Fem una tertúlia una mica ordenada, però ens han arribat els representants més veterans
de l'Ajuntament de Tarragona de fa 25 anys i de manera ininterrompuda.
Han arribat aquí entre nosaltres, sobretot m'han apuntat un d'ells,
serà discreta que no parlem d'edat sinó de recordar, però sense esmentar la cronologia.
No sabem ben bé aquesta coqueteria, però en fi, nosaltres serem en aquest sentit delicats
i no comentarem els temes d'edat.
Senyor Joan Miquel Nadal, molt bon dia, benvingut.
Bon dia, 53.
Molt bé, doncs perfecte.
Senyor Josep Anton Burgessé, molt bon dia.
Cal dir els anys, bon dia.
Ah, jo 51.
És més jove que el senyor Nadal, per tant va entrar més jove aquí a l'Ajuntament.
Tots dos van entrar com a regidors.
Actualment el senyor Nadal, com vostè sabe, és l'alcalde de la ciutat.
El senyor Josep Anton Burgessé, encara és regidor de l'Ajuntament de Tarragona,
tot i que des de fa poques setmanes, podríem dir-ho així,
és el president de l'autoritat portuària de Tarragona.
I jo tinc entès, si no m'equivoco, i si m'equivoco vostè em rectifica i ja està,
que una mica la voluntat era complir aquests 25 anys, no?
Allò perquè és bonic, no?
De dir, mira, el quart de segle, no?
Una voluntat personal.
Senyor Nadal, per favor, deixi'm moderar en condicions.
Senyor Nadal.
Era que no em quedessi al sol amb els 25 anys.
Una batalla que tenia personal era que...
La foto?
Que hi hagués només el Joan Miquel Nadal que fes 25 anys, doncs em molestava una mica.
Clar que sí, ja diria, o tots dos o...
Perquè per un mes o dos no podia permetre-ho, no?
I per tant vaig demanar permís al meu grup perquè em deixés almenys ser tan antic en els 25 anys com ell, no?
I aleshores em va autoritzar i és veritat, o sigui, un cert pique amb els 25 anys sí que en tinc.
El que passa és que ell, si les coses de la salut i de la política, que espero que siguin bones,
doncs ell continuarà l'Ajuntament i jo no.
Segons ha dit, sempre una mica més només, no?
Per tant, em guanyarà, o sigui, em guanyarà.
Com a mínim em guanyarà dos anys o tres.
Aquell no em volia deixar complir sols els 25 anys, si ho he dit.
És veritat.
Però, senyor Nadal, en el fons ja li agrada a vostè que el senyor Burgessé s'hagi quedat per aquest aniversari,
perquè, vaja, entre vostès, malgrat les diferències polítiques, externament sempre hi ha hagut una bona relació, no?
No hem deixat mai d'estar barallats.
Per això li dic.
Això es tracta, això és una bona relació política.
Hem tingut èpoques millors i pitjors, però jo crec que haverà 25 anys junts.
Escolti, com els matrimonis de tota la vida, eh?
Tampoc cal, tampoc cal, però és veritat.
El Tomàs, mentre escoltàvem la música de l'Ossamalla, ha començat a explicar una anècdota.
He dit, escolta, explica-la quan estiguem en antena, de quan va veure Josep Anton Burgessé,
perdoni, amb 25 anys més, menys, com era la cosa, Tomàs?
Ara, mentre estava precisament mirant fotocòpies de paper tèrmic, recuperades en paper normal,
perquè si no estaria esborrat, podria dir que tenien aquell to.
Jo recordo un matí que estava a la porta de l'Ajuntament, jo estava al gabinet de premsa llavors,
i entrava a les 10 o 14 al matí amb camisa blanca i texans.
I el guàrdia a la porta, diu, vostè d'on va?
Diu, és el concejal.
Diu, una mierda.
Així tal qual, no?
Clar, és a dir, els regidors fins aleshores anaven a la jaqueta dalt, clar.
