No estes més deprimida, yo tengo la solución.
Unas copas y unos amigos y un poquito de rock and roll.
Mueve tus caderas.
Val a dir que tota la música que està sonant al llarg del matí de Tarragona Ràdio
són èxits exactament d'aquell all 79, la música que s'escoltava a les ràdios
i que es ballava a les discoteques, perquè si parlem de vida quotidiana,
Jordi, quantes discoteques tenia la ciutat de Tarragona aleshores?
I quines eren?
Doncs en concret cinc.
Hi havia el tòtem, el zodiac, l'egipcis, l'explosión
i també en la lauria hi havia el que abans es deia una buat.
Una buat.
No es deia discoteca, es deia buat.
També hi havia la sala de festes màxims, que encara continuava mantenint-se.
Sala de festes, les festes sí feien, no?
I després el cafè cantant, tocant, que després ja es va reconvertir en un bar normal de nit,
però aleshores era el cafè cantant que, no sé si recordes que tenien molta entrada,
cantautors sud-americans.
Sí, sí, sí, que hi va haver una temporada que hi havia actuacions en directe.
També els joves de l'època tenien certa tirada a anar cap a les discoteques de la costa,
de Salou, de Torredembarra...
Els que podien i tenien mitjans de locomoció, sí.
Això pel que fa a vida quotidiana, continuarem incidint en vida quotidiana,
no només en les grans fites de la història.
Però ara ja vull presentar els convidats d'avui,
que fa una estoneta que pacientment s'esperen que els saludem.
Primer que tot, agraïm absolutament a tots que hagin vingut avui
aquí al pati del rei Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona.
senyor Josep Maria Requesens, primer alcalde de la Democràcia de Tarragona.
Molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Tot això que ha explicat el Jordi, a vostè, m'imagino que li és molt familiar, no?
Sí, però em sembla que s'ha deixat alguna cosa.
Ja n'hi ha sortint ja, tenim un ratet per parlar.
I tant, que sí, anem fent una petita introducció i ja n'haurà sortint tot plegat.
Ens acompanya també el senyor Josep Cendra, regidor de Convergència i Unió.
Senyor Cendra, molt bon dia.
Bon dia a tot.
Moltes gràcies per venir.
Totalment.
Jo m'imagino que mentre anàvem parlant poc o molt li ha anat donant el cap fent una miqueta de memòria, no?
Sí, perquè són els anys 25.
Per tant, si no fas una mica de memòria, moltes coses no les recordes.
Però això del temps és tan relatiu, no?
Segons que em vas mirar.
Relatiu però efectiu.
També és veritat.
Ens havia d'acompanyar el senyor Sebastià Barrufet, de fet ens havia confirmat la seva presència.
El senyor Barrufet viu en l'actualitat a Barcelona i resulta que està engripat.
Ens ha trucat aquest matí i la veritat és que feia una veu d'engripat a l'amentat i sobretot m'ha dit
que saludi a la resta de contartulis, sobretot que no s'oblidi saludar-los.
Nosaltres complim aquesta promesa.
Ens acompanya el senyor Àngel Ballver, regidor centristes de Catalunya l'any 79.
Senyor Ballver, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut i moltes gràcies per venir.
Moltíssimes gràcies.
I saludem, a més a més, el senyor Josep Anton Baixeres, en regidor del SUC.
Senyor Baixeres.
Efectivament, sí.
Què tal?
Bon dia i bona hora.
Bon dia.
Molt content de veure aquestes cares, d'algunes de les quals feia molt temps que no havia vist.
I és el que li anava a dir, vostès de tant en tant no es troben ni es veuen si no és per l'atzar o per alguna cosa com la d'avui, no?
Desgraciadament, no.
Falta aquí també una altra dels que eren cap de llista, podríem dir, que és el Francesc Xamart, en va sortir, regidor o electe representant una candidatura veïnal.
Francesc Xamart fa unes tres setmanes aproximadament va marxar cap a Nicaragua, on hores d'ara s'ocupa d'una secretaria internacional que està vinculada als comitès Óscar Romero.
Abans de marxar, però, li vam demanar que parlés amb nosaltres i que ens comentés breument com recordava aquella època.
l'escoltarem d'aquí uns moments.
I hem deixat pel final, i si seguim la cortesia més clàssica, probablement és la persona que teníem que haver saludat primer, Teresa Batet.
Molt bon dia, Teresa.
Molt bon dia.
Saben què passa? Que en aquell ajuntament de l'any 79, la Teresa Batet era l'única dona regidora que teníem a Tarragona.
Com una floreta.
Com una floreta enmig de tant d'home, Déu-n'hi-do, Teresa.
Ara que es parla tant de paritat, de paper de la dona a la política.
Aleshores, jo crec que no es tenia gaire en compte això, no?
Jo penso que hi vaig entrar per moltes coses, però una també per reafirmar la vigència del feminisme.
Que la dona tingués veu i vot dintre dels ajuntaments democràtics, compartida amb tots els companys i amb tots els altres partits, naturalment.
El feminisme en aquella època de la transició era com una assignatura pendent.
I de vegades sí que es parlava, però no era un tema prioritari, si són realistes, eh?
Ni de bon tros en les formacions polítiques de l'època, no ho era.
No.
I diem-ne que jo he sigut feminista per reivindicar aquest dret de la dona a ocupar tots els llocs de treball.
