Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
3 minuts serà un quart de 12 del migdia.
Indescriptible la imatge que ofereix ara en aquests moments la Rambla Nova,
quan és justament aquesta hora, gairebé un quart de 12 del migdia.
Aviam, per aquí estan les persones que ja passegen habitualment per la Rambla,
persones que estan treballant com aquell que diu,
que atraginen objectes, coses, escoles...
Jo no sé, el panorama realment és, ja perdem de vista el món,
al carrito de les joguines, també el tenim aquí plantat.
És una Rambla que mostra la seva cara més esplèndida
en una de diada com la d'avui, com la de Sant Jordi.
Continuen saludant tots aquests joves, d'altres no tan joves,
que estan de forma organitzada visitant o gaudint d'aquesta diada de Sant Jordi.
Però deixem els preàmbuls, que n'hem fet un bon grapat al llarg de tot el matí,
i saludem els convidats que ens acompanyaran en els pròxims minuts també,
autors locals que tenen el seu llibre i que també seran aquest vespre
a la parada de la llibreria a la Capona,
dedicant exemplars a aquelles persones que ho desitgin.
Això de tenir el llibre dedicat per l'autor sempre ha fet gràcia, tota la vida.
Hi ha un cert fetixisme en això, perquè el llibre, a banda del seu contingut,
també té el seu gran valor com a objecte,
que és un aspecte que de vegades no se'n parla i també és força important.
Però en fi, saludem, com dèiem, els nostres convidats.
Gustavo Hernández Becerra, molt bon dia, Gustavo.
Bon dia, Jolanda.
Enhorabona per la teva primera nova novel·la.
Moltes gràcies.
Ara en parlarem de seguida.
Saludem també Francesc Valls Calçada, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Enhorabona.
Sí, digues.
Estic molt content d'estar aquí, malgrat que hi hagi el Gustavo, però vaja.
Sí, això, jo desconeixia una cosa que aviam si podem esbrinar-la al llarg de la conversa.
Jolanda va dir que donar-te l'enhorabona pel teu darrer llibre, no el primer,
perquè ja en tens altres poemaris publicats.
Aquest, en tot cas, és l'últim ni saga dels ningú.
I saludem el Joan Martí.
Bon dia, Joan.
Hola, bon dia.
Enhorabona, perquè, entre altres coses, el llibre que avui està també en aquest Sant Jordi
es titula Quin remei i, a altres comptes, és un llibre compartit,
és un llibre d'aquells col·lectius,
però l'enhorabona, fonamentalment, és perquè amb aquest relat
vas guanyar el setè premi Tinet de narrativa curta per internet.
Això no ho fan, això, de Tinet?
Tarragona, em sembla.
És una cosa d'ordinadors, i així, no?
Sí, bé, realment tampoc no...
És l'única cosa que té és que ho envies per correu electrònic.
Segur que va de futbol, aquest llibre, aquest conte.
Sí, una mica, una mica.
Una mica de futbol?
Una mica, primer no i en que va, sí, diríem.
Ja en parlarem perquè de relats i de contes el Gustavo ja n'havia publicat un llibre,
per això dèiem que era la primera novel·la.
Vosaltres feu una mica com l'umbral, veneu el vostre llibre.
Jo aniré fent preguntes, fem una miqueta de tertúlia,
però vosaltres aprofiteu la mínima per promocionar el vostre llibre.
Fixeu-vos, això no ho trobaríeu a tot arreu,
que us donin així carta blanca per promocionar el llibre d'aquesta manera.
Val, val, val.
D'acord?
Primer que tot, com que estem a...
Diguem-ne que hi ha confiança.
Què hi ha entre el Gustavo i el Francesc?
O què no hi ha?
No, no, perquè heu començat així, que no volíem...
No, que ho expliqui ell perquè va començar a provocar des de...
Jo crec que han arribat i, escolta,
ja han començat a dir-se unes coses així una mica bruixudes.
Serem polítics, eh?
Hi ha una profunda amistat.
No, i és veritat, i és veritat perquè...
Doncs parlem de l'inici d'aquesta profunda amistat.
De fet, el Gustavo i jo tenim unes trajectòries no paral·leles,
però molt similars, i ens en anem trobant en la vida des de ja fa molts anys,
però em sembla que el moment culminant va ser quan estàvem els dos al diari de Tarragona
amb una columna d'opinió diària, que això...
