A l'estat espanyol no hi ha cap estudi, almenys del que nosaltres tinguem coneixement,
que sigui semblant al que nosaltres plantegem.
Ara fa molt poquet ha aparegut un treball que s'ha realitzat a les Illes Balears
amb nens i adolescents, és a dir, que no tenen en compte la població infantil com si nosaltres pretenem.
I a Europa, la veritat és que dels estudis que n'hi ha, que existeixen,
són molt poquets i molt limitats en quant a les franges d'edat.
És difícil, en aquesta població, per la dificultat d'informar sobre l'experiència de dolor,
és difícil de realitzar aquests estudis i aquesta pot ser una de les causes que facin que la gent no s'hi llenci.
Malgrat la importància i la necessitat, no hi ha prou estudis.
És possible que si vostès tenen fills i filles amb una edat compresa cap als 11-12 anys,
m'imagino que és aquesta la franja...
Entre 7 i 16 anys.
7 i 16 anys hagin rebut, a través dels seus fills, una carta signada pel Centre Educatiu,
on van els seus fills, i també per la Universitat Rovira i Virgili,
demanant-los la col·laboració justament en aquest estudi.
En aquesta carta s'adjunta tota una sèrie de qüestionaris
que s'han de contestar en referència als fills o filles, en referència al pare, en referència a la mare.
És un qüestionari d'aquells que dius, ai, ara he de començar a omplir papers.
Home, doncs la veritat és que val la pena.
I per què ho diem això?
Perquè entenem que moltes vegades ens arriben qüestionaris demanant la col·laboració,
i sobretot quan es tracta d'informació tan personal com aquesta,
ai, doncs ens crea una certa recança.
Jordi, per això, a banda de l'interès de l'estudi,
aquí al matí de Tarragona Ràdio hem pensat que era important que vostès coneguessin l'abast,
i que val la pena, doncs, que s'hi esforcin una miqueta,
contestin aquestes preguntes, i sobretot que tinguin la confiança més absoluta
respecte a la confidencialitat de les dades.
Sí, sí, és veritat.
Jo agraeixo realment l'oportunitat que ens esteu donant
de donar a conèixer d'una forma més àmplia aquest estudi,
sobretot perquè és cert que quan hem d'informar de qüestions molt personals,
de vegades ens costa, i ens costa ja no solament el fet d'haver dedicar
una sèrie de minuts, els 20 minuts, sinó que donar dades que podem considerar
molt personals, doncs no les volem compartir massa.
De tota manera, i malgrat que en alguns casos,
en alguns escoles ens han dit no, millor ara no, ja en parlarem,
hem de parlar amb l'associació de pares i de mares dels alumnes,
malgrat tot sí que és cert que les dades que nosaltres estem demanant
tampoc no són qüestions que podríem dir molt sensibles.
Nosaltres demanem informació sobre problemes de dolor
i quina mena de qüestions, quina mena d'estratègies s'utilitzen habitualment
per fer-ne front, quines actituds s'adopten sobre aquestes qüestions,
sobre el dolor i de més.
Per tant, entenc que això s'hauria de considerar com dades no massa sensibles.
No hi ha cap informació compromesa amb les informacions que es donen
en aquest qüestionari, realment.
Exacte. I en qualsevol cas el que sí que és cert és que nosaltres
ens comprometem, com no podia ser d'altra manera,
a garantir la confidencialitat d'aquestes dades,
és a dir, que aquestes dades no sortiran en lloc més que en els informes científics,
en els articles que es publiquen a les revistes internacionals.
Col·laborar en un estudi com aquest és important,
si pensem en els nostres fills, perquè en definitiva aquests estudis
serveixen per fer un reconeixement del problema
i després buscar posteriors solucions.
A ningú li agrada patir dolor i menys encara veure patir dolor
a la gent que t'estimes.
Per tant, d'alguna manera estem col·laborant en que amb el pas del temps
i amb la seva evolució natural es puguin buscar solucions
a determinats episodis de dolor que ens podem estalviar, no?
Sí, i aquest és un dels nostres objectius.
Inicialment es tracta d'analitzar quina és la situació en el nostre entorn.
