Doncs ja el tenim aquí, és l'alcalde de la ciutat, senyor Joan Miquel Nadal.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir.
Moltíssimes gràcies per venir.
El motiu és ben clar.
Vostè sovint a les rodes de premsa s'adreça directament als periodistes en general,
a determinats periodistes.
Té una predilecció especial pels becaris i becàries, quan arriba l'estiu.
Els feixen-te bé.
Per exemple.
Sí, sí.
Més coses.
Tracta els periodistes com si fossin un gènere a banda del món.
Vostès, els periodistes, té tendència a expressar-se d'aquesta manera.
Són gent dolenta.
Però jo imagino que és com els periodistes que parlen dels polítics, també com una...
Gent dolenta, sí.
Sí, també gent dolenta.
Ah.
Doncs ha ajuntat allò com diu la dita castellana, l'ambre con las ganes de comer.
Justamente.
Molt bé.
Doncs jo avui no l'he de preguntar...
Però aquí, senyores i senyors encara no són periodistes, per tant són bona gent.
Ui, vostè ve molt tranquil.
Vostè m'ha de enviar call aquí als estudiants, a mi em diran.
Doncs me'n penso que tenen moltes coses per explicar-li o per preguntar-li més aviat.
A veure, comencem per Terrescavades.
Sí, alcalde, em permet fer una miqueta de ràdio?
Són ells els que pregunten, no vostè?
Sí, però jo els presento.
Ah, és veritat.
Jo els presento, home, mantenim les formes.
Joel Prieto, bon dia.
Hola, com va?
Gràcies.
Lorena Morales.
Hola, bon dia.
Lorena, bon dia. Gràcies també per ser aquí.
Àlex González.
Bon dia.
Benvingut.
I Núria de Santiago.
Núria, bon dia.
Hola, el teniu tot a punt, no?
Però les porten preparades, les preguntes, les porten preparades.
Això no és de bon periodista.
No, no, perdoni, de bon periodista és preparar la feina.
Després una d'altres coses és que s'hagi d'improvisar perquè la circumstància obligui.
Però per preparar-se la feina és fonamental.
Coneixeu l'alcalde personalment?
No, jo personalment no.
Vosaltres?
Jo de fons familiars.
No el coneixia.
El coneixes de les fotos del diari?
Jo l'he vist al meu poble un parell de vegades.
Al teu poble? Quin poble ets?
D'emposta.
D'emposta.
Bueno.
Qui comença? A veure.
Vinga.
Té una pregunta una mica.
Al Joel.
Referint-se una mica, pensant en la debacle aquesta del Kerry als Estats Units, políticament,
una derrota política que pot afectar a nivell emocional a una persona.
Volia preguntar-li a vostè com a polític, com creu que pot suportar una persona una derrota d'aquest tipus a nivell emocional i psicològic, també?
Home, jo per sort no he tingut cap de derrota i tant no ho sé dir, però jo diria que ha de ser molt dur, que és molt dur i que tens una sensació de frustració important, l'has de tindre.
Però vaja, no deixa de ser dur, perquè el gran drama dels Estats Units, els Estats Units és un gran país, és una gran democràcia, però el gran drama dels Estats Units és que o estàs a dalt o estàs a la gasolinera, posant gasolina.
No hi ha un terme mig. Per exemple, tu estàs jugant a la NBA en bàsquet i estàs a la NBA i ets un dels 10 o 15 o 25 equips i estàs al top gang, que et diuen ells.
Si tu no estàs a aquells equips, estàs jugant a Europa o estàs jugant a Turquia. I a la vida política passa igual, és a dir, d'en Kerry, a partir d'ara, si no és perquè està casada amb la senyora del Kepchup,
zero ja, desapareixen de l'escenari polític. I encara ha de ser més dur, perquè un polític que perd a Europa, com amb el seu dia va perdre a Mitterrand, per exemple,
té una segona oportunitat, una tercera oportunitat, és a dir, té tota una carrera política.
En canvi, els Estats Units és o top gang o la gasolinera, sense que sigui despreciable la gasolina.
I és frustrant, suposo que és molt frustrant.
També hi ha un error de plantejament, que jo no sé exactament per què, és a dir,
quan triomfa un polític demòcrata als Estats Units és perquè és del sud.
És a dir, els Estats Units té una sèrie d'estats que són demòcrates 100%,
tot el que és la banda de Boston i alguna banda del Pacífic.
I el centre i el sud és republicà.
I tenen una certa potència els polítics de Boston de posar-s'hi davant, no?
