Quan comences amb aquesta aventura tan difícil, tan cara, tan complicada,
si després els premis o els reconeixements de qualsevol mena val en el teu treball
és també un indicatiu que tens que continuar.
L'ego també té un límit i si veus que el teu treball no té sortida
està clar que abandones els projectes i et dediques a altres coses.
El fet que dins del món del curtmetratge portem només dos curtmetratges
i els dos hagin tingut resò, està clar que diu alguna cosa
no només de mi sinó de l'equip que em rodeja.
S'estim parlant fins i tot d'arribar a ser finalista dels Goya.
Per exemple, que això és el que té més ressò mediàtic,
però dins dels circuits cinematogràfics del curtmetratge
les pel·lícules del Jesús han estat en els millors festivals
i en tots s'ha replegat algun premi.
En tots no, ja m'agradaria, però amb molts.
Hi va haver un moment, això és un fet constatable
i ho diem amb tota la sinceritat del món.
Hi va haver un moment, ara no recordo,
cada setmana, cada 10 dies, ens arribava la informació.
El curtmetratge de Jesús Montlló, la mirada obliqua,
després hi ha Glòria i un festival.
Sí, va haver uns mesos que vam arrasar.
Va coincidir, que Déu-n'hi-do era una cosa impressionant.
I venim des de la perifèria, per dir-ho així,
crear cinema des de Tarragona, que sembla bé antagònic,
que tingui tant de resó, està clar que hi havia
algun fet objectiu que valava el treball.
I per què no t'has anat ja a una gran ciutat
a fer aquestes coses que tens ja al teu lloc?
Et diré perquè, mira, primer que l'indústria...
Això fa gairebé tothom, no?
És una mica una jungla.
Sí, però jo he optat de moment per quedar-me aquí,
perquè aquí, encara que sembli que no soc cap de ratolí,
i de moment els suports que estic rebent aquí
a nivell institucional, a nivell inclús de tallar-me un carrer,
els ajusts de producció, inclús gent de l'equip,
que són de Tarragona, penso que, bé,
de moment em fa plantejar que aquesta carrera de petit format
continuï aquí, no?
Jo tinc previst, en un futur molt llunyà,
fer pel·lícules, i a mi m'encantaria
rodar una pel·lícula en condicions de Tarragona.
És un somni que dic...
A nosaltres també, que ho fessis.
No, no, i tant.
Però us ho dic sincerament.
És una cosa que m'agradaria moltíssim,
perquè Tarragona, primera, com a escenari, ho té tot.
Si fem una pel·lícula de bàrbaros, ens veiem a la rebessada.
Si la fem tots els romanos, pugem al casc antic.
I si volem neu...
Si la fem futurista, a la indústria química.
també, un blatraner.
Si fem una cosa postnuclear,
anem a la Repsol i ja està.
Fixa't en una cosa que més això de dir
des de la perifèria, des de Tarragona,
em quedo aquí.
Un dels actors d'aquesta nova pel·lícula
també és un home amb una carrera
més que consolidada, professional, com és l'Oriol Grau,
que també ha optat per quedar-se a casa
i treballar des de casa.
Jo penso que l'Oriol...
Hi ha més actors i actrius que en parlarem.
És un exemple que posàvem.
A nivell de trajectòria, l'Oriol és un paio
que ha fet moltes coses.
i que, inclús, entre tant, els mèdia,
qüestió de televisió, que és el màxim possible.
A la cosa del famós serió i de tot pleat.
I ell, d'alguna manera, després d'aquest procés,
ha decidit retobar-se, suposo,
amb els seus orígens com a actor i com a director de teatre,
que és d'on surt tot, no?
Aquesta il·lusió per explicar coses.
D'alguna manera, sense haver patit tan intensament,
a pesar que hi ha hagut els premis i això,
tan intensament aquest procés,
jo he arribat a la mateixa conclusió intel·lectual,
per dir-ho així.
Per fer bon cinema,
no cal anar a Hollywood.
