Ens acompanyen ara la Mireia Sanz, la Núria Golobardes,
la Mariona Puig i el Rubén Morales.
Hola, tots quatre.
Bon dia.
Gràcies també per col·laborar directament en aquest...
Qui pot parlar de la tele i de com és la tele per dins
i del que implica treballar la tele?
Doncs un amic, jo crec que també de vosaltres,
perquè també té alguna cosa a veure amb aquest espai,
amb aquests estudis de comunicació,
Oriol Grau, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies, gràcies per venir avui.
Sempre que és possible tu vas allà on et criden,
i més quan et crida la gent de casa.
Però en aquest cas jo sé que estàs molt liat
amb el tema del trono aquests dies,
que heu començat aquestes representacions.
Justament, ahir me'n vaig anar a dormir tardíssim
i avui estic aquí com un clau.
Doncs per això, que t'ho agraïm molt.
Ja estem acostumats, que ens tractis molt bé.
Tu si em crides, està a casa teva a fer els vidres.
Veus? Això no m'ho diguis.
La cuina també?
No, oi, els vidres?
Si em fas els vidres i la cuina demà mateix.
L'Oriol Grau no cal que digui res,
el coneixeu tots, precisament, en bona part,
perquè ha sortit molt per la tele.
I aquest ha estat el vehicle
que sigui una persona coneguda.
L'Oriol el que passa és que jo crec que és una rara avis
perquè en un moment de terme d'escolta,
estic tip de la tele, del famoseo, del populario
i de tota aquesta cosa, i me'n vaig a casa meva.
Sí? Va ser així? Resumint.
Sí, resumint, resumint és així.
De tant en tant jo crec que...
La tele enganxa tant que de tant en tant
t'has de desintoxicar un any o així
i després tornar-hi renovat.
Perquè jo crec que és el mitjà de comunicació
que crema més.
I que infla molt l'ego, massa i tot?
Sí.
Més del compte?
Sí, pot ser, a qui se'l deixa inflar, sí.
Jo no, jo amb això sóc molt cauti,
com que amb la meva edat ja he viscut
prou fracassos a la vida,
jo sé que has de tocar molt de peus a terra.
Quan vulgueu, l'Oriol està aquí
per respondre a les vostres preguntes.
Els vidres no sé si els el farà.
No són bons aixufats com jo.
Bueno, que això que has dit
que crema molt la tele,
que si realment val la pena ser famós
a nivell personal si t'omple,
o tant com diuen.
No, ser famós...
Bueno, no ho sé, hi ha gent que sí que li val la pena.
Ser famós, sortir per la tele o...?
En tot cas, jo no m'havia proposat mai ser famós,
perquè ser famós de fet no és cap ofici.
jo volia ser actor.
I aleshores, clar,
el fet de sortir a la tele
arribes a ser popular i famós.
És que, clar, famós avui dia ho és
a l'últim vindunt, no?
Tots aquests que surten a cròniques marcianes
que són horribles, tots són famosos.
I, esclar, a mi quan me diuen famós
sempre penso en la ta mare i aquesta gent,
i el dínio, i dic, hosti, jo no sóc famós.
No vull ser famós.
Almenys sexualment jo no triomfo com ells, per tant.
Jo no sóc famós en aquest aspecte.
Però sí, implica això, no?,
que et coneguin.
i segons qui ho porta bé
i segons qui ho portem una mica difícil.
Jo ho porto difícilment.
És a dir, jo sóc un observador de la vida
i de la realitat i de la gent.
M'agrada seure'm en un bany
i veure com la gent camina,
com es mouen, com parlen.
I, esclar, de ser observador a ser observat,
la diferència s'ha vist mal, no?
Però es necessita algun feeling, no?,
per poder pujar en aquest nivell, no?
Llavors, la meva pregunta és,
aquest feeling es té interiorment
o es va desenvolupant a mesura que et vas fent professional
de la comunicació?
No ho sé, si feeling en tens pel fet de ser,
de tenir un carisma especial, una cosa innata,
jo no ho sé.