A veure, deixa'm que t'expliqui una cosa, ja que ha situat-se fa 25 anys i fa 28 anys,
però no fa molt de temps, fa, jo diria, uns 10 o 12 anys,
vaig anar a Camp Clar, un dissabte a la tarda.
I aleshores anava, no anava en camisa blanca i texans,
però sí que me'n recordo que anava en texans i no sé si portava un jersei o una cosa d'aquestes.
I entro allà i una senyora que estava amb el centre cívic, la part de baix,
diu, oiga, diu, vostè és l'alcalde?
Digo, sí senyora, sí, sóc l'alcalde.
Dice, pues vostè no va vestidor d'alcalde.
I des de llavors mai he deixat de portar, sempre que ha convingut, la camisa i la corbata.
Per això li va passar amb això, si s'hagués trobat la senyora...
Senyor Borgeser avui porta corbata i vostè no, curiosament.
Perquè jo vinc de fora avui i ell està a casa.
O sigui, aquest és com si estigués...
Home, també és casa seva, eh, senyor Borgeser, també és casa seva.
Però jo vinc de fora avui.
Ah, també és veritat.
Jo és que m'he tingut que enxecar aviat avui.
Les perdenyes i el batí, no?
A veure, el que és veritat, l'anècdota, jo no la recordava que deia el Tomàs,
però sí que és veritat que els temps, com deia el Miquel, són diferents.
Però a mi no va tardar massa temps en què algú, no recordo qui, em va dir
tu no pots anar amb texans a l'Ajuntament.
Algú t'ho havia dit.
Algú m'ho va dir, no ho recordo aquí, però algú m'ho va dir imperativament.
Em va dir, escolta'm, els texans som per portar un dia de cada dia,
però no per anar sempre, no?
A més perquè jo vaig entendre al cap dels anys, eh, el que diu l'alcalde.
El ciutadà vol que les seves autoritats,
és a dir, l'autoritat, els seus representants polítics,
també els representin amb dignitat.
I la dignitat és anar vestit com els cànons habituals, no?
Diuen, escolta'm...
És un tema de respecte cap a la institució, probablement.
Del murat, per tant, l'alcalde pot anar,
i els regidors poden anar sense corbata,
naturalment que poden anar,
però si vas en acte oficial, els cànons diuen
que has d'anar, el representant públic dels ciutadans
ha d'anar ben vestit.
Clar, però no ens enganyem, fa 25 anys era un signe, també,
és a dir, no era una qüestió de comoditat personal,
sinó que també volia ser un signe,
i estava carregat de simbolisme, aquesta imatge,
anar amb uns texans i una camisa blanca,
que era aquest simbolisme de progressisme,
de l'època, de trencar una mica amb els mollos.
En el seu cas, potser no.
Era una manera de viure.
Però no em negaran que també formava part d'això,
fa 25 anys.
Sí, però tampoc tant, com diu el Josep, tampoc tant.
Mira, jo he anat tota la vida a treballar d'abducat,
i aleshores he tingut d'anar tota la vida
amb camisa blanca i corbata negra,
perquè abans els judicis eren camisa blanca i corbata negra.
I aleshores, a la que t'atreies l'uniforme de treball,
pensaves anar més còmode, no?
Com deia ell, com es anava en aquella època.
Però vam tardar poc temps en donar-se en compte
del que ha dit ell, que també era el nostre treball aquest
i que necessitàvem representar la institució
i que aleshores aquella manera de vestir
donava la sensació que no...
La gent, quan va al Ciutadà Nomal i Corrent,
quan va a un acte especial, una boda, un mosqueta,
no es muda, doncs vol que els seus representants
vagin mudats.
Hi ha un altre, l'alcalde Requesens...
Deixarem el tema faixori tendències
i entrarem en altres temes.