Gustavo, qui no ho ha patit no ho sap el que és, eh?
Que acabes d'escriure la columna i dius, i ara demà què?
Sí, és veritat, és veritat.
I llavors, doncs clar, doncs es contestaven amb columnes.
Però que no us veieu.
No us veieu físicament.
Sí, amb el Francesc, mira, és que...
Ell me fotia columnes, diguem-ne, amb una mica de mala gea.
Jo també.
Em ficava amb ell, em ficava amb ell el Francesc.
El Francesc és un personatge molt versàtil,
ha tocat molts camps de la creativitat,
ha estat actor de la fenecida Escola d'Art Dramàtic de Tarragona.
Jo també una miqueta menys que ell,
perquè ell va fins i tot protagonitzar obres,
si no recordo malament.
i jo només vaig sortir amb...
Amb un Molière, era.
Amb un Molière, precisament amb el Francesc Valls,
amb una escena, només amb una escena,
i només era una escena d'un parell de minuts,
però bueno, va ser una escena gloriosa,
en la qual la vam representar dues vegades,
aquesta obra.
i en aquesta escena...
El Romeo de Barcelona.
El Romeo de Barcelona.
I en aquesta escena va ser el meu debut i el meu conviat
com a actor formal de l'escena catalana.
És a dir, que tenia una història comuna.
I després vam començar a col·laborar amb el diari de Tarragona,
ell feia les seves columnes en català,
jo les feia en castellà, perquè es crica en castellà.
Jo feia el Tragaluz.
Jo feia una columna que es deia el Tragaluz.
Jo la Cantonada.
I ell feia una columna que es deia la Cantonada.
I entre Tragaluz i Cantonada, vinga.
I ens ficàvem una mica l'un a l'altre amb molt de carinyo.
Estava preparat, això ja.
Sort que no hi havia internet, aleshores, perquè si no, Joan...
És la manera que la gent ens fes seguint un per l'altre.
Sí, i després...
Això ho provocava una mica, perquè això dona morbo.
No digueu que no.
Mira, doncs ara farem, eh?
El francès també ha escrit novel·les.
Bé, jo crec que és molt més prolífic que jo,
perquè ha escrit relats, novel·les, llibres de poesia.
Jo he tocat el gènere de relats,
i ara, darrerament, el gènere de novel·la.
Però poesia no goso mai, no he escrit mai un vers.
Tu has escrit un bestseller, Código da Vinci, no?
És que jo vaig pensar...
O de barras.
Vaig pensar que s'assemblés una mica, no?
I en lloc de Código da Vinci es diu Código de barras.
Doncs mira, justament, com has dit el títol del Gustavo,
comencem parlant pel llibre del Gustavo.
Molt bé, però no voldria deixar...
No, no, perquè el Joan me l'estic reservant.
Me l'estic reservant perquè després ja veurem això de posar-se a escriure
i enviar els relats per internet.
Però has dit, el Código de barras, jo m'imagino, intueixo,
encara no he llegit el llibre, perquè com podeu,
m'imagino, és molt difícil llegir-los tots els dies abans de Sant Jordi.
A mi em sona cosa quotidiana,
amb històries de persones normals com ara,
bueno, normals entre cometes, com ara nosaltres.
Sí, jo crec que...
Home, el nom...
Allò que el Código de barras és allò que estem envoltats de Códigos de barras.
Fora de broma, sí, fora de broma, no té res a veure amb el Código de Vinci.
Ni falta que l'hi fan, penso.
No, ni falta que l'hi fan, i no l'he llegit.
O sigui, no sé...
Però si algú dubta entre Códigos i Códigos...
Millor el Código de barras.
És més proper, més proper.
I el nom estava posat fa molts anys.
És una novel·la de gent quotidiana perquè jo crec que amb qualsevol persona,
amb qualsevol de nosaltres, es poden crear personatges universals.
Per què no?
Això no vol dir que el personatge de Código de barras sigui un personatge universal.
En realitat és un pobre, és un pobre xaval, no?
El José Ignacio.
Ah, el José Ignacio.
Ah, saps el nom i tot.
És el mínim.
José Ignacio Parra.
A més és que és un nom també molt quotidià, molt normal, no?
I per què no li posaves Código de Parra?
És un caixer de supermercat, és un noi que entra a treballar, és la seva primera feina.
És un noi que ve de fora, que no se sap ben bé d'on ve.
