Un minut i mig i serà un quart d'una del migdia.
Aquí seguim en directe amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Si se'n recorden, la setmana passada ens fèiem en ressò
d'una activitat que s'iniciava i ho va fer,
i amb èxit de participació de públic,
una activitat, com dèiem, que volia vincular
diferents expressions artístiques.
L'arquitectura des del mateix escenari
on es proposa l'activitat, la pintura,
a través de diferents obres que s'inclouen
en el Premi de Pintura Onda, la Garriga i la Música,
a través de la participació de diferents interprets.
El cicle continua avui i aquest vespre,
justament al Pretori, a les 8,
acollirà un concert del violonxelista Ivan Balaguer,
que avui ens acompanya. Ivan, bon dia.
Bon dia.
Benvingut. I ens acompanya també la persona responsable
que està coordinant tota la part musical del cicle,
que és la Francina Puig. Bon dia, Francina, benvinguda.
Hola, bon dia.
Jo he llegit el currículum de l'Ivan,
jo no el coneixia personalment,
i dic, ui, deu ser un senyor gran.
perquè, clar, tantes coses que ha fet,
tants llocs on ha anat,
tantes, hi ha professor de l'orquestra de València,
deu ser un senyor gran, calla,
que serem una miqueta prudents.
I de cop i volta ens hem trobat
amb un intèrpret joven edat.
imagino que alguna vegada t'ha passat això, no?,
de que et mirin, ui, jo pensava trobar-me un senyor més gran.
Que és un noi prodigi, Francina?
Sí, jo crec que sí que ho és.
És que, vaja, si no, a mi no enquadra l'edat,
o tens l'elixir de l'eterna joventut,
i tens 76 anys, o no és exactament...
Realment has portat una carrera extraordinària, no?
Bueno, no sé si extraordinària...
Si vols no posis adjectius tu,
perquè pot quedar malament,
que tu parlis molt bé de tu mateix,
però objectivament parlant...
Jo penso que...
que ets dedicar tota la vida a la música.
Sí, sí, vaig començar molt jovenet,
de la mà de mon pare,
que era músic professional, també.
Tocava a l'Orquestra de València,
a primer flauta,
i, en fi, des dels sis anys
que ja vaig començar a treballar,
sobretot a veure de molt bones fons.
I penso que no és cas
que ha tingut ninguna trajectòria brillant,
però sí que, diguem que,
tot ha sigut de bona qualitat, no?
I ha tingut un ritme progressiu,
bons mestres sempre, i, en fi...
I constància fonamentària, no?
Sí, bueno, sí.
Tampoc has sigut un maniàtic,
del treball,
però tot el que ha fet,
tracta de fer-ho sempre
amb màxima qualitat, no?
No m'ha agradat mai les coses a mitges.
Ja des de l'inici volies...
et vas de cantar pel violonxel?
Sí, sí.
Amb sis anys?
Al principi, tal volta, a la flauta,
perquè, clar, mon pare era flautista
i era el que jo sentia,
i me'n recordes,
mon pare me li va contar fa molt de temps,
ja que encara no sabia parlar
i anava cantant les sonates de Bach,
però a casa, no?, de memòria.
Això en diuen de Pau Casals?
Sí, sí, de Pau Casals.
En diuen que abans d'aprendre a parlar
va aprendre música
i que cantava en lloc de parlar,
vull dir, també gran violonxelista.
El que passa és que jo cantava des de flauta.
Tu des de flauta, veus?
Jo cantava des de flauta,
que és el que li sentia a mon pare, no?
I després, jo què sé,
un dia em van veure
que estava en una granera
en el terrat de casa,
tocant,
imaginant-me que era un xelo,
i mon pare un dia
em va vindre en un xelo petitet
i diu, ves tocant,
això, que segur que t'agrada.
En fi, tenia una cosina
que tocava el xelo, també,
i la vaig sentir una volta
i em vaig quedar
aprendre del so este tan meravellós.
Però, bueno,
la veritat és que
en ma casa sempre s'ha sentit música.
L'instrument ha sigut
una cosa prou secundària,
penso jo.
Era la música, en general.
Era la música, en general.
Jo, de fet,
no recordo haver-me
obsessionat mai
en partitures de xelo.
Recorde
sentir
molta música
de les sinfonies
de Brahms,
per exemple,
des d'una edat petita
que em posava els cascos
i a l'estandes de la nit
o es dormint
i jo sentint Brahms
em posava,
m'encantava.
Això després es tradueix
en moltes hores d'estudi.
S'han de fer moltes renúncies,
no?,
de la vida personal,
sobretot quan sers jove,
que costa tant
concentrar-se
en el tema dels estudis.
