Passen dos minuts d'un quart d'onze del matí i estem en directe a la sintonia de Tarragona Ràdio en aquest matí de dimecres.
Fa uns minuts, deia que esplèndid des del punt de vista meteorològic, fa un dia de primavera amb temperatures molt agradables,
amb un bon sol des de primera hora del matí, amb salts destapats.
És un dia primaveral en què, a més a més, s'inaugura justament oficialment la primavera fotogràfica de Tarragona.
Segurament un dia ideal per fer una inauguració d'aquestes característiques.
Avui hem volgut convidar algunes de les persones que, des dels seus orígens, han impulsat aquesta primavera fotogràfica.
I estem parlant dels orígens de fa 20 anys.
I també hem convidat amb un dels artistes, de molts artistes, que participen en aquesta primavera fotogràfica terragonina.
Saludem primer les promotores, podríem dir, de la primavera fotogràfica, que són la Chantal Grande, de la Galeria Forum.
Chantal, bon dia.
Bon dia.
També ens acompanya la Rosa Ricomà, que és la directora del Museu d'Art Modern. Bon dia, Rosa.
Hola, bon dia.
I les dues van ser de les pioneres pioneres, no?
Sí, sí, absolutament.
De fa 20 anys.
Sí, sí, sí.
I poc després es va incorporar també la Pilar Sada, l'actual directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Pilar, bon dia.
Bon dia.
I l'artista que ens acompanya, que d'alguna manera representa a tot el col·lectiu d'artistes,
que seran molts que tindrem aquests dies a la nostra ciutat, és el Valentín Vallonrat.
Valentín, també, bon dia.
Bon dia.
Comencem parlant una mica, fem memòria, fem una mica de record de com va anar aquest fa 20 anys això de muntar la primavera fotogràfica.
Com va anar això de muntar-ho aquí a Tarragona?
Rosa, Chantal.
A veure, va ser una iniciativa que d'alguna manera en altres ens va venir de la mà de Galeria Fòrum,
que doncs tenia la seva seu, eren veïns de seu, al carrer Santana.
Ens va parlar d'aquesta iniciativa de la Generalitat i el museu doncs va creure interessant de participar-hi.
Va ser com una mica una cosa solidària, no?
No es feia res per la fotografia en aquell moment.
Hi havia dues entitats més, que eren la Galeria Contratalla i l'Antiquà i el mateix carrer.
I va ser com un acte de bon veïnatge treballar tots junts per la fotografia sense saber tampoc quina repercussió tindrien al futur.
O sigui que va ser una iniciativa que vam trobar interessant, però que tampoc no creiem, vaja,
no sabíem que podria tindre aquesta trajectòria fins als nostres dies.
I per què? Per què en primavera? I per què fotografia, Chantal?
Bueno, jo crec que va ser simplement copiar un projecte que ja existia en París,
que era el Mua de la Foto en París, que se celebrava en otoño i, por què no,
mejor en primavera, que era per ofrecer dos certamines en épocas diferents.
Era un projecte que havia funcionat en París, que teníem ganes de difundir,
de fer conoscere bé la fotografia, i una Bienal podia ser el soporte ideal,
per ajudar a la gent a conèixer, disfrutar i armar la fotografia.
La primera edició va ser una cosa només conjunta de la galeria del museu.
Quatre.
No, quatre.
Havia Antiquari, que era una sala d'arte,
i també en Contratalla, que sigue siendo una galeria d'arte especialitzada en arte gràfica.
I després, poc després, es va apuntar la Pilar Sala.
A veure, jo crec que va ser una qüestió també bastant lògica, molt coherent, no?
En el sentit que arqueologia i fotografia són dues ciències, o dues maneres, o dues formes d'entendre les coses
que han anat des dels seus orígens de la mà.
Des que va existir la fotografia, l'arqueologia l'ha utilitzat com a una qüestió documental bàsica, no?
I hem tingut aquesta relació des dels inicis de la fotografia, no?
