Alleluia
I escoltin, si hi ha alguna cosa, algun element que té una capacitat abocadora indiscutible és la música.
Tancàvem aquesta primera hora amb la Betty Missiego, amb aquell tema que va anar a Eurovisió l'any 79, un tema que es titulava Mi Canción.
Allà teníem una Betty Missiego, tota eleganta ella, com deien a l'època, amb aquell cabell tot estirat i cantant aquesta cançó.
Va quedar segona en un festival d'Eurovisió que es va celebrar a Israel.
I la cançó que va guanyar, per pocs punts de diferència, tot val la pena dir-ho, va ser aquesta.
L'Alleluia que cantaven, que m'ho he de mirar perquè jo, clar, Galietari amb Milkanjone, eren que cantaven aquesta cançó, Alleluia, que va guanyar.
Tomàs Carot, Enric Pujol, bon dia.
Bon dia.
Recordàveu aquesta cançoneta?
Sí, tant.
Perquè a més va ser cançó de l'estiu, cantava a tot arreu.
Recordo aquell festival d'Eurovisió.
El recordes?
Sí, perquè justament jo, ara farà 25 anys que em vaig casar i per tant estava veient aquest festival.
Una mica de celebració aquí a l'Ajuntament podíeu fer a casa també.
Correcte, tot coincideix i me'n recordo d'aquesta cançó de la Vaitini Siego.
Ja que hem entrat en aquest rotllet una mica nostàlgic, fem quatre coses d'aquelles que fa gràcia de dir i d'escoltar.
Respecte del que passava fa 25 anys, hem esmentat alguns fets de caràcter històric, podem esmentar-ne d'altres.
Alguns tenen conseqüències i molt greus en l'actualitat.
Per exemple, l'any 79 va ser quan la Unió Soviètica envahia Afganistan.
Ja hem vist on ha anat a parar aquella invasió d'ara fa 25 anys.
L'organització terrorista ETA segrestava Javier Ruiz Pérez, va ser un dels segrets probablement que se'n va parlar més.
El PSOE renunciava al marxisme aquell any 79.
S'aprovaven per referèndum els estatuts de Catalunya i Euskadi, eren alguns dels fets que passaven.
I per exemple, la televisió que ocupava un central fonamental a totes les cases d'aquest país,
s'estrenaven sèries, jo no sé si us en recordareu d'aquesta, segur que sí, però és millor oblidar-la.
Era una que es titulava l'Hotel de les Miri, una estrella, i presentava l'Isa Guilé.
L'Isa Guilé.
Aquesta és per oblidar-la, o no esteu d'acord amb mi.
Era patètica.
Tomàs, no riguis, sí o no?
I tant.
Hi havia altra cosa, llavors era allògir o al cinema.
Escolta, hi havia en Los Ángeles de Charlie.
No, ja he dit que no hi havia altra cadena.
Altra cadena, això. La primera i l'UHF.
Això de la dos és molt modern, Enric.
Era UHF.
Era UHF, encara, no?
I no feien programació de tot el dia.
No, no feien tothom.
No rigua a tot arreu.
Alguna vegada, hem comentat en el programa, no hi havia teles en color com ara.
N'hi havia, però no generalitzades com ara.
25 anys, estic parlant.
Sí, sí, hi havia televisió en color.
Per a totes les cases, vols dir, Enric?
No, però la primera televisió en color la vaig veure al Canyís l'any 73.
73, però la generalització.
Va ser l'any que es va estrenar Dallas, i jo Dallas la recordo, que també es veia en culo.
Tens raó.
Dallas, Paul Dark, Los Róper, he de dir de Los Róper, una molt bona sèrie.
Iron Sight també es feia.
Es feia Holocaust, aquella que parlava de tota la tragèdia nazi, els camps d'extermini.
Conocho Basta.
Heidi, suposo que Heidi deia ser l'època.
Heidi, per aquella època, també, sí, sí, Dick Tarpin, Les aventures de Xerife el Lobo.
No recordeu?
No, aquesta no.
Bueno, doncs també.
I en cinema, Los Vingueros, de Andrés Pajares i Fernando Esteso, s'estrenava l'any 79, gran pel·lícula de culte.
De Los Róper, de Los Róper, i protagonitzada per Pajares i Esteso.
S'estrenava, però ja en un altre, amb aquests, els més intel·lectuals, podíem dir, anaven al cinema a veure Manhattan, de Woody Allen,
o Her, de Milos Forman, que parlava d'aquella època del hipisme i de...
Els anàvem a veure aquí el César, que no existeix, el Comèdia Catalunya, que estaven junts.
Que, curiosament, aquests cinemes projectaven pel·lis d'art i assaig i pel·lis pornos i equis, posteriorment.
No, no, va ser posteriorment.
Posteriorment, posteriorment.
No ho barregem.
No, no, no, però que és curiós que una sala que es dediqués a cinema d'art i assaig, on venien els Pasolini i els Woody Allen i tot això,
doncs, posteriorment es convertís en una sala X.
Perquè era una sala petita, era una qüestió de tamany.
D'espai.
I a part, et diré més, a l'època jo havia vist pel·lícules de Pasolini amb tres persones a la sala,
i la suposa que no es devia rentabilitzar, i l'altre, que era el boom que hi havia en aquell moment, van aprofitar.
Que diguem que el fesses està...
Però la gent anava amb la cabardina pujada, eh, encara, i a la cua no s'hi estava gaire perquè no els veiessin.
Baixaven com aquell que baixa a la part alta i...
Es colaven, es perdien, es perdien en l'espai de la part alta.
Dèiem que està situat on hi ha la capfesa del circ, perquè potser hi ha gent que ens escolta i diu que el cine s'ha entès.
Ah, clar, és que no existeix, no existeix.
No existeix.
En fi, això són batalletes que són molt pròpies de quan es fan programes per recordar el que passava ara fa 25 anys.
Parlant de pel·lícules, i amb aquest acabo, el paral·lel de l'hotel de les milions estrelles de Luis Aguilé al cinema no eren Los Vingueros.
La pel·lícula que es va estrenar també l'any 79 era Rocky Carambola de Torrebruno.
Era el que hi havia, no ens enganyem, era el que hi havia i el que se li donava moltíssima propaganda,
perquè abans ho comentava el Jordi Piqué quan es va morir Franco, es va acabar el franquisme d'alguna manera.
