La una del migdia i vuit minuts, els darrers minuts del matí de Tarragona Ràdio.
Avui els dediquem a parlar no d'un tema relacionat amb les festes, amb l'estiu,
amb aquesta alegria que caracteritza sempre els finals del programa,
sinó que volem ocupar-nos una vegada més d'un problema seriós i important,
d'una malaltia com és l'anorexia, volíem dir, i la bulímia.
Dues malalties que sovint van lligades, en tot cas les nostres convidades
ens explicaran en què consisteix cadascuna d'elles.
Vostès n'ha sentit a parlar, sovint els mitjans de comunicació,
doncs sovint o de tant en tant fan reportatges que mostren, diguem-ne, una cara,
jo m'atreviria a dir, de vegades una mica superficial, de la transcendència del problema.
Aquí a Tarragona tenim una associació, i no es nova ni de bon tros,
sinó que ja fa un quant temps que funciona i que lluita
perquè la sanitat pública fonamentalment doni un servei i doni atenció
a aquestes persones que majoritàriament són noies d'una certa edat.
El que passa és que la banda d'afectades cada cop s'amplia més.
Ens acompanya la presidenta de l'associació aquí a Tarragona,
Edita Pérez de Cidiza. Edita, molt bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Ens acompanya la Montse, bon dia Montse.
Bon dia.
Que és secretària de l'associació.
I Cori, molt bon dia.
Hola, bon dia.
La Cori tenia una filla afectada d'anorexia i bulímia,
i parlem en passat perquè disortadament és una de les víctimes d'aquesta malaltia.
és una malaltia que té una certa, una incidència, una mortalitat.
Vull dir, aquestes noies, majoritàriament són noies les que ho pateixen,
poden morir d'anorexia, que és una cosa que no es diu sovint.
Moltes d'elles també es recuperen, que també s'ha de dir.
El cas és que la Cori, disortadament la seva filla,
forma part d'aquesta trista estadística.
Tens molta experiència en la malaltia.
10 anys.
I tot i que la teva filla noies, continues a l'associació
perquè penses que el teu treball i la teva experiència pot ajudar molt, no?
Exactament.
Tinc una altra filla, tinc una altra neta,
i intento ajudar tota la gent que estic amb ella, no?
Perquè això vagi millor.
Totes les tres coneixeu el problema de ben a prop.
I quan assistiu a reportatges d'aquests televisius,
que mostren, de vegades jo tinc la sensació,
i ara parlo des del punt de vista personal,
la cara més morbosa de la malaltia
és mostrar aquella noieta amb poc pes,
amb aquell aspecte i ja està.
Pim-pam, ja hem fet el reportatge i ja està.
I aquest tema no és un tema d'un dia,
no és un tema de no menjar,
és una malaltia greu,
és una malaltia psiquiàtrica.
I com sorgeix?
Com es detecta a casa?
Dic la filla perquè generalment són nenes,
tot i que també hi ha algun que altre noi que la pateix.
A veure, jo sempre transmito,
i pretendo dir a les madres que actuen
quan veuen que la actitud de la seva filla
és una actitud un poco especial.
Especial quiero dir que, a veure,
una niña que té tres, doze, treze anys,
ara estem dicint que se empieza fins fins amb 9 o 10 anys,
en la que se mira mucho al espejo,
que piensa que està un poco gordita,
que l'actitud delante de la mesa
no és com era antes,
que aquestes niñas normalment lleguen a la tarda
comen un bocadillo de lo que sea,
dejan de hacerlo,
empiezan a quitar-se grasas, etcètera,
que se alarmen.
A veure, que se alarmen un poquito,
por lo menos que lo tengan en cuenta y que lo observen.
Què passa dita?
Això és molt important,
perquè moltes vegades podem obsessionar-nos les mares
i que aquella criatura, senzillament,
vol menjar d'una altra manera
i vol alimentar-se bé
perquè hi ha una educació nutricional més important.