I es troba amb la seva primera feina, amb un supermercat nou que s'ha d'obrir.
I es troba amb un grup de treball de companys que s'han de una mica fer camí amb colzes, no?
Donant-se una mica de cop de colze a cadascú.
I s'obre una mica, s'han d'obrir el seu... s'han de guanyar el seu lloc de treball.
I d'una banda aquest noi és una mica apocat, és una mica tímid, bastant tímid,
i té la gran sort o disort d'enamorar-se d'una companya de treball.
O sigui, una cosa d'aquestes tan rares que succeeix cada dia a la vida de totes les persones, no?
Aleshores hi ha, per una banda, aquesta dificultat seva de fer-s'hi un lloc de treball,
i per una altra banda la seva dificultat de comunicar-se o enamorar aquesta noia,
la qual no li fa ni cas.
I doncs, bueno, la novel·la va una mica d'això.
I està ambientada en una època que es començaven a implantar els ordinadors a les caixes del supermercat.
Perquè, bueno, a mi sempre m'ha cridat molt l'atenció com hi ha petits o grans invents
que entren a la nostra vida els incorporem i no ens adonem
i de cop i volta estem utilitzant una tecnologia nova, no?
Ningú se'n recorda que abans quan anàvem al supermercat marcaven l'import del preu.
Sí, sí, exactament.
I això sembla que ni ens en recordem.
I això del codi de barres ho tenim tan assumit ja, no?
Bueno, és que són moltes coses, eh?
I és quan van començar a utilitzar-se els codis, no els de barres encara, als supermercats,
i aleshores entrar a un supermercat era com entrar a un lloc de la NASA
perquè veies un munt de caixes allí, ordinadors, ostres, ordinadors.
No hi havia els ordinadors personals a casa, no sabíem ni el que era un ordinador, no?
I, bueno, de cop i volta aquest protagonista es veu, doncs, fent anar un ordinador, no?
Ostres, sí, la gent, els compradors, tots assombrats també de que, bueno,
aviam què feien aquestes màquines, pulsava un botó i sortia una factura per un altre costat.
Ostres, què és això? No, això és una factura.
Doncs ve de tot això la novel·la, no?
I, òbviament, és de coses quotidianes.
I és de coses quotidianes també el relat de Quim René, Joan?
Perquè els relats tenen aquesta tendència de reflectir la quotidianitat també al relat curt, no?
Sí, és de coses quotidianes, però jo crec que el que passa al meu relat
difícilment podria passar a la vida quotidiana.
Jo crec que els relats aquests curts, hi ha de tot, però moltes vegades ja van així una mica,
tenen tendència a l'exageració, a buscar coses que cridin l'atenció, coses...
De totes maneres també de vegades fulleixes al diari i veus algunes notícies
que ni en el relat més inversemblant de vegades tu podries imaginar.
És un poble petit que s'enfronta a les primeres eleccions
perquè en les dues primeres legislatures de democràcia hi ha un cací que és el que té els calers del poble
que només s'ha presentat ell.
I de sobte un pagès, bé, amb tota la seva modestia, la seva grandesa,
intenta destronar-lo i es produeixen unes votacions molt ajustades
i bé, es produeix un empat tècnic, que aquí hi hauria...
Probablement a la vida real el que passa allí no seria així, però bé, es tracta d'un compte i és igual.
I han de buscar una manera de resoldre aquest empat.
i bé, la troben, diríem que troben una manera relacionada en el món de l'esport.
En el futbol, com ha dit abans, en el francès.
Pots dir que s'ho fan a penaltis.
S'ho fan a penaltis.
No, no, expliquem fins allà on es pugui explicar.
No, bé, ara ja...
No, però segueix divertit igual.
Una pregunta, perquè tinc en compte que això ho ha guanyat el premi Tinet.
Llavors, per guanyar un premi d'aquests tipus, el jurat que els hi doneu el Coses
o simplement creus que és un jurat honest o...?
Un jurat molt honest, molt honest.
És que jo conec un que viu a casa meva que va rebre un pernil.
Un pernil.
Ah, sí.
Era de Navidul o de...?
Home, si es vol pernil és com tot, no?
De Serrana.
No, no, si el pernil és bo...
No, no, el jurat ha estat molt bé.
Home, de fet, el jurat, jo t'he de dir que ho rep per internet, això.
Exacte, exacte.
