Bé, la història de Catalunya ja no és l'època...
A veure, el Ferran Sol de Vila va escriure i sol una història de Catalunya enorme, no?
Ara, en avui dia, la bibliografia, l'especialització,
és tan gran que difícilment està a l'abast d'un sol autor.
Evidentment que és justificat que hi hagi assajos, llibres breus,
que donin un sol autor d'una visió global, això sempre serà lícit.
Però si vol fer una síntesi com la nostra,
encara que sigui en un sol volum, és convenient comptar amb diversos autors.
Quatre és el mínim en aquest sentit, és a dir, entre quatre ha sigut fàcil
mantenir la unitat d'estil, que l'actor, encara que se l'anuncia
que canvia cap a un altre autor a la plana,
doncs ho pugui llegir com un continuum,
perquè ens hem posat d'acord amb les normes d'extensió,
o sigui, no hi ha aquesta fragmentació que caracteritza
les obres en 10 volums per molts autors,
que acaben sent unes mitjel·lànies,
que no són una història de Catalunya,
com la vol una part dels lectors,
que volen una obra de lectura i no necessàvem una obra de consulta.
La nostra és una obra de lectura.
Crec que els s'agrada dir que és una obra sobre Catalunya
i també sobre els catalans.
Sí, perquè hem volgut fer una història, alhora,
una història nacional i una història social.
Una història de Catalunya i una història dels catalans,
en allò que ens ha unit històricament
i en allò que ens ha dividit en terribles guerres fratricides moltes vegades.
De manera que no s'amaga aquest cantó, diríem,
dels antagonismes socials, ideològics,
que han atrevessat la nostra història.
Malgrat tot, som un poble,
però la nostra història és una història, diríem,
que admet totes les contradiccions que assumeix,
les contradiccions de l'evolució històrica
i és una obra en absolut essencialista.
Per donar-me, només,
en aquest llibre, per exemple, s'explica, entre altres fets històrics,
doncs, quan Lleida i Tortosa no formen part del Principat de Catalunya,
que això que ara sembla molt evident,
però, clar, estem parlant del Segadotxa, no?
Aquesta és una de les novetats del llibre.
Generalment es passava per la Catalunya musulmana,
com si diguéssim, de puntetes,
com si pràcticament no hagués existit.
Són quatre segles en què la Catalunya occidental i meridional,
doncs, el que serà, el que no era en aquell moment,
en aquell moment els regnes taifos de Lleida i Tarragona,
a Lleida i de Tortosa,
doncs, no, no...
és important.
Aquí se li dona el tractament
que, per la durada d'aquest període,
li correspon.
Després, clar, hi ha, en fi,
evidentment, la importància simbòlica de Tarragona.
Quan, abans de la conquesta de Tortosa de Lleida,
els contes de Barcelona aconsegueixen que la Santa Seu
reestableixi l'Arquemisbat de Tarragona,
quan pràcticament la ciutat no era encara una seu en el seguit material de la paraula,
té una notable importància perquè significa separar-se de l'Arquemisbat de Narbona
i, per tant, en aquest sentit, trencar amb uns oríges,
podríem dir-ne carolingis,
de quan Catalunya era la marca hispànica del regne franc.
Ha perdut pes Tarragona, en algun sentit?
Vostè, que l'ha estudiat la història,
i pot fer, per tant, una comparància de com era abans i com és ara,
ha perdut pes, en algun sentit?
En respecte al que era la Tarragona del segle XIX,
indudablement ha guanyat molt pes.
És a dir,
la importància, entre tots els ordres, de Tarragona
ha augmentat en els últims 50 anys
i quan era una població més aviat
submorta i de vida poc intensa en el segle XIX.
De manera que, en aquest sentit,
jo crec que Tarragona ha participat del dinamisme general català
com a ciutat
i com a centre industrial actual de primera importància.
Què els diríem a aquelles persones que, d'entrada, sistemàticament,
defuixen un llibre d'història
perquè creuen que serà feixuc de lleixir?
No és el cas d'aquest llibre, no?
Perquè crec que s'ha intentat també
arribar a que es faci a més de lleixir,
tot i no perdre, no perdent de vista,
també la rigorositat de la història, prèviament dita, no?
Sí, nosaltres hem intentat fer
donar una seqüència,
una narració coherent,
sense intentar donar gat per llibre
i pretendre demostrar el que encara no s'ha demostrat
i mantenint el rigor històric.
A veure, els catalans són
una gent
molt interessada en la nostra història
perquè sabem
que l'autonia política
se justifica per l'identitat
i l'identitat descansa en dos pilars,
la llengua
i la memòria històrica.
Però també som conscients
de la nostra ignorància històrica,
una ignorància induïda
per la nostra situació de dependència política.
Aleshores, jo crec que aquest interès
dels catalans per la història
i la seva consciència
de la ignorància del passat del país
juguen a favor d'aquest llibre.
Gràcies.