No es va acabar el franquisme però no hi havia, diguem-ne, aquella figura que aglutinava no només una situació política,
sinó en conseqüència unes maneres de fer i d'entendre la vida i l'entorn.
I encara l'any 79 arrossegàvem determinats tics, sobretot si parlem de televisió, de cinemes, de formes de vida.
Sí, amb l'inici de la transició i les mogudes i cinema i tot això va ser convuls i ja hi havia ben definits espais.
Això és el progrés de l'època, després hi havia les famílies mitjanes normals que encara no havien tingut oportunitat d'anar experimentant aquest canvi.
No us preguntaré què fèieu al 79, que és la pregunta tòpica i que queda molt bé i encaixa molt bé en un programa com aquest,
però ja us dedicàveu a la feina de periodistes perquè sou dels periodistes d'aquesta ciutat que vau començar molt joves,
vau néixer periodistes pràcticament vosaltres, amb això us estic fent joves.
Bé, en aquella època nosaltres ja vam cobrir les primeres eleccions municipals que hi va anar bé.
Per això.
I recordo que, també Tomàs?
Sí, jo havia cobert ja les primeres generals del 77, el diari de Barcelona.
Ja tenies una experiència, però aviam, tot i així, aquelles primeres eleccions generals,
des del punt de vista de terminologia, d'interpretació de les notícies a l'hora de donar les notícies,
i ara es cobreixen unes eleccions i tots tenim per la mà, que és un escortini, les votacions,
una mica tot el protocol que se segueix i la terminologia que s'utilitza fent la informació periodística electoral.
Aleshores, jo m'imagino que vau haver de fer un curset intensiu, no?
Autoaprenentatge intensiu, més aviat.
Hi ha coses que, de fet, les vam arribar a crear perquè, esclar, no existia,
vull dir, no existia tradició de seguir eleccions, això per una banda.
Però una altra, aquestes, en ser les primeres municipals, també hi havia el factor que els resultats es coneixien molt més immediatament,
no com els generals, i que a l'hora eren, clar, de caire local.
Per tant, podies fer el seguiment i saber el resultat de la teva ciutat, doncs, com et diu, passar de mitjanit, molt aviat,
tenint en compte que els generals no es coneixien fins a l'any de mar.
Avui en dia, amb la rapidesa que es coneixen ja els resultats i que es poden, doncs, fer valoracions.
A banda d'aquesta qüestió, com es va viure la campanya?
Us plantejo una mica la mateixa seqüència que plantejava els convidats de l'an anterior.
La campanya com es va viure? Perquè, clar, cadascú explica les coses des de la seva perspectiva, òbviament,
i no és el mateix assistir com a informador, com a espectador, com a votant, que com a persona que pot ser escollida, no?
La vostra perspectiva.
Mira, jo també vaig coincidir, obrint les primeres eleccions democràtiques, que va ser el 77, el juny.
La terminologia no és que ens la inventessin, però es va crear una miqueta.
Jo recordo que una paraula que va sortir era el ball de l'Escó, no?
I sempre diuen és que ballava, no? Aquesta paraula s'ha de començar, es va introduir llavors i s'ha d'utilitzar, no?
Perquè, com bé deia el Tomàs, les primeres eleccions democràtiques, fins a l'any demà no es va saber, les resultats finals.
I les locals primeres, les que parlem ara, el 19 d'avui i el 79, jo diria que era la matinada, i eren les dues, el matí a les tres,
perquè també hi havia, si no m'equivoco, l'Escó d'Esquerra Republicana, que estava ballant, i va durar molt.
Aleshores, clar, hem de pensar que eren eleccions totalment diferents d'aquí,
mitjans de comunicació, eren molts menys que devíem ser, 5 o 6 persones, els que cobríem.
Això ja era molt diferent.
El Josep Sabaté, i Xavier Pedro Alcantor Raposo, i Tomàs Carot...
Xavier Icard.
Xavier Icard, i del Dià de Tarragona, doncs els que...
La trup.
Però els de Dià de Tarragona, en aquella època, es quedaven menys.
L'únic que treballava en aquella època era el Pedro Ortega, els demés venien al pica-pica del govern civil.
Ah, sí?
Oi, oi, oi.
També és veritat que en aquelles eleccions es parla que la intendència anava molt bé a les nits de les eleccions, no?
Sí, clar, era que la gent...
Que s'alimentava bé als periodistes i a totes les persones que...
La gent hi ha moltes hores a compartir.
Per això.
Amb tot, ja havíem après, de les anteriors eleccions, que la seu dels partits eren fons d'informació molt més ràpides, àgils i fiables que l'administració, que el que buscava era certificar resultats.
Per tant, era tot molt més lent, no?, l'aparell.
I aleshores, clar, l'habitual ja era fer el recorregut per la seu dels partits, a veure com anava l'ambient.
Això era també una novetat.
A les primeres eleccions tothom va focalitzar el govern civil com a font de dades.
Llavors, clar, a partir de la matinada en què no hi havia dades, doncs va començar a passar pels partits a veure l'ambient que estaven treballant, tenien resultats.
I això, el que dèiem, va ser descobrir com s'havien de seguir les eleccions, no?
Tot i la poca gent que érem, doncs llavors ja es muntava l'estratègia de veure quan es donaran resultats,
si, no ho sé, a les 11 de la nit, per exemple, doncs fins a la 1, si no tornava bé, fes el recorregut per la seu dels partits
i ja celebraven victòries, clar.
El que succeeix en aquelles primeres municipals, que és en les que parlem, els partits estaven en pisos, en pisos petits.
Tenien unes seus molt modestes.
I el que és curiós és que la majoria, doncs, potser hi havia una miqueta coca en recapte i tot, però els entrepans i les truites les feien les afiliades i les portaven.
I era una cosa molt casolana.
I ho feien les esposes, les companyes, les nòvies, perquè no estaven en política, ja ho hem vist a l'hora anterior.
I a part una altra cosa, hi havia molt poca gent, per exemple, jo recordo que a Convergència potser hi havia una trentena de persones,
i de miar de comunicació, si eren quatre o cinc els que passaven per allà, que no eren més, doncs és una cosa molt casolana.
En quant al tema de l'eficàcia, com deia el Tomàs, del tema de fer el seguiment de les eleccions,
el govern 7.000 no servia de res perquè anaven endarrits.
