Albert Salvador, molt bon dia.
Benvingut a l'Ibe, i quin personatge, no?
Un personatge que per a algunes persones és desconegut,
però per molts barcelonins probablement el soni com a mínim el nom,
perquè va donar nom al carrer, no?
I això volguis que no, dona una certa dimensió al personatge.
Sí, però pot passar una mica, com em va passar, per exemple,
amb l'Anell d'Àtil amb Galaplacídia,
que tothom tenia clar que era una plaça de Barcelona,
però no hi havia gaire gent que tingués clar qui era Galaplacídia.
Amb l'Ibe pot passar una mica, també, de la mateixa història,
és a dir, tothom té clar que és un carrer,
el que passa és que no sé si hi ha molta gent que té clar qui era
o qui va ser l'Ibe.
Jo imagino, és d'aquells personatges que tothom que ha estat interessat
pels viatges, per la història, referència,
n'han de tenir tenint en compte que ha estat...
Home, es deia, d'aquella època que estem parlant segle XVIII...
A finals del segle XVIII, començaments del segle XIX,
estem parlant de l'època de la Revolució Francesa,
estem parlant de Napoleó, estem parlant d'una època que Europa era un caos.
Era un polverí, allò, eh?
A veure, jo he definit a l'Ibe una mica com un sonat
que va tenir la immensa sort de néixer en una època de sonats.
I, per tant, li va sortir tot bé.
De casualitat.
No, no, a veure, hi ha gent que...
Poseia una gran intel·ligència.
Hi ha gent que néix estrellada i hi ha gent que néix amb estrella.
Doncs ell va néixer amb estrella.
A veure, a l'Ibe se'l coneix perquè va ser capaç de disfressar-se de musulmà
i d'entrar a la Meca.
Això és el detall.
L'únic europeu de l'època que ho va fer, no?
Sí, es pot dir que va ser l'únic europeu,
després hi va haver d'altres,
però ell va ser un pioner en aquest aspecte.
Atenció perquè,
amb tot personatge, sempre se li coneix un detall
i tota la resta queda amagada.
A veure, és una persona,
o va ser una persona terriblement inquieta,
capaç de construir un globus
i intentar enlairar-lo.
A l'època que estem parlant,
que era just...
Feia pocs anys que els germans Montgonfiel
a París havien enlairat un globus
15 o 20 metres i punt.
I ell és capaç de construir un globus,
anar-se'n a Còrdoba, al campo de la Merced,
i intentar enlairar-lo.
És un personatge que després
és autodidacta,
amb física, amb matemàtiques,
amb astrologia, amb geografia...
Tot això s'ho va fer pel seu compte.
De manera que és una mena de Leonardo da Vinci
situat al segle XIX.
Un home renaixentista, no?
Totalment.
Més tardà, més tardà.
Capaç de, fins i tot,
establir un pla per envair Portugal,
capaç de fer tot un projecte d'un banc
per Espanya,
ja dic capaç d'intentar enlairar un globus,
capaç de vendre qualsevol cosa,
qualsevol aventura.
Tenia un poder de seducció extraordinari.
La projecció més amplia
o la imatge més coneguda
dins de determinats àmbits
de Domènec Badia,
que creixi, com es deia.
Domènec Badia, sí.
La Libey ha estat amb tots aquells autors
que han estat interessats en els llibres de viatges.
Ara penso, per exemple, a Juan Gui Tissolo,
que fa referències a totes aquelles persones
interessades també per el tema de la diversitat
de les cultures.
Fins i tot avui en dia,
per curiositat,
he fet una cosa,
he buscat i he trobat
que hi ha una escola,
ara quedaré fatal
perquè no me'n recordo
de quina localitat catalana,
i que estan fent uns treballs de recerca
amb la voluntat de treballar
en això que ara s'anomena
la diversitat cultural,
que és un fenomen
que fa moltes dècades i molts segles
que hi ha molta gent que treballa.
I és curiós que quan entres
en aquest personatge,
aparentment molt anònim,
molt desconegut,
veus que darrere no només hi ha
grans històries
de les que va ser protagonista,
sinó col·lectius, autors i persones
que realment el coneixen
i el tenen per un gran personatge
de la història.
