Tres minuts i mig i serà un quart de dues.
Els darrers minuts del programa els volem passar mirant fotografies,
però no d'aquelles producte de les vacances de Setmana Santa que pot fer algú
i de les quals la majoria de persones, per què ens hem d'enganyar? Fugim.
Volem parlar d'altres fotografies, aquelles que produeixen un efecte absolutament contrari,
que quan les veiem de lluny, en lloc de fugir, el que fem és acostar-nos.
Són aquelles fotografies que ens mostren l'actualitat del dia a dia.
Són aquelles fotografies que realitzen els professionals del fotoperiodisme,
que aquí en tenim una bona colla, i la veritat, perquè tingui dos representants davant,
jo diria que amb una qualitat més que bona.
Tenim dos representants, un és el Javi Júria, bon dia, Javi.
Bon dia, què tal?
I el José Carlos León, bon dia.
Val a dir que altres col·legues també han estat convidats,
però ja sabem com és la feina de fotoperiodista.
Vosaltres ho sabeu millor, no?
Saps a quina hora comences i no saps a quina hora comences.
Clar, perquè vosaltres això d'horari, vuit hores, totes aquestes coses, no existeix.
No existeix.
Fora impossible, no?
Fer la vostra feina amb aquesta perspectiva.
No, impossible no, és una lluita que tenim.
Home, si ens posem d'acord tots, posaríem fer-ho, no?
Vull dir, els actes també, però és impossible, és impossible.
Aviam, qualsevol moment de l'any farà bo parlar amb aquests companys fotoperiodistes.
El que passa que ara es dona la circumstància que justament
la Fundació Caixa Tarragona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya
han convocat aquesta exposició un any més,
que es pot visitar aquests dies fins al 24 d'abril, si no va xerrada,
i que mostra el treball de bona part d'aquests professionals de casa nostra.
Són les imatges 2003, el mateix títol ja indica que són imatges preses l'any passat
i que mostren l'actualitat.
Unes fotografies que jo m'imagino que és molt diferent veure-les en una sala d'exposició
o insertades en la plana d'un diari.
La mateixa fotografia deu canviar moltíssim.
Canvia, canvia molt, no?
Potser per mi, en la meva opinió, és molt més agraït veure-la després, no?
Després vull dir l'exposició, perquè potser té una data de curiositat molt ràpida, no?
Vull dir, la foto que avui es publica, demà ja te n'oblides
i potser te la recordes quan has de fer l'exposició, no?
I en la pàgina del diari es dilueix, no?
Es dilueix, la qualitat d'impressió no és la mateixa,
hi ha molta més informació al costat,
potser aquella foto aquell dia es va donar molt petita
perquè el tema no es va semblar,
hi ha alguna aquí que inclús no va ser publicada,
perquè aquell dia no hi havia puest el diari.
Parlarem de les imatges que podem veure en l'exposició,
però com que hem encetat el meló, podríem dir-ho així,
amb el torre i vindicatiu,
el camí també em dóna la impressió
i de vegades ho he sentit parlada,
que malgrat que encara queda molt de camí per fer,
s'ha millorat molt la consideració professional
i la consideració social del fotoperiodista en els últims anys, no?
Si mirem enrere, amb alguna coseta s'ha aconseguit,
encara queda, no ho dubto,
però jo no sé, a José Carlos es deuen recordar, no?
Com era treballant en aquest ofici fa 10-15 anys, per exemple?
Sí, s'ha millorat molt,
des de fer de recader gairebé en la redacció
a estar inclús dintre de la redacció,
participar en les decisions que es prenen
a l'hora de fer portades, a l'hora de fer pàgines,
les seccions, sobretot a nivell local,
a nivell de Barcelona,
la cosa ha funcionat així des de fa molt temps.
De totes maneres, a nivell laboral,
encara queda molt per fer.
La consideració professional, com a mínim,
s'ha anat a solins.
Sí, s'ha millorat una miqueta.
Perquè no es donava importància aquella imatge, no?
Vinga, anem a fer aquella...
Porta't algú que faci una foto.
Sí, semblàvem així com els acompanyants,
o que ens acompanyessin a fer, no?
No sé, donava tanta importància.
Moltes vegades, per exemple,
a mi les fotos van molt més grans que abans, no?