I el partit que portava millor aquest tema era el PSUC, que estava al carrer Barcelona.
A més, el PSUC tenia una mostra de taules que, segons el que ells recontes,
i que a més hi portaven els militants, clar, en aquella època tampoc hi havia telèfons mòbils.
Hi havia res del que tenim ara, clar.
Ni enquestes de telèfons, ni enquestes.
Llavors es baixava a trucar a la cabina, perquè n'hi havia que estava en el poble,
i hi havia un centre que encara existeix a totes les eleccions,
que és un despatx privat,
on allà es concentrava per a fer el seguiment d'aquest recompte de taules,
i que donava un error de més o menys 5%.
És a dir, que el que es coneixia al cap de més o menys una hora,
doncs anava a missa.
I en aquelles primeres eleccions deies qui va guanyar.
Jo crec que va guanyar tothom, tots els partits que van surt.
Això ja es diu ara també, encara, eh?
Encara es diu això de que va guanyar tothom.
Sí, però ara potser es diu perquè va bé.
Però llavors es deia, un manxut que a tots l'important era poder estar en aquell primer Juntament Democràtic.
I crec que les celebracions van ser conjuntament els partits on vam anar,
que eren tots els partits que es van presentar en aquestes eleccions i que van sortir.
Escolta una cosa, es conspirava en el bon sentit de la paraula?
És a dir, s'anava allò de mira que han dit, que m'he assabentat que no sé què allò prèviament.
Hi havia un ambient així com de conspiració?
Durant la campanya, vols dir?
La campanya va ser particularment dura, va ser particularment crítica d'unes formacions que per les altres.
No, va ser molt neta, diria que va ser molt fair play.
Les imatges aquestes que ens queden, sobretot a audiovisuals, són aquells mítins encesos i aquells discursos.
No sé com vosaltres recordeu els mítins de les municipals.
De les generals no parlem.
No, parlem de les municipals.
Per això dic que les de les generals eren així, tenien aquest to, les municipals no.
Jo crec que a Tarragona no.
Primer, tornem-hi, no hi havia cap precedent i llavors tothom anava una mica per feina en el sentit de la paraula,
explicar el programa, explicar propostes, alternatives.
Llavors, sí que podia haver contrarèpliques i també val a dir una altra cosa que tothom tenia l'atenció focalitzada
contra UCD que en aquells moments estava governant el govern central.
Per tant, era allà una mica tots contra UCD i fins i tot el pacte de progrés.
Ja han parlat del pacte de progrés.
Efectivament, el pacte de progrés, el govern, va respondre en això,
que després més tard es va incorporar també a la UCD perquè en el cas d'aquí estàvem per fer ciutat
i era molt diferent, no? Vull dir que el Tarannà era una mica l'esperit de sumar i afegir,
de dir, tots podem cooperar una ciutat millor, uns governen, els altres des de l'oposició,
però sense posar massa parts a les rodes, vull dir, era com més idílic.
Els nostres convidats s'han debatut moltíssim si tenien o no tenien experiència política,
si tenien o no tenien tradició.
Alguns dels convidats argumentaven que, diguem-ne, per tradició familiar,
per a Tarannà tenien una experiència política fins i tot anterior al franquisme,
d'altres han dit que no.
Tota aquesta manera de fer política, aquesta inexperiència, es notava en els plenaris després?
Vosaltres que després vau cobrir informació quan ja hi havia un cert rodatge dels ajuntaments democràtics,
es notava aquesta falta d'experiència quan intervenien per presentar unes mocions
per anar fent la feina diària dels regidors?
Jo diria que el que es notava era les ganes de fer política,
perquè, esclar, si ho comparem amb els darrers plenaris dels antics ajuntaments,
en què tot era, a veure, un ple podia durar com els de la Diputació,
10 minuts, s'aprova, s'aprova, s'aprova, no hi havia debat.
Eren molts llargs els plenaris, aleshores?
Sí, sí, sí.
A veure, per exemple, jo recordo el que es va debatre i aprovar
la municipalització del Servei Municipal d'Aigües.
Recordem que la campanya del 79 es va fer fent una manifestació pel tema de l'aigua,
aquí teníem aigua salada.
És un dels elements que s'ha posat amunt la taula, si hi ha aigua salada.
No, no, i a més el primer butlletí que es va fer va ser un extra
que va sortir el mes d'agost sobre l'estat de la qüestió del tema de l'aigua
i les finances municipals.
Pel que dèiem de durada dels plenaris, aquell a les 12 de la nit s'estava fent la votació
i si passava un sol minut s'invalidava la votació.
I tocant les campanes va votar Barrufet d'Esquerra Republicana,
que era l'últim, i que per cert l'alcalde dia,
Xec, tu, cony, com et dius?
I en què tothom es va posicionar i és un ple que va acabar a les 12 de la nit
i en van haver d'altres que potser a les 12 no, però a les 11...
Aquesta és una anècdota per a la història,
que tot just en el moment que toca la campana és una anècdota per a la història,
sens dubte, Enric.
Jo diria que els primers plenaris, potser el primer any,
fins a final d'aquell any 79,
van ser plenaris on hi va haver molt fair play,
no hi va haver atacs directes del grup que formava part del pacte de Barrufet.
Sí que n'hi havia cap a UCD perquè era la que manava l'Estat.
I jo crec que eren polítics que ho van donar tot,
és a dir, polítics molt entregats.
Ara potser polítics s'ha professionalitzat més.
Això també m'han comentat ells mateixos.
que ara els polítics eren professionals.
Exactament. Abans eren amateurs, però amateurs que entrenaven cada dia.
Això pots fer un símil amb el futur,
tu és coneixedor de l'Espermocat.
Amateurs que entrenaven cada dia i que tenien un nivell de professionals.
I ho vam fer bé perquè la majoria, la gran majoria,
l'equip de govern, molts venien d'àrees de serveis
on ells sabien el que portaven.
Hi havia gent tècnica, hi havia gent que portava anys ja
dins la política de una manera clandestina.
I després hi va haver gent jove,
en el cas de Joan Miquel Nadal o de Josep Montamburgacer,
que van ser dos que es van inclinar cap a la vida política
i que en dos partits diferents van fer la seva bona feina.
Vull dir que en aquest aspecte,
tant uns com els altres, jo crec que van donar
una bona empenta
a el que és el tema del primer Ajuntament Democràtic.
