Proposem aquest cap de setmana, a banda de la castanyada
i tota aquella cosa més tradicional, anar al teatre.
De fet, té una certa tradició, quan arriba aquesta època de tardor
del mes de novembre, anar al teatre, no a veure el Don Juan,
sinó a veure un altre muntatge, que podríem dir,
dins dels clàssics del teatre en castellà.
Arriba Anillos para una dama, d'Antonio Gala,
aquest diumenge al Teatre Metropol de Tarragona.
I qui podia posar en escena un muntatge d'aquestes característiques,
el grup escènic Atenea.
Ens acompanya Jordi Fol, bon dia.
Bon dia.
Jordi, benvingut, i la Merche Varea, bon dia, Merche.
Hola.
El Jordi és el director d'aquest muntatge teatral, també fa d'actor.
Sí.
I la Merche participa com a actriu fent el paper de Constança,
el Jordi és l'Alfonso VI, en aquest cas.
I és una obra de teatre que jo dic, qui l'hauria de posar en escena?
Doncs l'Atenea, perquè tenia una llarga experiència
de treballar el teatre de text.
Exactament.
Teatre, allò, teatre de text, que s'ha de dir el verd si hi ha verds,
en aquest cas no hi ha verds, però quan ha calgut, doncs també.
Escolta, un Antonio Gala, aquestes alçades,
i per què si ja ho havíeu fet altres vegades?
A veure, la raó, a veure, és molt simple.
És una obra que sí, es va fer fa molts,
bé, el segle passat, quan l'Atenea treballava a Radio Tarragona
i no s'havia tornat a fer mai més.
Que fins i tot en el programament de mà, hi ha alguna referència a aquest muntatge?
Exactament.
L'any 75?
L'any 75, 76, m'en sembla, sí, una cosa així es va representar.
I era com una assignatura que havia quedat pendent.
O sigui, en aquella època es va fer, es va fer molt bé,
dintre els mitjans que hi havia, però, clar, ara l'Atenea treballa en un teatre,
cosa que no havia fet mai.
Havia treballat a Radio Tarragona, aquí al costat de Cultura...
A Tràfico, a Caixa Tarragona, però ara per fi treballes en un teatre.
Llavors, és una obra que en un teatre pot donar molt de joc,
pot donar molt de joc perquè és una obra molt complicada,
és una obra amb set canvis de decorat,
molt simples, però set canvis de decorat, amb molt de vestuari,
on el metropol, aunque sigui petit,
però tens una fundària adequada per poder fer l'obra.
Avui dia hi ha uns mitjans d'efectes especials
per fer efectes d'incendis i tal, que, bueno, qui són?
I sempre havia sigut com una assignatura pendent.
I sobretot havia sigut una assignatura pendent
amb un senyor que surt al programa de Marcos Ulis Alemán,
que era el marit de la protagonista de l'obra,
que va morir, desgraciadament, ja fa uns anys, fa nou anys,
sense poder veure mai la repetició d'aquesta obra.
I sempre ell tenia la cosa de que, ostres,
és que la hem de repetir, ara el metropol es hauria de tornar a fer.
I era aquella... Va, sí, va, sí.
I al final va, sí,
doncs, bueno, d'aquelles coses que sí ho vas deixant,
i en sec un dia van dir, doncs, vinga, va, es fa.
I, bueno, i s'ha fet, i s'ha fet, i ha quedat les coses...
A veure, està mal que ho diem.
Ha quedat bé.
Ha quedat molt bé, perquè es va fer...
La falsa modèstia és molt lletja, també.
Per tant, si ha quedat bé, ha quedat bé.
Ha quedat molt bé.
La senyal que ha quedat molt bé és que es va fer al març,
i ara es repeteix.
I, diguéssim, que la idea de repetir no ha sorgit de nosaltres,
ha sorgit del propi Teatre Metropol,
que ha de dir, home, és que matar aquesta obra
amb dues representacions és una mica absurd.
Fem-ne una més.
I jo, inclús, n'hauria fet un parell més.
Perquè, clar, diguéssim, els aficionats,
quan li comences a trobar al costat de l'obra,
ja la tens que matar.
I, a més, és una obra que no la pots treure, tampoc,
amb bolos als pobles.
Perquè és molt complicada, el muntatge.
És molt complicada.
Necessites un ciclorama,
necessites tindre un teatre amb un telà,
com ha de ser,
necessites tot un equip de llum molt important,
necessitaries portar un camión per vestuari,
per un munt de coses.
Bé, doncs, aquesta vegada.
És la cosa que té els grups locals, no?
Exacte.
