És un quart d'onze del matí i dos minuts.
Aquí seguim amb tots vostès en directe des de la Rambla Nova.
Recordo que estem ben instal·lats, còmodament,
aquí davant del Teatre Metropol.
I la veritat és que avui és un dia característic de Rambla,
d'inici de l'estiu, que és sinònim també de l'inici de vacances escolars.
I això es tradueix en que a aquesta hora del matí,
probablement nosaltres a aquesta hora som a la ràdio,
però jo tinc la sensació que a aquesta hora del matí,
en dies laborables, de normalitat, podríem dir, transita molta gent.
Es nota que comencen les vacances escolars.
Veus algun que altre nen i nena, també a aquestes hores del matí.
En fi, és un dia de la Rambla, de primer d'estiu,
com podria ser qualsevol altre.
Per nosaltres la diferència és que avui parlem d'aquest espai.
Primer que tot els vull presentar als nostres convidats.
Saludem Maite Martorell. Bon dia, Maite.
Hola, què tal?
La Maite és llicenciada en Història
i és la responsable d'informàtica del Museu d'Història.
Ens acompanya Albert Saludes. Bon dia, Albert.
Hola, bon dia.
Fins fa poc, president de l'Agrupació Fotogràfica de Tarragona.
Jo no sé quantes imatges sobre la Rambla hauran passat per la seva mirada.
Jo crec que ell tampoc no ho sap.
No, no en tinc idea.
I també els vull presentar a Rafael Vidal,
que juntament amb el Ramon Giner, que avui no pot ser entre nosaltres,
van presentar aquest Sant Jordi passat, si ho recorden,
al voltant de Sant Jordi, un llibre absolutament deliciós.
La Rambla, de Tarragona, un passeig al llarg del temps,
7.854-2004.
Rafael Vidal, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut.
Quan vam parlar per Sant Jordi, encara no havia tingut l'oportunitat
d'aprofundir, mirar-me bé el llibre, deia
avui fet, i la veritat és que és una autèntica delícia
passejar a través del temps per la mirada que feu d'aquesta Rambla.
És una mirada cronològica, seriosa,
però també té aquella mirada com a més emocional
i també carregada d'anècdotes.
Primer que tot, si m'ho permeten, jo faré un exercici de sinceritat.
Quan comences a preparar aquest programa, dius
mira que bé, hi parlarem d'això, hi parlarem d'allò altre.
I arriba un moment que tens tantíssima informació que dius
saps què, que no sé de què parlarem.
Jo no sé si a vosaltres us ha passat el mateix.
Al museu esteu ultimant els detalls d'un treball, d'un CD,
que recull la història d'aquests 150 anys de la Rambla.
Jo no sé si heu tingut la mateixa sensació.
Pues sí.
La veritat és que ha sigut complicadíssim.
No ens ho haguéssim pensat mai.
I és pel fet que, clar, de la Rambla tothom n'hi sap.
I aleshores nosaltres volíem aportar alguna cosa.
i aleshores aquest serà el CD que tindran més informació
de tots els que hem donat.
Perquè hem anat juntant tot el que era la història de la Rambla
juntament amb el que és la Rambla avui.
És a dir, fem tot un repàs dents dels inicis,
dents que estiren l'aire el d'això de Sant Joan,
fins a avui en dia, fins a...
És a dir, arribem a parlar de la projecció nova de la Rambla
fins al riu, no?
És a dir, parlem dels pàrquings, parlem de tot.
Però fem un estudi molt acurat del que és la població,
del que són els serveis que avui en dia hi ha a la Rambla.
És a dir, aportant alguna cosa que ningú hagi aportat.
Però és tan difícil a la Rambla
que cada dia diem, ai, i si aportem això?
Ens ha costat molt tancar aquest CD.
Ens ha costat molt tancar els textos.
És a dir, perquè cada dia dèiem,
ai, això també ho hauríem de posar, ai, això també.
I clar, ha d'arribar un moment amb el que ho acotis
i diguis fins aquí.
I aleshores, doncs, bueno, això és el que hem fet
i ja tenim el CD, ja el tenim dissenyat a nivell de textos,
ja tenim tots els textos a punt
i ja estem en fase de muntatge informàtic.
És a dir, també hi ha un...
Hem procurat aportar alguna cosa diferent,
és a dir, hem reconstruït en tres dimensions
un plano d'un dels xiringuitos que hi havia de la Rambla,
que el van trobar a l'arxiu municipal,
és a dir, que ens servirà de menú durant tot el CD.
Hem reconstruït en volums tota la Rambla,
que s'anirà bellugant dintre del CD,
i llavors les cases que hem considerat principals,
que no són totes.
Suposo que el considerarà falta aquesta,
a sobre aquella.
És a dir, però això, ara ho parlàvem amb ells,
és a dir, és alguna cosa amb el que ens hi trobarem
i ens hi trobem.
I llavors totes aquestes cases,
llavors tindrem informació de les cases
que considerem més importants en aquest moment.
I una altra cosa que estàvem parlant ara
era que era molt difícil dividir les cases o tal amb estils.
És a dir, agafar i dir, aquesta casa és de tal estil.
És dificilíssima aquí a la Rambla.
Després ens acompanyarà el Josep Maria Boqueres,
que també aportarà el seu coneixement
i la seva experiència en aquest tema.
En el bon sentit de la paraula,
abans de començar el programa,
els nostres convidats estaven fent una mena d'intercanvi de cromos,
que deien, tu tens aquesta informació,
jo sí, doncs mira, jo tinc aquesta altra.
Clar, a més, informacions sovint contradictòries,
no tothom està d'acord en segons quines coses.
Jo no sé si el Rafael amb el Ramon
es van trobar amb el mateix problema
una mica que s'ha trobat la Maita i el seu equip
a l'hora de fer el llibre de la Rambla.
Sí, evidentment.
És a dir, a pesar que nosaltres
tot el que vam recollir
va ser a base de llegir,
sobretot, el diari de Tarragona,
el que està clar és que
els que escrivim alguns temes
sempre per fer-lo s'adrecem a altres escritors
que han escrit en temps anterior alguna dada.
I abans ho estàvem comentant
que hi ha una casa de la Rambla
que després me diran quina és,
que de moment no ho sé,
que a tots els llibres de texta
consta que estava feta per l'arquitecte Pujol
i al final de la pel·lícula
és que no està feta per l'arquitecte Pujol.
Jo també em vaig trobar
amb el tema de la Rambla nova
al número 97-99,
coneguda com la Casa Roda,
que és la dona del doctor Leu de Tarragona,
que jo vaig fer constar
el llibre que estava fet a 1927.
