Jordi Bertram, bon dia.
Hola, bon dia.
El nostre col·laborador també de capçalera.
Demà vindràs igualment, no?
Ni que t'haguem fet fer a registració, home, que és dimarts.
I a més et tocarà parlar de Sant Joan, no?
Sí, no, desproucades.
Que és el que toca i tot això.
Oriol Grau, molt bon dia.
Què tal?
De nou, ara dèiem, això si es feien revelles, no es feien revelles a la Rambla.
Sí que es feien revelles.
Sí que se'n feien.
Al cap damunt, jo sota el Roger de Llúria i després al cap davall.
se'n feien dues paral·leles i tu podies anar a Rambla Amunt, Rambla Amall, d'una Rambla Amall a l'altra.
Però eren del mateix estil.
De Sant Magí especialment.
Sí, de Sant Magí.
Sí, sí, del mateix estil.
Tu vas veure actual Luisa Aguilé, d'elles?
Sí.
Jo el Georgi Dan, em penso.
Jo vaig veure actual l'Oriol Grau ja.
Jo també vaig veure actual l'Oriol Grau.
Hòstia, em foteu el mateix sac que velles glòries.
Bé, ja tinc una edat, ja ho reconec.
No, no, perquè a més aviam era com molt modernot i molt de l'època anar a veure la
Gramola de la iaia, sí o no, Jordi?
Sí, era de les coses que...
Sí, quan sonava bé a l'equip, sí.
No, home, jo no sé si és que hi havia molt de carinyo o molt d'afecte, però Déu
n'hi do... I quina canya, eh? Suaveu la salmarreta a l'escenari.
És que fèiem les cançons sempre accelerades, el doble de les revolucions a les que van.
És clar, la gent deia, ostia, quina marxa porteu? No, no, és que anem de pressa.
No et posis excessivament nostàlgic?
No, no.
Tu no tens tendència a això, però de la Gramola, de la iaia, quan fa?
Tu tenies 18 anyets, justets.
Vaig començar amb 17, sí.
Veus? Clar.
Amb 17 hi va durar uns 8 anys o així.
Qui hi havia? La Carme Acuesta?
La Carme Acuesta primer, després hi va haver la Neus...
La dona Blázquez, l'ex dona Blázquez, la Neus Mas, i després la Rosa Ríos,
filla del Bernardo Ríos, il·lustre.
Ni saga de cantants i artistes, eh?
Vaig anar canviant de noia, jo era fixa, però.
Jo tenia plaça, era...
Tu el recordes? Jo sí que el recordo.
Jo recordo que anaven, com tots els grups de l'època,
aviam si es pensen que ara han descobert la sopa d'all,
que anaven per les ràdios.
Sí, i tant.
I vinga per posar allò, les maquetes, les cintes...
A més, clar, era una època que la gent podia muntar grupets,
però era el rotllo d'aquest rock català,
i vosaltres, no, vosaltres, éreu la música de rebilla en la línia orquestra-plateria...
Sí, exacte.
Vam sorgir arrel de les plateries,
i les frenesís, i tot aquell...
La canela, i no sé què.
Salseta.
Sí, la salseta.
Que encara duren, també.
Ja tenen, no una edat, no tres edats, encara vellumen.
Tres edats, però són més grans que vosaltres.
Jo crec que en aquell moment hi ha una mica la inflexió
amb el tema de les orquestres que comentàvem aquí.
Ara, doncs, això de Luis Aguile,
que potser era un cas extrem, però...
Això eren artistes molt famosos que venien i agraden, no?
I tant, i tant.
Però la diferència entre el 79-80 respecte a les rebel·les anteriors
l'aconsegueix fer gent com la Gramola de la Iaia,
l'aconsegueix fer gent com la Plateria, la Salseta...
Totes aquestes orquestres que, d'una manera o altra,
el que fan és retornar a aquest aspecte més popular, no?
Jo fins i tot diria que les orquestres d'abans
a vegades s'havien convertit en una mica oficials, no?
I una mica enquilosades.
I les orquestres de finals del 70, principis del 80,
el que demostren és que es pot tocar un repertori actual
i no només de velles glòries, per entendre això.
