Molt bon dia, Carme.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la trucada.
Encantada.
Deus estar molt estressada amb aquestes vides que porteu les dones del TV Teatre, no?
Ara una mica més relaxada, eh, ja.
Perquè hem estat molts mesos en el poliorama i ara fem això, gira per Catalunya
i tenim bolos els caps de setmana, però durant la setmana, escolta, això sí que és vida, eh.
Això sí que és vida, no haver de treballar i arrossegar-se pels escenaris del món.
Escolta, una cosa, Déu-n'hi-do l'expectativa que ha creat la vostra arribada a Tarragona,
perquè és que agradeu moltíssim i me'n comentaven des del Teatre Metropol
que la venda d'entrades tan bon punt es van posar,
doncs que molta gent ja havia mostrat el seu interès per anar-vos a veure el teatre.
Sí, ara fa uns moments m'ha enviat un missatge el Dani, el Dani López Oroz,
que és el mànager, dient que estaven exhaurides les localitats de Tarragona.
Sí, sí, però des de fa dies ja, eh.
Doncs mira, estem... Bueno, jo estic bastant sorpresa, però encantada de la vida.
I és curiós que quan esteu a l'escena, de vegades sou unes histèriques,
unes malparlades, unes no sé què, i caieu bé, eh.
Fixa't quina cosa, si tot això que feu ho féssim a la vida real,
que malament que cauríem, no?
Suposo que és perquè no només fem això.
Per això.
Fem això, llavors, és com en una pel·lícula o qualsevol,
quan tu veus un personatge, pot ser un personatge que se't fa repelent en un moment donat,
però si li veus l'altra cara, que tot això no és més que humanitzar un personatge,
perquè tots a la vida tenim diverses cares, no?
Som repelents a vegades, cridaners i malhumorats,
i a altres moments som tendres i fantàstics, no?
Quan sortiu a l'escenari ens trobem davant de determinats estereotips
de dones contemporànies d'aquesta època,
en què, com bé deies, poc o molt, totes ens hi podem identificar,
si no en la seva totalitat, si en algun dels seus aspectes.
Et sembla que repassem aquests models,
i així expliquem una miqueta de què va l'obra?
Sí.
Tenim, doncs, una depressiva, per exemple, no?
Sí, que ho veu tot negre.
És d'aquestes que encara que li passin coses afortunades a la vida,
ella ho veu sempre tot negre,
inclús el camí que tria,
a moments que la vida et dona l'oportunitat de triar,
o t'ofereix coses meravelloses,
doncs ella tria,
o ho abandona,
o tria el camí pitjor,
perquè és el que està acostumada,
i no pot fer-se la idea que li passi alguna cosa bona, no?
Aquesta és el paper que representa l'amament duc, no?
L'amament duc, sí.
Després tenim la Marta Pérez,
que és l'agressiva.
Sí.
Aquesta, buf, és una cosa.
Terrible. Aquesta sí que cau bé, tot i dir el que diu,
i ja té mèrit, eh?
Perquè, bueno, és allò d'aquestes que està tot el dia cridant
i no suporta ningú, diguéssim.
Que també en tenim, d'això, a vegades.
Ja, una miqueta.
L'Agata Roca és la presumida.
Sí, d'aquestes que, bueno, comença operant-se una miqueta els pits
i després la boca, el nas, tot.
Al final acaba operant-s'ho tot,
no s'assembla res al que ella era abans,
però, bueno, està encantada de la vida,
perquè vol ser perfecta, segons ella.
Tu fas d'ingènua.
Sí.
D'aquestes que seria una mica l'altra cara de la moneda,
de la depressiva,
és una que li està tot bé.
Bueno, ella vol ser feliç, peti qui peti,
i li passi el que li passi.
vol ser feliç i ho serà.
I llavors ja li poden venir desgràcies
o li foten per tots els costats,
però ella, no, no, no,
tot ho recicla, com de dir, no, no,
mirant al costat positiu i no passa res.
És una mica boleia, una mica, eh?
I em falta la Míriam,
que aquesta fa d'estressada.
D'estressada.
Aquesta també en tenim d'això moltes vegades, no?
D'aquestes que vol arribar tot,
vol fer-ho tot,
vol ser una dona perfecta, una mare perfecta,
una treballadora perfecta
i que no se li escapi res,
vol ser imprescindible
i arribar a tot, no?
I ho aconsegueix,
és molt organitzada i ho aconsegueix.
Tots aquests perfils
s'ajunten en un escenari.
De quina manera es relacionen?
Si és que es relacionen...
Com s'estructura l'obra?
Bé, ho explico,
però no puc explicar-ho tot.
No, no, fins allò ho puguis explicar, no?
Fins allò ho pugui dir.
Aquests personatges es troben
en un moment puntual de la seva vida,
per un fet que els hi ha passat
es troben en aquest lloc, diguéssim,
i llavors decideixen, doncs,
no saben molt bé què hi fan allà,
però decideixen això,
repassar les seves vides
o a veure quin punt tenen en comú
i què els ha dut allà, no?
