Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i a la nit ens podran escoltar, també a mitjanit, a la cerveseria Kennedy's.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
No és la primera vegada més que actueu a Tarragona?
No, no, de fet és la tercera vegada que venim.
El primer any vam venir que acabàvem de fer el grup feia quatre dies,
com aquell qui diu, ens acabàvem de comprar els instruments,
perquè a la nostra banda no som...
En un principi no érem músics professionals que ens vam ajuntar per fer un grup de Dixieland,
sinó que érem un grup d'amics que ens agradava el Dixieland,
i ens vam comprar instruments per fer un grup.
I clar, hem anat aprenent al mateix temps tots junts
i a mesura que anàvem descobrint l'estil.
Questa és l'experiència del festival, d'aquestes tres participacions
i fins i tot la d'ahir mateix.
Com veieu l'ambient enguany del festival?
El primer any que vam venir per nosaltres va suposar una empenta fortíssima.
Vam conèixer un munt de gent, vam aprofundir en el que era l'estil de New Orleans
i vam trobar molts recolzaments per part dels organitzadors.
Ens van donant molts ànims i al cap de dos anys ja vam tornar i ens va anar molt millor.
I aquest any repetim, vam venir l'hem passat i aquest any ja hi tornem.
Us agrada aquesta combinació del festival?
Actuacions, per exemple, sí, de molts grups, actuacions al carrer, actuacions a locals, a la nit,
una pizzeria, un bar, una cafeteria, un local de copes?
Aviam, ho trobo molt encertat per moltes raons.
La primera, i crec que és la principal potser, parlarem d'aquesta,
és que recupera l'esperit que realment es tenia a principis de segle amb la música.
La música es vivia al carrer i era una cultura popular.
La música i el poble sortia al carrer la gent i es trobaven músics
i era per tots els actes, els balls, hi havia la música.
Llavors l'esforç aquest del festival de portar la música al carrer,
de fer que tots els bars i els locals a la nit la gent sortissin i trobi una banda tocant
i bandes intinerants, a part de ser maco, crec que recupera l'esperit aquest que es tenia.
Com definiríeu la vostra música?
Bueno, està ben clar, vull dir, fem jazz antic.
El jazz antic és el que s'entén des de l'evolució del blues,
de finals del 1800, amb els primers rag times,
i després com va evolucionar fins als big bands als anys 30.
Nosaltres toquem el període aquest, des dels primers rag times de l'Scott Joplin i tota aquesta gent,
a les bandes negres dels anys 20, fins a les orquestres de pre-swing,
com la del Fletcher Henderson, per exemple.
Què és millor per a vosaltres, tocar pel carrer fent una mena de cercavila,
o millor tranquils en un local, amb un repertori ben clar?
Nosaltres potser preferim tocar en un local tancat, allò amb la gent animada i tal,
no en plan concert, allò la gent escoltant i tal.
Més que res per la formació que tenim, no?
Podríem fer una formació de carrer, però normalment quan vas al carrer portes un altre tipus d'instrumentació.
Quanta gent sou?
El grup som sis, som una base rítmica que es diu second line,
que anem amb contrabaix, washboard i banjo.
I llavors hi ha la front line, que és més clàssica de totes, que anem amb clarinet, trombó i trompeta.
Tots desitges?
Tots desitges no, el trompeta és de Solivella, però hi ha quasi mig desitges,
i el clarinet ve de Castelldefels, que bueno, terme municipal quasi.
Teniu aquest CD que estàvem escoltant, però m'explicaves abans de començar que esteu preparant ja un segon, un segon disc.
Sí, sí, clar, estem fent...
Bueno, aquest segon disc vam és...
Bueno, el primer que vam fer és un disc purament de...
És una recopilació de les cançons de New Orleans que ens agradaven i que tocaven més als concerts.
Ara per aquest segon CD, a base de tocar en festes majors, etcètera,
hem anat recopilant una sèrie de repertori tradicional català,
que l'hem adaptat al nostre estil, el Dixieland i això,
i pretenem fer una recopilació i enregistrar-la.
Hi ha cançons dels Pastorets, de la Festa Major,
un parell de serranes que es toquen a sitges molt de compositors d'allà,
i bueno, tindrem col·laboracions de gent que toca la tenora, el grup de grallers, una mica de tot.
I pel que fa al Dixieland públic, creieu que la gent realment hi entén o no gaire,
però s'anima de seguir pel ritme, per la música, pel to de festa que es genera?
El Dixieland és una música molt directa, és una expressió molt directa,
i llavors a la gent encara que no hagin escoltat mai cap tipus de jazz,
el s'hi arriba i el s'hi enganxa, i té ritme, i és ballador, diguéssim.
Clar, conegut, doncs no ho és, no ens enganyem.
És una música de minoria actualment, però jo crec que hi ha com una espècie de ressorgiment ara
per una sèrie de necessitats, és en contraposició amb tota l'escena musical que hi ha,
doncs bueno, és una música que es pot considerar culta o no, no ho sé,
però el més important és la diversió, i això a la gent li arriba.
És música que arriba, com la que estem escoltant ara a través de la ràdio,
i que, com dèiem, d'aquí una hora, aproximadament, podreu escoltar per la Rambla Nova,
en fi, amb la Nàrria, de Cavalls, i amb aquest grup, les Sitges Van,
que venen de Sitges, i que estaran, amb aquesta actuació per a moltes altres,
al llarg de tot el cap de setmana, en el marc d'aquesta 11a edició
del Festival Internacional de Dixieland de Tarrona.
Joan Pinos, moltes gràcies per venir uns minutets a la ràdio.
Moltes gràcies a vosaltres.
I, en fi, deixem anar de seguida cap a la Rambla per tenir-ho tot a punt.
Correns, cap allà. Fins ara.
Molt bé, gràcies. Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.