De fet, vosaltres arrossegàveu, sobretot, un públic jove,
fonamentalment jove de l'època,
la gent que sortia, la gent que era més moderna de l'època...
Sí, sí, més progressista, també.
I cantàveu peses clàssiques de la música de rebella,
dels clàssics italians,
els típics boleros per adaptar-se per vosaltres,
i arrossegàveu gent jove.
Érem una orquestra postdemocràtica, diríem.
No? Sí, sí.
Jo els recordo que van actuar una de les vegades,
recordo que en un local que hi havia que se deia Lions Park,
allà al capdamunt de la Rambla,
que he vist en el llibre del Rafael Vidal i el Ramon Giner
que es va inaugurar cap al 76, 77,
que hi havia com una mena de discoteca, va,
era una mena local.
Sí, hi havia uns llons de pedra just al carrer.
Sí, era molt bonic, desplegat.
Amb tot el respecte als senyors que van decorar l'espai.
No, no, fantàstic.
I era una cosa quich, com tocava a l'època.
Doncs això no era el 70 i pico, eh?
I ara el 80, doncs això que actuaven allà,
al capdent la gent sortia del Pàbia,
i a l'Oriol allà desmalenant-se amb la tintada i la diluna,
que era una cosa extraordinària.
Doncs una època abans, a la zona del Lions,
en un portal d'aquells, hi havia un bar gai,
amb ple franquisme, que es deia la cabanya del Tio Tom.
Però abans et preguntàvem si era clandestí,
era clandestiníssim, no?
Sí, sí, era clandestí.
Vés d'entrar en un portal i aleshores a mà dreta hi havia una porta
i entrabes allà i era un bar, bueno...
D'ambient, que es deia el bar.
Avui en diríem gai.
En aquella època no en deien gai,
en deien invertits o no sé què, no?
De malalts.
Sí.
I n'hi havia dos a Tarragona.
Mira quina casualitat, que ara no n'hi ha cap.
Home, però això pot ser-ho sent-ho mal de normalitat, Oriol?
Pot ser, pot ser.
Podria ser.
O pot, no sé.
Pot ser que aquesta ciutat s'hagi tornat més sosa del que era.
I estava en un portal, dius?
Sí, a dins d'un portal.
I n'hi havia un altre, dius, també.
I n'hi havia un altre, que es deia Charlie,
que estava al carrer Marceria, just on ara hi ha la caixa de Tarragona.
És que allò que dèiem a la primera hora del programa,
no tot eren bancs, ni cinemes, ni teatres a la Rambla.
També tenia la seva història així més...
No, no, tenia la seva vida.
Més golfe, no?
Sí, la Rambla, històricament, havia tingut una faceta,
jo diria una doble faceta, no?
Per una banda, aquesta més de passeig, no?
Dels coloms i dels nens jugant, i de seure al balcó, no?
Que era aquesta més suau, podríem dir, no?
Que és la que recordo predominantment.
Però després també hi ha una altra, històricament,
jo diria més viva i més potent,
que arrenca en el mateix moment que es constitueix la Rambla com a tal, no?
Això primer era l'Esplanada, no?
Suposo que a primera hora n'heu parlat.
I aquí es va anar instal·lant una sèrie de societats importants, no?
La que més tradició va tenir és una que estava on està ara l'Hotel L'Àuria,
que és la Teneu Tarraconença de la classe obrera.
Que no sé si al final era ja tant de la classe obrera com inicialment,
però vaja, la realitat és que des del 1863 fins al 1936
aquell edifici va ser la seu d'aquest teatre, no?
S'ha de dir que s'hi van fer moltes coses i no només teatres.
I precisament una de les característiques de les societats del segle XIX
és que transformaven els seus teatres en una mica en locals golfos, no?
I per exemple els valls de Carnaval
eren una de les característiques especials d'aquesta i altres societats.
I hi ha un altre també important, també golfa, molt golfa,
perquè participava bastant en el Carnaval Vuitcentista, que es deia l'Empirio,
una mica amb aquests noms així mig clàssics.
Cosmopolites, de gran ciutat.