Jo, en tot cas, jo penso que sóc un actor
que em dedico al meu ofici
i que treballo sobre això, no?
El fet que alguns dels personatges
hagin quallat o així
és una pura xiripa.
Realment, el teatre, com gairebé tota la vida,
és una loteria, no?
A vegades et creus que fas una obra
i que triomfarà
i és un fracàs absolut o l'intrevés.
És sort, és com entris a la gent.
Jo no sé quins mecanismes funcionen, no?
Perquè de sobte la gent digui
hosti, aquest paio m'agrada, me'l poso
i quan sobre ell, calleu, calleu
i pujo la veu, no?
Que aquest seria la cosa.
I el tema padrins?
O sigui, en cas es fan això
com aquest el cone, que el fico aquí i...
Sí, sí, això, sí, però a tots nivells.
A tots nivells, amb la tele naturalment també.
Sobretot perquè és un món molt golos, no?
Però, per exemple, en el nostre cas,
que érem tot un equip que anàvem allà,
vam haver de passar una sèrie de proves, no?
Com d'exàmens, per veure si s'era capaç,
en aquest cas el Bonafuente,
de portar un programa ell sol.
Les primeres proves van ser, doncs,
estar una temporada amb el Miquimoto,
una temporada amb el Cerdà,
després un programa de prova
i després de passar tots aquests exàmens
i van dir, doncs sí.
Per què?
Perquè realment nosaltres no teníem padrins,
veníem de Tarragona, de Reus i d'aquests llocs
i esclar, els del sud no existíem en aquella època.
Ara tenen una presència imponent, no?
Ara sí, ara sí.
El panorama mediàtic català, eh?
La vellana connexion que diu.
Antes has comentado que, bueno,
en tu caso no tenías ego,
pero creo que muchos compañeros tuyos catalanes
están emigrando hacia las Españas.
Julio Otero, Santi Millán,
André Buenafuente.
¿Por qué crees que es debido?
Es más, ¿crees que en Cataluña
no se le reconoce lo suficiente?
¿Tienen ganas de ganar más?
¿Tienen ganas de ampliar un público más amplio?
Jo crec que és la lògica del mercat, no?
És a dir, si tu tens una empresa,
en aquest cas el Terrat, per exemple,
que és una empresa,
o la Julio Tero que deu tenir la seva productora o així,
i el que vols és que vagi a més,
arriba un punt en què Catalunya té uns límits,
no només quilomètrics, sinó d'audiència i de tot, no?
I de diners.
A Catalunya et paguen una cosa,
quan treballes per Espanya et paguen una altra,
bastant diferent.
Perquè et veu molta més gent, no?
I suposo que és tot,
és el factor de dir, doncs,
anem a ampliar l'empresa,
que ens vegi més gent i anem a cobrar més diners.
Penso que és un procés natural,
almenys en el cas del Terrat,
l'Otero, no?
Perquè ja havia anat i havia triomfat a Espanya així.
Però en el cas del Terrat
i en el cas del Buenafuente en concret,
penso que és un procés que ell ha de seguir.
Perquè si no estarà tota la vida aquí
i dius, no, està bé que s'ampliï,
i si jo què sé,
i si de sobte surten el mercat sud-americà,
doncs benvingut sigui, no?
Però tu també vas estar a Madrid
dirigint una sitcom,
en Dena 3, si no m'equivoco,
a Telecinco.
A Telecinco, disculpa.
És molt diferent treballar a la televisió que hi ha a Madrid
que com es treballa a Catalunya, probablement.
No només és el punt de vista econòmic.
Sí, jo vaig notant també diferència
entre que aquí a Catalunya treballaven
amb una tele pública
i a Madrid tenen una tele privada.
I això ja va marcar diferències substancials.
En l'aspecte que una tele pública,
encara que sembli mentida i que sigui paradoxal,
no controlen tant els continguts.
Et deixen més via lliure.
A una tele privada, no.
