Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Si 건ram!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
1700!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És divà!
Fins demà!
Fins demà!
Elиш!
i els diners aquests per començar a fer, que la intenció és fer, donar-li al Maginet una companya.
Està molt solet, no? Sí. Jo en el 96 vaig fer un dibuix d'una tacleta,
després al cap de dos anys vaig fer un, bueno, se va fer un vídeo pel Pacte de Progrés
i sortia Maginet i la tacleta. I llavors doncs volíem que això continués,
parlant amb el com a Maginet i, bueno, tirem-ho endavant i en aquesta exposició
també es presentarà una escultureta petita de la tacleta,
que, bueno, jo ajudava pel meu cosí, que és Josep de Sants, va dir, ajuda'm a fer una...
quasi que no em va ajudar massa, però allò, pues, té un començament,
perquè si es tingués de fer es tindria de tornar a fer. I llavors la vam patinar una mica.
I lo graciós de la inauguració serà que hi haurà una nena vestida de Maginet,
Ai, un nen, perdoneu.
Lo tenim aquí.
Un nen. És una de les nines, aquesta.
Ens han portat una de les nines, gerantina, eh?
La samarreta de les festes.
Mira que maca que és, oi que bonica, es diu tacleta.
I llavors aquí n'hi ha unes quantes, n'hi ha dues de les servades,
n'hi ha una amb la samarreta posada allà i el sombrero de les festes d'enguany
i les quatre colles castelleres perquè no hi hagi conflicte, no les he posat.
Clar.
Que no hi hagués un llibre.
Llavors allí, l'esculturata aquesta, la presentarem en juny amb mi,
una nena que anirà vestida de tacleta.
i un nen vestida imaginada.
Aquesta està molt festiva però està molt moderna, eh?
Sí, tots ho són.
Amb la seva faudilla texana...
Bueno, si t'explico aquesta faudilla d'un sol...
Explica-ho, explica-ho i tant.
Bueno, jo al final ho vaig comprar tot, però aquí precisament no.
Eren uns trossos que havia tallat una vegada, uns tajant els meus,
i li vaig comprar la faudilla.
Això de pantalon.
Doncs escolta, ha quedat de lo més fàcil, eh?
I el de llavor pantalonet també.
I de més, tot allò de més ho vaig comprar perquè jo ja no tenia temps.
Clar, de vegades costa una miqueta per ràdio explicar-ho,
perquè es facin una idea.
Vostè se'n recorden aquelles nines de drap tan boniques
que hi ha hagut tota la vida i que mai han passat de moda,
però amb unes dimensions considerables.
Vestides, doncs, amb la samarreta, amb el mocador de les festes de Tarragona.
És una nina amb una cara preciosa,
amb un cabell també molt bonic, amb els seus llacets.
Bueno, ho veus? Aquest cabell...
És com a moderna, eh?
No és una cosa allò que dius.
Aquest cabell, doncs, és com prefect.
Sí, sí.
Però allí, la meitat, són fets jo, llana per llana,
i anant-li convocionant i anem fent jo escalant-lo,
i anem fent de bonica de peluquera.
És a dir, la meitat.
Tornarem a l'exposició.
Com deia la Rosi, aquestes nines estan a la venda
amb una finalitat molt concreta, com ella ha comentat abans,
a un preu, doncs, home...
Oh, quin preu! Però és que la dinina ho val, eh?
Ja la veurà amb vostès, eh?
I és que vam vestir...
Bueno, aquesta perquè l'he fet jo a la pandilla,
però els a més...
Es per danyetes dels castellers, dos mil peres.
Aquesta va amb bambes, eh?
Aquesta és molt moderna, amb bambes.
Bé, si t'hi vas allà, tots són moderns, eh?
No n'hi ha cap 24.
Està molt bé, està molt bé, molt bona pensada.
I llavors, no sé si dic,
que venem la breu història de la tacleta a dos euros a l'estand de la Rambla.
Són sis vinyetes.
L'última vinyeta és molt bonica,
perquè ella s'està,
té el fons d'un vaginet,
amb el seu capgròs,
s'està posant com si fos un gran sombrero,
el capgròs,
i dient, doncs, que somia, tenim capgròs com el seu amic vaginet.
Tot aquest marxandatge, no ens enganyem,
és necessari, i és importantíssim per la festa,
perquè una miqueta manté aquest esperit
d'anar a innovar i anar afegint elements
al que és la Festa Major de Tarragona.
I bé, el Joan, que s'hi fixava molt en aquesta nina,
t'ha fet gràcia, eh?