I aleshores els passa el que els passa.
Càrter era del surt i per això va guanyar les eleccions.
I això és un raonament específic.
Ara, deixa'm fer un altre.
Quan jo estava a la universitat, el meu professor de dret polític o dret constitucional,
llavors era dret polític perquè no hi havia Constitució,
estava, que era el Manuel Jiménez de Parga,
i el seu primer junt era el Jordi Soletura, una gran persona i un gran amí.
Sempre deia una cosa que es té que tindre molt en compte
i que crec que ha sigut el gran fallo de la situació de l'anàlisi periodístic d'aquaquests moments,
que és que cada espai del món el tens d'analitzar en funció del que és.
Nosaltres li vam dir, escolti'm, professor Soler,
és que la Unió Soviètica és una dictadura dimanant del 17.
I realment no era.
Però ell diu, bueno, podeu dir això, però feu un anàlisi més proper.
Aquí a Europa nosaltres estem fent un anàlisi més proper de les eleccions americanes
i no fem l'anàlisi americà i per això ens equivoquem.
Ara, el Kerry, que és el cacau simpàtic en tothom,
està més a la dreta que l'Aznar.
Per tant, correm-ho tot i a partir de córrer-ho tot analitzem-ho.
Qui vol? Alex, tu?
Si jo volia fer abans una citació, el que dèieu de periodisme i política,
doncs que crec que són dues ciències que retroalimenten.
Podríem dir que jo crec que com a periodista o futur periodista
crec que la necessitaré en moltes ocasions per poder parlar,
poder fer articles o qualsevol cosa.
Referent a l'assumpte que li vull comentar a l'alcalde,
una mica ficar el dit a la llaga, terres cavades...
No, perdona, ets un mal periodista perquè jo ho he dit abans,
sobretot no deixeu de preguntar-me sobre terres cavades.
I aquella senyora...
Jo no, ja li pregunto ja, terres cavades.
...ha rigut ràpidament, no?
Que l'aigua de l'Ebre, no? Preguntarà.
No, no cal, ja està al seu lloc i està molt bé.
Doncs faré una pregunta una mica punyenta.
Després me l'ho preguntes, per favor, si ets tan amable.
Alex, terres cavades.
Si sumem a la llarga trajectòria que porta com a alcalde,
si no merro uns 12 anys, pot ser?
16.
16 anys, ja?
Doncs aquests 16 anys, l'enrenou aquest que ha hagut amb les terres cavades,
ara fa poc, s'ha plantejat en algun moment, en aquest darrer temps,
de deixar el seu lloc com a alcalde?
No.
No he sentit cap pressió?
No.
Vaja, que contundent.
S'acaba la pregunta.
Ja li he dit jo que venen trepitjant.
Sembla on sortir.
Ui, i ho dubtaves, Alex.
Em penso, alcalde, vostè sempre porta a la xarxa,
com els trapecistes d'abans?
M'ha fotut cada hòstia que diu aquell.
Més preguntes.
Han posat el tit quan he dit la paraulota o no?
No, no, no.
Demano perdó a l'audiència, que no ho tenia que haver dit.
Lorena.
Doncs la meva pregunta és que si creu que la població està ben informada
sobre els riscos que comporta tenir una indústria petroquímica a la ciutat.
La informació mai és suficient.
És a dir, jo crec que la informació valora les persones,
valora la cultura, valora la gent,
i crec que la informació és essencial per viure,
sobretot amb la societat que hem triat.
I, evidentment, a més, informació de la indústria química millor per tots.
Probablement mai s'arriba el suficient,
encara que estem en unes cotes bastant importants d'informació.
Però m'obsessiona el que obsessioni la gent,
m'obsessiona el que obsessioni la gent, el risc químic,
i ningú parli del risc del SIDA, ningú parli del risc del càncer,
ningú parli del risc de l'automòbil,
ningú parli del risc de les discoteques,
ningú parli del risc de l'alcohol,
ningú parli de tots aquells riscs que ens envolten,
que fan que tots nosaltres estiguem més a prop
de l'hospital pel fet de conduir una moto amb una certa velocitat
i haver begut o pel fet de fin de manca d'informació sobre aquells temes.
Per tant, m'agradaria que fóssim capaços tots de comunicar
que efectivament la química és un risc,
però amb l'avaluació del risc,
és més risc al càncer, és més risc al SIDA,
és més risc a l'automòbil, és més risc a l'alcohol,
és més risc a la societat que hem triat.
