Jordi Bertran, bon dia.
Hola, bon dia.
Fora del seu espai habitual al matí de Tarragona,
Ràdio té aquesta doble vessant, podríem dir triple o quadruple,
segons es miri, però en aquest cas el Jordi Bertran ens acompanya
en qualitat de tècnic de Cultura i Festes de l'Ajuntament de Tarragona
i també gran aficionat i seguidor a banda de currar-se al festival.
També t'agrada?
Sí, m'agrada.
Hi ha obligació i hi ha devoció també en aquest tema, no?
M'agrada, però vaja, currar-se s'ho curra a molta més gent.
Moltíssima gent, clar que sí.
Que no soc jo només, i això crec que és important.
també té diferents nivells, des de l'agenda de comunicació
fins als tècnics d'escenari, passant per molta gent.
Ara mateix han acabat d'arribar els pol·lacs,
la jazz bambal, i hi ha dos companys meus atenent els pol·lacs.
Perquè a més només parlen anglès i allò a nivell d'usuari, no?
Què es diu els polonesos, aquests músics?
Bueno, em sembla que demà demà passat els tenim per aquí.
Ja veurem que m'ho farem, però ho farem.
No diuen que la música és un llenguatge universal?
Doncs ens entendrem, no hi haurà cap problema, només faltaria.
El Jordi no ha vingut sol, estem molt ben acompanyats,
de dues formacions de casa nostra,
que s'estrenen, s'estrenen d'alguna manera.
Una d'aquestes formacions que s'estrenen,
i a més ho fa en format Big Band,
ni més ni menys de l'aula de músics,
Carles Bruy, bon dia, Carles.
Hola, bon dia.
Ets un dels integrants d'aquesta Big Band,
que es presentarà en rigorosa exclusiva
en aquest festival de Dixieland.
Sí, sí, sí. Bateria.
Bateria, exactament, però vens en representació,
com el Jordi dèiem, de tot el conjunt de persones que treballen,
tu en representació de...
De la Big Band.
De tota la Big Band.
Aclarirem conceptes,
explicarem fins i tot què és una Big Band,
perquè si d'una cosa s'ha caracteritzat sempre aquest festival
és que ha volgut fer molta pedagogia.
Potser per això la gent de la ciutat
s'estima molt aquest festival,
perquè tots hem après amb el festival de Dixieland.
No ens equivoquem, que va per aquí la cosa.
Tenim una altra representació d'una formació
d'aquí de casa nostra,
tot i que amb el nom que tenen, ningú ho diria,
és la Tandarica Orquestra.
Dius, home, aquests deuen venir, com a mínim, dels Balcans.
Doncs no, eh?
No venen dels Balcans.
Són d'aquí, però fan una manera de jazz
que tenen molt a veure amb el jazz que fa als Balcans
i que també a través del festival de Dixi
vam conèixer, no sé, fa dos o tres edicions,
si no em falla la memòria, Jordi?
Sí.
Tu què controlàs més?
És l'Albert Galserà i el David Sánchez.
Bon dia a tots dos.
Bon dia.
Tandarica, Orquestra, fa...
És difícil de conèixer, perquè ho feu, això, home.
David, per què aquest nom?
Perquè quedés claríssim el tipus de música jazz
i Dixi que feu?
Sí, bé.
Seria música balcànica.
A mi m'agrada més definir-ho com a música balcànica
perquè no deixa de ser un apartat molt tradicional
de l'est d'Europa, no?
Seria música per bodes i funerals, que en diuen ells,
i que expressa tota la melangia o tota l'alegria
que tu li vulguis posar, no?
Tandarica, Orquestra, va ser fruit d'un viatge
que vam fer a Romania,
buscant algun tipus de música d'aquest gènere,
doncs ens va ser molt difícil
trobar allò que nosaltres teníem al cap.
O sigui, les músiques balcàniques,
tothom les relaciona amb músiques de festa,
amb pel·lícules d'Emir Kosturika
i Viva Fiesta, i a veure què passa, no?
I nosaltres vam anar allí i vam trobar
una sèrie de músics gitanos
que ho feien tot molt seriosament,
que estimava molt la seva feina
i que el divertit i el festiu
es quedava també en un segon pla.
El que sí que ens agradava
serien els espectacles que feien a teatre
i a teatre, sortint del teatro
Tandarica de Bocarest,
se'ns va passar la idea
de per què no en fem una banda
gitan a nosaltres
i així va començar tot.
I aquí la tenim amb una banda
que té nom de teatre.
Abans de continuar la conversa,
escoltem aviam com sonen.
aia!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El que pot representar la Big Band de l'Aula de Músics, que no té res a veure amb aquest so de la Tandarica Orquestra, no, Carles?
