Jaume Cabré, molt bon dia.
Bon dia.
I primer que tot, sí, ens ho permet, enhorabona per aquesta novel·la
que hem començat a llegir, que no l'hem enllestit,
però que des de la primera pàgina, la veritat és que té una capacitat d'atracció impressionant.
Com ho és també una mica la manera en què vostè va sentir les veus del Pàmanó,
va ser justament en un poblet, no?
Què va sentir aquestes veus per primera vegada?
Què el van inspirar per fer la novel·la?
No sé si és metafòric el que dius, però el Pàmanó és un riu
i és un riu d'una de les valls del Pallars, del Pallars Sobirà.
I va ser passejant per les zones del Pallars Sobirà,
no exactament per la zona on després vaig ficar la novel·la,
vaig localitzar, vaig a la novel·la.
doncs vaig veure un edifici d'una escola abandonat i em va fer rumiar molt allò.
Que passa que llavors el que estava era mirant i coneixent llocs que no coneixia,
que en el Pallars doncs és immens,
la possibilitat de buscar racons i de trobar racons és immensa.
Va ser casual, doncs.
I aleshores, sí, sí, absolutament.
I aleshores al cap d'un temps aquella imatge em va retornar
i vaig voler veure per què em retornava amb aquella força.
En certa manera va ser la força de la imatge d'un edifici escolar abandonat
el que em va imposar com una possibilitat de pensar
que aquí hi ha una història, aquí hi ha una novel·la, més aquí.
I pensava que la història el podia situar justament en una període relativament proper al present.
Sí, això jo no ho sé com va.
No soc conscient de les decisions que vas prenent en el moment de construir una història.
El que sí seria es construeix i es col·loca en una època,
que és el que et va més bé per donar sentit en els fets que estàs narrant
o els personatges que vols fer viure.
En el meu cas, si més no, no parteixo d'una idea ara,
fer una novel·la que vagi deixat això, deixat això,
sinó que comencen a aparèixer uns personatges
i aquests personatges et porten,
què sé si ja, et porten algun element obligat, per exemple,
que aquests personatges han de tenir relació amb aquesta escola,
amb aquest edifici que m'estic imaginant.
Però a part d'això, tot l'altre va sortint sense que en siguis conscient.
És una novel·la que ens situa en aquest període de la història,
la guerra, la posterior postguerra,
i que ens situa també en un present,
amb una habilitat, i jo m'atreveixo a dir-ho,
absolutament extraordinària de moure's en el temps de fer uns salts i unes giravoltes,
que impressionen el lector, eh?
Però el lector s'hi aclareix, oi?
Sí, sí, per això justament li dic que no és fàcil fer aquest moviment constant en el temps.
Es nota que és una novel·la molt i molt treballada, la veritat.
Moltíssim.
7 anys per fer aquesta novel·la, no s'improvisa.
Però el que he volgut...
O sigui, no és que preciós això d'aquestes giragonces que dius, no?
D'entrar ara al segle XXI, ara ens anem als anys 40, ara no ens anem als anys 80,
que, evidentment, com que explico diverses històries,
però que totes estan relacionades, doncs he d'anar en un lloc o en l'altre.
Aleshores, la idea de fer-ho sense avisar, com qui diu.
Sense avisar, però guiant el lector, això sí.
Doncs em va venir donada pel fet que,
vist les històries, el temps és relatiu.
Els actes, les responsabilitats dels actes que cometem nosaltres,
les responsabilitats morals, doncs són les mateixes al cap de 5 minuts
d'haver comès un acte i al cap de 50 anys també.
Encara que legalment hagin prescrit coses, és igual, moralment,
tu ets responsable per allò que has fet.
I aleshores, aquest component moral em fa relativitzar la importància del temps.
És igual que hagin passat 50 anys o 5.
i això fa que el temps se'n redueixi i de vegades es torni transparent.
I en aquests, això que comentaves tu,
en aquests moments en què ara som en una època i ara som en una altra,
fins i tot en un mateix paràgraf,
és aquesta idea del temps és relatiu, és transparent,
el que interessa és els actes humans,
les responsabilitats i les conseqüències en les altres persones.
En el fons el que fas és parlar de la naturalesa humana
i aleshores això sempre és igual,
encara que ens situéssim en l'època dels romans
o en l'època de Ramon Llull, és igual.
En qualsevol moment, doncs, sempre ens podem trobar
amb la generositat, amb les ganes d'alagrar al teu voltant,
amb la masquinesa, amb la covardia,
tot ens ho trobem en totes les èpoques.
I, de fet, el que és bonic, des del meu punt de vista,
si més no, el que és bonic és adonar-te
que vas creant personatges que tenen entitat.
I, de fet, en el fons, el lector el que fa és
enamorar-se de o odiar els personatges.
I és a través d'aquest odi o aquest amor als personatges
que té interès per continuar llegint,
per veure què els passa.
o què els hi ha de passar, perquè hi ha molts moments en aquesta novel·la
on el present i el passat són tan relatius
que tu ja saps què li passarà a una persona,
però vols saber més coses.
Hi ha moltes anticipacions.