Diu, escolta, d'això prescindeixo
i està menjant bé
i potser les mares ens obsessionem
en un problema que no hi és.
Sí, però jo sigo insistint que a esas edades
tan jovencitas
és que ni eso tienen que hacer.
Ni pensar simplemente que esta niña,
que tiene doce i trece años,
empezara a quitarse grasas, como digo,
y empezara a anular de su alimentación normal,
ciertas cosas.
Eso ya es alarmante.
Eso, a ver,
que intento comentar
que no se tienen que alarmar,
pero sí estar un poquito encima.
Porque así se empieza.
Y luego esos mensajes negativos
que sin darnos cuenta las madres
transmitimos a nuestros hijos.
No comas esto que te vas a engordar.
¿Verdad?
Que es una cosa muy normal.
No, estás un poco gordita
y debías de perder un par de quilitos.
Con esa edad les hacemos daño.
Però pressió fa la publicitat ja,
no cal que pressionem nosaltres.
Sí.
Eso nosotras tenemos que intentar que no ocurra.
Que luego,
cuando ya tenga una edad de adulta,
que hayan pasado la adolescencia,
entonces sí que vamos a pensar
en que, bueno,
pues que esa niña quiere cuidarse.
Pero mientras tanto,
a ver,
mentalmente todavía ellas no están formadas
y en consecuencia
no saben realmente
que el hecho de dejar de comer
les puede afectar.
Somos los padres
los que tenemos
que tener muchísimo cuidado.
A ver,
quan el nostre fill o filla
té febre
i estornudar,
el portem al metge
immediatament.
Efectivamente.
Què fem
quan detectem
aquest tipus de coses
i aquest canvi de caràcter,
aquest canvi d'actitud,
aquesta tristesa permanent
que sembla que tinguin
aquestes noies,
aquest inconformisme,
aquesta manca de comunicació
moltes vegades
amb la família
que es dona simultàniament.
Clar,
portar-les al metge així,
aquest procés
és molt complicat.
Mira,
Yolanda,
jo sempre se asocia
quan tenen 13 o 14 anys
i dejan de comer,
se asocia un poco
a que precisamente
és la adolescència
i en consecuencia
té esa agresividad,
pode,
i no cabe duda,
que sí,
que és otra de les razones
por les que
esa niña està així,
però vigilemos,
com a padres
vamos a vigilar
i vamos a intentar
transmitir a nostres fills
coses que realmente valgan la pena,
en valores en los que,
a ver,
tú tienes este cuerpo
que estás gordita,
pues no pasa nada,
no pasa nada,
asocia que realmente
tienes ese cuerpo,
tú eres así,
la otra así,
la otra de la otra manera
y no somos patrones iguales.
Però que difícil
els lluitar contra l'entorn,
no?
Sí,
és muy difícil.
De senyores estupendes,
guapíssimes.
Pero tenemos que empezar
los padres.
Potser s'ha d'explicar
que aquestes senyores magnífiques
que surten a les revistes
n'hi ha dues dotzenes al món
i per això surten,
no?
La resta són molt normal.
És terrible
y no podemos luchar,
como dices,
Yolanda,
no podemos luchar.
També tenen
aquesta enfermedad.
Clar,
clar.
Perquè deixen de menjar
per estar com estan.
És aquesta obsessió.
És el que ens transmite
en la societat en general
y claro,
tenemos que ser perfectas
y estupendas
y tenemos que ser delgadas
porque es inónimo
de éxito
y es inónimo
de que la gente te quiera
y de que estés bien
con todo el mundo.
I escolta una cosa,
què fa una mare?
Va al metge
i li diu
a la meva filla
no menja res
i la meva filla
no sé què li passa?
Com expliques al metge?
Perquè clar,
el primer contacte...
No,
la primera...
Això depèn de cada cas.
