Primer de tot, enhorabona pel premi.
Gràcies.
És un premi que et reconeix en una trajectòria humana i professional.
Sí.
Penso que per tu és important, tot i que tens moltíssims premis,
entre ells...
No, sí, sí, però els premis sempre...
sempre s'enten bé,
perquè tenen molt a veure amb els efectes, no?,
amb la part més sentimental de la feina.
I tenir ocasió, doncs, de...
de percebre-ho, de tenir això, la impressió que com a individus
també som estimats i som apreciats, és maco.
I és el que dona més piles per la feina diària,
que se'n mengen moltes, eh?, de piles, aquesta feina.
Aquesta associació és una associació que va néixer
per impulsar el treball de les dones,
per valorar-lo una miqueta més.
Tu com veus el panorama professional de les dones?
Jo m'ho veig francament malament.
Soc molt, molt, molt pessimista,
perquè les dones hem fet una revolució silenciosa,
com s'acostuma a dir, perquè és veritat,
l'hem fet sense muntar cap escàndol,
piano, piano, pas a pas,
hem canviat una mica les, diguéssim, els rols,
les circumstàncies...
Ho hem canviat tot,
però ells no han canviat res.
i això fa que les dones estiguem esgotades físicament,
intel·lectualment,
perquè fem tot el que feien abans les nostres mares
i, a més a més, fem una jornada laboral sencera.
De manera que haurem d'arribar a un pacte entre homes i dones
que canviï una mica la situació,
perquè així no podem seguir molt temps més,
és insostenible.
Ara falta que ells facin un pas endavant i es belluguin.
Una mica de culpa no tenim també les dones?
Per descomptat, per descomptat.
Hi ha dones que tampoc estan disposades a educar els seus fills
de manera diferent, no?
I que elles mateixes estan perpetuant uns rols
que amb elles les han portat en una situació d'autèntica bogeria,
de vegades, no?
Però, en efecte, vull dir,
no hi ha res pitjor que una dona que no se n'adoni d'aquesta circumstància
i que perpetuï els esquemes masclistes del passat,
i que no faci res per canviar-ho.
Tot i així hi ha dones com tu
que no sé com ben bé triunfeu, no?
I tenim la clau de l'èxit.
Com es fa això?
No hi ha clau de l'èxit, jo no la tinc,
ni crec que existeixi com a tal, no?
Home, triomfar és pencar,
és treballar moltes hores,
i en el cas de la nostra feina,
tenir reconeixement públic,
perquè, com que els nostres clients es diuen
o oients o espectadors,
i es comptabilitzen per milers,
no?
I, a ser possible, per centenars de milers,
doncs converteixen la nostra feina d'èxit en reconeixement públic.
Bé, doncs, la manera, l'estil que he tingut jo de fer la comunicació,
d'exercir el periodisme,
m'ha quallat,
però això no vol dir que jo sigui diferent d'altres dones de la meva generació,
vull dir que he patit les mateixes circumstàncies
que les dones que estem als 40, no?, com jo, vull dir,
jo vaig començar a la ràdio fa 23-24 anys,
i recordo que llavors, doncs,
tenint la mateixa experiència i la mateixa edat i formació superior,
fins i tot, que alguns companys meus de ràdio,
ells estaven als estudis, feien els promes estrelles,
i jo estava fent la mòbil, la unitat mòbil,
perquè, en fi, fèiem les dones les feines que no volia fer ningú, no?
Per tant, tots hem estat, totes les dones, hem hagut de lluitar
contra un estatus quo molt marcat, no?,
i unes circumstàncies no sempre fàcils,
però no em queixo tampoc, eh?,
vull dir, evidentment, jo penso que l'actitud de victimista,
de només protestar, no serveix,
t'has de posar a caminar.
Consellia, la vida familiar, amb la vida professional,
tu que tens una nena petita, això és el més complicat?
Sí, és molt complicat, és molt complicat,
vull dir, jo ho noto cada dia, no?, cada dia,
però és menys complicat si les dones estem disposades
a feminitzar el món, no?, hem de conquistar,
aquesta és una conquista que encara hem de fer.
Jo no estic per ningú, ni per res,
a partir de quarts o set de la tarda, cada dia,
però perquè ho he imposat,
i perquè els meus directors han estat prou, diguem-ne,
sensibles al meu plantejament.
Escolteu, estic tot el dia aquí,
qui em vulgui veure, parlar, comentar,
em té tot el dia,
però a partir de quarts o set de la tarda,
ho sento, però no estic per ningú,
no crec amb els dinars de feina,
molt menys amb els sopars de feina,
detesto la pèrdua de temps dels homes,
majoritàriament,
que es tanquen amb el pretext d'un dinar de feina,
en un restaurant,
sota a les cinc, quart o sis de la tarda,
almenys a fumar el puro i els tres cafès.
Perdre, perdre, perdre, perdre el temps.
Jo crec que si ens organitzem millor
i treballem intensament les hores que estem a la feina,
i tots, homes i dones,
sentim la responsabilitat d'arribar a casa,
a temps d'atendre els nostres fills,
la vida serà molt més fàcil.
