Un minut i serà un quart d'una.
Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Ja ho anunciàvem, que en aquesta hora dedicaríem
uns minuts a parlar d'un llibre que s'ha presentat recentment
a la nostra ciutat.
El títol Viure amb risc, que publica Arola Ditos
i la seva autora és Rosa Queral Casanova,
entre altres coses professora d'infermeria
de la Universitat en Rovira i Virgili.
La tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Rosa Queral, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
En el que és la percepció del que és la indústria química
a Tarragona, podríem dir que hi ha un abans
i un després del 12 de juny del 87, no?
Evidentment, sí.
Hi ha un abans i un després,
evolucionant moltíssim des de 1987.
La percepció, bueno, l'organització, diríem,
per fer front al risc.
Aquest llibre va partir d'un treball de doctorat
que vostè va realitzar.
La quantitat d'informació i sobretot la qualitat
d'aquesta informació, imaginem que
la va animar posteriorment a fer un llibre de divulgació.
I pel que nosaltres hem pogut veure,
no és un llibre erudit, sinó que és un llibre
que pot interessar qualsevol ciutadà,
que a més, en certa mesura,
també rememorarà uns fets
en els quals tots ens hi vam veure implicats.
Va per aquí la cosa.
Sí, sí.
A veure, justament,
el motiu per al qual jo em vaig dedicar
a fer la tesis i a estudiar el tema de risc,
va ser per arran de que el 1987, el 12 de juny,
jo era supervisora d'Urgències, de l'Hospital Joan XXIII,
i aleshores jo vaig anar cap allà i, bueno,
el fet de viure, parlar amb la gent,
estava preparant coses i tal,
va ser un dels que em va motivar
a dedicar-me a l'estudi del risc
i, a més a més, a escriure aquest llibre.
Ara parlant amb vostè, Rosa,
jo m'imagino que als oients els passa el mateix.
Tots tenim una imatge o una fotografia d'aquella nit
molt concreta i molt diferent.
Quina seria la seva?
Bé, la meva va ser això que em van despertar,
estar en el llibre també,
com moltes altres que em va donar la gent,
que em va comunicar els informants.
Doncs jo estava dormint tranquil·lament
i aleshores me van despertar,
van dir que la gent marxava,
que Tarragona s'estava dispersant
i jo, en aquell moment,
el que vaig pensar és que jo soc sanitària
i que, per tant, en una situació de conflicte
he d'estar al servei de la població,
que per això tinc una professió de servei,
i per això vaig marxar a l'hospital el 23.
Del que no hi ha dubte és que aquella nit
ens va marcar tots una mica la vida
i tots tenim alguna anècdota i alguna imatge per explicar.
Però tornant al llibre,
vostè no es queda només amb l'anècdota,
amb la imatge, amb l'experiència de tantes persones
amb les quals hi va parlar,
sinó que l'estructura en quatre capítols.
El primer, el que fa és com una anàlisi
de la geografia de la indústria química de Tarragona.
A veure, era una mica posar sobre el terreny
com es va fer, com es va implementar la indústria a Tarragona
i com, una vegada anant ubicant indústries,
el compàs de la seva implementació
es van també començar a crear els barris de Tarragona.
i, bé, amb aquesta relació de com es fa una indústria,
com es programa
i com es planificen els assentaments humans, no?
De la gent que ha de treballar dins en aquesta indústria.
Si no ens equivoquem, va ser arrel dels fets del 87
que, posteriorment, es va començar a treballar
el que coneixem ara com a pla secta
que, entre molts punts, contempla el que és
avís a la població, establir plans sant d'emergència i evacuació.
Anteriorment, els fets del 87,
en vostè ha pogut esbrinar o reflecteix d'alguna manera en el llibre
com estava aquest tema?
A veure, el pla secta es va aprovar tres mesos abans
de l'explosió del RAC.
Per tant, era molt recent també, no hi havia una experiència, no?
No, a veure, era un document que, bueno,
m'imagino que era un document més bé d'organigrama
i les pautes tècniques, però, evidentment,
no estava desenvolupat, oi?
Sí que era obligatori, perquè l'obligatorietat
de tindre plans d'emergència ve des del 70,
la dècada del 70, crec que va ser el 76,
quan va haver-hi l'accident de Seveso, no?
I, aleshores, era obligat, no?
Era una directiva europea que obligava tots els complexos petroquímics
a tindre plans exteriors de la química, no?
Per informar la població sobre els productes que fabricaven,
sobre la informació a la població, etc.
