural,
correm els periodistes
al risc
que la comunicació
actui
com una tirania,
com un sistema totalitari
d'on ja és impossible
d'estriar la veritat
de la bandida,
els interessos
de l'autèntic servei,
les opinions personals
dels fets objectius.
En la societat
de la informació
en què vivim,
el paper del periodista
arriba a tenir
un nivell transcendental
i cal més que mai
aferrar-se
a les normes
del joc,
aplicar com cal
el codi deontològic
i saber
quin és el nostre lloc
i el que s'espera
de nosaltres.
Hem de jugar
sempre d'acord
el reglament
i no el reglament
que marca el poder
de qualsevol signe
i nivell
per qui sempre
resultarem
un insofrible table,
sinó les pròpies
lleis
internes
del periodisme
que ens ensenyen
com ens hem de comportar.
De qualsevol manera,
com més protagonistes
som els periodistes,
quanta més
rellevància
o audim
en el conjunt social,
més recelts
generem
i més degradada
queda la nostra consideració.
Resulta curiós
comprovar
com a societat
de la comunicació
en un món
ja plenament global
anem perent
la credibilitat
imprescindible
en un periodista
i cada cop
resulta més difícil
fer-se respectar
en l'exercici
de la professió.
Per sort,
pocs col·lectius
professionals
hi ha al món
tan autocrítics
com el nostre.
Imagino que tothom
deu saber
a hores d'ara
que l'exercici
del periodisme
és tan necessari
com respirar
i per tant
ja no cal
ni defensar
l'existència
ni les innegables
virtuts
del nostre gremi.
Molts
hem arribat
al periodisme
per una vessant
purament vocacional
i el nostre amor
per la professió
es resisteix a cedir
malgrat els disgustos
que ens dona
el seu exercici,
sobretot
quan comprovem
les merravesades
que suposats
companys i col·legues
perpetuen
en el nom
del periodisme.
Els periodistes
mai no ens hem de confondre
amb oracles
infal·libles
en possessió
de la veritat
absoluta.
La responsabilitat
ha de ser
la nostra bandera
perquè impulsats
molts cops
per aquesta necessitat
de transmissió
immediata
de les notícies
ajudem
a fabricar
corrents d'opinió
de manera frívola
i gens conforma
a la realitat.
Moltes altres vegades
deixem que els nostres
prejudicis personals
ens guanyin
i en lloc
de prendre distància
i avaluar
de manera objectiva
els fets
els presentem
com un fruit
de la nostra irreflexió.
Arribem,
ens fem una composició
de lloc
epidèrmica
i dictem sentència
amb una lleugeresa
sorprenent
i corprenedora.
Massa vegades
arribem a l'escenari
de la notícia
amb el titular
ja fet,
ja dictat
per la nostra experiència
prèvia
i els nostres condicionants
de tota mena.
La nostra vanitat
derivada
de la importància social
del periodisme
considerat
com un quart poder
sembla impedir-nos
que ens eduquem
de manera constant
i diària
per realitzar
eleccions responsables
i dedicar-nos
a fer informació
i a rendir servei
a la nostra societat
que és estrictament
allò que se'ns demana.
Ens ronda
un greu perill.
La informació
cada cop més
està derivant
en opinió personal
i el sagrat concepte
d'apropar-se
a la màxima objectivitat
està deixant
d'existir.
És ja
una entelequia.
Cada periodista
es converteix així
en una editorial
amb volant
personal
i amb voluntat
de transferir
informació
subjectiva.
I així
es van creant
subespècies
autènticament
monstruoses.
El periodista
tafaner
violador
d'intimitats.
El periodista
justicier.
El periodista
batador
de motos
que no van.
El periodista
destroyer.
El periodista
estrella de púlpit
que només
pontifica.
I també
el meu favorit
personal
segurament
parentètic.
El periodista
amb síndrome
Watergate.
El periodista
amb síndrome
Watergate
acostuma a ser
aquell que imagina
un gran serau
un enorme serau
darrere de cada notícia
que va cobrir
cada informació
com si
hagués de fer caure
un president
convençut
que trobarà
els seus 15 minuts
de glòria
i la seva
consegració.