I nosaltres des del museu li vam donar aquesta doble vessant, no?
Una com a document, en el sentit que, doncs, sempre han estat conjuntament treballant,
i també des del punt de vista de la creació, no?
I des de les dues vessants hem estat fent projectes des d'aquells inicis,
que va ser també un contacte amb la Xantal i veient els projectes que havíem fet també
en el Museu d'Art Modern, que ens va semblar que era interessant
que un museu arqueològic també s'apuntés a la primavera fotogràfica.
I amb la perspectiva que donen aquests 20 anys, com veieu la primavera fotogràfica actual?
Us ho esperàveu realment que això arribés a aquest punt?
En que a nivell de Catalunya em sembla que n'hi ha més de 270 exposicions,
que aquí a Tarragona n'hi ha 18 exposicions, totes durant un període de temps,
un parell de mesos, en diferents espais de la ciutat.
Us esperàveu arribar a aquest punt?
Yo creo que cuando arranco un proyecto y eres optimista,
y bueno, por lo menos arranco los proyectos con mucho optimismo y deseando lo mejor.
No sé si era alcanzar 300 exposicions en todo el país,
era realmente el deseo de todos,
pero desde luego, 20 años después, la fotografía está expuesta ya en museo,
en galerías de arte, hay un mercado sólido de fotografía,
yo creo que sí, en 20 años hemos alcanzado un nivel estupendo
de fotografía semejante a cualquier otro arte.
Rosa?
A veure, jo crec que la Chantal té molta raó,
però també que llavors el que hem de tenir present
és que no hem de centrar només la fotografia durant la primavera,
que hem d'intentar que la fotografia sigui més present
en totes les activitats artístiques,
i d'aquesta manera aconseguirem potser els objectius
que la primavera potser també definia,
que no sigui només en una època concreta,
sinó que la fotografia s'integri com una faceta artística més
i que estigui contemplada com a tal en tots els nivells de l'art,
des de museus, galeries, etcètera.
Perquè la fotografia, Pilar, continuarà estant menys tinguda,
menys valorada?
Jo crec que no, a mi em dóna la sensació,
vist des d'un museu, això potser ho podria dir millor el ventí.
Ara li volia preguntar també a ell.
Jo penso que és millor ell que ho pot dir des de dintre,
que és una de les persones que està utilitzant la fotografia
com el seu llenguatge de creació.
Però a mi em dóna la sensació, vist des d'un museu
i des d'un museu arqueològic,
que penso que s'ha arribat a una normalitat
en la contemplació de la fotografia, jo crec.
I em penso que amb això ha tingut una gran importància
a nivell de Catalunya la primavera fotogràfica,
crec que l'ha posat al carrer, la fotografia,
i d'una manera general, i la comprensió també,
la manera de mirar la fotografia.
I, en tot cas, jo penso que s'ha arribat a una normalització,
jo crec, de la utilització de la fotografia.
Per això, Valentín, crec que ens pot il·lustrar millor, no?
Com ho veus?
Sí, sí, jo estic totalment d'acord.
És a dir, que era impensable hace 20 años
lo que hoy sucede.
Creo que se ha recorrido a toda velocidad
un desfase que existía,
el descuelgue que teníamos como país
con respecto a lo que sucedía en otros lugares.
sigue todavía existiendo un descuelgue
a nivel de mercado
y a nivel de coleccionismo
e implicación institucional.
Pero el descuelgue, en vez de ser de 40 años,
pues estamos a 12 ahora,
que es haber recorrido 32 años a toda velocidad.
Cuando digo 12, puedo decir 6, también.
Es decir, si queremos ser más optimistas.
Pero efectivamente el recorrido
se ha hecho en todos los ámbitos.
I aquesta idea de concentrar
moltes activitats en un periodo de temps concret,
això és bo, és una bona fórmula?
20 anys després, això de fer cada dos anys la primavera?