I moltes vegades, quan els polítics,
i aquí està la culpa nostra,
expliquem que el risc de la indústria química
és un risc mesurat, mesurable,
i molt més mesurable que els altres,
no acabem d'explicar a la població
i dir-li, escolta'm, aquest el tenim estudiat,
mesurat i mesurable.
Pot sortir de mare, però el tenim.
Els altres, ni els tenim mesurats,
ni ens preocupen tant, ni ens ocupen tant.
Sí, però crec que estem parlant de coses diferents,
perquè el risc és de les discoteques,
o és un risc més social,
o el SIDA, potser els científics haurien d'informar més,
però la indústria petroquímica
crec que és més competència seva.
És evident, però també és competència meva
dir-li a la població el que,
com a responsable polític, crec que és el futur,
o crec que ha d'anar a la societat,
o amb tota humilitat intentar educar la societat.
Miri, a la indústria química,
els últims 25 anys,
no ha mort ningú.
Comptem els que han mort de SIDA,
els que han mort conduint,
els que han mort amb violència,
parlem de la violència de gènere,
és a dir, m'adona la sensació que,
a la mateixa manera que vostè em pregunta això,
jo estic obligat a dir-li,
aquest risc està mesurat, estudiat i estudiable,
però admeto que és important
i que es té que parlar,
però no puc deixar de dir l'altre
perquè la societat no ha de ser coneixedora.
I el responsable polític,
al mateix moment que actua,
intenta, dintre del seu criteri,
com a electe,
presentar davant de la societat
una sèrie de temes.
Entre ells, aquestos.
Gràcies.
Núria.
A mi m'agradaria fer una pregunta
una mica més propera,
potser a la nostra realitat,
com a estudiants de periodisme.
Veiem que tenim ja per fi a la URB
les llicenciatures de periodisme.
És que no es diu URB,
es diu Facultat d'Universitat de Tarragona.
Bueno, a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
En tot cas, no seria URB baixa?
Ara m'has despistat, companya.
Temes lingüístics al marge.
Temes lingüístics al marge.
Tenim per fi ja les llicenciatures
de periodisme, de publicitat,
però veiem que ens falta una mica
una plataforma que promocioni
una mica festivals, fires,
una promoció del sector comunicatiu.
Ens agradaria saber com podria
l'Ajuntament implicar-se
en la promoció de tots aquests llicenciats
que acabaran sortint,
que no sabrem una mica cap a on projectar-nos.
La resposta és no.
És una competència de l'Ajuntament
i difícilment ho podrà fer
perquè hauria de fer tots els que
estan dintre de la universitat
totes les carreres que hi ha
i els processos que hi ha.
En tot cas,
és evident que
la comunicació, com te deia abans,
és un element essencial
i que podria ser més potenciable
que un altre tipus d'element
com fos la medicina
o com fos el camp del dret.
Com pots observar,
m'estic sortint de la pregunta
però no sé què contestar-te.
Més preguntes, doncs, no?
Sí.
Una que pugui contestar una mica més.
Que pugui espleiar-se,
que no hagi de contestar un segon no.
No sé si pot contestar massa
però jo tinc íntegra per saber-ho
perquè jo acostumo a anar al nàstic
i ara no veig l'Àngel Fernández per enlloc.
Què ha passat?
Home, l'Àngel Fernández
ha pagat
amb el més alt preu
que existeix en política
un error.
És a dir,
mirin,
els errors polítics
s'apaguen amb la dimissió
i malgrat que
hi ha un Àngel Fernández
que ha realitzat
unes obres importantíssimes
a la ciutat de Tarragona
des del vial de l'internet
al vial Braia
al Palau de Congressos
fonament de pàrquing
que tenia tota una carrera
d'home efectiu
dintre de l'administració pública
i un executiu important,
com és un error polític.
I els errors polítics
a la vida política
s'apaguen amb la dimissió.
i ha dimitit d'això
i ha dimitit de matxa
en funció de quina representació
estava el nàstic.
I jo suposo que l'Àngel
deu estar fotut personalment,
vaja,
està fotut personalment
i li deuen quedar poques ganes
per anar-hi.
Deixi'm fer una predicció
o una professió.
Igual el tenen
que anar a buscar algun dia.
Però això és un tema del nàstic
i no és un tema meu.
Els errors polítics s'apaguen
i amb la política
s'apaga amb la dimissió.
Malgrat això,
l'Àngel Fernández
és un exemple de dimissió
per un error polític.
