La veritat és que quan m'ho van comentar, va ser un plaer,
perquè sempre és un plaer parlar de dues passions
que en certa manera estan capitalitzant i han capitalitzat la meva vida,
que és el periodisme i la televisió.
Quan em van comentar una mica la sessió,
em van comentar que fos una sessió personal,
d'explicar una mica la meva trajectòria,
jo l'explicaré de manera breu,
de fet una mica la biografia,
m'agradaria explicar potser una mica les raons
o el per què m'he dedicat al que m'he dedicat
i em dedico al que em dedico
i sobretot el que crec que podria ser motiu,
sobretot que ja que estem aquí en aquesta ciutat i en aquesta ocasió
i amb motiu d'aquesta setmana de la comunicació
i parlem de televisió,
sobretot el que puguem fer és establir un diàleg
i un diàleg amb tots vosaltres,
en els que vosaltres també m'agradaria que intervinguéssiu,
més que res perquè també adequaria el meu discurs
a les vostres expectatives
i a les vostres demandes o les vostres inquietuds,
que probablement és l'oportunitat
que vosaltres podeu tenir
i que jo també podré tenir
de ser una mica,
que és el que voleu saber
de la televisió de Catalunya
o de cop on va la televisió en general
en aquest país i en aquest moment,
que crec que realment estem en un moment crític
i en un moment clau que definirà el nostre futur
o el futur de la televisió
i el futur de la televisió a Catalunya
i també de la televisió arreu de l'Estat
i també amb l'horitzó digital
la televisió del món.
Pel que fa a la meva trajectòria personal,
ell l'ha resumit,
però jo probablement intentant donar
una percepció més personal,
us diria que jo soc una persona
que volia des de ben petit ser periodista,
que quan va arribar a la universitat
vaig descobrir que no m'agradava el periodisme,
que jo no volia ser periodista,
que volia ser antropòleg,
que vaig començar a estudiar antropologia
i quan estava allà pensava
que mai em dedicaria al periodisme
i que per fi he aconseguit allò
que pensava a la universitat,
que ara no em dedico al periodisme,
ara realment dirigir un mitjà com TV3
he aconseguit allò que volia,
no dic que volia,
però allò que em semblava que no era
i ara la veritat és que,
ho dic des d'una certa frustració,
personal, és a dir,
jo ara dirigir un mitjà,
fas moltes coses menys de les que realment
a mi probablement m'interessen,
o m'apassionen,
que és estar vinculat amb el procés
de creació d'històries,
estar vinculat amb el procés
d'explicar aquestes històries,
estar vinculat a la realitat
i a com expliquem aquesta realitat.
Això, ja us ho dic d'entrada,
he aconseguit allò que
quan vaig començar a estudiar periodisme
em plantejava, no?
Sí que m'agradaria explicar-vos
per què no em va agradar
quan vaig arribar a la facultat
el que em vaig trobar.
Em vaig trobar que hi ha una manera
de veure el periodisme,
que probablement és absolutament lícita,
que és el periodisme que està més
obsessionat amb les xifres,
amb les dades,
que no pas amb les persones.
A mi sempre m'ha interessat la gent,
saber per què passen les coses,
saber quines són les claus
de la condició humana.
Per això em vaig fer periodista
i potser no ho sabia
quan era un nen que volia ser periodista
i mirava els reportatges
del Miguel de la Quadra Salcedo,
que algun dels presents,
que siguin de la meva generació,
recordarà perfectament,
que és un dels estímuls
que vam tenir molts joves
en una determinada època
per dedicar-nos al periodisme.
Pensava que la vida del periodista
era l'aventura contínua,
era una vida fantàstica,
on cada dia era diferent a l'altre.
I la veritat és que amb una visió
una mica romàntica
em vaig posar a estudiar periodisme
i vaig entrar també en contacte
amb els mitjans de comunicació,
amb els diaris en aquell moment,
perquè la televisió només existia,
televisió espanyola,
i semblava que la televisió
només podien sortir ministres i folclòriques
i per tant no tenia un lloc
per les persones normals
i jo em considerava en aquella època
una persona normal.
La veritat és que,
clar, amb el contacte amb els mitjans
en aquell moment,
t'adones que la visió del periodista
o la imatge del periodista
és una persona que,
o hi ha un tipus de periodisme,
que és el que moltes vegades
en vaig trobar en aquell moment
a la facultat,
però l'hem molt més preocupat
per les xifres,
per la notícia,
però la notícia,
però no pel que hi ha darrere la notícia,
no per comprendre les coses,
sinó simplement per traslladar-les,
per explicar-les.
i això, la veritat és que a mi no em va
no em va satisfar mai,
no em va semblar que fos el que a mi m'impulsava
o el que era una mica la meva vocació.
Per això, bàsicament,
tot el que he fet a la meva trajectòria de televisió
ha estat fugir d'aquest periodisme
i anar a buscar un periodisme
que està més preocupat
per acostar-se a les persones,
per acostar-se més enllà que els fets,
més enllà que les xifres,
més enllà que les dades,
acostar-se a la gent.
I això és el que a mi
em vaig fer des del 30 minuts
i vaig fer amb els diferents programes
que he anat fent.
Després ve quan vaig començar
a deixar de ser periodista
o deixar de fer periodisme
i va ser quan em vaig començar
a fer o a encarregar
la programació de TV3.
Jo des de l'any 2000,
des de l'any 2001,
em fan la proposta
de ser cap de programes de TV3
i la veritat és que és una de les feines
també absolutament emocionants
que jo crec que he pogut fer
perquè la veritat és que també,
tot i que evidentment no estic en el procés
d'elaboració, de creació,
de mirar i escoltar la vida
i després explicar-la,
que és el que jo crec que és la clau del periodisme
o la clau d'aquest ofici que nosaltres fem,
jo crec que llavors després
el que sí que té una part important,
una part de la programació,
és intentar,
amb l'oferta que tu dones
condicionar la demanda de la gent
i això és extraordinàriament atractiu.
Programar una televisió,
és a dir, posar-te allà
amb una graella en blanc
i aquí poso aquest programa,
aquí poso l'altre,
quina és l'oferta que podem fer,
és una feina extraordinàriament atractiva
i sí que està molt lligada
a l'Agustí.
T'has perdut la part inicial de la meva vida,
és igual, no té importància.
Molt bé,
la veritat és que la feina de programació
el que sí que et dona
és una mica amb aquesta línia
que jo crec que està molt lligada
amb la clau del nostre ofici,
jo crec que si ens dediquem a l'ofici aquest
és perquè ens apassiona la vida,
perquè ens apassiona el que passa al nostre voltant
i sobretot perquè ens apassiona la gent.