Yo creo que sí,
porque yo lo que me gustaría
es que fuese una parada obligada a Tarragona
para ver la primavera fotográfica.
Si tenemos una oferta de cuatro exposiciones,
quizá, bueno, no seduzcamos al posible visitante.
Yo creo que sí,
que está bien cada 12 años.
Es necesario para descubrir un trabajo nuevo.
Los artistas necesitan un tiempo de reflexión.
No podemos cada año tener producción nueva.
Yo creo que es un tiempo correcto.
Y que sí, el esfuerzo es necesario,
porque quizá la gente que viene de fuera
tiene vocación de ver muchas cosas interesantes.
A veure, i el fet de fer-ho també en un periodo concret
ajuda que es pugui fer tota una tasca de difusió
i de divulgació conjunta,
que això d'alguna manera beneficia el conjunt
de la producció i de l'exposició.
El nivell dels centres és molt diferent
i llavors d'alguna manera,
tot i que a vegades les grans produccions
d'alguna manera són ressaltades més per la premsa en general,
la difusió queda molt, és molt més àmplia.
i els costos també són menors
per les institucions més deficitàries.
Sí, jo feia una altra cosa,
que possiblement abans les manifestacions
entorn a la fotografia es feien cada dos anys,
però ara, en el període d'aquests de dos anys,
veiem que hi ha moltes manifestacions
que estan també entorn a la fotografia,
és a dir, que no s'ha d'esperar dos anys
per fer projectes en els quals
el protagonista sigui la fotografia.
i això, a veure, hi ha centres,
com és la Galeria Fórum,
que constantment està fent a Tarragona aquesta tasca,
però també altres que no esperem
o no s'espera dos anys
per fer un projecte entorn a la fotografia,
sinó que ara s'ho vinteja més
les produccions
que s'entren en el tema fotogràfic,
crec jo, i no només a Tarragona,
sinó en altres llocs,
una mica amb aquesta normalitat
que deia Valentín,
que crec que s'ha posat al carrer
i en els projectes
i en les institucions
aquest tema com un tema central
com qualsevol altre.
Està bé això, Valentín,
d'exposar molta gent a l'hora?
Bueno, yo disiento un poco.
Pienso que, lamentablemente,
sigue siendo necesario.
I quan les coses són necessàries
és perquè alguna cosa va malament, no?
Claro, de altra banda,
cal celebrar que això exista
i que tingui la convocatòria que té
i la seva efectivitat.
Però el que m'agradaria
és que es normalitzés,
és a dir, que no fessin falta
aquests esforços
que, d'alguna manera,
són el reflex de la que la cultura
supone para la vida
del ser humano d'aquest país.
És a dir, que els pressupostos són petits
i per això cal concentrarlos.
no formen parte del corazón
de la nostra vida
i jo crec que ho és.
Llavors, és un corazón
que cada dos anys
se li mete adrenalina
i així no, vive el corazón.
El corazón vive tots els dies
latint, fort,
i, en fin, és així com
te llega la sangra al cervell
i penses,
la cuestión és que ara estem
amb un subidó cada dos anys
i després el baixó és suave
i volve otra vegada a excitació
una altra vez cuando se acerca
la primavera
de dentro de dos años.
Doncs ja que tenim subidón,
parlem d'algunes de les coses
concretes que podem veure
aquests dies a Tarragona.
Moonlight,
aquest és el títol
de l'exposició
de Valentín Vallonrat.
Què ens expliques?
Què ens mostres?
Què ens ensenyas?
Doncs retomo un poco
la explicació de Pilar
al hilo de la visió
de su museu
de com ve la fotografia
per un lado
com acte de creació
i per l'altre com documento.
Jo me situo
en un lloc intermedia
en el que miro
què és un documento
i què significa
qual és la fiabilitat
dels documentos històricos,
qual és la fiabilitat
de la fotografia
en ambos dos extremos.