Per exemple, és un altre canvi que també...
La maquetació, doncs, és el que ho deia,
ell també depèn moltes vegades...
L'opinió del fotògraf, doncs,
és important també ara,
se té en compte una miqueta, no?
I els lectors dels diaris,
s'hi fixen més en les vostres fotografies
que en els articles dels vostres companys redactors?
Moltes vegades, amb aquesta vida de presses,
que portem, mira, la foto i el titular, pim-pam,
ja sé de què va la cosa.
La foto és el que veus primer, això, el titular.
I després, clar, la foto per si mateixa és el que és.
És una imatge que reflexa un determinat moment,
un determinat sentiment,
però, clar, la informació està en el texte,
i el texte és fonamental.
Si no, no faríem diaris, faríem catàlegs cada dia.
Al text també se li pot donar una perspectiva
molt particular a la fotografia?
També se li pot donar una perspectiva molt particular
d'allò que està passant?
Clar, clar, per això tenim, per exemple, l'exposició, no?
Que potser coincidim amb algun tema
i hi ha diferents punts de vista?
I sí, sí, evidentment, és totalment...
Es pot alterar molt la realitat des de la càmera.
No, no, és que hi visen una fotografia.
Bé, has vist en una fotografia allò que el fotògraf volia que t'ho veiessis.
Sí, és un fet objectiu el que està passant a la foto,
però, bueno, l'enquadrament,
la intencionalitat del fotògraf compta molt.
Evidentment, si vostès van a veure aquesta exposició,
que val la pena anar-hi, de veritat que sí,
els recomanem a totes les fotografies,
però, en tot cas, podríem comentar la dels mateixos autors,
que són imatges molt diferents, deia el Javi.
Algunes d'elles ni es van publicar,
però que sí que s'han triat per aquesta exposició.
Com s'ha fet la tria?
Qui ha decidit quina foto anava?
Quina no?
Vosaltres mateixos.
Expliqueu-nos el procés de creació de l'exposició primer.
Bé, cadascú és...
Bé, hi ha unes bases publicades que publica el Col·legi de Periodistes
i cadascú ha fet la seva pròpia tria,
del que ell considerava que li feia més il·lusió,
que era més important o el que tenia millor.
Llavors, hi havia un comitè d'experts,
que eren dues persones seleccionades pel col·legi,
que són els que han seleccionat el material.
em sembla que era el Rivas Proust.
I Tatecabre, em penso.
I Tatecabre, sí.
I vosaltres esteu satisfets de la tria que han fet de les vostres obres?
Sí, és que bàsicament crec que si no m'equivoco,
han anat tot.
No hi ha hagut cap foto descartada,
que dius, aquesta no va perquè no té prou.
No, simplement això sí que ens han deixat bastant.
I a tu et va costar triar les que vas presentar?
Perquè jo no sé quantes fotografies de veu tenia en cartera.
No, pensava que em costaria més,
però saps que eren dues o tres imatges que tenia ben clares,
potser adoptava més amb alguna, amb la tercera,
però per exemple aquesta de l'avioneta
i la de la noia que s'ha despullada arribant a la meta
doncs es tenia molt clars.
Després hi ha d'adoptar una miqueta amb el balcó del Mediterrani.
La de l'avioneta que diu el Javi es refereix a una imatge
en la que una avioneta llença el retardant al costat de l'autopista
a P7 en un incendi que es va produir.
Exacte, a l'estiu.
Són imatges, les del foc sempre esfareïdores, no?
Són imatges molt impactants,
però les que tenen a veure amb el foc.
Són molt visuals, no?
I després l'altre també que posta el Javi
que és la que comentava de la noia que va despullada.
Bé, despullada no, perquè porta les bambes i els mitjons, eh?
També hem de dir les coses com són.
I el senyor s'està mirant també, no?
És en aquella polèmica que hi va haver i fa molts anys
que ara em sembla una cosa que rinclona,
però Déu-n'hi-do si se'n va parlar,
aquella casa, el poble de Fonoll,
un poble nudista.
Ara ja i tot, ja fins i tot fan cròs, no?
Ara ja la cosa està normalitzada, eh?
Està completament normalitzada.