Moltes vegades jo crec que hi havia un gran periodista
que era un periodista que era especialista
en entrevistes,
és el de l'Arco,
que feia unes entrevistes a La Vanguardia,
que es va fer molt famós d'una determinada època,
que ell parlava que entrevistar
en certa manera era un art similar al del toreig,
que era com torejar.
I realment jo crec que tant entrevistar
com mirar la realitat
i després traslladar-la i després explicar-la
sí que és un art
i és un art que en certa manera
podria ser similar al toreig en un punt.
Quan penses quina és la virtut més important
que tenen els toreros
no és que tinguin molt valor,
no és que tinguin molta tècnica,
sobretot el que defineix els bons toreros
no és que jo entengui molt de toros,
però vaig llegir arrel d'això.
Sobretot el que defineix els bons toreros
és que realment els agradin els toros
i que sàpiguen de toros.
Llavors en el fons jo crec que els periodistes
el que ens defineix és que ens ha d'agradar la gent.
Em costa entendre un periodista
i més un periodista que es dedica a la televisió
que no li agradi la gent.
Nosaltres, la nostra feina fonamental
és que ens agradi la gent.
I la veritat és que com a programador
sí que m'he pogut,
he estat com quatre anys
sobretot descobrint què és el que li agrada a la gent,
com és la gent, per què la gent mira determinades coses,
per què la gent es comporta de la manera que es comporta.
La veritat és que la televisió és un dels mitjans
que mou en el nostre país més diners.
És un mitjà que a més a més mobilitza
o immobilitza a milions de persones cada nit
i cada tarda i cada migdia i cada matí.
I la veritat és que és un mitjà
sobre el qual nosaltres posseïm una grandíssima informació
cada matí a les vuit del matí
sabem com s'ha comportat la nostra audiència exactament minut a minut,
sabem quants homes, quantes dones, quants nens,
en quin moment, quina classe social.
És a dir, el grau d'informació que tenim és tan elevada
que realment fa que la nostra feina estigui molt abocada
a saber per què la gent es comporta, com es comporta,
per què la gent consumeix determinades coses,
perquè a la gent li agrada allò que li agrada.
I bé, després d'això,
em trobo que des de fa nou mesos
sóc el director de Televisió de Catalunya.
La veritat és que per mi sí que us he de dir
que és un autèntic orgull.
Primer, perquè per tot això que us he dit,
a nivell personal jo trobo que no estic fent la feina
que a mi personalment no és la meva vocació, ni molt menys,
però sí que com que m'interessa molt
el poder que té aquest mitjà,
com que hi crec realment en el paper fonamental
que té la televisió en el nostre país,
perquè crec que estem en un moment clau,
per mi és una...
va més enllà de la vocació,
el paper que jo pugui fer en aquests moments,
com ha dit tota Televisió de Catalunya.
Estem, us deia, en un moment clau,
perquè jo crec que Televisió de Catalunya
és fruit...
Nosaltres vivim en un país en què no hi ha hagut
ni un debat social acurat,
i com a conseqüència tampoc una definició de model
de què és la televisió de servei públic.
I per això en aquests moments ara ens estem discutint
o intentant debatre què és Telescombreria,
què és servei públic,
quines són...
o sigui, definir quina és la funció social de la televisió.
Com que això no existeix
i com que això no es va fer en el seu moment,
tots som víctimes o tots som esclaus
o tots som conseqüència
de la patada inicial que ens va generar.
Evidentment, la patada inicial que va generar
Televisió Espanyola la va donar...
va ser fruit del moment que es va inventar la televisió,
va ser en un moment en el qual la tecnologia era el cinema,
i aquesta patada inicial, evidentment,
es va donar en un règim que era dictatorial,
que era el règim franquista.
i a partir d'aquí aquesta patada
és la que fa que evolucioni un mitjà
de la manera que va evolucionar.
La patada inicial que fa néixer Televisió de Catalunya
és molt diferent.
Televisió de Catalunya neix com a voluntat
i com a conquesta popular.
Realment, la gent volia una televisió catalana,
la gent va ser un...
tots els que...
encara recordeu aquella data,
tots recordeu també la il·lusió col·lectiva
que va suposar aquella primera emissió
amb el partit de l'Osasuna,
el Jaume Barberà sortint allò presentant,
equivocant-se,
el Joan Pere amb la primera emissió inaugural
i la pel·lícula Alba Zulú,
que va ser la nostra programació inicial,
i com els pobles s'organitzaven pantalles gegants
per veure aquella emissió
i aquesta il·lusió col·lectiva que hi havia.
Això, evidentment,
vol dir que el consens social
al voltant de la nostra televisió és gran.
És a dir, hi ha un consens social.
És evident que només pel fet de la llengua
nosaltres hem de tenir una televisió,
una televisió nacional,
una televisió pública
que defensi la llengua i la cultura catalanes.
Però també aquesta petada inicial
que a nosaltres ens va posar a l'aire,
que ens va posar en circulació,
tenia o era conseqüència també
d'algunes errors
o d'algunes previsions fallides
que havien tingut els mitjans de comunicació en català
abans que sortís el que naixés Televisió de Catalunya.
En una determinada època es pensava
que simplement pel fet que les coses fossin en català
ja tindria el cel guanyat.
Una mica com allò que deia el Pujols,
el filòsof aquell que deia que els catalans
un dia pel simple fet de fer-ho
ho tindrem tot pagat.
I en una determinada època hi va passar això.
És a dir, com que veníem de la dictadura
i pensàvem que estàvem això oprimit
i hi havia tant consens sobre el català
i sobre que dèiem farem un diari en català
o farem una ràdio en català
i pel simple fet de ser en català
serà bona i la cosa podrà funcionar.
Això la realitat va demostrar que no era així,
que no pel simple fet de ser en català
la gent comprava un diari,
escoltava una ràdio o consumia una revista.
Per tant, la petada inicial que es va donar a TV3
va ser molt important i va ser molt definitori
del que és el model de la nostra televisió
va primar la qualitat per sobre de la proximitat.
És a dir, nosaltres, era molt clar
el mandat que teníem inicialment,
que nosaltres havíem de fer una bona televisió,
que nosaltres havíem de fer una televisió
que no fos una televisió que es quedés reduïda
a les nostres fronteres,
que havia de ser una televisió que travessés
la nostra frontera,
que havia de ser una televisió que també,
jo recordo les primeres corredisses
que nosaltres teníem,
però sobretot per intentar cobrir els viatges
que feia el rei.
Per què?
Perquè nosaltres no faríem una televisió
que parlaria només de la nostra realitat,
sinó que volíem fer una televisió que parlés
de la realitat del món.
Una televisió que tingués,
que fos una televisió,
bueno,
no tenim estat,
però tenim una televisió
que funciona com si tinguéssim un estat,
una televisió clarament nacional.
i aquest jo crec que és la dimensió real
del que va ser aquesta patada inicial
que ha generat,
en certa manera,
podríem definir que l'èxit històric de TV3,
el fet que nosaltres d'entrada
ens confabuléssim tots els professionals
per fer una bona televisió.