Era recent, era recent.
Res a veure, el pla secta tal com el coneixem ara,
que s'acaba, doncs, també de presentar com aquell que diu fa uns mesos,
doncs, un cop revisat i estudiat.
Sí, sí, a veure, vull dir,
els plans d'emergència no són una cosa que són inamovibles,
al contrari, a mesura que passa el temps
i a mesura que es van fent comprovacions
i a mesura que es veu realment si cobreix o no cobreix,
aleshores es va canviant, no?
És una cosa dinàmica, no és estàtica.
Com dèiem, el primer capítol és el desenvolupament industrial de Tarragona,
es titula genèricament així,
i el segon hi ha aquí, diguem-ne,
que els ciutadans ens veiem molt implicats.
L'ha titulat d'una manera, doncs, prou explícita a la nit
que Tarragona no va a dormir.
Sí, sí.
Què recull aquest capítol, exactament?
Aquest capítol recull, des del moment en què va haver-hi l'explosió,
bueno, recull el dia abans del 13 de juny,
que va ser les eleccions municipals i les eleccions a Europa,
i que aquell dia, doncs, la gent estàvem mirant la televisió,
molts estàvem mirant la televisió, doncs, els debats postelectorals, oi?
Caloreta, finestres obertes, no?
Caloreta, finestres obertes, gent que estava, doncs,
a les terrasses dels bars fent l'última copa, etcètera, etcètera, no?
Després, doncs, el que va passar exactament,
després ja hi ha altres temes com l'origen de l'explosió,
és a dir, què és el que deia, no?
Després, què va fer la gent, no?, on va marxar.
I després, jo crec que l'important també,
a part del que la gent explica què va fer,
hi ha la part, diríem, que això faig sempre èmfasi,
perquè és molt important,
és que en aquella nit la gent va quedar completament dispersada,
les famílies, uns van marxar cap al sud, els altres cap al nord,
el que està clar és que la fugida, no?,
que també és un apartat,
doncs, la gent va agafar els cotxes sense benzina,
i molts, no?, i van sortir utilitzant les dues vies,
tant la de sortida com la d'entrada,
la qüestió era sortir de Tarragona.
Es va crear un col·lapse increïble.
Exacte, sobretot a la via Augusta, oi?
I aleshores, doncs, bueno,
hi ha una cosa que reflecteix el llibre,
que és aquesta, el Javier Pedrol, un periodista,
doncs, que va agafar el seu fill
i va anar cap al lloc de l'accident,
va anar al darrere del governador civil
perquè fes una declaració,
va obrir l'emissora i va fer possible
que els ciutadans i les ciutadanes de Tarragona
poguessin posar-se en contacte,
perquè una de les coses que passa
quan hi ha una emergència d'aquest tipus
és que tothom truca per telèfon,
la consigna era Tarragona ha explotat la refineria,
i llavors el Javier Pedrol va fer possible
que la gent es posés en comunicació
i que la gent anés sapiguent a poc a poc
el que anava passant.
Jo l'altre dia a la presentació demanava
que els ciutadans i les ciutadanes de Tarragona
ho tinguin present i sempre recorden
que en una situació d'emergència
el més dificultós és la informació
i que aquella persona va fer possible
que la informació arribés puntualment
i que va ser un gran professional,
un gran mestre.
Disurtadament ja no és entre nosaltres.
Disurtadament ja no és entre nosaltres
i penso que la ciutat de Tarragona
se n'hauria de recordar d'aquesta persona.
És ben cert perquè jo recordo, a més a més,
que va ser un dels punts posteriorment
molt controvertits,
el tema de la informació, la població,
i hi havia una gran alarma, a més a més,
també per persones que vivien fora de Tarragona
i que els seus fills estudiaven
al que s'anomena l'antiga universitat laboral,
pares i mares que trucaven
perquè no sabien ben bé
si els seus fills que estaven estudiant,
perquè a més estaven en règim d'internat,
doncs allà corria en perill després de l'explosió.
Va ser una nit no només d'aquesta riuada de persones,
moltes d'elles en pijama, fins i tot,
que corrien, que anaven amunt i avall
amb els seus vehicles
i també aquesta incertesa de les persones
que no vivien a Tarragona
pensant en els nois i noies
de la universitat laboral.
Sí, sí, perquè hi va haver molts pares
de fora de Tarragona
que van vindre cap aquí, no?