Jo aquesta dada la vaig treure
d'un llibre on t'hi havia aquesta informació
i, a més, amb un segon llibre
també vaig trobar aquesta dada.
Bueno, doncs, sembla ser que el 1927
al final no va ser la dada correcta.
Per tant, hi ha informacions contradictòries,
fins i tot, no?,
quan es parla de la Rambla.
Albert, tens alguna classificació
en el teu arxiu personal
i en l'arxiu que pugui tenir
l'agrupació fotogràfica de la Rambla?
Perquè, clar, des del punt de vista visual,
clar, pots fer una classificació cronològica,
però també es podrien donar, doncs,
moltes altres classificacions, no?
A veure, personalment, jo no.
El que tinc és, com tots els fotòbres,
que són més conscients de quan et perds una situació,
és pensar que has tingut l'ocasió de fer
determinades fotografies
en determinats moments,
de la Rambla, per exemple,
i que s'han escapat.
Jo, si estem parlant del 150 aniversari
de la Rambla, doncs,
sortosament,
tinc el recolzament
que en aquell moment
els feia el meu pare.
i per aquestes festes,
el centenari de la Rambla,
per exemple,
recordo d'anar amb ell,
jo era molt peritè,
tenia 4 o 5 anys,
i recordo que hi havia una gran fastorra,
però que no m'entarava de res, no?
En 4 o 5 anys pots comptar.
I bé,
ara mirant-les amb la perspectiva que torna el temps,
doncs,
dius,
home,
això ho hauria pogut anar fent
durant el temps jo,
i ara tindríem una història,
però malgrat això,
no ha pogut ser, no?
Des de l'agrupació fotogràfica,
penso que des dels últims 10, 15 o 20 anys,
doncs,
es poden haver fet coses,
però d'una forma inconscient,
és a dir,
aprofitant, doncs,
un esdeveniment com pot ser
Setmana Santa o el Carnaval
o qualsevol acte públic al carrer,
però tenir la visió de fotografiar
perquè, doncs,
tingui un aspecte
més o menys interessant,
original,
dubto que s'hagi fet,
és a dir,
sempre s'han fet coses
aprofitant, doncs,
actes molt populars
com els castells
al Mís de la Rambla
o quan hi passes
Setmana Santa
al processó,
però així,
d'una forma,
plantejar-se un repte
o un projecte
de dir,
doncs, mira,
això té cara
de canviar d'aspecte
doncs,
és qüestió de fer fotos,
exceptuant,
en un cas molt concret
com és el nostre company
Antonio Roca,
que anava fotografiant
noves abertures de carrers,
edificis n'anat a terra,
que després s'havien de fer
altres edificis més grans
o més moderns,
ell des de fa uns quants anys
que sí que va anar fent
aquesta mena de captura,
però, val a dir,
que no es senyia
exclusivament a la Rambla,
sinó a tota la ciutat,
per tant, diria que en aquest aspecte
estem bastant coissos.
A la Rambla es va dir
primera a l'Esplanada,
Rambla Nova de Sant Joan,
Rambla de Castellar,
també hi he trobat,
Rambla del 14 d'abril,
Rambla de Sant Joan
un altre cop,
Rambla del Generalissimo
i Rambla Nova.
Jo no sé si en aquests 150 anys
hi ha hagut períodes
d'una transformació
molt ràpida
i períodes
d'un cert estancament.
Des de la perspectiva general
del treball que heu fet,
quins períodes diríeu vosaltres
que han suposat
un canvi més important
en la Rambla.
Els últims 50 anys,
els primers 50,
els segons 50,
podríem donar
una visió general
de com ha anat créixent
i transformar-se
en la Rambla
al llarg del temps?
Si em permeteu,
jo no soc...
Podeu intervenir
quan ho decideu.
No, no, ho dic
perquè no soc historiador
però per la meva situació concreta
jo vaig estar vivint
20 anys a Barcelona.
Me'n vaig anar als 35
i vaig tornar 20 anys després.
Ma mare era de la Rambla,
havia nascut
o vivia,
millor dit,
damunt de casa del Clos.
Aquí mateix,
ho tenim davant.
L'antica farmàcia del Clos,
l'anterior propietari
era el meu avi,
per entendre'ns.
Llavors,
m'explicava
històries de la Rambla,
dels seus edificis,
de la gent que sortia a passejar,
dels bancs,
dels xeringuitos que hi havia.
Llavors,
evidentment,
per mi era una època
que jo no vaig enganxar
i que se'm feia molt idíl·lica.
Tornant al que dèiem,
20 anys de persona,
tot i venint sovint,
jo vaig veure que va ser
una època
en què va fer un canvi brutal.
És a dir,
tot i venint sovint,
una cosa per ser que tornes cap de dos anys,
dius,
això ha canviat moltíssim,
però una altra cosa és venir
més o menys cada 15 dies
i veure que se feien coses noves.
Llavors,
jo vaig,
en aquell temps,
pensava que la Rambla
havia arrencat,
junt,
amb el conjunt de la ciutat també,
d'una època molt grisa.
Jo deia,
una època molt grisa
en el sentit
total.
És a dir,
grisa perquè
els camions passaven
per la Rambla Vella
i ens deixaven anar
tot el sol fum
i la cosa era molt fosca
i una època grisa
perquè Tarragona
havia estat estancada
socialment,
anímicament,
en molts sentits.
Llavors,
la Rambla
penso que també
acusava part
d'aquesta història,
d'aquest letargo,
diguéssim,
va quedar com molt endormiscada
i penso que
en aquest temps
van fer moltes coses noves.
Abans,
evidentment,
no ho sé
perquè no hi era.
No ho sé,
això potser
per part del museu
contestaria millor
l'Helena Virgili
que és la que ha fet
els textos
d'aquest apartat,
però a nivell particular
sí,
el que a mi em sembla,
és a dir,
en tota la documentació
que han llegit
i que han anat aportant,
és a dir,
que a la Rambla
ens hauríem d'anar fixant
en elements concrets,
és a dir,
si mirem la Rambla
veiem en cada element
que hi ha hagut un canvi,
és a dir,
teníem les cadires
que a finals del 19
estaven posades,
ara hi ha uns bancs,
és a dir,
els edificis,
que evidentment,
quan se va construir,
quan se va fer
la primera
a la Rambla,
és a dir,
no teníem
locals comercials
perquè a ningú
se li va ocórrer
que avui en dia
això seria
tot locals comercials
perquè doncs queda espai.