Però realment hi ha una faceta d'aquests locals i d'aquests cafès.
Hi ha alguns artistes destacats, no?
Sense voler menys tenir la figura de l'Oriol Grau que ens acompanya.
Gràcies, t'ho agraeixo, jo.
Unatge il·lustre ja a la ciutat de Tarragona.
Patum, patum.
Sabeu el claxon quan sortien portades de gent il·lustre?
Sí.
Jo sempre deia, amb Josep Maria Salvador i jo sempre deia,
un dia sortirem aquí al claxon.
I efectivament, jo vaig sortir no fa gaire en colors.
Vull dir que ja he passat a la història.
Ara arriba el mestre Rodall.
Arriba el mestre Rodall.
Txanta, txanta, txanta.
Ara aquí, perquè no tenim el piano preparat.
Pere Rodall, segui si és tan amable.
Que estem repassant aquesta rambla de l'espectacle,
aquesta rambla dels teatres, aquesta rambla dels carnavals
i dels personatges il·lustres, comentava l'Oriol Grau,
que fa molts anys, ell deia que el dia que sortís el claxon
ja es podia considerar un personatge il·lustre.
Diu que ja ha sortit.
Jo sí.
Vostè també ha sortit, no?
Jo també ha sortit.
Ara ve encara un disfació petitet.
S'ha de passar per la portada del claxon.
És que aquí no sortiu del claxon, no és ningú.
No és ningú.
A Tarragona.
Doncs amb aquests artistes hi havia un que era...
Bé, una societat que va arribar a prendre el nom
d'un famós transformista que existia
i que també va tenir els seus imitadors locals,
que era el Fregoli.
Fregoli, i tant.
Doncs va arribar a donar nom a una societat
que muntava sessions golfes, precisament,
en aquest edifici que estàvem parlant.
Després, saltant, saltant el temps,
uns avantpassats il·lustres de l'Oriol Grau,
a mi sembla que m'agraden molt
les fotos de dames i vells actuant a la Rambla, no?
És a dir, les dames i vells de Tarragona
doncs actuaven a molts llocs,
però era aquest teatre també més popular que es feia
i hi ha una bona colla de fotografies...
És als anys 40, no?
Sí, hi ha unes quantes fotos de...
Em sembla que hi ha alguna també després de la Guerra del 36,
però vull dir que és una de les facetes
també que va tenir, no?
Aquesta faceta més popular, no?
Jo d'aquests moments de la Rambla
com un escenari d'espectacles i de rebelles,
al Pere Godall se'n deuen recordar, no?
Jo ja des de molts anys, ja.
Home, la Rambla, tot i era sempre la Rambla,
les festes, sempre les primeres eren aquí.
Jo ja estic anant enrere,
jo des de l'any 37,
i ja fa uns programes que m'he prenent a l'ússia de trobar-los.
Aquí, el que és el Metropol,
abans d'això era un centre federal,
hòstia, llavors no sé si tots n'han acordat d'això.
i aquí ja m'ha fet ser el primer festival l'any 37.
O sigui, que cap a l'Ateneu,
que també és d'aquí a la Rambla...
Aquí l'Ateneu...
M'hi havia dos Ateneus, un...
El que jo deia que el que diu estava aquí...
No, no, l'Ateneu de la Rambla,
on estava...
A l'Hotel Lauria.
A l'Hotel Lauria,
allò era de...
M'he muntallat al Montmau,
com uns palcos que hi havien.
No estava molt bé.
Ollà ja vaig fer primer el concert als 100 anys, ja ho sé.
Però, a l'Hotel Lauria,
que era molt important,
que a Tarragona no s'ha fet més per les festes,
la festa major,
o sigui que per Santa Tecla,
que aquí la Rambla estava tota enguernida de fanalets.
Jo no m'ho he vist avall, tu?
No m'ho he vist, això.
No, perquè és que com plou per Santa Tecla
es fan molt bé els fanalets.
Però allò era molt...
Jo aquí trobàvem les orquestes,
i que ha portat un programa, Pere,
si volen li fem un cop d'ull
i l'expliquem als veients.