L'alcalde Requesens, per exemple,
quan va veure una fotografia seva
inaugurant una plaça, un barri, no sé, la granja,
que hi havia un cònsul de Guatemala
o de, no sé, un país centroamericà
que anava amb tratge
i ell amb el mambo que portava sempre
clava a dir, hòstia, m'he de fotre corbata.
El Tomàs s'ha recordat més
el que fer cronista d'aquella època...
No, no, i saps les anècdotes,
fins i tot amb les mateixes paraules
que s'expressava, qui s'havia d'expressar.
L'alcalde Requesens, que me les guardo.
Una de les coses més típiques d'aquella època
era la fotografia on sortia aquell antic periodista
que sortia a totes les fotos.
És a dir, va canviar el règim...
Ah, senyor Roca García.
És a dir, va canviar el règim
perquè, en el fons, nosaltres el que vam viure
és un canvi de règim total i absolut.
Cada un el va viure amb uns nivells
i aquí es va viure un canvi de règim.
Però el que es conservava,
vosaltres se'n recordeu,
era la foto de la presència del senyor Roca García
ubicat en el lloc ideal.
És a dir, no hi ha cap fotografia dels anys 80 cap enrere
que no sorti un senyor, que es deia el senyor Roca García,
que era del diari de Tarragona
i sempre treia...
Però, perdó, el diari de Tarragona no?
El diari espanyol.
No, tampoc.
A la Vanguardia i a no sé on més,
mai hi havia estat el diari de Tarragona.
Ah, no?
Curiosament, mai?
Bueno, és que sortia les fotos del diari de Tarragona.
El que recordo ja, no sé si en aquell moment o posteriorment,
era el de la Fuente Torrón.
Sí, exacte.
La fotografia d'ells...
Potser la veia amb el diari de Tarragona.
Un icono d'aquella època des del punt de vista periodístic
era el senyor Roca, amb les seves característiques físiques
molt determinades.
Era com buscar Wall-E.
En el banc de premsa de la sala de plens tenia el seu lloc.
Correcte.
Això també va canviar, el nivell de premsa.
Va canviar, va fer un canvi radical, clar, evidentment.
Tot havia de canviar.
Tot havia de canviar.
És generacional, també és la proveritat.
naturalment.
Però fa 25 anys era tot molt més...
Prou complicat va ser en aquella època.
És que potser ara es veu en frivolitat,
però va ser uns moments complicadíssims en tots els sentits,
que no va ser tan fàcil.
Ara s'escriu...
Clar, claríssim, en llarg del matí que va tenir moltes dificultats aquest canvi.
A dos anys del Tejerazo.
No, no, aviam, va ser un període realment...
Abans se deia el Tomàs, el tema dels guàrdies, vam tenir una manifestació de vaga,
una manifestació per part de la Guàrdia Urbana,
que determinats elements de la Guàrdia Urbana
estaven molt llegats a l'extrema dreta en aquest moment, no?
I jo vaig anar corrent un altre regidor, jo, l'Enric Oliver, curiosament,
i jo vam anar corrent davant de la Guàrdia Urbana,
que ens perseguia, siguin regidors, per donar-nos petades.
I en un dia...
I en un dia...
I en un dia de les forces armades, doncs, al quartel vam anar...
Jo diria que va ser el primer dia de les forces armades del 79, del 80.
I vam anar allir, escolta'm, ens van anar a corralar sectors de l'extrema dreta local.
Era perillós, aleshores, dedicar-se a la política municipal.
Coneguts, sí, que els veiem pel carrer, ens van anar corralant la cafeteria
i ens van insultar, sobretot perquè ens deien que què feia amb ell nosaltres.
Jo vaig anar una vegada a la Guàrdia Civil, devia ser a la mateixa època,
i el primer que m'ava a dir, dice, la independència no la tendréis nunca.
Jo en aquell moment me vaig quedar una mica així, com que soc bastant sec,
me'l vaig quedar mirant, i a més tinc un pèl de mala llet,
diu, usted lo que hace es saludarme militarmente.