A veure, ell,
hem de tenir l'època,
en compte l'època
en què estem parlant,
ell va escriure els seus viatges,
va descriure els seus viatges,
i tot i que li va posar molta salsa
perquè, a més a més,
per ell no solament eren llibres de viatges,
sinó que, a més a més,
li servien com fulletos
per vendre comercialment
les seves aventures
i aconseguir més diners
per fer de noves.
A part d'això,
ell tenia una habilitat increible
i és que era un dibuixant extraordinari.
I llavors va deixar
tot un seguit de làmines
sobre la vestimenta,
els costums d'aquella època,
del Marroc,
de tot el nord d'Àfrica, etcètera,
extraordinària, exquisida.
Va fer unes descripcions meravelloses,
va descriure,
diguem-ne,
paisatges,
i, a més a més,
va fer una cosa extraordinària
que és que,
amb l'astronomia que coneixia,
geografia, una cosa o una altra,
va prendre mesures
que després van corregir mapes.
I això ho va fer ell solet.
És la gran contribució.
després tenia el seu vessant,
jo diria,
de poca vergonya,
d'espia,
de faldilletes,
de tot.
És a dir,
ho tenia tot.
Tenia tota la salsa
i no era una persona,
diguem-ne,
extraordinària,
allò de metre 80
i esquenes amples,
no, no,
al contrari.
El seu atractiu
estava en altres coses.
El seu atractiu
estava en el poder de seducció.
I era una persona
més aviat,
doncs,
prima,
més aviat dèbil,
físicament.
molta gent avui en dia
es pregunta fins i tot
com va ser capaç
de fer tot el que va fer
amb el físic dèbil
que tenia,
perquè era un home primet,
un home sense gaire
pretensió de ser una humanitat.
Però,
en canvi,
era capaç
de colar-se a tot arreu,
de parlar amb Napoleó,
parlar amb Carles IV,
parlar amb Soleiman,
parlar amb qui fos.
I, a més a més,
convèncer-los,
que ja és difícil.
Jo tinc la sensació
que Albert Salvador
no busca els personatges,
que els personatges
el troben amb ell.
Tal com està parlant ara.
Que es deixes seduir.
És possible.
És possible.
És a dir,
com va arribar
aquest personatge
a les meves mans?
Resulta que els meus pares
van tenint un pis
al carrer Nàpols
cantonat a l'IBI.
Mira per on.
Estava predestinat.
Mira per on.
Mira per on.
I, a més a més,
es don la coincidència
que el meu pare,
que era un lector
superextraordinari
i amb uns coneixements
amplíssims.
Jo li vaig preguntar un dia,
jo era jovenet,
i li vaig preguntar
qui és aquest personatge
a l'IBI.
I ella em va dir
és un català.
I vaig dir és impossible.
Diu, sí, sí,
és un català
que es va disfressar
de musulmà
i que va entrar a la Meca.
Aquesta és la primera referència
que jo tinc de l'IBI.
Després, amb el temps,
diguem-ne,
quan fa uns dos, tres anys
vaig començar a estudiar a l'IBI
em vaig quedar bocabadat.
Per mi és la suma
i em sembla
que no m'equivoco gaire,
de Leonardo da Vinci
situat al segle XVIII,
final del segle XVIII,
començaments del XIX,
i de Leonardo Di Carpio
amb aquella pel·lícula
d'Atrapa amb Com Puguis.
El poca vergonya.
El poca vergonya.
Llavors,
la suma d'aquests dos elements
situats,
diguem-ne,
al segle XVIII-XIX
fan l'IBI.
I per què no ha passat
a la història,
diguem-ne,
més popular?
Ha passat a la història,
evidentment,
però per què no és
un personatge conegut?
Sí, ho explicaré.
A veure,
jo m'he trobat
amb la circumstància
que quan vaig començar
a estudiar l'IBI
em vaig adonar que,
com que havia viscut
en una època
tan complexa
i tan meravellosa
i tan impressionant,
era la pròpia història
que es menjava el personatge.
Pensem que
estem parlant
de l'època
de Napoleó,
de Nelson,
de William Pitt,
de Godoy,
és a dir,
clar,
és una època
de monstres
tan immensos
i de l'Europa,
vull dir l'Europa,
dient l'Alexandre
del Sard de Rússia,
etcètera.