Et repassen hasta l'última coma que has posat
i diuen això sí, això no, això blanc, això negre.
No dic la paraula censura perquè és molt heavy,
ens remet a temps passats,
però sí que hi ha una mena de control excessiu.
Però, per exemple, l'humor del Terrat,
que sempre s'ha dit que era molt català
i fins i tot molt típic d'aquí del camp de Tarragona.
Tu creus que fora de Catalunya,
per exemple, això era l'Andreu Buenafuente,
Antena 3,
si va amb aquest humor típic del Terrat,
pot funcionar?
Pot funcionar i pot no funcionar.
Sí, sí, jo amb això de l'humor català
i l'humor castellà,
no sé si hi comprego gaire.
Hi ha humor d'un tipus, ben fet,
o més seriós, o més flamàtic,
o més no sé què,
hi ha un tipus d'humor més xevacat,
compariríem, per exemple,
l'humor de l'Andreu Buenafuente
amb l'humor dels Morancos, no?
És diferent.
Però no és que un sigui català i l'altre castellà,
sinó que són registres diferents.
Que l'humor del Buenafuente pot funcionar allà?
Sí, pot funcionar,
i pot no funcionar,
és a dir, en aquest món,
fins que no...
El públic és qui té l'última paraula,
sempre,
en teatre,
en televisió, on sigui,
i és vorà.
En tot cas,
la Sardà, per exemple,
fa humor català,
la Rosa Maria Sardà,
i allà funciona.
Per tant,
doncs,
dependrà,
dependrà del públic,
si l'Andreu entra bé,
si no entra bé,
l'Andreu, com que té sang andalus a les venes,
doncs això ja és un molt guanyable.
D'Almeria.
Sí, sí.
D'Almeria.
D'Almeria,
per part de pare i per part de mare,
és a dir,
que és molt andalús.
Però potser funciona,
no ho sé,
sempre és una incògnita, eh?
I el físic té molt a veure?
O sigui,
amb això de la tele,
que ara estem parlant,
i triomfant a la tele,
realment,
entre pel físic o és el talent de cadascú que al final triomfa?
Jo crec que és el talent.
Hi ha un presentador de telenotícies,
de Telecinco al migdia,
que no és excessivament guapo.
Sí, sí.
en canvi,
és un gran professional.
I a més,
molt bon escritor.
Escrire uns articles genials.
Però,
aquest senyor segur que pel físic no s'ho ha guanyat.
A no ser que hi hagi algú pervers
que vulgui experimentar coses estranyes,
no?
Però,
per exemple.
No en quant a una estètica establerta
de ser més guapo o més guapa,
sinó que tinguis una fesomia
o una manera d'expressar,
una expressivitat que comuniqui.
Tu, precisament,
que has fet aquí classes de comunicació no verbal,
aquest és un aspecte importantíssim
si has de treballar a la televisió.
Pots fer uns articles periodístics extraordinaris,
ser un gran comunicador per ràdio,
però potser davant...
És que per telenodà,
això ho diuen molt, no?
Sí, sí, es diu, es diu.
Mira que ho fa bé,
però per telenodà.
Això ho veu a dia, sovint?
No, no, es diu.
I a més,
jo, per exemple,
dirigia una sèrie...
Perquè el Palomino de guapo re, eh?
Per favor,
i mira si ha funcionat.
Ara triomfa com a la Coca-Cola.
Però jo, per exemple,
dirigia una sèrie de televisió
i algunes actrius em deien,
alguns actors em deien,
aquest no perquè...
Els directors,
els directius de la televisió,
em deien aquest no perquè té una dent negra,
per exemple.
I aquest fet ja era impossible
que participés en una sitcom,
en una comèdia de situació.
Ni una fundeta,
ni res,
ara no ho arreglava res, això.
O aquest no perquè,
jo què sé,
se li en va un ull,
o aquests petits detalls
que jo en principi
no em faria cas,
però els directius de la tele
sí que em fan cas.
En televisió,
hoy en día,
observamos un proceso
en que todas las cadenas
tienen programas clónicos.