Ara, en aquests moments,
estem en una situació diferent,
és a dir,
que això ha evolucionat,
en certa manera,
Televisió de Catalunya és una de les empreses
de comunicació,
per no dir l'empresa de comunicació
més gran d'aquest país,
en certa manera,
per la dinàmica pròpia
que nosaltres hem tingut,
per l'èxit de les nostres propostes,
per l'èxit de la nostra oferta,
clar,
heu de tenir en compte que nosaltres,
com a televisió generalista,
no hem sigut sempre líders,
potser que els nostres 20 anys d'història,
potser que hem sigut 4 o 5 anys,
hem sigut líders pel que fa a TV3,
però la nostra oferta global
des de fa uns anys és líder.
Si nosaltres sumem TV3,
Canal 33 i el 324,
des de fa 4 o 5 anys,
nosaltres som líders indiscutible,
cosa que abans no passava
perquè TV2 i Televisió Espanyola,
és a dir,
la corporació de la Televisió Pública Espanyola
ens superava.
En aquests moments,
la nostra oferta és líder,
és l'única oferta en català,
i això sí que ens dona
una potència realment gran.
Però sí que és veritat
que això s'ha fet,
en certa manera,
en solitari.
Ho hem fet en solitari
perquè no hi ha hagut,
des del punt de vista industrial,
cap televisió,
o sigui,
tota la concentració
de la potència industrial
d'aquest país
s'ha anat a Madrid.
A les televisions privades
no se'ls ha exigit res,
i això jo crec que és molt greu.
S'han fet molts errors
i molt greus en aquest país
durant molts anys.
Un dels errors més grans
és la llibertat i la impunitat,
i la manca de responsabilitats
amb la que han treballat
les televisions privades.
I amb això vull dir
que quan neixen
les televisions privades,
en un primer moment
se'ls va exigir
que tinguessin un centre
de producció a Barcelona.
Inicialment tots els van tenir,
Canal Plus el tenia,
el tenia Telecinco,
el tenia Antena 3,
i ara l'han anat desmantellant tot.
O sigui, realment no hi ha
cap nivell de producció,
no hi ha cap obligació de producció,
i tota la producció
s'ha traslladat a Madrid.
Totes les televisions aquestes
estan a Madrid.
En altres països
això no funciona així,
en altres països la veritat
és que quan tu trenques
el monopoli de la televisió pública,
o trenques el monopoli que sigui,
les empreses que accedeixen
a aquesta nova oportunitat de negoci
i com a tant,
i com a tal,
grans beneficis
per a través d'explotar
aquesta nova oportunitat de negoci
que suposa el trencament del monopoli,
tenen una sèrie de compensacions,
han d'aportar
o se'ls exigeix un determinat tipus
de compromisos,
de responsabilitats
o d'aportacions concretes.
Hi ha determinats països
on les televisions privades
amb els beneficis de la publicitat
paguen una part dels costos
de les televisions públiques.
Hi ha altres països
on les televisions privades,
per exemple,
a Anglaterra,
creen una televisió
de titularitat privada
però de vocació pública,
que és una televisió que està obligada
a treballar només en producció independent,
en productores independents,
i a oferir un nivell de televisió pública
amb continguts de servei públic.
Això en aquest país no s'ha fet.
La realitat que tenim en aquests moments
són unes televisions privades
que fan el que volen,
que no tenen cap contraprestació,
és a dir, no tenen cap obligació
d'invertir aquests beneficis,
pot ser en la televisió pública,
però podrien ser en altres coses,
i que a més tenen uns beneficis
que jo diria que
no sé quin negoci
en aquests moments a Espanya
dona més diners
que en la televisió privada.
Els resultats de Telecinco
aquest any, em sembla que són superiors
beneficis nets
en publicitat als 100.000 milions de pessetes,
i en TN3
estarà al voltant de 60.000 milions
de pessetes de beneficis.
Això es fa,
com us deia,
sense tenir aquestes obligacions,
o obligacions, per exemple,
que jo crec que són exigibles,
tant a la televisió privada espanyola
com a la televisió pública espanyola,
per exemple,
emetre en català.
Per què no?
perquè no emetre en català,
aquest és un estat
en el qual
hi ha altres llavors
el produït també en català.
És a dir,
nosaltres som l'única televisió,
ara hi ha televisions locals,
petites,
que comencen,
però clar,
evidentment en el mercat
són petites,
però no hi ha cap obligació
en aquestes televisions
perquè, per exemple,
que facin una mica
si facin una mica
si s'adacuin
a la realitat
de la nostra,
d'aquest estat plurinacional,
i aquest estat plurilingüe
i pluricultural.
Llavors,
ara estem immersos
en un debat
sobre,
a més a més,
sobre els continguts
que també ens dona
la situació
que aquestes televisions
allò
no han,
o sigui,
estem allò
en la definició
de què és telescombreria,
tot sabem que
la gent,
o sigui,
vivim en una societat
o vivim en un país
en el qual
la televisió
doncs podem trobar
a les
a les quatre de la tarda
doncs uns continguts
que farien tornar vermell
els,
no què sé,
doncs a una persona adulta,
per tant,
i que fan posar vermell
una persona adulta
no diguem
una persona,
un jove o un infant
que pot accedir
als continguts
en aquella hora de la visió.
Jo crec que això
també és conseqüència
d'una altra cosa
quan dic
no és només
les televisions privades
sinó que són també
determinades televisions públiques.
Les televisions públiques
en aquest país
no han assumit
la seva responsabilitat
com a televisions públiques
i per exemple
la televisió espanyola
durant molts anys
ha estat fent
els mateixos continguts
que feien
les televisions privades.
Les televisions
públiques
autonòmiques
excepte
la televisió de Catalunya
nosaltres moltes vegades
sortim
com un exemple
absolutament diferent
d'una televisió
que té èxit
i que no fa
l'escombreria
perquè som els únics
en aquests moments.
La televisió espanyola
està canviant
però està canviant
la veritat
és que està canviant
de cop.
Ha fet un gir
de 180 graus
i lògicament
està perdent
tota l'audiència
perquè tu
en certa manera
amb televisió
tu el públic
te'l crees.
L'oferta
condiciona la demanda.
Nosaltres ara
no podem canviar
de cop
nosaltres ara
no podríem fer
la Mama Chicho
o jo què sé
o Tòmbola
o programes d'aquests
perquè faríem
el públic
que nosaltres ens hem creat
com a televisió
els faríem a fora
i tampoc pot
una televisió
que faci
aquests continguts
canviar de cop i volta
posar
com nosaltres
documentals
o programes
de debat
o programes culturals
o programes
en els quals
en determinades hores
on la gent crida
doncs nosaltres
parlem.
