D'aquí a quatre minuts serà un quart d'onze.
Seguim endavant el matí de Tarragona Ràdio en directe
i, com dèiem, a aquesta hora, bàsicament centrats
en la nit dels Premis a Ciutat de Tarragona de Comunicació.
Un lliurament dels Premis que tindran lloc,
com vostès ja saben, demà,
a través d'un acte que l'obrirà el periodista tarragoní
Frederic Porta.
Ell té una llarga i de l'experiència en el món de la comunicació,
prop de 30 anys d'experiència,
i, de fet, la seva xerrada inicial anirà al voltant
de l'ofici de periodista, d'aquest ofici del que s'han dit tantes coses
i del que, probablement, encara s'han diran moltes més.
Frederic Porta, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Com estem?
Molt bé. Felic i esperant tornar a casa per fer aquesta xerradeta.
Ho anava a dir, content de tornar a casa, no? Fer una xerrada?
Això sempre. Sempre em quedo amb la sensació
i amb la il·lusió de voler fer més coses per Tarragona,
i el que passa és que, per circumstàncies o per situacions professionals
o per viure fora de la ciutat, doncs mai sembla que pugui fer-ho.
Per això, per mi, sempre és molt especial i molt...
I un honor, francament, i sincerament, tornar a casa.
Frederic Porta, a banda d'aquesta experiència,
darrerament ha estat cap de comunicació del Departament de Prensa
del Fórum de les Cultures Barcelona el 2004.
Sens dubte, Frederic, una tasca difícil, no?
Difícilíssima. I, a més, com a periodista significa estar a l'altra banda de la trinxera, no?
Estar en contacte, però des de l'altra banda,
amb tots els que han estat els teus companys durant molts anys
i que coneixes totes les seves necessitats, les seves inquietuds, els seus problemes,
i tu ara estàs per facilitar-los aquesta feina.
i el Fórum, amb la seva complexitat, ha estat una feina, doncs, molt estressant
durant els últims dos anys, però també molt enriquidora
i he après moltíssim què és el que es tracta, no?
Sens dubte, un gran repte.
D'entrada ja ho va ser, perquè el fet d'haver-ho d'explicar en què consistia,
com aniria, què és el que succeiria, ja representava un repte de per si, no?
Sí, naturalment, quan intentes fer una cosa que és nova, que ets pioner,
que ningú té una referència ni pot apel·lar a la memòria històrica,
doncs, significa una complicació afegida.
A sobre, el Fórum era molt complex perquè era, d'una banda,
un producte cultural dirigit a un públic massiu,
de l'altra banda era voler convertir Barcelona en un fórum mundial
per al diàleg i la discussió dels grans problemes del món al segle XXI,
i, per l'altra banda, també era un estiu formidable
de manifestacions artístiques de tota mena,
possiblement, com no tornarà a tenir Barcelona amb anys, no?
I juntar tot plegat, fer-ho durant quatre mesos i tres setmanes i tot,
tot això, doncs, francament, ens ha deixat, com diem,
aterronar a tots estragats.
Estem, l'organització, estem, francament, ara en una sensació de buit,
mig de dol, mig de carència, que és bastant curiosa,
però ha valgut moltíssim la pena,
i jo crec, sense voler solucionar gens pompós,
que la història ens absolutrà i que el llegat del Fórum ja començarà a llogar-se
i significarà molt per Barcelona i per la resta de Catalunya.
Frederic, què ens pot avançar de la xerrada de demà dissabte?
Una xerrada, ja ho dit al començament, que sobre l'ofici de París es poden dir moltíssimes coses,
s'han dit moltes i s'en diran encara més.
Per on anirà la xerrada?
Doncs intento fer una reflexió una mica irònica i una mica apujant-me en definicions de clàssics
i de gent molt il·lustre del temps passats i presents sobre el nostre ofici,
i també fer una visió una mica fruit d'aquest haver estat a l'altra banda de la trinxera en els últims temps
i posar el dit a l'anafra d'alguns dels problemes que tenim que resoldre els periodistes d'avui en dia,
però com aquesta, i al final també és un canal esperança,
perquè la nostra és una professió, per sort, molt autocrítica,
que cada vegada que veu que es desvia del seu repte, de les seves obligacions i dels seus fins,
sap trobar els mecanismes per corregir el rombi i tornar a ser el centre com cal.