Pot ser que hi vagin
o pot ser que ens truquin
perquè també
mares que estan
una mica
pendents
del comportament
de les seves filles
i veuen
i veuen
que hi ha alguna anomalia
el que fa
és posar-se
en contacte
amb nosaltres
i la dita
que és la que fa
l'atenció
ell els deriva
on poden anar
però
el metge
algú sí
que deu anar
per veure
que facin una analítica
jo ve a començar
per aquí
per veure
que li facin una analítica
perquè veia
que perdia pes
però clar
a vegades
són coses
que te se poden escapar
molt fàcilment
de les mans.
Quan es veu des de fora
dius
home si això es detecta
de seguida
no és tan fàcil
No, t'enganyen molt
Baixa bastant de pes
s'en nota molt
perquè tu coneixes
el teu fill
sobretot jo la meva filla
la coneixia com era
llavors les actituds
de la seva forma de ser
la seva forma de parlar
els seus nervis
tot això
es detecta molt bé
perquè jo la meva filla
la vaig portar
bastant a temps
és a dir
abans d'entrar
que estiguéssim molt a dins
no?
Vull dir
baixava de pes
jo la vaig portar
al metge de capçalera
i ella em va dir
porta-la
i llavors
mirarem el que hi ha
El metge et va dir
que podia patir una anorèxia?
En principi no
quan portàvem ja
quatre setmanes
una vegada
la setmana
anava al metge
de capçalera
i cada vegada
baixava més de pes
llavors
ell m'ho va comentar
diu
la tua filla
és possible
que tingui anorèxia
però no em va dir
que tenia anorèxia
és possible
que agafi anorèxia
si segueix
amb aquest camí
és a dir
la pesada
parlava una mica
amb ell
vull dir
desconeixien completament
aquest tema
perquè aquest metge
no coneixia encara
aquest tipus
la malaltia
sabia
en el millor dels casos
si un especialista
diu
la seva filla
té anorèxia
quina maquinària
es mou
o es pot posar en marxa
o amb quins recursos
compten
aquestes malaltes
i les seves famílies
ara
en aquests moments
en aquests moments
perquè del passat
n'hi ha molt a parlar
n'hi ha molt a parlar
però parlem d'ara
per exemple
a veure
nosaltres
com a associació
para nosotros
hay un vacío tremendo
hay un avís
vamos
un vacío inmenso
está el Joan XXIII
no cabe duda
pero el Joan XXIII
no es suficiente
aquí no hi ha
per hospitalitzar
les pacients
no
està comprovat
que és l'hospitalització
no
el que
pot ajudar
el tractament
normal i corrent
que ingressen
per nutrició
no per anorexia
és diferent tractament
per tant
no hi ha
el tractament multidisciplinar
a veure
nosaltres
ara
lo que pretendemos
és que
con la nueva gerencia
de Joan XXIII
que hemos pedido
una entrevista
pues
pedirle
a veure
si
realmente
parece ser
que la gerente
es una
es una mujer
y en consecuencia
a veure
si está
un poco
más sensibilizada
que el resto
de los gerentes
anteriores
y en la unidad
de Joan XXIII
hacer lugar
para un par
de camas
o tres
que creemos
que se puede hacer
que
está el sitio
apropiado
y en consecuencia
entendemos
que puede haber
un par de camas
porque
lo que es terrible
es que
en cuanto detectan
que
tiene que haber
un ingreso
tiene que ser
derivado a Barcelona
y es con el consabido
problema
seas adulto
seas niño
etcétera
etcétera
porque ahora
las familias
que tienen
una fila
con el problema
de la anoréxia
con la malaltia
avanzada
es decir
que ya están
en un momento
preocupant
realmente
van a centros
privados
como funciona
centros privados
aquí en Tarragona
nada
no n'hi ha cap
a Barcelona
sí
en Barcelona
sí
n'hi ha varios
y funcionan
molt bé
el que pasa
que
son cars