La fotografia té la seva gràcia
perquè arriba aquesta senyora
que jo no sé si guanya o no
darrere un altre senyor
amb les vergonyes en l'aire
com correspon a una zona naturista.
I un senyor també amb les seves bambes i els seus mitjons
que s'ho mira tot així molt a gust, no?
Tot un content, allò, sí.
Molt bucòlica.
Sí, em va agradar molt.
Aquesta persona es va arribar pública, no?
Per cert, perdona la indiscreció.
Vas haver d'anar despullat per fer la foto?
Deixa'n entrar vestit, perquè em penso que no.
No, sí, sí, ens van deixar...
Ah, mira.
Aquell dia, dic, va, com a...
Tot un detall, eh?
No, amb la seva excepció, va, dic...
Perquè jo tinc entès que a aquests recintes
no es pot accedir a vestit, en general.
En un principi només arriba al parc
i em van comentar que m'havia trobat les samarretes
i tot això i veia que anava i...
Vas dir que no?
No, però que llavors...
No estaves disposat d'arribar al final, Javi?
No, no, no, no calia, no calia.
No, no, la dius, la foto, vale,
però jo també quedar-me aquí
com Déu em va portar el món.
Jo respecto molt el tema aquest, però jo no, jo no.
Però tu no ho estàs.
I després, doncs, aquest que és
un capvespre al Balcó del Mediterrani de Tarragona.
Una imatge que podríem contemplar qualsevol dia.
Exacte, sí.
Em va fer gràcia, doncs, la situació de la parella,
la llum, el nen amb el patinet, així, una mica en moviment i, doncs, mira...
Aquesta no va implicar cap...
No, cap problema.
Cap problema, eh?
Tot fos que els novisos llers em diguessin alguna cosa, però no va ser el cas.
Seguidament mirem i trobem les imatges de José Carlos León.
Parlàvem de l'efecte que té el foc
i en aquest cas el que has triat és un voluntari
després de col·laborar en l'extinció d'un incendi
a Calafell.
Si l'impacte del foc visualment, doncs, és esfrereïdor,
la imatge de les persones o que perden la seva casa
o que estan treballant lluitant amb el foc també és una imatge molt impactant, no?
Sí, sí.
Bueno, en aquest cas era...
És un primer pla, no?
Sí, era un incendi molt poc important,
però la gent que estava treballant...
La gent que hi viu al costat?
No, aquest no vivia.
Era un paleta que treballava al costat i es va posar a apagar el foc.
I va fer...
Bueno, aquell dia vaig apostar per aquesta persona, no?
pels professionals que treballen al foc, que sempre surten,
sinó per un voluntari que va deixar la seva feina i es va posar a apagar.
Clar, és que si girem full, aquí tens dos bombers
que porten mànegues a un incendi prop d'una urbanització de Tarragona.
És una imatge així diluïda amb el fum que provoca el mateix incendi
i pràcticament és la silueta dels bombers que contemplem.
És una imatge així molt tranquil·la de dues persones
que van a la seva feina i després que es marxin.
I al costat una imatge que no té res a veure,
del concurs internacional de Valls de Saló,
però no es pensin que fotografia el José Carlos
quan estan fent una figareta d'aquelles.
No, no, són unes imatges així com a molts suggerents, no?
Molt entretallades.
Un ull i una mà que es posa a l'espatlla del ballerí.
És una imatge ben curiosa, aquesta.
Sí, crec que s'entén bastant bé
de què es tracta quan es veu la foto
i aquesta sí que va ser publicada
i vaig tindre una petita discussió
a l'hora de si la fiquem gran o no la fiquem gran
i jo vaig apostar per aquesta imatge
i va tindre bastant d'èxit.
Per la mirada de la noia, aquesta molt concentrada,
mirant cap amunt
i, de fet, portàvem tres dies parlant del mateix
i ja havíem publicat tota mena de fotografies del mateix tema
i aquell dia vam apostar per una imatge molt diferent.
Clar, sempre es diu en tot
que està tot inventat,
que ningú descobrirà la sopa d'all.
Són coses que hem dit moltes vegades.
Però sempre hi ha una manera
i una mirada diferent del que passa ja a les coses, no?
Sí, sí, sí.
De fet, si no seria molt avorrit, no?