De fet, els estudiants i els professors
que estaven a la laboral
van anar corrents també,
com tothom amb pijama i migdiscollats,
doncs van córrer cap a la Pineda
i allí és quan van organitzar, doncs,
de poder-los alotjar en alguns hotels
per a, evidentment, no estar al carrer,
perquè, total, això havia sigut
a les 12.45.
A través, en aquest cas,
de les emissores de ràdio,
doncs, imagino que les diferents autoritats
del moment anaven donant instruccions
a la població en la mesura del possible.
Com s'anava informant a la població,
a banda d'aquest fet tan important
que va realitzar, a més a més,
Javier Pedrol i altres periodistes
que treballaven en aquella època?
Com es va fer arribar la informació a la població
d'alguna altra manera?
Que jo sàpia, no.
És a dir, que justament van ser
Javier Pedrol i també va ser Tarragona Ràdio,
que llavors era un taller de ràdio
i que el que passa és que, bueno,
els documents sonors, per exemple,
jo no he pogut obtindre'ls
perquè no els tenien, no?
Però que realment també van fer
un treball important.
I un altre tipus d'informació
doncs no la va haver-hi, no?
En altres, potser en altres emissores
el dia siguient,
però jo crec que fonamentalment
van ser aquestes dues, no?
Vostè recull en aquest llibre
textualment passatges
de comunicats d'informació
que s'anava donant.
Aquí ha fet un treball de camp
realment molt acurat.
Segur que li ha ocupat moltíssimes hores, no?
I moltes consultes, de molta informació.
Sí, bueno, el que passa és que
a mesura que les anava fent
m'anava engrescant, no?
O sigui, és allò que a la bola de neu
cada vegada tenies una informació,
per exemple, jo no sabia
el pla parcial de la gran indústria,
va ser entrevistar el que és,
el director de la col·lecció,
Enric Oliver,
i que aleshores anava descobrint
el que va ser el pla de la gran indústria.
Saber que hi havia la manifestació
i que es va llegir un comunicat,
doncs buscar el comunicat, no?
Realment ha estat entretingut,
però per un altre cantó
també ha estat un goig, no?,
poder-ho fer.
El que deu ser curiós també,
perquè, clar, en aquella època,
posteriorment, després hi va haver
tot el debat polític,
es va generar d'uns fets
que, recordem, els va provocar
la banda terrorista ETA,
va ser amb una bomba,
unes explosions que es van ocasionar
arrel d'un atemptat terrorista
al RAC d'en Patrol.
Després van haver-hi, doncs,
les posteriors polèmiques polítiques,
al posterior anàlisi dels fets,
aquí tampoc no abundarem gaire.
Després, què li va quedar a la població?
D'aquells fets,
va quedar una certa por
entre la població de Tarragona
que encara romànt en la ment
de moltes persones?
Sí, a part de la por
del saber,
de la frase que deia
tothom estem vivint en un polvorí,
el que sí li va entrar
és molta desconfiança
amb els polítics.
almenys els meus informants,
que han sigut bastants,
em deien que no confiaven gaire,
i sobretot després que al 90
també va haver-hi l'explosió a Tadessa
i es van trencar vidres
i van haver-hi escletxes,
i després la informació era
que la gent es confinés,
però resulta que les finestres
estaven obertes i tal.
tot plegat
va quedar com una falta
de confiança, diríem,
amb els polítics.
Tothom sap que el risc zero
no existeix ni en la química
ni enlloc,
en res en aquesta vida.
En absolutament.
No existeix el risc zero
per molta previsió que es pugui fer.
El que sí probablement existeix,
i d'aquí la seva experiència
és valuosa,
de com les comunitats
ens hauríem de preparar
per viure amb risc,
tot just com es titula el seu llibre,
perquè no estem preparats
per viure amb risc,
oi que no?
No, a veure, vull dir que
viure,
el fet d'estar viu
vol dir que tens risc
de no estar-hi, oi?
Llavors, doncs,
la preparació és importantíssima
i mai s'està prou preparat
per fer front al risc, oi?
Perquè, clar,
els riscs són de molts tipus,
no solament és el tecnològic
de les indústries,
sinó són els accidents de trànsit,
que són una...
el que l'Organització Mundial
de la Salut diu
que són les catàstrofes silencioses,
perquè no m'adonem
de la quantitat de morts que hi ha.
Llavors,
el bàsic i fonamental
per a poder combatre el risc,
que el risc no és res més
que la probabilitat
que passi alguna cosa,
doncs és estar preparats, no?
Llavors,
si tu tens un bon entrenament,
quan no saps fer una cosa
i realment t'entrenes,
doncs està segur al final, no?
