Ara passen gairebé 10 minuts de les 12 del migdia.
Seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio
i, com els dèiem, avui teníem especial interès
de conèixer de prop els projectes de cooperació internacional
que promou la URB Solidària.
Ens acompanya el coordinador de la URB Solidària, Joan Fuster.
Bon dia, Joan.
Quan va venir el Joan a parlar-nos de la Setmana de la Solidaritat,
el van fer prendre el compromís de tornar
per parlar-nos d'aquests projectes.
I ha tornat, i no ha tornat sol,
sinó que molt ben acompanyat d'una bona mostra
i permeteu-me que us tracti així de mostra,
ja m'enteneu en quin sentit, d'aquestes persones
que d'aquí un temps tiraran endavant projectes
que ells mateixos ens explicaran.
Saludem l'Àíria, que és estudiant de Medicina.
Bon dia, Íria.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
El Francesc Ocico, com el coneixen més familiarment,
és estudiant d'Enginyeria Elèctrica.
Bon dia, Francesc.
Bon dia.
La de Cire, és estudiant d'Enginyeria Química.
Bon dia, de Cire.
També ens acompanya el Jaume, però jo vinc doient.
Més aviat jo no parlaré gaire.
La Txell és estudiant de Medicina.
Hola, Txell.
Hola, bon dia.
I el Jordi també és estudiant de Medicina.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Formeu part de dos projectes diferents, tots vosaltres.
En tot cas, en Joan, explica'ns primer que tot
com funciona el tema dels projectes aquests de la URB Solidària,
perquè no és el primer any,
són els primers projectes que es posen en marxa, no?
Molt bé, molt bé.
Doncs sí, avui tenim aquí una bona colla,
com tu ja has comentat fa un moment,
però aquesta bona colla no són més que la meitat realment de persones
que enguany mobilitzarem a la URB Solidària.
Ells formen part de dos projectes.
I una mica voldria dir que l'any passat,
ja ho hem comentat en aquest programa,
van fer el primer projecte de cooperació internacional
format per estudiants de la casa.
Va anar bé.
Va anar tan bé que enguany aquell projecte s'ha convertit en tres.
i avui la representació que tenim són uns estudiants de Medicina
que s'aniran al Senegal a fer un projecte molt similar
al que es va fer l'any passat a Rondònia, a l'Amazònia brasilera,
i una representació d'estudiants d'enginyeria
que aniran justament a Rondònia, a l'Amazònia brasilera,
a fer un projecte de generació d'energia sostenible,
a paraula que ara està molt de moda,
amb una aldea indígena en la qual es tracta de generar energia
en un petit dispensari i fer funcionar un pou.
No, no hi ha dubte que, clar, parlem d'URB solidària,
parlem de projectes solidaris,
però també aquest és un aspecte molt important
pel que fa a la formació de les persones que es desplaçaran.
Fonamental, és fonamental.
És a dir, és obvi que ells aniran a fer una feina
que, evidentment, tindrà una utilitat en el lloc on la desenvoluparan,
però aquí hi ha un altre component per la universitat fonamental,
que és un aspecte humà i social en la seva formació,
no solament com a professionals, com a metges i com a enginyers,
en aquest cas, sinó com a persones.
És a dir, un dels deures que té la universitat,
i en aquest cas ho té, d'alguna manera,
encomanat l'URB solidària,
és donar un aspecte humà a la seva formació.
I una mica, jo m'imagino que ells, com a professionals,
un cop hagin fet aquesta experiència,
jo diria que seran uns professionals diferents.
Com es fa una miqueta?
Són els estudiants que proposen,
que mostren el seu interès per participar-hi.
És des de l'URB solidària que teniu contactes
amb determinats col·lectius que són més sensibles
a determinats àmbits?
Sí, és la barreja de les dues coses.
És obvi que els projectes han d'estar encapçalats
i la iniciativa ha de partir dels estudiants.
No pot ser que ni l'URB solidària ni cap ONG
incentivi a les persones per fer-ho.
Han de ser elles, les primeres interessades.
Han de dir, escolta, nosaltres voldríem fer això.