Tots els baixos,
si ho estem...
Ara,
al nostre entorn,
tot és...
Sí,
realment,
tot són locals comercials.
Si mirem les primeres cases
que es van fer,
no es va preveure mai
que hi hagués
un local comercial,
és a dir,
crec que potser
la Rambla
és difícil de veure
en un conjunt
perquè a nivell social
sempre ha tingut
un caràcter
de centralitzar
l'activitat
de la ciutat,
però a nivell particular,
a nivell de poques coses,
els arbres,
les cadires,
els locals,
és a dir,
tot això
ha fet una evolució
primer més a poc a poc,
és a dir,
el temps d'Ava
més a poc,
corria més a poc a poc abans,
això ho diuen els vells,
però...
probablement
a nivell històric
sigui veritat,
però i en Cabata
ha anat molt de pressa,
és a dir,
abans per passar
de les cadires
als bancs,
si es van estar 100 anys,
avui probablement
de passar
d'un banc de fusta
o d'un banc de pedra
a un banc de fusta
estarem 5 anys,
és a dir,
és l'evolució,
abans parlar
dels pàrquings
de la Rambla
o que arribaria
fins on arribarà
la Rambla
era alguna cosa inconcebible.
Aquesta és una visió
absolutament personal,
però jo no sé si...
El tema de la consciència
col·lectiva
de la Rambla
és ben curiós.
Jo recordo que fa molts anys,
aviam,
que no m'equivoqui,
que aquí estic amb experts
i si m'equivoco
quedaré fatal.
El tema dels plataners
va despertar
una polèmica
molt important
a la ciutat.
S'havien de treure,
si no recordo malament,
perquè estàvem malalts,
deien, no?
Sí, sí.
Deien que estàvem malalts
i que s'havien de treure
i déu-n'hi-do
al moviment ciutadà
que va haver-hi.
En els últims anys,
com bé dèiem,
vull dir,
s'ha transformat moltíssim
la Rambla,
s'han transformat
els edificis,
s'ha fet el que ha convingut,
coses que podien agradar
més o menys,
però ningú ha dit res.
Vull dir,
aquesta consciència
de conservació
de determinats espais
de la Rambla
fa molt de temps
que la van perdre.
No dic que no l'haguéssim
de perdre per evolucionar,
jo no estic jutjant res,
sinó en tot cas,
sí,
desvetllar un estat d'opinió,
que realment qualsevol...
La Rambla era un espai
intocable fa un quant temps,
probablement qualsevol gest
que es fes de transformació
a la Rambla,
aixecava unes polèmiques
i unes discussions
ciutadanes enormes.
D'un temps cap aquí,
d'algunes dècades cap aquí,
això sembla que ja no existeix.
Va en funció també
de com es transforma la societat,
però jo no sé si aquesta consciència
col·lectiva
era d'aquesta manera abans.
A veure,
vaig a parlar
de dos o tres temes
que han tocat últimament.
És a dir,
la Rambla,
transformació de la Rambla.
Jo diria
que dins dels 150 anys
d'història de la Rambla
hi ha dos blocs molt clars.
Serien els primers 50 anys,
que és quan se va iniciar tot
i es va començar a edificar.
Una època molt important.
Els segons 50 anys,
diríem que és el moment
en què la Rambla
potser queda més adormiscada.
I els últims 50 anys
és quan se reemprèn amb força
tot el tema
d'o què seria la Rambla.
Una mica enllaçant
amb el que havies dit,
el 1980,
i que jo hagi trobat
és l'únic moment
que es fa el tema aquest,
es fa un projecte
d'estudi subvencionat
per l'Ajuntament
amb el qual
se reuneixen
una sèrie de persones
per decidir
com volen que sigui la Rambla.
I quan parlem
de com volen que sigui la Rambla,
es fa un estudi
de com volen que sigui el terra,
quins arbres volen que hi hagi,
com han de ser
els siringuitos
de venda
de llibres,
com han de ser els bancs,
com han de ser els fanals.
Al final
de la història
és que se li dona,
se li concedeix
un premi
a una persona
pel projecte
que ella va presentar,
però després
la veritat
és que
es tanca el llibre
i mai més
se n'ha sapigut res
del tema.
Jo no sé,
recorden que
el paviment
que trepitgem ara
es va sotmetre
a un referèndum,
podríem dir així,
popular.
Els tarragonins
podien dipositar
el seu vot
per dir quina mena
de paviment volien
i després no ens agradava
perquè dèiem
que relliscava.
No, a veure,
de fet,
quan és abans
no s'ha mogut,
sí, la gent s'ha mogut
i recordo
que l'última vegada
va ser amb aquest paviment
que relliscava
i que la gent
es va caixar moltíssim.
després va fer
aquest referèndum
i, bueno,
jo penso que
al final es van saltar
amb el paviment.
Si em permeteu,
vull saludar
Josep Maria Boqueres,
arquitecte tècnic.
Senyor Boqueres,
molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies per venir
avui en aquest programa especial.
El senyor Boqueres,
doncs, com he sabut,
ha fet diferents treballs
de recerca.
Acabo d'arribar a Dorense,
també jo.
Ah, també ha arribat a Dorense?
Doncs es mereix un aplaudiment
perquè n'hi ha molts
que no han arribat encara.
No, però abans encara més
el gerent del CUP
que ha estat amb la tertúlia
del Nàstic.
També és veritat.
Però aquest ja tenia
els aplaudiments
a la ràdio directament.
Doncs, Anora,
ha estat un bon vol?
Sí, sí.
I a més,
amb l'alegria, no?
Amb l'alegria de...
Sí, sí, sí, però hem de ser
amb una eufòria continguda, eh?
Vol dir, vol dir...
Jo vaig anar a Zamora
i allà vam guanyar per 1 a 0.
I aquell partit d'aquí
vam empatar
i empatant ja es classificàvem.
Però aquell partit del Nàstic-Zamora
que tenia que ser una festa,
si haguéssim jugat 6 hores
no haguéssim fet cap gol
perquè el portero operava tot,
pals,
i a l'últim 4 minuts
es pita una falta
de fora de l'àrea
i que tothom ja tremolaves, no?
O sigui que hem de ser optimistes,
que tant de bo
tothom estaria molt content
trobar-nos avui
els nestiqueros
en aquesta situació
de jugar-nos a casa
i celebrar-ho a casa,
encara que ja hi havia alguns
que si el Madrid perdia,
nosaltres ja érem segona A
si haguéssim guanyat, esclar.