No perquè no cregui que siguem tots iguals.
Perquè jo penso que, a veure, la il·lusió, l'energia i l'esforç de treball de fer les coses ben fetes, les tenim tots, homes i dones.
Però com que llavors la dona es quedava molt a l'allar, jo que tenia ganes d'aixecar una mica la veu, doncs per això vaig presentar-me.
Vostè notava que era diferent la seva presència, la que podia ser dels seus companys de consistori i homes.
Tenien una deferència especial.
No.
Vostè es permetia alguna llicència perquè deia, escolta, soc l'única dona, doncs tira i faig un despatx.
Jo penso que si els hi preguntes a bé...
Ara els hi preguntaré a tots.
Hi va haver molt de companyerisme i molt bon rotllo, que diríem ara, eh?
El sembla que comencem per aquesta qüestió.
Per què no hi havien dones als ajuntaments de l'època, en general, eh?
No només a Tarragona, sinó en general.
No ho sé.
No n'hi havia enlloc, senyor Vallvés, el que vostè opina.
No, perquè no eren activistes en política, generalment.
Era un procés històric i corporació de la societat, una de les manifestacions del qual és els ajuntaments.
I per què no hi havia encara una creència en la realitat de la igualtat de sexes, eh?
O sigui, la gent no tenia confiança en aquesta realitat que existeix, eh?
Però no hi era, ara hi comença a ser.
Pouquet, però hi comença a ser.
De mica en mica.
Abans de parlar pròpiament dit de la Constitució dels ajuntaments,
el sembla que comencem per la campanya.
Senyor Requesens, per dins de la campanya electoral,
abans parlava el Jordi dels cartells, comentava amb els eslògans...
Clar, vostè també observa la realitat actualment.
Vostè com recorda aquelles campanyes polítiques?
No, no la recordo massa.
Només recordo, i això també els altres companys ja en què recordaran, per exemple,
doncs un acte d'aquests per tractar de la qüestió de l'aigua, eh?
que va ser preelectoral, i que tothom va dir, i participava en tots els cops de llista,
perquè el que no ha dit l'amic Piqué és això, que el problema de l'aigua era essencial en aquest tema.
Aquesta aigua salada que bevíem a Tarragona.
Exacte.
La ciutat de les garrafes, comentava en aquest matí a la ràdio que es deia.
Hi havia dos problemes, l'aigua salada, i per segons quins partits, no?,
la privatització de l'aigua.
Hi havia dos problemes a l'aigua, però més que res era l'aigua salada.
Era un dels punts on es fonamentava la bona part de la campanya política local, no?
Aquesta era, esclar, era fonamental, evidentment, no?
Evidentment.
Això és el que recordo més.
Per l'altre, doncs, no ho sé, no me'n recordo massa, mal de dir-ho.
Val a dir que poden intervenir quan ho decidin, eh?
Això vol ser una tertulia oberta.
Això de l'aigua com a cosa domèstica,
recordo que tenia una rentadora de plats que es va fer malbé.
Tota.
De l'aigua mateixa?
Sí, sí, sí.
Se troballaven fins i tots els plats, eh?
Sí, com a anècdota, ara sí que recordo que, per exemple,
doncs, havíem d'anar a fer un mítin a Bona Vista,
al teatre de Bona Vista,
a una sala que hi havia allà, no sé si era ben ben teatre,
però que no ho vam poder fer perquè els del PSOB
ens van impedir d'entrar, no?,
i que féssim el mítin.
Això sí que me'n recordo perfectament, no?
Senyor Baixeres, per al·lusions, eh?
Per al·lusions.
No hi era.
No hi era el senyor Baixeres, vaja, doncs...
Però vostè recorda això que...
No recorda aquest fet?
No, però això una mica es va tornar a repetir,
encara que no tant,
a Sant Pere i Sant Pau.
És a dir, que això que es diu actualment bon rotllet
no n'hi havia en determinades circumstàncies, no?
No, home, tampoc era...
que això va passar allà, a Bona Vista, perquè a Bona Vista, doncs, era, el feuda del PSOB en aquell moment, no?
I, esclar, érem els competidors del PSOB en aquell moment.
Però, vaja, tampoc va arribar a la sala del riure.
No, no, no, jo també recordo una altra anècdota, que amb unes actuacions que hi havia d'haver de partits a la Caixa,
a la sala de la Caixa, a mi no em van deixar parlar.
I me'n vaig anar a buscar un cartell d'aquells que hi havia que tapaven la boca i deien llibertat d'expressió, eh?
Perquè no... Nosaltres, Convergència, no sé per què, doncs, no...
I no, no, no, no volíem deixar parlar.
És que les circumstàncies eren molt diferents.
Les persones que siguin més joves probablement pensin, quines coses que feien...
És que, clar, veníem d'on veníem, no?
I era tot molt diferent. I tots érem molt inexperts, també, en el tema de la política participativa.
Senyor Vallbé, que volia intervenir vostè ara fa un momentet.
Jo crec que eres totalment diferent.
Si es pot acostar una miqueta al micròfon, li agrairíem.
No podem comparar res del d'ara amb aquelles primeres eleccions.
En primer lloc, perquè vostè abans ha parlat de polítics.
De polítics, res, de res, de res.
Érem aficionats i prou.
Perquè de política no en sabíem res.
I de les propagandes i de tot això, tot era diferent.
O sigui, no hi ha res que s'assemblin ara.