Estàs parlant
d'una època
de personatges
tan grans
que,
d'alguna forma,
per això dic,
jo explico
que és l'ombra
de l'IBI
que plana
damunt de la història.
I
la primera part
de la trilogia
el que faig
és situar
el lector
dins de l'època
i descric
l'època
a través d'una trama
d'espionatge,
a través de tot un seguit
de coses,
etcètera,
una trama amorosa
també.
Descric
l'època.
I l'IBI
amb aquest primer
volum
ni tan sols
pronuncia
una paraula.
Surt com un ombra.
Una mica com dient
mira,
que acabo de trobar.
Això manté l'atenció
perquè comences
i ja d'entrada
és això,
veus aquesta galeria
de personatges,
és un catàleg
impressionant.
Clar,
ja has mentat alguns
però és que tenim
d'Anton,
per exemple,
Maria Antonieta
que també hi ha una referència
perquè passen coses
Napoleó,
Manuel de Godó
i...
Home,
estem parlant
de l'època
de Carles IV,
rei d'Espanya,
estem parlant
d'una època
de convulsions,
de canvis,
d'unes intrigues
extraordinàries
i és el que dius,
bé,
i aquí,
clar,
estem...
I estem vivint
al final
de la monarquia absoluta.
d'Anglaterra a Madrid,
d'Anglaterra a Madrid,
de Madrid,
no sé on dius,
però bé,
on està l'exotisme,
on és l'Ibay?
I ja,
ja es va al Viran
a mesura que vas llegint,
és una novel·la allò
que deixa el lector
i aquí abans de continuar
en el que és la novel·la
i el personatge,
un retret d'alguns lectors.
Per què una trilogia?
Per què no ho fem tot
en un volum?
Perquè, clar,
et deixa sempre
amb la mel als llavis,
una primera part.
és,
diem-ne,
això se li hauria de preguntar
a les editorials,
que,
d'alguna forma,
doncs,
tenen també
la seva manera
de vendre les idees
i de fer el seu màrqueting.
I no se'ls ha de retreure,
és a dir,
juguen
amb una sèrie d'elements
i juguen
amb una cosa
tremendament important,
que el lector
se sent intrigat.
I això forma part del joc,
del joc de la seducció
que parlàvem.
Sí, sí, sí.
I llavors,
doncs,
Jaume I
va funcionar molt bé
perquè la gent de seguida,
a l'acabar el primer volum,
estava desitjant
el segon volum
i aquí espero que passi
una mica
el mateix,
no una mica,
bastant.
No, no,
el camí el porta,
ja l'he dit jo.
A veure,
de totes maneres
és important tenir una cosa.
Jo,
les meves obres
les tanco.
El primer volum,
el tanco.
La història,
la trama que s'explica,
el tanco.
El que passa és que
llavors deixo,
diguem-ne,
un ganxo,
una porta oberta,
un canal
que em condueix a la segona
i que lliga.
I llavors és el desitj
de continuar.
però la història
en si la tanco.
El mateix que passava
amb Jaume I,
la història,
la primera,
el punyal de ser rei,
el vaig tancar completament,
el que passa és que
quedava allò de
i ara què passarà a Mallorca.
Clar,
clar, clar.
I llavors
el segon
el tancava,
també,
la reina hongarès
el tancava,
també,
i quedava allò de
i ara què passarà
amb els seus fills.
Però el que és la història
la tancava completament.
I aquí faig el mateix,
eh?
La tanco.
El que és curiós,
i això ja forma part
d'una reflexió
molt més àmplia,
teníem entès que
la propera setmana
se'n va a Brussel·les
a fer unes conferències
sobre novel·la històrica,
amb dues setmanes,
justament parlant
de novel·la històrica,
dèiem,
hi ha una trilogia,
una segona part,
una tercera part,
però,
aviam,
si parem a pensar un minut,
estem parlant de literatura,
però també estem parlant
d'història.
Per tant,
el final de la història,
el final,
objectivament parlant
entre cometes,
ja el coneixem,
però ens resistim
moltes vegades
a pensar
que allò
que se'ns explica,
tot i que és novel·la,
forma part d'una realitat,
no?