Jo vaig patir molt
els últims anys
de l'institut
perquè volia anar-me'n a estudiar
amb una professora
que després no va funcionar,
però em vaig quedar
en el mateix col·legge
on ella donava classe
i era en Anglaterra.
Llavors no em donaven la beca
si no tenia
els estudis superiors
de música acabats.
Llavors jo tenia,
jo estava fent cou,
tenia 18 anys o això,
i tenia que acabar cou
i els últims dos anys
de xelo.
I havia fet ja dos anys
anteriors en un.
Llavors me'n recordo
que aixa època va ser
crec que l'època
que més he estudiat
de la meva vida.
Dormia cinc hores.
O ho deixo
o ho continuo, no?
Sí, jo tenia amics
que em diien
no, jo em vaig a deixar
el xelo ara
perquè vaig a fer cou.
I jo en compte
de deixar-me'l
vaig a fer dos anys en un.
O sigui, era una locura.
Anava quasi...
No tenia temps per res.
Però bueno,
he sigut l'any aixina
que més ha patit
i que més ha anat
contra la natura, no?
Però el de més
sempre he sigut prou
per mi.
I vas poder anar a Anglaterra.
Sí, vaig anar-me a Anglaterra
als 18 anys.
Vaig guanyar un concurs
abans d'anar-me'n.
I m'anaria a estudiar
al Royal Northern College
en Manchester.
I bé,
vaig començar
amb un professor,
Eduardo Basalo,
fantàstic,
un gran professional
que em va ensenyar
la professió realment.
Doncs com tocar
en un grup,
en una orquesta,
com desenvolupar-me.
I ja després
vaig passar
que...
Jo moltes voltes
vaig pensar
a estudiar
amb Karin Georgian,
que és un dels noms
més importants
en el Paranàm
Artístic Internacional.
I, bueno,
gràcies a Eduardo
d'alguna manera,
perquè no hauria arribat
mai ara això.
O sigui que
moltes voltes
em pregunten
qui és el teu
verdaderl professor?
I dic,
doncs no ho sé,
perquè Karina
em va canviar
la forma de tocar,
però jo no hauria pogut
arribar mai a Karina
sense Eduardo.
I, en fi,
què és això?
Home,
no et falta la raó
quan deies
home,
sí que he treballat molt
però sempre m'he envoltat
o he intentat envoltar-me
dels millors
i d'ells has pogut absorbir
no només els coneixements tècnics
sinó l'experiència
i l'emoció
que pot aportar
un bon mestre
en el camp de la música.
Ja l'any 92
vas entrar
a la Joua Orquestra Nacional
d'Espanya.
Sí, sí, sí.
No tenia l'edat encara,
però resulta que
un violiniste,
Agustín Leonara,
un dels grans violinistes
d'aquest país,
es va empenyar
que jo tenia que entrar.
Que jo tenia que entrar.
Bueno,
tota la meva família
són músics
i els meus cosins
ja havien estat,
inclús de concertino,
Vicente,
el meu cosí Vicente,
alumne d'este home
i m'havia sentit
en un dia
que anava jo
en el meu cosí per ahir
i m'havia sentit
aquesta xiqueta
que vindria a l'orquestra
que ell preparava
la secció de violins
i entonces
digueren,
no,
bueno,
en aquell temps
estava en Montcolomé
de director
i em va sentir
i diu,
sí,
el xiqueta té molt de talent
però és que és molt jovenet
encara les lleis
no permetixen
i es va emprenyar
el d'Agustín Leonara
i en tria
els de set anys
que encara no deixaven.
i ara estàs
a l'orquestra
de València.
Sí,
fa tres anys
que vaig vindre
perquè si
em vaig presentar
estava a punt
d'acabar els estudis
i això
i vaig sortir
aquesta oportunitat
que les orquestres
doncs no sempre
quan vols fer proves
no sempre n'hi ha
un abacant,
no?
A mi m'hauria agradat
esperar-me un poc més
però,
bueno,
era el moment
i hauria pogut
tardar deu anys
en exigir un altre abacant.
Sí,
perquè no és un camp fàcil
després
per entrar
en el terreny laboral,
d'una banda
és una expressió artística,
un art
tot el que vulguis
però també
és una feina
i no sempre
es troba aquella feina
que es digui
amb tot allò
que has estudiat,
no?
Imagino
que és una situació
una mica complicada
de vegades.
Bueno,
per mi va ser
una lliberació
perquè optar
a una plaça
que me donava
certa estabilitat
econòmica
i en general
anímica,
no?
Perquè jo
quan vivia
en Anglaterra.
Crea una rutina.
Sí.