Ara hi ha unes organitzacions, hi ha unes empreses que ja es dediquen a fer la propaganda
i els polítics van a remoldre tot això.
I són polítics, també. I són polítics de carrera.
Llavors, de polític de carrera no n'hi ha cap.
Professionalitzat.
S'ha professionalitzat, vols dir.
Eh?
El fet de polític s'ha professionalitzat.
Esclar.
Llavors, aquí hi havia polític.
Si no hi havia política, si no hi havia res.
Tot el de les dones era el mateix.
Si no els homes ja no sabien fer política, ni eren polítics, les dones encara molt menys.
Perquè no n'havien fet mai, com nosaltres no n'havien fet mai de polítics.
Cap de nosaltres.
Podríem ser d'un partit.
D'un partit creat d'avui dies abans.
Però de polítics, res de res.
adicionats tots, del primer a l'últim.
Eren persones reivindicatives, no?
Anaven per reivindicar, estic completament d'acord amb que anaven per reivindicar una sèrie de drets.
A tots els nivells, però sí.
Bé, les primeres eleccions experimentals en democràcia van ser les del 77, el Congrés i el Senat.
I per tant, no hi va haver cap més fins als municipals.
Aleshores, nosaltres encara arrastràvem els eslògans, les idees, les intencions del que es volia fer a nivell d'Estat,
fer-ho també a nivell local.
En aquest cas érem novatos, sabíem els problemes que hi havia, però entràvem a l'Ajuntament amb molta il·lusió.
I il·lusió i companyerisme, és a dir, tenen en compte que es va fer després un pacte d'un dia de progrés
on hi havia 4 o 5 faccions diferents de partits polítics.
El pacte era per a l'electoral, no es va fer després, es va fer abans.
És a dir, que va funcionar, l'únic que va quedar exclòs, potser no per culpa d'ells,
sinó per culpa dels que vam fer el pacte, va ser el CD, els centristes.
Però, entre tots, vam notar molt de companyerisme.
El que dèiem abans amb la Teresa Batet, que era una dona, si hi havia diferències amb ella,
llavors no, no hi havia cap... L'únic que va haver, que és que quan vam posar les llistes
de la Convergència Junió, vam anar pel número 2. Va ser que va ser un lloc molt important
dintre la Convergència Junió. I no van anar, el quart, el cinquè o sisè, va ser el número 2.
I com a dona, doncs, verdaderament, va fer un gran paper.
I de tal manera que després heu vist que han entrat dones a l'Ajuntament i avui en dia,
penso que hi ha un percentatge bastant elevat.
Hi ha una presència, ja...
Vol dir que la dona val, i es fa valdre.
Senyor Baixeres.
Ja que ens movem en el terreny de l'anècdota, i des d'un punt de vista subjectiu,
molt personal, vaig tenir ocasió de tenir unes converses amb Santiago Carrillo,
que en aquell moment era un mite, era l'home de la perruca, era l'home de l'actualitat,
diem, tenia una personalitat molt marcada a tots els mèdios de l'època.
I jo, doncs, m'ha quedat en el record, m'ha quedat més que d'altres anècdotes
que potser són molt més importants, no sense potser.
Jordi, tens aquí una sèrie de dades i una sèrie de qüestions molt puntuals per als convidats, no?
No, a veure, abans una cosa potser que ens hem deixat de dir,
i és, diria, l'esperit reivindicatiu que hi havia al carrer.
Sobretot d'una classe social, aquesta que abans deia Jordi, dels barris, de les barriades.
Els aturats, els treballadors...
No, a veure, era reivindicatiu perquè, doncs, això, els barris estaven a mitjà,
i hi havia un cèl·lel de problemes econòmics, i que, a veure, cada dia,
és a dir, que en els primers temps, cada dia hi havia alguna manifestació o altra aquí a l'Ajuntament.
Me'n recordo una que va estar vuit dies, que eren uns mestres,
que encara no sé ben bé què demanaven, perquè no eren, em penso que eren aragonesos,
però que es van estar vuit dies a l'Ajuntament dintre.
Aquest esperit reivindicatiu volia dir això, cada dia aquí que demanaven alguna cosa o altra,
no demanaven, exigien.
És a dir, que el verb exigir estava d'actualitat en aquell moment, no?
I que, val a dir, que els que venien a reivindicar alguna cosa o altra tenien, doncs, gran part de raó.
Perquè, oi, hi havia unes mancances tremendes en el barri on vivien, no?
I això va ser molt important en aquell temps.
Després va venir la desil·lusió de tota aquesta gent.
És a dir, que tothom esperava que un Ajuntament, doncs, en tres mesos i tal,
un Ajuntament Democràtic, no? Aquella il·lusió, aquella cosa de l'Ajuntament Democràtic,
però que resulta que la desil·lusió va venir al cap, doncs, d'un any o menys d'un any.
Llavors, les reivindicacions ja anaven d'una altra manera.
Ja tenien un altre caire, no tan espontani, oi?
I no tant, doncs, diem, de bona fe, perquè demanaven coses que no tenien ni tal.
Això és una mica que és molt important en aquest temps.
Aquesta perspectiva dels barris la recollirem d'aquí uns moments,
reproduint aquella conversa que els deia en breu el que vam obtenir en Francesc Chamar
abans de la seva partida cap a Nicaragua.
Però el Jordi, amb la seva visió i perspectiva històrica, també vol afegir algunes coses, no?