Sí, evidentment. Bueno, és un altre tipus, no?
És un altre... La Big Band...
El concepte Big Band ja és complet... Sí, comencem, comencem.
Comencem ja a explicar el meu concepte Big Band? Bueno, al clarificar, no? Primer, el que podríem dir és que la Big Band la formen 17 músics, concretament 17 músics, llavors ja tot el que supera tots aquests 17 músics, llavors ja se li comença a dir també en sembles, els Big Bands.
En aquest cas a Tarragona, aquí a l'Aula de Músics hem pogut quasi quasi reunir 17 músics, no?
Ens falta encara un trompeta, però bueno, gaudirem de tres trompetes, quatre trombons i la secció completa de saxos, i encara la secció completa de rítmica, no?
Llavors tenim el director, que és el Quim Soler. Llavors la feina que farem aquí al festival és tot un repertori del Convegi, que és com la coproducció, no?
Que estem col·laborant amb l'Ajuntament, amb els organitzadors del Dixieland, i el repertori que es farà serà del Convegi, no?
Bueno, de diverses èpoques, suposo que també hi haurà la col·laboració del Pep Gol.
De la vella Dixieland.
De la vella Dixieland, i bueno, ell farà, ell més que res ja explicarà tot el que va representar Convegi amb aquest estil, no?
Amb aquest estil de les Big Bands, no?
Que són, bueno, que és l'estil que va sorgir cap allà al 35, no?
Perquè cap a aquelles èpoques és el 35.
Et mira amb cara d'examen el Jordi, eh?
Sí, sí, bueno, m'està aquí analitzant a veure si realment...
T'està agobiant, eh? Ho veig que t'està agobiant.
No, no.
Bueno, cap allà, no?
Ho sabem molt bé, no?
Que va sortir cap allà, no?
La tendència aquesta de les Big Bands, que és la gran orquestra del jazz, no?
És les orquestres que realment portaven el jazz, no?
A tots nivells, com si fos...
Tocaven la música popular, no?
Ho feien molt més popular, no?
Era com a més ball, no?
Era més col·laborar amb les festes, amb les sales de festes que hi havia en aquella època
i era l'orquestra número 1, no?
Com a músic i músic jove, a més a més, m'imagino que com a bona part de la formació de la Big Bands,
com us vau plantejar?
I per què us va dir, escolta, fem una Big Bands, que això sembla que sigui una cosa...
Sí.
Doncs de fa moltes dècades, clar, és que estem parlant d'unes formacions musicals
que afortunadament no han passat de moda, que continuen tenint un públic,
però que són característiques dels anys 30, 40, 50...
Bé, encara podríem allargar-nos més, no?
Sí.
Bé, això ja és un projecte que estava en ment, no?
quan ja vam fer l'escola, no?, l'aula de música moderna aquí a Tarragona, no?
Que fa un any que la tenim... Bé, perdoneu que faci aquí publicitat de l'aula, no?
Però bé, és que és un projecte que està molt bé i ja estava en ment al principi.
Llavors, això vol dir que, bé, ha passat un any i realment hem pogut, a sorpresa meva,
s'ha pogut reunir una sèrie de músics i s'ha pogut coordinar uns ensajos
i, inclús, a sorpresa de tots, hem pogut, inclús podem estrenar-nos al Teatre Metropol, no?,
i amb un festival com el Festival d'Exil·landa aquí a Tarragona.
Llavors, la idea era simplement, doncs, bueno, una aula com la nostra,
que fa música moderna o que fa estudis no clàssics,
necessita un mitjà de comunicació o un mitjà de donar-se a conèixer, no?,
també, i un mitjà de portar a fora de les parets de l'escola o de l'aula
a donar a conèixer, que és el que són aquests estudis de música no clàssic,
un d'aquests estudis de músiques no clàssiques, no?
Nosaltres ja estem realitzant festes de combos, on hi ha combos de pop, de latin,
del que sigui, de diferents estils, i creiem que no ens podria faltar
una orquestra d'aquestes característiques, no?, que és la Big Band, no?,
que és l'orquestra, bueno, a part que jo li tinc una gran passió, no?,
perquè els arreglos i els temes, i això sona molt bé, no?,
el paper de protagonista d'un sol individu es queda una mica endarrere, no?,
no és, és tot el grup en conjunt, no?,
això és el bonic que també té la Big Band, no?,
i si els arreglos són molt potents, llavors allò pot arribar a sonar molt bé, no?,
i a part és un mitjà de comunicació bestial, no?,
perquè, bueno, vas allà i són 17 tios, o 18, o els que deia,
que es fiquen a tocar allí amb un públic i que volen transmitir.