Per fer bon cinema, cal tenir bones idees
i rodejar-te de la gent adequada.
Jo tinc una cosa
que m'avergonyeix
i alhora m'encanta,
que és que soc dels caps d'equip
dels meus cronometratges,
sempre soc la persona amb el currículum més breu.
El qual és una cosa
que pot semblar paradògic,
que el director sigui el menys expert,
però també penso que parla bé
del tipus de persones que anem a buscar
i sobretot la serietat dels projectes que emprenem.
I la fidelitat
i la fe en el projecte de tot l'equip.
Un cas és el del David,
que s'ocupa en temes de producció una vegada més.
Aquest cop no caldrà que buscís camions
ni coses estranyes com a la mirada obliqua,
però vaja, Déu-n'hi d'hora en parlarem, eh?
Farem una crida a tots els tarragonins
que vagin a fer d'extres a la pel·li.
I tant, i tant.
Però parlem d'aquesta pel·lícula del legado
en què participen la Mercè Rovira.
Actriu fetitxe.
La Carlota Olzina.
A veure, la Carlota Olzina,
que ens pot sonar xinès,
segurament si dic el cor de la ciutat.
Ja sabem qui és.
I si dic Núria.
La xica aquesta lleugera de cascos últimament.
La Núria, la Núria.
Porta molta alegria.
La Núria.
Doncs bé, ella és una miqueta la protagonista,
o cu protagonista amb la Mercè Rovira.
L'Aida Folk, que ha dit,
tota una descoberta del cinema.
i després va fer els urnes al sol amb Fernando León d'Aranó.
I ara mateix, a veure, porta tres pel·lícules més rodades.
Una va ser una telemovi TV3,
que es dèiem el 10 a l'esquena.
I ara mateix estrenarà...
Està en aquesta pel·lícula...
Es va presentar al Festival de Màlaga.
Com es deia?
Bé, no recordo ara.
I ara em farà...
Sí, estrenarà aviat, sí.
Sí, i em presentaran una altra,
que es dirà Aquitània.
Vull dir que aquesta xiqueta té una trajectòria molt ascendent
i estic supercontent que estigui a la pel·li.
De fet, estem fent assajos a Barcelona
i la veritat és que estic bastant al·lucinat.
Està el Javier Lite i l'Oriol Grau.
A veure, el Javier Lite és un actor no molt conegut.
En publicitat sí que és molt conegut.
Ha fet diverses coses.
Però bé, no cal tenir un currículum en els temps
per ser talentós, no?
I ell no té, possiblement, aquestes línies tan...
O si repasséssim alguns currículums llarguíssims.
Sí, clar, clar, clar.
Déu-n'hi-do.
No, però em refereixo...
Em refereixo que és un actor molt resolutiu,
el qual tinc moltíssima fe i que sé que ho farà genial.
Quin repartiment, quin equip, quin escenari...
Em sento molt afal·legat.
I a vegades inclús tinc una certa...
Per una banda és molt bo,
però per l'altra és aquell sentiment
que només la puc cagar jo.
Ah, dius, home, ara no tinc excusa.
Sí, exacte.
No tinc excusa, no li puc donar la culpa a ningú.
És que l'actor no estava bé, o és que...
No, no, no, tinc els actors que vull,
tinc la història que penso que vull,
la capaig a escriure,
i bé, crec que, no sé,
que d'alguna manera destila una emoció
que espero que torni a corprendre al públic tarragoní
i a llent de fronteres o a llent de muralles.
De la mirada oblícua a Glòria vas aprendre molt.
De Glòria a El Legado
jo imagino que també vas aprendre i aprendràs.
Bé, aprendré, suposo,
perquè fins que no arribi al rodatge
realment no poses en pràctica.
Mireu, han fet diverses coses.
Una és que aquest cop tenim
un director de fotografia
que és diferent del senyor que opera la càmera,
que això en teoria ens ha de donar
una millor qualitat d'imatge.
Segona,
hi ha un repte purament artístic
que és que aquest cop hi ha diàlegs llargs.