A tots dos els saludarem d'aquí uns minuts.
Parlem de...
Ara parlava de vosaltres.
Enric, seguim un ordre.
Ara saludarem formalment els següents convidats.
Parlàvem dels polítics, parlem dels periodistes.
La gent venia als plenaris?
La gent del carrer que havia votat prèviament
s'interessava per la política municipal aleshores?
O aquesta inexpertesa també es traslladava a tota la ciutadania?
No, al principi sí.
I, clar, en raó dels temes,
i a més recordem que hi havia dos representants
d'una candidatura dels veïns
que portaven claca i els grups portaven claca
i en funció dels temes...
Però tornant una mica al que dèiem abans,
per exemple, el senyor Àngel Ballver
era el portaveu d'UCD.
Qui es podia enfrontar i discutir amb el senyor Ballver?
Ens ho ha dit abans, diu, clar,
és que jo estava una miqueta d'aquella manera.
Vull dir que, esclar, era un cavaller,
vull dir, llavors, podia fer política,
podia militar a UCD o al PSU,
vull dir, com a persona...
Els primers enfrontaments potser van ser
del pacte de procés amb els veïns,
és a dir, amb Xamar i amb Ruiz.
Aquests van ser els primers enfrontaments
que hi va haver en aquell ajuntament així fort
amb l'alcalde de Requesens i a membres de Consistòria.
Jo us demano, si no teniu pressa,
que us quedeu una estoneta més amb nosaltres,
perquè ara d'aquí uns moments presentarem
els següents convidats,
els que porten més anys en aquest ajuntament
de forma interrompuda,
des d'aquell all 79 fins ara.
Els saludarem d'aquí un moment,
però fem allò que dèiem
de la capacitat abocadora de la música,
ara que tant es parla d'estopa i aquestes coses,
els autèntics precursors d'això
que aleshores al 79 es deia Gypsy Rock,
era l'Ossamaya.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
La, la, la, la, la...
Mujer, ¿sabes qué?
Te di mi vida, te di mis besos
y ahora te alejas otra vez.
¿Qué es lo que quieres de mí?
¿Qué es lo que quieres que yo haga más por ti?
Todo el amor que yo tenía
te di, ¿qué quieres de mí?
¿Qué quieres de mí?
Vete, me has hecho baño, vete,
estás vacía, vete, lejos de aquí.
Vete, no quiero verte, vete,
con tus mentiras, vete,
lejos de aquí.
Aquí seguim amb tots vostès.
Jo volia fer una tertúlia una mica ordenada,
però ens han arribat els, diguem-ne,
representants més veterans de l'Ajuntament de Tarragona
de des de fa 25 anys i de manera ininterrompuda.
han arribat aquí entre nosaltres, sobretot m'han apuntat un d'ells,
serà discreta que no parlem d'edat sinó de recordar,
però sense esmentar la cronologia.
No sabem ben bé aquesta coqueteria, però en fi,
nosaltres serem en aquest sentit delicats,
i no comentarem els temes d'edat.
Senyor Joan Miquel Nadal, molt bon dia, benvingut.
Bon dia, 53.
Molt bé, doncs perfecte.
Senyor Josep Anton Burgessé, molt bon dia.
Cal dir els anys, bon dia.
Ah, jo 51.
51, és més jove que el senyor Nadal,
per tant va entrar més jove aquí a l'Ajuntament.
Tots dos van entrar com a regidors,
actualment el senyor Nadal, com vostè sabe,
és l'alcalde de la ciutat.
El senyor Josep Anton Burgessé,
encara és regidor de l'Ajuntament de Tarragona,
tot i que des de fa poques setmanes,
podríem dir-ho així,
és el president de l'autoritat portuària de Tarragona.
I jo tinc entès, si no m'equivoco,
i si m'equivoco vostè em rectifica i ja està,
que una mica la voluntat era complir aquests 25 anys,
allò perquè és bonic, no?,
de dir, mira, el quart de segle.
Una voluntat personal...
Senyor Nadal, per favor, deixi'm moderar en condicions.
Senyor Nadal.
Era que no em quedés jo sol amb els 25 anys.
Una batalla que tenia personal...
La foto?
Que hi hagués només el Joan Miquel Nadal
que fes 25 anys, doncs em molestava una mica.
Clar que sí, ja diria, o tots dos...
Perquè per un mes o dos no podia permetre-ho, no?
I, per tant, vaig demanar permís al meu grup
perquè em deixés almenys ser tan antic
en els 25 anys com ell, no?
I aleshores em va autoritzar, i és veritat,
o sigui, un cert pique amb els 25 anys sí que en tinc.
El que passa que ell, si les coses de la salut
i de la política, que espero que siguin bones,
doncs ell continuarà l'Ajuntament i jo no.
Segons ha dit, sempre una mica més, només, no?
Per tant, em guanyarà, o sigui, em guanyarà.
Com a mínim em guanyarà dos anys o tres.
Ell no em volia deixar complir sols els 25 anys,
si ho hi ha sigut.
És veritat.
Però, senyor Nadal, en el fons ja li agrada a vostè
que el senyor Burgessi s'hagi quedat per aquest aniversari,
perquè, vaja, entre vostès, malgrat les diferències polítiques,
externament sempre hi ha hagut una bona relació, no?
No hem deixat mai d'estar barallats.
Per això li dic.
Això es tracta, això és una bona relació en política.
Hem tingut èpoques millors i pitjors,
però jo crec que haver-hi 25 anys junts...
Escolti, com els matrimonis de tota la vida, eh?
Tampoc cal, tampoc cal, però és veritat.
El Tomàs, mentre escoltàvem la música de l'Ossamaya,
ha començat a explicar una anècdota i he dit,
escolta, explica-la quan estiguem en antena,
de quan va veure Josep Anton Burgessi,
perdoni, amb 25 anys més, menys, com era la cosa, Tomàs?
Ara, mentre estava precisament mirant fotocòpies de paper tèrmic,
recuperades en paper normal, perquè si no estaria esborrat,
podria dir que tenien aquell to...
Doncs jo recordo un matí que estava a la porta de l'Ajuntament,
jo estava al gabinet de premsa llavors,
i entrava a les 10 o 14 al matí amb camisa blanca i texans.
I el guàrdia a la porta diu,
vostè d'on va?
Diu, és el concejal.
Diu, una mierda.