Això
evidentment
no es pot
fer de cop.
Aquesta és la situació
que nosaltres tenim
en aquest moment
jo diria
que a partir
d'aquí
i a partir
d'aquesta
patada inicial
nosaltres
com a televisió
de Catalunya
hem de
en aquests moments
o jo com a
director
em trobo
en una situació
en la qual
tinc un repte
si voleu
immediat
que és el repte
d'aconseguir
que aquesta televisió
faci
o sigui
sigui
el més potent possible
davant d'aquesta oferta
que nosaltres tenim
que ens ve
d'aquestes televisions estatals
però d'altra banda
tinc un repte més
a mitjà termini
que és aprofundir
les
o tenim
quan dic tinc
jo dir que tenim
perquè aquesta és una televisió
que és patrimoni
d'aquest país
aprofundir
en les dues característiques
que crec que a nosaltres
ens diferencien
i crec que és molt important
pel fet de ser una televisió
nacional
com és Televisió de Catalunya
buscar aquelles coses
que ens diferencien
per què?
perquè quan tu penses
en la BBC
i tu penses en algú
que és de Gran Bretanya
penses que jo no sé
què vol dir ser britànic
però segurament
el que em defineix
com a britànic
és que entre d'altres coses
tinc la BBC
jo tampoc no sé
hi ha moltes coses
que em defineixen
com a català
però estic segur
que entre les coses
que a mi em defineixen
com a català
està el fet de tenir TV3
perquè és diferent
a la resta de televisions
potser en moltes ocasions
no serem prou bons
no serem prou
o sigui
a nosaltres se'ns exigeix molt
i probablement
jo crec que el nivell de crítica
que nosaltres rebem
és un nivell
més elevat
i més
i més intens
del que reben altres televisions
però això és bo
perquè realment
a nosaltres
se'ns demana molt més
doncs en aquest sentit
jo crec que aquest caràcter diferencial
que té Televisió de Catalunya
el té per dos motius
que són els dos reptes
a mitjà termini
que nosaltres tenim
i hem de perfilar molt més
que és el fet de ser
una televisió pública
i una televisió catalana
nosaltres hem de perfilar
encara cada dia més
el fet de ser
una televisió pública
i perfilar
cada dia més
el fet de ser
una televisió catalana
evidentment
una televisió en català
i després
jo crec que tenim encara
un altre repte
aquest és més
a llarg termini
o més a llarg termini
que és el repte
de la frontera
que hi haurà
entre la televisió del segle XX
i la televisió del segle XXI
que ens vindrà marcada
sobretot
per la digitalització total
de tots els sistemes
de producció
i d'emissió
estem davant la frontera
del TTT
en aquests moments
si tots mirem
cap al passat
nosaltres
la nostra ment
està a partir d'en dos
VHF i UHF
el primer canal
i el segon canal
ara en aquest moment
nosaltres
la nostra ment
en obert
per entendre'ns
allò
quan dic la ment
la nostra ment
de televidents
està en 5-6 canals
que són els que reem
evidentment tenim
el satèl·lit digital
tenim altres ofertes
però en un futur
no massenari
tindrem 40-50 canals
a totes les cases
i això marca
un terreny
absolutament diferent
un terreny
en el qual jo crec que
la manera
com produïm televisió
canviarà
la manera
com consumim televisió
també canviarà
perquè
es podrà consumir televisió
de manera sincrònica
és a dir
de manera que tu
podràs arribar a casa
i veure aquell programa
que vols veure
o és a dir
no el programa
que estan fent
en aquell moment
la capacitat
de navegació
que tindràs tu
en la programació
de televisió
serà molt més gran
i a més a més
també
en aquest sentit
canviarà també
la potència
de l'oferta exterior
que a nosaltres
ens arribarà
sobretot l'oferta
que vingui
de les grans
cadenes
espanyoles
i també
l'oferta que vingui
de les grans
cadenes americanes
dit això
aquesta és una mica
la meva trajectòria personal
els meus reptes presents
i he anat una mica ràpid
perquè a mi em semblava
que el que és interessant
és que sobretot
com us deia
que poguéssim
establir una conversa
el més
oberta possible
perquè sé que tots
o molts de vosaltres
sou periodistes
que el motiu
d'una setmana
com aquesta
és reflexionar
sobre la nostra professió
parlar de la nostra professió
compartir inquietuds
i en tot cas
també
doncs
el fet
que estigui jo aquí
doncs
explicar-vos
qualsevol cosa
que vulgueu saber
sobre la televisió
catalana
sobre
la meva percepció
de les coses
perquè entre altres coses
el que defineix
també una televisió pública
és la transparència
i crec que nosaltres
hem de ser una televisió
plenament transparent
i per això
podeu preguntar qualsevol cosa
que jo intentaré donar-vos
la resposta
que pugui
però
intentaré que sigui
el més
exhaustiva possible
la vostra pregunta
Molt bé
doncs
sobre el torn de paraules
a banda que
els espectadors
doncs vulguin formular
alguna qüestió
del Francesc Escribà
a mi sí que m'agradaria
com a professional
també
de la comunicació
apuntant
el que comentaves
de la teleporqueria
perquè ara està
de plena actualitat
perquè a més
fins i tot hi ha
alguns elements
que com a mínim
a nivell espanyol
a nivell estatal
fan veure
com a mínim
o alguna iniciativa
per part del govern espanyol
en el sentit
d'intentar regular
aquests programes
que segurament
no afectarien
com comentaves
en el cas
de TV3
però sí que
molt altres
televisions
i bàsicament
les televisions privades
com analitzeu
des de TV3
aquests moviments
que s'estan veient
i si creieu
que fins i tot
cal autorregular-se
d'alguna manera
també des de
Televisió de Catalunya
Bé, aviam
jo crec que
aquest és un tema
molt delicat
per què?
perquè aquí ha passat
veiem una mica
quin és l'estat
com han anat
els fets
els fets són
Zapatero diu
si les televisions
no són capaces
d'autoregular-se
en tema de telescombreria
i en tema de protecció
en horari infantil
nosaltres com a govern
actuarem
immediatament
surten les televisions privades
i diuen
no, no, ja ens autorregularem
ara mateix
fem un codi
de 21 regles internes
per autorregular-se
i diuen
que s'autoregularan
però no canvien
res
o sigui
la formació
és exactament la mateixa
fixeu-vos que
en aquests moments
tenim una televisió
que és la que va dir
que s'autoregularia
que va fer 21 enormes
el dia
l'endemà
que el Zapatero
digués el que va dir
té gran hermano
a la tarda
i té tota la programació
és una programació
la veritat
és que
el que ha fet
aquesta televisió
i Antena 3
està copiant
aquesta televisió
és
és en certa manera
és com
tenen una granja
hi ha un problema
que es diu la granja
és que tenen una granja
de famosos
que els
els fan néixer
els engreixen
els exploten
durant un
temps
curt de temps
i llavors
o sigui
com que aquesta gent cobra
doncs no hi ha cap problema
que la seva dignitat
quedi trepitjada
i
la seva intimitat
quedi doncs
trinxada
perquè és una mica
el que fan
i al cap de 3 mesos
els llencen com un clínex
i és així
i aquí se'n recorda
de
de Juan
de Operación Triunfo
1
o de
no sé qui
perquè no segueixo
de Gran Hermano 3
no?
