Això és el més sorprenent perquè, a part que és una exposició
que és la primera d'èixer que es fa en l'estat espanyol,
hi ha 78 peces, que és una autèntica bestiesa
perquè totes són en un paper material molt fràgil,
molt difícil que viatgi, totes són de l'Israel Museu de Jerusalem
i són obres que és molt complicat que surtin.
Una de forma molt especial, que fins i tot ni tan sols n'ant-hi a Jerusalem
és possible moltes vegades de veure-la,
perquè ja que el material és tan delicat no sempre estan exposades.
Llavors, diguem-ne que és una gran fortuna que se'n puguin veure tantes
i que s'hagin pogut veure durant tant de temps
i que ara s'estaran aquí a Tarragona
ja tancant una mica el circuit dels altres dos llocs que ha estat.
Això era aquest dibuixant, el sentia, i ho deia obertament,
més a prop dels científics que no pas dels seus col·legs dibuixants, no?
Sí, això és extraordinari, perquè pràcticament en el món de l'art
fins i tot quasi podria dir-se, i això dona una mica de vergonya amb el vist,
per contra els científics tenen autèntica fascinació pels dibuixors d'Èxer,
perquè descobreixen, però això passa fins i tot en premis Nobel,
per dir-ho molt ràpidament, no?
És a dir, que el consideren una mica com el gran dibuixant
dels descobriments més enigmàtics de la ciència del segle XX,
de la física, de la mecànica, de la geometria neoclídia,
d'aquestes coses que pels científics és complicadíssim d'explicar,
però que per contra, en un dibuix d'Èxer, és com si de petac veus una reproducció de la relativitat,
una reproducció d'un bucle infinit, una reproducció d'una figura que ni comença ni s'acaba,
una figura bidimensional que es torna tridimensional i torna de cop a ser plana,
una granota que es converteix en oceny i de cop es converteix en un peix,
sense que veguem en quin moment deixa de ser una cosa i passa a ser-ne una altra, no?
Això és el que provoca que pels científics sigui, sense cap mena de dubtes,
l'artista de referència. Passa una cosa bastant curiosa,
que és que a un científic algun del món de l'art li parla malament d'Èxer,
dient només que artísticament no és massa interessant,
i els científics, i jo crec que amb raó, s'enfaden moltíssim, no?
Perquè consideren un artista emocionant, enigmàtic, magnífic,
que diu allò que ells pensen, etcètera, no?
Un artista que va tenir, com és natural, diferents etapes en la seva trajectòria artística,
va estar a diferents països i va deixar a Holanda,
però va estar a Itàlia, va estar aquí a Espanya també,
va vindre a visitar l'Àmbara de Granada,
després va tornar crec que a Holanda,
però va anar per altres llocs també, no?
Sí, va ser un personatge bastant nòmada i va estar bastant viatger,
era de fet jueu,
i per tant, com ràpidament les persones que ens escolten podran entendre,
a partir dels anys 30 això provoca que vagi marxant d'un lloc a l'altre,
en la mesura que les lleis antisemites
s'anaven una mica podrants de tot el centre d'Europa, no?
Aquesta, diguem-ne, és la raó més pràctica per la qual hi va viatjar.
És cert una mica el que deies,
que és no només que vingués a l'Alhambra de Granada,
que l'anés a veure, sinó que se va quedar absolutament enlluernat
per aquestes coses que hem vist tantes vegades a l'Alhambra de Granada,
que són les combinacions geomètriques de tota la ceràmica islàmica.
Allí ell és com si descobreix tot un món,
i a partir de veure l'Alhambra de Granada obsessivament s'hi dedica uns 16 anys
a estudiar què és el que passa allí,
és a dir, com aquests tios aconsegueixen de fer això que fan
i que d'alguna manera serà el que està en el moment clau
de quan Eixer comença a ser l'Eixer que coneixem, no?
A nivell artístic va tenir un moment en què es va inspirar molt en la natura,
un altre moment més d'introspecció,
d'analitzar el que sentia a l'interior del seu propi cos.
Sí, això és veritat, i això és una mica el que permet de reseguir la trajectòria,
que és començant per les naturaleses,
veure com comença dibuixant una flor, un insecte, una mosca,
coses molt petites, minúscules, minucioses,
com després descobreix el cos humà, dibuixar un nadó, una dona,
un home en una cadira, el seu propi cos,
com després descobreix el paisatge, la ciutat, els nuclis urbans
i com després ja comença la seva etapa realment de l'Iran,
que és el descobriment de la geometria, de les formes,
com les formes se combinen entre elles,
se transformen les unes en unes altres
i com se produeix això que és el més característic d'Eixer
i que dona títol una mica a l'exposició,
que és el deliri de la visió,
com una visió que s'emborratxa a si mateixa
i allà on les formes comencen a convertir-se
en coses realment insòlites i impossibles.