I haguéssim quedat a Santiago,
me deien, eh?
O sigui, no sé què haguéssim dit
a la senyora,
a les dones i a la família, no?
A seguir la festa allà, eh?
Déu n'hi ha.
Però no, no, no,
però hem d'estar molt contents.
Contents?
Amb una certa contenció,
però la cosa està...
Sí, sí, sí.
La cosa està ja pràctica.
Està controlada, està controlada.
Molt controlada.
Molt bé, doncs el veig en forma, eh,
senyor Boqueres.
La Rambla,
la plaça de la Font
s'anirà a celebrar la cosa del nàstic,
però la Rambla, de fet,
sempre ha estat un espai
de celebracions diverses.
Algunes d'un signe molt positiu,
d'altres no tant,
probablement si ens remetem
a temps enrere on,
aquesta Rambla del Generalissimo
en aquella època,
el tipus de celebracions que es feien
eren ben diferents
a les que podríem celebrar ara.
Estem parlant del tema, doncs,
de que si ens ha agradat més
i quan es retoca alguna cosa
a la Rambla al llarg de la història
la ciutadania, doncs,
de seguida ha opinat.
Jo no sé per quina raó
es plantegen ara fa 150 anys
fer una Rambla en aquest espai,
que això era una esplanada,
en principi, no?
No sé per què es van plantejar
o qui va dir aquí
ha d'anar una mena de passeig.
Jo, si em permets,
aquí tinc un apunt
que diu
l'Ajuntament Tarragoni
convocar al desembre de 1854
un concurso urbanístic
per tal de planificar
una part de la ciutat.
Dels tres projectes presentats,
el consistori és decidir
el 13 de febrer de 1855
pel projecte de l'enginyer militar
al forgec Josep Cribiller,
que consistia en la realització
d'una gran via de 45 metres d'amplària
en sentit transversal
i confrontant amb la muralla
en procés de separació,
més una plaça,
un jardí botànic
i una casa
i un jardí d'esbarjo
aprofitant la gran esplana
assistent.
Està amb el llibre vostre,
m'he semblat, no?
Sí, sí, sí.
Jo amb el senyor Vidal,
el senyor Vidal, no?
Sí, sí.
El que heu de veure ara, no?
Però és clar, és que abans també heu dit una cosa,
que jo quan venia amb el cotxe,
és veritat que inclús la...
Tu, Martorell, m'ha semblat que ho deies,
Mercè,
amb el tema de la...
Si aquest edifici,
mai té Martorell,
si és de tal any o de l'altre
i de tal estil.
I a la vegada és complicat això, no?
Llavors,
escrivia que se li sobrevingué la mort
i la Corporació Municipal
ha encarregat l'arquitecte Ignasi Jordà
la seva finalització.
I a la vegada encarrega
un altre arquitecte municipal,
Francesc Rossell,
sota la supervisió del comandant d'enginyers
de la plaça, Àngel de Romero,
i aquest fol, finalment,
el que se va aprovar l'any 1857.
És a dir,
que estem celebrant 150 anys
i volen les inauguracions de coses,
què és?
Quan s'inauguren,
quan se decideix que es faran,
perquè això també,
amb la història,
tampoc no queda clar,
o quan es comença el primer de pedra.
Però, bueno, però fixa't,
el curs d'història determina
fer aquest tipus de decisió política
en aquell moment,
doncs, d'enxample de la ciutat.
A tall d'anècdota...
150 anys, per això, per això.
De la idea.
A veure, a veure.
Jo tinc més dates.
No, digues, digues, digues.
És a dir,
que el 5 de maig del 1865,
és quan després de l'ingèria militar,
Àngel de Romero,
és a dir,
es va iniciar l'anivellament dels terrenys
situats al passeig de les Palmeres
i l'espai que ara ocupa
els carrers de Sal i Fortuny.
I 9 anys més tard,
la Rambla es prolongà
fins a la carretera de Castelló,
actualment Ramón i Cajal.
I a la tercera del segle XX,
l'enginyer Josep Cabastany
a elaborar un projecte
per fer arribar la Rambla
fins al riu Francolí,
tot i que solament s'aixecaren
alguns edificis aïllats.
I el 1929,
l'Ajuntament aprova uns pressupostos
extraordinaris per l'eixample
que permeteren la pavimentació
de la Rambla
i dels principals carrers de Tarragona.
Ara que abans dèiem
els diferents noms
que ha rebut la Rambla,
tall d'anècdota,
clar,
com he mirat tants llibres
i tantes coses,
en algun lloc he vist...
No sé per què...
Algú es qüestionava
de per què li deien Rambla
si per aquí no passava cap riu.
Aquesta era una d'altres
de les coses
que sempre s'ha dit, no?
Sempre ha sigut molt qüestiós.
I ho sabem per què
li van dir Rambla?
Si realment no passava cap riu per aquí?
I la numeració va al revés.
Ah, sí?
Aquesta és una altra també,
ben curiosa.
I després les Rambles,
mira, la Rambla de Barcelona,
la de Vilanova Joc,
tot i van a ras de l'aigua.
Aquí no,
aquí tenim el tocaferro
i el desnivell.
també és una cosa,
dius, per què?
Però bueno,
suposo que va haver-hi una necessitat
i després...
Jo crec que és per l'estil
que té l'aigua.
Sí, sí,
però potser sembla
que hauríem d'anar cap al port,
no?
Correcte.
Però estem acostumats
que a la Rambla de Barcelona,
el port,
a la Rambla de Vilanova Joc 1,
es passa a la ras de...
Aquí comença a numerar dents de mar.
Sí, sí, sí.
No penso que això...
Bueno,
penso que això és un principi
que no es pot negar,
és a dir,
allí no hi havia res més com deia ell.
Però les barranques
van al revés.
Sí, però de balcó cap enllà
no pot anar-hi més números,
en canvi,
no se sabia fins on podia arribar,
no?
De fet,
encara està per arribar
on es vol, no?
I després,
dins dels noms de la Rambla
que ha citat,
n'hi ha dos,
que diguéssim,
dos noms
que mai han estat
referenciats
mitjançant
cap cartell,
però la coca
que estem aquí
se la coneixia
com la Rambla del Centre.
Del Centre.
Sí.
i aquí
això va provocar
una sèrie
d'històries,
és a dir,
hi havia la peluqueria del Centre,
la farmàcia del Centre,
és a dir,
va haver-hi una sèrie de botigues
que se li van posar
el nom del Centre.