Ja, també havia fet uns trets característics així molt per sobre,
però hi ha un fet important que lliga amb això que deia el senyor Juret Maria Requesen,
que és que, esclar, Franco es va morir el novembre del 75.
Les eleccions no són fins l'abril del 79.
Per tant, han passat gairebé quatre anys.
El franquisme sense Franco és un règim que ja no té cap tipus de signe d'identitat
ni que hi ha un aglutinador comú o un guia al capdavant.
Per tant, la ciutat i totes les ciutats de Catalunya i d'Espanya
és que es transformen en unes menes d'olla de pressió.
Hi ha un consistori que gairebé està deslegitimat al carrer
i eren els partits polítics de l'oposició democràtica
que ni tan sols legalment podien dimitir.
Havien de continuar en el càrrec perquè la legislació que hi havia en aquell moment
no els deixava dimitir.
Presidia el consistori l'advocat i empresari Esteve Bení.
Per tant, constantment, com deia el senyor Requesen,
qualsevol reivindicació dels barris, qualsevol reivindicació laboral,
qualsevol tema de l'aigua, tots aquests problemes que sorgien d'una ciutadania
que no veia solucionar les seves expectatives per aquest Ajuntament franquista,
últim ja, les últimes escorrialles que hi havia,
doncs clar, es transformava de seguida també,
o paral·lelament amb queixa o reivindicació política, no?
De voler implantar la democràcia ja a l'Ajuntament.
El que deia el senyor Àngel Ballver, és cert que cap d'ells eren polítics
en pràctica de gestió en l'administració pública,
però sí que eren polítics i eren personatges polítics
i sobretot el suc que funcionarà durant aquests anys a la clandestinitat,
fins a la mort del dictador i fins a la seva legalització,
jo crec que sí que es pot dir que eren polítics
i durant molts anys ho van ser polítics.
En la clandestinitat, que és molt diferent en la democràcia.
En la clandestinitat, però eren polítics.
Senyor Baixeres, respecte a això, volia comentar alguna cosa.
Sí, jo no, volia, d'una manera una mica tangencial,
volia aprofitar la presència de l'historiador
i això que acaba de dir sobre la deslegitimació pràctica
de les corporacions d'aquell moment, de les corporacions locals,
que hi ha un punt que, si ha estat estudiat, jo no ho he trobat enlloc
i potser és un defecte meu i potser és ignorància meva,
que és que jo recordo que es van crear una mena de comitès paritaris
o una cosa, per dir-ho d'alguna manera,
entre els ajuntaments subsistents i deslegitimats i caducats,
que constantment havien de ser prolongats per disposicions del govern
perquè anaven passant els terminis i no es produïa aquesta renovació.
I els possibles candidats als ajuntaments democràtics
eren admesos en unes reunions en les quals es parlava dels problemes pendents.
Jo recordo concretament, sé que, per exemple,
tan convergència com el SUC, jo no era militant del SUC,
és a dir, jo era independent, i per tant aquestes activitats de partit
no hi era cridat. Es reunien els regidors antics
i els pretendents possibles, i d'això no he llegit mai res enlloc.
Jo no sé si existeix algun vestigi d'aquestes reunions.
Jo, pel que sé, el que sí que hi va haver com que el penúltim alcalde,
Ricardo Vilarguís, va estar fins a l'any 76,
és a dir, un any després de la mort del dictador.
Després va ser substituït per l'advocat Esteve Benús.
Sembla ser que hi va haver dintre de la corporació franquista
alguns regidors que van intentar trobar o establir
algun tipus de lligam o de relació amb tota l'oposició democràtica
o una part de l'oposició democràtica,
però que això finalment no va quallar.
A pesar de tot, em consta que reunions hi va haver.
Hi hauria de ser, però diguem-ne que aquell intent
que van haver per part d'aquells regidors,
com a mínim d'una manera externa i clara i pública,
no va funcionar.
Senyor Cendra.
Bé, no, jo el que volia dir és que polítics sí que ho érem.
Ho érem perquè sempre havien pensat en política
i ja ens venia de família.
És a dir, que això ens venia de família dels pares i dels avis polítics.
El que entenc que el senyor Vallès volia dir
és que no teníem experiència de govern,
que és una cosa constant diferent.
És a dir, la política, l'il·lusió ens venia de la política
perquè quasi bé tots érem antirrègim totalitari.
Havíem sigut més o menys no represaliats,
alguns represaliats jo personalment,
però érem antirrègim totalitari.
Això ho teníem quasi bé tots
i volíem crear uns ajuntaments democràtics, lliures.
El que no tenim era experiència de govern,
però la vam adquirir de seguida.
I això és palpable perquè,
degut a les penúries que tenien els ajuntaments,
poques coses vam poder fer de seguida,
però durant els anys s'han fet moltes coses
als ajuntaments degut a aquest govern democràtic que tenim.
D'aquí uns moments continuarem parlant,
sobretot després de la constitució d'aquell ajuntament,
com era el dia a dia,
com es transformava la mateixa institució,
perquè, clar, no hem d'oblidar que en paral·lel
des del govern central s'hauria de legislar
tot allò que tenia a veure amb les entitats locals.
Per tant, també vostès, m'imagino,
que a l'hora de prendre decisions
tenien moltes limitacions en aquella època.