L'estem parlant de tota una trama històrica.
hi ha moments de misteri, hi ha moments en realment
que no saps ben bé què ha de passar,
perquè arriba un punt que tota la història
està apostant per uns temes i dius
no sé com es resoldrà al final tot plegat.
I, a més, estem parlant d'una novel·la
que des del punt de vista formal és magnífica.
Aquesta combinació fa que totes les crítiques,
jo abans li comentava com a lectora modestament,
però els crítics especialitzats
realment estan dient meravelles de la seva novel·la.
Sí, però, a veure, que un lector...
No sé quina expressiós has fet servir
per dir al lector tu, tu, Iolanda, eh?
Sí, sí.
No sé quina expressiós has fet servir.
Al lector...
Modestament.
Modestament, que jo crec que som els més importants, però bé...
El lector no és modest.
Bueno, a veure, hi pot haver lectors molt carallots, no?
Però el lector com a tal,
a banda de les persones, no són modestes, són lectors.
Jo diria que és el lector pur.
És a dir, el lector que després no té l'obligació
de fer-ne una ressenya o de llegir-s'ho de pressa
perquè, aleshores, aquest lector pur
és el que, bueno, m'interessa les opinions
de tot tipus de lector.
Però el lector pur és una opinió més gratuïta
en el sentit que no...
Dóna l'opinió perquè vol.
No en té cap obligació,
per tant, se la podria guardar perfectament.
Vostè parla d'aquell lector,
perdoni, senyor Cabré,
vostè parla d'aquell lector que,
quan una novel·la no li agrada ni que estigui a la pàgina número 20,
la deixa.
Ah, bé, bueno, això són...
Que això és un privilegi que tenim els lectors, no?
Sí, exactament, exactament, sí, sí.
I aleshores vol dir que si continues
és per alguna raó de força.
I, en canvi, potser un lector professional
ha de continuar llegint encara que no li interessi
per altres raons,
perquè n'ha de fer una crítica, una ressenya, una cosa així.
Però és cert que els lectors em diuen que les veus del Palmano
és una novel·la que un cop l'agafes,
doncs, l'has de continuar i l'has de cavar,
perquè hi ha moltes raons per passar pàgina.
i em diuen això que m'estàs dient i satisfà molt.
Clar, és el que diem.
La història interessa, treu molt,
atrapa des de la primera pàgina
i, formalment, literàriament,
també dona molt de pla i molta satisfacció al lector.
De vegades, combinar aquestes dues coses
no és una tasca senzilla.
Vostè parlava dels lectors,
però, segons expliquen de vostè,
és un escriptor, evidentment,
però també sempre ha sigut, des de molt jove,
un gran lector.
Jo no sé què és més gratificant per vostè.
Llegir o escriure?
Les dues coses.
És que no puc destriar una a l'altra.
Per mi, escriure ha estat una derivació de llegir.
És a dir, diríem com una derivació vital
que s'ha anat donant.
No és allò de dir,
als 12 anys vaig decidir que escriuria novel·les,
ni molt menys.
Però el fet d'anar llegint,
de trobar-t'hi molt bé llegint,
t'impulsa a una altra activitat
que hi estigui relacionada.
El que passa és que, aleshores,
l'escriptura agafa valor per a ella mateixa, també.
Però jo em puc imaginar,
per circumstàncies de feina o del que sigui,
d'estar un mes sense escriure,
cosa que no m'ha passat mai,
però m'ho puc imaginar,
però no em puc imaginar un mes sense llegir.
És imprescindible i necessari.
Sí, sí, sí.
En el cas de les veus del Pamano,
parlàvem d'aquests set anys
que ha durat el procés de creació d'aquesta novel·la.
No és un fet aïllat en la seva trajectòria literària,
perquè vostè té fama de ser un autor
molt escrupolós, en el bon sentit de la paraula,
i que fins que una novel·la no està ben endreçada,
cada cosa al seu lloc,
vostè no la treu.
No, no.
I en aquest sentit,
el d'escrupolós no té ni bon ni mal sentit,
només en pot tenir un.
De ser meticulós en tots els detalls,
perquè, a veure,
una novel·la ja des d'un punt de vista creatiu
està feita de detalls i d'anècdotes
i de personatges i objectes,
i aleshores conjuminar tot això
i donar-li la forma que realment vols donar-li,
en la mesura que saps quina és la forma ideal,
perquè això també n'hauríem de parlar,
doncs suposa la humilitat de pensar
que, a més a més de tota la feina,
podríem dir-ne de tipus creatiu i artístic,
hi ha un altre tipus de feina que també és creativa,
però que és l'artesanal,
que no la pots menystenir,
o que a mi m'agrada no menystenir-la,
i, per tant, que tot sigui,
en la mesura que jo pugui,
tal com m'estic imaginant que ha de ser.
I això vol dir hores, vol dir temps,
vol dir que si una línia argumental
o un to estilístic,
un to i una manera de presentar-ho
que has agafat i que fa un parell de tres mesos
que treballes, al final t'adones que no va per allà la cosa,
doncs fora, tornem-hi, no estàs res,
tres mesos perduts,
perduts segons com,
perquè vol dir que els hem guanyat,
perquè sabem que per aquí no.
