Tres minuts, un quart de dotze del migdia,
continuem al Matí de Tarragona Ràdio
i ho fem parlant de dansa,
perquè tot just aquest cap de setmana
al Teatre Metropol,
on justament demà acull una gala
organitzada per l'Associació
d'Escoles de Dansa de les Comarques
de Tarragona, una associació
que avui ve aquí, al Matí de Tarragona Ràdio,
representada per la Roser Prats
de l'Acadèmia Artis. Molt bon dia, Roser.
Hola, molt bon dia.
Teniu ja tot preparat per aquesta gala de dansa,
una macro gala, com veiem
en l'ampli programa que presentareu
tot just demà, no? Sí, sí, tot preparat,
sempre hi ha coses d'última hora,
però llavors ja no fóra dansa
si no hi hagués aquests imprevistos
d'un vestit que no s'acaba,
d'una sabatilla que es trenca, però bé, això
s'hi compta i està tot preparat
i assajat i demà fem
l'assaig general al matí i a la nit
l'actuació. Toquem fusta, doncs?
Toquem fusta. Perquè, a més a més,
en aquesta gala el que hi participen és els alumnes
de totes les diverses escoles
de dansa de les comarques
de Tarragona. Suposo que és tot un esforç
de coordinació entre totes les escoles, no?
Sí, sí, perquè hi ha escoles
d'aquí de Tarragona, però n'hi ha
de Montbrió del Camp, n'hi ha del Forge,
n'hi ha d'Hospitalet, n'hi ha de Valls,
i em deixo molts llocs, però clar,
això és l'enriquidor, que vingui
gent de tot arreu a participar-hi.
En tot cas, em comentaves que
l'associació feia pràcticament
20 anys que està formada
i que neix amb una voluntat, precisament,
de potenciar la dansa
i de donar-li una legitimitat
educativa, podríem dir-ho així, no?
Sí, sí, sí, sí. Fa, jo no et puc dir
ara exactament, però, bueno, és una
dada així, fa molts anys, i es va crear
precisament, jo vaig ser de les
impulsores, hi havia llavors
l'Artemis Marquesinis, l'Artemis
mare de l'Artemis actual,
una, la Paquita
de Valls, i jo, que era
de Reus, i llavors jo vaig tenir
l'escola ja també aquí a Tarragona,
i vam impulsar això, precisament
perquè vèiem que feia falta
que tothom anàvem per nosaltres,
però que no hi havia una unió, no hi havia
una col·laboració, i això és molt
enriquidor i és un bé per tothom.
I a més a més, suposo que crear una
associació també, d'alguna manera,
dona una referència a la gent.
Si tu pertanys a una associació
professional, sempre tens més
garanties de qualitat de l'ensenyament
que estàs donant. Sí, clar, clar, clar.
Això és així, i la gent també ens esforcem
més, perquè el presentar a una gala
no és un festival de final de curs,
que hem de tenir la mateixa
força i les mateixes ganes que quedi bé,
però clar, sempre tens
més motivació, i les nenes
també, perquè clar, molts assajos
i moltes hores, però bé, tot es
fa amb il·lusió.
Una gala que tot just arriba demà, des de quan
esteu preparant?
Això, cada escola té el seu
sistema, no? Nosaltres,
va, i a la meva escola no sóc
massa partidària d'allargar
molt. Comencem
un mes i mig abans,
dos mesos com a molt, i els últims
dies s'apreta una mica més.
Però clar, tenim poques hores
i les classes no es poden deixar.
I llavors els assajos hem d'anar
trampejant horaris per poder
fer extra de les hores de classe.
I com s'ho agafen els alumnes,
la possibilitat de pujar en un escenari
i poder mostrar el que
saben fer?
Mira, primer, molta por
i molts nervis, però un cop
s'ha trepitjat un escenari
és molt dolç, enganxa molt
i a més a més
és molt bo
per elles, perquè jo vei
ensejant a l'escola, ballant a l'escola
i ballant en un escenari,
transmeten, però
una força interna
depèn, clar, o una dolçura interna
depèn del que ballin, que els assajos
i la coreografia els intentes inculcar,
però clar, dintre d'una sala
és més difícil
de donar, no?