I la tercera coca
també va haver-hi una època
que se li deia
la Rambla dels Capellans,
perquè baixaven els capellans
pel carrer de Salt
per avall
i llavors se la coneixia
popularment
com la Rambla dels Capellans.
cap al 1859
es comença a plantejar
l'edificació
de la Rambla
i aquí jo veig
que es van posar
doncs unes normes
lògiques
de l'alçada
que havien de tenir
els edificis,
de com s'havia de fer.
Iniciem aquest tema
perquè aquí hi ha moltes coses.
D'una banda,
la part arquitectònica
pròpiament dita
i després,
qui venia
a viure
i a treballar
a la Rambla?
Quines classes socials?
Quin tipus d'artesans
o industrials
instal·laven,
ubicaven
el seu negoci
a la Rambla?
quan vulguin.
Això és quasi com
un concurs,
podríem dir,
perquè tenen tanta informació.
Jo no soc historiador
i amb aquestes coses
se m'escapen una mica.
A grans 13,
no cal afinar
en dates.
A veure,
però si llegim
els llibres
que s'han publicat
i coses,
si comencem a dir
les cases
pels seus noms,
vol dir que se suposa
que són la gent
burguesa
i benestant
els promotors
de la Rambla.
I també sigues cert
que això
em sembla
que el primer edifici
que va pujar
de les quatre plantes,
imagineu-se ara,
això ja és arqueologia,
no?
Que encara
poguéssim
com aquests edificis
que tenim aquí darrere,
únicament planta baixa
i tres alçades.
Això sí que ha sigut
com l'Ixam's Elisers
o altres coses,
però el dia
que l'Ajuntament
va donar el primer permís,
que devia ser
als anys 60,
del número 7
de la Rambla,
aquell de l'estructura
tota blanca,
com puges cap a tocar ferro
amb esquerra,
doncs clar,
va ser el dia
que es va esgarrar
l'invent de la Rambla
perquè, esclar,
llavors,
tots som os
moros o todos som os cristianos,
no?
Diguéssim,
el sentit de dir,
si dones licència
a un promotor
que vol edificar
més de quatre alçades,
doncs llavors
tothom ja té dret,
diguéssim,
no?
Però, esclar,
jo crec que va ser
una errada,
però, esclar,
això no pot anar
contra la història,
no?
Jo recordo,
de parit dret,
que un dels comentaris
que feia el meu pare,
Arran,
de la Rambla
i de la seva
especial concepció,
em deia,
diu,
a Rambla,
en una època,
es podia passar
d'una casa a l'altra,
sense,
a través del terrat,
evidentment,
sense un desnivell
certament important,
és a dir,
que es podia anar saltant
de terrat en terrat,
des d'un començament
fins al final
de tota una coca,
evidentment,
i això,
a mi,
com a parit dret,
em va quedar molt gravat,
és a dir,
vaig imaginar,
evidentment,
que era petit dret
que en el cas
que la policia
perseguís un lladre,
doncs,
podien anar saltant
de casa en casa
i al final
fugir per l'última coca.
És una de les dades
que recordo així
amb un cert carinyo.
A la Rambla
hi havia els cinemes,
a la Rambla
hi havia els teatres,
algun que altre hotel,
vull dir que era
el lloc realment
més aristocràtic
que soparallant
aquesta paraula
de la ciutat.
Jo,
ja parlant
del que ens diuen
la gent gran,
és a dir,
jo recordo molt
el meu pare
que sempre explica
que quan ell era petit,
és a dir,
pel mig de la Rambla
hi passejava
la gent
que portava barret.
Això era un signe
d'identitat, eh?
Era un signe
de benestat, no?
I aleshores,
la resta de gent
s'assentava
a les voreres
del costat
per veure passar
aquesta gent.
És a dir,
que clar,
tot això
t'ha canviat molt, no?
Però que sempre
ha sigut
un punt
de referència
del que era Tarragona,
és a dir,
mirar el que passava
a la Rambla.
Jo et diria
que encara queda
una miqueta
d'això que dius, eh?
De dir,
sí, sí, sí, sí.
Ara més còmodament
des de les terrasses
dels bars, no?
A veure,
sí, a part d'això,
però anar pel mig
representa
una situació
més o menys concreta
i anar
per les vores
personal.
És a dir,
anar pel mig
és perquè et vegin.
Hi ha un cert
exhibicionisme
en això
de passar
per la Rambla, no?
Exactament.
I robo la meva mare
i ja deia abans
com que vivia aquí
que per exemple
la meva mare
sent filla
d'avídua
evidentment
no podia anar
pel mig
o sola
pel mig.
Si anava pel mig
havia d'anar
acompanyada
i si anava sola
evidentment
havia d'anar
per les vores.
Però penso que això
i estic parlant
de fa 60 anys
potser,
doncs això
o 70
o 80
això ara
encara queda
alguna cosa.
És a dir,
quan algú surt
encara es pregunta
ho dic perquè ho he sentit,
no?
Allà pel mig
és anar a passejar
i quan vaig pel costat
potser
és per anar
a mirar paradors
per veure amb algú
l'altre
o entrar a la geladeria,
no?
I suposo que
a més a més
alguns altres conceptes
hi deu haver.
La Rambla ha creat
un cert tics
a la gent que vivim
en aquesta ciutat
que encara conservem
fins i tot
transformats pel temps,
no?
Rafel,
tu que has mirat
tot aquí també
perquè el vostre llibre
contempla molt
aquest aspecte
també de costums
de l'època,
eh?
A través de fotografies
i testimonis
i opinions.