Al mateix temps
s'ha produït un error polític
similar a la Roca del Vallès
però com l'ha fet un socialista
no cal dimitir.
Més preguntes?
Ui, s'ha creat un silenci, eh?
Però jo crec que teniu més preguntes.
És com a vostra,
el dels grans que vigileu
i que esteu aquí
controlant la situació.
algú controla per aquí?
Serà possible?
Hi ha una senyora d'allà pintant.
Més preguntes.
Va.
Doncs jo, per exemple,
bueno, això és...
la manca de pàrquing
és un problema a la ciutat
i llavors, doncs,
i sobretot per nosaltres,
a la facultat de comunicació,
com ja sabem,
estem aquí ubicats al seminari,
darrere la catedral.
Llavors, després preguntar
si ha pensat aportar alguna solució
o com...
El cotxe és un element
que forma part de la societat.
És un element
que aquest sí que es tindria
que estudiar,
hi ha fons, no?
És un element
que ens porta
a tots nosaltres permanentment, no?
No sé si si ho he fixat,
que abans els anglesos
deien
que la meva casa
és el meu castell
i, per tant,
per entrar al meu castell
tens que tindre
un manament judicial.
Ara,
el cotxe és com una...
En fi,
com si allarguéssim
la teva persona, no?
No sé si si ho he fixat,
un senyor o una senyora
que va en part amb un semàforo,
doncs,
potser s'ha posat el dit en nas
pensant que no el veu ningú, no?
Vull dir que està dintre del cotxe
amb els vidres
i l'aire condicionat
i s'ha posat el dit en nas.
Hi ha una senyora
que es pentina.
En fi,
uns crios cridant dintre.
Formar part de l'entorn.
És com si fos
la nostra continuació.
I això ha creat
una circumstància especial
que és que
no sabem viure caminant,
no sabem viure sense el cotxe.
Jo no entro ni surto.
El cotxe és una realitat,
tothom l'ha de portar,
tothom se vol desplaçar
amb el seu cotxe,
ningú pensa que el cotxe
li és car,
que el transport públic...
Això és normal.
Bé,
si nosaltres admetem
que el cotxe és això,
que és una prolongació
de la nostra vida
i que alguna persona jove
inclús la moto
la porta al lavabo,
vull dir,
perquè formem part
del que és aquest sistema
de transport,
penseu que aleshores
no hi cabem.
I quan no hi cabem
s'ha de fer pàrquings.
I quan l'Ajuntament
ha de fer pàrquings
per aquestes persones
tenen que pagar.
Per tant,
això és un cercle viciós
que no el trenca cap polític.
És a dir,
si es vol arribar aquí
amb un cotxe,
s'ha de fer un pàrquing.
I si he de fer un pàrquing
perquè vostè arribi
aquí amb un cotxe,
l'hi he de cobrar.
Per això li he fet
un pàrquing aquí al costat
que li costarà
entre 15 i 20.000 pessetes
al mes
si vol vindre en cotxe.
I no hi ha més solució.
És un cercle viciós.
al Japó, per exemple,
estan intentant
trencar el cercle
no venent un cotxe
la persona que no tingui un pàrquing.
És molt bèstia,
però això arribarà,
de la mateixa manera
que arriben altres coses.
Qui no té un cotxe
al Japó
no pot comprar.
Qui no té un aparcament
al Japó
no pot comprar un cotxe.
Però el que és evident
és que la prolongació personal
amb el cotxe
és com una satisfacció.
i al final
arribem a moviments
tan estrambòtics
que el cotxe
ja no és de transportar.
És el túnic,
se diu això?
Un senyor
que es pinta el cotxe
i la seva vida
acaba dintre d'aquell cotxe.
Bé,
hem triat aquesta societat.
És cara,
hi ha que pagar-la.
Per tant,
difícilment podrà vindre aquí
sense anar al pàrquing
del costat i pagar.
Veig el Joel
que pren notes.
No sé si vol plantejar
alguna altra pregunta
a l'alcalde.
Jo em fixava
en una qüestió
més aviat sociològica
i llavors observava
el senyor alcalde parlant
i tot i que el seu discurs
convenç
i és ben clar
i assequible
a nivell mental
que entra bé
i tot això,
em preguntava
per què tanta distància
realment a nivell
emocional i humà,
no?
Allò sembla que sigui
un decorat de pel·lícula,
que no sigui un senyor real.
Creus que és distant
l'alcalde de Tarragona?