I això fins ara no ho havíem fet,
diàlegs de 3-4 pàgines.
Això s'ha de...
La direcció dels actors...
Aquí estem.
Jo cada vegada me la jugo més.
I després tenim una matxada
que és el carrer Major de Tarragona.
Això m'explicarem ara.
Sí, ara ho explicarem així.
Però que és una matxada cinematogràfica
que inclús en un llarg matratge
seria difícil de dur a terme amb èxit.
Per tant, és un plano
que si no aconseguim tirar endavant
pot ser un fracàs estrepitós
en quant a plano.
Jo tinc la confiança que sí,
perquè la gent encarregada
d'aquest plano tirar endavant
són gent que, dit popular,
rendiment a manera popular,
tenen el cul pelat de fer cinema.
Per tant,
i m'han mostrat una disposició
i sobretot una acceptació del repte
que bé,
que em fa sentir que un cop més,
el que em deia,
només pot fallar com es mogui la càmera
que és la meva culpa.
Una vegada més,
apostes per parlar de la condició humana,
d'emocions i de sentiments.
Sí,
jo a l'Andrea ens coneixem una mica
i em fa l'efecte
que ja saps
que sóc el típic artista compromès.
Cosa que és d'agrair, eh?
Aquest cinema necessari
que li agrada dir al David.
Quantes vegades ho hem parlat aquí, no?
Compte històries,
però, además,
petites històries,
que és el que dèiem
l'altra setmana
dels anglesos,
doncs el Jesús és una mica així,
com els anglesos.
Jo el veig d'aquesta manera,
d'aquesta...
Mira,
i a més,
un dels seus directors fetitxes,
Jesús,
de qui estem parlant?
Ken Lourge.
Per això hem de parlar
d'emocions humanes,
de persones,
aquí parlem de dues dones
que tenen una història molt concreta,
en un espai molt concret,
molt angoixant d'una banda,
perquè estem parlant
d'una habitació d'un hospital.
Jo et diré una cosa,
quan vaig llegir la primera versió,
una de les primeres versions
del Legado,
ja no me'n recordo quan,
aquí les primeres escritures,
vaig pensar,
dic,
aquesta m'agrada molt
perquè és una obra de càmera.
O sigui,
estem davant d'una petita peça
per interpretar
amb una petita orquestra
que té el seu moment,
el seu punalgi,
que ja ho parlarà el Jesús,
aquest plano fantàstic
de director,
però la història
i a més és una història
de petit equip.
Això m'agrada molt,
o sigui,
perquè el millor efecte especial
d'aquesta història
no seran els que vindran,
sinó les emocions
que destilaran els personatges.
I a més,
el Jesús,
em sembla que amb aquesta pel·lícula,
ho puc dir,
des del punt de vista del guió,
ho ha rodonit.
Això m'agrada molt.
Quina és la història
que ve a explicar?
Bé,
venim d'un guionista
i tot un afalac.
Que se nota que som els de l'equip.
La història,
jo parlava de dues dones,
en una habitació d'hospital.
A veure,
parlo un cop més
d'aquesta condició humana,
que és tan complexa
i tan variopinta,
que molts cops
intentem mirar tan enllà,
tan enllà, tan enllà,
que ens n'oblidem
del que tenim a dins,
no?
I en aquesta història,
un cop més,
intento explorar
aquesta part interna nostra,
que és tan interessant
i a l'hora tan esfareïdora.
I d'alguna manera,
doncs bé,
faig una mica de Déu
i col·loco dos personatges
en una situació límit,
dins d'un laboratori
que és una UBI,
i aquestes dues dones,
a través d'una fragilitat física,
però una fortalesa emocional
i, jo diria,
anímica,
encomiable,
que només surt
quan estem al límit,
d'alguna manera
doncs s'estimen,
s'odien,
comparteixen,
departeixen,
es barallen,
tot en un context
de tetrablegia,
perquè són dues dones
que no poden morar
més que el cap,
i a partir d'aquí,
doncs, clar,
pels actors és complicat,
però ho estem aconseguint,
penso,
i doncs tot una miqueta
els personatges,
aquests trossets,
aquestes molles de vida
que van entrant
per la porta
de la seva habitació,
d'alguna manera,
el que fan és
recollir-les,
deglutir-les
i païr-les,
i aquests trossets de vida
que els hi passen
per davant dels ulls
els aprofiten
fins a l'últim moment,
cosa que nosaltres
en la vida diària
no fem,
no?