Ja hem dit que no hi ha pràcticament cap mena d'estudi en aquest sentit,
i per tant hem d'anar a veure si les dades que ens arriben
de països com els Estats Units o de Suècia,
que és un dels que han engegat iniciatives d'aquest tipus,
també es poden traslladar aquí.
Vist això, el nostre objectiu és veure quins són els factors
que d'alguna manera estan contribuint al manteniment del problema de dolor.
És a dir, en la major part de casos el dolor desapareix després d'un cert temps
i gràcies a un tractament mèdic, però en d'altres no.
I per què passa això? Aquesta és la pregunta que hi ha darrere d'aquest estudi.
No solament conèixer la naturalesa, les característiques, la base del problema,
sinó també, i de forma molt important, identificar aquests factors,
amb l'objectiu, com tu bé deies, de dissenyar programes que permetin intervenir,
fer prevenció, anar cap a la prevenció.
D'aquí que demaneu també les dades referents al pare i a la mare,
perquè moltes vegades determinats comportaments
obeixen a models que imiten els nens i nenes, no?
Moltes vegades també no és que s'heredi la percepció del dolor,
però sí determinats hàbits, maneres d'expressar-se aquest dolor.
Això també pot tenir un caràcter de persimpatia, no?
Sí, el cert és que les publicacions que han aparegut,
venen a assenyalar que hi ha una certa relació,
una vinculació entre l'experiència de dolor que pot tenir un nen o una nena
a la que poden experimentar els seus pares.
I bé, el que a nosaltres ens interessa és constatar si això és així.
Bé, anem a veure-ho.
D'una cosa, Jordi, és veritat allò que diuen?
És que, clar, no hi ha cap màquina que me deixi el dolor,
no hi ha un doloròmetre per dir que aquesta persona l'aguanta més, aquella menys.
El que sí que és cert és que el dintell de dolor és diferent en cada persona.
existeixen allò que diuen persones molt sofertes i persones que n'aguantant res?
Utilitzant un llenguatge molt planer?
Utilitzant un llenguatge molt planer, sí.
És veritat, això.
És veritat que hi ha gent...
Gent que es queixa per tot i gent que no es queixa per res.
Sí, i quins són els motius?
Doncs, bueno, entre ells el que tu apuntaves,
el llindar del dolor és diferent i per diferents causes.
Entre elles, doncs, hi ha gent que té tendència a fer molta atenció
sobre el que li passa en el seu cos.
Sembla que estan molt sensibilitzats,
i això no té cap mena de connotació psicològica,
sinó que és que estan molt sensibilitzats a nivell físic
a percebre aquesta mena d'estimulacions.
Aleshores, una persona amb aquest tipus de característiques,
molt sensibilitzada a la percepció de la informació somàtica,
també pot ser que estigui molt més centrada en el que li està passant
i que pugui pels motius que siguin, per falta d'informació,
perquè algú li ha dit que això pot ser símptoma
d'algun problema molt més gruixut
i es podria deixar problemes de càncer, per exemple,
doncs, aleshores, estiguin molt més preocupats.
No és el mateix que el trastorn per hipocondria,
que algunes vegades es podria plantejar,
però podria ser proper en aquesta situació.
Persones molt sensibilitzades, clar que sí.
De totes maneres, és necessari aquest dolor
perquè no deixa de ser un signe d'alarma
que alguna cosa no funciona al nostre organisme.
El que després és discutible si l'hem de mantenir, aquest dolor,
però en principi ja està bé que ens aparegui com una alarma, no?
Sí, el dolor és important per la supervivència de l'espècie.
Quan hi ha un dolor en el nostre cos,
que nosaltres percebem aquesta situació,
és un signe que alguna cosa no funciona bé
i que alguna cosa hauríem de fer per resoldre-la.
Ara bé, quan aquest dolor va més enllà
del que acabaria d'esperar per al problema que el provoca,
aleshores sí que estem davant d'un problema ja més gruixut.
Llavors ja parlem de dolor crònic.