Bé,
evidentment
la Rambla
ha anat evolucionant
i diria
en una primera època
potser el que dominava
la Rambla
eren
els grans cafès
on la gent
anava
sobretot
els dies festius
a fer el seu vermut
normalment
acompanyats
d'alguna orquestina
perquè
atregués a la gent
després
diríem
que es van
instal·lar
els cinemes
en una època
més endavant
els cinemes
diríem
que els van arribar
a substituir
el que era
la banca
mirant
diferents fases
i avui en dia
el que domina
clarament la Rambla
potser són
les franquícies
aquesta és una mica
l'evolució
del comerç
de la Rambla
potser
Josep Maria
jo he sentit
moltíssimes persones
lamentar-se
sovint dels edificis
que en determinats moments
d'aquests 150 anys
han anat a terra
i que diuen
que això actualment
no hagués passat
sí
segur
per exemple
sobretot
el número 2
de la Rambla
el número 2
era un edifici
emblemàtic
jo el vaig batejar
com la
mini pedrera
terragonina
perquè feia la forma
de corba
però esclar
el estava dinamit
també
després
era el número 1
el número 1
ah sí
perdó
sí
el número 1
del costat
de l'esquerra
el 2
és a la Casa Rossell
però
després també
els teatres
tots recordem
aquí on està
ara anirà
el nou ajuntament
també hi havia el cine fèmina
el cine modern
el tiburon
que li deien
és clar
però és signe
del pas del temps
però bé
de totes maneres
jo crec que
gaudim encara
d'alguns edificis
bastant emblemàtics
podríem esmentar-ne alguns
perquè tenim tendència
de caminar
mirant el terra
per mirar-nos la ciutat
amb ulls de turista
i els aparadors
i els aparadors
si diem emblemàtics
per mi de la Rambla
hi ha dos
que destaquen
sobretot
la col·legia de les Teresines
que inclús és realment
un càndal
al Benyia Catalana
és del Bernadí
Martura i Puig
a veure
si comparem
les Teresines
del Gaudí
del Gaudí
al carrer
Ganduxer de Barcelona
doncs aquí també
penseu que molts
encarregats d'obra
que potser ja estan morts
quan jo era jove
jo soc carrer de tècnic
doncs venien aquí
com si fos un llibre obert
a veure com s'hauria de posar
la tutxana
i el pilastre
i la balaustrada
o el que sigui
i els arcs que hi ha
Carpanels
o el que sigui
i després també un altre
que jo crec que també
s'ha de destacar
és el número 25
de la Rambla
la Casa Sales
la cantonada amb el carrer Girona
per la seva
escala moderna risca
sabem el que és
vull dir que
és flamitja
barroc
és una exuberància total
i la tribuna
després sí
esclar tenim altres obres
com el número 2 de la Rambla
el Casa Rossell
que pel lloc que ha estat
també
que és de l'arquitecte
Morera Gatell
després esclar
tothom parla del jujol
esclar del Teatre Metropol
però bé
una cosa és a l'edifici
i l'altra és al teatre
perquè són dues coses
diferents
i després hi ha un altre nivell
però també tenim
jo crec que s'ha de destacar
perquè ho veus
aquí a l'Ajuntament de Tarragona
jo soc com això
realista i potser crític
va treure un fullet
un tríptic
que deia
els tres arquitectes
Jujol, Gaudí
i Domènec i Montaner
jo que sempre he fet
conreu del tema
del modernisme de Tarragona
que és molt important
és molt important
més que el que la gent es pensa
inclús jo he arribat a dir
i aquí ho torno a dir
que si el modernisme
res que tots sabem
que és la seva joia de la corona
jo li ficaria un 8 sobre 10
el de Tarragona
és un 7 i mig
és un 7 i mig
l'únic que passa és que Tarragona
com té la cosa romana
i també se descuidem
de la part medieval
doncs i ara ens passa
que el modernisme
queda en segon ordre
però amb aquesta cosa
que l'Ajuntament va ditar
el Gaudí aquí darrere
la iglésia
la capella de Josus Maria
el Domènec i Montaner
que l'Ajuntament
no ho exhibeix
no ho exhibeix
ni s'entreté
a ficar un faristol
a fora de la plaça de la Font
dient
ja com una indicació turística
d'entrar al mausoleu
del Jaume I
de la tomba
que també hi ha molts elements
com de la Palau de la Música Catalana
del Mosaic
etc.
i ho té amagat
i després
esclar tenim el Domènec
hem dit el Domènec i Montaner
i el Jujol
escaltat a Metropol
que bé
és una obra important del Jujol
però per mi
el més important del Jujol
és el que té
la iglesia de Vestevella
a la Secuita
el Montferri
de Montserrat
a Montferri
i la Casa Goferrui
dels Pallares
i després hem d'anar
a Sant Joan d'Espí
però després en canvi
Tarragona
i per això jo m'enfado
bueno no m'enfado
ho dic d'aquesta manera
tenim el Barranill Martorell
la Casa de les Taragines
la Casa de Sales
del Ramon Sarraciricumà
i després
l'Enric Sagnier
Viabèquia
el número 77
de la Rambla
on estava la Caixa de Pensions
i ara ja la Caixa Terrassa
i havia estat l'Ener
la cantonada
a costat
quasi
costat per costat
del carrer de Sal
doncs Sagnier
era l'arquitecte oficial
de la Caixa de Pensions
a l'edifici emblemàtic
que tots sabem
davant de la comissaria de policia
de la Via Laetana de Barcelona
és el Sagnier
que era l'arquitecte oficial
de la Caixa
doncs aquí tenim
una mostra
és a dir
no tres arquitectes
aquí Tarragona
tenim de modernistes
12 o 13
quan a Reus
únicament tenen
el Domènech i Montaner
i tenen el Pere Casellas
i algú més
per aquí tenim
el Pau Munguió
que llavors ja no és la Rambla
si dieu
però és la Iglesia dels Carmelites
després ja els edificis
de l'arquitecte
Alfons Barba
d'allà baix
la Casa Rabadà
i la Casa Mussoles
ja hi ha el Cap de Baix
de la Rambla
el que és sindicat
la Casa Cobos
que es deia que ha estat
l'UGT
Comissions Obreres
tot plegats
que és el número 1
ja aturà amb el Carreixart
o sigui tenim edificis
i edificis
jo crec
de certa categoria
el del Pujol Civil
aquí és
la nissàquia dels Pujols
no la podem obviar
a Tarragona
quan parlem d'arquitectura
el Pujol de Barberà
el seu fill Pujol de Civil
que té el de la Càmera de Comerç
l'actual Càmera de Comerç
que és a la Rambla
després ja els fills
i ara ja hi ha els bisnets
llavors tenim
un ventall d'arquitectes
molt importants
i després
a part del modernisme
també jo crec
que el Banc d'Espanya
que ja no és modernista
també s'ha de dir
que és un edifici
què farà la ciutat
ara amb el Banc d'Espanya
què farem?
