Isabel, Clara Simó, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. És un plaer que ens acompanyi aquí al matí de Tarragona Ràdio
per presentar un llibre, perquè anteriorment ha estat a la ciutat
per altres raons, que jo recordo que també va estar
al Centre de Normalització Lingüística de Tarragona,
inaugurant un curs, bé, que és una ciutat que ja coneix.
Molt bé, perquè a més a més, a part que he vingut diverses vegades
per diversos encàrrecs de conferències o de coses llibresques,
a més, tinc molta amistat en l'Olga Xirinax
i és un plaer reveure-la cada vegada que ens trobem.
Es troben quan venen aquí a la ciutat de Tarragona.
I tant, i tant, i tant, som amigues.
L'Olga també, doncs, em ve sovint a aquest programa.
És una bona col·laboradora, podríem dir-ho així.
La Isabel Clara Simó, aquests dies, vostès segur que n'han sentit parlar,
fa poques setmanes es va presentar a Barcelona.
El seu darrer llibre es titula Angelets.
Així, d'una manera formal, podríem dir que és un recull de contes
que abasta el món de la infància.
Fins aquí, podríem dir, tot normal, molt bonic.
La canalla, les criatures, sempre han estat una bona form d'inspiració,
sobretot per crear relats, novel·les, doncs, més aviat dolcetes,
doncs, amb una mirada així com molt estereotipada de la infantesa.
En excés, en excés.
En excés i tot, no?
La Isabel Clara Simó aquí fa una aposta diferent.
Intenta mostrar-nos aquesta...
Jo diria que intenta mostrar-nos el món a través de la mirada dels nens.
Bé, i també intento mostrar als adults,
perquè indirectament qui queda també no massa irós són els adults.
És a dir, els adults vistos en la mirada acusadora d'uns infants,
que en el moment que tenen por, en el moment que ens odien,
o en el moment que estan enrabiats,
no hem d'oblidar que ells són el feble i nosaltres el fort.
Per tant, doncs, el feble és se sent oprimit,
i el fort se sent opressor, o digui o no ho digui.
Siguem bons pares o no ho siguem.
És a dir, hi ha molts moments que els nostres fills
s'han trobat sols i s'han trobat lluny de nosaltres,
i qui té la culpa, en part nosaltres,
en part la relació aquesta de poderós i de feble.
Jo recordo que quan va presentar el llibre,
doncs, lògicament, es van fer diferents ressenyes i crítiques a la premsa.
Jo, abans de llegir el llibre, vaig llegir les crítiques,
després vaig llegir el llibre.
Mal fet, realment.
O ben fet, perquè hi ha coses que no estic d'acord
en el que públicament es va dir.
A veure, jo en les pel·lícules procuro fer-ho al revés, almenys.
Precuro primer mirar la pel·lícula i després les crítiques,
perquè, si no, algunes de les crítiques que en diuen
no sé de què van.
Per això jo ho faig a l'enrevés, però tu faràs el que voldràs.
No, no, ho dic com a referència.
Dius, ai, havíem de què va aquest darrer llibre de la Isabel Clara Simó.
Doncs mira, Angelets, de criatures,
i, clar, hi havia frases així molt lapidàries
que parlava que la innocència infantil no existeix,
que mostrava la canalla com és absolutament cruel.
I, de fet, no deixen de ser les víctimes
de tota una sèrie d'estereotips i comportaments del món adult, no?
Sens dubte.
Jo crec que això ens ho han posat de relleu
aquells grans humoristes, tipus Mafalda, tipus Quino,
que ens han presentat una infància que ens sobta,
però que és la infància vista amb ulls d'infant.
I, per tant, doncs que ens sobta
perquè no correspon a l'estereotip que nosaltres li havíem abocat.
I això, doncs, és un sotregueig.
A mi, una de les frases que més m'han motivat
a l'hora d'escriure aquest llibre
és una que s'escriu a propòsit de la biografia
de la Catherine Mansfield,
que diuen que, quan va portar el seu primer llibre de contes
a la impremta,
l'inotipista, en aquella època,
l'inotipista va exclamar
això sí que són criatures de debò.
Això és el que jo volia, treure criatures de debò.
Això no vol dir que les criatures sempre siguin amargues.
Hi ha moments en què són molt dolces, molt innocents i molt càndides.
Però jo crec que aquell excés de candidesa,
aquell excés de sucre,
ha distorsionat la realitat
i això tampoc no és bo.
