I, escoltin, si hi ha alguna cosa, algun element que té una capacitat abocadora indiscutible és la música.
Tancavam aquesta primera hora amb la Betty Missiego, amb aquell tema que va anar a Eurovisió l'any 79,
un tema que es titulava Mi Canción, allà teníem una Betty Missiego, tota eleganta ella, com deien a l'època,
amb aquell cabell tot estirat i cantant aquesta cançó.
Va quedar segona en un festival d'Eurovisió que es va celebrar a Israel.
I la cançó que va guanyar, per pocs punts de diferència, tot val la pena dir-ho, va ser aquesta,
l'Hallelujah, que cantaven, que m'ho he de mirar perquè jo, clar,
Galietari Amilcan Honey, eren que cantaven aquesta cançó, Hallelujah, que va guanyar.
Tomàs Carot, Enric Pujol, bon dia.
Bon dia.
Recordàveu aquesta cançoneta?
Sí, tant.
Perquè a més va ser cançó de l'estiu, a banda de... cantava a tot arreu.
Recordo aquell festival d'Eurovisió.
El recordes?
Sí, perquè justament jo, ara farà 25 anys que em vaig casar, i per tant estava veient aquest festival.
Una mica de celebració aquí a l'Ajuntament podíeu fer a casa.
Sí, correcte. Tot coincideix, i me'n recordo d'aquesta cançó de la Vaiti Missiego.
Ja que hem entrat en aquest rotllet una mica nostàlgic, fem quatre coses d'aquelles que fa gràcia de dir i d'escoltar.
Respecte al que passava fa 25 anys, hem esmentat alguns fets de caràcter històric,
podem esmentar-ne d'altres, alguns tenen conseqüències i molt greus en l'actualitat.
Per exemple, l'any 79 va ser quan la Unió Soviètica envahia Afganistan.
Ja hem vist on ha anat a parar aquella invasió d'ara fa 25 anys.
L'organització terrorista ETA segrestava Javier Ruiz Pérez, va ser un dels segrets probablement que se'n va parlar més.
El PSOE renunciava al marxisme aquell any 79.
S'aprovaven per referèndum els estatuts de Catalunya i Euskadi, eren alguns dels fets que passaven.
I, per exemple, la televisió que ocupava un central fonamental a totes les cases d'aquest país,
s'estrenaven sèries, jo no sé si us en recordareu d'aquesta, segur que sí, però és millor oblidar-la.
Era una que es titulava l'Hotel de les mil i una estrella i presentava Lluís Aguilé.
Aquesta és per oblidar-la, o no esteu d'acord amb mi.
Era patètica.
Tomàs, no riguis, sí o no?
I tant.
Hi havia altra cosa, llavors ha de llegir o al cinema.
Hi havia Los Ángeles de Charlie.
No, hi havia altra cadena.
Una altra cadena, això. La primera i l'UHF.
Això de la 2 és molt modern, Enric.
Era UHF.
Era UHF, encara, no?
I no feien programació de les tot el dia.
No, no tenia tothom.
No arribaves a tot arreu.
Alguna vegada, ho he comentat en el programa, no hi havia teles en color com ara.
N'hi havia, però no generalitzades com ara.
25 anys estic parlant.
Sí, sí, hi havia televisió en color.
Per a totes les cases, vols dir, Enric?
No, però la primera televisió en color jo la vaig veure al Canyís, a l'any 73.
73, però la generalitzada.
Home, no et penses... Va ser l'any que es va estrenar Dallas, i jo Dallas la recordo que també es veia en color.
Tens raó, sí, sí, sí.
Dallas, Paul D'Arc, Los Róper, que di de Los Róper, una molt bona sèrie.
No, no, Iron Sight també es feia.
Es feia holocaust, aquella que parlava de tota la tragèdia nazi, els camps d'extermini.
Conocho basta.
En fi, de...
Heidi, suposo que Heidi eria ser l'època.
Heidi, per a aquella època, també, sí, sí, Dick Tarpin, Les aventures de Xerife el Lobo.
No recordeu?
No, aquesta no.
Bueno, doncs també.
I en cinema, Los Vingueros, de Andrés Pajares i Fernando Esteso, s'estrenava l'any 79, gran pel·lícula de culta.
De Los Hores.
De Los Hores.