Llavors, si no veu, moltes vegades no saben ni qui és.
No saben.
Van rebre més de 200 exemplars per internet.
És que molta gent em pregunta, quan va aparèixer el premi,
allò que jo havia guanyat el premi, em preguntant
què vol dir això de premi per internet,
que no saben ben bé si és...
Després sí, perquè la promoció és molt bona,
però en un primer moment t'ho pregunta i dius
no, simplement és que ho envies per correu electrònic,
que jo crec que és una pràctica que s'hauria,
almenys amb els certàmens de relats...
Perquè tu havies participat a altres certàmens i has estat finalista.
I de vegades ho has d'enviar per correu,
quintuplicat, etc, etc, etc...
No sé, avui en dia, tal com està tot,
em sembla que aquest exemple de Tarragona
l'haurien de prendre molts altres certàmens.
Perquè el correu tradicional triga més, és més molest,
i el correu electrònic avui en dia tothom, bé, tothom no,
però un alt percentatge de la població en té.
Professionalment et dediques al periodisme,
des de ja fa un quant temps, tens previst saltar del relat curt,
que ja conrèix des de fa temps i llançar-te com ara el Gustavo,
de dir, mira, em puc plantejar en el futur fer una novel·la,
perquè això d'escriure és vocacional.
Em faria gràcia, però és que això d'escriure va com va.
Et poses allà davant i hi ha dies que no hi ha manera,
hi ha dies que surt i...
Però diuen que això de la inspiració no existeix, eh?
No, t'has de sentar allí, diríem que t'has de sentar allí i has de dir
ara vaig, després hi ha dies millors i dies pitjors com en totes les coses.
Però a partir d'un relat pot sorgir una novel·la, és que no ho saps mai.
Un relat és com una novel·la en petit sense tants detalls,
per dir-ho d'alguna manera, i que es fa molta via a llegir.
No se'n fa tant escriure-ho com la gent es pensa, per això.
Hi ha moltes teories, i aquí diu que un relat curt de qualitat
és més difícil crear-lo que una novel·la perquè has de condensar molta informació.
No, perquè un relat sigui resultant ha de tenir aquell esport nacional
que li vas posar tu, per exemple, perquè si no, vas llegint, vas llegint i...
I ara què?
I per mi també ha d'enganxar, no sé si és el cas del meu,
no vull parlar del meu en aquest cas, però crec que un relat,
com que és tan curt, també de seguida t'ha de motivar una mica.
Potser la novel·la es pot permetre perquè dius, bueno, ja aprofundirem, no?
És més profund.
Li dones 30 pàgines de confiança, si la 30 no ve, ja...
El relat mitja fulla.
No pot ser això.
Sí, exacte, exacte.
I la poesia es escriu de forma completament diferent.
Sí, jo sempre he comparat la poesia amb la literatura,
o sigui, amb la narrativa, per exemple,
la narrativa seria una maratón,
i la poesia seria els 100 metres lliures,
cada poesia, si vols tu.
Però, clar, escriure, sobretot narrativa, però sobretot novel·la,
vol dir, implica una presència d'ànim, una constància,
un dir, jo cada dia em poso aquí com un oficinista, eh?
De 4 a 8 o de 7 a 9...
Una disciplina, no?
Sí, sí, i ragi el que ragi, tant si raja com si no raja,
i a més a més deixar l'ordinador obert perquè...
En qualsevol moment.
Quan te vingui, si has de tornar a engegar, no acabaries.
I, en canvi, la poesia, doncs, és allò que pots escriure,
a la millor, en un bar, en un moment determinat,
i després ho portaràs a casa, i ho reelaboraràs,
i ho posaràs al calaix,
i al cap de 3 mesos ho tornaràs a trobar, o de 3 anys.
Vols dir que és més una inspiració, una qüestió compulsiva de moment?
És més compulsiu, jo crec que sí, encara que també vol...
Una elaboració posteriores, no?
Perquè tots els poetes ja ho saben,
que s'estripa molt de paper, eh?
Vull dir, després d'haver escrit moltes coses,
que et semblen, quan les escrius,
osti, quina idea genial, qui he tingut feret, tal, tal, tal, tal...
Al cap de 3 mesos, quan ho veus, que no ets tu,
que és com si ho vegés una tercera persona,
dius, home, això m'agrada o no m'agrada.