Fixa-t'hi que els contes que han sobreviscut al temps
són els més cruels,
la Caputxeta i la Ventafocs,
són contes cruels.
Realment és així.
A la Caputxeta sempre ens ha sorprès,
per exemple,
el fet que una mare deixés la seva filla sola pel bosc.
amb tots els perills que corria, per exemple.
I pensa que en el conte de debò,
el llope es menja l'àvia i es menja la nena.
Res, no hi ha finals feliços.
La majoria de contes s'han ensucrat.
Exacte.
Justament per donar aquesta visió diferent.
Igual Disney ha afegit la resta.
Ja, bueno, hi ha aquí la cosa.
Fixa't, quantes vegades diu,
no, no, la infància és el període més feliç
de la vida de les persones.
I no és cert, no tot, eh?
No, pot ser,
o pots tenir uns records meravellosos de determinats moments.
però dir com, oh, en l'època de la innocència,
l'època del candor,
l'època en què tot és tan bonic,
i dius, és que jo no recordo la meva infància així,
i sóc una persona amb una infància feliç,
però jo recordo...
Però es pateix molt a la infància.
Recordo haver plorat molt,
recordo m'he trobat molt sola molt sovint,
i els meus fills,
que jo crec que els he tractat tan bé com he sabut,
que segurament he sabut molt poc,
i jo crec també que han tingut moments amargs,
i que ells no ho compten perquè m'estimen,
però segur que els han tingut.
Jo m'estic reprimint moltíssim,
perquè no ho he de fer.
No, no, m'he de reprimir Isabel, Clara, Simó,
d'explicar finals de determinats contes
que m'han impressionat.
Per què no?
Perquè els llibres són com les pel·lis,
s'han de llegir, s'han de veure,
no es poden explicar els llibres,
no s'han d'explicar.
Però hi ha contes que tenen uns finals
absolutament sorprenents,
i jo asseguro que els lectors,
poc o molt, una miqueta segur que es troben
identificats ells mateixos,
si la seva memòria els permet tornar a la infantesa,
o fins i tot poden veure alguns tics dels seus fills
en comportaments i maneres de pensar
d'aquests angelets, d'aquestes criatures.
Ara, que també hi ha moments de tendresa
pel somriure aquells dels...
Per exemple, hi ha un nen que explica
que parla del seu oncle,
diu que és molt gran, té 30 anys, no?
És molt gran i té 30 anys.
Clar, des de la mirada d'un nen
tot és tan diferent, no?
Imagina't jo, com en deuen veure,
aquella iaia tan horriblement anciana, no?
I jo et recordo, mira,
això és una anècdota de quan jo era petita,
el meu germà tenia dos anys més que jo,
i un bon dia es va quedar mirant a la meva mare,
meravellat, que en aquell moment tenia 40 anys,
o era el dia que feies 40 anys,
i se la mirava, doncs, bocabadat,
diu, és que tu estàs molt jove,
i la meva mare, felicíssima.
I el nen insistia, però és que estàs molt jove,
i ella, doncs, mira, que estic contenta,
diu, és que com és que no portes un bastó
i no portes un mocador al coll?
És clar, s'imaginava que 40 anys
eren ja les velletes aquelles descomptes, no?
I no us podia imaginar una persona
que caminava en talons
i que anava una mica maquillada
i de perruqueria i a les ungles pintadetes, no?
No se'l podia imaginar
perquè ho trobava que per un infant
40 anys era l'ancianitat.
Algú a mi una vegada em va dir
que quan ets mare o pare,
una de les eines que s'han d'utilitzar
per intentar donar una formació als teus fills
és la memòria.
És a dir, intentar recordar com et senties tu
quan tenies aquella edat.
Isabel Clare Simó ha tirat molt de memòria
per fer aquests contes?
La Isabel Clare Simó ha tirat de memòria,
ha tirat de l'observació dels altres,
ha triat de llibres,
ha tirat de pel·lícules,
és a dir que he estat durant,
m'ha costat d'escriure,
he estat com 3 anys per elaborar-la
o una mica més
i aleshores m'he passat mirant infants,
recordant coses,
recordant coses dels meus fills,
utilitzant tot allò que era el meu abast,
però especialment mirant els nanos reals
en la vida real.