I es va esgarrifar, aquell tio em va saludar, i jo estava més esgarrifat.
Ho deia per això que deia, un aspecte als temps difícils, no?
O sigui, bueno, són els anys que vam viure tots els...
Sí, però aviam si em contesta.
Abans, parlant amb els caps de llista, persones ja d'una certa edat,
d'una certa experiència, que evidentment no estan en la política activa,
eren temps difícils socialment.
A mi el que m'agradaria centrar una mica també el tema,
en la feina que vostès feien a l'Ajuntament.
La inexpertesa, la qual ha sortit moltes vegades al llarg d'aquesta taula rodona,
no hi ha escoles per fer regidors.
Nosaltres vam fer un curset abans.
Per això, un curset ha sigut a distància.
Nosaltres, abans de ser regidors, vam un funcionari,
un alt funcionari de l'administració, ens va reunir dos caps de setmana
i ens va fer tot un curset d'un llibre que era la pràctica de la política municipal.
Això ha sortit. Abans l'han anomenat com el manual del regidor,
el manual del concejal.
El manual del concejal.
El magnífic era que després de les dues setmanes de classe,
el manual véns aquí, agafes el manual sota el braç
i res s'assembla al que t'havien explicat.
Però digui'm una cosa, les eleccions van ser el 3 d'abril.
Les eleccions van ser el 3 d'abril i l'Ajuntament es va constituir el 19.
Aquest curset el van fer en aquest període?
Ells sí, jo no.
Vostè no va fer curset.
Nosaltres vam fer un curset de manual.
Recorda alguna de les coses que deia aquell manual?
Del que deia l'Ageix, del que era el Pla General d'Urbanisme, etc.
Perquè a més hi havia gent en els grups municipals
que tenia més o menys experiència en la lluita
o en el treball polític anterior,
però els que eren nous, que venien de...
Doncs aquests li feien un curset, va ser molt divertit.
De fet, a veure, hi havia persones que havien tingut alguna relació
amb el món jurídic i aleshores alguna idea teníem
del que era una estructura municipal.
Però el manual del regidor es va completar
quan el dia que vam arribar aquí, el dia 19,
el Souto, que és mort, que va ser secretari d'aquesta corporació,
el senyor Souto, ens va donar un paper
amb el que deia tot el que teníem que fer.
És a dir, s'adractava que se levantarà del sitio
i s'anirà a jurar.
I quan jure, després volverà al sitio.
I no sé què, posava tot el que tenies que fer
amb el dia de la votació.
Jo recordo que el Joan Maria Recassens,
en diu de vegades, que el primer dia que vam entrar aquí,
ens vam reunir i ell va dir,
i ara què fem?
O sigui, jo no el recordo, eh?
I ara què fem?
I ara què fem?
Bé, doncs que vingui el secretari.
Vingui, saludar la gent, la junció.
Quines responsabilitats tenien vostès?
Recordem els oients més joves.
Jo, com era més jove que el Joan Miquel,
me van donar joventut i esport.
Bé, això.
Senyor Nadal, serveis públics era?
Jo tenia la brigada municipal i serveis públics.
I t'explico una cosa divertida.
Ara què fem, que diu el Josep,
em vaig anar a l'empresa municipal,
del servei municipal de Pompes Fonebres,
que estava allà, aquell carrer estret,
que ara no me'n recordo.
El Passeig de Cobos.
El Passeig de Cobos.
El Passeig de Cobos.
I vam entrar uns quants allà,
jo era el president de l'empresa en aquell moment,
i el gerent me va voler...
A més es deia Pompes Fonebres.
No me'n recordo ara.
Seguint la terminologia de l'època.
No, serpció més ara.
També es deia així.
No, no crec que es diguis així.
En fi, no té més importància.