perquè és així
és que són allò
quan d'aquest
bestiar
televisiu
l'hem anat
trinxant
en aquestes dates
bé
el que és important
és que aquesta
Gran Hermano
que en aquests moments
tenim
el tenim a la tarda
a Itàlia
que és
el país
d'on
en el qual
pertanyen
les persones
que en aquests moments
dirigeixen
les dues televisions
privades
és que els directors
de les televisions
privades
i els equips
directius
de les dues televisions
privades
són italians
a Itàlia
el Consell Audiovisual
els va fer retirar
va fer retirar
Gran Hermano
i Gran Hermano
només se met
a moraris nocturnos
clar
aquí hi hauria un problema
perquè és que
tota la programació
tots els programes
són
com trinxem
els personatges
de Gran Hermano
llavors
a mi em sembla
que en el fons
hi ha un enorme
exercici de cinisme
però després
més enllà d'això
hi ha una altra cosa
que és a dir
per part de les televisions
privades
perquè això
no ja ens autorregularem
i llavors
ho farem que creiem
i llavors
quan les coses
apreten una mica més
per exemple
el Basile
que és el director
de Telecinco
està dient
que està parlant
de censura
és a dir
que el que vol
el govern
és censurar
i llavors
està dient
ens vol
censurar
els continguts
perquè
volen
que
o sigui
està fent
perquè saben
que nosaltres
som un mitjà lliure
i ens volen condicionar
els nostres informatius
és a dir
està ficant
en el mateix sac
doncs
el Gran Hermano
amb la llibertat informativa
dels seus noticiaris
això per una banda
però per una altra
jo crec que el tema
és una mica més complex
és a dir
si tots us en recordeu
va haver-hi un moment
en el qual
en el qual
va haver-hi un gran
debat social
al voltant
de la telescombreria
que va ser
al voltant
del crim del càcer
al voltant
del crim del càcer
el comportament
de les privades
i d'algunes televisions
públiques
va passar a la ratlla
i ens vam
va generar
un debat social
que van dir
home això no està bé
us en recordeu
d'aquella època
quan hi havia el pel·li
quan hi havia els programes
aquells que feia
no recordo com es diu
però una tia rosa
una periodista rosa
que no sé
que en un article
us recordo
un article
de la Mela
que deia
que semblava
colorava la sang
com els por sanglars
quan ataquen
si em recordeu
que aquella imatge
era
això
no igual
és una
no no
dic el que deia la Mela
no dic el que
que jo digui això
però sí que és veritat
que això ho va dir
si tu parles de la Mela
és veritat
que en aquell moment
es va produir
una situació
de rebuig
ciutadà
davant d'aquests continguts
un consens molt gran
de dir
ostres
això no està
gens bé
però passava una cosa
jo crec que la gent
en aquell moment
passava una cosa
que quan tu deies
has vist aquell programa
la gent deia
no reconeixia
haver-lo vist
deia
no no
no l'he vist
després preguntaves
i començaves a preguntar
resulta que ho havia vist tot
la gent t'enganyava
la gent era
per pur morbo
ho mirava
però després
quan li preguntaves
no confessava
haver-ho vist
ara estem en una altra situació
que ha canviat radicalment
jo diria que ara estem en una situació
en la qual
aquest
jo no diria cinisme
però un cert comportament hipòcrita
jo crec que s'ha esveït
la gent d'aquests moments
no s'amaga
que veu Gran Hermano
no s'amaga
que veu Cròniques Marcianes
no hi ha
aquesta sensació
que allò és
dolent
en certa manera
la lectura moral
que en un altre moment
es feia
d'aquella teleescombreria
jo crec que el ciutadà
el ciutadà
o sigui
el ciutadà de peu
no la fa
el ciutadà de peu
sap que allò
és com un immens circo
en el qual
la gent perd la dignitat
però que la gent cobra
per perdre la dignitat
i és com un joc
en el qual
allò fins i tot
és contingut modern
és un nivell
de transgressió
que a la gent
li agrada
i que el que ha passat
és que en certa manera
vivim en un món
en el qual
la teleescombreria ha guanyat
és terrible
però és així
nosaltres
la veritat és que
nosaltres
estem notant
que això
ha crescut molt
que realment
nosaltres
per exemple
amb la nostra oferta
ens costa molt més
competir
que el que competíem abans
en aquests moments
la teleescombreria
té un nivell
d'acceptació brutal
salsa rosa
els diumenge
els dissabtes
la nit
té un èxit
increïble
crà de l'hermà
no té un èxit
increïble
i tots els programes
aquests que parlen d'això
tenen èxit
però un èxit
allò
la gent s'ho mira
que ha canviat
que la gent no s'amaga
que la gent no li fa vergonya
dir que ho mira
i això és terrible
perquè
home
perquè jo
perquè jo crec
a mi
la veritat és que
jo crec molt
en la televisió
crec que la televisió
és un mitjà
que té una força enorme
i que pot canviar coses
i que pot fer
elevar el nivell cultural
d'aquest país
i que realment
des de la televisió
es poden fer coses molt bones
tampoc crec que sigui dolent
que la gent miri
i rigui
amb gran hermano
jo alguna vegada
veig algun d'aquests programes
i si tu mines
en Claudio Mort
té una certa gràcia
el problema és que una televisió
només faci això
o sigui que
la major part de l'hora
només faci això
i que això a més a més
sigui
un producte
que quagli
sobretot
en capes joves
perquè clar
perquè els valors morals
que transmet la televisió
que són molt importants
vol dir clar
jo em vaig deprimir molt
com em van dir
que no sé si hi havien sigut
120.000 persones
que s'havien presentat
a l'últim càsting
del gran hermano
són 120.000 persones
que la seva ambició
a la vida
és triomfar
a base
d'ensenyar
la seva intimitat
i de ser trinxat
de manera
perquè és que és això
a la mesura
hi ha una cosa
que aquests programes
tenen un baremu
és a dir
si tu
crides molt
et paguen més
quan surts després
amb els programes
aquests de tertúlia
i si tu
doncs
et trinxen més
o et deixes que et trinxin més
doncs més cobres
les tarifes van en funció d'això
i saben que en un poc temps
es poden guanyar molts diners
i clar
llavors
aquests són els valors
que estan transmetent
aquestes televisions
i que evidentment
són els valors
que en aquests moments
arriben a la
doncs
amb la joventut
de manera
molt crítica
la gent
això no
ho troba malament
tot i així
és curiós
nosaltres
això nosaltres
clar
ho sabem
perquè cada matí
veiem com es comporta
la gent
i quanta gent
mira això
de manera que quan es fan enquestes
per saber què és el que la gent
vol veure en televisió
tothom diu que vol veure documentals
i programes culturals
però en canvi la gent
el que veia és això
no?