El dolor crònic no té cap mena d'utilitat
per la pervivència de l'espècie,
no té cap sentit que la gent continuï experimentant dolor
i aleshores cap aquí és cap on nosaltres ens hem de passar
a intentar prevenir la perdició d'aquests quadres crònics.
I això és, enllaçant amb la teva primera pregunta,
nosaltres això ho estem fent amb la gent gran.
Aquell estudi del que parlàvem abans l'estem continuant,
estem enllestint la primera fase de recollida de dades
i a nosaltres també ens interessa prevenir
els problemes de dolor en la gent gran.
Quan és el millor moment
quan els tractaments poden ser més eficaços?
Doncs molt bé, en les primeres etapes del desenvolupament.
Si podem agafar el dolor en les etapes més prèvies,
els nostres esforços seran molt més eficaços.
Això sí que ho sabem.
Generalment és la farmacoterapia
la que ajuda a paivagar els efectes del dolor?
O diguem-ne que les pròpies persones,
des d'un punt de vista d'altres teràpies més de caràcter psicològic,
poden combatre el dolor?
Sí, sí a les dues coses.
És a dir, la primera línia,
la primera línia programa de tractament,
el de xoc és la farmacoterapia,
és la més habitual.
I el cert és que els efectes són molt bons,
els resultats han estat molt eficaços.
Ara bé, quan aquesta primera fase,
aquesta primera línia de xoc,
no aconsegueix els resultats,
aleshores s'utilitzen altres estratègies molt més agressives,
intervencions quirúrgiques, per exemple,
bloquejos nerviosos.
Hi ha altres vies,
aquestes altres vies les aporta
altres coneixements, com és la psicologia.
I sí que és cert,
i en alguna altra ocasió potser també ho hem comentat,
que hi ha programes d'intervenció multidisciplinar,
i això el que vol dir és que
els programes d'intervenció ara estan configurats
per les actuacions que realitza el metge,
la gent d'infermeria, els psicòlegs també.
A poc a poc això s'està introduint al nostre entorn.
És cert.
Nosaltres aquí tenim un gran avantatge,
i és que les persones, els metges,
els anestesistes que treballen en aquesta àrea,
estan prou sensibilitzats.
I, per exemple, hi ha psicòlegs
a la Unitat de Dolor de Joan XXIII,
nosaltres ara estem en un procés de col·laboració
amb la Unitat de Dolor de Sant Joan a Reus,
per tant, entenc que aquí estem en un entorn
prou propici i bo en aquest sentit.
Ja ha canviat moltíssim la mentalitat de la societat.
Abans no es podia concebre, per exemple,
un parc sense dolor.
Avui en dia, la tendència justament és a dir
no, no, no cal sentir dolor
per un acte natural com aquest.
Per posar un exemple,
no estem parlant d'un dolor provocat
per una patologia, sinó tot el contrari, no?
Sí.
La mentalitat social també està canviant.
Està canviant.
Jo entenc que la gent el que vol
és tenir una millor qualitat de vida,
i el dolor és, sense dubte,
un dels problemes que més afecta
la qualitat de vida,
el que més deteriora la nostra qualitat de vida,
almenys en general, en termes generals.
Ja sabem, doncs, quan parlava
d'algun tipus de teràpia psicològica,
quantes vegades no hem sentit dir,
parlem de dolors que no són aguts
i que no tenen un origen d'una malaltia greu, eh?
Relaxa't, respira.
Si no hi penses, no et farà mal.
Això quantes vegades no ho hem sentit dir?
És veritat, també?
Sí, ho hem sentit dir.
Tu relaxa't.
Respira profundament.
No hi pensis,
que si hi penses et farà més mal.
que dius, home, si em fa mal, em fa mal,
no una cosa.
Exactament.
Quan et fa mal,
no pots deixar de pensar
en el mal que estàs tenint.
El cas és que,
malgrat aquestes bones intencions
que hi ha darrere d'aquestes expressions,
el que fan és provocar senzillament
tot el contrari.
Quan algú et diu,
no hi pensis,
no pots deixar de pensar,
per tant, continues concentrant-te en el problema,
etcètera, etcètera.