Sí, fins i tot en la premsa de l'època,
després de les eleccions,
hi ha una llibreria de Tarragona
que feia publicitat d'un llibre que es deia
El manual del Confejal.
Déu-n'hi-do, jo no sé si vostès el van arribar a llegir,
després m'ho expliquen.
Anem a escoltar el que ens comentava Francesc Chamar,
regidor que va sorgir de la candidatura dels veïns
sobre aquesta primera presa de contacte amb l'Ajuntament Democràtic.
L'escoltem.
Francesc Chamar, molt bon dia.
Bon dia, Iolanda.
Un 19 d'abril,
Francesc Chamar arribava a l'Ajuntament de Tarragona
com a regidor electe per un col·lectiu de veïns
i quan es va assabentar només arribar
i que havia de dir unes paraules,
diu, ui, que malament ho tinc
perquè jo no sabia que havia de parlar en aquest acte, no, Francesc?
Efectivament.
Teníem una certa ignorància del protocol d'aquestes coses
perquè mai havíem viscut un canvi cap a la democràcia.
Jo havia nascut pràcticament dintre de la dictadura del Franco,
per tant, aquestes coses no en sabia res
i també potser ens van equivocar
o ens van oblidar d'avisar-nos
que havíem de preparar una mica unes paraules de salutació
en aquell acte que recordo molt solemne
i molt significatiu
perquè suposava el canvi d'un sistema
a un altre sistema més democràtic.
Es presentaven partits polítics de l'època
però Francesc Chamar va arribar a l'Ajuntament
a través d'una plataforma, d'un col·lectiu de veïns
que es van constituir,
ho tenia per aquí apuntat
perquè m'estic perdent amb les sigles de l'època
i hi havia tantes formacions polítiques.
CPV, efectivament, que era...
Candidatura per la participació dels veïns.
Dels veïns.
I aglutinava representants veïnals.
Representàvem gent significativa en el camp veïnal.
Vull dir, nosaltres no teníem ni volíem tenir
una estructura de partit polític.
Veritat, no era la nostra vocació, diguem-ne,
era el nostre desig,
sinó representar molt directament,
el més directament possible,
els interessos, les necessitats,
els anells dels veïns.
Certament, la nostra candidatura
no va ser massa ben acceptada
per determinats sectors polítics
perquè creien que els hi fèiem la competència.
Objectivament, és veritat.
Els nostres vots, si no ens haguessin votat a nosaltres,
haguessin votat potser a nosaltres petits,
però nosaltres presentàvem una línia ideològica
que ens semblava molt interessant
per portar-la a terme.
I que per determinats partits
o determinades persones
potser els semblava un pèl radical?
Bé, potser sí una mica radical,
perquè quan...
Posem la mentalitat de l'època, eh?
Nosaltres, de radicals,
no teníem especial consciència
de ser gent radical.
El que nosaltres teníem molt clar
és que volíem defensar
el més netament possible,
el més directament possible,
i diria, si em permeteu la paraula,
el més noblement possible
els interessos dels veïns
que durant tant temps
havíem viscut,
no solament a Tarragona,
sinó arreu de tot l'estat espanyol,
aquests veïns que eren fruit
de la immigració d'Andalusia,
ara que estem parlant d'immigració,
bé,
els barris de Tarragona
es va formar, diguem-li,
molt ràpidament
grups humans
que van donar
l'aparició de tants barris,
i aquesta gent havien passat,
en temps de la dictadura,
situacions ben precàries,
no manca de lo més elemental,
com a escola,
sanitat, transports,
il·luminat públic, etcètera,
i això ens va preocupar
un grup de persones,
és veritat,
que portaven molt temps
ja dintre dels barris,
i això ens va animar
a formar un grup municipal.
Vostè recorda,
a grans trets,
quines eren
les reivindicacions
o els temes
que es plantejaven
com a col·lectiu veïnal
més urgents
per portar a l'Ajuntament,
perquè es debatessin,
perquè s'aprovessin mesures
que milloressin
la condició de vida
dels barris de Tarragona?
Bé,
això és molt fàcil,
perquè encara que la memòria històrica
moltes vegades falla,
les coses que són tan evidents
encara es queden a la memòria,
no?
Faltaven coses
que avui dia
les tenim com a normals,
de veritat,
que la gent,
sobretot la gent jove,
ja no s'en dona compte
que això que ells
estan disfrutant
els seus pares,
els seus avis,
no ho tenien.
En veritat,
em refereixo,
per exemple,
a la qüestió de sanitat.
des de la floresta
tenien que venir
o bé a Tarragona,
la ciutat,
o bé a la Cononja,
per exemple,
vull dir,
no hi havia cap centre sanitari
prop per les qüestions urgents,
no?
En la qüestió d'escoles,
naturalment,
hi havia una manca d'escoles
bastant notable,
el nostre barri,
lògicament,
no tenia escola,
ho vam aconseguir
a través d'una certa
reivindicació,
de manifestacions,
i també de repressions
per part de la famosa
Policia Nacional
de los Gris,
és veritat.
el nostre barri
va néixer
extra ràdio
de la ciutat,
va néixer en un lloc
que encara no estava
dintre de pa urbanístic,
això comportava
una sèrie de conseqüències,
entre elles,
per exemple,
que no podíem tenir telèfon,
ni telèfon particular,
que,
teòricament,
es podia tenir
bons preus.
A veure,
el telèfon,
avui que anem amb el mòbil,
és curiós.