I llavors, si elles ho senten
el que ballen, que això és el que hem de procurar
els professors, que a més a més de ballar
que ho expressin, perquè si no
és una cosa molt
d'autòmates, no...
Bàsicament són matemàtiques, no?
Sí, no, no té sentit.
I clar, l'escenari, el llum
i el xafar un escenari, el públic baix
que tu no el veus però saps qui és
i que allà et jugues
el que has ensejat amb molt de temps
amb tres minuts
dona molta força
i els hi va molt bé.
Però, de fet, és un exercici didàctic
com a brutal, quasi millor que un examen
davant de tribunal, no?
Sí, clar, clar, clar.
Perquè no han de parlar,
però, bueno,
ho han d'executar elles,
és el seu cos que treballa.
Clar, si toques un instrument,
tu el fas funcionar, l'instrument,
doncs en aquest moment el teu cos és l'instrument
i tu l'has de fer funcionar
i donar-li els matisos
de la coreografia que tinguis.
I el sentiment, com comentàvem.
I el sentiment, molt important.
Si us adoneu, la Roser sempre diu
elles.
Sí, clar.
Perquè majoritàriament i encara malauradament
són més nenes que nens.
Sí, sí, sí.
Tot i que em comentaves tot just abans
d'entrar en antena
que cada cop són més nens
però que costa tot legat.
Sí, sí, és el que et comentava.
Els nens comencen petits
i després costa molt
perquè és un enfrontament
amb una societat
que això encara no ho accepta.
I els pares tampoc ho accepten, evidentment.
Algun, però costa molt.
Clar, llavors, no ho accepten els pares,
no ho accepten els seus companys
i és molt difícil
amb aquestes edats
de 7 i 8 anys
un nen que trenqui
algun esquema.
Hi ha n'hi ha algun que ho fa,
n'hi ha algun que ho fa
però, clar, és la minoria.
Necessiten, suposo,
un recolzament molt fort de casa seva.
Molt fort, molt fort.
Perquè és que, a fi al cap,
això és perquè no es coneix ben bé la dansa, no?
Perquè si es coneixés bé
veuries que de petit
fins als 6 o 7 anys
fan un treball
que és boníssim
pel seu desenvolupament
tant físic com psicològic
com psicomotriu.
No es fan cap exercicis
que sigui una cosa
el que diem de nens,
de nenes, no?
Inclús si als nens
sempre els promociones més el salt,
els promociones més
fer exercicis
una mica més durs
perquè ells ja vegin
que...
Els seus moviments
que siguin com més vivits, no?
Que siguin més virils
perquè, esclar,
això encara ho hem de fer
perquè si no, molt malament.
Però ho han de saber
que fer tot, no?
Com les noies
també han de tenir molta força
i molta força muscular
per saltar
i per ballar
es necessita.
En tot cas,
aquestes gales
també ajuden
ja no només
a nivell didàctic
dels alumnes
sinó a nivell didàctic
del públic
perquè falten
espectacles de dansa
i que la gent
vagi a veure
espectacles de dansa
i els entengui
i entri, no?
Vosaltres us ho heu deu trobar
com a professionals
de la dansa.
Sí,
i després,
ara tenim un problema
amb espectacles de dansa.
N'hi ha molts
però són dansa contemporània.
La dansa contemporània
és molt bonica.
Potser resulta
molt atractiva
a la gent
que no ha vist mai dansa.
Exacte.
Però, bueno,
o molt atractiva
o llavors,
segons qui ho va veure
pensa,
el meu fill
ha de ballar
això
en una escola de dansa
prendrà això
i et vénen
com una mica
esgarrifats
a l'escola
perquè, clar,
això és com
veure una exposició
de quadres, no?
Clar,
passes per diversos...
l'art
ha variat molt
i cada pintor
té el seu
i ara
hi ha una altra
sensibilitat
i una altra manera
d'expressar.