He portat un programa
que és de l'any 42,
festa major...
Abans era molt senzillet, eh?
Si no, res a veure amb el que es fa ara allò de...
Festa major de Tarragona.
És aquí, aquí.
A veure, Oriol, fes els honors, tu mateix.
Sí, sí, sí.
Diu magnífica i tradicional verbena popular
en la Rambla del Generalíssimo.
Espléndidamente il·luminada
con farolillos japoneses
amerizada por las orquestinas
bohemios, con Tonya Luzi,
Godall, aquí el mestre,
Odeón, Azules,
Diana 62
y Cobla, la principal de Valls,
quedando interrumpido el tránsito
durante la misma,
desde el monumento de los mártires
hasta el Dorrojer de la Úria.
I pots comptar el trànsit que hi hauria a l'època?
Però és que era bons,
a la Rambla s'ava ple,
o sigui que la gent s'anava ballant
amb un costat i s'anava amb l'altre.
Això diu per la Rebella, eh?
Sí, sí, la Rebella, sí.
Però després,
la mateixa Rebella,
un any, no me'n recordo,
si aquest any 42 o 43 o 44,
es va fer davant del Banc d'Espanya
un entornat,
un entorn d'aquells,
van entrar amb les orquestres,
vaig venir a Medina,
va vindre aquell dia,
i també va ser molt apòsic,
però la gent sortia molt.
Més la Rambla sempre està vinculada.
Jo des de...
Què devia tindre?
Ah, no, això ja estava casat.
Però aquí a la Marcauca,
que era el final de la Rambla,
que feien llavors el món allò
de los perros calientes,
allà hi vas començar a fer
el primer lludat.
Allà primer hi vam començar
un que es deia José Ramón,
i un altre el Ramón Torrión,
que cantaven i crevaven
la silla de cabal,
això ja havien acabat.
Però allí va ser el primer posto
que es deia la antigua.
Hi ha tot aquest aspecte també
d'anar a tocar ferro, no?,
que suposo que s'ha...
Doncs mira, no s'ha parlat
del tocar ferro, sí.
No s'ha parlat del tocar ferro, encara.
Mira que encara es fa...
Encara es fa el tocar ferro,
jo crec que és una de les caràcteres.
Però i encara l'última qüestió
quan feia és anem a tocar ferro.
I les ballades de sardanes,
tradicionalment,
i després a l'època postdemocràtica,
com diu l'Oriol,
la sardana,
com a punt de trobada i tot,
que alguna vegada ho hem parlat amb el Jordi...
I tant, venies tu a lligar aquí.
Sí, sí, el mateix.
Es va recuperar com un espai
justament de retrobament amb la gent, no?
I també la mateixa gent
que anava a escoltar
la gramola de la iaia,
anava a ballar sardanes,
o a dir que anava a ballar sardanes
els divendres a la nit.
Jo no he parlat d'una altra cosa,
potser avui.
I aquí el mateix a Rambla,
que al final hi havia la fira.
la fira es feia al final de la Rambla,
des de ballar llano...
Sí, i que el circ també es muntava allà, no?
I es feia moltes coses, eh?
Jo he tocat el teatro argentino,
i el circo...
Jo he dit el xinó,
jo he dit el xinó.
No, teatro argentino.
Però era l'argentino amb Manolita Chen,
que era la famosa, clara.
Teatro argentino.
Es va posar un malalt el mestre,
i em van demanar a mi,
quan jo tocava a la ràdio,
aquí...
I van actuar al teatro argentino.
I ara vaig actuar-me en un circo,
aquí al final de la Rambla.
Per això el teatro argentino
era molt verdarote,
per l'època d'ellan.
Era una miqueta.
Era allò de puxar la revista.
Però ho havia de tapar,
una miqueta.
Però més veure la insinuació,
ni viro.
Però vull dir que...
Això potser no serà...
Però la gent anava d'amagat,
a mi m'han explicat,
al teatro argentino.
No, el teatro argentino sempre estava ple.
Però que anava d'amagat allò que anava...
Home, clar, per això li dic.
Però sempre estava ple, eh?
Però que no el reconeguessin quan entraven.