Així tal qual, no?
Clar, els regidors fins a les hores anaven...
És que no anàvem...
A veure, deixa'm que t'expliqui una cosa.
ja que ha situat-se fa 25 anys i fa 28 anys.
Però no fa molt de temps, fa uns 10 o 12 anys,
vaig anar a Camp Clar un dissabte a la tarda.
I aleshores no anava en camisa blanca i texans,
però sí que recordo que anava en texans
i no sé si portava un jersei o una cosa d'aquestes.
I entro allà i una senyora que estava amb el centre cívic,
la part de baix, diu,
oiga,
diu, vostè és l'alcalde?
Digo, sí senyora, sí, sóc l'alcalde.
Dice, pues usted no va vestido de alcalde.
I des de llavors mai he deixat de portar,
sempre que ha convingut,
la camisa i la corbata.
Per això li va passar amb això?
Senyor Burgessé avui porta corbata i vostè no.
No.
Curiosament.
Perquè jo vinc de fora avui i és de casa.
O sigui, aquest és com si estigués amb el batí.
Home, també és casa seva, eh?
Senyor Burgessé, també és casa seva.
Però ja és de casa i jo vinc de fora.
Ah, també és veritat.
Jo és que m'he tingut d'aixecar aviat avui.
Amb les perdenyes i el batí, no?
A veure, el que és veritat,
l'anècdota jo no la recordava que deia el Tomàs,
però sí que és veritat que els temps,
com deia el Miquel, són diferents.
Però a mi no va tardar massa temps
en què algú, no recordo qui, em va dir
tu no pots anar amb texans a l'ajutament.
Algú t'ho havia dit.
Sí, algú m'ho va dir.
A més, perquè jo vaig entendre
al cap dels anys el que diu l'alcalde,
el ciutadà vol que les seves autoritats,
és a dir, l'autoritat,
els seus representants polítics
també els representin amb dignitat.
I la dignitat és anar vestit
com els cànons habituals, no?
Diuen, escolti'm...
És un tema de respecte cap a la institució, probablement.
Sí, del mudat.
Per tant, l'alcalde pot anar
i els regidors poden anar sense corbata,
que naturalment que poden anar.
però si vas en acte oficial,
els cànons diuen que has d'anar
el representant públic dels ciutadans
ha d'anar ben vestit.
Clar, però no ens enganyem.
Fa 25 anys era un signe, també.
És a dir, no era una qüestió
de comoditat personal,
sinó que també volia ser un signe
i estava carregat de simbolisme
aquesta imatge,
anar amb uns texans i una camisa blanca
que era aquest simbolisme de progressisme,
de l'època,
de trencar una mica amb els mollos.
En el seu cas, potser no.
Era una manera de viure.
Però no em negaran
que també formava part d'això,
fa 25 anys.
Sí, però tampoc tant,
com diu el Josep,
tampoc tant.
Mira, jo he anat tota la vida
a treballar d'advocat
i aleshores he tingut
que anar tota la vida
amb camisa blanca
i corbata negra
perquè abans els judicis
eren camisa blanca
i corbata negra.
I aleshores,
a la que t'atreies
l'uniforme de treball,
pensaves anar més còmode,
com deia ell,
com es anava en aquella època.
Però vam tardar poc temps
en donar-se en compte
del que ha dit ell,
que també era el nostre treball aquest
i que necessitàvem representar
la institució
i que aleshores
aquella manera de vestir
donava la sensació
que no...
La gent quan va al ciutadà
normal i corrent
quan va a un acte especial,
una boda,
un malquete...
No es muda.
Doncs vol que els seus representants
vagin mudats.
Hi ha un altre...
L'alcalde Requesens...
Deixarem el tema
faixer i tendències
i entrarem en altres temes.
L'alcalde Requesens,
per exemple,
quan va veure una fotografia seva
inaugurant una plaça
a un barri,
no sé,
a la granja,
que hi havia un cònsul
de Guatemala
o de, no sé,
un país centroamericà
que anava amb tratge
i ell amb el mambo
que portava sempre
clava a dir
hòstia,
el tema de fer corbates.
El Tomàs se'n recorda més
el dèiem que fer cronista
d'aquella època.
No, no,
i sap les anècdotes
fins i tot
amb les mateixes paraules
que s'expressava
qui s'havia d'expressar.
I en què me les guardo.
Una de les coses
més típiques
d'aquella època
era la fotografia
on sortia
aquell antic periodista
que sortia
a totes les fotos.
És a dir,
va canviar el règim...
Senyor Roca Garcia.
Ah,
senyor Roca Garcia.
És a dir,
va canviar el règim
perquè,
en el fons,
nosaltres el que vam viure
és un canvi de règim.
Total i absolut.
Cada un el va viure
amb uns nivells
i aquí es va viure
un canvi de règim.
Però,
el que es conservava,
vosaltres se'n recordeu,
era la foto
de la presència
del senyor Roca Garcia
ubicat
en el lloc
ideal.
És a dir,
no hi ha cap fotografia
dels anys 80
cap enrere
que no sorti
un senyor
que es deia
el senyor Roca Garcia
que era del Diari de Tarragona
i sempre treia...
Perdó,
Diari espanyol, no?
Diari espanyol.
No, tampoc.
a la Vanguardia
i a no sé on més.
Mai havia estat el Diari de Tarragona?
Ah, no?
Curiosament, mai?
Bueno,
és que sortien
les fotos del Diari de Tarragona.
El que recordo ja,
no sé si en aquell moment
o posteriorment,
era el de la Fuente Torron.
Sí, exacte.
Aquesta era anterior.
La fotografia d'ell...
Potser la veiem
al Diari de Tarragona.
A Ràdio Tarragona
feia unes notes.
Un icono
d'aquella època
des del punt de vista periodístic
era el senyor Roca
amb les seves característiques físiques
molt determinades.
Era com buscar Wall-E.
en el banc de premsa
de la sala de plens
tenia el seu lloc
i si l'ho trobaves...
Correcte.
Sí, això també va canviar,
el nivell de premsa.
Va canviar,
va fer un canvi radical,
clar, evidentment.
Tot havia de canviar.
Tot havia de canviar.
Generacional,
també és la podria,
naturalment.
però fa 25 anys
era tot molt més...
Prou complicat va ser
en aquella època.
És que potser ara
es veu en frivolitat
però va ser uns moments
complicadíssims
en tots els sentits,
que no va ser tan fàcil.