De Los Hores i protagonitzada per Pajares i Esteso.
S'estrenava, però ja en un altre amb i aquests, els més intel·lectuals, podíem dir,
anaven al cinema a veure Manhattan, de Woody Allen, o Herr, de Milos Forman,
que parlava d'aquella època del hipisme i de...
Els anàvem a veure aquí el César, que no existeix, un comèdia Catalunya, que està ben junts.
Que, curiosament, aquests cinemes projectaven pel·lis d'art i assaig i pel·lis pornos i equis, posteriorment.
No, no, no, no, però que és curiós que una sala que es dediqués a cinema d'art i assaig,
on venien els Pasolinis i els Woody Allen i tot això, doncs posteriorment es convertís en una sala X.
Perquè era una sala petita, era una qüestió de tamany...
d'espai.
I a part, et diré més, a l'època ja havia vist pel·lícules de Pasolini amb tres persones a la sala.
I, clar, suposo que no es devia rentabilitzar.
I l'altre, que era el boom que hi havia en aquell moment, ho van aprofitar.
Que diguem que els fesses estar...
Però la gent anava amb la gabardina pujada, eh, encara, i a la cua no s'estaven gaire perquè no els veiessin.
I els deixaven com aquell que baixa a la part alta i es posaven...
Es colaven, es perdien, es perdien en l'espai de la baralta.
Dèiem que està situat on ara hi ha la capsa del circ, perquè potser hi ha gent que ens escolti i diu...
Ah, clar, és que no existeix, no existeix.
No existeix.
En fi, això són batalletes que són molt pròpies de quan es fan programes per recordar el que passava ara fa 25 anys.
parlant de pel·lícules i amb aquest acabo.
El paral·lel de l'Hotel de les milions estrelles de Luisa Aguilé al cinema no eren Los Vingueros.
La pel·lícula que es va estrenar també l'any 79 era Rocky Carambola de Torrebruno.
Era el que hi havia, no ens enganyem.
Era el que hi havia i el que se li donava moltíssima propaganda.
Perquè abans ho comentava el Jordi Piqué quan es va morir Franco, es va acabar el franquisme d'alguna manera.
No es va acabar el franquisme però no hi havia, diguem-ne, aquella figura que aglutinava
no només una situació política sinó en conseqüència unes maneres de fer i d'entendre la vida i l'entorn.
I encara l'any 79 arrossegàvem determinats tics, sobretot si parlem de televisió, de cinemes, de formes de vida.
Sí, va ser que ja el 76 amb l'inici de la transició i les mogudes i cinema i tot això va ser convuls i ja hi havia ben definits espais.
Això és el progrés de l'època.
Que després hi havia les famílies mitjanes normals que encara no havien tingut oportunitat d'anar experimentant aquest canvi, no?
L'imagino que aneu una mica per aquí.
No us preguntaré què fèieu al 79, que és la pregunta tòpica i que queda molt bé i encaixa molt bé en un programa com aquest,
però ja us dedicàveu a la feina de periodistes perquè sou dels periodistes d'aquesta ciutat que vau començar molt joves,
vau néixer periodistes pràcticament vosaltres.
Això us ho estic fent joves, eh?
Bé, en aquella època nosaltres ja vam cobrir les primeres eleccions municipals que hi van haver.
Per això.
I recordo que, també Tomàs?
Sí, jo havia cobert ja les primeres generals del 77 al diari de Barcelona.
Ja tenies una experiència, però aviam, tot i així, aquelles primeres eleccions generals,
des del punt de vista de terminologia, d'interpretació de les notícies a l'hora de donar les notícies,
vull dir, i ara es cobreixen unes eleccions i tots tenim per la mà, doncs, què és un escortini, les votacions,
una mica tot el protocol que se segueix i la terminologia que s'utilitza fent la informació periodística electoral.
Aleshores, jo m'imagino que vau haver de fer un curset intensiu, no?
Autoaprenentatge intensiu, més enllà.
Hi ha coses que, de fet, les vam arribar a crear perquè, esclar, no existia,
vull dir, no existia tradició de seguir eleccions, això per una banda.
Però una altra, aquestes, en ser les primeres municipals, també,
hi havia el factor que els resultats es coneixien molt més immediatament,
no com els generals, i que alhora eren, clar, de caire local.