De fet, és que intentem sempre
cada vegada ser més originals.
De vegades es pot, de vegades no es pot,
segons quin tema, no?
No sempre es pot ser original.
No sempre es pot, no.
Sempre hi ha la foto de recursos que moltes vegades fas
o, per exemple, els ocien polítics saps que han de sortir
i llavors no...
A mi emeixen que aquestes són les més compromeses,
les dels polítics,
no compromeses pel fet que siguin polítics,
sinó perquè moltes vegades són imatges
davant d'un mitin, una campanya electoral,
sí que es donen circumstàncies singulars
que pots fotografiar,
però fotografies de rutina,
de presentacions de determinades coses,
de preses de possessions d'un determinat càrrec,
que formen part de la rutina.
Aquestes sí que deuen ser una mica més dures de fotografia,
perquè dius, ara aquí jo,
però on agafo?
Quin angle agafo per explicar això?
De fet, ja parteixes que vas molt menys motivat
a un lloc d'aquests,
no ens enganyem.
Però, bueno,
jo crec que en qualsevol lloc pot sortir una foto,
en qualsevol, en el lloc menys inesperat.
Sempre porteu la càmera a sobre?
No, jo avui no,
estic de vacances.
Estic portat,
però normalment només quan vaig,
ja deixo el cotxe,
quan treballo a la porta
o quan no treballo a la porta.
És que sabeu vosaltres també
que hi ha molts tòpics
al voltant de la vostra professió,
que sempre esteu amb la càmera,
que a tot arreu veieu fotografies,
i hi ha molta mita
i molta...
Sí, està molt mitificada.
Molta literatura, no?,
de tot això.
Sí, sí,
i de fet no sé per què,
no sé qui va ser el primer, no?
Això és per les pel·lis, eh, crec jo.
Sí.
Cuentes de Mati són...
Cuentes de Mati són...
Cuentes de Mati són...
que fa poc avançar la tele
una altra cosa.
Per això seria, home,
treballar al Nacional Geogràfic...
I fent ponts, a més a més.
I fent ponts.
Mirem d'una manera diferent les coses,
perquè estem acostumats a mirar
a través d'un objectiu.
Llavors, doncs, enquadrem.
Jo em sorprèn
veiem els paisatges
de manera diferent de la gent,
perquè jo veig el trosset
que podria fer amb un tele,
i la gent normal veu
el que veuen en la visió normal.
Sí.
Sí, és la panorona.
Moltes vegades estàs ja retallant,
a veure, dius,
pots soltar l'objectiu,
doncs, això és...
I això ho fas contínuament,
al llarg del dia,
però és normal.
Home, jo a l'inici de la conversa
ho comentava,
sense ofendre ningú,
allò de...
Perquè no ens enganyem,
és així, no?
Tens els amics que van
a aquest viatge a Puerto Rico,
calla, que et passaré les filmines,
i la veritat, francament,
jo m'en alegro molt
que puguin anar
als postos de vacances.
Vosaltres teniu tendència
a ensenyar,
quan venen les visites a casa,
les vostres fotografies,
tot i que són molt diferents
que les fotografies familiars
i de vacances,
i les vostres tenen
un valor testimonial.
I allò de la casa
del Herrero Cotxillo de Palo,
jo a casa meva
tinc molt poques fotos.
Fotos familiars, poquetes?
No, fotos familiars faig,
però em donen molta pereça,
però les faig.
Ja, bien, el teu cas.
Jo, en el cas,
m'estimo més
que no me les ensenyo
quan vam de viatge, no?
No t'agrada, no?
No, perquè llavors,
ostres,
si jo aquesta la podria ser feta així,
començo a criticar...
Tu, l'ut professional,
de seguida, de dir.
Sí, llavors,
si aquí no podries haver-te
apropat més
o fer algun invent aquí,
llavors et passa això.
Si és molt amic meu,
m'estimo més
que no me les ensenyi, no?
És una professió,
doncs, com dieu,
mitificada,
que té una part de rutina,
una part, doncs,
una miqueta avorridota,
fins i tot,
però, qui sap, no?
En qualsevol moment
pots saltar aquella imatge,
aquella instantània,
aquella cosa,
i dius, ostres,
avui ha valgut la pena
venir a treballar.