Que fas tot aquest gran muntatge,
aquest treball, aquelles mesres hores, temps, diners,
i ho petes tot en una representació.
Pràcticament.
Per favor, si és que fa molta raó.
A més, una obra que,
quan es va estrenar a Madrid,
jo no sé quants anys,
va estar en cartellera, no?
Doncs va estar pràcticament sis anys en cartellera.
Perquè és de les conegudes del teatre.
Jo crec que és el text més conegut de Gala.
Potser és el text que va tindre, diguéssim,
allò que diuen crítico y publico un anime.
Sí, o sigui, va agradar al públic i va agradar la crítica.
Perquè és una obra realment molt xocant.
O sigui, toca un tema molt conegut,
jo crec, per tothom,
sobretot, possiblement, la gent que tenim sobre 40 anys en amunt.
La segona joventut.
La segona joventut, però en senzilla raó,
perquè venim d'una època que la història d'Espanya
la feies molt al col·legi,
i és una història molt concreta.
Es parlen del campeador i tot allò d'Alfonso VI
i la jurada de Saganta de Gadella
i tot aquell tingladus així.
Però ha explicat tot, diguéssim,
a partir del prisma de Gala
i inventant-se una història a partir d'aquí.
Ella és una història d'amor,
si és una història de Gala, és una història d'amor, no?
És una història d'amor,
però al mateix temps, diguéssim,
és una revisió de la història d'Espanya
amb bastanta mala sombra.
Home, com li toca a l'autor també, segons record.
La Xero Martí, per cert, que fa el paper de Gimena.
Fa de Gimena, que ja el va fer en aquella època.
Per tant, per ella deu ser particularment especial i empanyable.
Sí, molt especial,
i sobretot el dia de l'estrena va ser molt especial per ella,
perquè pràcticament diguéssim que va actuar,
i sobretot l'última media hora en estado cataléptico.
Sí, sí, sí, va ser una cosa molt curiosa.
La Merche fa de Constanza.
Quin és el teu personatge?
Un paper molt bonic, o sigui, és molt agraït.
Era un repte per a mi fer també un paper d'aquesta manera,
perquè, no ho sé, és el contraste de l'obra, dels personatges.
Per quins papers m'has fet tu a l'Atenea?
A l'Atenea, bueno, jo he fet des de criada...
De tot una mica.
Sí, criada, golfilla...
Jo tenia molta por fet d'Antonio Gala, això li feia molta por.
I que el listón estava molt alta, estava Charo, estava Pepe Ema, era una obra que se volvía a hacer,
en su día mi papel, no sé, se lo hizo Pepita Dalí.
Va fer la Pepita Dalí, que és com un emblema.
Me dejó el listón allí al quinto Pepino.
I ho veràs tu, i ara fent de Constanza.
I jo decía, bueno, pero es que era tan bonito el papel,
i en sí, o sea, es el contrapunto de todos los personajes,
no es la que nada entre dos aguas, es un poco malucha, pero muy agradecido.
Sí, sí.
I he disfrutado ensayándolo y haciéndolo.
Y ahora a ver el domingo.
A ver, a ver, eh.
I a més que és un paper que, inclús a ella li va sorprendre molt,
perquè Gala diu que a totes les seves obres existeix aquest personatge.
O sigui, sempre, a totes les obres de Gala,
hi ha aquest personatge amb diferents noms, però sempre hi és.
que és la, diguéssim, l'ama,
la persona que ha estat sempre al costat de la protagonista.
I que és Celestina, al mateix temps és el que vota.
Confident, eh.
Sí, la tot una mica.
Sí, i que, doncs, quan d'interès està al costat d'ella,
quan la té que trair, doncs la traeix.
Perquè agrada recuperar els personatges del teatre del segle d'or,
fonamentalment.
Però sí, és un personatge un poc així.
D'aquella època.
Home, Alfonso VI, jo et veig de rei, eh.
Sí.
Jo et veig de rei, Jordi, sí.
A mi, a més, els papers a mi de mala persona.
Li agrada fer de rei, no?
Sí.
Els papers de mala persona m'agraden molt.
A més, me queda molt bé.
Fas bé de dolent?
Sí, a mi els papers de dolent, de psicòpata,
aquests papers sempre m'han agradat molt.
A més, jo, a veure, soc cinzer.
Té més matisos els papers de dolents que el de bons.
Sí, sí, els papers de bons, tu ho veus, per exemple,
a la televisió, no?
Veus que al cor de la ciutat el que li toca fer al bon nen
és un paper tan sos o tan estúpid i amb tan poc suc.
A més, els dolents sempre tenen aquest atractiu afegit, no?
Sí.
Jo d'aquesta cosa, potser.