son cars
semblable
que
s'està intentant
que la seguretat
social
arribi a un punt
que subvencioni
part
però
estem parlant
de quantitats
molt importants
que no
totes les famílies
poden fer
front
llavors
aquests
centres
privats
el que fan
si tenen
l'assegurança
escolar
els hi cobreix
una part
bastant important
i clar
fins als 29 anys
poden
estar tesos
allà
el que passa
que clar
també
depèn
de les noies
hi ha casos
que doncs
el seguiment
d'allà
d'estar
tancades
no els hi va
elles
rebutgen
ser assistides
i és on
continua
entrar i sortir
hi ha casos
que ens hem trobat
que és el millor
o entenem
que és el millor
lloc
perquè
tot el seu
tombant
són persones
amb el mateix
tipus de problema
no passa
el mateix
com els ingressos
que se produïen
aquí
a Pere Mata
que clar
són unes malalties
que estava
barrejat
tot tipus
de malalts
mentals
i allí no
allí són
els centres privats
que estan específic
només per aquest tipus
de problemes
hi ha casos
que esdevenen crònics
aquestes persones
ja pateixen
la malaltia
per tota la vida
hi ha casos
que disortadament
moren
i és una
és una
autèntica
és un autèntic drama
però també n'hi ha
que es recuperen
no cabe duda
y no queremos
alarmar a la gente
el caso de Coy
és terrible
espantoso
i bueno
ha ocurrido
efectivament


una envidia al resto
así de claro
una envidia al resto
de la gente joven
i a aquestes mares
i a aquests pares
no els hi entra també
una sensació falsa
sensació de fracàs
de no haver estat capaços
de culpabilitzar-se
de la malaltia dels fills
per tant els pares
i les mares
també necessiten
un suport
tienes que pensar
Yolanda
que al fin y al cabo
es como si nuestras hijas
hubieran fracasado
y en consecuencia
nosotras hemos fracasado
y teniendo en cuenta
que son niñas
con un perfil determinado
está demostrado
que son niñas
pues que
que bueno
pues son inteligentes
responsables
trabajadoras
hoy por hoy
está demostrado
que es que tienen ese perfil
¿qué pasa?
que no nos han dado
ningún problema
hasta que han empezado
con la anoresia
y de repente
tu hija tiene una anoresia
y tú lo estás viendo
y no lo quieres ver
porque dices
¿cómo es posible?
no, no
esto mi hija
no lo puede tener
lo tendrá
la hija de fulanita
o de menganita
pero yo no
Esto a mí no me pasa
Eso a mí no me pasa
Eso es terrible
por eso yo siempre
transmito esto
porque
porque
es como si nos negásemos
a reconocer la enfermedad
y ya
les cuesta a ellas
reconocer que tienen
una enfermedad
pero es que
más a los padres
sobre todo a las madres
bueno
y a los padres también
total que
que bueno
para cuando tú piensas
realmente que sí
que tu hija tiene ese problema
y asumes
pasa un tiempo precioso
y ese tiempo es vital
para la recuperación
porque
lo que se ha comprobado
es que cuanto antes
se actúe
la respuesta
es muchísimo mejor
eso está demostrado
en todas las enfermedades
pues en esta igual
entonces claro
si tú
vas viendo
que tu hija
tiene ese problema
y no estás
actuando
pues es terrible
pero también
ese desconocimiento
del problema
te hace muchas veces
actuar así
porque tú
la llevas al médico
el médico de cabecera
no
en su momento
pues piensa que bueno
pues lo que he comentado antes
es que se asocia un poco
a la adolescencia
al cambio
de niña a mujer
y estás perdiendo ese tiempo
¿qué pasa?
que tú quieres oír eso
del médico de cabecera
pero en el fondo
tú sabes que hay algo más
y no actúes
Cori, ¿tu sabías
el que era l'anorèxia?