Per tant, podies fer el seguiment i saber el resultat de la teva ciutat,
doncs, com que dius, passar de mitja nit, molt aviat,
tenint en compte que els generals no es coneixia fins l'anemà,
vull dir, no?
Avui en dia, amb la rapidesa que es coneixen ja els resultats
i que es poden, doncs, fer valoracions.
A banda d'aquesta qüestió, com es va viure la campanya?
Us plantejo una mica la mateixa seqüència que plantejava els convidats de l'an anterior.
La campanya com es va viure?
Perquè cadascú explica les coses des de la seva perspectiva, òbviament,
i no és el mateix assistir com a informador, com a espectador,
com a votant, que com a persona que pot ser escullida, no?
La vostra perspectiva.
Mira, jo també vaig conèixer,
obrint les primeres eleccions democràtiques,
que va començar el 77, el juny.
La terminologia no és que ens la inventéssim,
però es va crear una miqueta.
Jo recordo que una paraula que va sortir
era el ball de l'escó, no?
I sempre diuen escó que ballava, no?
Aquesta paraula ha de començar, es va introduir llavors
i s'ha d'utilitzar, no?
Perquè, com ho deia el Tomàs, les primeres eleccions democràtiques,
fins a l'any demà no es va saber, les resultats finals.
I les locals primeres, les que parlem ara el 19 d'avril del 79,
jo veia que era la matinada,
eren les dues, el demà i les tres,
perquè també hi havia, si no m'equivoco,
l'escó d'esquerra republicana, que estava ballant,
i va durar molt.
Aleshores, clar, hem de pensar que eren eleccions
totalment diferents d'aquí.
Mitjans de comunicació eren molts menys,
que devien ser cinc o cinc persones les que cobriam.
Sí, era molt diferent.
El Josep Sabaté, Xavier Pedrol,
Tomàs Carot, Xavier Icarp,
i del Diari de Tarragona,
doncs els que...
Els diari de Tarragona en aquella època...
No, l'únic que treballava en aquella època
era el Pedro Ortega,
els altres venien al pica-pica del govern civil.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
També és veritat que en aquelles eleccions
es parla que la intendència anava molt bé
a les nits de les eleccions, no?
Que s'alimentava bé els periodistes
i a totes les persones que...
A poca gent hi ha moltes hores a compartir.
Per això?
Amb tot, ja havíem après,
de les anteriors eleccions,
que la seu dels partits eren
fonts d'informació molt més ràpides,
àgils i fiables que l'administració,
que el que buscava era donar,
certificar resultats.
Per tant, era tot molt més lent,
no?, l'aparell.
I aleshores, clar,
l'habitual ja era fer el recorregut
per la seu dels partits
a veure com anava l'ambient.
Això era també una novetat.
A les primeres eleccions,
tothom va focalitzar el govern civil
com a font de dades.
Llavors, clar,
a partir de la matinada
en què no hi havia dades,
doncs va començar a passar pels partits
a veure l'ambient,
que estaven treballant,
tenien resultats.
I això, el que dèiem,
va ser descobrir
com s'havien de seguir les eleccions.
Tot i la poca gent que érem,
llavors ja es muntava l'estratègia
de veure quant es donaran resultats.
A les 11 de la nit, per exemple,
fins a la 1, si no tornava bé,
fes el recorregut per la seu dels partits
i ja celebraven victòries, clar.
El que succeeix
en aquelles primeres municipals,
que és en les que parlem,
els partits estaven en pisos,
en pisos petits.
Tenien unes seus molt modestes.
Unes seus molt modestes.
I el que és curiós és que la majoria,
doncs, potser hi ha una miqueta coca en recapte i tot,
però els entrepans i les truites
les feien les afiliades i les portaven.
I la cosa molt casolana.
I ho feien les esposes,
les companyes, les núvies,
perquè no estaven en política,
ja ho hem vist a l'hora anterior.
I a part d'una altra cosa,
hi havia molt poca gent,
per exemple, jo recordo que a Convergència
potser hi havia una trentena de persones
i de mi de comunicació,
si eren quatre o cinc els que passaven per allà,
que no eren més,
doncs és una cosa molt casolana.
En quant al tema de l'eficàcia,
com deia el Tomàs,
del tema de fer el seguiment de les eleccions,
el govern civil no es faria de res
perquè anaven endarrits.
i el partit que portava millor aquest tema
era el PSUC,
que estava al carrer Barcelona.