Si només això recau sobre les espatlles de les dones,
la vida és molt dura per nosaltres.
Parlaves del teu estil de fer periodisme,
un estil revolucionari,
estancat amb el model del magàssin de tarda.
Com es fa això?
O, doncs, pensant tu com a espectadora,
què voldries veure a la tarda,
si estigués amb el sofà de casa
o fent coses per casa
i col·loquessis la tele.
Jo he fet el programa que com a espectadora
em veuria, diguéssim,
em veuria un cor de veure,
em vindria bé a veure,
i no faig allò que jo no faria
i que jo no veuria com a espectadora.
Per tant, jo he pensat que una dona
o un home de qualsevol edat i circumstància
pot tenir interessos en temes de música,
de política, de moda,
d'ecologia, d'economia...
En fi, per tant,
tothom és susceptible de ser entrevistat,
polítics, cantants, actors,
escriptors, intel·lectuals, esportistes,
en fi, fem un diari, no?
El diari hi ha de tot.
La part més feixuga, la part més lleugera,
la part més divertida,
la part més tova, informació tova...
Però sense informació del cor.
Ah, no, clar.
Clar, a mi em sembla que em fot
en qui foten un polvo la gent famosa.
I el que és pitjor,
gent que ja només és famosa,
que no és famosa,
gent que és només popular,
que no ha fet res a la seva vida,
mai,
que no els importa
sortir
a fer de pim-pam-pum d'altres, no?
A difamar,
a criticar,
a dogmatitzar...
Sí, en fi,
pobra gent, no?
Pobre gent que no sonresen a ningú.
I ara et troquen reptes nous?
Probablement, probablement.
Estic en una fase crítica, no?
En el sentit de...
En el sentit que els canvis
sempre s'han de pamar molt,
s'han de reflexionar molt,
i no és fàcil, no?
Però, en fi,
és possible,
no és segur que hi hagi
algun tipus de canvi.
Ens pots donar alguna pista?
No, el que és segur
és que no faré la columna l'any que ve.
Però això fa un any que ho sé.
I fa un any que TV3 també ho sap.
És a dir, no és una cosa d'ara.
Fa un any,
quan vaig renovar el contracte,
vaig dir,
potser seria l'últim any,
l'última temporada de la columna.
Vaig fer la broma de dir a l'equip,
bé, ens quedarem un any més
per aconseguir l'Ondes.
I va venir l'Ondes de la columna,
que, en fi,
va ser com un farol que va sortir bé, no?
Era com una mena de pretext
per renovar una temporada més.
Però jo crec que estava molt bé
deixar el programa ara.
No vull dir que potser d'aquí un temps
tornem a tenir ganes de fer un diari, no?
Però són 800 programes,
es diu aviat, eh?
1.600 hores de televisió.
Però perquè ha anat bé.
Perquè ha anat bé, efectivament.
Però està bé oxigenar-se.
En fi, jo crec que està bé que el comunicador,
que el responsable d'un equip,
també disposi d'algun temps més
per llegir més, veure més,
viatjar més,
perquè al final la comunicació està feta
d'aquests intangibles, no?
De les coses que veus, escoltes,
observes,
i si només treballes,
al final et quedes sense allò
que forma part del món
que tu transmets a la gent
a través de la televisió, no?
O sigui que...
Per la vida és per la vida, no?
Que diu la meva mare,
i una èdita castellana molt antiga.
Doncs això mateix, no?
I finalment dues preguntes molt ràpides.
Empanada gallega o com tomàquet?
Ui, de dues coses.
Em toques dues coses.
Mira, això sí,
l'empanada gallega
és la que fa de la meva mare.
La fa de nassos.
I la fa més de bacallà,
de tunina...
La fa molt bona.
I la d'ella és magnífica.
L'aprenc molt de tant en tant, clar.
Vull dir que me la fa ella,
però potser un cop al mes,
cada dos mesos.
I per tomàquet,
jo penso que, en fi,
era bé cada dia.
en un moment o en l'altre cau.
I és magnífica.
I a més a més,
hem contaminat tothom, crec ja.
Això de pan tomàquet,
ja arreu,
tothom em pren,
sigui no català.
Per acabar, Júlia,
d'aquí a 35 anys,
on no et veus?
Ui!
On, com?
No ho sé, suposo.
35 més.
En el suposi que fos viva,
que no ho sé,
espero que sí,
doncs em veig tocant molt la pera,
la família,
molt...
Una filla.
No, sí,
ficant-me per tot arreu
i espero que amb el cap lúcid.
Això és el que...
Si hagués de fer una carta als reis,
Max, eh?
Seria, home,
que m'agafés físicament
amb una salut
acceptable,
per l'edat,
mai es pot demanar més del que toca,
i, sobretot,
amb les idees clares,
amb el cap clar,
que diem de la gent que té el cap molt clar,
doncs que algú pogués dir
que és molt pesada,
tot el dia emprenya,
però té el cap molt clar, no?
Així m'agradaria que em veiessin.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.