És a dir,
la capacitat aquesta
que té l'escriptor
moltes vegades
que fa novel·la històrica
de treure el personatge
de la realitat històrica,
de la memòria col·lectiva,
i crear un món
absolutament de ficció
moltes vegades.
A veure,
jo la novel·la històrica
la defineixo com una novel·la
en la qual hi ha fets històrics
i que els fets històrics
són comprobables
i pots anar a buscar-los
dins dels llibres,
dins dels anals
de la història.
És a dir,
el tema que explico
del Globus
és cert,
és real,
i es pot anar a buscar
i trobar informació.
El que succeeix
és que,
jo sempre dic el mateix,
és a dir,
què li afegeixo jo
a la novel·la?
O per què la faig novel·la?
Perquè li afegeixo
una cosa terriblement important
i és el sentiment.
La història és una ciència,
com a ciència
és freda
i és objectiva
i tracta
a partir de fets.
Estudia uns fets, clar.
Fets i documents.
Amb un mètode i...
Ara,
a la que jo
li afegeixo el sentiment
automàticament
es converteix en novel·la.
Perquè llavors
haig de triar
tot un seguit
de personatges
que són,
malgrat que
potser algun d'ells
és molt protagonista,
però són personatges
comparses.
Personatges que
a mi em serveixen
per omplir els buits
que la història deixa.
Converteix els personatges
en persones.
Ni més ni menys.
Probablement, no?
És a dir,
què m'interessa a mi de l'evei?
No m'interessa tant,
tot i que m'interessa molt,
eh?
No m'interessa tant
els fets que va fer,
sinó per què els va fer.
La pregunta és
per què va fer
tot el que va fer.
I quan comences
a esbrinar els perqués
i comences a respondre
els perqués,
al final trobes
una explicació
que és un sentiment.
dius,
ho va fer per què?
Per odi,
per necessitat
d'orgull,
per ambició,
per venjança,
jo què sé per què.
Per amor,
però sempre hi ha
un sentiment al final.
I és la part bonica
de la història.
És la part que no ens expliquen.
Jo, en el fons,
el que estic fent
és agafar uns fets històrics
i intentar explicar-los
com a mi m'hauria agradat
que me'ls expliquessin
quan era petit
i estudiava.
Però es permet
algunes llicències,
vostè, no?
Lògicament.
Evidentment.
t'has de permetre llicències.
Tot i intentar ser
el màxim
respectuós possible
amb les dates,
llocs,
referències,
etcètera,
has de tenir,
diguem-ne,
la gran amplitud
de mires
de dir
i això em convé
explicar-lo
d'aquesta manera.
És que veiem un exemple
i no parlo
des del punt de vista
personal només,
sinó que comentes
novel·les i personatges.
Jo m'he trobat
de lectors
que m'han dit
home,
és que el Jaume I
ho dic perquè,
clar,
l'Alí Bey
l'han de descobrir
molts lectors
i no descobrirem
gaire cosa,
que fa molta ràbia
això d'explicar els llibres.
El Jaume I,
que ja l'ha llegit
moltíssimes persones,
no és el Jaume I
que m'havien explicat
o que jo m'havia imaginat
a través de l'estudi
de la història
en el sentit més acadèmic.
És una altra persona,
és un altre personatge.
És un ésser humà.
que això és tremendament important.
És a dir,
desmitifiquem
els grans personatges
que en el fons
eren éssers humans
i posem-los
al nostre nivell.
Llavors,
els sentirem
més propers.
D'alguna forma,
amb Jaume I,
hi ha molta gent
que arriba a la conclusió
de dir
jo podia haver sigut
Jaume I.
Per què?
Perquè ja no és el mite
enorme de l'heroi.
És a dir,
hi ha una diferència
molt gran,
per exemple,
novel·les escrites
o una trilogia
i les comparències
sempre són odioses.
Alexandre.
Alexandre ja d'entrada
el plantegen
o el pinten
com l'ésser predestinat
que serà ja
el gran d'això
fill de Déus
i no sé quantes coses.
Jo amb Jaume
vaig fer la inversa.