Me interesa ofrecer
una superficie,
la fotogràfica ambigua,
molt difícil de interpretar
i de capturar
perquè té moltes implicacions.
Implicacions sobre la imatge
que tenim construïda
de les coses,
que prové de les descripcions
de la nostra cultura,
assumides,
no discutides
i planteo un territori
en el que esa discusió
sigui possible,
en el que se descoloquen
aquestes afirmacions
que són molt antigues,
és a dir,
provienen dels orígens
de la formació
de la descripció
del món que coneixem,
que és del XIX,
i en aquest eje
situo aquest treball.
Això al Museu Nacional
Arqueològic de Tarragona.
I a la Galeria Fòrum,
Chantal,
què podem veure?
Doncs milagros,
los milagros
de Fontcuberta.
Presento el trabajo
de Carellia,
milagros en cou,
són unes imàgenes
de Fontcuberta
que es introducida
en un monasterio ortodoxo
en Finlandia,
a la frontera
con Rusia.
i, bueno,
su trabajo
es una crítica
bastante ácida
contra la situación
en nuestra civilización,
de la pérdida
de valores,
de la falta de fe
en un dios,
en los políticos,
etc.
Total,
que ha realizado
milagros
absolutamente
sensacionales
y sensacionalistas,
que recomiendo
a todo el mundo
de visitar
porque es una exposición
divertida,
bellísima,
pero con un trasfondo
de crítica sociopolítica,
de una época
que vivimos
donde todos los valores
se han desplomado.
Rosa,
i al Museu d'Art Modern?
Nosaltres avui
no cobrem una exposició
que mira cap al passat,
des de la línia de treball
del Museu de Recuperació
de Fotografia Històrica,
presentem
una col·lecció
d'imatges
de la família
Muragas de Valls,
de les quals
el que he acabat
de destacar
és que no són
fotografies
de fotògrafs professionals,
sinó d'una persona
bàsicament interessada
pel món de la química
i que ell mateix
és el fotògraf
del seu entorn familiar.
Per tant,
ens trobem
amb unes fotografies
que presenten
la intimitat
d'aquesta família,
de les seves amistats,
els seus valors,
d'una forma
potser no estèticament
perfecta,
sinó més aviat
com espontània,
dins del que podria ser
l'espontaneïtat
de la fotografia
del segle XIX.
Ara mateix aquí
als estudis
tenim representades
tres exposicions
a la primavera fotogràfica,
després parlarem
d'una altra,
de la de la Fundació La Caixa,
fins a 18 Pilar,
a més en llocs
molt diferents,
que això també és molt maco
de la primavera,
i que hi participa
molta gent,
moltes institucions,
moltes entitats,
moltes galeries,
els museus.
Sí, jo trobo que també
el que és interessant
la primavera
en aquest sentit
és que des de fa
ja un temps
les primaveres
són primaveres temàtiques,
és a dir,
que s'esculpa
un tema central
per desenvolupar
els projectes,
que jo crec que també
això és interessant
perquè encara que
entre els dos anys
cada institució
o cada galeria
o cada centre
pugui desenvolupar
el seu programa,
cada dos anys
reflexionar sobre un tema
o plantejar-se coses
sobre un tema
jo crec que és interessant.
I aquest any
precisament està dedicat
a la nova manera
de veure la imatge,
és a dir,
les noves tecnologies,
la fotografia digitalitzada,
etcètera,
nosaltres,
en el museu concretament,
hem lluitat
per tenir aquest projecte
de Valentín Ballonrat
que és un projecte d'ell,
és a dir,
no és un projecte
que s'hagi fet
des del museu,
sinó que és un projecte
de Valentín Ballonrat
que nosaltres estem encantats
d'haver pogut presentar
perquè precisament
aquesta ambigüitat
del seu projecte
i aquest posar problemes
en el seu projecte
ens va molt bé
al museu arqueològic.
que els museus arqueològics
han d'explicar la història,
han d'explicar el passat,
però també han d'postar
qüestions, no?