Després, la universitat, en aquest cas l'URB solidària,
el que té són projectes o experiència
d'haver treballat, d'haver fet coses en diferents espais
del territori mundial, per dir-ho d'alguna manera.
I el que fem és lligar els dos interessos.
És a dir, ells volen desenvolupar una tasca
i nosaltres el que fem és identificar
determinades necessitats i ho lliguem tot.
Precisament els territoris on hi ha totes aquestes necessitats,
els anomenats països amb vies de desenvolupament,
són països amb un sistema polític molt complicat,
amb unes estructures administratives també molt complicades.
Això a vosaltres us dificulta,
que ara ha organitzat l'expedició d'aquestes persones?
Clar.
O hi ha uns canals ja bastant marcats?
No, ens ho dificulta i bastant.
El que passa és que precisament els objectius,
o més ben dit els destins,
les destinacions que triem,
les triem entre altres coses perquè ja tenim un bagatge,
ja tenim una coneixença tant del territori com de les persones
i el que se'n diu contraparts locals.
I a través d'aquestes contraparts i d'aquests contactes
fa que aquests processos que en circumstàncies normals
serien realment feixucs, siguin més fàcils.
Si us sembla, i podeu intervenir quan ho desitgeu,
només faltaria,
però clar, la manera més entenedora,
més enllà de tot el que ens ha explicat també el Joan,
és conèixer la vostra experiència.
Com preneu la decisió de formar part d'aquest projecte?
Perquè, aviam, sou prou grans i responsables
per saber que això no són unes vacances ni de bons tros.
Darrere hi ha un convenciment absolut
que vols formar part d'alguna cosa important realment, no?
Sí.
Per part dels estudiants de Medicina,
nosaltres vam estar en contacte amb els estudiants
que al marxar a Rondònia
i, bueno, ja teníem interessos
de fer alguna cosa al tercer món
i, sobretot, de cara al nostre viatge de Fidelcurs,
que no fos marxar a algun lloc de ple de dosi,
sinó que fos més fer una tasca més professional.
I no res vam parlar amb ells,
ens vam comentar l'experiència de quan van tornar
i nosaltres, doncs, ho enfocaven del mateix...
Bueno, cap a la mateixa banda,
però el destí vam haver de canviar
per interessos del grup,
perquè eren més persones
i, a més, vam parlar amb el doctor Alonso
de l'Hospital Sant Joan de Reus,
que forma part del grup d'ajuda
pel desenvolupament i salut,
que es diu GADIS,
i ells són, bueno,
una espècie d'associació
que ja tenen projectes a la zona
on anem naltros,
tenen unes necessitats
de desenvolupar altres projectes
i necessitaven una base epidemiològica
i una mica, doncs,
el que anem a fer, no?,
que era el sens nutricional infantil.
Això, vosaltres aneu al Senegal?
Sí, anem al Senegal,
a un poble que es diu Guerlè.
Sabeu què heu de fer allà, exactament?
El projecte és evident, no, no?
Però el dia a dia,
sabeu què és el que heu de fer?
Amb qui heu de parlar?
Quines dades heu de prendre?
Bé, això ho estem desenvolupant
i el que s'estan fent són unes fitxes,
que és seguir el model
que van seguir els de Brasil
amb una sèrie de dades.
És com una història clínica
com la que es fa a l'hospital,
però, evidentment,
adaptada a les necessitats
que hi ha en un país com és Àfrica,
com és Senegal, no?
Llavors, seguirem el mateix model
que van fer els de Brasil
amb unes fitxes
on hi ha tota la informació
que s'ha d'anar recollint
i llavors, de forma sistematitzada,
perquè estarem tres setmanes
i tampoc podem estar una setmana
per veure què és el que hem de recollir.
Llavors, de forma sistematitzada,
anirem recollint aquestes dades
i obtindrem els resultats.
És a dir, que hi ha una feina anterior
i una tasca de fer aquestes fitxes,
d'elaborar tot el que és,
quina informació necessitem,
què és el que fa falta,
amb els metges que ja treballen allà,
què és el que necessiten.
Llavors, nosaltres, en resum,
el que fem és fer el que fa falta allà,
que fem.
Clar, el fet que hagueu tingut uns companys
que hagin fet un treball previ similar,
imagino que també us orienta
i us ajuda una mica, no?,
en aquest sentit, Txell?