Però esclar, era una miqueta,
en aquell temps,
una miqueta...
Allò que aixecava la frontina,
una miqueta,
escolta, i a mirar-ho, no?
En aquest programa que ha portat el mestre Godall,
en la zona oeste de la Rambla,
que sempre em va fer molta gràcia,
això dels trams és o és,
en la zona oeste es va fer el Castelldefocs,
de l'any 42, pel que he vist encara.
És a dir,
això que farem el dia 24,
realment,
no serà un Castelldefocs,
però serà un Castelldefocs
dels que es feien en aquesta època.
Concretament,
el dia 24 de setembre...
Però amb això dels noms,
ara tu dius zona oeste,
però jo també he sentit
la Coca Primera,
la Coca Segona,
és a dir que,
depèn de l'Ajuntament que hi ha,
li posa un nom diferent
quan la gent en diu la Rambla.
Cap damunt,
cap davall,
i aquí s'acaba.
Però no la Coca Una,
la Coca...
No?
És que aquesta Rambla,
és curiós també,
perquè anar cap amunt a la Rambla,
és de les poques Rambles
que és a l'inrevés,
aquí en aquesta Rambla
vas pujant.
Realment,
les Rambles
són camins on...
Bueno,
zones on se desaiguava l'aigua,
realment,
no?
I la Rambla va cap avall.
És a dir...
O també no s'haurà parlat,
també potser no s'ha parlat
d'aquí a la Rambla,
de banda,
t'han posat les falles.
I a Carreo Unió
teníem una falla.
Eren les que tenien
els treballadors de la Renfa.
I que era per Sant Joan.
Colònia Valenciana.
Era per Sant Joan.
i això van de passar a la guerra.
I tenia molt d'èxit.
Sí, sí.
Tenia molt d'èxit.
O de coses antiques...
Jo tinc una anècdota
d'aquí a la Rambla.
Home,
doncs això és el que esperem.
Vinga, va.
Interessant.
Nosaltres,
al principi,
que érem un petit grup de teatre
que no érem Mitrón o Villegues,
se'ns va acudir
de muntar una cosa
aquí a la Rambla
que en dèiem
vestir els despullats.
I ens vam posar
en una mesa petitoria,
un capellà
i un esbeates
i no sé què
i ens vam posar
a confeccionar
calçotets i calces
i tot per l'estàtua
dels despullats
i sostenidors.
Això va portar
un merder impressionant.
Van venir tres cotxes de poli.
Teníem permís,
eh, nosaltres.
Justament del conseller de Cultura
d'aquella època
que es deia Pep Fèlix Ballesteros.
Van venir tres cotxes de policia,
uns iaios
es van enfilar
estripant.
Cabrons,
feixistes!
Bueno,
va ser realment
un happening
amb totes les de la llei.
Home,
d'anècdotes i vivències
així una mica singulars
de la Rambla
que tothom ha entès i tothom ha recorregut.
Abans de censura,
hasta amb les cançons,
fins i tot quan
el que era el PSM Mucho
no ho podíem anunciar.
Quan hi havia el governador
el Francisco Labbadia,
jo trucava al mirador,
llavors,
al mirador allà a les palmeres.
Sí,
a les palmeres de dalt,
a la de Rambla.
Sí, sí, sí.
I llavors resulta que ell venia
amb la seva senyora a ballar.
Ell s'hava hospital a l'Europa
i ell venia totes les nits
a ballar allí,
amb la seva senyora.
I jo el trucava
al meu bemucho,
el PSM Mucho.
Tot Mucho, vostè.
Sí, sí.
Tot Mucho.
I com ballava molt a Poca Pol,
sempre venia
me gustan mucho estas canciones.
Nosaltres diem
si se pillé
tot lo que era.
Déu-n'hi-do.
Un altre dels moments potents
és el moment
que es va usar
el Roger de Lluria
per fer reivindicació
nacionalista i política,
enfilant-se
una sèrie de persones
a dalt, no?
I esportiva,
i esportiva,
que a més d'una bandera
del Barça
la visió penjada.