Ja no a nivell personal
sinó en general
em plantejava la pregunta
de per què
realment
vostè creu,
diguem l'opinió,
hi ha tanta distància
entre la ciutadania
i els polítics,
perquè és una cosa
que és evident
i quan hi ha
les ciutadania
que són importants
d'aprendre com...
En el cas meu
és un defecte
si soc distant
i un pèl solitari
és un defecte
però no necessàriament
en tots els polítics
no necessàriament
en tots els polítics
també té de dir la veritat
soc distant
i ja t'ho pot confirmar
aquí
i a la vida política
però a la vida personal
no,
a la vida personal no,
ja us ho asseguro
jo que no soc
però és un defecte,
no és una virtut,
sí, sí.
Hi ha polítics
que ho sàvem fer millor
que tenen més cosa a cosa
i tenen més capacitat
vull dir,
l'exemple mortal
d'aquests dies
és el Pujol
vull dir,
la capacitat del Pujol
de comunicar
amb el lliu personal
que representa
la manera d'expressar-se
i tot aquell lliu que fot
diu
escolti'm,
però aquest home
és complicat
i jo soc pla
però bé,
comunica més,
sí,
i hi ha altres polítics
que no som capaços
de tindre
aquesta relació
i probablement
som més distants.
és aquesta distància
que s'estableix
entre la ciutadania
i el polític
normalment ve degut
a que anteriorment
moltes ocasions
el polític
ha estat corrupte
llavors
es crea aquesta distànció
entre els dos
de les dos parts
no dic que sigui el seu cas
però dic que en general
en l'agenda política
passa això.
El periodista
també és corrupte.
Deixa'm que t'ho expliqui.
El polític no és perquè té més poder.
No,
això de tu més
és una cosa
relativament
això de tu més,
tu més,
tu més.
És evident
que el polític
pot ser corrupte
i és evident
que el periodista
pot ser corrupte.
Hi ha dues menes
de corrupció.
Una corrupció
és la corrupció econòmica
si tu vols dir-la
d'aquest sentit
i després hi ha una altra
que és la corrupció ideològica
i aquesta també es dona.
Quina és la corrupció ideològica?
La de jo soc
el qui soc
en funció de l'empresa
per qui treballo.
Aquesta és una corrupció ideològica
que també és tan important
com l'altra.
És a dir,
jo treballo a prissa
sé a favor de qui tinc a anar
jo treballo a la copa
sé a favor de qui tinc a anar
jo treballo a l'avantguàrdia
m'inclino per aquest sector
de la societat
jo treballo al periòdico
m'inclino per l'altre.
Això és una corrupció ideològica
del periodista
quan surt
és a dir,
es ven
el seu amo.
Per tant,
estem empatats.
Hi ha la tendència
a la generalització
per part dels polítics
i per part dels periodistes
i aquest és un greu error.
No, que he sentit afectada.
No, no.
No és veritat.
I fer un exercici
d'honestetat
probablement per les dues bandes.
A mi...
Perdoneu un moment.
Parlaves de distanciament.
No deixa d'haver-hi
una aposta en escena
per part del polític
quan entra en contacte
amb la premsa.
Hi ha una aposta en escena.
Sempre.
Home, hi ha una aposta, sí.
És veritat.
O bé perquè aquella persona
té una capacitat interpretativa
en el bon sentit de la paraula
o bé perquè té uns assessors
realment extraordinaris
que li diuen
com s'ha de comportar, no?
És veritat, sí.
Sí, home,
més o menys...
El que no pots estar
és canviant de sistema
cada vegada.
És a dir,
tu el que no...
Si tu fas una trajectòria
i la gent que té amistat amb tu
te diu
has de corregir per aquí i per aquí,
el que no pots estar
és corregint per men.
perquè llavors en comptes de traçar
un camí recte
el que estàs fent és un zigzag.
Aleshores,
la trajectòria...
Imagini's per un moment.
Hi ha polítics
que quan veuen un nen
i una mamà,
una senyora i un senyor,
allà tots veuen un nen,
agafen el nen
i diuen,
ah, quin nen més guapo.
Escolti'm,
jo si agafo el nen
me cau.
Per tant,
m'han dit,
quan vagis a buscar un vot
i vegis un senyor
i una senyora
amb un nen,
mira,
vés amb cuidado
el que et fa
perquè pots fer un desastre
i pots ser terrible
i que surti
i que t'ha caigut un nen.
Per tant,
això no es pot corregir
perquè és com és,
dintre d'aquesta situació
més o menys
tens que anar perfilant.
Però hi ha polítics
que agafen un nen
i és com si l'haguessin tingut
en mans tota la vida
i això són diferents maneres
de ser.