abans de la tornació
potser
que el primer dia
està molt gran
el tema
de la tornació
de la república
que veia
com s'ha tingut
una gran elaboració
de la norma
de la democràcia
i
aquesta gràcia
no van a les dones
sí
jo crec que
en aquest país
no hi ha
consciència
de que la televisió
se la taula
és
que no saps
de xarons
ara
deixa'm que et digui una cosa
amb el tema de la televisió
s'ha fet
amb el tema de la finançament
de la televisió
s'ha fet molta demagògia
i s'han dit coses
i no és que no s'hagin dit
coses que no siguin veritats
sinó que no s'han explicat
les coses com són
què pensaries
si tu
un dia
els teus pares
el dia que tu vas marxar
de casa
et passessin una factura
amb tots els gastos
de manutenció
de menjar
tot el que t'han donat
des del primer dia
què diries
és que tenia un fill
costa diners
si no perquè en tenies
lògicament
la televisió pública
costa diners
i a tots els països
costa diners
nosaltres per exemple
en el cas de Televisió de Catalunya
Televisió de Catalunya
costa 5.000 pessetes
a cada català
a l'any
està
a la banda
baixa
del que costen
o a la banda
mitja baixa
del que costen
les televisions públiques
europees
jo diria que en el cas nostre
està molt clar
perquè evidentment
nosaltres tenim
una aposta molt clara
per la llengua
per la cultura
pel fet d'estar
en un oasi
en el qual allò
si no existís
Televisió de Catalunya
no hi ha una oferta privada
que competeixi
tota l'oferta
seria en castellà
està clar
que l'aportació pública
ha de ser
el problema del finançament
no és tant
que no s'hagi explicat això
perquè el problema
que ha fet el govern
per exemple
en el cas d'Espanya
a Televisió Espanyola
a l'espanyol
li costa menys
que a Televisió de Catalunya
perquè clar
en proporció
nosaltres som 6 milions
i a Espanya
som 40 milions
home
som més diners
en brut
però el que toca
a cada un
és menys
el problema és que
des de l'època del
no sé
potser fot
des d'on
va ser l'època del Boyer
van dir
nosaltres no donem
cap diner
a Televisió Espanyola
tot que s'endeutin
el que tu dirà
en deute
llavors això
no és un problema
de Televisió Espanyola
és un problema
del govern
que no defineix
quin és el tipus
de
finançament
que ha d'haver-hi
quin és l'altre problema
el problema
el problema de la televisió
quin és
el problema de la televisió
és que si nosaltres
ens donen diners públics
hem de justificar
per què és
clar
si em donessin
diners públics
home
no pot ser
que sigui
per pagar
els implantes
de silicona
de l'Anna García Obregón
o
els
o
jo què sé
doncs
els biquinis
del
José Luis Moreno
a Noche de Fiesta
clar
pot ser
o no pot ser
però no pot ser
que només sigui això
lògicament
també hem de fer
entreteniment
perquè si no féssim
entreteniment
estaríem fent
estaríem deixant
un terreny
a la televisió
privada
és a dir
la gent s'entretindria
s'ho passaria bé
a la televisió
privada
i no aniria
a la televisió
pública
ara amb tot això
també us vull dir
que el que hi ha
més enllà d'això
del que és el nivell
el problema és que
és que la televisió
és un acte
de consum
tu arribes
o sigui
ara tots
aquí
tenim un discurs
i probablement
allò
si parlem
tindrem un discurs
intel·lectual
però arribarem a casa
estarem cansats
estarem trinxats
de mil problemes
ens estirarem
al sofà
i llavors
a través d'un aparell
que és el comandament
a distància
tindrem
la possibilitat
de viatjar
a cinc paratges
diferents
un és el bar Manel
que és un bar fantàstic
on hi ha un ambient
de poble
un ambient
collinut
etcètera
i a més a més
on hi ha un
un altre és
un cafè literari
on et pots trobar
i un altre és el bar Collote
on hi ha cinc noies
despullades
que ballen a la barra
o mig despullades
que ballen a la barra
i un altre és un lloc
on t'estan fotent-se
cops de puny
és a dir
on te vas
és tan fàcil
i l'atracció
morbosa
cap allò
que no
és tan evident
que lluitar contra això
bueno en fi
no pot ser
des de la perspectiva individual
som nosaltres
els que hem de donar continguts
que siguin continguts
que interessin
al màxim de gent
que siguin
al màxim atractius
però que siguin
dignes
perquè la gent
no perdi la dignitat
mirant la televisió
que és el que
desgraciadament
passa
en moltes cadenes

no és la revolució actual?
Jo crec que no.
Espanya no.
Espanya no.
Nosaltres tenim aquí el Consell
a Catalunya,
amb el tema televisiu,
som un país
normal. Jo crec que Espanya
no és un país normal.
No, en sèrio. Nosaltres tenim
un Consell Audiovisual, tenim una televisió pública
que us agradarà
menys o us agradarà més, però funciona
i té un sentit de televisió pública.
però clar, és que
no. A Espanya no hi ha un Consell
Audiovisual de Catalunya.
A Espanya no hi ha cap regulació sobre el finançament
de la televisió pública,
no hi ha cap contracte de programa,
no hi ha cap... O sigui, és que tot és allò...
Tot està per fer, no s'ha fet.
No s'ha fet.
Llavors, amb el tema de la telecombreria, el que tu em dius,
home,
aviam,
no sé si vau veure un programa que va sortir
el programa que va fer Telecinco
dilluns a la nit,
que es deia Urgències 24.
Era un programa
gravat al servei d'urgències
d'un hospital d'Andalusia,
que és...
Bé, jo sé, perquè l'estic molt sensibilitzat
per aquest tema,
perquè jo vaig fer...
vaig estar vuit mesos a Bellvitge
fent una sèrie que es deia Bellvitge Hospital
i que era una sèrie que en la qual nosaltres,
doncs, tots els passos que vam fer
va ser una de les sèries
amb la qual més mal de caps he tingut
sobre com mostrar aquella realitat
perquè sigui una realitat
que d'alguna manera
sigui comprensible,
o sigui, sigui una realitat que realment
quan arribi a la societat
faci bé
i que a més a més respecti
la dignitat de tothom que surt.