I a més, aquest dolent és un dolent molt irònic
i un dolent molt cínic, amb molt de sarcasme.
Llavors, a mi m'agrada molt, perquè té aquell puntillo de...
Jo crec que, en el fons, diu el que realment la gent pensa,
però que, diguéssim, la correcció política
moltes vegades no t'ho deixaria dir.
Llavors, potser, diguéssim, faia el personatge del rei,
del polític de l'època,
del que el que li interessa sempre és nedar cap a ell mateix
i, o sigui, resguardar el seu.
Les coses sempre tenen que estar bé i que no hi hagi...
I no ha de canviar mai res.
El important és continuar vivint del torró i xupant del bote.
Ja està.
Sí, és...
Mira, ja fa el Josep Ema, que normalment dirigeix,
no actua gaire sovint,
però en aquella època també va participar
en aquella representació dels 70, no?
I era una espina que tenia clavada,
perquè aquest paper, a veure, l'odiava.
És un paper que quan el va fer,
jo crec que potser li faltava una mica d'edat.
Li faltava...
Ell sempre diu que el va fer poc convençut.
És que han passat quasi 30 anys, eh?
Sí.
Però jo, precisament, això,
vaig tindre la sort de poder parlar amb Antonio Gala.
Això és un privilegi que vam estar comentant sobre l'obra.
i em va dir que les edats els havia triat molt bé.
Perquè, esclar, diu...
D'acord, els personatges tenen 40 i escaig d'anys,
però és que 40 i escaig d'anys,
l'edat mitjana és l'equivalent d'una persona d'avui dia de 60 i molts anys.
Llavors, diu, ja va haver-hi un actor de 60 i molts anys
perquè té un bagatge.
o sigui, si he fet tota la vida de teatre,
té tota una sabidoria com a actor que no la té quan tens...
Allò que se'n diu tables.
Les tables.
En l'argot, les tables famoses.
Llavors, aquesta vegada l'ha agafat molt bé el paper
i, a més a més,
li he donat un punt d'orillo tipus Clint Eastwood
que li escaua el personatge, li queda bé.
Allò de caràcter, eh?
Sí, sí, sí.
I allò de l'amor otonyal, allò de l'últim otre envia aquell...
És que el Josep generalment dirigeix i actua,
ja feia anys que no actuava,
complet a tot el repartiment,
la Rosabel Huguet, fent de Maria.
Sí, de Maria, que és la filla del TIT Campeador.
El Salvador Santolària, fent de Bisba.
A Bisba, que és el seu darrer paper.
El Salvador va fer l'altre dia 80 anys.
Déu-n'hi-do, eh?
I va dir que aquest seria el seu últim paper.
A més, considerava que era acabar amb gala,
doncs, que era una bona...
Queda bé, queda bé.
Doncs tindrà un significat molt especial, aquesta representació,
per aquests diferents factors, eh?
que esteu aportant així al llarg de la conversa.
Les dues dames, l'Eva Cortina, la Cori Blanc...
Sí, això és un invent meu.
Això és un invent meu.
Això no ho té el gala.
Això no està al text de gala.
El que passa és que gala és un senyor molt complicat.
És un senyor que te demana que segueixis,
no el pau de la lletra, però al màxim,
o sigui, totes les acotacions,
tot tal com ell ho té plantejat.
I un dels grans reptes que ens plantejava l'obra
és que tots els canvis de decorat
tenen que ser sempre a la vista.
No ha de baixar mai el taló per fer els canvis de decorat.
Doncs jo em va inventar tres personatges
per ajudar aquests canvis.
Hi ha dues dames, diguéssim, de la Corte
que ajuden als canvis de vestuari,
ajuden a canviar els mobiliaris de l'obra,
ajuden, diguéssim, són com elements dramàtics...
I que no trenquen el ritme.
I no trenquen gens el ritme.
I el paper de l'Escolanet,
això, diguéssim, que és un...
Bueno, com ho diríem, un regalo?
És el fill de la Merche.
A dir, calla, que posarem aquest...
Sí, i com que el fill de la Merche ve a veure'ns els assajos
i és un nano que està molt vinculat al grup i tal,
dic, saps què?
S'inventarem un personatge d'una escola
al començament de l'obra
que, bueno, pot trencar
i em queda com molt xulo.
Jo no sé si qui està més encantat,
si el Raül o la seva mare.
Sí, jo estic més preocupada que ell.
O sigui, ell sí.
Disfruta molt perquè ell se met.
A més, és un crític de primera.
O sigui, no se li pierde una.
A més, és dur quan ha de ser una.
Molt bé.
I jo estic més preocupada que ell.
O sigui, jo, venga, esto, lo otro.