Ni tan sols
li cal contrastar
ni suspesar
altres fons
ni aprofundir
en el coneixement
de la situació
i la correcta
composició de lloc
com dicten
els manaments
del nostre ofici.
És imperdonable
que els periodistes
ens arribem a creure
impunes
i no vulguem
conèixer
l'abast
de les nostres decisions.
el mal
que podem arribar
a causar
a persones
organitzacions
institucions
i en definitiva
el conjunt
de la societat
quan actuem
de manera negligent
quan enganyem
una audiència
que rebrà
informacions
subjectives
sesgades
moralment
invàlides.
Potser som tan
egocèntrics
que no som
gairebé mai
conscients
del grau
d'interpretació
personal
que contenen
les informacions
que fem.
A més,
tampoc ens és
fàcil reconèixer
que el poder
ha segut
d'aprendre
la lliçó
ja no deixa
espletges
ni marges
d'error.
Ni Walter Cronkite
aconsegueix ja
aturar
la guerra
del Vietnam
ni ja un
Berstein
o un
Woodward
que obligui
Nixon
a presentar
la dimissió.
Per tant,
i aquest és un altre
problema
actual i greu,
el poder
de qualsevol mena
i vell
ja no permet
grans exclusives
i massa vegades
l'anomenat
periodisme
d'investigació
es degrada
en un periodisme
de filtracions
interessades
entre bàndols
que aprofiten
els periodistes
com a tontos útils
des deia abans.
D'altra banda,
en els temps
que corren
tot va tan de pressa
que dels titulars
es creen
percepcions
i clitxers
que acaben
sent
inamovibles.
Ningú té temps
per aprofundir
en els arrels
dels problemes
de les informacions
en esmerçar
minuts
per conèixer
millor
la gènese
d'un conflicte,
els interessos
que es mouen
i la genuïna
identitat
dels seus protagonistes.
Quan llancem
informacions
fabriquem
percepcions
que al cap
de poc temps
es converteixen
encara i d'haver
en dogmes
de fer
irrebatibles.
Els periodistes
formen
clitxers
amb una força
descomunal
i d'efectes
que poden ser
autènticament
devastadors.
avui
el món
del periodisme
es troba
força
devaluat
i només faltava
el creixent fenomen
de la precarització
laboral,
l'última
que ja ens quedava
per viure.
El mercat
no pot absorbir
la quantitat
de periodistes
i comunicadors
que surten
de les facultats
i les empreses
periodístiques
viuen pendents
dels seus comptes
d'explotació
de quadrar els números
i generar
beneficis
cas que sigui possible
per sobre
de qualsevol
altra consideració.
Digueu-me un
genu
per sot dels
que encara
pensen
que hi ha sectors
on els comptes
d'explotació
no hi haurien
d'entrar mai.
Camps vitals
per a la societat
del progrés
i del benestar
com l'educació,
la sanitat
i també
el sector
del periodisme
que ha de ser
preservat
com un bé
bàsic
comú,
fràgil
però fort
imprescindible
per forjar
un futur
millor
més just
més coherent
amb les aspiracions
d'un altre món
possible
que tant
desitgem
la immensa
majoria
de la humanitat.
No tindrem futur
ni com a periodistes
ni com a persones
si no tenim
principis i valors
i ens deixem
que hi ha per ells.
Valors ferms
de tota la vida
en el nostre ofici
com l'experiència
la trajectòria
el criteri
el background
el coneixement
semblen ja
anacronismes
i van camí
de deixar
de cotitzar
en el mercat periodístic.
El gruix
de la professió
es va convertint
en rempecadors
de continguts
que altres creen
en gent
lligada a la taula
de la redacció
en lloc de sortir
al carrer
que és on
sempre ha estat
la notícia.
Per sou
anem camí
de deixar de ser
classe mitjana
i entrar
en un sector
terciari
poc especialitzat
gens segur
i gens recolzat
de les empreses.
Els contractes
temporals
s'aternetgen
i avui
resulta
molt difícil
trobar feina
com a perillista.
Així ens veiem
obligats
a buscar-nos la vida
refugiats
en aquest
eufemisme
de l'assessor
de comunicació
o
neurologismes
similars.
Malgrat tot,
res de pintar
un panorama
apocalíptic.