És a dir,
el pobre nen
desvalgut.
Que no pot aixecar
l'espasa de terra.
Que no pot aixecar
ni l'espasa
i que ha d'esdevenir rei
i a més a més
ha de fer tot el que ha fet.
i ha de rebre
doncs un ensenyament
s'ha de trobar en problemes,
ha de ser capaç
de saltar moltes fronteres,
ha de ser capaç
de fer moltes coses.
És un ésser humà.
Qualsevol de nosaltres
en les seves circumstàncies
potser hauríem aconseguit
fer alguna cosa.
Del que no hi ha dubte
és que vostè s'estima
molt els personatges
que tria
per parlar-ne.
Jo m'he d'enamorar d'ells.
Tot i que tenen
algun de fita
com tothom
però generalment
són personatges
molt atractius
que tenen
una gran part d'humanitat,
són bondadosos
malgrat tot.
personatges
quan els retrata
a través de les seves novel·les
existien personatges històrics.
Jaume I
ha passat per diferents èpoques
fins i tot
per l'alemània nazi
a través dels diferents helats.
L'Arte Gunter-Sard.
Exacte.
Aquesta època
encara no l'havia tocat.
L'època del segle XVIII,
segle XIX
encara no l'havia tocat.
És la primera vegada
que s'acosta a aquesta època.
No és de les èpoques
més senzilles de la història
precisament.
És terriblement complexa.
Per això a l'hora
d'estructurar una novel·la
sense sortir-se molt
d'aquest argument històric
és complicat, no?
Molt, molt.
Terriblement complicat
i més encara
tocant una època
en què van passar
moltíssimes coses
i t'has de reduir
perquè
et trobes
que participava a Anglaterra,
França,
participava a Espanya,
Itàlia estava amb ebullició,
a Alemanya,
tota la part de Prússia,
etcètera,
també bullia de mala manera.
A Rússia
doncs tenia uns problemes bestials.
A Suècia estava pel mig.
És...
o et limites
o si no
et perds absolutament
i llavors faries una bíblia.
En quins més personatges
està pensant
per futures novel·les
i no em digui
que no en té cap pensat
perquè no m'ho crec.
Sí, en tinc pensat, sí.
No es pot avançar res.
No, no.
Doncs no insistiré
en aquest terme.
el problema és delicat
perquè jo sempre m'estimo
parlar del que ja està fet.
perquè el que faré,
no sé si començaré
per aquest o per l'altre
o per l'altre o per quin.
Però en tinc dos o tres
aguitats
i poden ser molt interessants.
Diguem-ne que estan
en una relació
com els nòvios, no?
S'estan coneixent.
Sí.
Ja arribarà a una relació
més seriosa probablement.
Ara,
això sí que m'ho ha de dir.
La trilogia la té acabada
tot i que l'editorial
ja decidirà la publicació.
El segon volum
està acabat,
net i polit,
i està en mans de l'editorial
i en aquests moments
estic amb el tercer.
I en terminis
en quina freqüència
aniran sortint?
Li dic als seus seguidors, eh?
Doncs això depèn de l'editorial.
Jo el que sí que puc dir
és que el meu interès
i tal com vaig planificat
em sembla que ho aconseguiré,
és el mes de juny
deixar acabada la tercera part.
Ara, com sortiran?
Això ja depèn de l'editorial.
De moment tenim aquesta primera.
Els recomanem
que s'acostin
a aquest personatge
a l'Ali Bey
i aquest és el maleït català.
El segon ja tindrà
un altre subtítol
i el tercer un altre.
Els puc dir
perquè els vaig avançar ahir.
És a dir,
aquest és maleït català,
el segon es dirà
maleït musulmà
i el tercer es dirà
maleït cristià.
Passarà per diferents etapes
aquest personatge.
Saps jo que penso
que aquest llibre,
entre altres coses,
a banda de proporcionar
un gran plaer de lectura,
despertarà la curiositat
de moltes persones
acostar-se
a aquest personatge,
el Domènech Badia,
altrament conegut
com a l'Ebay.
Albert Salvador,
gràcies per venir avui a la ràdio.
Gràcies a vosaltres
i molt d'èxit.
Adéu-siau.
Adéu-siau.