I l'energia que es desprèn per tot ara, no?
Clar, clar, exacte, no?, i que entre els 17, un s'ajuda als altres, no?,
vull dir, un avui està més baix de moral, doncs, bueno,
el del costat també l'ajuda, no?, és fort, no?,
i, bueno, si hi ha més peta, peta, no?,
17 tios, doncs allò de tindre una força bestial.
I, bueno, va sortir arrel d'aquí, no?,
que ja era una idea dels principis i ara s'ha pogut fer, s'ha pogut fer.
I amb molts nervis.
Bé, hi ha nervis perquè realment estrenem el Dixieland
i realment també toquem en un lloc, doncs, que és el Metropol, no?,
i fa una mica d'impacte, no?,
i és la primera actuació que fa la Big Band en directe
i fa dos mesos que ensegem.
Llavors hi ha nervis, hi ha nervis.
Naturals, eh?, hi ha nervis.
Hi ha nervis, hi ha nervis.
Sí, sí.
Clar, muntar una Big Band té un risc,
no hi ha dubte, un risc personal important,
perquè a més tens ganes de fer-ho molt bé,
per molt bona relació i molt bona sintonia que hi hagi entre tots els músics,
clar, cadascú fa el seu camí.
Muntar una formació com la vostra també té un risc,
però alhora també té, doncs, un avantatge.
I un avantatge és que bandes com la vostra no n'hi ha aquí,
amb aquest so que vosaltres traieu, no?, propi dels Balcans.
Sí, sí, realment.
Bé, el que dèiem, el difícil és posar 17 paios, 17 músics en un escenari,
assajant tots l'hora, és la feinyada que heu tingut també,
de un i do.
Però un altre potser ho tinc més fàcil perquè som sis.
I coordinar sis persones,
dir que quedem tal dia, tal hora, per assajar potser és més fàcil.
Que toqueu altres bandes també a banda d'aquesta?
Sí, sí, sí.
Això és un clàssic també.
Ja té la seva història muntada i, bueno,
feinyarà i per trobar disponibilitat al personal.
Però bé, però ens hem sortit i som sis músics que,
des del principi que hi som,
tenim el trombó que és ambivalent, que en són dos,
que s'ho van tornant.
I com us veneu quan aneu pels llocs?
Perquè, clar, ells, per exemple, diuen som una big band, més o menys,
però vosaltres com us veneu?
Som, mira, que m'ho he de llegir, la Tandarica orquesta.
Tandarica orquesta.
I què feu?
I què contesteu quan us fan aquesta pregunta?
Què feu?
No, a veure, una mica la gràcia que té tot plegat
és l'ambivalència que pot arribar a tenir.
Musicalment, crec que el resultat és bastant potent
com a banda de Cercavila,
en format de música balcànica.
Però també hi ha la vessant de circ.
És això el que jo us volia preguntar.
Què pinta aquí el circ?
La vessant de circ.
O sigui, des de fa molt de temps,
no sé exactament per què,
nosaltres, per exemple,
quan va venir el Bob en Markovic
aquí al Festival de Tarragona,
no sé si fa dos o tres anys ja.
Aquest serà el tercer.
És el tercer, ja.
Doncs ens va fer molta gràcia
perquè el que ell estava interpretant en carrer
és el material,
aquella música,
des del grup de circ Passabarrer Joglàs,
que és una mica qui porta la producció
de tot el que és l'espectacle,
Tandarica podria ser l'alter ego de Passabarrer Joglàs
o podria ser la seva banda autònoma,
per dir-ho d'alguna manera.
Doncs nosaltres,
aquella música que ell estava interpretant en carrer
és la música que nosaltres utilitzàvem
per treballar al local d'assaig.
Pels ritmes,
per la, diguem,
una agressivitat dels tempos.
I t'apetitació, no?
Sí.
Va molt bé
i fa molt de temps
que s'està associant la música balcànica
amb el món del circ.
Perquè és alegre,
perquè té uns tempos molt ràpids,
perquè són molt frenètics
i perquè són molt divertits, no?
I aleshores una miqueta
nosaltres també hem volgut
agafar aquesta música
i convertir-ho en circ.
Aleshores, clar,
tenim les dues vessants,
o va a la banda sola
o va a l'espectacle complet
que és amb animació de circ.
O sigui, hi ha acròbates
i hi ha malabaristes,
però sobretot ho hem volgut
dirigir molt cap al clown
i cap a el que seria
l'improvisació de carrer
amb interactuació amb el públic.