No, no,
ens passa pel costat
i ni ens adonem.
I d'alguna manera
la intenció d'aquesta pel·lícula
són moltes,
però una d'elles
a mi m'agradaria
que,
si aconsegueixo això
serà meravellós,
que l'espectador
quan surti del cine
se senti agraït
del fet de poder respirar,
perquè de vegades
ens obliden
de les coses
que són realment importants.
Estem preocupats
per coses que ho són molt,
les lletres del cotxe,
la guarderia del nen,
i de vegades
ens oblidem
que respirem,
que vivim
i que podem gaudir
d'un món, no?
Jo parteixo
d'aquesta base
que tothom és bo,
però que som també
potencials monstres, no?
I aquí...
No pensem que respirem
fins al moment
que no podem fer-ho.
Exacte.
Quan no podem fer-ho
és quan ens adonem
que necessitem respirar.
Tot això
es farà
a l'Hospital Joan XXIII.
Exacte.
Com a escenari natural.
Molt amablement
ens ha dit
un espai allí
i bé,
exacte,
podrem recreure
un hospital
en un hospital,
per tant,
meravellós.
I resulta que
aquest cap de setmana,
quin dia exactament?
Parlem del carrer Major.
Sí, serà el diumenge.
El diumenge.
El diumenge
es tracta
que agafin
la gabardina
o l'abric,
peces així com d'hivern, eh?
Sí.
Com que no farà
molt bo tampoc,
diuen els homes del temps,
i si fa bo,
doncs aguantem,
que pel cinema
val la pena.
Gabardineta,
abric,
impermeable,
una mica de posat així
i anar al carrer Major.
Sí, sí.
I per aigües.
I per aigües.
De fet,
no farà calor al carrer Major
perquè portem una maquinària
que farà ploure
al carrer Major.
Per tant,
si no plou és igual
perquè vosaltres
poseu la ploura.
Ben fresqueta.
Màgia del cinema.
Molt bé.
Llavors,
han d'anar allà
i fer d'extras.
Sí, sí.
Com a quanta gent
necessiteu?
Unes 150 persones.
Unes 150 persones.
Vull omplir el carrer Major,
la imatge ideal
aquesta d'artista
una mica divo,
és,
oye,
quiero que me pongas
que me pongas
la calle llena de gente.
Y que me pintes
la calle Mayor de Rosas.
Venga, va.
No, escolta'm,
amb calèries es pot fer tot, eh?
Ara sortirem a repartir
pamfletos, David,
perquè estigui al carrer.
No, no,
del que es tracta
és exactament d'això.
150 persones,
el carrer Major,
jo m'imagino el carrer Major
des de la plaça de les Cols
fins a baix,
el carrer Major,
ple de paraigües
que cobreixin,
o sigui,
imagineu-vos
aquesta seqüència onírica
d'una càmera
lliscant per damunt
dels paraigües.
Sí, sí.
Amb càmera lenta, no?
I de sobte,
aquesta càmera
que es fica
per sota dels paraigües
i que va a trobar
la protagonista
que està al mig
d'aquesta munió
de paraigües
i de gent
que està passant, no?
Necessitem 150 persones.
Vull aclarir que,
òbviament,
això no és un treball remunerat,
vull dir,
no som una productora.
No, no,
que és una cosa voluntària.
Qui vulgui que vingui
seria...
Home,
i és l'experiència
de participar
en un curtmetratge,
en una pel·lícula.
Clar, clar.
Jo el que sí que et demanaria
és que truquessin
al telèfon de producció.