Però seria molt trist
al final
que vosaltres
com periodistes
m'avaluéssiu
en funció
de si s'hi agafà un nen
o no el s'hi agafà.
A mi el que em xoc una mica
és que en funció...
I que els s'hi agafa els nens,
perquè a mi ja s'hi agafi.
La gent,
vostè ha dit
que demana un vot
d'aquesta manera
o de qualsevol altra.
A nivell social
és un contacte més personal
però la gent vota més
per aquest contacte personal,
o sigui,
és com un partit de futbol.
Jo em declino
per aquest partit
o per aquest altre
sense pensar en les idees.
Jo,
en les últimes eleccions
que veig,
veig que és això,
una mica com un esport.
La gent es declina
per una cosa o per una altra
bastant irracionalment
sense tenir en compte
la ideologia allà
ni les coses que els favoreixen.
I per això també
em xoco una mica,
perquè és una contradicció.
Sí, sí,
no estàs dient altra cosa
que una veritat.
Sí, sí.
L'únic que passa
és que és una veritat
i les veritats
s'hi posen damunt de la taula
i s'analitzen,
però si tu dius una veritat
jo no tinc per què
entrar en debat.
És a dir,
és veritat?
Com se surt d'aquesta veritat
o com aquesta veritat
se projecta cap al futur?
Això és un repte,
però és veritat.
Alcalde,
alguna relliscada
davant la premsa?
Abans parlava
del tema
d'aquesta figura
d'agafar el nen
i em cau
i que sí, sí.
Alguna relliscada
d'aquelles que allà
m'han pescat,
m'han enganxat
i demà sortirà
per tot arreu.
Jo vaig enviar
un periodista
d'un diari
a la merda.
Literalment?
Literalment.
Per quina raó?
Vaig demanar perdó,
però el vaig enviar
a la merda.
Recorda el Fernando
Fernández Gómez,
no va ser ell
que va enviar,
si no?
No sé si acabava
de veure...
Potser havia vist
la imatge
per televisió
d'aquest trampell.
Va ser un periodista
que va treure,
ara sóc molt amic
d'ell i tal,
però va ser un periodista
que va treure
unes imatges
d'unes persones
que estaven traient
d'uns contenidors
menjar.
I aleshores
era una imatge
buscada, no?
Aquelles persones
estaven traient
menjar d'un contenidor
per tornar-la a vendre
i el contenidor
estava al costat
d'un súper
i era un material...
En fi,
una cosa
que havia tirat
el súper.
I després
m'ha de fer
una pregunta
sobre el tema
i la veritat
és que se'n van
manar la bola,
literalment.
Ja està.
Té bona relació
ara parlant seriosament
amb els periodistes
malgrat aquestes
postes en escena
que comentàvem?
Amb ells sí,
amb vosaltres no.
Ja ho sabeu, eh?
Això ho bravarem.
Porteu a la cartera
quan us hi dediqueu
i si mai us diu
alguna cosa
doncs li traieu a la...
No, perquè ells
són més sincers
que vosaltres.
Bueno, així ja sabem
el que ens empada
del futur, no?
Perquè ara estem aquí
i d'aquí dos dies
estarem a l'altre cantó,
potser, ojalà.
Així que ja estem...
No, però per exemple,
fixa't, ara li diré
a l'Adam posta una cosa
que és veritat,
el riu.
No, m'ha de dir,
pregunte'm pel riu,
com la Núria
no li ha preguntat...
Sóc així.
És lo riu.
Lo riu, lo riu,
el vaig conèixer abans que tu.
Segur.
Jo el riu l'he fet
moltes vegades
i lo riu més.
L'he fet moltes vegades.
Mireu,
el riu aquest,
com a concepte ara,
si vosaltres no s'hi fixeu,
la gent de la dreta
i de l'esquerra,
dels marges,
el podeu portar a la ruïna.
És a dir,
l'heu posat tant de moda,
tant de moda,
tant de moda,
que qualsevol cosa que passi,
a partir d'aquest moment,
és contraproduent.
Núria,
tens reta rèplica,
només faltaria.
O no,
tu mateixa.
Segurament,
segurament.
A mi m'agradaria saber
si creu...
Perquè ahir va hi haver
molta polèmica,
va hi haver gent
que ho va passar molt malament,
va hi haver gent
que va estar molt al peu del canyó,
per les dues bandes.
I una vegada girada la truita,
sembla que la pedra,
primera s'ha quedat allí,
allí està soleta.