Sí, sí, mai ho saps.
No ho sé,
l'altre dia mateix,
divendres rutinari,
arreu.
Aquest divendres passat?
Sí.
I va caure una casa,
va haver-hi un incendi
que vas fer-hi tu.
Sí, sí,
bueno, no vaig anar-hi,
és que jo...
Visc al costat.
Sí.
Vull arribar abans que el fumés.
Vam portar la feina a casa,
pràcticament,
aquell dia,
Déu-n'hi-do.
Jo passava gairebé
pel costat també de la casa,
no sé,
no es van trobar,
casualment els dos,
no.
Teniu bona col·laboració
amb els companys redactors,
no dic bona relació,
que això ja és personal,
bona col·laboració
a l'hora de triar la imatge
que ha d'anar
amb aquella notícia.
Jo,
en el meu cas,
sí.
Sí,
normal.
Però generalment,
pel que parleu,
vull dir que es treballa
d'una manera així molt...
Sí,
sí,
molt distesa,
molt,
sí,
no hi ha...
O sigui,
no hi ha un pes sol
a l'altre.
Hi ha vegades
que hi ha criteris diferents,
però...
Això no vol dir
que sempre estigués d'acord,
no?
I de vegades
tens que ser-hi tu
i de vegades tens...
Depèn.
Comentava el Javier
el tema de quina sort,
no?
Treballar pel Nacional Geogràfic
i anar a fotografiar
exclusivament Pons.
Sí,
no,
quina sort.
Una sort en el sentit
que dius,
home,
doncs és aquesta cosa
aventurera,
no és així,
però us agradaria?
Alguna vegada
heu pensat allò,
tots fent fantasia
moltes vegades,
no?
Fent fantasia mental,
me dius allò,
periodista el que més
m'agradaria fer
és això.
O ja us està bé
el que esteu fent ara?
No, no,
sempre tens una mica
més d'ambició
i depèn sobretot
d'un mateix,
no?
Del que et proposis fer
i del que siguis
capaç d'arriscar,
sobretot.
Clar,
arriba un moment
en què si tens
una feina més o menys estable,
com en el cas
del Javi i el meu,
doncs arriscar
és més difícil.
Ja fa mandra.
Sí,
però ho fem a passant
com en qualsevol.
A més,
és com una professió
una mica lliminera,
en el sentit
que té un avantall
de possibilitats molt grans.
Ostres,
potser penses un dia
per què no intento
fer publicitat?
Però bueno,
sona jo,
no?
Sí,
perquè és un camp
realment.
I el tema
de les noves tecnologies,
vosaltres us ha ajudat,
us agrada,
utilitzeu
o intenteu ser
una miqueta més
tradicionals
a l'hora de la fotografia?
Bueno,
és una mica
la baralla
sempre potser,
no?
També,
vull dir,
però bueno,
suposo que ens hem d'anar adaptant.
Igual que també,
amb ràdio mateix,
aneu amb els MP3
i coses a l'úminidisc,
també amb fotografia,
fer-te el pas
cap al digital,
però bueno,
això no vol dir
que tampoc
hàgim de tirar
i encerre les càmeres.
Perquè aquí,
tot i MP3
i tot això que dius,
continuem utilitzant la veu
com a vehicle de comunicació,
vosaltres continueu.
Al final,
la imatge
és una imatge
en dues dimensions.
És la perspectiva vostra.
Sí,
ficada en un paper
o en una pantalla
d'ordinador
i l'herramienta
sí que ha canviat molt.
l'eina de treball
a la càmera.
Vostès aprofitin
perquè el 24 d'abril
s'acaba aquesta exposició
i són imatges
dels fotoperiodistes
que fan la seva feina
quotidianament
a la demarcació
de Tarragona
i són imatges
que, sens dubte,
han marcat la història
de l'any 2003
a la nostra demarcació.
Avui hem tingut
una bona representació
d'aquest col·lectiu,
José Carlos León,
Javi Jurio,
gràcies per venir.
A tu.
Per molts anys,
moltes fotografies,
que puguem continuar parlant
de la vostra feina
i agrair-vos
la vostra companyia
avui al matí de Tarragona Ràdio.
Molt bé, moltes gràcies.
Adéu-siau.