Ara s'escriu...
Claríssim,
a llarg del matí
que va tenir moltes dificultats
aquest canvi.
A dos anys del Tejerazo.
No, no,
va ser un període...
Esclar,
abans deia el Tomàs
el tema dels guàrdies,
vam tenir una manifestació
de vaga,
una manifestació
per part de la Guàrdia Urbana
que determinats
elements de la Guàrdia Urbana
estaven molt llegats
a l'extrema dreta
en aquest moment,
no?
I jo vaig anar corrent
un altre regidor,
jo,
l'Enric Oliver,
curiosament,
i jo vam anar corrent
davant de la Guàrdia Urbana
que ens perseguia
seguint regidors
per donar-nos patades.
I en un dia...
I en un dia...
I en un dia
de les forces armades
doncs al quartel
vam anar...
Jo diria que va ser
el primer dia
de les forces armades
del 79
del 80
i vam anar allí
i es van anar a corralar
sectors de l'extrema dreta local.
Era perillós
aleshores
dedicar-se a la política municipal.
Coneguts,
que els veiem pel carrer
ens van anar corralant
a la cafeteria
i ens van insultar
sobretot
perquè ens deien
que què feia
allà nosaltres.
Jo veia anar una vegada
la Guàrdia Civil
devia ser a la mateixa època
i el primer que va dir
la independència
no la tendréis nunca.
Jo en aquell moment
em vaig quedar una mica així
com que soc bastant sec
me'l vaig quedar mirant
i a més tinc un pèl de mala llet
dic
usted lo que hace
es saludarme militarmente
i es va esgarrifar
aquell tio que va saludar
i jo estava més esgarrifat
i era poc
ho deia per això que deia
un aspecte als temps difícils
o sigui que
són els anys
que van viure
totes els...
Sí, però aviam si em contesta
abans parlant
amb els caps de llista
persones ja d'una certa edat
d'una certa experiència
que evidentment
no estan en la política activa
eren temps difícils socialment
a mi el que m'agradaria
centrar una mica també
el tema
en la feina
que vostès feien
a l'Ajuntament
la inexpertesa
la qual ha sortit
moltes vegades
al llarg d'aquesta taula rodona
no hi ha escoles
per fer regidors
Nosaltres vam fer un curset abans
Per això un curset
ha sigut a distància
Nosaltres abans de ser regidors
vam un funcionari
un alt funcionari
de l'administració
ens va reunir
dos caps de setmana
i ens va fer tot un curset
d'un llibre
que era la pràctica
de la política municipal
Això ha sortit
abans l'han anomenat
com el manual del regidor
del concejal
el manual del concejal
era socialista
Lo magnífico era
que després de les dues setmanes
de classe
el manual vens aquí
agafes el manual
sota el braç
i res s'assembla
al que t'havien explicat
Les eleccions van ser el 3 d'abril
i l'Ajuntament es va constituir
el 19
Aquest curset
el van fer en aquest període?
Vostè no va fer curset
Vostè va venir sense curset
Nosaltres vam fer un curset
de manual
Recorda alguna de les coses
que deia aquell manual?
Del que deia la Geis
del que era
el pla general d'urbanisme
etc.
Perquè a més hi havia gent
en els grups municipals
que tenia més o menys experiència
en la lluita
o en el treball
polític anterior
però els que eren nous
que venien
doncs aquests
li feien un curset
i va ser molt divertit
A veure
hi havia persones
que havíem tingut
alguna relació
amb el món
per professió
amb el món jurídic
i aleshores
alguna idea teníem
de lo que era
una estructura municipal
però el manual
del regidor
es va completar
quan el dia
que vam arribar aquí
el dia 19
el Souto
que és mort
que va ser secretari
d'aquesta corporació
el senyor Souto
ens va donar
un paper
amb el que deia
tot el que teníem
que fer
és a dir
s'adractava
que
se levantarà del sitio
i s'irà a jurar
i cuando jure
después volverá al sitio
i no sé què
posava tot el que tenies
que fer
amb el dia de la votació
Jo recordo
que el Joan Maria Requesens
en diu de vegades
que el primer dia
que vam entrar aquí
es vam reunir
i ell va dir
i ara què fem?
o sigui
jo no el recordo
i ara què fem?
i ara què fem?
que vingui el secretari
quines responsabilitats
tenien vostès
recordem els oients
més joves
jo com era més jove
que el Joan Miquel
me van donar
joventut i esport
senyor Nadal
serveis públics
jo tenia
la brigada municipal
i serveis públics
i t'explico
una cosa divertida
ara què fem?
que diu el Josep
em vaig anar
a l'empresa
municipal
del servei municipal
de pompes fúnebres
que estava allà
aquell carrer estret
que ara no me'n recordo
passatge covos
passatge covos
i vam entrar uns quants allà
i jo era el president
de l'empresa en aquell moment
i el gerent me va voler
a més es deia pompes fúnebres
no me'n recordo ara
seguint la terminologia
de l'època
no, serpció més ara
no, no crec que es diguis així
en fi
no té més importància
i entro allà
i entro allà i diu
escolti'm una cosa
diu
vostès no sé què
i tal
total que el senyor
que estava allà
molt amable
molt simpàtic
i molt divertit
diu
tal
vostès no saben res
vostès no saben
el que és això
vostès no saben
el que és això
i llavors
per impressionar
i donar-te por
perquè moltes vegades
jugava en aquesta carta
que era una carta
molt infantil
en determinats moments
diu
i ara li ensenyaré
tots els tauts
que tenim aquí
dic
ah molt bé
ensenyem els tauts
la veritat
és que a la mort
i aquestes coses
no m'afan
relativament
i m'aporta un taut
un taut
i m'ensenya tots els tauts
diu
i aquest és el taut
Carrero Blanco
que era el model
Carrero Blanco
no
model Carrero Blanco
el model Carrero Blanco
era una mica més ample
que els altres
i a més tenia coixí
coixí
de la part darrere
diu
i vostè que està en valent
diu
que no s'hi posa dintre
dic
home
el fotut serà
quan me posin dintre mort
doncs m'ho vaig posar
dintre del Carrero Blanco
per demostrar que
per demostrar que no tenia por
la sensació que es té
quan tancen la caixa
ah que el van tancar la
sí
la sensació que es té
no la desitjo amb ningú
perquè vaig pensar
si aquells tios
ara no obren la caixa
home
a la línia de la responsabilitat
de govern
la seva seva seva
fora més agradable
perquè el màxim
que arribaria en aquest sentit
fora ballant alguna rebella
o participar en alguna
de les activitats
però participar sí
però nosaltres
vam enfrascar
en aquell moment
en una cosa
que era el Consell Municipal
de la Joventut
de la Joventut
amb una representació
amplíssima de tota la societat
amplíssima
jo era una assemblea
una assemblea
que hi havia gent
des de l'OGE
la Organització Jovenil Espanyola
que encara que hi ha
algun representant
per la ciutat de Tavagona
fins a algun d'aquests
partits d'esquerres
que déu mi jo
i va ser graciós
el que recordo
una anècdota
que de regidor
també va entrar
el Pepe Estrada
el que era líder
de comissions
i ara és de la CGT
no?