Sí, la veritat és que sí,
o sigui, tenim experiència d'ells,
després molts de nosaltres també hem marxat,
llavors també tenim un bagatge propi
i també moltes coses de les que hem de fer.
O sigui, realment, el projecte,
tenim l'ajuda del doctor Alonso,
el doctor Anglada,
que és un doctor que també vindrà amb nosaltres,
que ens farà de tothom allà,
més que res en el sentit que ens presentarà
les autoritats del poble,
la contrapar i tot això,
però tot plegat,
o sigui, estem des d'aquí preparant-nos per marxar.
Llavors, tots ja anem bastant predisposats
a el que anem a fer
i portem uns objectius molt clars, crec.
Teniu coneixement del país?
No, del país en concret no.
O sigui, nosaltres el que hem fet
ha sigut marxar a països del Tercer Món,
hem estat,
tant en diferents aspectes,
tant en l'aspecte del viatge propi,
que tu marxes per turisme,
com en intercanvis clínics que hem fet,
que són uns projectes també
que s'organitzen dins de la pròpia facultat de Medicina.
Llavors, clar,
la majoria de nosaltres tots hem marxat...
Teniu una certa veterania ja,
en això de moure-us pel món
per treballar en projectes solidaris.
És el mateix cas del francès o la de Ciré?
Un cas similar?
Tot i que el projecte que vosaltres treballeu,
que ara ho explicaré més detall,
completament diferent,
per això sou estudiants d'enginyeria,
elèctrica i química, respectivament.
Esteu en la línia dels vostres companys?
Sí, sí.
També teniu una certa experiència
en sortides a països del Tercer Món?
No, no, experiència no,
però, diguéssim,
nosaltres la idea va sortir també
a través d'un company
que va presentar,
que tenia una idea per fer,
després la va presentar
amb l'URB Solidària,
després es va acceptar
i es va decidir tirar endavant
continuant un projecte
que ja hi havia hagut a Rondònia
l'any passat
dels de Medicina.
Potser als enginyers
els costa una miqueta més d'arrencar,
per això no teníem
antecedents i historius i això no.
O sigui, potser és una mica novedós.
L'arrenca de la sanitat
sembla que tingui més tirada
en treballar amb ONGs,
però el tema d'enginyers...
Costa, perquè fem alguna xerrada
a la universitat
i la veritat és que la gent
no acaba d'animar-se molt,
però a veure si mica en mica...
Els enginyers també sou solidaris,
només faltaria.
I moltes vegades
ja que està clar
el que és
el personal sanitari
fan una tasca així
molt assistencial
i d'immediatesa
moltes vegades
el tema de personal
tècnic qualificat
com ara
els futurs enginyers
fan una part importantíssima
del que és crear
un mínim d'estructures
que puguin donar vida
a determinades zones.
Imagino que va per aquí la cosa.
Clar, si allà no disposen
ni d'aigua
ni de llum ni res,
vull dir, ara de moment
va anar a un riu
que el tenen allà
però bé, es tracta
d'això, d'apropar-los
i l'aigua
que puguin...
Com és una mica
el vostre projecte?
Que ho puguem entendre
nosaltres que no tenim
ni idea de les enginyeries
i de totes aquestes coses.
Com és?
Què és el que preteneu fer?
És generar una mica
d'energia
diguéssim a través
de panells solars
fotovoltaics
per fer funcionar
diguéssim una mica
l'instal·lació elèctrica
d'una caseta
a condicionar-la una mica
ja sigui amb bombetes
i poder enxufar
per exemple
connectar neveres
o algun tipus
d'actu domèstic
això seria una part
i per l'altra part
també seria
el bombeig d'aigua
a trep...
Bueno, saps?
Des d'un pou
i...
i omplir un dipòsit
i després que
puguin tenir una mica
d'aixeta
i aigua corrent.
El que nosaltres
entenem com a aigua corrent
que allà
de moment és un luxe
si arriba, no?
Sí, sí.
Fora un luxe realment
tenir el més indispensable.
Teniu clar
a quin tipus
de comunitat
arribarà
a aquest servei?