Sí,
ho tenim per aquí.
Mira,
a veure si ho tenim.
Exactament,
és aquest d'aquí baix.
És el 658935007.
Si no han pres nota,
tranquils,
ens truquen aquí a la ràdio,
el tenim i el facilitaríem
perquè es posessin
en contacte prèviament
i que pugueu fer
justament una previsió
de participació.
I allí els informaran
perquè hi haurà
diversos torns,
perquè comencem
en plans curts,
plans mitjans
i finalment
el farem al pla coral.
Però, en total,
jo penso que els extras
que tinc aquesta més estona
estarien tres horetes,
diumenge a la tarda.
Seria de cinc a vuit i mig
o quan marxa el sol.
A partir de les cinc de la tarda?
Por ahí, por ahí.
Amb el paraigua, l'abric,
i això els informaran
en aquest telèfon.
Independentment de la seva
edat, presència,
condició,
homes, dones...
Un carrer que de gent,
famílies,
que vingui tothom que vulgui.
Això sí,
que vinguin ben tapats
en paraigües
perquè caurà...
Caurà.
Si us dos de punta.
A creure el director,
hem de fer el que ens diguin,
però tot i així
jo crec que pot ser
una experiència
a banda de divertida
i tot.
Tens que posarem
les cares que ens diguin
i farem el que ens diguin,
serem obedients.
És tractat de passejar
un i avall, bàsicament.
I sortia en aquesta pel·li.
I aquell dia tindrem
la presència,
òbviament,
de la Núria del Cor de la Ciutat,
que és la protagonista,
i de la Mercè Rovira,
que són els dos personatges
que interactuen
en aquesta escena
al mig del Carre Major.
El Legado,
una pel·lícula feta a casa
per gent de casa
amb projectió,
com sempre,
nacional i internacional.
Es farà,
es comença el dia 15,
diumenge es demana
la participació
de tota la ciutadania
que ho desitgi
per formar part
d'aquest
anava a dir projecte,
però ja no és projecte,
és una realitat
perquè es materialitza
prou feina
per arribar a aquest moment
i fer aquesta tercera pel·lícula.
No tenim més temps,
hem d'acabar el programa,
però, aviam,
estarem en contacte
i seguirem molt de prop
el rodatge, eh?
Espero que bé,
que sí.
En tot cas,
el que us hem de dir
és allò tan bonic
que es diu de molta merda
als artistes,
que surti tot molt bé.
Ja ho veuràs, Jesús,
aquesta anirà als Òscars, eh?
Bueno,
jo sempre he pensat
que el límit està al cel,
però de moment
que arribi l'estrena
de Santa Tegla,
que és el que ens interessa,
i que la gent pugui veure's
aquí a Tarragona.
I ja saben,
el diumenge,
tots al carrer Major
amb el paraigua a l'abric
prèviament,
em truquen al 658 9 35 007
o aquí a la ràdio
que facilitarem aquest telèfon.
Jesús Montlló,
enhorabona.
Moltes gràcies.
No m'ho digues enhorabona
que encara no tenim el gat
i ens el fa que ben ningú.
Pel projecte,
per tirar-ho endavant.
David, gràcies.
Molta sort també
en la feina de producció
que és una feina dura.
Duríssima.
Només ho saben allò
aquells que ho han fet alguna vegada.
Estic d'abstinència de cafè
per les jornades del Jesús.
No ho saps?
Estic preparant el meu cos.
Ja m'ho imagino ja.
Sí, sí, sí.
Amb els càterins,
aquelles coses ràpides.
Perquè jo sé lo du que és.
Glòria no la vaig viure tant,
però la mirada obliqua...
Jo els he de deixar
perquè he d'anar a buscar
la gabardina pel diumenge
o l'abric.
Em penso que posarà
una impermeable fineta
perquè fa calor.
Paraigua i gabardina.
El carrer Major
a partir de les 5 de la tarda
participarem en aquesta nova pel·lícula
del Jesús Montlló
i tot el seu equip.