Has anat provant camins.
Sí, esclar, això és dur,
però forma part del tracte que tens tu amb la literatura,
si no, dedica't a una altra cosa.
La novel·la és el gènere on es troba més còmoda
o que li dóna més satisfaccions?
No ho sé,
però és el gènere on m'aboco i les narracions també,
el que passa que he fet més novel·la que no pas narració.
m'hi sento, m'hi sento còmode la passa llarga de la novel·la.
soc corredor de marató,
i a l'hora de retratar societats en les veus d'Andalpa Mano,
ha triat, ja explicàvem a l'inici de la conversa una miqueta com va arribar a aquest territori,
ha retratat en novel·les anteriors la societat industrial catalana.
Acostar-se d'aquesta manera al món de la muntanya, al món rural,
també implica entrar en un univers diferent del que probablement vostè havia entrat anteriorment, no?
Sí, sí.
Sí, i he entrat amb molt de respecte,
perquè és un aspecte de la societat,
i no només de la societat catalana,
sinó de la societat en general occidental,
que conec relativament...
home, no vull dir que desconegui,
però que conec amb una certa relativa distància,
i per tant m'hi he endinsat amb molt de respecte.
De tota manera,
pots escriure sobre el que et dóna la gana,
i aleshores és qüestió d'obrir els ulls,
i de documentar-te,
i sobretot de viure-ho,
perquè tot allò t'entri a dintre,
i després al moment d'escriure,
respiri amb tu.
És una manera de dir que,
però mira, està fent literatura,
dient això,
però és que si no t'ho prens així,
després resulta que l'escriptura
que risqueja i és artificial.
La literatura catalana més contemporània
no s'ocupa de determinats territoris de Catalunya.
En aquest cas,
jo tinc entès que aquesta novel·la
també l'ha presentat a sort.
La primera presentació que es va fer de les veus del Pamanu
va ser al costat, a Rialp.
A Rialp, exacte, sí.
Però el que em va adreçar la invitació
va ser a l'alcalde de sort,
i aleshores entre ell i l'alcaldessa de Rialp van dir
i tu aquí hem de fer una bona festa
perquè, esclar, tu vas al Pallars i parles del Pamanu
i la gent s'emociona,
i diu, ostres, qui està parlant d'aquest riu
que només coneixen els pescadors?
És un riu on es fa una bona truita, no?
On hi needen truites, eh?
Sí.
Aleshores,
la primera presentació del llibre es va fer
a finals de gener, va ser quan va acabar de sortir,
a Rialp,
i com un acte de Rialp i de sort.
I bé, es va omplir
i la gent contentíssima
i molta gent,
gent que s'enduia 4 o 5 llibres per regalar, saps?
Perquè era un esdeveniment importantíssim
en el sentit...
Bueno, jo no estic molt orgullós, eh?
És a dir, algú està parlant de nosaltres
i, per tant, entrem,
com va dir algun dels presentadors, el Ferran Rella,
el Pallars, la Valldassu, el Pamanu,
entren en l'imaginari col·lectiu
a través d'una obra literària,
al marge que sigui bona o dolenta o així, no?
Però què?
I això, bueno, això em sembla que està bé, està bé.
Clar, perquè tot i que la novel·la és ficció,
vulguis que no, poc o molt,
t'identifiques amb la zona
i amb determinats moments històrics, eh?
Sí, perquè, esclar,
la documentació històrica,
haver-se documentat,
vol dir que tot el que passa aquí
és evident,
com que és una novel·la,
és evident que m'ho he inventat.
Però tot està dimensionat
respecte al que va passar realment.
Per tant, les coses que s'expliquen aquí
són coses que m'han passat d'una altra manera,
amb altres personatges,
en altres llocs,
però són coses...
són d'aquest tipus,
d'aquesta dimensió
moral i dramàtica.
Hem de reconèixer,
quan parlem d'Alpamano,
d'aquest riu,
que moltes persones,
i jo m'inclò,
que quan vam conèixer
el títol de la novel·la,
realment desconeixíem
què era exactament Malpamano
i el podíem haver situat
a qualsevol país exòtic.
Bueno,
i podíem no saber
què és un riu.
Clar.
També una novel·la
que parla del Brasil
o de la Guiana.
Sí,
és el primer que penses,
la cosa exòtica.
És curiós.
Molt bé,
Jaume Cabré,
del que es tracta
és llegir el llibre,
d'intentar crear
sobretot els lectors,
aquelles persones
que els agrada
per sobre de tot
llegir bona literatura,
bones novel·les,
doncs que parin atenció
a aquestes veus d'Alpamano,
que les escoltin
amb atenció
perquè tenen respostes
que realment
ens poden dir
moltíssimes coses.
Ha estat un plaer
conversar amb vostè
i que hagi vingut a Tarragona
a presentar la seva
darrera novel·la.
El plaer,
està per mi,
Joana.
Gràcies, Jaume Cabré,
bon dia.
Adéu-siau.