El Matí també recordaven
que això, clar,
com que és l'any Dalí,
tothom recordava
quan va venir el Dalí.
La Teresa Valls
ens explicava
que portava una truita
a la francesa
doblegada
a la butxaca de l'americana.
És que aquestes coses
són les que queden
en la memòria.
Jo no sé com enguany,
no se'ns ha ocorregut a ningú
de tornar a organitzar
aquella magnífica
arribada de l'any 73,
si no m'equivoco,
en què es van anunciar
uns grans elefants
passejant per la Rafa.
I era una sala
que va alcalde.
Ara què dius tu,
d'elefants?
Sí, sí, sí.
Que més sortir el diari.
Cobrarà
lo que vale un adoquín.
I em va quedar
aquesta frase a mi.
És a dir,
que no cobrava res.
Cobrava, jo què sé.
Bueno, tu no ho sabràs,
però això,
que no és la Rambla,
però bueno,
vam passar per la Rambla.
L'any 30,
jo vaig anir el 20,
podria ser l'any 27 o 28,
que van pujar
elefants de veritat,
de veritat,
arrastrant un vagó
de l'estació
fins al Campo de Marce.
I vam pujar
pel carrer Unió,
del carrer Podà,
que tot estava adoquinat,
jo me'n recordo
que tenia 7 o 8 anys,
i els vaig veure passar.
I què se celebrava?
Anà en un circo,
no sé si deia
Carles Gembeco,
un nom així a la mà.
Ah, van vindre amb el circo.
Sí, van al circo
i portàvem
tot un tren de dragons,
portàvem monos,
lleons,
tigres,
elefants,
molt de tot.
Més recentment també
me'n recordo
el circo americano.
Ah, clar que van passar.
Es va conseguir
amb una festa major.
al Sant Magí,
que van els gegants,
els nanos,
el Magí de les timbales
i els alafants.
Que exòtica.
Quin exotisme.
Però estava bé,
no?
Va ser un matxembrat.
Home, a la rama
se n'han fet moltes de coses.
Perquè me'n recordo
no sé quin any era,
si era l'any del centenari,
que es van assistir
una sèrie
que jo i el meu fill
de francesos
implicats,
d'aquí van per aquí,
que era la falange,
també la treu
van fer de falange.
I també s'han fet moltes festes.
Home,
canvia molt la rama,
perquè de...
tot canvia, no?
Abans tot eren cines per aquí,
després van ser tot bancs,
i ara tot són botigues.
Bueno,
i va canviant tot.
En fi,
jo no sé,
és difícil posar
o tancar
aquest tipus de converses
i de xerrades
a l'altre del record
i de l'experiència.
Ha estat molt bé
perquè són generacions diferents
i hi ha coses
que no canvien,
insisteixo.
No, no,
que va.
I hi ha algunes
que està molt bé
que no canviïn,
d'altres potser que sí,
que comencin
a ballogar-se una mica.
Una darrera imatge
de la Rambla
em podeu donar,
tots vosaltres,
per tancar,
perquè ara hem de metre
un altre dels reportatges
que ha fet el Josep Soñé,
parlarem
de l'establiment
de Barba,
de les bicicletes.
Al costat del Barba,
sí.
Que al costat del Barba
no va ser el primer lloc
on vam posar això
dels Frankfurt,
que abans no existia?
Va ser el primer lloc.
Hi havia una granja,
la granja clarà.
Bueno,
la granja clarà.
La granja és més que la via.
Amb ser trencada,
perquè tenia la C de Clarà
trencada.
Sí, sí, sí.
I de granja clarà
en ser trencada.
Aquella granja,
Déu-n'hi-do,
hi havia un barbú,
quincenya amb aquelles senyores grans.
Aquelles jaies,
aquelles coques seques.
I que per anar al lavabo
sorties a una mena de comuna
a un pati.
I això és la Rambla nova,
també,
no es pensin tant de...
Quan hi havia manifestació,
tancaven la granja
i tu deies,
és que vull sortir.
No!
I no et deixaven sortir.
Però tampoc deixaven entrar,
eh?
No, no,
que va,
estaven blindades,
aquelles jaies.
I no et deixavenir.