Allò que entres a una botiga
i hi ha un nen que té una rebequeria,
que en aquell moment el mataries,
però aleshores mirar-lo,
veure per què plora l'actitud de la mare,
com s'hi arrapa,
les coses que diu,
com es revolca per terra,
com vol,
és a dir,
com li està cridant l'atenció.
I aleshores finalment tenen d'ons
que és que el nen tenia pipí
i no li feien cas.
Una cosa d'aquestes, saps?
I això he tingut la curiositat
d'anar a mirar,
perquè jo soc un escritor
dels ulls cap a fora,
hi ha escritors dels ulls cap a dintre,
jo miro les coses.
Aleshores, una de les fonts d'informació
ha estat la realitat
i no sols la memòria,
però també la memòria.
Justament per això,
parlant de la realitat més immediata
i no d'aquesta memòria,
mai s'havia parlat tant d'educació,
mai s'havia parlat tant de valors
i mai havíem tingut probablement
una absència de totes dues coses,
sobretot en el que és
el món dels nens i els adolescents,
que troben a faltar determinades coses
a les quals agafar-se per trobar respostes.
De tota manera,
no hem d'oblidar que això està relacionat
en un canvi en la societat,
que ha sigut brutal,
el que passa és que no ens hem adonat
perquè ha anat poquet a poquet,
des de la industrialització fins ara,
fins i tot entre l'urbanisme en tot això,
és a dir,
ens trobem que una família,
quan és jove i formes la teva pròpia família,
te separes de la família
que t'ha produït a tu
i no sols això,
sinó que urbanísticament,
almenys en ciutats,
te'n vas a viure lluny.
Això vol dir que no saps educar
perquè no t'ha necessitat ningú
i no tens els referents grans.
Això és el boom, per exemple,
dels llibres de pediatria,
de consells a pares,
que hi ha un boom en els anys 60 increïble,
perquè de sobte es troben nois i noies
que tenen una criatura
i no tenen els avis a sobre.
Busquen el llibre d'instruccions.
I han de buscar instruccions.
Clar, aleshores,
això ha canviat moltíssim,
és a dir,
ens hem preocupat més,
però no ho hem fet millor
que aquells que s'ho transmetien oralment.
Nosaltres ens ho hem transmès
d'una altra manera.
I, de tota manera,
crec que ens hem fet una mica
com a dons
al costat d'aquesta preocupació,
que hem descarregat en l'escola
moltíssimes obligacions
que segurament no són de l'escola.
I aleshores ens alarmem
que l'escola no fa prou
per als nostres fills,
segurament perquè hem dimitit
també d'un rol
perquè anem massa trafegats
i, per tant,
que ho tenim mal muntat.
Hem de canviar d'estructures
en benefici de la llibertat de tots,
del home, de la dona
i dels infants.
Ara que es parla tant
de globalització,
el món de la infància
és un món
que està molt desprotegit
en l'actualitat.
Si mirem cap als països
amb vies de desenvolupament,
tenen una mancança absoluta
d'allò que és imprescindible
en el món industrialitzat,
en el món enric.
Aquesta ganalla
té moltes coses materials,
però probablement
els hi falten
aquests referents
d'aquella família més estesa,
aquella transmissió de valors.
I no parlem
de postures conservadores
ni de bon tros,
sinó que estem parlant
més aviat
de referents i de valors,
que és el que moltes vegades
es van a faltar.
Sí, és bastant xocant
que li diem globalització
i, en canvi,
veiem que un nen
d'un veí nostre
pot estar tenint
un disgust terrible
perquè no ha aconseguit
la PlayStation
i o que no ha aconseguit
el patinet aquell
que està de moda.
I al costat d'això
tens nens esclaus
i tens nens
en el mateix món
que diuen globalitzat
i nens prostituïts
o nens
que treballen
14 hores diàries
i que no tenen escola
i ni possibilitats
de tenir-ne.
Per tant,
jo dic,
quina globalització
és aquesta
que incrementa
les desigualtats
en comptes d'equilibrar-les?
Segurament hi ha
gent que tenim
un excés de coses
i gent que tenen
una mancança total de coses.
Si la globalització
és per equilibrar
ja m'hi apunto
però mentre sigui
per distanciar
seré molt crítica.
Aquests angelets
en principi
tenen les seves necessitats
físiques,
materials,
cobertes
però Déu-n'hi-do
quins neguits
i quins patiments
que passen
alguns d'ells
per això
recomanem molt aquest llibre
vostès es poden sentir
identificats.