És un espai privilegiat
i si la Rambla
encara la prollonguem
fins al que alguns diem
i se diu
fins al riu Francolí
que llavors
a part de l'acudit
aquell que diem
és la més llarga del món
perquè va del Mediterrani
al Banc Atlàntic
però és que ara
ja anem fins al Francolí
també jo crec
que un altre edifici
que s'ha de posar
oi que a la ciutat
estem dient
que la Rambla
arribarà fins al Francolí
encara que
històricament
la Rambla acaba
a la font del centenari
històricament
també l'han mogut
la font del centenari
que jo també el ficaria
com una estrella
de la ciutat
jo sé que això
potser molts no ho entendran
el que és
l'actual subdelegació
del govern
home
és un senyor edifici
però bé
molt bé
però fixeu-vos en una cosa
si la gent arriba a Tarragona
aquest edifici
la gent diu
és un edifici d'avantguàrdia
i és un edifici
de l'any 1964
d'un arquitecte
que jo el vaig conèixer
quan li van fer un homenatge
que van fer la rehabilitació
i així
l'any
de l'Alejando de la Sota
que es va morir
que era català
i de l'escola d'arquitectura
de Madrid
doncs l'edifici
encara que aquí li dèiem
que li dèiem aquí a Tarragona
li dèiem
allò de Rússia
del Kremlin
no sé què
perquè és una capsa
és un cub
però bé
però amb els materials
però aquí venien molts alumnes
de Barcelona a estudiar
aquest edifici
també tenim
el que era banca catalana
aquí a la Rússia
aquí darrere mateix
dels arquitectes
també bastant emblematis
que eren també
els oficials
de la banca catalana
arquitectes de la casa
el Josep Maria Fargas
i l'Enric Tous
d'aquest edifici
que també amb el seu dia
no hem de parlar
únicament de la història
vull dir que la història
hi ha edificis
que tenen 40-50 anys
però un moment
parlant d'edificis
què va passar
quan es va aixecar
l'edifici atlàntic
atlàntico
el banc atlàntico
que és del Bernadí Herrera
ho dic perquè clar
abans parlàvem d'edificis
ara es van fer pilotatges
però això va sorprendre molt
va sobtar molt
és que aquí
per exemple
ara m'ensenya
Albert Saludas
que has portat
una foto sense l'Atlàntic
aquestes fotografies
sí, és clar
que va passar
i aquí hi havia
la casa aquella
molt important
modernista
un altre que es va enterrocar
però esclar
el banc atlàntic
es permetia el luxe
de fer els edificis
més alts
d'unes ciutats
que anava
però aquí també
se'n va parlar molt
quan es va fer
l'edifici atlàntico
però en aquell moment
suposo que
plantificar
per dir-ho així
un
o
era un gratacels
en llenguatge de l'època
era el primer gratacels
de Tarragona
això es va acabar
l'any 72-73
m'acabava la carrera
en aquell moment
es permetre
no ser les llicències
i això
donava un cert prestigi
cosa que amb el temps
hem vist
que potser
un aire cosmopolita
un llicis singular
l'Arsenal está ple
com diu l'alcalde Nadal
perquè no hem de tindre
aquí també coses singulars
que després seran
t'agradar o t'agradaran
de tota manera jo trobo pitjor
l'exemple que hi ha
just davant per davant
el damunt de la benzinera
i de la farmàcia
de la Ramla
allò
segons recordo
i clar
m'ho explicàvem
quan jo era molt petitet
deien
permís de construcció
sis plantes
en feien set
aturar les obres
multa
es pagava la multa
fins al vuitè
s'aturava l'obra
es pagava una multa
fins al novell
i si m'arribava fins al catorze
em sé que té catorze plantes
això és pròpia d'una època
molt concreta
la història de la Ramla
com totes les històries
està feta de llums i d'ombres
no?
dins del museu
és a dir
amb el que s'està lliant ara
per exemple
quan parlem de cases sales
nosaltres
és a dir
independentment
de l'arquitectura
i de tot això
també tenim en compte
que és un dels pocs llocs
d'aquí a la Ramla
on se conserva
de la façana
encara allò de
Franco
Franco
que s'escrivia
que quasi no es veu
es conserven
els senyals
de les bales
dels canons
o del que fos
és a dir
a la façana
és a dir
que la Ramla
dona molt més de si
a part de l'arquitectura
és a dir
dintre de la mateixa arquitectura
té tota una història
realment molt important
després ara
ha sorgit això
que dèiem ara
que la Ramla
és 150 anys
bueno
la Ramla
és aquest tros d'aquí dalt
nosaltres
quan ens vam plantejar
el CD
vam dir
bueno
què hem de parlar
fins a la font del centenari
o potser t'hem de parlar també
o si hem d'agafar
fins a la plaça Imperial Tàrraco
és a dir
què hem d'agafar
doncs bé
hem arribat a la conclusió
que una part de la Ramla
compleix una edat
però a l'altra part
també en compleix
és a dir
la que era el Conde Vallellano
l'antic Conde Vallellano
i en carrers de bicicletes
feien
i motos
i motos
i en fi
teníem la licurera
la
sí, sí
el Miró
no, la Mostela
la Mostela
i el Cir
i la Fira
és a dir
aleshores
no sols tenim
aquest tros
més històric
és realment
en el que ens centrem
perquè el que fa 150 anys
és això
però l'altre tros
també és important
i també forma part de la Ramla
i llavors no la podem oblidar
és a dir
fins i tot
a més
penso que la Ramla
es va començar
en un moment donat
i s'acabarà
quan s'acabi
potser un tros
encara no correspon
a la història de la Ramla
però ja comença a ser Ramla
a més
és a dir
quan estudiem
per exemple
dins de la perspectiva
de la part de l'estudi
de població
i de locals comercials
i tal
que han fet
dins del museu
clar
ens trobem
que l'estudi de població
d'aquest tros
de la Ramla
bueno
d'aquest tros
de la Ramla
pròpiament dita
la clàssica
la clàssica
és molt difícil
trobar un terme
per dir
la coca central
que és el que es diu
formalment
quan es convoca algú
l'estudi poblacional
d'aquest tros
amb l'altre tros
es canvia molt
és a dir
els pisos
per exemple
és a dir
quan se va començar
a construir la Ramla
un pis de menys
de 140 metres
no hi era la Ramla
avui en dia
en 140 metres
se'n fan 4
s'han anat dividir
d'aquests pisos
bé
home
un exemple claríssim
està en l'hotel Laúria
o Llúria
segons sigui el cas
en què es veu
des del carrer mateix
es veu
que les plantes
les han subdividit en dos
que es veu
des del carrer
cosa per cert
molt desagradable
perquè les plantes
eren altíssimes
una altra cosa