En alguns casos això és factible,
però en molts d'altres,
sobretot quan el dolor és molt intens,
és realment molt difícil
deixar de pensar en el dolor.
És a dir,
s'haurien d'utilitzar altres estratègies,
no pas aquesta.
Tornem a l'estudi
que esteu fent ara.
Aquest és un...
La fase que esteu ara
és de recollir dades.
Exactament.
De fer el treball de camp
en el sentit més estricte.
A banda d'aquests qüestionaris,
també esteu visitant
les escoles que participen,
amb encastadors,
com esteu fent,
com esteu abordant aquesta fase
i quina incidència té.
Bé, en aquests moments
el que nosaltres havíem demanat
és el permís...
Bé, havíem aconseguit el permís
del Departament d'Ensenyament
aquí a Tarragona
i bé,
es van triar aleatòriament
una sèrie d'escoles
representatives del nostre entorn
de la comarca del Tarragonès.
i ara, doncs,
l'Anna Oguet,
que és precisament
la persona que s'encarrega
de realitzar aquest estudi
a les escoles,
les està visitant,
està demanant
el consentiment,
la participació
de les escoles
i el consentiment
informat
dels pares.
És a dir,
en aquests moments
el que s'està
és explicant als pares
en què consisteix
aquest estudi.
Com bé deies,
aquesta carta
s'envia una carta
explicant més o menys
què és el que
pretenem,
quins són més o menys
dels objectius
i es dona a conèixer
també les demandes
que nosaltres plantegem.
És a dir,
que ens informin,
fonamentalment,
es tracta de que ens informin
quins són els problemes
de dolor,
quant de temps
porten experimentant
problemes de dolor,
si és que en tenen,
perquè també,
i he de dir,
ara fem un parèntesi
si m'ho permets,
he de dir que
les dades que,
les primeres dades
que nosaltres havíem vist
és que la població
no està patint
massa problemes de dolor
i això és bo,
sí,
però que estem veient
que algunes dades
venen a replicar,
a semblar-se molt
els informes
que ja disposàvem
d'altres llocs.
Sí,
sí.
El que hem començat
a fer ha estat
primer dissenyar
l'instrument de mesura.
Avaluar el dolor
és difícil,
el dolor
és una experiència subjectiva,
per tant,
recollir informació
d'aquesta experiència
subjectiva
és una empresa
una mica complicada.
i el primer
que hem tingut
que fer
ha estat
adaptar instruments
que ens permetin
avaluar
el dolor
en població
catalano parlant.
He de dir
que no existia
cap instrument
que s'hagués adaptat
en aquesta població
ni que s'hagués estudiat.
Nosaltres
és el primer pas,
això és el que hem fet.
Nosaltres
ara ja disposem
d'instruments
adaptats
amb un cert rigor,
amb unes característiques
psicomètriques,
que és el que se'ns demana
i ara estem utilitzant,
estem visitant
aquestes escoles
per demanar
la col·laboració
i començar
a recollir
totes aquestes dades.
El que tenim
són unes persones
que col·laboren
amb nosaltres
que estan fent
aquestes entrevistes
personals
amb els nens
i nenes
i a més a més
s'està donant
als pares
que així ho volen
que així volen
participar en l'estudi
que també ens informin
de com veuen
el seu fill
o filla
en aquest sentit.
parlant
sobre qüestions
de dolor
i quina mena
de coses
també
formen part
de la seva experiència,
vull dir,
de l'experiència
dels pares.
Aquest és un treball
llarg,
la recopilació
de dades
i és un treball
molt de formigueta.
Un cop estigui
enllestida
aquesta fase,
després,
què és el que ha de passar?
Després d'aquesta fase,
el que nosaltres
volem
és
un cop
amb aquestes dades
el que voldríem
és poder dissenyar
programes
posar a l'abast
de la sanitat
programes
que permetin
prevenir
o si més no
tractar
per reduir
els problemes
de dolor.
nosaltres anem cap aquí.
Aquesta és una de les línies
que tenim
dins del nostre grup
de recerca,
ja saps que nosaltres
treballem en coses
de dolor.
Doncs aquesta línia
el que pretén,
igual que les altres,
és dissenyar.