no
no, no ho sabia
fins que no t'hi vas trobar
fins que no m'he trobat
amb la meva filla
i l'experiència dels altres
i llegim molt
però ningú m'ha dit
com
què és l'anorèxia
ningú
he anat
com a mare
he fet el que he pogut
i més
i ojalá
hagués pogut més
perquè
me sento tan culpable
com a lo que li he passat a ella
és a dir
això no ho suprarem mai
està claríssim
i ara continues
a l'associació
espero que sí
continues a l'associació
ens déu n'hi do
ets una dona valenta
no hi ha dubte
què demanem?
aviam
per demanar
que no quedi
ja ho sabem
no un centre de dies
sinó la possibilitat
que aquestes persones
puguin ser tractades
a prop del seu entorn
a prop de la seva família
això pel que fa
a la sanitat
pel que fa a la societat
què demanaríeu
perquè jo sé que de tant en tant
feu allò en pla
visita pastoral
i permeteu-me l'expressió
algunes botigues
de roba de jovenetes
a veure com
a controlar una miqueta
com va la cosa
de les talles
no us fan gaire cas
però bueno
a veces te sientes impotente
porque dices
a ver
es un grano de arena
el que nosaltres
hacemos
lo que tu comentas
vamos
cuando cambia la temporada
de otoño a invierno
y de primavera a verano
pues eso
por las tiendas de Zara
Benetton
etcétera
etcétera
exigiendo que haya tallas
y como mi compañera
Monse lo ha comentado antes
sí
hay media docena
de esas tallas
que se supone
42-44
pero además
no de todos los modelos
que se supone
que una niña jovencita
de 15 años
realmente quiere
ponérsela
porque a veces
el modelo
no es el indicado
bueno
eso es lo que
nos solemos hacer
muy poca cosa
pero
y luego
sobre todo
transmitir
a nuestros
a toda la gente
en general
que nos rodea
que no mandemos
estos mensajes negativos
que no se obsesionen
que no se obsesionen
que las mares
tampoco comencin
a hacer dietas
y a dir que están grases
davant de las seves fillas
y a aquestes cosas
es la orden del día
en todo momento
tanto llega la primavera
y todo el mundo
quiere hacer régimen
todo el mundo
empieza a hacer deporte
sin darnos cuenta
las niñas que tenemos
de 6-7 años
eso van creciendo
con
amb aquesta obsessió
i amb aquest model
amb aquest model equivocat
que totes les dones
han de tenir
unes mides
determinades
si algú vol parlar
amb vosaltres
perquè vol col·laborar
desinteressadament
perquè té el problema
perquè coneix algú
on us pot trobar
nosaltres tenim un despatx
a l'hotel d'entitats
és el despatx número 7
que compartim
amb altres associacions
a l'hotel d'entitats
no sé si la gent sap
que està
sobre el pàrquing
de la pedrera
allí
al palau
sí
al palau del costal
del palau de congressos
llavors el dilluns
és el dia
que fa
l'edita
l'atenció
personificada
de la primera
rebuda
i els dimecres
finals de mes
l'últim dimecres
de cada mes
ens juntem
per fer els grups
d'ajuda mutua
a banda
si es volen
posar en contacte
per telèfon
haurien de trucar
al telèfon
de l'hotel d'entitats
que és el 977
25 24 32
i allà els informaran
no?
exacte
els recordaran
els dies
que teniu
a les persones interessades
en fi
ja sabem
que el camí
és llarg
n'heu recorregut
una bona part
perquè fa una dècada
aquesta malaltia
doncs també era
com a molt més estranya
tot i que ja es coneixia
ara sembla que es coneix
una miqueta més
i esperem que
que millori
i sobretot en el tema
de l'atenció
Edita Montse Cori
gràcies per venir avui
a la ràdio
molta sort
i quan vulgueu
aquí estem
gràcies
gràcies a vosaltres