Posem una altra peça
de la Tenderí
que, Lluís,
et sembla que ens serveixi d'acompanyament
mentre continuem la conversa.
Avui una conversa al voltant
d'aquest festival
de Dixieland
que portarà bandes
força curioses
com una de la Índia.
Jo no sé si vosaltres
com a músics
no esteu molt encuriosits
en sentir aquesta banda hindú.
Molt.
A veurem què serà això.
Home,
el que hem pretès una mica,
agafant aquest fil
que explicava el David,
a veure,
en el fons
els festivals
s'han d'anar
jo diria
autoregenerant,
no?
Llavors,
en una època
on precisament
doncs jo crec que
els conflictes
estan a l'ordre del dia,
a mi el que em semblava
que és que
el festival
podia fer una petita aportació
per demostrar
que encara que
el jazz,
entès com a tal,
neix
a la banda
nord-americana,
ja neix
d'una manera híbrida,
perquè el jazz
és una suma
de moltes coses.
També vam pensar
que possiblement
el que s'estava fent
en altres llocs del món
també
podria ser
el que era
el jazz
en el seu mateix
moment de néixer.
En el fons,
les brass bands
de les orquestars
de l'Europa de l'Est
jo crec que és
com si ens traslladéssim
a com eren
el Dixilan,
que és una paraula
posterior
al voltant
de l'any 1900
a Nord-Amèrica.
És a dir,
evidentment,
amb uns ritmes diferents,
evidentment,
amb una concepció
cultural diferent,
però amb una dinàmica
absolutament igual.
És a dir,
jo crec que quan veus
d'entrada ja la imatge
dius,
bueno,
és que s'assembla molt
d'entrada la imatge,
però a més a més
quan te n'adones
del funcionament
el David deia
bandes
amb bodes
i funerals.
Això és el que eren
les brass bands
nord-americanes
perquè algunes
eren músics professionals
que treballaven
per altres coses
funeràries.
Les funeràries
tenien en nòmina
els seus músics
i això és
una característica
cultural.
Nosaltres el que hem fet
és en guany
ampliar
i anar una mica
més enllà
i agafar
la Índia,
en aquest cas,
veure que aquest format
de brass band
és universal.
Llavors,
evidentment,
en cada lloc
té les seves pròpies
aportacions
i la seva pròpia dinàmica.
Però una mica
creiem que sí
que s'ha de buscar això,
trobar punts
de connexió
entre la gent.
Més enllà
del que pugui semblar
una cosa purament exòtica,
jo el que vull dir
és que això
no és una cosa
exòtica
dins el festival.
No és una raresa.
No, no,
és una dinàmica cultural
que a la Índia
existeix
des del segle XVIII
i que les brass bands
són la fusió
d'uns instruments
que van arribar
per via occidental
amb els anglesos,
amb els instruments
autòctons
i amb aquest món
del circ
que deia el David.
És a dir,
a la Índia,
la banda de la Índia,
la Haipur,
també acompanyarà
números de fakirisme
i de dansa.
Per tant,
vull dir,
hi ha molts punts
de connexió
que en el fons
es permeten construir
aquest festival.
A veure si podem
escoltar ara
la Haipur,
alguna peça
d'aquesta banda,
perquè afortunadament
tenim bona part
de les peces
de les bandes
que actuen
a aquest festival
de Dixieland.
De la Big Band
de l'Aula de Músics
no en tenim,
però clar,
és que no en tenim
perquè s'han d'estrenar.
Sí,
però bueno,
s'han d'estrenar.
Avui qui vulgui
hi ha l'enseig
a portes obertes
del Metropol.
Podem venir ja avui.
A partir de les 7 de la tarda,
i després traurem
les agendes
i apuntarem
tot el que heu de fer
al llarg d'aquest festival
no com una raresa
sinó com una aportació
cultural
una mica desconeguda
per nosaltres.
Escoltem un fragment
d'una peça
de la Haipur.
de la Haipur.
de la Haipur.
Està bé, això.
Sí, bueno,
he vist que...
Dius Déu-n'hi-do, no?
Sí.
Bueno, és allò
que et fa pensar,
que és això
que diu el Jordi,
que tot el tema aquest
de les bandes de carrer
realment és universal.
El que passa
és que, bueno,
pel que sigui,
ens ha arribat més
des de l'altre cantó,
des de tot el que es va fer
a Amèrica.
Però, bueno,
ara ho veus,
no?
T'has d'acord
que està a tot arreu
perquè aquí
el que fan ells també,
bueno,
veig que rítmicament
són ritmes de la zona
i inclús armònicament,
bueno,
com a harmonia també
detectes, no?