Quan dius això de m'agrada o no m'agrada,
en qualsevol del gènere literari que es practiqui,
o en qualsevol forma, jo m'imagino que hi ha un moment,
però en la poesia deu passar més encara
que en la novel·la o en el relat curt,
que dius, això ja està, ara què?
Ho deixo veure o no ho deixo veure?
Perquè, clar, poc o molt,
estàs desvetllant una part de tu mateix.
En el relat pots disfressar-ho,
en la novel·la també,
ningú necessàriament ha d'identificar
el José Ignacio amb el Gustavo,
ni de bon tros,
i el pagès aquest estupendo dels penaltis,
o no sé què,
tampoc pot necessàriament tant d'identificar.
No, l'únic que hi ha són alguns renoms
que provenen del meu poble d'abans,
però no, és absolutament fictici.
Però en la poesia,
com passa també amb els autors de cançons,
hi ha tendència a pensar
que sempre el protagonista és el mateix autor.
I això, tot i que no és veritat,
ni és cert, ni ha de ser-ho,
deu provocar una certa recança
en el camp emocional
a l'hora de donar a conèixer
tot allò que un sent i un pensa, no?
Sí, mira, jo curiosament estava remenant
un calaix de coses, de papers antics,
i vaig trobar material meu inèdit
de fa 7 o 8 anys,
i vaig pensar, ostres,
després dels anys,
que quan ho feia no ho sabia,
dic, això m'agrada,
però en canvi no sé si ho ensenyaria,
perquè no tot ho pots ensenyar.
Llavors dius, bueno, si ho he d'ensenyar, sí,
però per un retall, què poso, què faig?
Una altra cosa és ser poesia,
perquè sí, com qui fa en creuats,
i una altra cosa potser és més la introspecció,
però això ja depèn de cada autor.
Home, jo la diferència,
trobo diferències entre gèneres,
que a mi la...
Per mi un relat,
jo he treballat i treballo,
cada dimensi publico al diari de Tarragona
el suplemento del Meridiano...
Aquell de la foto.
Allò que considero un relat.
Estàs molt millorat, eh?
Un relat, sí.
Ara ho relaciono.
És un relat, i en una pàgina,
en una columneta,
doncs està desenvolupat un relat
amb introducció,
en ús i desenllaç,
o sigui,
i els considero relats.
I penso que un relat
no és res més...
un bon relat és una bona ocorrència,
una bona ocorrència ben desenvolupada.
Això per mi és un bon relat.
I una bona ocorrència la pots tenir
en qualsevol moment
i la pots desenvolupar
en un termini de temps relativament curt.
Digue-li una setmana,
per posar alguna cosa.
En canvi,
una novel·la requereix,
doncs és el que deia el Francesc,
que és una marató,
el que passa és que és una marató
en la qual
tu estàs corrents
i de cop i volta
veus que et passa gent
a tota velocitat,
per un costat,
per l'altre,
hi ha gent que va
per un altre,
i fins i tot en un altre sentit,
i dius,
ostres,
qui són aquests?
Et passen a tota velocitat
i dius,
ostres,
i tu qui ets?
No, jo,
l'Olga Chignac,
50 novel·les,
ostres,
50 novel·les
i jo només una,
el Jordi Trinyena,
10 novel·les,
dius,
ostres,
10 novel·les
i et penses,
ostres,
aquests han corregut
50 maratons.
Sempre hi ha una primera vegada.
S'entrenen molts
molts monstres
i quina gent,
i en saben
i és allò
com qui es dedica.
I per fer una novel·la
és allò que deies,
estic d'acord,
necessites molt de disciplina
i molta dedicació.
I per fer un poema,
per mi és una cosa
de gènere,
però d'una altra part
és una cosa d'aptitud.
O sigui,
jo em sento
absolutament incapaç
de fer un poema.
O sigui,
he estat incapaç
de fer un vers
a tota la meva vida.
Ni d'adolescent?
Ni d'adolescent.
Bueno,
de molt petit,
de 13 anys,
doncs vaig fer un poema,
doncs...
Bueno,
d'aquelles coses
que els dos tenia amagat
perquè a ells sempre passa
que s'amaga molt.
És un gènere
que em sobrepassa totalment.
O sigui,
jo la poesia
la considero
el nom plus ultra
del llenguatge.
O sigui,
el no va més.
I admiro molt
els poetes
i ho dic de debò.
El francès
l'admiro.