Doncs això igual, no?
Vull dir que has d'estar preparat,
has de conèixer el pla d'emergència,
has de saber com has d'actuar.
Quan hi ha una emergència,
els veïns s'organitzen primer,
que les autoritats,
això ho hem de tindre també en compte.
Per tant,
si tenen ben coneixement
del que s'ha de fer,
actuaran de forma molt encertada, no?
I, per tant,
la preparació ha de ser
des de l'escola
fins a quan un és gran.
Aquesta preparació
vindria donada
per aquests plans,
per aquesta estructuració
de la forma d'actuar
davant d'una emergència.
Des del punt de vista emocional,
ja sigui a nivell col·lectiu individual,
també cal que ens preparem?
Tant.
A veure...
Perquè no ho estem, no?
No, jo diria que no.
A veure,
tenim una sèrie de preparació
que és assaig errors
i moltes coses que ens han passat,
doncs que les hem arxivat
i, per tant,
sabem com actuar,
però n'hi ha unes altres que no
i, a més a més,
sempre cal refrescar la memòria.
A nivell...
Doncs quan hi ha una situació
d'emergència
com la que es va viure
el 12 de juny del 87,
la gent no sabia què fer
i, per tant,
quan un no sap què fer
i, a més,
no hi ha la suficient
o no hi ha informació,
surten els rumors
i, a més a més,
doncs la gent té pànic.
Té por, té pànic
i dependrà de les experiències
de cadascú
i la personalitat de cadascú,
doncs que podrà entrar
en una situació d'angoixa
més o menys,
dependrà de cadascú, oi?
Però, clar,
d'estar preparat
de tots els nivells.
I digui'm una cosa, Rosa,
aquí la Riaia i allò al riure
què hi pinta?
Doncs la Riaia i al riure
vol dir...
I mai millor dit això de pintar,
ho explicarem ara.
Sí, sí.
A veure,
hi pinta perquè
un dels elements,
diríem,
que cal reforçar
en una situació,
en general,
en la vida, oi?
Però un dels que,
diríem,
augmenta la capacitat
de resiliència,
que vol dir
la capacitat
d'adaptar-se
a una circumstància
que pot ser,
doncs,
dolorosa,
que pot ser
forta,
és,
entre altres,
perquè n'hi ha altres,
oi?
pot ser una manera,
per exemple,
de ser positiu,
de ser creatiu.
Una manera és
l'humor.
A veure,
no podem veure la vida
sempre
de la forma
tràgica.
Hi ha
que ser capaç
de riure-se'n,
fins i tot,
de les coses
que passen,
i per això
vaig voler que,
donat que també
vaig treure
el llibre ja,
des de les cròniques,
els comunicats,
les impressions,
la ràdio,
etcètera,
etcètera,
doncs,
que també hi hagués
els dibuixos,
oi?
del Napi,
perquè són els que
li posa la sal,
diríem,
de vista
una situació,
doncs,
amb humor,
no?
Sobre aquells fets
hi ha tota una sèrie
d'acudits
realment
en la línia habitual
del Napi,
a l'atzar i obert,
i he trobat,
doncs,
que incorporava
un nou personatge
al santoral
que era
la Virgen del Polígono,
i veies una pobra verge
amb un casc
intentant,
doncs,
tapant forats
que sortien
per totes les tuberies,
no?,
d'una planta.
Aquest,
si em permet,
aquest,
la Virgen del Polígono
va ser
el senyor Juárez
el que ho va dir,
va dir que
a Tarragona
teníem una verge
que ens protegia,
que era
la Virgen del Polígono,
i després
el Napi,
doncs,
ho va pintar.
Una santa una mica laica,
però si ens serveix,
doncs,
per encomanar-nos
en situacions de perill,
ja ens està bé,
no?
Sí,
una santa bàrbara,
típica Tarragona.
També és veritat.
Doncs,
aquest és el llibre
que,
si vostès,
doncs,
volen reviure,
recordar aquells dies
i,
sobretot,
reflexionar i analitzar
al voltant d'aquests fets
i les sensacions
que individualment
ni col·lectivament
se'n deriven,
doncs,
és un llibre
molt atractiu,
Viure amb risc,
de la Rosa
Queralt Casanova,
a la que li estem molt agraïda,
que hagi atès la nostra trucada
i li donem l'enhorabona
per aquest treball.
Moltes gràcies.
Gràcies a vostès.
Adéu-siau,
bon dia.
Bon dia.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.