La nostra exposició audiovisual ha anat creixent a mesura que el Carnaval també ha anat evolucionant.
Suposo que no hi era en aquell temps, jo en aquell temps estava vivint a Barcelona,
però les primeres edicions del Carnaval devien ser bastant senzilles,
almenys així eren les de Barcelona, eren una cosa molt minsa.
I a mesura que l'acceptació de la gent s'ha fet palès, s'ha anat fent gran.
I l'agrupació fotogràfica, amb els seus seguidors,
han anat trobant cada cop més tema per fotografiar.
i en quant a facilitats no ens podem queixar, sempre han estat molt àmplies.
Es veuen moltíssims fotògrafs, sobretot en el de curs de la rua de dissabte a la tarda.
Sí, diguéssim que...
Cada colla, cada comparsa més porta com el seu fotògraf de capçalera, podríem dir, més a més.
Sí, clar, resulta que qui més qui menys té una càmera a casa
i tota comparsa vol tenir algunes fotografies fetes per ells mateixos
que saben que no els hi prenen la pista.
D'alguna manera és més propi.
Nosaltres, diguéssim, el no estar obligats, entre cometes,
a fotografiar segons qui, segons quin lloc,
i per anar a parar les fotografies a una determinada persona,
doncs fem allò que volem.
No estem compromesos, no?
Però gairebé passen tots per l'objectiu, això està claríssim.
Home, és el paradís del fotògraf, perquè no oblidem que si hi ha una festa amb un esperit exhibicionista,
és el carnaval, perquè tothom surt al carrer justament per això, per exhibir-se.
Per tant, és veure una càmera immediatament a posar.
Això ho fan, no?
Sí. Aquesta és la situació, diguéssim, ideal del fotògraf,
perquè és una situació que es dona una sèrie de components ideals per al fotògraf.
És a dir, hi ha una sèrie de gent que treballen durant gairebé un any per gastar-ho en dos dies,
i això vol dir, doncs, un vestit, un disseny, un vestit, un maquillatge, unes plumes,
unes carrosses, unes comparses, una sèrie de gent, molta feina.
I com més puguin lluïr-ho, millor.
Per tant, diguéssim que tenim l'element principal,
que està molt predisposat a ser fotografiat o a ser gravat, a filmat o que sigui.
Els fotògrafs, doncs podem treure una miqueta de sobre el pes aquell que aquí fas nosa,
allà tapes la visió, tampoc no passa.
Els fotògrafs es poden moure amb facilitat, es poden col·locar on vulguin,
i dic literalment on vulguin perquè ens donen moltes facilitats.
El públic.
El públic, doncs, de vegades, en situacions s'amaga, es tapa la cara, es gira,
els molesta, es molesten.
Per tant, tampoc no és el cas.
El públic, si surt la foto, encantat a la vida.
Les criatures, bé, mai han sigut un problema.
Per tant, es dona una sèrie de...
És la situació ideal.
És a dir, uns volen ser fotografiats i els altres volen fotografiar.
Per tant, dit així, ho resum, no?
És facilíssim.
Clar, davant de totes aquestes facilitats, s'ha de buscar una miqueta la dificultat,
o en tot cas, mirar, no de ser el més original, però sí més singular,
en respecte a tot el carnaval.
Jo m'imagino que també és la voluntat del fotògraf
d'anar a buscar aquella imatge, aquella cosa que diferenciï de l'altre senyor o senyora que està amb la càmera.
Sí, això diguéssim que hi ha aquesta petita lluita, podríem dir, entre els companys de feina
perquè anar a buscar aquest angle més mèdic.
Ara es fotografia en una sabata, al final, no?
Sí, sí, sí.
Mira, la perspectiva...
Sí, sí, a vegades arran de terra, fent un picat des d'un balcó,
sí, sí, posant la càmera a vegades en llocs inversemblants.
Sí, es busca bastant això per anar...
A veure, no és que hi hagi res nou sota el sol,
però sempre procurant anar ensenyant punts de vista diversos
perquè la cosa no sigui excessivament pesada, no?
I la tendència, Albert, tenint en compte les edicions dels últims anys
i el que podrem veure aquest vespre,
la tendència dels fotògrafs del carnaval, que són molts i moltes,
per on va?
Per la fotografia aquella de conjunt espectacular, de llum i color,
per la mirada aquella especial que capta en un moment d'una persona gran,
un nen, una persona d'una comparsa...
Però hi ha tendències en això també, no?
Sí, si estéssim en un entorn...
Home, això té la seva entríngulis.
Si estéssim en un entorn d'una gran rua a l'estil de Brasil,
de Rio de Janeiro, amb grans avingudes,
preparades específicament per...
Ah, vostè té una perspectiva...
Però aquí hi ha una cosa que a nosaltres sempre ens ha molestat,
estèticament parlo,
que és que de vegades fas una fotografia d'un angle maquíssim
en què surten els personatges com han de sortir,
diguéssim, fent-li el màxim de favor,
és a dir, que llueixin al màxim.