Aquests folis
només volen ser
una crida
a la responsabilitat
i a la pràctica
conscient i ètica
d'un ofici
tan meravellós
com el nostre.
No cal recordar
que aquesta és una nit
que celebra
l'excel·lència
i el bon treball
fet
durant l'any
o durant tota
una vida.
30 anys
després de començar
encara em sento
orgullós
de la meva professió
i agraït
als meus pares
per respectar-me
la vocació.
Vaig trobar
o vaig triar
millor dit
un ofici
únic
el que podem
criticar
amb amor
per tot
el que ens ha donat
i encara
em dona.
Sentim pel periodisme
una autèntica
i racional
passió
i desitjaria
que la nostra estima
sigui sempre
canalitzada
per fer el periodisme
més digne
més inzert
i més socialment
vàlid.
Deixeu-me
acabar
amb un desig més
i agraïm
la vostra atenció.
Que Tarragona
tingui avui
algun dia
i sempre
el periodisme
que mereix.
Moltíssimes gràcies a tots.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies, Federic Porta.
És el moment ja
de donar pas
a l'acte protocolari
pròpiament dit
d'en lliurament dels quarts premis
Ciutat de Tarragona
de Comunicació.
Els dies 21, 25 i 26 d'octubre
de 2004
s'han reunit
a la Ciutat de Tarragona
els jurats
de les set categories
dels Premis
Ciutat de Tarragona
de Comunicació.
Atenent les bases
establertes
i efectuada
l'avaluació
dels treballs
presentats a concurs
han decidit
concedir
els següents guardons.
Categoria de premsa
escrita
primer premi
2.000 euros
de dotació econòmica
i la figura
del pedagog
Anna Pujol
Aguilar
pel seu reportatge
Abans a Pagès
un reportatge
publicat
a la revista
Presència.
El premi
s'hi atorga
pel seu tractament
humà
originalitat
del tema
i per la seva
lectura amena.
A més,
el jurat
vol fer menció
tanmateix
el reportatge
150 anys
de Rambla
de Javier Fernández
publicat
al diari
de Tarragona
pel gran treball
de recerca
periodística.
Per tant,
Anna Pujol
és per aquí
si ets tan amable
d'acostar-te
fa el llunament
del premi
l'alcalde de Tarragona
Joan Miquel Nadal.
Gràcies.
Enhorabona,
continuem amb el lliurament
de premis.
És el moment
de posse dir
a lliurar el premi
en categoria de ràdio.
Primer premi,
2.000 euros
de dotació econòmica
i la figura del pedagog
Anna Plaza Poblet
pel seu programa
24 Hores a la Rambla
i més a l'emissora
Tarragona Ràdio
per l'originalitat
de l'espai
al seu format innovador
en càpsules fragmentades
i perquè recull
testimonis actuals
de la vida quotidiana
de la Rambla
de Tarragona.
Anna Plaza
fa el lliurament
del premi
la presidenta
de l'empresa municipal
de mitjans de comunicació
Maria Mercè Martorell.
Categoria de televisió
primer premi
dotació econòmica
de 2.000 euros
i la figura
del pedagog
a més TV
Televisió
de Tarragona
pel seu programa
150 anys
de la Rambla Nova
a més al mateix canal
de televisió
per la seva qualitat
tècnica i humana.
El jurat també
fa un reconeixement públic
al primer informatiu
territorial
de televisió
de Catalunya
a més a les comarques
de Tarragona
15 anys
de Telenotícies
a comarques.
Per tant
els responsables
d'aquest programa
tant el responsable
de Més TV
Oliver Márquez
com Òscar Ramírez
si són aquí
que siguin tan amables
d'acostar-se
a recollir el premi
que lliuren
en aquest cas
Santiago Pallàs
regidor municipal
Òscar Ramírez
exactament.
Categoria de fotoperiodisme
Primer premi
dotació econòmica
de 2.000 euros
i la figura del pedagog
Andreu Puig i Martí
per la seva fotografia
prematurs
publicada a la revista
Presència
per la seva força
i l'impacte visual
de la instantània.
Així doncs
sí
aquí ja el tenim
Andreu Puig
lliure el premi
Esteve Ortiz
regidor municipal.