Que l'harmonia
és la que utilitzen allà.
Això vol dir que,
no?
Que és veritat
que no està ni molt menys
agafat, no?
La idea,
mira,
hem agafat la idea
des dels llanquis
o qualsevol,
no, no,
que és una cosa que...
Hi ha un arrel
que es nota,
hi ha un arrel
que es nota,
que es nota,
sí, sí.
Albert David,
tu sembla...
Però el serenge també,
d'aquest jazz.
Sí, sí, sí, sí.
Molt difícil
no poder caure, no?
A fer alguna cosa
de jazz de mexicans.
És normal, sí.
Ja,
com a fort,
a més,
una música viva
va evolucionar
i també des de l'Àndia,
des d'Orient
també van afegint
als seus elements
aquesta base jazzística
més tradicional, no?
Aquí veiem fotografies
dels catàlegs
que ens han preparat
des de l'Ajuntament
de Tarragona
i aviam podrien tocar jazz
o podrien tocar
qualsevol altre tipus
de música popular hindú
perquè van avillats
amb els seus turbans,
amb els seus vestits
característics.
I al costat,
la fotografia del costat,
curiosament,
el que deia el Jordi
als polonesos
que arriben avui
o que han arribat ja,
que veus doncs
un senyor
allà amb el seu traje
amb una, doncs,
una fesomia
i un posat així
com a molt europeu,
i dius, clar,
jo sé que és una paraula
i un terme molt amanit
però realment
reflecteix la realitat
de la multiculturalitat
també en el que és
el festival de Dixira.
Perquè si després
anem als Manyos,
que podríem dir així,
tenim la Dixirrué
del Percebe,
que en Lluís
que és fantàstic
i ens va posant
les peces d'una amb una,
doncs es pot donar
una idea
completament diferent
del que es pot escoltar
aquests dies
a partir de dimecres
a la ciutat de Tarragona.
Escoltem la Dixirrué
de Percebe.
dixirrué de Percebe.
dixirrué de Percebe.
dixirrué de Percebe.
dixirrué de Percebe.
dixirrué de Percebe.
dixirrué
Clar, són coses
absolutament diferents
unes de les altres, no?
No rieu, no rieu, clar
per això justament, no?
Així la gent pot veure diferents aspectes musicals
que no és una música
d'un lloc ni de l'altre, sinó que al final
és que la música és de tot arreu
perquè aquest agafa coses aquí, aquest agafa coses allà
i jo toco una mica l'escala d'aquest
i l'induc ell, agafo el so que ell i el puc imitar
és un món que al final...
I escolteu una cosa, amb el ritme que porteu
i no dic el ritme de la música, sinó
el ritme d'actuacions i frenètic d'aquests dies
teniu temps de parlar entre vosaltres
de trobar-vos amb altres músics
o aneu, mira, aneu allò
a pinyó fixa, que deia aquell
a pinyó fixa, però bueno, suposo que
quan et trobes pel carrer amb algun músic que et coneixes
bueno...
Teniu temps a les nits, per exemple
de visitar els diferents locals
que hi hagi música
o és que com que esteu tocant
i no us dona temps de res?
Sí, hi ha temps
penso que els horaris estan...
Home, temps, temps
arribes a un lloc i està començant
però encabat si vols realment quedar
i conversar amb els hindús
o vols conversar amb els pol·lecs
la finada serà nostra
dels idiomes
però bueno, ja...
La millor manera de conversar sempre
és apanyar la jam
que normalment
funciona molt, no?
Això permet que hi hagi
tota una dinàmica
que jo penso que és una de les coses
més xules que té aquest festival
que és a dir, no és un festival
de barrera
sinó que és un festival
que hi ha unes actuacions
com per a l'entrada
entres l'audiçó i surts al carrer
sinó que és un festival
que intenta impregnar
les 24 hores del dia pràcticament
la música
pels carrers i pels locals
Els festivals de veritat són això
és a dir, a nosaltres ens ha arribat...
Tot va quedar el model New Orleans, eh, Jordi?