I tot això al darrere surt un pal d'aquests,
un senyal de trànsit que posa parking a 50 metres,
que és, a més, reflectant,
que té més importància,
o cobra més importància,
per culpa de cop de llum,
que la pròpia gent que desfila.
I això a nosaltres ens fa molt de mal.
Estèticament està comprovat que hi ha unes normes
per enquadrar i tal.
I llavors aquestes senyals o lluminosos d'una entitat bancària
o fins i tot dels comerços que pot haver,
de vegades criden massa atenció.
Per tant, a vegades ens veiem una mica obligats
a fer planos tancadets, mitjons plans,
que diem primers plans,
per evitar que aquests clans plans generals
o, com diem, el plano general,
que surti tot,
de vegades surten temes que destorben molt la visió.
Clar, una altra cosa és el vídeo,
perquè sempre es parlava de mostra fotogràfica,
d'un temps cap aquí parlem de mostra audiovisual
en aquesta exposició,
i això també mereix un capítol a banda, no?
Cada cop més.
És a dir, hem de ser justos
i la secció de vídeo l'hem anat potenciant
a mesura que hem vist també
que la gent hi volia treballar.
Ens hem anat equipant
i ara estem produint,
que és aquesta la paraula exacta,
estem produint un vídeo de Carnaval de cada any
d'un nivell força alt,
tenint en compte una sèrie de paràmetres.
És a dir, la base principal és la rua d'alluïment,
per tant, és allí on s'hi treballa més.
Es treballa en diferents càmeres a la vegada,
després es fa un...
o que es diguem un remix, no?
Agafem el millor de cada càmera,
es fa un muntatge,
es posen unes músiques,
que de vegades poden ser les mateixes
que porten les comparses,
de vegades són música de llibreria.
Per tant, es munta una producció de vídeo,
jo diria que espaterrant.
després, a l'hora de passar-ho,
ho passem amb un so de força qualitat
i, almenys el dia de la inauguració,
és a dir, avui, per exemple, al Metropol,
la inauguració amb el vídeo
es passarà amb un so força maco,
més que res per estar a l'alçada
del que volen mostrar les comparses.
Home, i sobretot allò de tot...
Mira, aviam si surto jo,
jo anava per aquí.
És allò d'intentar trobar-se, eh?
Sí.
Intentar trobar-se.
Això és bona part de la visita.
Dius, vaig a veure l'exposició
i, a més a més, aviam si en veig.
De fet, és molt fàcil
perquè, com deia abans,
procurem que surti tothom retratat,
mai millor dit, no?
Llavors, clar,
hi ha diferents àmbits
on es pot trobar una persona
o una comparsa.
Quantes fotografies al final
l'has de triar
i quantes n'hi havia damunt la taula
quan vas haver de fer la selecció?
Doncs vam tenir...
Bé, estem parlant de centenars de fotografies,
estem parlant de centenars.
Si diguéssim que anés de 400 a 500,
100 més o menys,
tampoc no seria el problema.
Vull dir,
en un any potser hi ha hagut
menys fotografies que altres edicions
perquè hi ha hagut gent
que estava desplaçada en altres llocs
veient el carnaval d'altres situats
i no m'han fet nantes,
però per dir-ho,
pago 350 fotografies ràpidament.
D'aquestes se n'han de seleccionar 40,
que són les que estan penjades.
D'aquestes en fa una ampliació
dins d'un tamany 40x50,
no, perdó,
24x36 centímetres,
dins d'un cap 40x50.
I després tenim un carrossel
amb diapositives
que n'hi ha 81 més.
Per tant,
entre les que estan penjades
i les 81 que surten projectades,
que hi ha altres aspectes,
de no i do.
I després tenim un visor
de diapositives en 3D,
en tres dimensions.
Allò hi ha una dotzena de fotografies
fetes pel nostre company Virgili,
que és un especialista en 3D,
i que hi ha 12 vistes
dels actes
que es veuen en relleu,
a través d'uns visors,
que també és una cosa bastant ferma.
Això, si ho ajuntem amb el vídeo,
penso que la festa és bastant rodona.
Déu n'hi do.
i jo m'imagino
que poc o molt
hi deu haver algú
que s'escolti,
que puc tenir una còpia
d'aquesta foto.
Això és un clàssic.
Sí, acostuma a passar.
Acostuma a passar.
Passis per l'agrupació
quan passi tot això, no?
Sí, perquè de vegades
és això que,
malgrat, com deies tu abans,
cada comparsa
acostuma a tenir
un fotògraf
o una càmera llista.
Bé,
és lògic.
I aquí l'encerta,
és més que aquella és la fotografia.
La manera de presentar,
de donar-li el màxim
glamour
a determinat personatge,
buscar
un enquadrament
adient,
el moment
més perfecte,
o aquell moment
de distensió
en què la gent
s'ho passa bé
i no estan tensos.
Però que sigui,
es pot donar que
passa a fotògraf
i espera,
a vegades,
fa veure que no està mirant,
quan és un moment,
pam, tira,
fer la foto
i aconsegueix
aquella instantània
just en el precis moment.
Clar, això es reconeix.