I aquesta nova manera
de veure la imatge,
de veure el que en diem
el document fotogràfic, no?
Posar un interrogant
al document fotogràfic
i fer plantejaments crítics
sobre el que veiem,
sobre el que considerem
per nosaltres patrimonial,
sobre el que considerem
història,
sobre el que considerem
les icones del passat
és molt interessant.
La primavera aquesta
està dedicada
a la nova manera
de veure la imatge
i jo penso que és molt interessant
aquest projecte, no?
I alguns temes
estan al voltant d'això,
l'exposició que hi ha
al Tingleu II
de l'Empemant,
igual que Foncoberta,
igual que l'exposició
de Valentín.
Penso que és interessant
aquest tema, no?
Poder desenvolupar...
A mi, el que diu Pilar,
a mi m'interessa
perquè el museu
en part és responsable,
el museu arqueològic en sí,
no només el de Tarragón
és responsable
d'aquesta imposició
de la visió del món,
és a dir,
que està acogint
una exposició
que és molt crítica
amb aquest asunt,
o sigui,
amb la seva responsabilitat.
És a dir,
que el museu
s'ha involucrat
en tots els sentits,
és a dir,
perquè va a recibir
una crítica
en el seu origen.
Recordem que hi ha exposicions
als Tincladús
del Port de Tarragona,
a l'Ajuntament,
a l'antic Ajuntament,
a l'Ateneu,
en diferents galeries,
als museus,
com hem comentat,
a la Universitat
Rubí i Virgili,
en fi,
tot això es posa oficialment
en marxa, Rosa,
aquest vespre.
A les 7 de la tarda
s'obren totes les exposicions
al públic.
Tot és a l'hora.
Tot és a l'hora.
Tothom pot accedir lliurement,
fer el seu recorregut,
plantejar-se
el que li convingui més avui.
Té gaire més de dues setmanes
per veure-les.
O sigui,
hi ha algunes dues setmanes,
altres fins a finals de juny,
altres més temps,
no hi ha cap problema.
Però avui totes estan obertes
a partir de les 7 de la tarda.
I a les 9
convoquem a tot el públic
en general de Tarragona,
a la Rambla,
perquè ells farà
la inauguració oficial.
Una inauguració
que també,
d'alguna manera,
vol commemorar
el 150 aniversari
de la inauguració
de la Rambla de Tarragona
i en la qual
se farà
una projecció
d'imatges
captades
durant uns 6 dies
amb gent
que la Rambla
és un lloc de pas,
un lloc d'estada,
un lloc en el qual
molt emblemàtic
per la nostra ciutat.
D'aquest muntatge multimèdia,
d'aquí uns minuts
parlarem
amb els seus promotors,
el Blai Mesa
i el David Sanz.
I abans,
d'aquí uns instants
parlarem
encara de més fotografia
a propòsit
de la mostra
que podrem veure
a la Fundació
La Caixa.
Xantal Grande,
Rosa Ricomà,
Pilar Sada
com a promotores
de la primavera fotogràfica
i el Valentín Ballonrat
com un dels artistes
que està en aquesta primavera.
Moltes gràcies
per participar
durant uns minuts.
Si em deixes a fer-hi
una cosa només
és dir que
a tothom que vulgui
seguir la primavera
trobarà a tots els centres
on hi ha exposicions
de la primavera
una miniguïa
que s'ha editat
entre totes les institucions
amb aquest motiu
on hi ha tota la informació
on estan les exposicions,
què són aquestes exposicions,
que és una eina bàsica
per poder fer aquest recorregut.
Doncs està molt bé
aquesta idea de la miniguïa
perquè amb tanta exposició
perquè ningú no es perdi
i sàpiga exactament
les dates d'inici
i sobretot d'acabament
d'aquestes mostres.
Com dèiem abans,
a tots quatre,
moltes gràcies
i que vagi molt bé la primavera.
Fins ara.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.