No, no, no és un model New Orleans
és a dir, el David podia explicar
segurament m'ha explicat
un dia un model d'Europa de l'esc
on també passa això
és a dir, el que és inusual
és que els festivals s'entenguin
com una cosa que passa
només cada dia a les 10 de la nit
en una sala on entres, pagues i ja està
i la gent paga, evidentment
però quan vas a un bar d'entrada pagues
perquè et prens una consumició
que normalment no és barata
però vull dir que
el que sí que
hi ha una dinàmica
jo penso molt més viva
és a dir, encaixonar la música
amb un escenari a la italiana
que és un escenari inventat
doncs relativament, recentment
doncs podem dir
no té massa sentit
i menys amb el jazz
que des de sempre
o bé va néixer com una música popular
al carrer
per les bodes bautizos
comuniones i funerals
o bé es va desenvolupar
amb sales de ball
com deia el Carles
o bé amb clubs
diguéssim amb tugurios
és a dir, en el fons
en els baixos fons
de moltes ciutats
Chicago, New York
va ser una mica això
i per tant
home, jo crec que sí que
té aquesta doble
o triple
múltiple
vessant
és a dir, de connexió
amb el públic
el Ferran Esteve
que és un dels bons crítics
de jazz que tenim
en aquest país
avui fa uns comentaris
a ritmes.net
al portal
està en portada
a l'inici del festival
i precisament
destaca
que el festival
doncs tu deies
pedagogia
però que el festival
el que ha volgut
sobretot
és no ser un festival
per iniciats
sinó iniciar
molta gent
és a dir, això és el que
permet
i fa una defensa
molt important
en què segurament
a Catalunya
i en el conjunt
de l'Estat
el jazz
més clàssic
que podríem dir
que és aquest que va
de tombants
del 1900
fins aproximadament
al moment
de màxim
esplendor
a les Big Bands
que seria entre els anys
30 i els anys 50
aquest jazz clàssic
és el que segurament
ha aconseguit
captar més adeptes
pel món del jazz
estadísticament
perquè és un jazz
que el que sí que fa
és no perdre
el seu poder
comunicatiu
que jo crec
que és el principal
a partir d'aquí
falta evidentment
que en aquest país
molts crítics
encara entenguin
que hem d'anar
una mica més enllà
i no només
destacar determinats artistes
doncs que a vegades
són molt
molt
molt
particulars
o per exemple
ahir llegia
a la premsa local
unes declaracions
del Michel Pastre
que tu amb la seva
Big Band
el dissabte del Metropol
que deia que
hi havia molts artistes
mediocres
editats per grans
discogràfiques
i que s'invertien
molts diners
en producció
d'aquests artistes
quan realment
segurament
no eren
tan singulars
dins del món
de la història
del jazz
però era el moment
la circumstància
que feia
que se li donés
aquell impuls
particular
no no
ella es referia
fins i tot
actualment
és a dir
que hi havia
grans inversions
publicitàries
i que en canvi
no
moltes d'aquestes inversions
no responien
realment
a cap producte
nomadós
sinó que senzillament
es repetien
molts esquemes
que bueno
que tampoc
tenia
és a dir
que no tenia res
a envejar
algunes de les grans
bandes del jazz
clàssic
aquests nous artistes
clar una mica
la falca publicitària
del festival
és allò
d'enviar informacions
musicals
160 músics
professionals
80 activitats
una vintena d'espais
això és la falca
molt bé
però vosaltres
des de la vostra perspectiva
diríeu que justament
el que fa diferent
el festival de Dixiland
de Tarragona
qualsevol altra
convocatòria
és d'una banda
aquesta versatilitat
i d'altra banda
aquesta voluntat pedagògica
que els nois i noies
doncs vagin al metropol
aprenguin
s'introdueixin
al món del jazz
és el que diferencia
convocatòries
jazzeres
d'altres punts
de Catalunya
o de l'Estat
o no som tan singulars
com ens pensem
no
jo crec que la gran
bandatge que té aquest festival
és que
per molta gent
quan hi parles de jazz
s'oprèn com
hòstia jazz
quin rotllo
allò del senyor
amb la trompeta
amb el 4
a mi
de quan portes
24 compassos
aleshores
fa un riff
una nota
i la gent
diu hòstia
que bo
i tu ets allà
intentant analitzar
aquella nota
què vol dir
i aquí és tot
just al contrari
s'ha aconseguit
de convertir el jazz
en una bandera
molt divertida
jo sempre he sigut
partidari
de no fer les coses
perquè et vingui la gent
sinó portar les coses a la gent
i és el que passa aquí
la gent
se troba
ho viu
i
també hi ha qui s'interessa
qui fa més coses
però és una opció
molt més àmplia
que no el que seria
un festival
a l'uso
Carles
sí
bueno
comparteixo en part
l'opinió que diu el David
el que passa
que hi ha dos maneres
de fer festivals
al meu entendre
perquè també hi ha dos maneres
d'entendre el jazz
és molt bèstia
amb el que dic
però
és l'opinió
és un man
són totes les opinions
hi ha públic
que entén el jazz
o la
ho entén
des d'un punt de vista
una mica elitista