Exacte, exacte,
recordo que a casa
vam estar,
vaig estar diversos anys
totalment aïllat
perquè no hi havia
manera de telefonar,
la veritat.
Els carrers,
lògicament,
no tenien asfalt,
vull dir,
eren carrers de terra,
no hi havia cap centre cívic,
per tant,
hi havia una mancança
molt notable
i molt sentida
al mateix temps,
per això
va ser possible
que la gent
s'aglutinés,
es conscienciés
i realitzessin
tota una sèrie
de reivindicacions
solidàries
molt macas.
En aquest sentit,
el sentit de solidaritat
estava molt present
i això és ben bonic.
Actualment,
ja diria que malauradament
s'ha perdut.
Hem guanyat,
diguem-li,
amb benestar material
perquè aquests serveis
que acabo de citar
i altres molts
ja estan,
tothom pràcticament
els té,
amb les deficiències
i que encara
es pot seguir millorant,
però globalment,
realment,
s'ha millorat moltíssim
la situació dels barris
actualment
en relació
amb el que era
abans
dels ajuntaments democràtics.
No hi ha dubte,
objectivament parlant,
si mirem enrere
els darrers 30-40 anys
de la història
de la ciutat de Tarragona,
el moviment veïnal
apareix com un moviment
importantíssim
i transcendent
en els canvis
que es van produir
en l'època
de la transició.
Això no ho pot dubtar
i afortunadament
els llibres d'història
local també
recolleixen
aquest aspecte.
Vostè recorda
com va ser aquell dia?
aquell 19 d'abril?
Va ser un moment
d'eufòria,
lògicament,
perquè era el final
de tot un treball,
de tot un desig
d'arribar-hi.
Quan s'arriba
i s'assaleix
un objectiu,
es té la satisfació
que s'ha fet
un bon camí.
Llavors,
va ser un moment,
recordo,
el ple de l'Ajuntament
estava a gom a gom,
estava totalment
ple de veïns
per assistir
a aquell acte
que no deixava de ser
realment un acte
històric
per la ciutat,
en què tots els representants
dels partits polítics,
amb les diferències ideològiques
que hi havia,
lògicament,
perquè si no,
no serien partits diferents
uns dels altres,
però tots amb el desig
de fer una gestió
transparent,
eficaç,
en benefici
de tota la ciutat
i potser jo diria,
per part nostra
i també per part dels grups,
no vull excloure ningú,
en benefici també
d'aquelles persones
que durant tant temps
havien viscut més marginades
dintre de la nostra ciutat.
Doncs aquestes eren
les paraules
que ens deixava
Francesc Chamar
abans de marxar
cap a Nicaragua
i la veritat
és que aquest adjectiu
és gestió transparent,
ganes de treballar
malgrat les diferències
polítiques,
unanimitat
per part de tothom,
ganes,
tot plegat també
ho recullen les actes
d'aquella sessió plenària,
són paraules
que sorgeixen habitualment
i que jo imagino
que vostès
estan en presents.
Com recorden aquell dia?
El dia exacte?
Molt bé,
va ser un dia
personalment emocionant
per cadascú de nosaltres,
després de tants anys
que n'hi havia
ajuntaments democràtics
per la meva part,
jo recordo
el problema
d'haver de
fer un discurs
donant-lo,
fent sentir
el que pensaven
els meus companys
de coalició,
de Convergència i Unió
i ahir
rellegia l'acte
d'aquella Constitució
i jo mateix
m'estranyo
que haguéssim pogut dir
paraules tan boniques tots.
Senyor Baixera.
Sí,
potser
com l'amic Sandra
recordava fa un moment,
per nosaltres
eren les segones eleccions,
però la sensació
d'immediatació,
la sensació
de proximitat
amb els votants
només es tenen
jo crec
en unes eleccions municipals.
I aquest sentiment
de constatar
amb xifres,
amb dades objectives,
que hi havia uns quants
ciutadans
que confiaven
amb la persona
del regidor,
del conseller
municipal,
per una tasca
o per aconseguir
uns objectius.
Aquesta sensació
d'immediació
que deia
és molt
reconfortant,
és molt gratificant,
com després va ser
moltes de dir.
Senyor Valver,
per exemple.
Realment,
això has explicat prou bé,
per tots va ser una novetat,
perquè,
inclús,
el que deia abans,
són veixeres
i terres...
Ai,
perdó,
de què?
Nosaltres,
jo he dit
que no érem polítics,
però potser
ho tinc de rectificar
una mica,
érem descendents
de polítics,
o sigui,
la política
ens venia
per herència.
Faltava la pràctica
democràtica.
Exacte,
però com a polític,
sí,
tu no tenies
experiència familiar?
Sí,
no.
No,
però nosaltres sí,
tu sí
i tu també,
i jo també,
el meu pare,
va ser un grapat d'anys
aquí a l'Ajuntament.
De tot hi havia,
de tot hi havia
entre els regidors,
persones amb un passat,
amb una experiència,
sense,
és la riquesa,
justament,
d'aquest fet,
no?
Sí,
sí,
que hi hagués
aquesta varietat
de perfils
de persones.
Teresa Batet.
Bé,
és que una mica
política ho és tot,
no?
Una mica no siguem polítics,
polítiques fins i tot
en el mercat.
O sigui,
que jo penso
que la vida
està impregnada
de política,
no?