No donarem detalls
però qui no ha mirat
sota el llit a la nit
perquè tenia por
pensant que podia haver-hi algú?
I tant.
I ho vivies
amb un autèntic patiment
allò
que després la mirada adulta
fa veure
que són bajanades
però quan tens
aquella edat...
I pitjor
qui no ha desitjat
la mort del pare
o de la mare
en un moment determinat.
O del germà
o la germana
que tens una gelosia.
Tot això és real.
I hi ha una altra cosa
que apunta Isabel Clara Simó
en aquest llibre
d'alguna manera
que és que
tots tenim
el record
de companys
i companyes
sobretot
que en aquella època
les escoles
no eren mixtes
de classe
que després del temps
ens hem retrobat
i hem vist
que aquelles persones
eren exactament iguals
que com les recordàvem
al col·le.
És a dir,
que apunta a la novel·la
que ja apunta en formes
podríem dir,
no?
Que aquella nena
que és d'una manera
quan és petit
tot i l'evolució normal
de l'ésser humà
quan és gran
en el fonamental
és igual.
A veure,
jo crec molt
en l'educació,
jo crec que és fonamental
sense educació.
Es poden modificar
conductes,
però...
Ara bé,
jo crec que realment
hi ha unes tendències
perquè jo com a ensenyant
m'he trobat
molt estupefacta
de trobar-me
criatures extraordinàries
de pares molt vulgars
i a la inversa
criatures
molt vulgars
de pares molt extraordinaris.
Aleshores dius
aquí hi ha alguna cosa més
que no pas l'educació.
Hi ha tendències
que som construïts
d'una manera o d'una altra
i que els genetistes
un dia ens explicaran
segurament
perquè naixem ja
en unes càrregues
predeterminades
que no podem controlar.
Ara,
l'educació serveix
justament perquè
canalitzem
el que la natura ens dona.
És a dir,
si tenim facilitat
per unes coses
incrementar-ho.
Si tenim dificultats
per una altra
doncs restituir-ho.
És a dir,
i si tenim molt mal geni
doncs contenir-lo.
I si tenim un excés
de candidesa
també corregir-ho.
L'educació
és corregir
aquesta natura
però les tendències
bàsiques jo crec que
romanen
al fons
de la nostra personalitat.
Després
han d'haver escrit
aquest llibre.
Quina és la impressió
o quins sentiments
li provoca a la infància
als nens i les nenes?
Bé,
no soc criaturera,
no he sigut mai
una persona massa criaturera
només que em vaig
trastornar completament
com vaig tenir els meus.
És a dir,
em vaig enamorar bojament
de tots tres.
Això ens passa a totes.
Sí,
és això.
No soc de criatures
i no em fa massa gràcia.
El cas és que ara
fa cinc mesos
un dels meus tres fills,
el noi,
ha tingut dues besonetes
i aleshores
tenen cinc mesos
i aleshores
jo que no era gens criaturera
veig aquestes dues criatures
i en torna a caure la baba
i allò que expliquen
dels iaios i les iaies
resulta que és veritat.
Jo que era molt sèptica.
Diuen que tothom cau, eh?
En el rol d'avi i avia
tothom hi cau.
També és veritat
que només es tinguen
els moments agradables,
és a dir,
quan estan netetes,
mones, simpàtiques
i sonrients
i en canvi,
quan estan tenen la rebequeria
o se'ls ha de banyar
o se'ls ha de cuidar
o se'ls ha de...
Tot això jo no ho passo.
Per tant, vull dir que és la...
Ja vas passar el teu, no?
Ja ho he passat el meu, no?
Ho trobo un paper sensacional
i suposo que quan comencen a fer més coses
i que parlin i tot això,
la bava que encaguara
serà ja un oceà.
Però com definiries
què és el món de la infància?
El món de la infància
jo crec que continua sent críptic,
que és un món tancat,
és un món en el qual
no intervenim tant com ens creiem,
el codi d'honor entre infants
no té res a veure amb nosaltres
i aquesta divisió,
tots som conscients que existeix
però ningú no gos
a traspassar les fronteres
i quan intentem fer-ho
fem el ridícul.
Aquell pare
que intenta fer-se criatura
per estar amb les criatures
no fa més que fer nosa
o aquella criatura
que intenta ser un saberut
per estar en el món dels adults
és una criatura repel·lent.
És a dir, hi ha una frontera
però és que fins i tot és moral.