El següent premi
és dins de la categoria
d'internet
primer premi
dotació econòmica
de 1.000 euros
i la figura
del pedagog
a la web
dels estudis
de comunicació
de la Universitat
Rovira i Virgili
per ser el seu
caràcter innovador
per la funcionalitat
en si mateixa
i per la tecnologia
aplicada.
Aquí estem.
Categoria de publicitaris
en formació
primer premi
dotació econòmica
de 1.000 euros
i la figura
del pedagog
a Natàlia Martín
Lídia Marçal
Agnès Llorenç
i Jordi Barberà
pel seu treball
a Tarragona
menja cultura
cada dia
per la notorietat
del disseny
l'enfocament clar
l'adequació
als objectius
plantejats
i un nivell
d'alt
de creativitat.
El jurat també valora
positivament
el tema escollit
la difusió
de l'activitat
cultural
de Tarragona
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
El següent premi s'estableix en la categoria de videolits.
Primer premi, dotació econòmica, 1.000 euros i la figura del pedagog
Aida Bernet Montaner, Raül Paco Mateu, Carlos Reyes Valderas,
Andreu Vallès Ferrer i Leiri Domínguez Torres,
pel seu treball a escriure un currículum,
una adaptació lliure d'un poema de Bislada Zimborska
per la seva interessant combinació de formats audiovisuals,
la seva efectivitat i l'actualitat del missatge.
El jurat declara finalista el videolit als narradors de la nit d'Aaron Bonilla
per la seva actualitat i per fer accessible al públic infantil
una de les obres més emblemàtiques d'un autor reconegut
de la talla internacional de Refixami.
L'organització dels Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació
ha volgut a més concedir tres distincions especials
en reconeixement a la tasca desenvolupada en el món de la comunicació.
Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació per la seva trajectòria professional
vinculada a la ciutat de Tarragona,
a Ramon Segur Palau, fotògraf de Tarragona.
Des dels 14 anys, vinculat a la missaga familiar de fotografia,
Xinxilla, que va iniciar el seu sogre a principis del segle XX
i que culmina en l'actualitat el seu fill Ramon Segur Xinxilla.
Ell precisament recollirà aquesta distinció ja que el seu pare
en aquests moments es troba ingressat recuperant-se
en un centre sanitari per una intervenció quirúrgica
que li han realitzat recentment.
Ramon Segur.
Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació per la seva trajectòria professional
vinculada a la ciutat de Tarragona,
a Bernabé Bernabé, un tarragoní polifacètic
que ha dibuixat milers d'il·lustracions amb ironia,
amb humor, que ha fet crítica de cinema a través de la ràdio
i ha col·laborat amb gairebé tots els mitjans de comunicació de la ciutat.
Bernabé Bernabé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Sisplau, sí, hauries de prendre la paraula en nom de tots.
Posa el guió, posa el guió, jo.
En nom de tots vol dir en nom de tots els meus, no?
No de tots els premiats, però suposa que els premiats estan tan contents com
ho estem nosaltres.
Només molt bruncament, dir que per nosaltres, sobretot,
això és una excusa boníssima per tornar a venir a Tarragona,
una ciutat de la qual jo soc molt de vot i els meus companys em sembla que també.
Per tant, doncs, no podíem deixar de venir aquí.
I només vull donar moltes gràcies per la distinció,
moltes gràcies a la gent que ens escolta, sobretot també a Tarragona,
moltíssimes gràcies a la classe política, que són els nostres guionistes,
de certa manera es pot dir així, i som molt bons guionistes,
en el sentit que ens donen molta teca de la qual parlar.
El nostre programa, Minori Absoluta, va néixer amb la vocació
del que en aquell moment era omplir un petit buit,
que era fer humor centrat una mica en l'actualitat política
i fer de la nostra vida política una vida política normal,
com la de tots els països normals.
en aquell moment no era tan fàcil com ho és ara,
ara ho és molt, hi ha molta gent que ho fa i que ho fa molt bé,
i tot això nosaltres n'estem molt contents.