A més, el PSUC tenia una mostra de taules
que, segons el que ells recontes,
a més, hi portaven els militants.
En aquella època tampoc hi havia telèfons mòbils.
Hi havia res del que tenim ara.
Ni enquestes de telèfons.
Ni enquestes.
Llavors es baixava a trucar a la cabina
perquè n'hi havia que estava en el poble
i hi havia un centre
que encara existeix a totes les eleccions
que és un despatx privat
on allà es concentrava
per fer el seguiment d'aquest recompte de taules
i que donava un error de més o menys 5%.
És a dir, que el que es coneixia
al cap de més o menys una hora
doncs anava a missa.
I en aquelles primeres eleccions
deies qui va guanyar.
Jo crec que va guanyar tothom.
Això ja es diu ara també encara.
Encara es diu això de que va guanyar tothom.
Sí, però ara potser es diu perquè dà bé.
Però llavors es deia
un bençut que tot l'important
era poder estar en aquell primer Juntament Democràtic.
I crec que les celebracions
van ser conjuntament els partits
on vam anar
que eren tots els partits
que es van presentar en aquestes eleccions
i que van sortir.
Escolta una cosa.
Es conspirava en el bon sentit de la paraula?
És a dir, s'anava allò de
mira que han dit
que m'he assabentat
que no sé què allò prèviament.
Hi havia un ambient així
com de conspiració?
Durant la campanya?
Sí.
La campanya va ser particularment dura
va ser particularment crítica
d'unes formacions cap a les altres.
Jo diria que va ser de molt fair play.
Però clar, les imatges aquestes que ens queden
sobretot audiovisuals
són aquells mítins encesos
i aquells discursos.
No sé com vosaltres recordeu
els mítins de les municipals.
De les generals no parlem.
No, no, per això dic
que les dels generals eren així
i tenien aquest to.
Les municipals no.
Jo crec que a Tarragona no.
Primera, tornem-hi,
no hi havia cap precedent
i llavors tothom anava una mica
per feina en el sentit de la paraula
i explicar el programa.
Explicar propostes, alternatives.
Llavors, sí que podia haver
contra-rèpliques
i també val a dir una altra cosa
que tothom tenia la tendència
o la tendència focalitzada
contra OCDE
que en aquells moments
estava governant el govern central.
Per tant,
era allà una mica
tots contra OCDE
i fins i tot el pacte de govern.
Ja hem parlat del pacte de progrés.
Efectivament, el pacte de progrés,
el govern va respondre en això,
que després més tard
es va incorporar també l'OCDE
perquè en el cas d'aquí
estàvem per fer ciutat
i era molt diferent, no?
Vull dir que el tarannà era
una mica l'esperit de sumar
i afegir.
És a dir,
tots podem cooperar
una ciutat millor,
uns governen,
els altres des de l'oposició,
però sense posar massa parts a les rodes.
Vull dir,
era com és irílic.
Els nostres convidats
s'han debatut moltíssim
si tenien o no tenien
experiència política,
si tenien o no tenien tradició.
Alguns dels convidats
argumentaven que,
diguem-ne,
per tradició familiar,
per tarannà,
tenien una experiència política
fins i tot anterior
al franquisme.
D'altres han dit que no.
tota aquesta manera
de fer política,
aquesta inexperiència,
es notava
en els plenaris després?
Vosaltres,
que després vau cobrir
informació
quan ja hi havia
un cert rodatge
dels ajuntaments democràtics,
es notava aquesta falta
d'experiència
quan intervenien
per presentar unes mocions
per anar fent
la feina diària
dels regidors?
Jo diria que
el que es notava
eren les ganes
de fer política.
Perquè, esclar,
si ho comparem
amb els darrers plenaris
dels antics ajuntaments,
en què tot era,
a veure,
un ple podia durar
com els de la Diputació,
10 minuts,
s'aprova,
s'aprova,
s'aprova,
no hi havia debat.
Eren molts llargs
els plenaris,
aleshores?
Sí, sí.
Aquests plenaris,
més cara,
menys...
A veure,
per exemple,
jo recordo
el que es va
debatre i aprovar
la municipalització
del Servei Municipal d'Aigües.