Sabeu doncs
si són una comunitat
molt nombrosa
si són persones
que viuen
d'una forma
molt elemental
o són persones
que ja tenen
una miqueta
de mínims
a la seva vida quotidiana?
Teniu coneixement?
A veure, anem a una tribu
que es diuen
que s'ho passa
a la MAIS
un 75 persones.
A veure,
hem estimat
que creixerà
la població
fins a uns 200
i bueno,
els càlculs
els hem fet sobre això.
El tipus de vida
que porten
tampoc no...
Sí,
deixa'm afegir
que aquesta caseta
que se li ha de proporcionar
llum
és un dispensari sanitari.
És un dispensari
que forma part
d'un projecte
que es va finançar
l'any passat.
És una aldea indígena
que es troba
al mig de la selva
en un espai complicat
de territori.
La història
molt ràpidament explicada
és que el govern brasiler
va cedir
un territori
enorme,
enorme,
perquè,
òbviament,
a l'Amazònia...
És tot molt gran.
És tot molt gran.
Tot és XLA.
Exacte.
Llavors,
amb la finalitat
que determinades tribus,
en aquest cas dues,
Cassopar i Salamai,
es poguessin
retrobar.
És a dir,
eren una població
que estaven disperses
per les àrees
periurbanes
de determinats nuclis
de ciutats.
D'aquesta manera,
dins d'aquest territori
poden tornar a fer...
Aquesta gent
tenen el problema
que en la vida urbana
no s'adapten.
No s'adapten
i no són ben acceptats.
I tenen realment
molts problemes socials.
El govern
el que està fent
a poc a poc
és cedir-los
i territoris
perquè ells
es puguin reagrupar.
I recuperar
les seves formes de vida.
Les seves formes de vida,
etcètera.
Però, clar,
el que no es pot pretendre
és que allò,
entre cometes,
que visquin com a indis
ni que siguin indis.
Perquè ells tampoc
no ho volen,
això.
Volen tenir
un mínim
de qualitat
de vida.
Això no vol dir
posar grans infraestructures,
però sí que ens van demanar
l'any passat
un mínim
d'infraestructures
i, repeteixo,
que fossin sostenibles.
És a dir,
que un cop
ells vagin
i facin aquesta
petita instal·lació
d'energia solar
i fer funcionar
aquest pou,
que aquest pou,
de fet,
d'aigua ja en tenen,
tenen un riu,
es tracta de l'Amazònia,
per tant,
aigua n'hi ha.
El problema de l'aigua
és que no la tenen
a prop
i això produeix
problemes sanitaris.
Aquesta aigua
després es pretén
filtrar també.
Per tant,
és un ajut
per la seva salut.
No és que els falti aigua.
Bé,
una mica és això,
és ajudar
amb un col·lectiu
que realment són indígenes,
indígenes de debò.
Jo que moltes vegades
depèn
del tipus de població
que sigui,
la rebuda
a les persones
que en definitiva
venen de fora
i una miqueta
interrompeixen també
la seva vida normal,
en funció d'això
tindríeu una acceptació
o una altra,
no?,
la vostra feina.
Què penseu?
Quines expectatives teniu?
Perquè la feina
que heu de fer
la teniu molt clara.
Però el que trobareu realment
fins que no...
En Joan es de tallar
i diuen que són molt...
O sigui,
t'acolleixen bé,
no?,
són bona gent.
Són molt bona gent.
El que passa és que
amb això,
amb aquest tipus de viatges
moltes vegades ens creem...
Sí, però és l'actitud nostra
la que és realment problemàtica,
no la deixen.
Aquest sentit em refereixo.
Deixa'm que et digui
que abans de marxar
ells passen
per una sèrie de formació,
no deixem que marxin
així a la buena de Dios,
sinó que els hi fem
diverses sessions,
n'hem fet alguna.
Sessions com ara
en quin sentit?
Blindar-los emocionalment,
per exemple,
o no?
Sobretot que coneguin
el territori
i la gent
amb la que conviuran.
Ho han de saber molt bé.
I sobretot de comportament,
com s'han de comportar...
El protocol, no?
Sí, més o menys.