Sí,
quan vivia a Anglaterra
jo tenia oportunitats
de tocar moltes sovint.
Teníem un quartet de corda
que funcionava molt bé,
és un quartet de corny
i farem concertge a Londres
prou importants
en BBC Proms
i en fi
que
anàvem molt bé
però clar,
la música de cambra
en Anglaterra
és molt difícil
treure el cap
perquè n'hi ha
3.000 grups
i fan fantàstics,
no?
I poder ser
alguna cosa especial
ahir
és molt difícil
i en fi
pràcticament
econòmicament
ho teníem
prou xungo,
no?
Aquí s'han creat
formacions petites
i també s'han creat
circuits
perquè aquestes formacions
puguin actuar.
Aquí a Tarragona
concretament
n'hem parlat alguna vegada
amb alguns músics
que han vingut
d'aquí 5 anys
cap aquí
no hi havia
tots els cicles
que hi ha ara
que donen resposta
també
a les aspiracions
de joves músics
i joves formacions.
Encara ens queda
molt de camí
per recórrer,
m'imagino,
però ha canviat molt,
no?
Per el que jo he vist
l'organització
en la ciutat
és la primera volta
que toqui a Tarragona
però per les
iniciatives que he vist
la veritat
és que va molt ben encaminat
i jo crec que
en general
no es pot parlar
de que a Tarragona
li queda molt per recórrer,
jo crec que a Espanya
li queda molt per recórrer.
En general em refereixo
que s'han fet passos
tot i que encara
encara queda.
Abans
quan comentaves
de quan eres petit
no t'he preguntat
de per què exactament
vas triar el xelo
perquè vas sentir
la teva cosina
el sou o l'instrument
et va cridar l'atenció
perquè quan s'és petit
clar
moltes coses
ens entren pels ulls
i veure un instrument
allò tan enorme
i dius
mira, fa gràcia.
Això em va tallar el rotllo
més pront de que recordar
les dimensions de l'instrument
tot i que n'hi ha de nens
no?
Tinc entès
no et donen un xelo d'adult
però tot i així
es veuria més el xelo que tu
jo no sabia
que n'hi havia un petit
jo vaig veure el de la meva cosina
la meva cosina era enorme
que ella era una dona
quin tros de guitarra
però jo no estava
en l'habitació
quan estava sentint-lo
o sigui
jo estava en Matías
però en fi
jo crec que no l'havia sentit mai
abans
o sí
ella era músic
però jo no
i un dia
estant en Matías
allí
parlant
en el saló
vaig sentir el so
de l'instrument
i vaig dir
carai
que és
no sé
quina densitat
això
jo no ho sabia molt bé
ara m'imagino
que
pensaria això
quina densitat
en aquell moment
em va captivar
simplement
vaig anar a veure
què feia la meva cosina
i vaig veure aquell
guitarró
ara faré una pregunta
molt original
la més original
que t'haurà fet mai
però exactament
què té el xelo?
què té el xelo?
és diferent?
és que depèn
mira
podria veure aquest el violí
o aquest el piano
però el xelo
precisament
que és un instrument
que contemporàniament
aviam
és un instrument
molt valorat
però abans
era una mica
el germà pobre
l'acompanyament
aquell que sempre
estava a l'ombra
ara té
doncs
prou autonomia
per ser solista
hi ha melodies
expressament creades
per al xelo
avui en dia sí
però abans era com
el germanet pobre
de l'orquestra
sí
bueno
el desenvolupament
ha sigut
molt tardí
perquè
evidentment
l'instrument
violonxelo
com a instrument
solista
des de Pau Casals
que pràcticament
el va pujar
on està
avui en dia
i després
Rostropovich
que és el que
el va convertir
un instrument
realment potent
per un concert
d'orquesta
sí
abans també
evidentment
hi ha
xelistes
del segle XIX
que ja feien
concerts fantàstics
hi ha música
escrita
per aquests
instruments
però era molt
de minoria
no n'hi havia
grans instrumentistes
com a partir
de Pau Casals
que hi havia
figures
aquí a Catalunya
per exemple
hi ha dos
grans
genis
de la història
del violonxelo
com Casals
i Casador
que era un gran
violonxelista
també
i en fi
que
què té
bueno
m'imagino
que ho té
un poc de tot
té un registre
molt
diuen que se li
strona més
paregut a la veu humana
no sé
és que no
no te comprenc
molt bé
el que s'ha de fer
és escoltar
un concert
de xelo
les persones
diguem-ne
que estan
abasades
en el món
de la música
habituades
a anar a concerts
tenen molt clar
el que van
escoltar
en un concert