Telecinco tienes salsa rosa,
Antena 3 donde estás corazón,
y todos los programas de famoseo,
y todos los programas y todas las series
de hoy en día,
de actualidad,
están como copiadas unas a otras.
¿No crees que haya un momento
en que no se puede inventar nada nuevo?
¿Que os estancáis?
¿O no tenéis profesionales como tú,
no tenéis opciones reales
de hacer un buen programa?
Jo crec que sí que es pot innovar.
És a dir,
hi ha molta cosa feta,
però sempre pots transformar,
inventar,
canviar,
crec que sí.
El que passa és que
els directius de televisió,
que són realment
els que determinen això,
són molt poc arriscats.
És a dir,
no s'aventuren en res.
Això funciona?
Pues más de lo mismo
30 vegades com a xurros,
no?
I a vegades,
quan s'arrisquen
i funciona,
aleshores és quan han descobert
la sopa d'all.
Per exemple,
i em remeto a la meva feina,
quan nosaltres plantejàvem
plats bruts,
era una cosa nova
en aquell moment,
ningú feia una sèrie
de mitja hora
d'humor,
d'aquest tipus d'humor,
amb aquest tipus de llenguatge,
etcètera,
etcètera.
I a TV3
li va costar molt acceptar-ho.
Nosaltres teníem
8 capítols gravats
i a TV3 encara deia
és que no,
és que és molt ordinari,
és que és molt,
saps?
I els hi costava
una cosa nova.
De sobte,
s'atreveixen,
ho posen
i realment té una audiència
igual que la del futbol,
no?
A partir d'aquí,
clar,
es van haver de fotre
la llengua allà,
en un moment donat
i acceptar una realitat.
Ara, per exemple,
ja, mira,
les de Jetlac
també fan el mateix,
tal i qual.
vull dir que d'alguna manera
els creadors,
els creatius,
estem obligats
a trencar barreres
que posen les teles,
no?
Aquesta és la nostra feina,
presentar coses noves
i convidar-los
a que apostin
per aventures,
aventures televisives,
que poden fracassar també,
eh?
I que ja és això,
és que el món aquest
és intrínsec,
el fracàs en l'èxit
van junts sempre.
i parlant d'innovacions,
has deixat el terrat
per pensar en algun nou,
en alguna nova producció
o involucrar-te
en el món del teatre
perquè
hagis pensat en alguna cosa
mentrestant?
Mira,
és una mica el que
parlàvem abans
que
t'has de
sortir per desintoxicar-te
una mica, no?
Tant de la televisió
com el món del terrat
que és un món empresarial,
encara que faci molta gràcia
i tal,
no deixa de ser una empresa, no?
I de sobte un es planteja
oi, que bé estic aquí a Tarragona
donant classe aquí a l'Urrebé
i fent el meu teatre i tal.
Tinc estalvis per viure un any?
Doncs ho faig,
descaradament.
Jo penso que amb això
sóc un privilegiat,
és a dir,
la gent habitualment
no ho pot fer,
jo sí que ho puc fer.
Ara se m'acaben els estalvis
i els ja n'he de tornar a fer tele,
per tant,
doncs, bueno,
és com a cíclic, no?
Què faràs si es pot dir?
Me'n vaig amb alguna fuente,
entén a 3.
Ah, ja en tinc a 3 a Madrid.
Tornarà a Madrid,
aquest senyor aquí on el veieu?
Es guanyava la vida
ballant a locals,
feia la balladuida
cantant de boleros,
aquí on el veieu, eh?
És que jo tinc un passapoga.
Però no és una sèrie,
allò,
en locals per guanyar-se la vida
cantava boleros a les nits.
Vaya que sí.
No m'hi he pogut estar, eh?
No, no, no.
És tornar els orígens.
El Passapoga,
la gran via de Madrid.
El Passapoga,
el Passapoga cantava.
Sí, sí, és que tinc,
no un passat,
tinc diversos passats.
Moltes.
No.
No.
No.
No.