Amb dansa
també hi és això.
I, clar,
s'haurien de fer
espectacles
ni molt reclàssics
ni molt a la punta
que anem una mica
d'un extrem a l'altre.
Hi ha molta cosa
pel mig
que hi ha
un neoclàssic
i hi ha un contemporani
molt bonic.
Mira,
em penso que aquí
al Metropol
a finals d'abril
vindrà
l'IT Dansa
que és la jove
companyia de dansa
del centre
de l'Institut
del Teatre
i pel Dia Internacional
de Dansa
no,
però la setmana
després
que fem
tota una setmana
d'actes
sembla que vindrà,
no és segur,
però sembla que vindrà.
Clar,
aquest està molt bé
perquè és un contemporani
però és molt dolç
i és molt assequible
i és molt ballat.
No és un contemporani
dur
perquè, clar,
llavors també
hi ha algun problemillo,
saps?
És el que passa també
amb el Teatre Experimental,
no?
Sí, clar, clar.
Que una mica
has estat molt avançat
aquest llenguatge
per poder-hi entrar bé,
d'alguna manera.
Una exposició
del Picasso,
una exposició
de quadres
de qui sigui
d'aquest moment,
no?
Que clar.
Parlem de la gala
en concret
d'aquest dissabte,
una gala
que vosaltres
dediqueu
al mestre
Joan Magrinyà.
Què significa
aquest homenatge?
A veure,
aquest homenatge,
mira,
jo vaig tenir la sort
que amb el mestre
hi vaig anar
a classe.
pocs anys,
però hi vaig anar.
I és un home,
bueno,
tothom que hem anat
a classe amb ell,
per nosaltres
és una referència
que ens va ensenyar
tantíssim
de dansa i de tot.
De tot.
que és que per ensenyar dansa
has de saber
molt de tot
te'n dones compte,
perquè no és allò
que deia,
no has d'ensenyar
uns passos concrets
i una col·locació
perfecta
i hi ha molta història
dintre teu
que si no
la saps desenvolupant,
no saps ballar.
Va ser un gran mestre
i després
també un gran ignorat
en aquests moments,
però
se li ha de reconèixer
que va ser
el mestre de mestres
perquè jo després
jo vaig tenir un mestre
que va ser
Deixeu-la d'ell,
que és el que a mi
vaig fer la carrera
amb aquest mestre.
Hi ha gent boníssima,
tota la gent
ara que està fent dansa
sigui contemporani,
sigui clàssic
per Barcelona,
tot és d'escola
del Joan Magrinyà
que després de la guerra
ell va fer
un ressorgiment
de la dansa
i tot es deu amb ell.
A més a més,
en una situació
de postguerra
i molt més precària
en aquest país
que en la resta d'Europa.
Molt precària
i molt dura,
i molt dura,
però va portar
diferents tendències
i va ser un gran innovador
amb la dansa també,
perquè ell,
el ballet de Liceu,
ell el va dirigir
i jo recordo
que va muntar
una sardana
i tenia molta por
perquè a Liceu,
clar,
allò,
impressiona,
no?
Ara és diferent,
però abans era
una mica més...
Jo crec que impressiona igual.
Sempre igual.
Però bueno,
la gent potser era com més,
no?,
i anava a un cercle
potser sempre més elitista,
no?
I clar,
muntar una sardana
amb dansa,
ballant,
i una cobla,
tocar la...
Però bueno,
la gent es va aixecar,
ja me'n recordo
qui va anar,
jo era petita,
però són coses
que et queden
molt, molt gravades
i és una persona
que es mereix
almenys
que el seu nom
soni
i que la gent de dansa
sàpiguen
que hi ha un punt de referència
que ha sigut
tot Joan Magriña.
Que de fet,
jo suposo
que els noms de coreògrafs,
ara,
doncs,
Nacho Duato,
aquest tipus de companyies
o de personatges,
sí que són molt mediàtics,
perquè a banda
de coreògrafs
doncs també
són models,
surten als programes,
van a entrevistes,
però en aquella època
poca cosa
o gens
i són noms oblidats
moltes vegades
d'aquesta generació.