Ha dit, mira quina nina més xula.
Totalment, ens hem trobat aquí dues persones
que d'alguna manera ens hem dedicat a fer joguines,
perquè una nina és una joguina,
i el que jo presento també està dins del món de la joguina.
Que són castells.
Són figures de plom que tenen relació
amb els soldats de plom antics.
Llavors, és un projecte que tinc de fa molts anys,
i ara ha sigut el moment de començar a ensenyar a veure
què li sembla a la gent,
perquè això és un projecte.
No és que estigui oferint un producte,
ja segur que el tinc de produir, no.
Ho tinc de veure ara com reacciona la gent
per veure si veig que val la pena posar en marxa
aquest taller de figures de plom.
Això de les figures de plom i aquest projecte i aquest somni,
això segur que et ve de petit.
No ho pots negar,
perquè són aquelles cosetes que tots tenim la fixació.
I aquí té la casa de nines,
que no l'ha tingut mai,
i aquí té la nina de drap.
Tu tenies les figures de plom, no?
Entre altres coses.
Jo amb 10 o 12 anys ja provava de fer soldadets de plom.
Al foc de la cuina de la meva mare.
Mare meva l'has sobretot, eh?
Amb una paella fonia plom i...
I quantes paelles li has de fer mal bé a la teva mare?
No, perquè aguanten bé.
Les paelles de ferro antigues,
les de ferro aguanten.
Molt bé, i escolta,
exactament aquesta,
els soldadets ja els tens,
tens alguns de fets ja.
Bueno, aquestes figures les tinc ja totes fetes,
perquè això s'inaugura el divendres que veig.
Exacte.
Però aquí només mostres castells.
Només castells, sí.
Però no són castells,
no són castells a l'ús, eh?
És una cosa molt especial.
Bueno, he reproduït els 28 castells
que s'han construït fins avui,
en forma de figura típica del segle XIX,
de soldat de plom,
que eren plans.
O sigui, no tenien les tres dimensions,
sinó que eren dos relleus
que vistos de front,
veies la silueta perfectament
i els detalls que hi havien gravats a l'uniforme,
però els vistos de costat eren una planxa plana.
Llavors jo aquests castells els he fet seguint aquesta línia,
que donen un toc popular,
una cosa que no vol ser una gran obra d'art,
no, és una cosa senzilla,
de joguina, d'infantil, quasi.
I és una cosa,
que sent tan vella com és,
és nova,
perquè la gent això no ho coneix.
I és de plom com el seu propi nom indica.
És un aliatge de plom
que porta bàsicament plom.
Com els presentes aquests castells?
Perquè clar,
tenir aquest relleu
i aquesta forma tan determinada...
A més a més que són petites.
Deu necessitar d'un suport molt específic, no?
Sí, bueno, he tingut de preparar
sis vitines com si fos una exposició de joieria,
igual.
Llavors,
de les sis vitines n'hi ha quatre
que estan reservades a les quatre colles de Tarragona,
i reprodueixen tots els castells més alts
que han aconseguit,
cada una d'elles.
I les altres dues,
hi han reproduïdes un total de sis colles més,
que són les sis colles principals de Catalunya,
amb els castells més alts que s'han fet.
No s'ha fet mai una col·lecció d'aquestes característiques, Joan?
A mi no em consta que s'hagi fet.
S'han fet castells,
però sueltos, no?
Perquè tenen molta dificultat
de reproduir els castells.
Llavors,
es veuen,
si vas a Vilafranca
o aquí en moltes botigues als aparadors,
veus castells que són de resina.
Que és allò del souvenir,
més aviat, no?
Sí, que és una mica cutre, no?
Perdó.
Sí, sí.
Escolta,
és com el torero i la flamenca,
se'l van les distàncies,
però si està fet així, d'aquesta manera,
clar.
Perquè volen tindre una qualitat artística.
En canvi, el que he fet jo,
com ja no parteixo d'aquesta base,
que és una cosa popular,
és una joguina,
que això els que coneixen el món de la joguina
ho veuran de seguida,
que segueix la línia aquesta del segle XIX,
dels tallers catalans que feien soldats de flora.
Ja, ja.
Jo crec que ho has dit al llarg de la conversa,
però a mi no m'ha quedat la dimensió,
les dimensions...
Sí, les dimensions van des del pilar de 5,
que és el més petit, que fa 7 centímetres,
el 3 de 10, que fa uns 15 centímetres.
Déu-n'hi-do.
Estarà aquí a la Rambla?
Sí, sí, aquí al costat mateix.