El de la gent gran,
igual, no?
Exacte.
És a dir,
en certa mesura
són paral·lels
i molt semblants.
Els objectius
són molt semblants.
Aquí el que també
pretenem
en últim terme
és poder dissenyar
aquests programes
d'intervenció
i el que a nosaltres
ens agradaria més
és poder-los posar
en pràctica.
És a dir,
que si això fos
ben rebut
pel sistema sanitari,
clar.
Teniu algun projecte
més al cap?
Jo m'imagino
que sí,
que la unitat de recerca
no para
de pensar.
Teniu algun projecte
així a la vista
més immediat
també
en el camp del dolor?
Sí,
hi ha algunes coses
en les que nosaltres
estem treballant.
Una,
així,
molt breu,
el que volem
és dissenyar
una eina
que ens permet
identificar
quines persones
estan en situació
de risc
de desenvolupar
problemes crònics.
L'objectiu
seria poder posar
a disposició
dels metges
de família,
els metges
de cap sèrie
que són
qui veuen
en primer terme
aquestes persones,
posar a la seva disposició
un instrument
molt fàcil,
molt senzill
de poder contestar
que ens permet
identificar
aquella persona
que està en situació
de risc
perquè aquesta,
a la vegada,
aquest metge
de cap sèrie
pogués derivar
a les unitats
especialitzades
aquesta persona
per evitar
precisament
la cronificació
del dolor.
Amb això
què aconseguiríem?
Doncs aconseguiríem
coses tan importants
com millorar
la qualitat de vida
d'aquestes persones,
les persones
que pateixen
en primera persona
el problema
però també
el del seu entorn.
Les famílies
que conviuen
amb una malalt
de dolor crònic
també ho passen
força malament.
I aquesta és una cosa
important,
però també
a nivell econòmic
tindríem uns guanys
molt considerables.
L'impacte
que representa
el tractament
del dolor crònic
per la nostra societat
és elevadíssim.
Per tant,
intentar introduir
aquests programes
de prevenció
seria també
molt important,
ja no només
a nivell social
i personal,
sinó a nivell econòmic.
Important
tot aquest treball
de recerca
que faci una radiografia
d'aquests comportaments
de la nostra societat.
Tenir un episodi
de dolor
amb un mal de cap,
amb un mal d'esquena,
doncs mira,
d'on ho vas passant,
prens un analgèsic,
però realment
aquest grup de persones
que viuen
les 24 hores del dia
permanentment
amb dolor
és una experiència
extraordinàriament negativa
i dolorosa
i aquí va la redundància.
Per tant,
qualsevol estudi
que vingui a paivagar
aquests efectes
serà benvingut.
Nosaltres volíem parlar
del projecte en si,
però sobretot
llançar un missatge
a les famílies
d'aquests nois i noies
que poden ser
actors en potència
d'aquest estudi.
Que els arriba
aquesta informació
i que evidentment
demaneu tota la col·laboració
voluntària possible
per part de les famílies.
Jordi,
jo mira,
m'he posat a portaveu
a demanar la col·laboració
però és cosa vostra.
I jo t'ho agraeixo,
vaja,
t'ho agraïm.
És cert,
necessitem la col·laboració
de tothom.
De vegades la gent,
jo els hi pregaria
que en la mesura
que puguin
dediquin aquest temps
extra
a contestar
aquest qüestionari.
I si no ho volen,
si més no,
almenys els demanaria
que permetessin
al seu fill
participar en l'estudi.
Si ells,
si finalment
no tenen el temps,
cosa que,
bueno,
jo els hi pregaria
que el busquessin,
doncs almenys
que sí que permetin
participar
al seu fill
a l'estudi.
Perquè,
en definitiva,
d'això depèn
també poder disposar
dades reals.
Perquè,
si no,
el que acabarem fent
és una radiografia
dels nens i nenes,
els pares dels quals
sí que van permetre
que participessin
a l'estudi.
I això no necessàriament
vol dir
la radiografia real
del que passa
en el nostre entorn.
Per tant,
altre cop,
sisplau,
que col·laborin
en el projecte.
Gràcies.