I llavors un cop,
això és quan venen els monòlegs després,
i un cop descobreixen, doncs,
què han fet allà,
perquè estan allà,
cada una pot tirar cap a un cantó,
cap a un altre.
Aquest espectacle parla de dones
perquè nosaltres som dones
que estem allà fent-ho,
però no perquè els personatges,
les tipologies de personatges
no puguin haver-hi homes, també així.
Jo penso que sí,
potser el que està una mica més allunyat
seria l'estètica,
però cada vegada s'hi acosten més, no?
L'obsessionat per l'estètica.
Llavors, parlem de perfils humans, jo diria,
i llavors aquesta rivalitat així,
a moments hi és,
i d'altres moments no,
però penso que hi és també una mica
per l'estrès de la situació en què es troben,
no pel fet que siguin dones
i que es facin la punyeta.
També penso que és un tòpic això,
perquè nosaltres,
no com a personatges,
sinó com a persones,
som dones
i portem ja 12 anys juntes
i la mar de bé.
12 anys,
i curiosament allò de T de teatre
sovint s'explica, no?
I segur que l'heu explicat moltes vegades,
que és la vostra afició al T, justament,
el que va fer triar aquest nom, no?
Sí,
hi havia el doble joc, no?
Del T,
perquè era quan ens trobàvem
per parlar de teatre
o per assajar coses
o per mirar coses que havíem trobat,
doncs preníem T,
i era el T
i la T de teatre.
En el seu dia parlaves,
ara feies referència a aquell inici,
com que de l'obra no podem parlar gaire tampoc,
que s'ha de reservar a l'escenari,
i quan parlaves d'aquell inici,
de fet,
vau fer una aposta força valenta
en el món del teatre,
que era tirar endavant,
doncs muntar companyia,
anar fent aquí i allà,
no?
Perquè no és un món,
com d'altres,
fàcil, no?
Sí,
bé,
allò de muntar companyia
va sortir arrel
dels petits contes misògins,
que va anar molt més bé
del que ens esperàvem.
Va sortir una mica
tot plegat allò
sense proposar-nos,
allò de dir
ara farem una companyia
de cinc dones,
no sé què,
no,
va ser allò de dir
mira,
no ens coneix ningú,
ens anem trobant,
prenem el te
i vam,
mira,
va aparèixer el Pere Sagristà,
ens va portar els petits contes misògins,
ah, mira,
doncs els anem provant i tal,
anem fent,
i al final vam dir
per què no fem un espectacle d'això?
Vale,
mira,
ens van deixar a la cuina
del teatre,
de l'Institut del Teatre
i ho vam presentar allà
i, bueno,
va ser un èxit,
la gent li va encantant,
tossiesmada,
ens van contractar,
bueno,
vam anar a Tàrrega,
a Tàrrega va ser,
bueno,
el Nova Mas,
o sigui,
una cosa,
tothom en parlava,
els altres al·lucinades,
evidentment,
i d'allà ens van contractar
al Mercat de les Flors
i llavors va ser
quan ens vam formar
com a companyia,
però una mica va ser,
bueno,
no sé si dir-ne casualitat o què,
però va ser allò,
passet a passet,
no era un objectiu.
Rondant pels teatres,
us vau fer prou conegudes
a les persones
que tenen aquest encert
d'anar al teatre sovint,
però, vaja,
vau assolir
una popularitat important
a través de la sèrie Jetlag,
no?,
que ja tothom us identifica,
afortunadament no us ho identifiquen
com a Jetlag,
sinó té de teatre
que feia Jetlag,
que ja és important això,
no?
Està bé,
sí,
és molt important.
Home,
el poder que té la televisió
és espectacular,
perquè,
en una obra de teatre,
doncs,
igual et veu en una tarda,
et veuen 600 persones,
que ja són moltes,
però,
clar,
amb una mitjoreta
que surts a la televisió,
amb hora punta,
doncs,
et veuen milers,
milions de persones,
no?,
i és increïble,
vull dir,
el que passa
que estem bastant contentes
per això,
que sí que hi ha
un potencial de gent
que ens ha vist
només amb Jetlag,
però també hi ha
molta altra gent
que t'ha vist a Jetlag,
però que també t'ha vist
al teatre,
o si més no,
n'ha sentit parlar,
no?,
el que a nosaltres
ens agrada molt
perquè on ens hem deixat
les castanyes realment
és en teatre
durant molts anys
i voltant
per tot arreu,
no?
I la voluntat,
m'imagino,
que és continuar
després d'Això no és vida
i esteu barrinant
algun nou projecte
o de moment esteu
amb aquesta representació?
Després d'Això no és vida
gravem uns capítols més
de Jetlag,
el mes d'abril,
maig, juny,
gravem 13 capítols més
i després,
al setembre,
hem d'acabar encara
gira per Catalunya
i després,
cap al gener del 2005,
doncs,
s'està mirant
a veure a Madrid,
a veure si
podem anar
a algun teatre d'allà.