I entro allà i diu, escolti'm una cosa,
diu, vostès no sé què,
tal, bueno, total que el senyor que estava allà,
molt amable, molt simpàtic i molt divertit,
diu, tal, vostès no saben res,
vostès no saben el que és això,
vostès no saben el que és això,
a vegades jugava en aquesta carta,
que era una carta molt infantil en determinats moments,
diu, i ara li ensenyaré tots els taûts que tenim aquí.
Dic, ah, molt bé, doncs ensenya'm els taûts.
La veritat és que a la mort i a aquestes coses
no m'afan relativament...
I m'aporta un taût, un taût, un taût,
i m'ensenya tots els taûts que tenim.
Diu, i aquest és el taût Carrero Blanco.
Que era el model Carrero Blanco.
No, model Carrero Blanco.
El model Carrero Blanco era una mica més ample
que els altres, i a més tenia coixí.
coixí, de la part darrere.
Diu, i vostè que és tan valent,
diu, que no s'hi posa dintre.
Dic, home,
el fotut serà quan me posin dintre mort.
Doncs me'l vaig posar dintre del Carrero Blanco
per demostrar que...
Per demostrar que no tenia por.
La sensació que es té quan tancen la caixa...
Ah, que el van tancar la...
Sí, la sensació que es té no la desitjo amb ningú,
perquè vaig pensar, si aquells tiosos ara no obren la caixa...
En la línia de la responsabilitat de govern,
la seva seva seva fora més agradable,
perquè el màxim que arribaria en aquest sentit
fora ballant alguna rebella,
o participar en alguna de les activitats, no?
No, participar sí,
però nosaltres vam enfrascar en aquell moment
en una cosa que era el Consell Municipal de la Joventut.
De la Joventut,
amb una representació amplíssima de tota la societat.
Jo era una assemblea en què hi havia gent des de l'OGE,
la Organització Jovenil Espanyola,
que encara que hi ha algun representant per la ciutat de Tarragona...
Fins a algun d'aquests partits d'esquerres que...
No, i va ser graciós,
perquè recordo una anècdota que de regidor també va entrar el Pepe Estrada,
el que era líder de comissions i ara és de la CGT, no?
Crec que és de la CGT encara,
és líder de la CGT, no?
i aquell un dia, en una assemblea,
va començar a parlar de que la democràcia,
la democràcia i l'antic règim,
es va començar carregada del baix a l'antic règim,
el franquisme, no sé quants,
i el representant de l'OGE,
que no diré qui és ara perquè no els tenim...
No cal dir-ho, o sigui, no cal dir-ho,
es va aixecar i ens va armar un lio
dient que què ens havíem cregut nosaltres
aquí despoticant del règim anterior.
O sigui, en una assemblea de gent jove,
aquest personatge no és un...
Precisament és una persona que ara té...
doncs deu tenir 60 i pico d'anys,
ja no era jove, encara que representava l'OGE,
ja no era jove, no?
I ens va fotre un lio, o sigui, una bronca,
que en un primer moment em quedaven tots impressionats,
van dir, perdoni, quasi, no?
Però no, no, va rebre també el seu correctiu, no?
Però donar-se a compte,
un conseller municipal de la joventut
en què hi havia entitats,
que hi havia gent que potser en aquell moment
tenia, doncs, 40 anys.
I a més era molt...
Hi havia moltíssims integrants en aquest Consell,
hi havia moltes persones, eh?
Un d'ells crec que, a més, vaig començar a conèixer-se
en aquell Consell el Javier Almagro,
que era molt jovenet també.
Sí, sí, i va ser dels impulsors també d'aquests...
No recordo massa gent més,
la gent de la Creu Roja també recordo.
Parlem de joventut i parlem d'anys,
i avui en dia això es diu molt sociològicament,
que la joventut és un valor en alça,
que s'assobravalor a la joventut.
En aquella època era tot el contrari.
Una persona jove,
segons on arribava i de quina manera,
vull dir, no es podia admetre
que tingués una responsabilitat política en aquest cas.