Creu que això és un impàs,
que realment la necessitat
ho portarà altra vegada,
un pla hidrològic,
si no oblidem
que el primer pla hidrològic
va sortir de la cartera de Borrell.
De Franco, el primer.
De Franco.
I Franco va ser molt intel·ligent
i quan va veure el pla hidrològic
el va posar amb un calaix.
I el Borrell també el va posar al calaix
i al final aquest,
l'últim,
el president Aznar,
que no es distingia gairebé
per les seves característiques
de futur de la vida,
el va posar damunt de la taula
per prepotència.
Considero una cosa,
injusta.
Nosaltres anem al moro,
parlant clar i dur,
i li traiem el petroli i el gas.
Anem als orals
i baixem gas.
Com és que la societat que vivim
se preocupa
perquè traiem aigua de l'Ebre
i no es preocupa pel gas
que li traiem
a l'Aràbia Saudita,
a l'Iraq,
a l'Iran?
Com és que la societat moderna
no té cap mena d'escrúpol
amb agafar el petroli dels orals
o de la Guinea
o del Gabón
o del nord
i traslladar-lo d'un lloc
a un altre
en grans tuberies
i en grans vaixells
i tenim aquest problema
amb l'aigua.
Què passa?
Que la solidaritat
està limitada
a segons què
i a segons quina manera?
Jo diria
que aquest és
el gran tema
que tenim d'analitzar.
Jo crec que hi ha
un error polític
inicial
i molt profund
del Partit Popular
i de Convergència i Unió.
És a dir,
el riu,
lo riu,
en aquest cas no és el riu,
en aquest cas és lo riu,
és un sentiment
i que el plantejament
que es fa
sobre l'eventual trasbast
es fa
sense tindre en compte
el sentiment.
Jo el que li demano
a la gent de l'Ebre
és que
el petroli
i el gas
dels pobres
també és un sentiment
i se n'aprofitem tots.
I aquest és un anàlisi
que es té que fer
perquè parlem
de la globalització
de la solidaritat
entre tots
i hi ha vegades
que la solidaritat
acaba amb l'acudit.
Per això dic
que
tant de moda,
tant de moda
s'ha posat lo riu
que jo estic reclamant
una interconexió
de xarxes
amb el Ter Llobregat
perquè tinc por
que la meva ciutat
sobre la que tinc
responsabilitats
es pugui quedar
sense aigua
perquè l'urani
i el no sé què
i el no sé quantos
i el no sé què més
facin inviable
el mini trasbast
que tenim actualment.
I estic reclamant
una dessalinitzadora
perquè la meva ciutat
no es pot parar
i no pot deixar
de tindre aigua
com va passar
als anys 80
perquè tinc por
de la imatge
que s'està donant
d'aquell riu
i del que pot passar.
Per aquestes dos raons
que m'agradaria
que reflexionéssiu.
La solidaritat
entesa relativament a prop
el gas
el petroli
bé, això és igual
l'aigua de los riu
això no perquè és meu
i què hem fet
amb aquest riu
que a partir d'aquest moment
Herquímia pot crear
una sensació
de riu contaminat
en els pròxims 10 anys.
Què fem?
Les verdures del Delta
les taronges
què passarà?
Quan les coses
se poden
tan de moda
tan de moda
tan de moda
tan radicals
tan radicals
tan radicals
aleshores
diuen
que són incontrolables
jo crec que aquí
estem en un punt
de perdre control
de determinades coses
però vaja
això és una opinió personal
reconeixent l'error inicial
de Convergència i Unió
crec que potser l'error
va ser no comunicar bé
quines eren les alternatives
no estàveu vosaltres encara
al mercat
per contractar-se
segur
jo crec que Convergència
no va saber comunicar
quines eren les alternatives
que plantejava
el pla hidrològic
perquè realment
ne'n plantejava
però el que va arribar
va ser un vot
a favor
i un alcalde
que se suposava
que havia venut
una aigua
per no regalar-la
però que no va arribar
crec que potser
va ser un error
de comunicació
jo veig que
a la gent d'allà baix
a la gent del poble
mos va arribar molt
un vot a favor
del pla hidrològic
però no les esmenes
que s'havien fet
no es va valorar bé
el consorci
jo crec que va ser
un error potser
de comunicació
per part del partit
és possible
jo he sigut president
del consorci
d'Aigües de Tarragona
durant un munt d'anys
i jo tinc que dir
el següent
els regants
de la dreta
i de l'esquerra
estan cobrant
unes quantitats
de diners
que paguem
els tarragonins
els reusencs
els saloencs
i els cambriolencs
etc.