Va per aquí, i el que intenti deia és no avorrir gaire a l'audiència.
Segur que no, perquè, a veure, Federic Porta ens pot explicar moltes coses,
per exemple, la seva experiència, crec que dos anys, no?,
com a corresponsal d'una televisió a Nova York, als Estats Units.
Sí, vaig estar dos anys com a corresponsal de televisió espanyola a Nova York,
també dos anys més allà treballant per una tele americana i espient,
i en total vaig estar set anys als Estats Units,
o sigui que vaig veure també com es feia la professió des de l'altra banda,
i per sort, a la meva vida he tingut molta, molta, molta sort
i he pogut conèixer tots els suports de premsa, ràdio, televisió, internet,
també els gabinets de comunicació, ara,
i he pogut viure a Barcelona, a Madrid, als Estats Units,
i bé, i això, el que deia al començament,
simplement es tracta de continuar aprenent i continuar enamorat de la professió, no?,
que és el que vols quan ets una persona que s'ha intentat dedicar al periodisme
d'una manera vocacional des de molt jovenet,
o sigui, jo volia ser periodista amb 7 o 8 anys
per una fascinació que exercia sobre mi la figura del meu avi,
que havia estat director del diari La Creu de Tarragona als anys 20,
que havia tingut 10 fills i cap d'ells havia sigut periodista,
i que havia tingut una descendència ja incomptable,
i que l'últim net de tots plegats,
doncs, va ser el que va recollir el seu relleu.
Aquesta història una mica així, per dir-ho, doncs, literària, no?,
o de compte de fades, doncs, em va impulsar a voler ser periodista des de molt jovenet,
i per sort vaig començar també de la mà de gent admirable
i que considero molt estimats i pares periodístics com el David Castillo,
doncs, al diari de Tarragona quan tenia 15 anys,
i això, doncs, com soc de les persones que crec que la pàtria de cadascú
és la seva infantesa, doncs, la meva infantesa és Tarragona,
la meva pàtria és Tarragona,
i la meva pàtria és el diari de Tarragona.
Frederic Porta tindrà demà aquest retrobament amb aquesta pàtria tarragonina
a través d'aquesta xerrada que farà aquí a propòsit
de l'any dels Premis Ciutat de Tarragona.
Abans has comentat que va ser sobre les assignatures pendents
d'aquest ofici del periodisme.
Quines són les grans assignatures pendents?
Per mi és que hem de recordar sempre als periodistes
la nostra responsabilitat social,
intentar ser acurats i saber què se'ns exigeix i què se'ns demana.
I el ritme de temps marca una informació instantània,
una informació que moltes vegades és epidèrmica,
moltes vegades és de percepció, de simple cliché,
i demano que no ens deixem portar per allò que diem als periodistes
d'arribar al lloc o a l'escenari dels fets amb el titular ja fet,
per les nostres percepcions, per les nostres circumstàncies,
per el nostre subjectivisme.
Demano també una mica de respecte,
de sortida cap a persones i institucions,
ser conscients de la importància social que té el periodisme
i del mal que podem causar
i ser responsables, en definitiva.
No sé si el titular de la victòria de George Bush
es podia fer abans d'anar-hi o no?
Sí.
Disultadament, aviam, disultadament, no?
Disultadament perquè sabem que el món entra
o continuarà en una fase molt complicada
perquè els republicans, aquests neocons
i aquests grups que gairebé són evangelistes,
no molt ultracristians,
que es pensen en possessió de la veritat absoluta
i estan aquí per salvar, segons ells, el món
i segons nosaltres els seus interessos únicament,
doncs el que passa és que des d'Europa
i des de Catalunya també moltes vegades
confonem els residus amb la realitat
quan mirem cap a Amèrica, no?
I sempre intentem esbrinar
o intentar entendre Amèrica
des d'una perspectiva europea.
I sempre caiem en el mateix error,
que és que Europa no pot contemplar Amèrica,
no coneix Amèrica.
Li sembla que està molt propera,
que és similar, que és igual,
però no ho és, és absolutament i radicalment diferent
i això me'n vaig adonar quan vaig viure allà.