Vull dir, la joventut, diguem-ne,
que dificultava molt la tasca de vostès.
Hi havia un tema que, és a dir,
en aquell moment, inclús el propi règim,
va intentar una operació de maquillatge
els últims quatre anys.
El Ricardo Vilar va ser l'alcalde,
després va vindre l'Esteven Menús.
Va haver-hi una operació intermitja,
que intentaven fer com una pseudo-democratització,
amb unes eleccions per terços,
una cosa raríssima.
Abans han parlat de reunions secretes,
d'aquesta taula.
Sí, no, van intentar...
Bueno, era una cosa d'aquelles,
de criatures,
de criatures que no sabien
el que se'ls venia damunt.
Però el Ricardo Vilar,
és a dir,
des de la mort de Franco
fins a les eleccions democràtiques,
van passar quatre anys,
les municipals.
I en aquest període,
l'Ajuntament de Tarragona
va canviar del Ricardo Vilar
a l'Esteve Menús.
Aleshores, el que és evident
és que aquestes persones,
sobretot el Ricardo,
del Ricardo menús,
però l'Esteve Menús,
el Pallarès, el Fabregat,
tots aquells consellers
que estaven per aquí a la casa,
el Badia, etcètera,
eren gent que probablement
tindrien l'edat que tenim nosaltres ara,
més o menys.
I nosaltres vam constituir
una mena de coordinadora
en aquell moment
qui formava part en Baixera,
si no recordo malament,
qui formava part en l'Enric Uliver,
si no recordo mal,
el Víctor Ferrer,
jo mateix.
Socialistes era l'Enric Uliver,
m'assembla que...
o el Sergi Trinac,
o el Sergi Trinac.
Potser els dos alhora.
Aquí va haver una mena
de, diguéssim,
de seminegociació
perquè no es fes cas disbarat
o que no es fes...
o que no es prengués cap actitud
que pogués ser vinculant
perquè enteníem
que hi havia un procés de transició,
no?
El que passa és que els processos
de transició ara duran dos mesos
i aquell va durar quatre anys.
Va haver tot aquell procés
de privatització de l'aigua.
Intent.
dels pous...
Bueno, sí,
però ho he dit,
tot aquell intent de privatització...
Però, ¿sabes,
quan t'entrevistaves amb aquella gent,
te miraven des de la perspectiva
que vostès són molt joves
i no saben de què va?
I suposo que devien pensar
i a lo millor per ells
era veritat.
El que passa és que era curiós
perquè en els primers ajuntaments
hi havia gent jove
amb més experiència política
que en altres
que eren més grans.
Venien d'una militància
a la clandestinitat
en molts casos, no?
Per això hi havia gent
que tenia poca experiència
en la política, no?
I per tant,
la joventut no era...
A veure,
en aquest moment
la joventut en la política
li costa entrar
perquè a més no sé
si els grans som el tap,
no?
Per entendre's,
però en aquest moment
la gent jove
tenia bastanta experiència política,
bastanta experiència política
en el camp de la clandestinitat,
en l'interregno...
La gent d'aquella època
que tenia 30 anys,
per exemple,
com jo tenia 28 o 29,
la gent que tenia 30 anys
en aquell moment
ara en té 55
o 53 o 54,
clar,
és del tot lògic
que diguem,
escolti'm,
és que jo encara em considero
una persona
que puc donar molt de si
i això és evident
que és un tap
perquè entri gent més jove,
però escolteu-me...
És el problema
de la generació política,
de la nostra generació política,
no?
Justament.
A veure,
hi ha grans polítics
que tenen 50 anys,
a França
un polític amb 50 anys
és un polític jove
i aquí,
per el temps
que va passar
des de la dictadura
fins avui,
doncs un polític amb 50 anys
sempre que sigui gran,
no?
I té que retirar-se.
Això és un...
haurem d'esperar
que ens jubilem nosaltres,
si no molt bé.