crec que és de la CGT
encara
sí sí sí sí
i aquell un dia
en una assemblea
va començar
a parlar
que la democràcia
la democràcia
i l'antic règim
es va començar
carregada del baix
a l'antic règim
al franquisme
no sé què
i el representant
de l'OGE
que no diré
qui és ara
perquè no cal dir-ho
o sigui
no cal dir-ho
es va aixecar
i ens va armar
un lío
dient que
què ens havíem cregut
nosaltres
aquí despoticant
del règim anterior
o sigui
en una assemblea
de gent jove
aquest personatge
no és un
precisament
és una persona
que ara té
doncs
deu tenir
60 i escaig d'anys
ja no era jove
encara que representava
l'OGE
ja no era jove
i ens va fotre
un lío
o sigui
una bronca
que en un primer
ho veu
hem quedat
tots impressionats
perdoni
quasi
però no
va rebre també
el seu correctiu
però
donés-ho compte
un conseller municipal
de la joventut
en què hi havia entitats
que hi havia gent
que potser en aquell moment
tenia 40 anys
i a més
hi havia moltíssims
integrants
en aquest consell
hi havia moltes persones
un d'ells
crec que a més
vaig començar
a conèixer
en aquell consell
el Javier Magro
que era molt jovenet
també
i va ser
un dels impulsors
també
no recordo massa
gent més
la gent de la Creu Roja
també recordo
parlem de joventut
i parlem d'anys
i avui en dia
això es diu molt sociològicament
que la joventut
és un valor en alça
que s'assoga valor
a la joventut
en aquella època
era tot el contrari
una persona jove
segons on arribava
i de quina manera
vull dir
no es podia admetre
que tingués una responsabilitat
política en aquest cas
vull dir
la joventut
diguem-ne que
dificultava molt
és la tasca
hi havia un tema
és a dir
en aquell moment
inclús el propi règim
va intentar
una operació
de maquillatge
els últims
quatre anys
el Ricardo Vilar
va ser l'alcalde
després va vindre
l'Esteven Menús
va haver-hi una operació
intermitja
que intentaven fer
com una pseudo
democratització
amb unes eleccions
per terços
una cosa raríssima
abans han parlat
de reunions secretes
d'aquesta taula
van intentar
era una cosa
d'aquelles
de criatures
que no sabien
el que se'ls venia damunt
però el Ricardo Vilar
és a dir
des de la mort de Franco
fins a les eleccions democràtiques
van passar quatre anys
les municipals
i en aquest període
l'Ajuntament de Tarragona
va canviar
del Ricardo Vilar
a l'Esteven Menús
aleshores
el que és evident
és que aquestes persones
sobretot el Ricardo
el Ricardo Menús
però l'Esteven Menús
el Pallarès
el Fabregat
tots aquells consellers
que estaven per aquí a la casa
el Badia
etc.
eren gent
que probablement
tindrien l'edat
que tenim nosaltres ara
més o menys
i nosaltres
vam constituir
una mena de coordinadora
en aquell moment
qui formava part
en Baixera
si no recordo malament
qui formava part
en l'Enric Uliver
si no recordo mal
el Víctor Ferrer
jo mateix
socialistes
era l'Enric Uliver
m'assembla que
o el Sergi Trinac
o el Sergi Trinac
potser els dos alhora
que hi va haver
una mena
de
diguéssim
de seminegociació
perquè no es fes
cap disbarat
o que no es fes
o que no es prengués
cap actitud
que pogués ser vinculant
perquè enteníem
que hi havia
un procés de transició
el que passa
que els processos
de transició
ara duran dos mesos
i aquell va durar
quatre anys
va haver-hi tot aquest procés
de privatització
de l'aigua
intent
intent
però quan t'entrevistaves
amb aquella gent
te miraven
des de la perspectiva
vostès són molt joves
i no saben
de què va
i suposo
que devien pensar
i a lo millor
per ells
era veritat
el que passa
que era curiós
perquè en els primers ajuntaments
hi havia gent jove
amb més experiència política
que en altres
que eren més grans
venien d'una militància
la clandestinitat
en molts casos
hi havia gent
que tenia poca experiència
en la política
i per tant
la joventut no era
a veure
en aquest moment
la joventut
en la política
li costa entrar
perquè a més
no sé si els grans
som el tap
per entendre's
però en aquest moment
la gent jove
tenia bastanta experiència política
bastanta experiència política
en el camp de la clandestinitat
en l'interregno
la gent d'aquella època
que tenia 30 anys
per exemple
com jo tenia 28 o 29
la gent que tenia 30 anys
en aquell moment
ara en té 55
o 53 o 54
clar
és del tot lògic
que diguem
escolti'm
és que jo encara
em considero
una persona
que puc donar molt de si
i això és evident
que és un tap
perquè entri gent més jove
però escolteu-me
és el problema
de la generació política
de la nostra generació política
justament
a veure
hi ha grans polítics
que tenen 50 anys
a França
un polític amb 50 anys
és un polític jove
i aquí
per el temps
que va passar
des de la dictadura
fins avui
doncs un polític amb 50 anys
sempre que sigui gran
i té que retirar-se
això és un
haurem d'esperar
que ens jubilem nosaltres
no hi ha dubte
que la memòria
moltes vegades
fa el paper aquest
de gran angular
i aquelles experiències
que abans també
tenim tendència
a fer-les
encara més
i de sublimar
determinats moments
a l'hora anterior
jo insisteixo molt
perquè hi ha una diferència
generacional
de persones
que van formar part
del mateix moment
i trobo que és interessant
que ni que sigui breument
parlem d'això
tots ells han coincidit
que avui dia
la política és diferent
ells no estan
en la política activa
per tant
la seva perspectiva
també és distinta
de que era diferent
de que avui dia
els polítics
són com a professionals
vostès estaven
en la política ara
abans