És a dir, una cosa
que és molt greu
en el món dels adults
en canvi no té importància
en el món dels infants
i viceversa.
Per exemple,
xivar-se, que diuen ells,
xivar-se d'un company
tu no li dones importància
però entre ells
és un estigma de perdida
i hi ha repressió
a més a més
entre els altres infants
el que és xiva
o la criatura
que trenca les normes
d'un joc
o trenca les normes
de la propietat privada
aquesta joguina dental
o aquest tros de cordes dental
i això, clar
la mirada de l'adult
és que ni ho entenem
i si t'infantilitzes
pitjor
perquè acabes sent
una mica ximplet
així que
són fronteres
que el que hem de fer
és indagar-les
i intentar entendre-les
i respectar-les molt
i això mateix
no intentar traspassar-les
sinó respectar-les
però entendre-les sí
i des de la postura d'adults
allò de fins i tot
parlar malament
per tenir la sensació
que t'estàs acostant
a aquella criatura
doncs són coses
una miqueta absurdes
el món de la infància
com altres mons
de la ser humà
està envoltat
de tòpics
d'errors
moltes vegades
havia escrit
sobre nens i nenes
d'una manera tan específica
Isabel Clarecim
unes vegades
però vaja
jo en aquesta ocasió
el que he intentat
d'una manera frustrant
és escriure literatura infantil
i per mi això és literatura infantil
el que passa
que tant amics com a editors
em diuen que això és literatura
d'infants
però no literatura infantil
jo protesto íntimament
perquè continuo pensant
que l'infant
també de llegir aquestes coses
també és literatura infantil
però també de respectar
que tots els experts
en diguin el contrari
però ja veurem
si a la llarga
tenia jo una miqueta
de raó almenys
si no tota almenys una miqueta
aquest llibre perfectament
ho podria llegir
un nen o una nena
que estigui acostumat
a la lectura
a partir dels
jo penso que sí
11, 10 o 11 anys
potser sí
fora l'edat més indicada
més petits no
no perquè tampoc
no li agafarien
el sentit
que realment té el llibre
hi ha alguns
d'escenes
que segurament
són per adults
però que
l'està dit
en llenguatge infantil
per exemple
quan algun infant
parla de misteris
que passen a l'habitació
dels pares
que es barallen
i diu
això els estan barallant
i diu
jo sé que quan s'estan barallant
no es pot entrar
clar
això està dit
això és una escena adulta
per tant l'adult ho entén
i un infant potser que no ho entendria
però això no obstre
que no estigui dit
que no són observacions
que hem fet nosaltres
quan érem petits
aquí està allò de respectar la frontera
utilitzant aquest tipus
d'escenaris
que dibuixar
per a nens
a partir de 10 o 11 anys
en funció
d'aquella maduresa
d'aquell nen o aquella nena
que sabem que també
com a les persones adultes
hi ha diferents
graus de maduresa
per adults i per adultes
per a tothom
naturalment és un llibre
més que recomanable
atenció que no és un manual
d'instruccions
ni és un llibre d'autoajuda
són contes
és una novel·la
podríem dir
perquè hi ha una certa continuïtat
poden lligar-se a coses
segons com
són relats
en breus
d'Isabella Clara Simó
es titula
angelets
amb uns dibuixos
que també tenen un nom
propi
penso que és important
que ho diguem
perquè són una delícia
els dibuixos de Gallardo
i jo crec que
els dibuixants
no són només
uns il·lustradors
formen part substancial
de la història
i en aquest cas
Gallardo jo crec
que ha entès els contes
i els ha viscut tan bé
que ens trobo
absolutament còmode
en els dibuixos que ha fet
i com que això és la ràdio
per tant no ho veiem
és important que s'ho veiem
perquè és una porta
que s'entrobra
i un caparró de nen
l'ull sobretot
molt il·luminat
allò de com s'hi fixa
Déu-n'hi-do
quina manera
de fixar-se
són aquests angelets
Isabel Clara Simó
per acabar
una pregunta
una mica personal
si em permet
els seus fills
han llegit aquest llibre?
Encara no crec
perquè encara
l'acabo de regalar
per dir-ho així
però espero que
el llegiran aviat
perquè són molt bons
lectors d'estrès
doncs si tenim ocasió
de trobar-nos
ja em dirà
que els hi ha semblat
als seus fills
ho farem
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio
ja que estem en la setmana
en qüestió
bona diada de Sant Jordi
moltíssimes gràcies
adeu-siau