Recordem que
la campanya del 79
es va fer
fent una manifestació
pel tema de l'aigua,
aquí teníem
aigua salada.
És un dels elements
que s'ha posat
amunt la taula
sense aigua salada.
No,
i a més,
el primer butlletí
que es va fer
va ser un extra
que va sortir
el mes d'agost
sobre
l'estat de la qüestió
del tema de l'aigua
i les finances municipals.
Pel que dèiem
de durada dels plenaris,
aquell,
a les 12 de la nit,
s'estava
fent la votació
i
si passava
un sol minut
s'invalidava
la votació
i tocant les campanes
va votar
el barrufet
d'Esquerra Republicana
que era l'últim
i que per cert
l'alcalde
dia
xec tu
com et dius?
I
en què tot home
es va posicionar
i és un ple
que va acabar
a les 12 de la nit
i en van haver
d'altres
que potser a les 12 no
però a les 11...
Aquesta és una anècdota
per a la història
que tot just en el moment
que toca la campana
és una anècdota
per a la història
sens dubte,
Enric.
Jo diria
que els primers plenaris
potser el primer any
o fins a final
d'aquell any 79
van ser plenaris
on hi va haver
molt far play
no hi va haver
atacs directes
del grup
que formava part
del pacte
de progrés
sí que n'hi havia
cap a UCD
perquè era la que manava
l'Estat
i jo crec que
eren polítics
que ho van donar tot
és a dir
polítics molt entregats
ara potser polítics
s'ha professionalitzat més
això també m'han comentat
ells mateixos
que ara els polítics
eren professionals
exactament
abans eren amateurs
però amateurs
que entrenaven cada dia
això pots fer un símil
amb el puto
exactament
amateurs que entrenaven
cada dia
i que tenien un nivell
de professionals
i ho vam fer bé
perquè la majoria
la gran majoria
l'equip de govern
molts venien
d'àrees de serveis
on ells sabien
el que portaven
hi havia gent tècnica
hi havia gent que portava
anys ja dins la política
d'una manera clandestina
i després hi va haver
gent jove
en el cas de
deixant Miquel Nadal
o Josep Montamburgueser
que van ser dos
que es van inclinar
cap a la vida política
i que en dos partits diferents
van fer la seva bona feina
vull dir que en aquest aspecte
tant uns com els altres
jo crec que van donar
una bona empenta
a el que és el tema
del primer ajuntament democràtic
a tots dos els saludarem
d'aquí uns minuts
parlem de
ara parlava de vosaltres
Enric
seguim un ordre
ara saludarem formalment
els següents convidats
parlàvem dels polítics
parlem dels periodistes
la gent venia als plenaris
la gent del carrer
que havia votat prèviament
s'interessava
per la política municipal
aleshores
o aquesta inexpertesa
també es traslladava
a tota la ciutadania
al principi sí
i clar
en raó dels temes
i a més recordem
que hi havia
dos representants
d'una candidatura
dels veïns
que portaven
claca
i els grups
portaven claca
i en funció dels temes
però tornant
una mica
al que dèiem abans
per exemple
el senyor Àngel Ballver
era el portaveu
d'UCD
qui es podia
enfrontar
i discutir
amb el senyor
ens ho ha dit abans
diu clar
és que jo estava
una miqueta
d'aquella manera
és clar
era un cavaller
vull dir
llavors
podia fer
política
podia militar
a UCD
o al PSU
vull dir
com a persona
els primers enfrontaments
potser van ser
del pacte
del pacte de progrés
amb els veïns
és a dir
amb Xemar
i amb Ruiz
aquests van ser
els primers enfrontaments
que hi va haver
aquell ajuntament
així esforç
amb l'alcalde
Requesens
i amb l'embre de Consistori
jo us demano
si no teniu pressa
que us quedeu
una estoneta més
amb nosaltres
perquè ara d'aquí uns moments
presentarem els següents
convidats
els que porten
més anys
en aquest ajuntament
de forma interrompuda
des d'aquell all 79
fins ara
els saludarem
d'aquí un moment
però fem allò
que dèiem
de la capacitat
abocadora
de la música
ara que tant
es parla d'estopa
i aquestes coses
els autèntics precursors
d'això
que aleshores
el 79
es deia
Gypsy Rock
era
l'Ossamaia