A Bellvitge Hospital
jo tinc la satisfacció
de fer que, per exemple,
quan vam fer el tractament
d'una noia anorèxica
i tot el seguiment,
generar un debat sobre l'anorèxia
que va arribar al Parlament.
La manera com van tractar
el càncer de malalt
va ser amb una màxima sensibilitat.
No va haver cap malalt
ni vam tenir cap queixa
en aquest sentit.
I tothom al contrari,
tant els metges com els malalts
com tothom està molt orgullós
d'haver participat en aquella...
Jo vaig veure el de l'Urgents 24
és tot el contrari.
En el fons aquesta és la diferència.
Era pur morbo.
Era mostrar la part...
És a dir,
era entrar a la part més morbosa
i utilitzar el dolor.
Hi ha un article,
no sé si avui o ahir,
del Víctor Amel a La Vanguardia
que és exactament això,
que t'explica...
allò era només morbo, no?
Llavors això,
en el fons és aquesta diferència,
el que marca la diferència
del que és simplement la ètica
o la visió periodística.
Jo crec que nosaltres
ens hem de preguntar
per què fem les coses.
I sobretot,
si ho fem des de la televisió pública,
doblement ens ho hem de preguntar.
És a dir,
per què?
Perquè si no,
estic fent sensacionalisme.
Perquè si no,
estic exacerbant el morbo.
Jo m'he de preguntar
per què explico aquesta història.
I he de tenir resposta
clara i contundent del per què.
Si no tinc resposta del per què,
és que alguna cosa falla.
Llavors això,
en aquests moments
es fa sistemàticament.
Però és que no només això,
jo recordo una imatge
que jo l'he vista
i l'he vista a la tarda,
em sembla que a la tarda
o no sé quina hora era,
però és que és igual,
perquè és que els nens
miren la televisió
fins a les 12 de la nit.
O sigui,
en aquest període,
em sembla que són 200.000 nens
de 4 a 12 anys
que miren cròniques marcianes
cada nit.
Hi ha molts mestres
que saben,
que nosaltres això,
evidentment tenim les dades
i a Catalunya també,
és un nivell important de nens.
No dic tot,
cròniques marcianes,
suposo la primera mitja hora
deuen haver-hi molts més.
I que, evidentment,
estan veient la televisió
fins a les 12 de la nit
o fins a les 1 de la matinada.
Però, per exemple,
jo recordo un d'aquests programes
on, en fi,
és que, no sé,
qualsevol imatge d'aquesta
que surt a Gran Hermana
o que surt a allò que són,
són imatges que,
que, evidentment,
si hi hagués un mínim
d'autocontrol o d'autoregulació,
probablement,
una,
és a dir,
és que has de pensar en una cosa,
que és a dir,
que és una paraula clau,
que en el fons
és la dignitat.
És a dir,
jo veig moltes d'aquelles coses
que estan ratllant
la dignitat
de la persona
que surt en pantalla.
Doncs, com és
que aquella persona
perd la dignitat?
Perquè li han pagat uns diners?
Perquè ja li va,
perquè ja li va això?
Clar, això és una frontera
que no es pot travessar, no?
És cert que
aquí
sou periodistes
i es fan
que tenen xona.
Sí.
Sí.
I potser que no és,
no?
No,
no és una frontera
de l'Eco
i de l'Eutològic
i de l'Eco
i de l'Eco
i de l'Eco
i de l'Eco
i de l'Eco
i de l'Eco
i de l'Eco
no exactament.
No exactament.
Clar,
a darrere d'aquests programes
no hi ha exactament periodistes.
Clar,
això és entreteniment,
és xou,
és espectacle.
És clar,
que la n'hermana
no són periodistes,
són,
bueno,
són gent que ve
de diferents àmbits,
no?
En molts casos,
en molts casos,
per exemple,
programes com aquests
com els Diari de Patricia
o com aquest tipus de coses,
els programes tenen gran èxit.
En molts casos són mentida.
En molts casos són falsos.
O sigui, són actors.
més d'un cas.
Són gent que
són el que diuen,
es diu tècnicament càsting.
Bueno,
és així.
Però clar,
és a dir,
potser que la gent
també fa una lectura,
o sigui,
abans jo recordo
en la televisió,
jo recordo molt
el programa aquell del...
Curiosament,
el Joaquim Maria Pudial,
ell sempre diu que
que la televisió
s'hauria d'assemblar molt
a la ràdio,
perquè la ràdio
és més bruta,
és més allò,
es veu més les...
i ell,
curiosament,
quan feia el Tom per la vida,
tenia una gran obsessió
en que no es mostrés,
quan una vegada
van voler mostrar
el bar del cau,
aquella altra feia,
tenia una gran obsessió
que no es mostrés
les bambolines
perquè volia preservar la màgia
que la gent pensés
que allò era un bar real.
Això,
a la televisió ja
som pures bambolines,
ja tothom sap
com funciona
la televisió
per darrere,
per davant,
estem ja
en un llenguatge
molt més avançat,
la televisió ja ha trinxat
pels aires,
tot això.
Jo crec que
pel que fa als continguts,
hi ha una cosa
que és,
adiam,
és que és com l'internet,
jo crec que nosaltres
el que hem d'augmentar
la responsabilitat
en determinades
productes,
nosaltres el que hem de fer
és intentar que
sense perdre la dignitat
intentar allò
oferir en productes diferenciats
interessar el màxim
de gent possible.
Nosaltres tenim
les nostres eines,
tenim evidentment
la informació,
tenim la ficció,
tenim línies documentals,
evidentment tenim l'humor
i tenim altres eines
que nosaltres hem de fer.
En alguns casos
ho encertem,
en altres casos no,
en alguns casos
passen la ratlla
i en altres casos no.
El que ens portarà
el futur digital
és probablement
un salt
en el fet de
produir serà més fàcil,
produir serà més barat
i després també
en certa manera
és una mica com internet,
és a dir,
és a dir,
es multiplicarà
es multiplicarà l'oferta,
tindràs molts més inputs.
Això no vol dir
que el fet
que tu tinguis
moltes més ofertes
els continguts
varien.
El que és veritat
és que
l'efecte
és exactament
el contrari.
quan més oferta hi ha
els continguts
s'assemblen més.
Era més plural
i això és molt...
La televisió...
Ara això és una mica fort,
eh?
Estic fent una mica
una exageració,
però algú podria dir
que era més problema
la televisió
en època de Franco
que la televisió
de la democràcia.
Però en continguts,
no parlo
en termes polítics,
que això és evidentment
que no,
però en continguts sí.
Tu podies...
L'altre dia mirava
un article
que va fer el Bagget
el dia que es va morir
i que va publicar
una mica un repàs
de la televisió
que hi havia,
dels programes
que hi havia
en una setmana
i feia com un repàs
de la setmana
vista per Bagget
i era l'any 70,
que era la primera crònica
que va fer,
era l'any 74, 75,
una cosa així.