Amb les seves vitrines,
a la Roser també li crida molt l'atenció.
També hi haurà un cartell explicatiu.
No, és que ara pensava que hauràs tingut molta fenya.
Sí, molta fenya.
Perquè és petit, per fer una figura sola,
però fer tot el castell...
I més tenir en compte els 28 castells diferents,
que són reproduïts,
perquè a les colles hi ha molts castells repetits, no?
Perquè tant la colla jove com els xiquets de Tarragona
han fet pràcticament els mateixos castells.
Llavors, en el conjunt de l'exposició només hi ha una varietat
de 20 castells diferents.
Però n'he fet 8 més, que són altres castells,
que les colles que presento,
doncs, ja són massa petits per elles, no?
Representa i queden fora d'aquesta mostra.
Home, tradicionalment els soldadets tenien
fins a l'últim detall.
Avui en dia encara es continuen fent soldadets de ploma,
però ara en un altre estil,
més de col·leccionisme,
però una de les particularitats d'aquest tipus de joguina
és el detall.
Clar, a fer aquell detall d'aquella mà, d'aquella galeta,
d'aquell peu, d'aquella arruga del pantaló...
Això ho he anat fent durant 5 anys, eh?
a ratos.
És que clar.
Entre mig m'he passat etapes...
5 anys has estat, Joan?
Perquè no m'ho he pres seriosament,
perquè mentre ho he estat fent,
em pensava que estava fent el Ruf.
I fins que no vegi com reacciona la gent,
no sabré si haurà valgut la pena.
Ho has ensenyat a algú, ja?
A molt poca gent,
però als pocs que ho hem vist els hi han agradat.
I d'aquests que ho hem vist hi ha castellers?
Sí, sí, sí.
Ja me'n volen comprar tots, però...
És que posar en marxa la producció aquesta és molt costós.
Jo és el que t'anava a dir aviam,
ja ho deies a l'inici de la conversa,
que això no està fet amb ànim de lucre ni de bon tros,
però tu ets conscient, per l'experiència de les teves obres anteriors,
que hi ha una demanda.
Un cop presentes una obra amb aquest aire de coses,
elements tradicionals de Tarragona,
sempre tens una demanda posterior
i t'has de plantejar fer una producció destinada a la venda.
Això és el que vull decidir ara aquí amb aquesta exposició,
perquè llavors he de fer una inversió bastant important,
perquè fins ara això ho feia amb una fàbrica
que em deixen treballar amb les màquines que tenen ells,
però no puc continuar així.
M'ho han deixat fer durant aquests 5 anys per amistat,
però no puc ara continuar.
Llavors ara he de decidir si comprar un equip complet
de fundició d'aquest tipus, que val molts quartos,
i s'han de vendre molts castells per pagar-los.
Quant hi pots estar en un castell d'aquests?
Un de mitjà, que no sigui ni el més petitet ni el més complex?
Això és un altre tema que encara no coneixo,
perquè fins que no s'entri a la línia de producció real
no sabrem realment el que costa de fer.
Però cada castell com a mínim un parell d'hores de feina hi surt.
Aquí una mica la tècnica, per sobre,
que nosaltres no som experts,
però per fer-nos una idea de com funciona l'elaborar un castell
amb aquesta aleació de plom, que deies?
És que, bueno,
es tracta de fer uns motlles que són flexibles,
com uns discos, no?
I llavors, que tenen un forat central,
i llavors el disc aquest s'adapta amb una màquina
que es diu la centrifugadora.
es posa a girar a gran velocitat i per aquest forat se li aboca el metall líquid
i per la força centrífuga s'escampa el metall per uns canals que hi ha dins del disc
cap a les figures i s'omplen les figures.
Però bueno, el fet de la fundació és el de menys en aquest cas.
Aquí el que compta és la pintura,
amb aquesta classe de figures.
El que costa és fer els models i fer després la pintura.
el procés de fundació és el de menys,
però és el que fa falta la maquinària aquesta tan cara.
Si ara penso la ratlleta aquella de la camisa,
és present la ratlleta?
Sí, sí.
Mira, dius, tira, tira, cola de lila o de vermella o el que sigui.
No, no.
Es fa algun de truco, però bueno,
amb un tira líries.
En aquest terreny entra també la Roser, no?,
que té experiència en la cosa de la pintura i del dibuix i de tot plegat, no?
Però és una cosa que sí.
És que tu ho inventes, quan no saps te surt.
Clar, clar, dius, aquí hem de trobar la solució com sigui, no?
I la trobes.