Gràcies, Gustavo.
Amb nom gremial.
No, de veritat.
O sigui,
és una cosa
que a mi em sobrepassa
i em sorprèn,
no?
I en canvi,
doncs m'agrada molt
de llegir,
però em sento
absolutament incapaç
de fer un poema.
Penso que
un poema,
suposo que deu néixer
d'un moment d'inspiració,
però després has de passar
hores i hores
i hores corregint
perquè és una qüestió
del llenguatge també.
Deies abans
el tema que hi ha notícies
que de vegades
superen la realitat,
sens dubte
el fet
de dedicar-te
al periodisme.
Jo m'imagino
que et dona
moltes pistes
a l'hora de crear
els teus contes
i els teus relats.
Suposo que tota la vida
et dona pistes.
Que és l'observació
de la realitat.
Sí,
sí,
però sempre
veus
de les fonts
de tota la teva existència
i de vegades
ho tradueixes
de manera
sense ser-ne
ben bé conscient.
per exemple,
amb això que deies
de notícies estranyes,
doncs mira,
nosaltres publicàvem ahir
que en un partit
de juvenils
de Torra d'Embarra
els guardis civils
van anar a paivagar
els ànims
i van sortir escalfats
quatre guardis civils.
Vull dir,
això és,
mira,
són qüestions...
Podria fer un relat
a partir d'aquí,
no?
Es podria fer una cosa o altra.
I parlant una mica
del que comentaven abans,
el tema de la perspectiva,
ell parlava d'anys,
però de vegades
en unes setmanes
quan estàs fent un relat
la perspectiva va molt bé.
Deixar-ho estar,
després tornar-ho a llegir
i tu mateix veus
que hi ha llocs
que hi ha xerrics
que no acabes de veure bé
i ho pots millorar
o tant de bo
si ho trobes
que t'agrada igual
que quan ho vas escriure.
Però vull dir,
a vegades la perspectiva
el rellegir,
rellegir,
rellegir,
va molt bé.
Amb això,
amb els ordinadors
avui en dia
no cal estripar papers
com els poetes
dels bars i això
i amb això
hem avançat molt.
Una mena de quarantena,
eh?
S'ha de posar a l'obra.
Sí, exacte, exacte.
Francesc,
tens el llibre aquí.
Sí, però abans
que se n'oblidi
puc dir una cosa.
Per cert, i tant.
D'aquest llibre,
un amic meu
que és realitzador
de televisió
que és el Josep Maria Pagès
va fer una pel·lícula
i gràcies a aquesta pel·lícula
molta gent entès el llibre
perquè la poesia
a vegades no
fa mandra de llegir.
Aleshores,
m'agradaria agrair-li
això
i també dic que
el dimarts que ve
a la bequeria
es torna a passar
la pel·lícula
de Pagès
que és deixar a ningú
per si algú
hi vol anar.
El proper dimarts,
el vespre.
No sé quina hora és,
però bueno.
Ja ho direm
a les agendes
de Tarragona Ràdio
que ens arriba la informació.
Podríem acabar
aquesta conversa
amb un poema,
qui us sembla?
Ja que us manifesteu
com que us agrada
la poesia.
Sí, mira,
el primer que m'ha sortit,
o sigui que
és aquest.
Som el deliri sexual,
els malucs de la tarda,
la punyalada,
groga
com un quadre de Van Gogh,
llarguíssimes
les cordes de l'arpa
en la immensitat
del cosmos.
Cortet,
greu.
I el Lluís t'ha posat
un fons musical
des de l'estudi
de piano preciós.
Gràcies, Lluís.
Lluís, des d'aquí, gràcies,
perquè realment
li ha donat aquest aire
com a més
melancuniós,
perquè la poesia
sempre té aquest component
de melancunià.
Tenim molts més convidats,
a mi m'agradaria
parlar més amb vosaltres.
Ja sé que us penseu
que ho dic per dir-ho,
però és que havíem encetat
una línia de conversa
ben maca,
però no tenim més temps.
El que sí m'agradaria
que em diguéssiu breument
és quina consideració
us mereix
una diada com la d'avui
i heu de ser formals
perquè aquesta tarda
signeu exemplars
a la parada de la Capona.
perquè us aniran demanant
la dedicatòria.
Jo, com que ho tinc ja,
si després voleu, parleu.
Véns amb els deures fets,
com si diguéssim.