I quan es veu
ampliat,
a més a més,
a una mida respectable,
que no és el que s'acostuma
a fer a casa,
doncs,
la gent,
doncs,
fa goig,
i dic,
escolti,
aquest cop,
llavors,
bueno,
ja és una qüestió
de posar-se d'acord
amb el fotògraf
i truqui'l,
pas a parli amb ell
i ja és realitzant.
Per no desmereixer ningú
i això,
com que ja t'ho esperaves,
poc o molt segur
que ho portes preparat
perquè és molt típic
preguntar-ho,
no d'enguany,
que encara no s'ha inaugurat,
d'altres edicions,
digue'm alguna fotografia,
alguna imatge,
que dius,
escolta,
aquesta és la foto
del Carnaval de Tarragona,
diguéssim,
s'ha de portar
una imatge corporativa
del Carnaval de Tarragona
i t'ho encarreguessin a tu
seleccionant d'aquelles,
que difícil que li poso,
no?
Quina,
diries tu?
És que,
a veure,
Tarragona ha anat,
amb el Carnaval,
em refereixo,
ha anat tirant
cap a la rua de lluïment
quan,
segons sembla ser,
la història,
diu que abans
era més crític,
més sàtir.
llavors,
els anys que jo conec
són rua de lluïment,
per tant,
per a mi,
un carrer estret,
podria ser carrer Sant Agustí,
en què hi ha un element
que no es dona sempre,
que és el confeti,
i que el seu carrer estret
on el públic
està molt en contacte
amb les comparses,
amb els que desfilen,
molt a prop dels
que estan dalt
de les carrosses,
és a dir,
hi ha aquell calor humà,
per a mi,
amb totes les dificultats
que es representen
perquè, a més a més,
el confeti
el que fa és complicar
la vida del fotògraf,
a més a més,
cal recordar
que ho estem fent
amb una desfilada
que és el vespre,
això vol dir
que s'han de fer
servir els flaixos,
els flaixos
quan la llum toca
contra un tosset de paper
blanc o rosa
o de color clar,
el que fa és una taca
a la fotografia.
Clar,
fa malbé la fotografia.
Però, diguéssim,
que prescindint
d'aquest problema
que a vegades
es pot solucionar,
diguéssim,
per a mi seria,
doncs,
això,
un carrer estratet,
de les classes de Tarragona,
on la gent
està molt en contacte
amb els que desfilen
i que els que estan desfilant
molt a prop
senten el calor
de la gent
que els va veure.
Clar,
la gent que va veure
un són,
senzillament,
mirons
i altres són,
per dir-ho així,
familiars
dels que desfilen.
Llavors,
allà es crea un caldo.
Hi ha un ambient,
un ambient maco,
un ambient d'humanitat.
Per a mi seria aquesta la imatge.
Escolta,
una cosa,
ja per acabar el ver,
deixem que tornis
cap al metropol,
potser et portem-hi tot,
que hem d'anar a parlar
amb el Pabloski,
mira,
encara aprofitaríem el viatge.
Dóna quatre consells
a aquelles persones
que diguin enguany
surten a la càmera
a fer fotos.
Quatre consells bàsics.
La veu de l'experiència.
A veure,
un d'ells,
hem dit abans
que era ideal
la situació
per ficar-se al mig,
al vell mig
de la desfilada,
sense cap mena de...
Que no tinguin por.
No,
que no tinguin por
en el sentit de,
allò que dèiem abans,
molestar,
que algú es pugui sentir
més observat,
o coses que és...
L'únic que hem d'anar en compte,
evidentment,
és que hi ha vehicles
que estan en marxa
i això l'Ajuntament
sempre ens ho recorda
i que,
bé,
no deixa de ser un perill.
Però,
mantenint
aquesta premissa
que hi ha un vehicle
que pot estar en marxa
i seguint el ritme,
doncs,
cap problema.
Després,
apropar-se
a un...
a un que forma part
d'una comparsa
perquè,
doncs,
la cara,
el maquillatge,
les plumes,
el que sigui,
doncs,
té un atractiu especial
també,
vull dir,
igual que això
podria ser també
amb el públic,
és a dir,
integrar part del públic
dins una fotografia
perquè no deixa de ser document,
pensem que...
Contextualitza la història.
O algun edifici.
Cal dir una cosa,
aquestes 40 fotografies seleccionades
cada any
passen a formar part
a l'homoroteca Caixa Tarragona
any rere any.
Per tant,
vull dir,
d'una manera,
això passa a ser document
d'unes festes,
no?
I en quatre consells més,
no ho sé,
en dos més no faltarien encara...
Paciència?
Molta?
Deixar-se anar a portar molta?
Sí,
diguéssim que seria això,
una mica paciència
perquè bàsicament
no perquè el tema
no sigui fàcil,
sinó perquè de vegades
el tema
no està a la teva disposició
i se't mou,
llavors,
se't descol·loca,
per dir-ho així.
Llavors,
si no ets de mena
un bon reporter,
doncs has d'anar perseguint
constantment
els personatges
i això sí que és
una dosi de paciència.