Nosaltres ho seguim fent, però,
amb la pretensió inicial que teníem,
que era de buscar la part més grotesca i menys solemne
de tota la vida política, de tots els polítics,
amb pretensió de fer-ho amb la màxima neutralitat possible
i carregant, si cal, contra els que hi manen,
manin els que hi manen.
Manen? Manen? A veure, no ho dic això.
Ja m'heu entès, ja m'heu entès.
Per tant, us torno a donar les gràcies, moltíssimes gràcies,
i espero que no sigui l'última vegada que hem de venir a Tarragona
per recolir un premi o pel motiu que sigui.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Doncs ja, pràcticament, donem per acabat aquest acte.
Abans de procedir a fer una fotografia conjunta
entre totes les persones que han estat guardonades,
tancarà l'acte l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal.
Moltíssimes gràcies.
Bé, en primer lloc, moltes sol·licitats a tots vosaltres
pels premis aconseguits, pels reconeixements
i molt agraïts per la vostra presència aquí.
Després de les paraules d'en Toni Soler,
qualsevol abogat, en comptes de demanar-li una rectificació
d'alguna cosa al seu programa,
li demanaria un roi alt i com a polític,
perquè dona la sensació que no hi ha altra possibilitat.
I parlant d'abogats, i amb això acabo,
hi ha hagut un...
ja un cel·le abogat existia, veig, arreu.
I ho cito perquè ara està de moda això de la...
o ho intenta posar de moda això de la COC,
que no me surt exactament com és.
Deia l'il·lustre
Pedrol, un gran abogat,
i ho va dir al Congrés de Palma de Mallorca
de l'any 73,
deia que
quan un arquitecte s'equivoca no passa res,
perquè posa unes flors
i aconsegueix dissimular els errors.
Quan un metge s'equivoca
tampoc passa res perquè s'acostuma a morir el malalt.
I quan un abogat s'equivoca
és molt greu perquè
queda escrit.
I aleshores és cert amb els abogats i amb els periodistes
que som objecte de més crítica
perquè queda més determinat
exactament la projecció del que es vol dir,
bé sigui en defensa del client
o bé sigui amb la informació que es dona.
En tot cas,
jo com a sento més abogat que polític,
crec que les dues professions
són eminentment importants
i que crec que totes elles
tenen una certa tendència
a defensar la realitat de les coses,
que en el fons és la defensa
de tot el que succeeix a la societat.
Jo diria que
quan era abogat de veritat
i al Congrés de Palma
es va establir un moment d'autocrítica
molt fort cap als abogats
perquè no existia
una autèntica consciència
del que significava la classe
o el que tenia de significar
la ideologia de la pròpia
professió en defensa de la veritat.
Bé, jo veig que de les paraules
de l'insigne periodista
i tarragoní il·lustre
doncs se demostra
que hi ha un cert grau d'autocrítica
i amb això
tenim que coincidir tots.
Vull dir, l'autocrítica
en qualsevol moment
és bona, és sana
i acostuma a portar
a la veritat de les coses.
Aquelles persones
que no són capaces
ve de demanar perdó,
ve de fer autocrítica,
ve de reconèixer els errors.
Jo crec que aquestes persones
dintre de la societat
tenen espais molt limitats.
Moltíssimes gràcies
a tots vosaltres
per la vostra presència aquí.
Moltíssimes gràcies
també als organitzadors
de tota aquesta sessió
i aquells premis
que ja estan consolidats.
Moltíssimes gràcies
a tota la gent
de l'emisora
de l'emisora de Terranó Ràdio
i de l'empresa
dels mitjans de comunicació
pel bé que han estat treballant
aquells anys.
I en definitiva,
moltíssimes gràcies
a tots vostès,
senyores i senyors.
Ha faltat 10 minuts,
el nàstic guanyar
per un a zero.
El que passa
que hi ha vegades
que les situacions
del que són els actes
ens impedeixen
saber el final
del resultat
que el podem saber
conjuntament a partir d'ara.
Moltíssimes gràcies.
Senyor alcalde,
ho ha fet.
Ho ha fet.
Ho ha fet, ho ha fet.
Avui, ho ha fet.
Bé, si sou tan amables
els premiats
seria bo que
us atancéssiu aquí
per fer una foto
de tots plegats.
Sou tan amables,
per favor.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.