No hi ha dubte
que la memòria
moltes vegades
fa el paper aquest
de gran angular
i aquelles experiències
que abans també
tenim tendència
a fer-les encara més
i de sublimar
determinats moments.
A l'hora anterior,
jo insisteixo molt
perquè hi ha una diferència
generacional
de persones
que van formar part
del mateix moment
i trobo que és interessant
que ni que sigui breument
parlem d'això.
Tots ells han coincidit
que avui dia
la política és diferent,
ells no estan
en la política activa,
per tant la seva perspectiva
també és distinta,
de que era diferent,
de que avui dia
els polítics són
com a professionals.
Vostès estaven
en la política ara,
abans i són
en la política ara.
Ens cal mirar enrere
amb nostàlgia
o ja està bé
com estem o...
Respecte a la valoració
de la política.
De com es vivia,
com era la política
i com es viu
i és ara, clar,
que és diferent.
Jo crec que la política
ni era tan bona abans
ni és tan dolenta ara.
Jo crec que els temps
han anat a detall.
A veure,
la política avui
és més professional.
Bueno,
és que...
És que utilitzaven
aquesta paraula,
professional.
Però això,
a veure,
els alcaldes,
els primers alcaldes
dels ajuntaments democràtics,
quasi tots,
es van convertir
en una espècie
de professionals.
Què vol dir professionals?
Doncs dedicar
totes les hores
del seu dia
a l'Ajuntament.
I què vol dir això?
Doncs tenir un salari,
clar,
d'alguna cosa
han de viure,
dedicar-se professionalment.
Si són apelloratius,
doncs no estic d'acord.
O sigui,
dedicar-se plenament,
posem,
dedicar-se plenament
a l'activitat
de la teva ciutat.
En una ciutat,
com una ciutat gran,
requereix que l'alcalde
estigui tot el dia
al davant de l'Ajuntament.
Si el que han dit
és professionalització,
d'acord.
No crec que ho digués
en un sentit pejoratiu
en quant a que fos
la seva forma
de guanyar-se la vida,
per dir-ho plenament.
Si només havia dit
que s'havia perdut
aquell esperit,
aquella il·lusió,
aquella cosa,
però també formava part
d'aquells temps, no?
Coneixent els personatges
que suposo que ho han dit,
no?
Bueno, que suposo que...
Els caps de llista
de tots els partits.
Sí, els caps de llista
de tots els partits.
Per la seva edat
i coneixent-los,
jo crec que ells estan dient
que la política abans,
segons ells,
era molt més idealista
i en aquell moment
és molt més pràctica.
Al moment també
era més idealista que ara, no?
Però...
Sí, home,
és que...
Però això és normal,
no?
És que és un canvi de règim
i això no es vol...
Té més valor
aquesta paraula
del que sembla.
És un canvi de règim.
Els països
on no hi ha hagut
un canvi de règim
i durant 100 o 150 anys
hi ha hagut ajuntaments democràtics,
tots els alcaldes
i tots els regidors
que tenen unes certes
estan professionalitzats.
Aleshores,
què ha succeït aquí?
Doncs que aquí va haver
un canvi de règim
i aleshores sorgeix
una classe política nova,
fruit del nou règim
i que se situa
en el mateix nivell
que les altres classes polítiques.
Perquè el que no era normal,
el que no era normal
era la situació
dels alcaldes
Benús,
Vilar,
Oliver,
etcètera,
que estaven nomenats a dit
i que a més
el governador civil
els trucava
i els deia
que tenien que fer,
formar part de...
Per tant,
hi ha un canvi
i clar,
aquell canvi
es viu amb molta il·lusió,
però que aquella era
una il·lusió
i avui
no podem tindre una altra.
Jo crec que aquests
que fan aquesta manifestació,
aquests companys
de Consistori,
el que estan dient és...
el que han viscut ells
és el procés de consolidació
de la democràcia,
no?
Nosaltres hem viscut
la consolidació
i la democràcia plena,
per entendre,
no?