Però ara venia
una varietat
en aquells programes
que era
més diferent
del que és la televisió
en aquests moments.
Si et fixas,
la televisió és molt igual.
Per què és tan igual?
Perquè coneixem tant
el que agrada a la gent,
nosaltres cada matí,
jo tinc un gràfic
on en diu
minut a minut
què ha fet la gent,
quin tipus de gent és,
si són joves,
on han anat aquests,
quin comportament tenen,
a quin programa
té la competència,
si hi ha una publicitat
cap on se'n van,
com se'n van,
tenim tanta informació
que, clar,
si un fa
condelecchio
i condelecchio funciona,
doncs tothom fa condelecchio
i al condelecchio
li paguem
i ens marallem
per tenir el condelecchio.
Si jo faig
telerealitat
i la telerealitat funciona,
jo faig,
jo copio això.
És a dir,
el que fem és,
o sigui,
el que fem és
perseguir l'èxit,
perquè l'èxit
és l'única,
és l'única,
la raó
de la nostra existència
i com que l'èxit,
o sigui,
llavors el que fem
és imitar
el que fan els altres.
És molt difícil
tenir una personalitat pròpia
en la televisió
en aquest país.
I llavors,
si us mireu,
és tot igual.
El que tu vas fent
és tot igual.
Hola,
per això,
com ho porta
el teu interès
de l'índex
per la vivència?
Us hauríem
de que els altres
som relaxats
i no hi ha
que la vivència
ho hauríem de fer
el teu interès
per fer els seus programes
fantàstics.
Gràcies.
I no són
una de les estides
per fer-les totes.
Sí,
ara se'n fan,
i en farem més,
no us preocupis,
perquè tenim ara,
una mica li hi ha,
jo vaig crear un equip
que era l'equip
de nous formats,
que ara,
per exemple,
està fent un parell
de produccions
que és caçadors
de bolets
i bèsties
i en prepara dos,
un que és
absolutament meravellós
que es diu Mares,
que és una de les docu-sèries
que han estat més temps
treballant,
que és seguint casos
de Mares
que tenen
tot el procés
de la maternitat
en diferents casos,
tant des de fecundacions
in vitro
com a adopcions,
etcètera.
I després,
una altra que també
que s'està preparant
i que sortirà molt aviat
de les històries de Catalunya,
que és la segona edició
d'un dels programes
del que jo em sento
més orgullós
perquè ha estat
una manera
d'explicar
la realitat,
d'explicar la història
del nostre país
de manera molt didàctica
però al mateix
és molt atractiva.
i diu
com es porta
les indexes d'audiència?
Malament,
perquè a mi
la veritat és que
no m'agrada perdre
ni la botifarra,
no?
I llavors,
doncs,
home,
nosaltres volem guanyar,
nosaltres volem,
o sigui,
jo m'agradaria
que TV3
fos la cadena
més vista,
m'agradaria
que si tenim
un 25 de quota
global
o un 25 de quota
com a tots els canals
tinguessin 27,
per què?
Perquè creiem
en el que estem fent
i creiem
que nosaltres
fem una televisió
que és diferent
a l'agafar
la resta
de competència
i creiem
que és una televisió
que com més
es vegi
millor,
no?
El que passa
és que
és molt difícil,
és molt difícil
per això que jo deia,
perquè quan la gent
es troba a casa seva
amb el comandament
a distància,
nostre,
l'atractiu
d'anar al barc
o jo té
és irrefrenable,
no?
I llavors
de fugir,
d'escapar,
vivim en un món
en el que no volem
problemes,
que volem distreure'ns
i nosaltres
com a televisió
en moltes ocasions
no distraiem
sinó que posem
problemes a casa
perquè expliquem
les coses que passen,
no?
I som una televisió
per exemple
que nosaltres
com a televisió
fem un 42%
del nostre temps
dedicat a la informació.
Això vol dir
que estem explicant,
o sigui,
estem no distraient
sinó
posant problemes,
no?
Home,
no,
es porta,
es porta,
aviam,
bé,
perquè per sobretot
hi ha una altra cosa,
és a dir,
per sobre de l'audiència
hi ha,
o sigui,
és que hi ha una cosa,
és a dir,
nosaltres amb la televisió
i això és l'únic
que crec que és un dels dilemes
que tenim de futur,
quan no tens altres valors,
amb la televisió
i amb la vida
funciona el mercat,
la llei del mercat.
Llavors,
la llei del mercat
és molt cruel,
però al mateix temps
és molt matemàtica,
tant ets,
tant vals,
no?
Llavors,
nosaltres per mesurar
les coses
disponem de dues eines,
o sigui,
per mesurar,
per exemple,
la televisió
o per mesurar
un diari
o per mesurar
una ràdio
tens dues eines,
una eina quantitativa
i una eina qualitativa.
La quantitativa
és dir quanta gent
ha vist,
quants diaris
has venut,
la qualitativa
és,
estava bé
aquell programa,
era bo,
aportava,
quins valors
aportava,
o sigui,
què és
qualitativament,
clar,
nosaltres tenim
balances
per pesar la quantitat,
però no tenim
balances
per pesar la qualitat.
La qualitat
és intangible.
Llavors,
aquest és un dilema
que s'està,
si us he de dir,
que és un dilema
que internacionalment
està valorant-se molt,
per què?
Perquè tot,
en el fons,
tot això és,
com que van al mercat,
pels diners.
L'audiència quantitativa
que nosaltres mesurem
és perquè nosaltres
cada matí
aquesta audiència
es mesura,
hi ha 17 targets
comercials,
és a dir,
els anunciants
quan fan una campanya
de determinada
de publicitat,
doncs la fan
perquè volen
tenir
tants GRPs,
és a dir,
tantes mestreses
de casa,
tants nens
joves,
tants adults
urbans,
hi ha 17
targets
comercials,
i tu pagues
en funció
d'aconseguir
resultats
per a cada un
d'aquests
targets
comercials.
Jo puc,
com a televisió
m'he venut,
doncs,
que li donaré
20.000,
no,
20 GRPs
d'adult
jove,
i si no li dono
doncs he d'aconseguir-ho,
o que sigui,
les televisions privades
l'únic que funciona,
o sigui,
tota la seva programació
va enfocada
en això.
Llavors,
això
condiciona enormement
els sistemes
de medició
i com això
et pressiona,
perquè moltes vegades
és un dels elements
que et fa decidir,
que et fa moure
per fer coses.
I això no pot ser,
nosaltres no ens podem moure,
és a dir,
els nostres clients
no són els consumidors,
els nostres clients
no són els anunciants
de publicitat,
els nostres clients
són la gent del carrer,
els nostres clients
són els ciutadans,
i per tant,
els ciutadans
i la gent del carrer
no es mesura
pel que consumeix,
sinó per la qualitat
del que consumeix.