Perquè aquests projectes
de cooperació
sempre hi ha la il·lusió
d'anar a fer coses bones,
però a vegades
si no saps realment bé
què és el que has d'anar a fer
i amb quina gent et trobaràs,
pots fer més mal que bé.
Per tant,
nosaltres ens preocupem
moltíssim
que abans que marxin
tinguin una formació
exhaustiva
del lloc on han d'anar,
de com és
i de què
teòricament es poden trobar.
Després sempre hi ha
les sorpreses
i les anècdotes
com si no,
no seria un viatge
de cooperació,
però com a mínim
ells estaran
bastant ben preparats
de què es poden trobar.
S'aprèn molt, no?
Vosaltres que ja heu tingut,
heu fet alguna incursió
en aquest tipus
de comunitats
i en aquests països,
això sí que és un màster, no?
Sí, exacte.
La veritat és que s'aprèn molt,
aprens moltes coses
de la vida en general,
o sigui,
ja des de la teva part,
des de tu com a persona
que creixes
i que veus
i que t'expresses...
Et canvien els esquemes
després de fer un treball
de cooperació
quan tornes aquí?
Exacte,
et canvien moltes coses,
o sigui,
jo crec que tots nosaltres
cada vegada
que hem tornat d'un viatge
et canvies,
canvies una miqueta,
t'obres en un altre aspecte
que no havies conegut abans.
I una cosa molt important
és que valores molt més
el que tenim aquí,
que a vegades està molt
molt infravalorat
i realment
vivim molt bé.
Massa bé i tot,
com ens ho veurem.
Què us diu el vostre entorn,
família, amics,
del fet que tingueu
aquesta iniciativa?
Iria.
Bé,
normalment,
com que ja l'interès
ja ve de fa anys
i de lluny,
doncs és una cosa...
Ja ho veuen venir,
el panorama.
Sí,
jo sempre he dit
a l'Àfrica,
a l'Àfrica
i en els darrers anys,
doncs per la situació
que he viscut
en segons quins països
de l'Àfrica,
doncs potser m'he tirat
una mica enrere,
però ara que havia sortit
l'oportunitat,
quan els he dit
doncs m'uns pares
ja hi comptaven
que un dia o altre
ho faria.
El teu futur
el veus per aquí,
per aquest camí,
pel camí de la cooperació?
Home,
a mi m'agradaria
que almenys
un cop a l'any
jo pogués fer
alguna tasca
de cooperació.
Ja com a metge
encara que estigués
exercint aquí,
doncs això,
tenir un temps per marxar,
conec a metges que ho fan,
el doctor Alonso
en té molta experiència
i aprecies
que ell
té uns altres valors
també a l'hora d'exercir
i el doctor Anglà
també ens ensenya
moltes coses
del que ha vist fora.
Tot i que les enginyeries
com vosaltres dèieu,
doncs sembla que
són assignatura pendent
de la cooperació
per a moltes persones,
vosaltres també
veieu d'alguna manera
el vostre futur
que podria tirar
per aquest camí?
És un parlar això,
no es compromete res.
És una altra tasca
també que tenim nosaltres
com som un grup pioner
dintre la facultat d'enginyeria
i també
la nostra tasca
és animar
els altres companys
que tinguin endavant
diferents projectes
i també
una de les nostres feines
és engrescar
els altres enginyers
i després continuïn
per aquest camí.
A casa vostra
els amics
l'entorn què diu
d'aquestes iniciatives vostres?
Bé, contents.
Home, la família
ja sabem com és, no?
Ai, mira que ja són ganes
això és inevitable
però imagino
que algun comentari
d'aquests
també ha caigut, no?
És a dir,
que has de fer allà
com si no tingués...
A veure,
molt on us quí
és el típic, no?
Però a veure,
són ganes d'anar
i s'anirà.
Vosaltres, clar,
és el que dèiem
sou més veterans
en aquest tema
per tot i així
l'entorn
en deu tenir
vostre
deu tenir molt assumit
aquest tipus de camí
que heu triat.
Podria tenir continuïtat
des del punt de vista
del vostre futur professional?
Bé, a mi m'agradaria
el que passa
que professionalment
potser és difícil
dedicar-se
i és com deia l'Èria.