En aquesta època gens,
és clar,
i a Barcelona
en aquesta època
era
de dansa,
era el lloc d'Espanya
que va sorgir
amb més força
després de la guerra,
la dansa,
perquè va ajudar molt
a l'Iceu.
Així,
ara l'Iceu
no en té
de companyia de dansa,
clar,
però aquests anys
en tenia,
i va ser perquè
ell volia,
perquè no li pagaven,
però clar,
ell,
el seu poble,
Barcelona o Catalunya,
que tingués un liceu
i no hi hagués
companyia de dansa,
clar,
ell tenia l'escola,
li semblava fatal,
i la gent tenia
moltes ganes,
i clar,
i això de cobrar
era una altra història
en aquells moments,
hi havia un altre ideal.
L'homenatge
a Joan Magrinià
és el que farà
de fil conductor,
podríem dir-ho així,
de tota la gala,
una gala
que vostès no es pensin
que arribaran allà
i només veuran
balet clàssic,
no,
veuran de tot,
perquè sí que comencem
amb Mozart
en una primera part,
però, per exemple,
jo els llegeixo
algunes
de les peces
que ballaran,
Roxanne de Polís,
per exemple,
o,
doncs,
també tenim
l'Esting,
la Sinfonia Espanyola
d'Eduard Lalo,
Quetama,
Passiones de Quetama,
per exemple,
que és, doncs,
que t'ha cridat molt d'atenció,
Nina Simone,
Antonio Machín,
com s'ha fet
aquesta selecció
de totes aquestes peces?
Cada escola ha anat fent
i s'ha anat distribuint
o com ha anat?
Sí,
cada escola presenta
la peça
que li sembla
més bé
que pugui
que pugui
rieixir més
amb l'acte,
això és lliure,
i llavors,
quan s'atenen totes,
es fa la programació,
més o menys,
que sigui una mica variat
i ja està.
I llavors,
cada escola presenta
també una mica
segons el seu estil,
també,
segons el seu sistema,
segons les passions
d'aquest ama
les presentem nosaltres
aquest any.
I per què selecciona això,
per exemple?
Una cosa tan contemporània,
tan propera.
Sí, sí,
no, no,
perquè,
mira,
hi havia un grup
que tenien moltes ganes
de ballar-ho
i llavors,
esclar,
si hi ha un grup
de gent gran
que sent una música
i té moltes ganes
de fer-ho,
segur que surt bé
i segur que balla,
a més a més,
aquesta música
és molt bonica
i està muntat
en contemporani,
en contemporani
tirant una mica jazz.
Per tant,
tindrem una gala
completíssima.
Quan creieu que durarà?
Això comença
a dos quarts de deu
del vespràic,
però clar,
el programa
és força gran.
Jo penso que durarà
com uns tres quarts
cada part.
Acostuma a durar
una cosa així,
una hora i mitja
d'espectacle
amb l'interval
del descans
al mig.
I recomanable
per tota aquella gent
que potser
no s'ha apropat
a la dansa
i aquí té
un petit tastet
de tot,
no?
Sí,
a més a més
un tastet de tot,
és allò
com anar
a un restaurant
i fer un menú
d'aquests
degustació,
perquè no és un espectacle
només d'un estil.
Aquí hi és tot
i llavors
inclús la gent jove
o la gent
que en vulgui fer,
els pares
que no estiguin
massa decidits,
poden escollir
molt bé
el que ells vulguin.
Doncs,
ho recordem,
gala de dansa
organitzada
per l'Associació
de Professors de Dansa
de les Comarques
de Tarragona,
una gala
en homenatge
a Joan Magriñà,
plena de peces,
un menú degustació
de dansa
com ens comentava
la Roser,
que començarà
si els interessa
demà
a partir de dos quarts
de deu del vespre
al Teatre Metropol.
Roser Prats,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
aquest matí.
Molt bé,
moltes gràcies a vosaltres.
Bon dia.