Mamá, tranquila, si verás tú que yo me lo sé,
que yo sé por donde tengo que tirar, mujer.
Sí, però li fot cada bronca.
La mare al fill.
El fill a la mare.
El fill a la mare.
Ui, ui, ui, aquí tenim un futur director, eh?
Sí.
De que no estudia prou,
de que està massa nerviosa,
que ho has dit massa ràpid,
de que tens que marcar més les pauses.
No, no.
És la veu de la consciència del grup, eh?
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Un Pepito Grillo, sí, sí.
Un Pepito Grillo, además,
yo no sé si lo dice en serio o no.
O sea, en serio, a ver,
que es verdad o no,
pero lo dice tan convencido,
porque ha estado analizando de tal manera que...
Amb més de 40 anys fent teatre,
el grup escénica tenia,
jo no sé quantes obres deu tenir en repertori,
però és que no es poden ni comptar.
Sí, perquè l'última vegada que vam parlar
em s'ha d'acabar a dir que amb 130 o 140,
una animalada molt grossa, sí.
Además, en temporadas anteriores al Metropol,
se llegaban a hacer hasta seis obras por temporada.
Bueno, aquesta temporada, cinc.
Cinc.
Y se alargaba mucho más la temporada
porque disponíamos de más tiempo.
Habían obras que, aun habiendo seis,
llegaban a hacer hasta seis y siete representaciones
de la misma obra.
I de totes aquestes que teniu en cartera,
de tant en tant, us demanen
que torneu a repetir
aquella que va fer tanta gràcia
o mira aquella que és aquell clàssic
que ara ens convé per adaptar
una programació del que sigui.
Teniu un repertori tan ampli
que us podeu adaptar a qualsevol demanda
que us arribi.
Aquesta temporada es torna a fer una reposició
de fa molts anys,
però la balada de Los Tres Inocentes
ens estan tornant a demanar.
Jo em penso que he parlat d'aquesta obra
amb vosaltres no sé quantes vegades.
Jo semblo, amb la balada,
perquè surto a l'obra,
semblo Paco Maranjo en Pere.
O sigui, porto el cap amb aquesta obra,
no ho sé, ja portem com...
S'anàvem a estrenar l'any,
sí, el 2000,
encara hi havia les Torres Cameles,
això sí que me'n recordo.
O sigui, més importo d'any.
I de tant en tant, regularment,
escolta'm...
Per favor, otra vez no.
I ara que ara els propers mesos
que esteu preparant,
que ja en parlarem,
quan arribi el moment.
La setmana següent
ve la primera estrena de la temporada,
que serà també com un canvi radical,
després de Gala,
Nils Pernadama,
La Solemnidad,
això arriba Golfos de 5 Estrelles,
Bodevil puro...
D'aquells que us agrada fer a vosaltres també.
Bodevil puro i duro
i creo que un poco subidito de tono.
No puc parlar gaire
perquè la dirigeix el Pau,
de la penya.
Jo no he vist gaire coses d'assajos,
però m'assembla que realment
és molt trencador.
O sigui...
Molt bé.
A més, los están disfrutando.
Yo cuando los veo llegar,
llegan con unas ganas...
Véns a moltíssima gent,
d'entrades i sortides...
I per riure,
que fa falta.
Sí, sí, sí.
I com a molt radical també.
O sigui,
com a humor negro
i portat molt tot,
molt al límit i així.
Després,
hi ha la reposició
de Feliz aniversari
o d'Alfa Marsillac,
que otro reto,
perquè, a veure,
en grups no professionals,
plantejars un monòleg
és com a molt difícil.
I a veure,
i Feliz aniversari
no és que sigui un monòleg,
és una obra
amb una sèrie de personatges,
però la protagonista
està,
des que comença
fins que acaba
la representació escena,
parlant.
És una història
com de records
i tal i qual,
on en vez de,
diguéssim,
explicar-ho,
es representa.
Però ella mateix
tens pa parlant amb el públic.
Sí,
és la narradora
de tot allò.
I és absolutament,
bueno,
per tornar els boig.
Després,
hi haurà
Susana Crescer de Cente,
otra típica comèdia...
Lleugera, divertida.
Lleugera, divertida,
amb tropecientos mil personatges
i, bueno,
i amb la plana major
de l'Atenea.
I l'última,
el que fem cada any,
que és fer un clàssic català,
que aquest any
es farà
la Bar per Ramon,
que és una adaptació
de Josep Maria de Sagarra
de la Bar de Molière,
traslladada,
diguéssim,
actualitzada
a la Catalunya
dels anys 20
i a més a més,
diguéssim,
alleugerida.