i són en la política ara
ens cal mirar enrere
amb nostàlgia
o ja està bé
com estem
respecte a la valoració
de la política
de com es vivia
com era la política
i com es viu
i és ara
clar
jo crec que la política
ni era tan bona
abans
ni és tan dolenta
ara
jo crec que els temps
han anat a detall
a veure
la política avui
és més professional
és que utilitzaven
aquesta paraula
professional
però això
a veure
els alcaldes
els primers alcaldes
dels ajuntaments democràtics
quasi tots
es van convertir
en una espècie
de professionals
què vol dir
professionals
doncs dedicar
totes les hores
al seu dia
a l'ajuntament
i què vol dir això
doncs tenir un salari
clar
d'alguna cosa
han de viure
dedicar-se professionalment
si sona pejoratiu
doncs no estic d'acord
o sigui
dedicar-se plenament
posem
dedicar-se plenament
a l'activitat
de la teva ciutat
en una ciutat
com una ciutat gran
requereix que l'alcalde
estigui tot el dia
al davant
de l'ajuntament
si el que han dit
és professionalització
d'acord
però
no crec que ho digués
en un sentit pejoratiu
en quant a que
fos la seva forma
de guanyar-se la vida
per dir-ho plenament
si només havia dit
que s'havia perdut
aquell esperit
aquella il·lusió
aquella cosa
també formava part
d'aquells temps
coneixent els personatges
que suposo que ho han dit
els caps de llista
de tots els partits
per la seva edat
i coneixent-los
jo crec que ells estan dient
que la política abans
segons ells
era molt més idealista
i en aquell moment
és molt més pràctica
al moment també
era més idealista
que ara
però
sí home
és que
però això és normal
és que és un canvi
de règim
i això no
no es vol
té més valor
aquesta paraula
del que sembla
és un canvi de règim
els països
on no hi ha hagut
un canvi de règim
i durant 100 o 150 anys
hi ha hagut
ajuntaments democràtics
tots els alcaldes
i tots els regidors
que tenen unes certes
estan professionalitzats
aleshores
què ha succeït aquí?
Doncs que aquí va haver
un canvi de règim
i aleshores
sorgeix una classe política nova
fruit del nou règim
i que se situa
en el mateix nivell
que les altres classes polítiques
perquè el que no era normal
el que no era normal
era la situació
dels alcaldes
Benús
Vilar
Oliver
etc.
que estaven
nomenats a dit
i que a més
el governador civil
els trucava
i els deia
que tenien que fer
formar
a part de
per tant
hi ha un canvi
i clar
aquell canvi
es viu
amb molta il·lusió
però que
aquella era
una il·lusió
i avui
no podem tindre
una altra
jo crec que aquests
que fan aquesta manifestació
aquests companys
de Consistori
el que estan dient
el que han viscut ells
és el procés
de consolidació
de la democràcia
nosaltres hem viscut
la consolidació
i la democràcia plena
per entendre
i ells van viure
més aviat
la consolidació
l'ideal
era la força més gran
l'ideal
de consolidar
un règim
un règim democràtic
quan has viscut
les dues coses
dius
la consolidació
que un alcalde
es dediqui plenament
a la seva ciutat
és el normal
al revés
seria al revés
si no vol dedicar-se
la seva vida
a lo públic
deixi-ho córrer
deixi-ho córrer
i deixi-hi pas a un altre
però jo crec que és això
ells van viure
sobretot
tots van viure
el procés de canvi
la consolidació
de la democràcia
que no va ser
en un dia
com deia el jo a Miquel abans
no va ser en un dia
ni va ser fàcil
i a més va tenir
no cal que us ho digui
intents de com s'ha estat
com s'ha estat
tot això acaba
es consolida la democràcia
jo crec que ningú dubta
que al moment
tinguem una democràcia
consolidada
i això
els valors
se'ls ha transformat
no han desaparegut
els valors
però els ha transformat
és pràcticament
la una
hem de posar
el punt i final
quan es mira enrere
recollir 25 anys
d'experiència
municipalista
recollir 25 anys
d'experiència
i d'història
d'una ciutat
en definitiva
no es pot fer
en poc temps
però en fi
com a mínim
volíem tenir un gest
dilluns
vostès ho faran
de forma institucional
jo m'imagino
que serà un moment
important
per a tots vostès
Josep i jo farem
alguna llàgrima
i una fotografia
tot i que es facin
una de grup
però una fotografia
a banda
també es faran
hem estat a Miami
els dos junts
i no hem anat
a viatge de novis
abans anava a Mallor
que fa 25 anys
hem anat una mica
més jove
i hem de celebrar-lo
què dius Tomàs?
i a més
quan passin 25 anys més
explicaré una anècdota
del Josep
estarem
d'aquí 25 anys
estarem aquí tots
ell estarà de president
de l'autoritat portugà
i l'alcalde
escolta
jo espero estar jubilada
a Miami
o en algun dos d'aquests
vam llogar un cotxe
els dos
i se'n vam anar
a Callo Largo
a Callo Key
a baix de tot
i això m'ho diu
quan falta un minut
per la una
em faci via
expliqui l'anècdota
no es quedarà
no, no, l'anècdota
no l'explicaré
però és una anècdota
molt dura
d'aquelles genis totales
que no sé si podem explicar-la
per la nostra vergonya
jo crec que vostès
han d'escriure
una mena de memòries
conjuntes
jo des d'aquí els convido
a que facin un gest
més enllà del gest institucional
de dilluns
a fer una mena de memòries
els dos vam coincidir
amb el que vam veure
però ens vam jurar
que no ho diríem
fins que no passés
és veritat que per no passar vergonya
ha de passar temps
pensin que les paraules
no se les emporta el vent
i això queda enregistrat
senyor Nadal
senyor Burgessé
gràcies per venir a compartir
aquesta estona amb nosaltres
Tomàs Carota
Enric Pujol
moltíssimes gràcies
com sempre també
per venir al matí
de Tarragona Ràdio