Em faria il·lusió que tingués bona sortida,
perquè és una il·lusió meva de molt petit, no?,
de fer figures de plom.
És una tonteria, però bueno.
Home, tonteria, tonteria.
Jo crec que sí, que tinc de ser.
Sí, clar.
A mi m'heu deixat ja, mira, i he tornat a la infantesa.
Entre la nina, aquesta enorme de dravi,
els castells de plom del Joan,
jo ja, mira, encantada de la vida, eh,
de tot aquest tipus d'objectes.
De fet, s'ha notat moltíssim aquest interès per la gent de Tarragona,
per elements, per reproduccions d'elements tradicionals, de la cultura.
En el cas del camp de la joieria, no?,
aquella cosa de la reproducció romana, festiva,
en el camp del dibuix i de la pintura.
Sí, perquè ella fa això.
Oh, i tant.
Tothom aquí a Tarragona té algun element del Joan,
una arracada, un penjoll?
Jo no, però jo vaig donar a la meva cosir unes arracades d'ell,
que són sols de frisso.
Mira, tots portem alguna cosa.
I tothom li pregunta.
Tothom se li enamora aquelles arracades?
I això, quan vas pel carrer i veus que,
més o menys, tothom porta algun element teu, Joan?
Ja que aprofitem que estàs aquí, t'ho preguntem.
Sí, bueno, tampoc és tothom, eh?
No, tothom, molta gent, deixem-ho així, molta gent.
Sí, no, això fa gràcia.
Fa gràcia, no?
I allà ho dient dir, mira,
què et porta alguna cosa de l'esquerra?
I sobretot, més que a Tarragona,
que ja ho trobo normal, és quan vaig fora, no?
Que també t'hi trobes.
L'altre dia em va dir una clienta
que estava a l'aeroport de no sé on,
dels Estats Units,
i una hostesa de no sé quina empresa
duia una joia meva.
Dic, carai, això és bonic, no?
Déu-n'hi-do, t'ho diràs, clar que sí.
Sí, sí.
Molt bé, i com veieu la festa?
Com es presenta?
Sota vosaltres amb molta feina?
Perquè, clar, a banda de la feina normal,
tota la preparació de les exposicions.
Bé, jo molt atabalat, no?
Sempre, quan arriba a Santa Té,
clar, el que tinc ganes és que passi,
perquè ja m'hauré tret del damunt
d'obligacions que tinc, no?
Que en tens unes quantes, no?
Sí, encàrrecs, la gent aquests dies,
doncs sempre fan, hi ha tendència a fer regals,
i hi ha molta feina.
I tu, Roser?
Jo, doncs, un any serà molt diferent,
perquè m'atindré d'estar a l'exposició
a molta estona, però als altres anys,
doncs, per fer aquest treball,
doncs, he fet un disbarat de fotos.
I l'any passat, que van fer els nanosclonats
i van canviar els vestits,
doncs, torna a fer una altra vegada més fotos,
fes detalls, perquè et tiràs de llum,
a la millor aquell vestit se veu vermell,
i de prova veus que és rosa,
i fer el detall de tot.
I en guany, doncs, això no ho podré fer,
perquè estarà allà dins,
però, bueno, serà molt maco,
i a suposo el divendres amb tots els nens,
que a mi m'encanten,
doncs, ho passarem molt bé.
Però estarà molt bé que estiguis allà,
perquè, així, qui vulgui preguntar,
informar-se, conversar amb tu,
doncs, ho podrà fer, eh?
I això també agrada molt, no?
De la persona que és artífex, artística.
Sí, sí, sí.
i cartells,
doncs, quan reparteixo un cartell,
que no s'hi puc repartir.
Doncs, a tothom li dono tota l'explicació,
és que ho visco.
Ho disfrutes.
Molt bé.
Ho disfrutes molt.
Doncs nosaltres t'agraïm molt que hagis vingut avui,
perquè a més sabem que has abandonat
el muntatge de l'exposició per venir aquí.
i t'ho has preguntat a mi?
No, és que me'n tinc d'anar.
I ara, doncs, ja et deixarem que tornis a la teva feina
i, al Joan, també tenim moltes ganes de veure les vostres exposicions.
El divendres s'inauguran totes dues,
com altres de les que en parlarem.
Avui n'hem volgut posar l'accent en aquestes dues
per la particularitat que vostès, doncs,
han pogut descobrir,
esperem que hagi estat així al llarg de la conversa,
amb la Roser Marqués i el Joan Serramià.
Molta sort i enhorabona.
Moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.