que abans de dir
xaludes
que jo volia apuntar
d'allò que has explicat
de l'edifici aquest
damunt de la banxinera
tot allò
però una altra
que també tots sabem
que també és horrible
i és la Ramla
allò que dius tu ara
el del final de la Ramla
ja tocant
ja tocant
estaria el Figueres
que si el mires
des de la subdeleció
del dià de Tarragona
o el que sigui
sembla el paper de fumar
i es hagués de caure
i allò tots sabem
que hi ha una sentència
del Tribunal Suprem
que li sobran tres plantes
també
i és clar
i si també parlem
de la Ramla
fins al pas imperial
jo he dit
el subdeleció del govern
i també jo crec
el que era
el col·legi de la Salli
i ara
aquest edifici
en el seu moment
també és un edifici
majestuós
sense
potser unes connotacions
d'uns valors arquitectònics
però bueno
ja crec que també
s'ha de considerar
com també
l'edifici de la Caixa
el número 100
de la Rambla
que també
i més des del Pujol Sevil
o sigui que Pujol de Barberà
Pujol Sevil
Pujol Llubó
i tot això
doncs tenen
la seva impronta
doncs
aquí
és clar
com el Ramon Sala
i Ricomà
que són els dos arquitectes
que amb 50 anys
són els que van construir
Tarragona
els edificis
que ara ens queden
i parlem d'ells
que això és el que val
jo també et volia donar
la raó
amb això de destacar
el Banc d'Espanya
i el Banc d'Espanya
també
és a dir
el moment que es va fer
eren dos picapedrers
i aleshores
la gent s'entretenia
mirant a veure
com que un picapedre
feia un cantó
i l'altre picapedre
feia l'altre
mirar realment
qui ho feia millor
i d'això
és a dir
tot aporta
ja
l'arquitectura
porta també
un moviment social
darrere
molt important
sí
jo anava dir abans
arran del que deien
boqueres
que
l'edifici
aquest del final
de la Rambla
baixant a madreta
que fa cantonada
amb la mateixa
plaça
i platàrregó
forma part
d'aquests grans edificis
que es van fer
en determinada època
i abans que tu arribessis
havíem parlat
que Tarragona
o almenys ho he dit jo
va despertar
d'una època
molt gris
en tots els sentits
i tots els aspectes
i semblava
com si
fent obres
d'aquesta magnitud
d'aquests
mamotrèdors
grandiosos
doncs
ens haguessin de posar
al dia
i a més a més
ser
molt capdavanters
i penso
signe de modernitat
sí
és a dir
de progrés
escolta
ens ha entès
la som de les orelles
i fem el mateix
que fan
a qualsevol altre lloc
i d'aquí
han nascut
aquestes bèsties pardes
com són
les que m'hem notat abans
i algunes
que no les hem nomenat
i després m'atreveixo
a dir una altra cosa
ja que has parat
d'així una mica
les referències
però en canvi
últimament
si tu vas
a ciutats
al Bacete
vaig anar
pel Nàstic
al Bacete
quan estàvem a Segona
o vas a altres llocs
Tarragona
últimament
amb l'arquitectura
dels arquitectes actuals
i companys
de l'edat
que tenim aquí
que s'ho facin mirar
i a mi que em perdonin
perquè no
tenim edificis
vas a València
o València
és una arquitectura
trevida
i aquí
arquitectura trevida
potser aquest d'aquí darrere
del Mirar Rovira
una miqueta
una miqueta
o si no aquí fem
capses de sabates
són més conservadors
capses de sabates
o rectangles
i el que sigui
i potser també
amb el seu dia
un altre de la Rambla
que potser així
del Ferrer Bós
el 1964
el que diu
el 1964
que inclús va intervindre
que també és un altre element
que també s'hauria d'incorporar
amb l'arquitectura
dels Subiracs
de l'escultor
de la Maria Subirac
que va fer
la fulla del Pi
la fulla
i la petjada
i la contrapetjada
diguéssim
el número del 117
de la Rambla
estic parlant
que és el 1964
perquè és l'any
que es va fer l'edifici
però vull dir
que no tenim
una arquitectura trevida
i la ciutat
des del punt de vista urbanístic
tampoc potser
no fa bonita vegades
si després hem de contractar
el bo fill
potser a veure
què ens farà
però no, no, no
ho dic des del punt de vista
no com crític
sinó una crítica constructiva
que la gent espavili
ara
o potser els promotors
que no s'atreveixen
perquè esclar
segons quines arquitectures
costen més pessetes
o no
perquè esclar
si comences a fer filigranes
i cantonades
i coses d'aquestes
no és la paret
que el palet aixeca
i per tant
esclar
també està condicionat
no podem pas obviar
no tenim més temps
però ja ho advertíem
que faríem una aproximació mínima
a la Rambla
perquè ja veuen
hem estat gairebé una hora
i hem explicat
un tastet petitet
tenim afortunadament
una bona bibliografia
a la nostra ciutat
nosaltres
pel tema immediat
recomanem els llibres
del Josep Maria Boqueres
dos o m'equivoco?
dos llibres
jo és el que he vist
jo vaig fer el d'Arquitectura de Terragona
amb coedició
amb la llibreria Rambla
l'any 80
i després
jo que soc de Reus
i sempre
això no es diu
no, no, no
que es diu, eh, amb orgull
jo passo d'això
que de Reus i de Terragona
estan contades a entendre's
en canvi
amb molt d'orgull
aquest me'l va editar
l'Ajuntament de Terragona
l'any 91
en canvi jo de Reus
vaig fer un d'Arquitectura
de Reus
volumen 1
tot amb de Rebals
i de l'any 86
en canvi
encara m'ha faltat
el 2 i el 3
perquè a Reus
m'han
afusellat
en certa manera
metafòricament
el Rafael
ha invitat el Ajuntament
amb el Ramon Giner
jo recordo que quan vam parlar
del vostre llibre
d'aquests 150 anys
de la Rambla
diuen, ui, tenim molt de material
encara
n'hi haurà un segon llibre?
podria haver-hi un segon llibre?
jo en principi
tinc la il·lusió
de fer un segon llibre
però de moment aquest
està acabat de sortir
pràcticament del fort
perquè és d'aquest Sant Jordi
pràcticament
i és un llibre de veritat
deliciós
i el ser de la Rambla
per quant més o menys?
Maite
bé, és a dir
nosaltres el tindrem preparat
aquest estiu
però el més probable
és que el presentem
passat Santa Tecla
com ha de ser
com es fa a Tarragona
sempre
passat Santa Tecla
sí, perquè hi ha moltes activitats
i aleshores potser
una activitat mata l'altra
i potser és qüestió
molt bé
Maite Martorell
Albert Saludes
Rafael Vidal
Josep Maria Boqueras
moltíssimes gràcies
per venir avui al matí
de Tarragona Ràdio
i fins la propera ocasió
adeu-siau
gràcies, bon dia
Gràcies