Llavors,
jo el que vaig sentir
aquell dia
era la gran il·lusió,
doncs,
de participar
juntament
amb els altres partits
en la transformació
del que jo veia
la realitat
més immediata
de cara al ciutadà.
Això era el que
em feia realment
una il·lusió
extraordinària,
no?
Era com
l'inici
d'una aventura
que encara
continua,
però que
penso que
encara té
un llarg camí
per recórrer.
Clar,
vostès potser
pensen
que exagero
una mica,
però són conscients
que justament
per aquesta experiència
formen part
dels llibres
d'història local?
Tots vostès?
Jo en soc conscient
i n'estic extraordinària,
molt orgullosa
i satisfeta,
de veritat.
senyor Requesens,
el primer alcalde
de la democràcia
a Tarragona,
si alcalde de la ciutat,
em dirà que no
l'omplia d'orgull,
entre altres coses,
clar.
I historiador,
clar.
El curiós del cas
és que de...
A vostè li pesa
més la cosa
d'historiador
que d'alcalde,
em penso avui.
Té la perspectiva
aquesta de l'historiador,
eh?
Que sí?
Tot just
aquells dies
li havien de concedir
per a Antònia Agustí.
Em sembla que no.
Però...
Com ha sigut
tota la vida,
historiador
i de l'alcalde no,
el temps reclamentari
prou.
No,
però haig de començar
per dir que la meva família
sí que era política.
Exacte.
El meu pare
va ser regidor
a les eleccions,
i va sortir regidor
a les eleccions
del 12 d'abril
de l'any 31,
eh?
El que va portar
la república.
Per tant,
ja teníem una...
A casa meva
he vivut
i el meu germà
també va ser
un germà meu,
també va ser regidor
l'any 36.
Per tant,
sí que hi havia
una tradició política
familiar,
en aquest cas.
em van passar
amb uns altres.
Ara,
curiosament,
curiosament,
d'aquell primer,
d'aquell acte
de constitució
de l'Ajuntament,
en tinc molt poca memòria.
En canvi,
sí que tinc
molta més memòria
d'altres sessions
municipals
que van passar després,
en la qual
ja estava involucrat
d'una manera directa.
Com ara?
Com ara?
Home,
com ara,
per exemple,
el que avui no es faria
és que l'altre,
la próxima
que hi va haver,
públicament,
es va votar
i es va acordar
als sous
de l'Ajuntament
i això va sortir
públicament allí.
Allí es va dir
tal alcalde,
90.000 pessetes,
el regidor,
60.000 pessetes.
amb dedicació exclusiva,
el tanto.
Vull dir que això
sí que me'n recordo
i me'n recordo
d'altres problemes.
El problema de l'aigua,
per exemple,
jo me'n recordo
que el mes d'agost
vam fer una taula
a la Rambla
en la qual hi havia
el senyor Víctor Ferrer
del Pessuc,
el senyor Franquès
de Convergència
i jo mateix,
representant els socialistes,
per explicar al públic
al mig de la Rambla
el problema de l'aigua
i tal
i respondre
a les preguntes
que el públic
que es passejava
per la Rambla
ens fes.
Això avui
és impensable,
penso,
almenys no es veu
que surt ningú
pel carrer
a fer una taula
per demanar
opinió del públic
o per explicar
un cas difícil.
Aquesta és una altra
i una altra
de les coses
que recordo perfectament
és la manca de diners.
És a dir,
en aquell moment,
si no recordo malament,
l'Ajuntament
tenia un pressupost
de 300 milions.
300 milions
de besedes
que es podia fer
molt poca cosa.
Però el cas
és que
si es volia anar
a buscar diners
o crèdits,
en aquell moment
el banc de crèdits local
estava esgotat,
deia que ja no en tenia
més de calés
perquè havia
pagat
unes despeses
extres
de l'Ajuntament
sortint-se i tal,
no sé,
el cas
és que
no hi va haver
cap d'allò.
no hi havia
diners.
És a dir,
que per exemple,
per poder fer
el parcament
de Sabedrin
a buscar un crèdit
de 100 milions
de besedes
no vulgueu saber
el que m'han patit.
I ens el va fer
la Caixa,
no pas
l'entrecrèdit local,
la Caixa
de Catalunya,
la Caixa
que depenia
de la Diputació
de Barcelona.
I per què
era polític,
això?
Si no,
tampoc.
Senyor Requesens,
vostè ha fet referència
a la presència
del seu pare
i del seu germà
Daniel
en aquests
ajuntaments
republicans.
Després passen
40 anys
de dictadura
i en el primer
ajuntament democràtic
vostè arriba
i és el primer
alcalde democràtic
de la ciutat.
Va fer
algun pensament
de veure
quins valors
i quins ideals
havia de continuar
mantenint
que es fessin
com de pont
després d'aquests
40 anys?
Doncs sí
que hi vaig pensar
molt
i encara hi penso
ara.
És a dir
que la meva família
doncs
és una família
en aquell moment
i encara ara ho és
republicans
de tota la vida
oi?
Val a dir-ho.
Un això
m'ho va preguntar
un dels senyors
de l'OCDE
un dia a l'Ajuntament
a veure si era
i va dir que sí
que era republicà
i què passa tu?
Encara ho soc ara.
Oi?
Vull dir que sí
aquestes
dues coses
oi?