jo
és
amb un públic elitista
i aquest
o que ho has d'entendre
o que t'has d'estar
una mica
inclús
format
conèixer el codi
conèixer el codi
que has de conèixer
has d'escoltar molta música
que és viable
i que també està bé
per qui
ho comparteixi
per qui li agradi
llavors aquest tipus
de veure el jazz
entraria dintre
del que deia el Jordi
que era
entrar dintre d'una sala
pagar
veure un concert
amb un número 1
suposat número 1
que moltes vegades
ho són
i moltes vegades
dius
ostres
em pensava
que sí
es quedaria en un 5
i marxar
i l'altra opció
és l'altra
és entendre el jazz
com a no
com a
com a realment
com al que va ser
al principi
que era exactament
comunicar
si era la música
que estava
música popular
i entendre-ho així
com la música
que hi havia al carrer
i la música
que arribava a tothom
llavors el festival
en aquest cas
el Dixilan
és un d'aquests
que vol arribar
a la majoria
de públic
a tothom
vol arribar
i bueno
és això
són dues maneres
de fer festivals
com entén l'Albert
aquest festival
aquesta manera
de fer el festival
de Dixilan
aquí
tothom s'ha de mullar
sí, sí
ja ho veia
home
és el que diu el Carles
aquestes dues maneres
de veure
aquest jazz
o aquest dixi
que se vol
introduir
bueno
jo veig
que la gent del carrer
el que
li fa por
moltes vegades
tinc amics
hòstia
fan jazz
ui
no vinc
allà no m'ho veiem
que és jazz
no vinc
dic check
tranqui
no és el jazz
que tu sents
allò
el típic free jazz
de programa
de la dos d'abans
que dèiem
que escoltes un saxo
que estàs
ganitant-se per allà
i dius
osti nen
estàs fent molt bé
però no sé què fas
hi ha molta gent
que es queda allà
i al cap de cinc minuts
ja s'ha cansat
de acabar la història
vull dir que és molt
repetir sempre
la mateixa estructura
els mateix solos
el mateix tipus
de funcionar
i suposo que aquí
barrejant l'orquestra hindú
l'orquestra tanderica
una mica de jazz
una mica de big band
una mica de dixi
dius
ja no és el jazz
que tinc jo al cap
jazz igual a
és un camp més ampli
això que diuen
no sé què fas
però jo estic segur
que els músics
no volien arribar aquí
ara potser
mos començaríem
a discutir
ho estaríem tots d'acord
jo crec que no volien
arribar aquí
en aquest moment
que hi hagués gent
que digués
ostres
és que no sé què fan
ells volen comunicar
el que passa
que doncs bueno
no sé ben bé el motiu
si és perquè
anys enrere
es va voler donar
un aire al jazz
o una dificultat
o perfeccionar
o de tal manera
que clar
va haver-hi molta gent
que llavors va dir
bueno aquí
jo ja no hi arribo
m'aparto d'aquest estil
perquè no hi arribo
musicalment
o culturalment
o el que sigui
quan realment
d'on t'havia sortit
era dels tuburios
o de les zones
més baixes
també
però s'ha fet
com una gran diferència
musical jazz
per gent que
de carrer
i musical jazz
per gent que
n'hi sap
i que pot analitzar
aquell freseig
que ningú entén
menys tu
menys la gent
que n'hi sap
perquè hem trobat amics
que van a veure concerts
i es queden allò
hòstia
marxem
perquè no entenc res
i tu
vale
després està aquella imatge
que tots tenim visualitzada
d'anteriors edicions
del festival
d'aquella banda
que s'atura en mig
de la Rambla
i que tothom
que passa pel carrer
no té cap altre ramí
que aturar-se
i tots amb la boca oberta
i picant de mans
i picant de peus
i aquella persona
segur que no sap
ni el que és un pentagrama
però està disfrutant
i està arribant
l'emoció de la música
i probablement
aquest sigui un dels aspectes
més importants
d'aquest festival
exacte
perquè ho saben comunicar
el problema és que
potser algun solista
no sap comunicar
el personal
a la gent
al públic
està dit damunt d'un escenari
i a la millor
no ho sap comunicar
és que també és complicat
i clar
una banda de carrer
doncs bueno
si està
si és festera
i munta una festa
i a més musicalment
estan correctes
i estan bé
doncs ostres
farà parar
segurament
que farà parar
la gent
jo l'únic que sé
és que en aquest festival
gaudim al carrer
gaudim a la Rambla
al Mercat
gaudim al Teatre Metropol
amb les grans
amb bandes
que ens han visitat
cada any
enguany
doncs
en homenatge
al centenari
del naixement
de Cone Base
i tenim la Michelle Pastre
al Teatre Metropol
de Tarragona
però després
a partir de dimecres
quantitat de formacions
musicals
a molts locals
de Tarragona
i també
pels carrers
jo aconsellaria
a tothom
que es fes d'un programa
perquè si no
francament
és molt difícil
arribar-hi a tot
però sí pot arribar
com a mínim
fer un tastet
de cadascuna
de les bandes
que estaran
aquí a la ciutat
avui per exemple
podem ser privilegiats
i apuntar-nos
a l'assaig
de la Big Band
aquesta Big Band
que s'estrena
de la nostra ciutat
és la Big Band
de l'Aula de Músic
a les 7 de la tarda
on?
