Federic Porta, què tal? Molt bona tarda.
Bé, més content. Més content ara després de tornar a casa, com sempre,
de ser una altra vegada magníficament atès pels meus convilatants
i sobregonya del nàstic tu, o sigui que fantàstic.
Per mi sempre és molt maco tornar a Tarragona i poder, no ho sé,
tornar una mica a la ciutat de tot allò que m'ha donat.
En Federic Porta ha parlat sobre l'ofici del periodista
i ha dit que no s'ha de tenir una visió apocalíptica,
però Déu-n'hi-do ha parlat d'editorialistes ambulants,
de periodistes amb síndrome Watergate. Déu-n'hi-do, no?
Home, estem en un moment de la professió que jo crec que s'ha d'apelar
a una responsabilitat ètica del periodista.
I els nostres codis d'antològics som imprescindibles en la societat democràtica,
en un estat de dret, i per tant ens toca fer ús del periodisme
d'una manera molt, molt acurada.
Moltes vegades no ho fem, moltes vegades ens deixem guiar
pels nostres prejudicis, moltes vegades cobrim la informació
de manera molt banal, molt epidèrmica.
D'altres ens deixem guanyar pels nostres prejudicis personals.
Vull dir, el nostre és un ofici molt seriós, molt, molt, molt seriós.
Tan seriós com el d'un metge o un professor, jo crec que són pilars bàsics de la societat.
I estem perdent credibilitat perquè hi ha molta gent del nostre professió
que està fent un mal ús, un mal ús interessat, en benefici propi,
d'una manera escandalosa, d'una manera que socava els pilars de la democràcia.
I, en certa manera, per sort, no era apocalíptic perquè jo crec que el nostre gremi
és molt autocrític i sempre que hi ha una crisi d'aquestes característiques
rumiem, pensem i trobem mecanismes per sortir endavant.
Però jo soc un enamorat, jo, periodisme no hauria sabut fer una altra cosa,
potser no sé fer una altra cosa i porto 30 anys en això.
I, per tant, vull dir, m'estimo la professió i em sap greu
quan la gent la vulnera com la vulnera, sobretot suposats companys.
30 anys de professió, tocant definitivament tots els mitjans,
fins i tot anant més enllà dels mitjans, com els gabinets de premsa.
Ara vostè ha estat el responsable de premsa del Fòrum 2004.
Sé que és una pregunta molt tòpica, però després de 30 anys,
amb quin mitjà es queda o amb quina feina de les que has fet es queda?
Mira, francament, em quedo en un concepte i no m'entenguis malament,
en el sentit que és un verb molt català.
Fa molts anys algú em va dir, un vell periodista em va dir,
tu intenta trepar sempre amb la professió, no?
I per això jo he trempat sempre, he trempat a tota raó, no he treballat.
No em queda en res. A mi m'agrada potser més el periodisme escrit,
perquè m'agrada molt escriure, tot i que no sóc escriptor frustrat,
perquè és això que deia Òscar Wild, que ho he comentat en la xerrada,
que el periodisme és il·legible, és infumable com a literatura,
però a mi m'agrada molt escriure, sí.
Dues últimes qüestions.
Ha comentat que s'enyora molt de Tarragona.
És difícil, preveu que sigui difícil, el seu retorn a Tarragona treballant de periodista?
Sí, aquest retorn és impossible, per circumstàncies vitals,
però és el que sempre dic, jo sempre llenço cables,
jo estic a disposició de la ciutat.
O sigui, jo soc un tarragoní molt agraït i molt d'aquí, i molt d'aquí.
I feta en aquesta ciutat i aquesta és la meva pàtria.
I per tant, modestament, Tarragona em té a la seva disposició.
Llavors, el que necessiti de mi, Tarragona,
jo sempre he anat per tot arreu dient que soc tarragoní i orgullós de ser-ho.
I l'últim, em veig obligat a fer el Nàstic, que es salvarà aquesta temporada?
Espero que sí, espero que sí, perquè si no patiríem molt.
Pensa que soc tan autocrític i tan crític amb les coses com a bon periodista
que no soc soci del Nàstic, ara.
Però el Nàstic, sempre, des d'Estats Units, des de Nova York,
el primer que feien, el meu pobre pare, que ja no està aquí amb nosaltres,
però esperava, sabia sempre com jo va anar al Nàstic
i sempre ha acabat el partit local a casa, que ha fet el Nàstic.
I per mi, com el futbol és una gran metàfora de vida,
era una manera de preguntar com va per Tarragona, com va el Nàstic.
Esperem que salvi, naturalment.
Hem començat d'aquella manera, no?
I repetim massa certes tendències d'aquell any que vam fer,
a tres temporades, que vam estar a segon i que al final vam anar bé massa tard.
Però bé, jo crec que haig de tenir esperança, tu,
perquè jo no sóc dels seguidors o dels entusiastes negatius.
I, per exemple, vaig veure el partit de l'Elx i em va agradar molt l'equip.
Vaig veure resums del de Saragossa i em va agradar molt l'equip.
I la segona és una divisió molt punyetera, parlant en plata, no?
Però jo crec que salvarà.
O almenys confon, com deia també la xerrada, els desitjos amb la realitat
i el que vull és que salvi, clar.
Ferrer, moltes gràcies.
A tu.