I ells van viure
més aviat
la consolidació,
en la que hi havia...
l'ideal era
la força més gran,
l'ideal de consolidar
un règim,
no?,
un règim democràtic.
Quan has viscut
les dues coses,
dius
el que...
la consolidació
que un alcalde
es dediqui plenament
a la seva ciutat
i tal,
és el normal,
al revés.
Seria al revés
de dir,
escolti'm,
però vostè,
si no vol dedicar-se
la seva vida
a lo públic,
deixo córrer,
doncs,
deixo córrer,
deixi pas a un altre,
no?
Però jo crec que és això,
ells van viure,
sobretot,
tots van viure
el procés de canvi,
o sigui,
la consolidació
de la democràcia,
que no va ser en un dia,
com deia el Jomí que alabans,
no va ser en un dia
ni va ser fàcil.
I a més va tenir,
bueno,
ja ho sap,
no cal que us ho digui,
intents de com t'ha estat,
com t'ha estat,
tot això acaba,
es consolida la democràcia,
jo crec que ningú dubta
que en aquest moment
tinguem una democràcia consolidada,
i això,
els valors,
els s'ha transformat,
no?
A veure,
no han desaparegut els valors,
però els s'ha transformat.
És pràcticament la una,
hem de posar el punt i final,
quan es mira enrere,
recollir 25 anys
d'experiència municipalista,
recollir 25 anys
d'experiència i d'història
d'una ciutat,
en definitiva,
no es pot fer en poc temps,
però en fi,
com a mínim,
volíem tenir un gest dilluns,
vostès ho faran de forma institucional.
Jo m'imagino
que serà un moment important,
no?,
per a tots vostès.
Josep i jo farem
alguna llàgrima comuna.
Home,
i una fotografia,
tot i que es facin una de grup,
però una fotografia a banda
també es faran, no?
Sí,
hem estat a Miami
els dos junts
i no hem anat a viatge de novis.
Abans anava a Mallor,
que fa 25 anys.
Hem anat una mica més lluny
per celebrar-lo.
Què dius, Tomàs?
I a més,
quan passin 25 anys més,
quan passin 25 anys més,
explicaré una anècdota
del Josep.
Estarem,
d'aquí 25 anys,
estarem aquí tots.
Ell estarà de president
de l'autoritat portugana
i l'alcalde.
Escolta,
explicaré...
Jo espero estar jubilada a Miami
o en algun lloc d'aquests.
No,
vam llogar un cotxe els dos
i se'n vam anar
a Callo Largo,
no?
A Callo Key,
a baix de tot.
I això m'ho diu
quan falta un minut
per la una?
Fa sívia,
expliqui,
expliqui l'anècdota,
no ens quedarà amb les ganes.
No,
no,
l'anècdota no l'explicaré,
però és una anècdota molt dura
d'aquelles gemis totals.
Que no sé si podem explicar-la
per la nostra vergonya.
Jo crec que vostès
han d'escriure
una mena de memòries
conjuntes,
eh?
No,
podem...
Jo des d'aquí els convido
a que facin un gest,
més enllà del gest institucional
de dilluns,
a fer una mena de memòries
conjuntes.
Nosaltres vam coincidir
amb el que vam veure
però ens vam jurar
que no ho diríem
fins que no passés molts anys.
És veritat que per no passar vergonya
ha de passar temps.
Pensin que les paraules
no se les emporta el vent
i això queda enregistrat,
eh?
Imagina'm compte.
Senyor Nadal,
senyor Burgessé,
gràcies per venir a compartir
aquesta estona amb nosaltres.
Tomàs Carot,
Enric Pujol,
moltíssimes gràcies,
com sempre,
també per venir al matí
de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia,
és pràcticament la una.
Tanquem amb una mica
de música d'aquella
també del 79,
aquesta hora,
ara toca Miguel Ríos.
Els viejos rockeros
nunca mueren.