importantíssima
que ajuden
al desenvolupament
de les terres de l'Ebre
que no les va explicar
el tema del riu
bé
això és una evidència
tens tota la raó
que passa que
hi hagi història
a mi
m'agradaria fer un incís
que a mi ja m'agradaria
lluitar contra
l'apoderació
del petroli
contra l'imperialisme
però crec que
si no lluitem
primer
del que està més a prop
del que tenim aquí
al costat
no fa falta
començar per enlloc
doncs molt bé
tens raó
a partir d'ara
no agafis
petroli refinat
a Tarragona
és a dir
no omplis
el teu cotxe
amb petroli
refinat a Tarragona
a la refineria de Repsol
tu m'has dit abans
la indústria química
és un gran perill
tens tota la raó
el 70%
del que portes tu
està fet
amb productes
bàsics
de la indústria química
a Tarragona
que són perilloses
m'has dit
la refineria
forma part
de la indústria química
és perillosa
i refina
el 27%
del petroli
que s'utilitza a Espanya
pels vehicles
a conducció
doncs a partir del moment
que tu me dius
que tenim que lluitar
contra totes aquestes coses
per favor
per favor no carreguis el teu cotxe
amb una gasolinera
amb gasolina de Tarragona
ni utilitzis productes bàsics
de Tarragona
com els que utilitzem
tots els que estem aquí
la solidaritat és una altra cosa
és una altra cosa
la solidaritat és una altra cosa
té que ser una altra cosa
Teniu més preguntes?
No t'enfadis eh
Jo he vist planejant
l'esperit de Gandhi
per aquí
amb la Roe
calló
filant
i calla
que encara
veuràs tu
la que liarem aquí
Escolta una cosa
perdoneu
jo és que sóc molt dur
i és un error
però perdoneu-me
que sóc molt dur
Vostè perdoni
vostè ara alcalde
va dient
és un defecte
sóc molt dur
és un error
però va dient
m'entén
ho diu
i després es justifica
Això és un gat vell
com ho podeu saber
ja ho veus
no, això és un gat
No, no
jo només constato un fet
que penso que tots hem
I va de negre
cuidado que no se'ns cruci per davant
Jo també va de negre
Ui, també és veritat
Veus
Tindré que sortir per darrere
Després anem a fer un cafè
eh, Lorena
Alcalde, moltes gràcies
A vosaltres
Perquè realment
aviam
és una manera també
de que prenem tots contacte
els que estem en actiu
els que ho estaran d'aquí un temps
els que sovint
estan als mitjans de comunicació
i que jo imagino
que també tenen
els seus mals moments
davant de determinats
temes
davant de determinades crítiques
en el fons
en el fons
jo crec que tenen ànima i tot
no?
Què en penseu?
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Tots
Moltes gràcies per venir.
Som bons, som bons.
I, a veure, hi ha professors molt durs, hi ha professors menys durs,
i jo soc dels durs, no passa res.
Solament us voldria dir una cosa.
Jo tenia un gran professor de dret administratiu
i vaig treure bona nota al final.
I va dir una cosa, que el que preneu aquí,
que us ensenyin tots aquests senyors,
això no serveix de res.
I si us suspenen és que són dolents.
Estan aquí, alcalde, que estan aquí.
Sí, però queixos no tenen pinta de votar-me cap.
Som molt dolents.
El professor Pisonyera el que deia era que
tots els alumnes s'ha de aprovar
perquè qui, en definitiva, aprova o suspèn
és la vida, que és l'única que ensenya.
Frase lapidària.
Per acabar aquesta conversa, que de debò us agraïm molt,
ha estat molt agradable.
El Joel, la Lorena, la Núria...
L'Àlex ha hagut de marxar.
Imaginem que havia d'agafar un autobús,
alguna cosa així de pressa.
També gràcies a ell.
Un cotxe mal aparcat.
És que si no veu l'última paraula,
n'hi do, alcalde. Gràcies.
I moltes gràcies a vosaltres.
Ens separen 5 minuts de la una.
Encara tenim molta feina per fer.
Hem d'escoltar un reportatge
que ha elaborat la Marta Montagut.
Volem parlar amb altres alumnes
que volem saber que esperen del seu futur,
perquè han triat aquest ofici.
però això serà després de la una,
perquè encara tenim una altra signatura pendent,
que és aquella que paga,
la de la publicitat, fins ara mateix.