Quan dic professionalment
dic dedicar el vostre futur
a això
no estem parlant d'un tema...
Bé, potser el futur
professional
100% no
però com deia l'Èria
doncs tenir una feina
estable aquí
i dedicar alguna part
del temps
a poder fer
algun projecte
d'aquest tipus
inclús en un futur
anar amb estudiants
vull dir girar la truita
i coses així
vull dir
no m'importaria.
Aviam, es diu
no del col·lectiu
de les persones més joves
sinó la societat en general
que està mirant
una miqueta
cap a una altra banda
davant del panorama
tenim un món
bastant desendreçat
i no tothom està
diguem-ne
per la tasca
de dedicar el temps
esforços
pels altres
per aquests països
que tenen realment
problemes greus
econòmics
polítics
etc.
En el cas
de l'àmbit universitari
dels més joves
creieu que hi ha
una miqueta
d'equívoc
de pensar
que no només
estan per estudiar
només estan per sortir
realment
com
no me'l parleu
dels companys
no em refereixo
a aquest sentit
però
tan malament
està la joventut
que mirien
les persones grans
perquè
o la gent
creieu que són sensibles
en general
no cal anar-se'n
a fer un programa
de cooperació
per ser mínimament
sensible
a determinats problemes
Home, jo tinc l'experiència
de la URB solidària
com a becària
i vas veient
a part de les donacions anuals
la gent com s'implica
a les activitats
i costa
costa perquè
els estudiants
estan molt per la feina
però també s'ha de dir
que sempre hi ha grups
dins de totes les carreres
siguin sanitàries o no
que s'impliquen
i creen
els seus propis grupets
i activitats
però ja és un tipus
de gent determinada
cridar a gent
que no tingui aquests interessos
a vegades costa
Teniu vosaltres també
la mateixa percepció
Sí, bueno
és el que dèiem
quan a enginyeria
potser no massa
perquè tenim la idea
que són una mica més capquadrats
els enginyers
però bueno
hi ha de tot
Però també és desconeixement
de saber que des d'aquesta
disciplina
també es pot treballar
en temes de cooperació
per allò que sempre
es relaciona
amb temes assistencials
sobretot la cooperació
Joan?
Sí, sí, sí
es relaciona
però bé
jo sempre he dit
que els enginyers
tenen un potencial
enorme
enorme
per fer coses d'aquestes
però bé
referent al que deies fa un moment
estem en una societat
en la que es viu
hi ha molta competitivitat
i això es plasma
a la universitat
es veu
entre ells
hi ha un ambient
molt competitiu
moltíssim
i més encara
a les escoles d'enginyeria
i clar
han de treure temps
com poden
de fet
en alguns d'ells
que marxaran
han de començar
ja a negociar
amb professors
allò de dir
escolta'm
que no podran venir
a determinades classes
tot això
per fer un projecte
de cooperació
tot i que els facilitarem
la tasca
no ho tenen fàcil
i això és una mica
la plasmació
de la societat
que estem vivint
que és molt competitiva
per tant
jo veig un mèrit
que
dins d'aquest espai
on tots anem
una mica així
de bòlit
ells treguin temps
per poder fer
un projecte d'aquest tipus
per mi té molt
de mèrit
no hi ha dubte
que és un sobresforç
quan sortiu?
quan marxeu?
us queda poquet
ja per marxar o què?
els Senegans
marxarem l'octubre
a l'octubre
encara passarà l'estiu
i els d'enginyeria?
al setembre
és que a mi m'ha sonat
abans també
que déu-n'hi-do
la cosa ha d'anar
justeta
perquè dius
home d'aquí al setembre
però s'han de preparar
moltes coses
doncs escolteu
que tingueu molta sort
i al Joan
sempre li fem
aquest parà
quan torneu
passeu per la ràdio
i ens parleu
de l'experiència
sobretot
si heu aconseguit
tirar endavant
el projecte
que és el més important
gràcies per venir
avui a la ràdio
moltíssima sort
la Íria
el francès
la de Sire
el Jaume
que estava aquí
podem donar testimoni
la Txell
i el Jordi
i el Joan Fuster
que és el coordinador
de la URB Solidària
moltes sort
gràcies per venir
adeu-siau