Aquest republicanisme
i l'evolució
a casa meva
doncs
de cap a
diria
cap al
catalanisme
d'aquella època
que en principi
no ho era
però això
va anar així
i que
també penso
moltes vegades
que el meu pare
doncs hauria
posat les mans al cap
si hagués
sabidut
almenys
una mica
no?
Potser li hauria
sabidut greu
com feix
si ja ho fos
socialista.
també
val a dir-ho
no?
És a dir que era
una altra mentalitat
no?
Però
en el fons
doncs
teníem
coses molt comunes
no?
I és que
sobretot
entenem
o entenc
jo també
que un polític
que hauria
de fer
galà
hauria
de demostrar
és ser
totalment honest
i quan dic honest
vol dir d'acord
amb el seu propi pensament
actuar d'acord
amb el seu propi pensament
no per la conveniència
d'un grup
de pressió
o del que sigui
Faltant
sis minuts
només per arribar
a les dotze
del migdia
fora interessant
en la mesura
del possible
que hi hagués
una darrera intervenció
per cadascun
dels convidats
sobretot
perquè el senyor
Valvella Portà
jo tenia una fotocòpia
aquesta fotografia
de Constitució
del planet
jo em perdonin
però estan tots
tan joves
que dius
ui
vostès s'han vist
en aquesta fotografia
aquest esperit
que dèiem
de les actes
es nota
aquesta cosa
així tots estan
com traient pit
amb moltes ganes
es veu o no
estan d'acord
amb aquesta
deixa'm dir
deixa'm dir
un moment
la que se'n s'ha referit
a la mancança
de diners
jo diria
que no és
solament
la mancança
de diners
és que era general
jo no sé
en aquest moment
quants assistents
socials
directament
o indirectament
depenen
de l'Ajuntament
de Tarragona
sabeu
quants
n'hi havia
quan vam
entrar nosaltres
n'hi havia
un assistent social
amb totes aquelles
problemàtiques
dels barris
i de tot plegat
que comentàvem
trobo que això
ja és una dada
prou significativa
sí però no és
només això
és que cada barri
et reclamava
un centre cívic
cada barri
reclamava
un camp d'esports
cada barri
reclamava
fons públiques
passejos
i esclar
et venien les peticions
per tot arreu
i aquí
no podíem fer
no podíem donar-ho
tothom
és a dir
hi havia unes prioritats
i així vam anar fent
és a dir
que la primera decepció
que deia
els requesents
que potser havien tingut
els ciutadans
era que no els podies donar
tot el que demanaven
i tot el que necessitaven
perquè no es demanessin
perquè sí
era un dret
era un dret
que exercien
però clar
quasi bé
tots ho tenen
això
tots tenen
centre cívic
la associació de vins
que funciona
el passeig
les fonts
etcètera
etcètera
senyora Batet
Bé
jo si em permets
ja
per despedir-me
i ja que no estic
a l'avantguàrdia
de la política
sinó que estic ja
a l'arrerguàrdia
de la política
però
continuaré fent coses
desitjar
que en aquest segle
que ha començat
XXI
s'assoleixi
la igualtat real
de drets
entre sexes
aquesta és
una prioritat meva
després
la consolidació
dels idearis
democràtics
a veure
dels idearis
democràtics
socials
i de dret
que faci
dels nostres
ajuntaments
un lloc
on la qualitat
de vida
social
de treball
i d'oci
siguin dignes
i que garanteixin
de cara als ciutadans
el ple gaudiment
dels seus drets
diguem-ne
que és un desig
és un desig
i objectiu
de moltíssimes persones
i que també
moltíssimes persones
comparteixen
el senyor
va llibre portar
la llista
de totes les persones
que van ser
que van ocupar
un càrrec
que van ser regidors
d'aquell primer
ajuntament democràtic
el temps no ens permet
ara en aquest moment
dir-los-ho
però jo em comprometo
a vostè
que abans que acabi
el programa
a la una
jo els llegiré tots
li prometo
que ho faré
és que figurés
dintre d'això
la nostra salutació
a tots aquests senyors
que els 26
regidors
d'aquella època
27
26
jo tinc 26
també
no va poder prendre
posició
que era Martínez Lances
no va poder
prendre posició
a les actes
ho recull
és cert
a l'inici
de l'acte
de Constitució
de l'Ajuntament
aquí són 26
són 26
doncs senyor
Bellbé
jo em comprometo
a llegir-los
un per un
abans que acabi el programa
l'hi dic perquè ara
ens envaiten les notícies
té la llista vostè
vostè
me la deixa
per assegurar-me
que la llegiré
absolutament a tots
i que no em deixaré cap
Jordi Piqué
moltíssimes gràcies
per venir
per la feinada
que t'has fet
i que no hem pogut
treure tot aquest material
que havies portat
i que era realment preciós
però ben segur
que hi haurà un altre dia
perquè la memòria històrica
justament és això
és un valor que tenim
i que no hem de perdre
i que aniversaris
com aquests
ens permeten
treure-la
i afortunadament
tenim testimonis
que com dèiem abans
i deia la Teresa
que estava molt orgullosa
formen part de la història local
de la nostra ciutat
moltíssimes gràcies
a tots
per venir avui
en aquest programa especial
del matí de Tarragona Ràdio
i enhorabona
per la tasca
que vam fer a la ciutat de Tarragona
ara fa 25 anys
molt bon dia
moltes gràcies a vostès
per haver-ho fet
gràcies
i la felicitació