al Metropol
al Metropol
portes obertes
portes obertes
és un assaig
per tant
de moment
ni piu
escoltem-hi que llet
és un assaig
quan facin l'actuació
oficial
ja en parlarem
bé, nosaltres allí pararem
es faran crits
i es dirà
tu ho has fet malament
has de tornar a entrar aquí
ui, doncs aquesta sessió
d'estar bé
d'estar bé
no, aquesta és insòlita
i està bé
tenen un problema
que ve la tele en directe
també
directe per TV3
ja no me la recordava
directe per TV3
més nervis
més nervis
la Tanderica
música, circ
que estareu voltant
a partir de dimecres
divendres
divendres
divendres
dia 2
a les 12 al matí
i a les 7 i mitja
de la tarda
i al dissabte
a les 7 i mitja
de la tarda
hi ha moltíssimes actuacions
totes no les explicarem
perquè afortunadament
aquí a la ràdio
si tenim alguna cosa
estem
i temps per fer les agendes
i per detallar
els dies i les hores
de cadascuna
de les actuacions
paral·lelament
Jordi
com a tècnic
tenim les actuacions
moltíssimes
exposició
una exposició
molt maca
que es pot veure
al Teatre Metropol
de fet el festival
oficialment s'inaugurarà
dimecres a les 8
llavors
tindrà una doble inauguració
aquesta podríem dir
exposició
que recull
alguns dels grans mites
del jazz
que ha captat
el Javier Marina
amb una exposició
que esponsoritza
Renfe
que a mi em fa
especialment gràcia
perquè
doncs
és una exposició
que va estar
Sant Sebastián
que és un festival
d'aquestos
mítics
de l'Estat
i és tal
d'Ixil·land de Tarragona
això jo crec
que és important
i després
simultàniament
obrirem
amb una cosa
que potser
s'acabarà convertint
en una tradició
perquè l'any passat
ja ho vam fer
i en guany repetim
obrirem artesanalment
un barril de cervesa
una mica
per reivindicar
aquest aspecte
que als músics
normalment
també li agrada
normalment
es queden secs
tenen una fama
i ho farem
de manera artesanal
i ara el carro
de cavalls
de la cervesa
Amber
l'anarria
aquesta tan espectacular
amb els cavalls
anglesos
vull dir
que tindrà tot
un ambient
de fet la millor manera
d'aconseguir el programa
o bé és anar
al metropol
o als punts d'informació
habituals
de turisme
o de l'Ajuntament
o bé
entrar un moment
a internet
i entres a les tres
dobles B's
dixil·land
amie
dixil·land
tarragona
punt com
i allà tens tota
la programació
que inclou
absolutament
tots els espais
i tots els clubs
jo pel que sí
que el recomanaria
és que
que ningú s'obvi
perquè hi ha moltes activitats
però es pot anar a molts llocs
una bona manera
per no agobiar-se
és anar a sopar
escoltant música
això també és una de les altres propostes
que també és una opció
i en parlarem
al llarg de la setmana
si en parlarem
del festival de Dixil·land
el que és important
és això
fer-se amb un programa de mà
anar triant
escoltant
no agobiar-se
com diu el Jordi
però aprofitar cada moment
que és una setmana
realment esplèndida
que arriba cada any
amb la primavera
aquí a la ciutat de Tarragona
el festival de Dixil·land
que ha quallat
i força
perquè Déu-n'hi-do
si tenim músics
a casa nostra
que aposten
per tocar
i fer bona música
aquí a la ciutat
és el cas de la Big Band
de l'Aula de Músics
de Tarragona
que s'estrenen a aquest festival
i és el cas
de la Tandarica Orquesta
enhorabona
a tots vosaltres
no només a vosaltres
sinó en representació
de les formacions
que representeu
molta sort
i molt d'èxit
a veure si és veritat
Jordi Bertran
gràcies
Carles Brull
Albert Engalzarà
i David Sancho
moltes gràcies
i bon festival
gràcies