de xelo
però podríem
recomanar
també
a aquelles persones
que els agrada
la música
sense gaires
complicacions
que no es declaren
grans
entesos
de la música
perquè també
els pot
captivar
un concert
de xelo
sí
absolutament
bueno
les suïts de Bach
són una de les relíquies
que tenim
en el nostre repertori
són les primeres
obres
que s'escriuen
pel violonxelo
que coneguem
avui en dia
entonces
no sé
són monòlegs
musicals
que la dificultat
jo
realment
això es posa poc
en programa
perquè és un compromís
realment
jo
quan tinc
que tocar
les suïts de Bach
em passo
un bon temps
preparant-les
perquè
és un compromís
independentment
del fetich
que n'hi ha
de les suïts de Bach
que difícils són
realment
has de tindre
molt clar
el que vols fer
perquè
estan escrites
d'una manera
que harmònicament
n'hi ha una
polifonia
implícita
que no es pot
fer
en l'instrument
perquè
no és un instrument
polifònic
com el piano
però n'hi ha una polifonia
en una línia
en una línia
melòdica
que
s'ha de treure
moltes veus
ja que tindré
molt clar
la imatge
que vols
i que vols destacar
i en fi
n'hi vaig a tocar
tres
la mateixa tarda
que és una hora
de música
monòleg
la pausa natural
que n'hi ha
quan n'hi ha
un grup de càmera
que és normal
igual que en un diàleg
si dos actors
tenen queixir
a fer un diàleg
doncs
un pregunta
l'altre respon
n'hi ha una pausa
natural
si és un monòleg
un actor
ha de buscar
el moment
de no avorrir
a ningú
ha de saber
com treure
les veus
sense
sense precipitació
és diferent
és un altre ritme
però m'imagino
que la tensió
que provoca
una hora
sencera
un solista
amb el cello
i amb una obra
de tan complicada
ejecució
una tensió
no deus acabar
tot garrativat
no?
la veritat
és que no
per això dic
que no se posa
molt en programa
avui és una oportunitat
jo m'atreviria a dir
molt interessant
i molt important
Franci
em deies que aquest matí
l'has sentit
una miqueta
i us ha escoltat
m'he quedat
sí no?
sí sí
he sentit estudiar
per tant
ja has vist l'espai
has tocat a l'espai
ara vaig
ara no has anat encara
estava estudiant a casa
quan m'has sentit
la Franci
estava calfant un poquet
per estar bé
perquè clar
doncs ja ens diràs
aviam què et sembla
sí
vaig estar fa tres setmanes
vingui a veure Franci
i
ja el vas veure
a l'espai
però no portava el xalo
no toqui
és un bon lloc
per concerts
per tocar
des del punt de vista
alguns col·legues
m'han comentat
que han tocat així
com l'Ebelio Tiel
és un col·lega
m'han dit
que realment
quan n'hi ha gent
la pedra rebota
menys
evidentment
tocar amb pedra
és sempre
perquè clar
pots trobar-te
en el problema
que l'eco
sigui molt llarg
si tinc un eco
de quatre segons
realment
tinc que canviar
l'articulació
i tot
perquè no es mescli
la música
però en fi
ja veurem
m'imagino
que ara
quan tindreu
un minut
per aprovar
la sala
doncs no s'ho perdin
és aquest vespre
a les vuit
una hora més
que raonable
una hora més
que assequible
a tothom
l'entrada
és oberta
absolutament
a tothom
entrada gratuïta
dins d'aquest cicle
tots els concerts
un cicle
curt però intens
que es tancarà
la propera setmana
no Franci
ens podries avançar
què és el que
podrem escoltar
i què és el que fareu
mira la setmana que ve
també dijous
a les vuit
hi haurà
a més a més
d'un concert de música
hi haurà una audició
d'uns poemes
d'una escriptora
de Tarragona
que es diu
Roser Guas
que llegirà
uns poemes
d'un llibre
que és
Premi Martí Pol
que es diu
l'amistat de les pedres
i l'acompanyarà
amb un artista
que tocarà
acompanyant-la
un tros
i després
el concert en si
serà
una obra
de Benjamin Britten
amb la Coral Esquercio
i el director
és Alan Branch
això serà
la primera part
i la segona part
serà
diferents cançons
alguna àrea
també
i coses
de la Coral
això serà
la propera setmana
ja en parlarem
aquest vespre
no
insistim molt
a les vuit del vespre
importantíssima
la puntualitat
al Praetori Romà
Ivan Balagui
ha estat un plaer
encantat
que sigui tot un èxit
aquest vespre
que tot surti
com espereu
i Franz Ida
ens retrobarem
properament
gràcies per venir
adeu-siau
adeu-siau