Sí, perquè fa molt temps
que ho penso, això.
Seré molt curt.
Penso que la meva veïna,
veïna,
entre els poetes
que té amics
i novel·listes,
entre els autors
bestsellers
i els mediàtics,
i amb l'obligació moral
que li han imposat
que avui ha de comprar un llibre
i que si compra aquest llibre
ja complirà.
És el llibre.
Ho té molt difícil
i que penso
que haurien de fer
els llibreters,
els editors,
com fan els pastissers,
diversificats.
Panellets,
mones,
torrons,
santa tecla.
No hi ha diversos gèneres
i sobretot,
una cosa,
que els autors mediàtics,
els quals admiro molt,
que es muntin la seva festa
a banda.
Mediàtica,
la seva festa mediàtica.
Mediàtica a banda,
que sigui sant no seguer,
però que no cal
que els pobres desgraciats
que ens posen
a la ínfima categoria
regional
d'autor local,
cosa que també
estic totalment en contra
perquè tant el Joan Martí
com el Gustavo Hernández,
com qui sigui,
és un autor global.
Una altra cosa
és que arribi
o no arribi
al gran públic,
però si automàticament
ja els localitzem,
fem una mica de mal.
Jo la lectura del local
la faig diferent.
Jo dic que és aquella gent
que aposta per quedar-se
a casa seva
i continuar treballant
des de casa seva,
que no cal
anar a Los Ángeles
per posar un cas.
Gustavo.
Home,
a mi Sant Jordi
és una festa
que m'agrada
perquè ja
és una festa
del llibre
i sempre és bo
celebrar el llibre
i hi ha molta gent
que aquest és
l'únic dia de l'any
que compra un llibre
i si això
es produeix
i si aquesta festa
no hi està
si la gent
no compra el llibre
doncs malament.
I quan
doncs quan
quan a qüestió
de localitat
i universalitat
doncs
jo crec que
l'autor
el que ha de fer
és intentar fer
el millor
escriure
el millor que pot
i després
Déu dirà.
I si hi ha gent
que el reconeix
a casa seva
doncs molt bé
i si després
hi ha més gent
de fora
que també
el coneix
i el reconeix
doncs millor.
Estareu entre les 7
i les 8 del vespre
a la parada
de la Capona.
Joan.
El fil
del que deia ara
el Gustavo
si algú
que compra llibres
i no en comprava
és positiu
però
també voldria dir
que els llibres
després s'han de llegir.
Una puntualització
interessant.
ja hi ha aquells
tomos
que surten
a les telesèries
que són
buits de dins
i també
el que deia el Francesc
també és una idea
interessant
diversificar
les diades
els pastissers
tenen moltes diades
per anar venent
també els llibreters
podrien tenir
més oportunitats
durant l'any
perquè
em sembla
que un percentatge
massa gran
de llibres
es ven
avui
el dia de Sant Jordi
el que vol
vol dir
que els 364
dies restants
no es ven
no es ven
el que s'hauria
de vendre.
Doncs
nosaltres
el que fem
és donar-vos
les gràcies
l'enhorabona
també
perquè
per tenir la valentia
s'ha de ser valent
per publicar
un llibre
per escriure
i ensenyar
allò que un pensa
i vol
i creu
als altres
que veneu molt
que us ho passeu
molt bé
sobretot
jo no sé si vendreu
molt o poc avui
però sobretot
que disfruteu
que us trobeu
amb altres persones
perquè és un dia
també per trobar-se
amb moltes persones
conegudes
que fa temps
que no es veuen
és una altra
de les virtuts
que té aquesta diada
i en fi
el codi de barres
subratllem codi de barres
Gustavo Hernández
el
Ni Saga de Ningú
de Francesc Valls Calçada
i el Joan Martí
que juntament
amb altres autors
presenta aquest
Quin Remei
i altres contes
7è Premi Tinet
de Narrativa Curta
per Internet
moltes gràcies
per acompanyar-nos
i bona diada
i ara
parlem d'un altre autor
d'aquells que diuen
local
però a nosaltres
ens omple la boca
tot i que des de fa un temps
desenvolupar la seva tasca
professional a Barcelona
es tracta de Jordi Cervera
que aquesta setmana
presentava el seu llibre
a Zabara
aprofitant la presentació
Anna Plaza
va parlar amb ell
i aquesta és la conversa
que vam mantenir
moltíssim una