I llavors quan sentia aquí molts comentaristes
que diuen que li guanyarà,
pensaves en l'Amèrica profunda,
pensaves en els lobbies d'intresos,
pensaves en la força de Bush
que ha maniobrat molt bé durant quatre anys
per fer-se fora en el poder
i en cap moment, francament,
i confiat en una victòria demòcrata.
Justament en aquesta línia del que comentaves,
aquests dies alguns corresponsals a Nova York
parlàvem d'entendre la victòria de Bush
en clau nord-americana.
No fer l'anàlisi des d'aquí.
És l'única manera de fer-ho.
Amèrica té un sentiment
de creure's guardia del món,
de creure's un país
tocat o escollit per Déu directament.
Allò que deia Franco de Caudillo,
per la gràcia de Dios, gairebé,
té unes obsessions
pel seu sistema de vida,
que creu que és l'únic
i el vàlid,
té unes obsessions per la seguretat
i més després dels atemptats de l'11S
i que ningú li digui com ha de fer les coses.
Això el fa el país molt peculiar.
I com és una superpotència
i actua sempre en política exterior,
almenys en una evident arrogància,
doncs des d'aquí ens confonem els termes.
Moltes vegades quan volem analitzar els americans
i ho fem com si penséssim
que estem parlant de França o d'Alemanya o d'Itàlia,
països en els que sí que tenim
una cultura més propera
i uns senyals d'identitat
que poden arribar a ser els mateixos,
tot i les diferències substancials
entre uns i els altres.
Però el que passa és que
intentar entendre Amèrica des d'Europa
és impossible.
Aquell és un món per si mateix,
és un continent que queda absolutament aïllat
i amb molt poca gent
que hagi sortit d'Europa
i jo crec que...
Són de les persones que crec
que els nacionalismes es queren viatjant,
per dir-ho així,
et converteixes aleshores
en el ciutadà del món
i els americans estan sempre,
perpetuament,
mirant-se el malic,
el crit de God bless America,
Déu ben aïeixi Amèrica.
I llavors,
aquests paràmetres
són molt diferents als nostres.
I quan un diu a Nova York,
Frederic,
que és català
o que és tarragoní,
com reacciones?
És a dir,
com els hi queda això?
Molt lluny?
No saben situar-ho?
No ho situen?
No, no, no ho situen.
Home,
Nova York és una altra història.
Jo sóc d'aquells
que són bastants
que creu que Nova York
no és Amèrica.
Nova York és una ciutat
cosmopolita,
fantàstica,
líder en el món
i en tots els sentits,
però no és americana.
Els mateixos,
jo me'n recordo,
vaig viure una temporada
a Arizona
i els de Arizona
anomenaven sempre Nova York
com la jungla,
vivien la jungla
perquè hi havia gent
de totes races,
de totes les nacionalitats,
de tots els crèdors
i mostraven allà
que eren tolerants
perquè sabien com viure,
cosa que no passava
a l'Amèrica profunda
o a l'Amèrica interior.
Però bé, home,
també d'altra banda
cada vegada més
som globals
i alhora som locals,
i per fer-te la broma
jo sabia perfectament
què feia el nàstic
a cada diumenge
vivint a Nova York
i m'importaven pocs
si jo interessava
a la gent d'allà,
però al mateix temps
també sabia
i seguia els yanquis
de bèixbol
per dir-te això.
Frederic,
demà a les 8 del vespre
podrem escoltar
aquests arguments
i molts altres
al Saló de Plensa
de l'Ajuntament de Tarragona
amb aquesta nit
dels Premis Ciutat de Tarragona
de Comunicació.
Hem après moltes coses,
t'agraïm molt que hagis
atès la nostra trucada
i en fi,
ens retrobem demà,
ens veiem demà aquí a Tarragona.
Molt bé, perfecte.
Per mi començaré
la xerrada
dient que és un plaer
i un honor
tornar sempre
i un orgull
tornar a casa.
També ho ha estat
aquesta xerrada per mi
i estic a disposició
de vosaltres
com a ràdio
i de tota Tarragona
sempre que vulgueu.
Una forta abraçada
i fins demà.
Gràcies, igualment.
Que vagi bé.