Aquí seguim amb tots vostès després d'aquesta pausa en directe.
Quan passen 5 minuts, s'han de dos quarts d'una
des del Centre d'Educació Especial La Muntanyeta.
Si arribem a obrir els micros fa 3 minuts,
els asseguro que això era, bé,
ho anem a dir com una rebella, però quasi.
Perquè resulta que monitors, pares, acompanyants,
residents, gent del taller,
també ens cantaran una Nadala i han estat assajant.
Al final podem aquí fer una macronadala de récord Guinness,
quasi, quasi. Parlem d'un altre aspecte
que contempla aquest centre, els voluntaris.
Hi ha diferents voluntaris que venen aquí
quan el seu temps els permet fer diferents coses.
I per què venen? I per què no?
Podria ser la resposta a la pregunta.
Tenim una mostra que és la Virgínia,
la Virgínia i el José Manuel. Molt bon dia a tots dos.
Bon dia.
Sou voluntaris. Virgínia, a vegades a tu et confonen
com a personal del centre, perquè em penso que estàs
o a la teva feina, tu ets infermera de professió, no?
Sí. És que ser infermera em permet...
Tinc veia tors i fa moltes nits, per exemple,
i em permet estar de dia aquí.
Però tu estàs aquí moltes hores.
Sí.
I fa temps?
A vegades més que professionals.
I fa temps que vens?
Un any.
Un any.
Un any.
Com et vas acostar a aquest centre?
Tinc entès que tens algun familiar que té paràlisi cerebral, no?
Sí, tinc una neboda que té 20 anys, que té paràlisi cerebral.
I de veritat que, a veure, vivies el teu problema,
però que no te'n feies càrrec que n'hi havia molta més gent.
fins que realment, venint aquí, ho vaig viure,
veig que necessiten que siguis tot terreny,
perquè has de fer de tot, això també és molt important.
I veig també que és una cosa que és molt profitosa,
perquè, a veure, estàs amb els nens, vius amb els nens,
te criden els nens pel teu nom,
se fan entendre, t'expliquen tot el que els passa.
Clar, això passa quan ja hi portes moltes hores amb ells
i els coneixes molt, clar, lògicament.
Però, de veritat, que una de les coses que sí que us haig de dir
és que com més estàs amb ells, més t'enganxen.
Llavors, si tinc 5 minuts,
doncs, a vegades d'anar-me cap a casa,
prefereixo venir aquí.
I llavors, possiblement, és per això
que, pràcticament, hi soc més que una persona que hi treballi.
Fixe't, el Jaume deia al començament del programa,
diu, sembla un tòpic, i sempre es diu
quan parles de col·lectius de persones
que tenen problemes, en aquest cas del paràlisi,
dius, no, no, quan portes un temps
et donen més del que tu dones.
No és un tòpic, realment és així.
És un fenomen inexplicable, no?
Perquè dius, aviam, què pots treure
de passar unes hores amb persones que
ni et faran més ric, ni més popular,
ni et donaran res que realment puguis exhibir.
Què us donen realment, Virginia?
Per què dediqueu aquestes hores?
A veure, ens donen més del que us hi donem.
I és veritat, realment.
Exactament, és realment veritat.
I, a més a més, la satisfacció que tens
de poder fer alguna cosa pels altres,
altruísticament, perquè, vull dir,
tu ja saps, jo com a infermera, per exemple,
puc fer moltes coses pels altres,
però d'una altra manera.
Remunerada, que és diferent,
amb una obligació que comporta això.
i, clar, tinc la obligació de fer-ho,
vull dir, fas, però et sembla que no fa suficient.
Jo l'altre dia vaig veure la Virginia,
ella no em va veure a mi, perquè nosaltres anem això
com uns visitants dels meus que poden venir,
i el que dèiem, no?, que són molt xerraires,
però també són molt mirons, els de la ràdio.
I jo observava, i aquesta dona no s'aturava,
era d'aquí, allà va entrar al menjador,
va sortir, va passar, i en aquest recorregut,
no sé a qui va tocar, a qui li va dir no sé què,
escolta, no pares, eh, tens una activitat envejable.
I a mi m'han comentat que ningú diria,
ningú sabria qui és la teva neboda,
perquè tu véns aquí i estàs amb tothom igual.
Sí, sí, sí.
I el fet que tinguis un familiar aquí
no fa que tinguis, doncs mira,
com que té un familiar que allà...
No, no, no.
Ella està aquí,
i el primer que es troba pel passadís
li diu alguna cosa, li fa alguna cosa,
i no diu ella,
ho diem nosaltres, que ho hem vist,
actuar d'aquesta manera, no?
És que realment, a veure,
aquí no vinc només per la meva neboda,
sinó que vinc per tots.
i ja et dic que tots t'ensenyen
que ha de dir una cosa diferent,
et diuen el que a mi te manifesten,
que aquell dia no estan tan contents
com a mi m'agradaria que estiguessin,
a vegades t'expliquen les seves coses,
i això és una cosa que no es pot explicar
perquè t'omple moltíssim.
El José Manuel professionalment
no es dedica a la sanitat,
jo no sé de quina manera...
Bon dia, no sé si t'ho he dit abans.
Hola, sí, sí.
Si no, és que com que portant aquest ritme
de vida avui al programa,
amb músiques i pauses i tot això,
jo no sé de quina manera
et vas acostar al centre de la muntanyeta,
vas tenir el primer contacte.
Va ser...
Casual?
Com una il·luminació.
Tuve una aparició,
caí del cavallo, como San Pablo.
Tuve un sueño,
com Martin Luther King.
No, no.
Yo creo que estaba un poco harto
de mirarme al ombligo.
Todavía me lo sigo mirando.
A ratitos.
Y coincidió que mi madre
pues le iban a dar masajes
Rosa, una trabajadora
de aquí del centro
y hablando con ella
y de los niños
y esto que decía Virginia,
las satisfacciones
que le daba,
que...
pues, no sé,
me animé.
¿Y viniste aquí?
Y dije, ah, pues podía pasar un día
y sí, sí, hablo con Jaume.
¿Y no te preguntaron tú
qué sabes hacer?
Porque claro, muy bien,
yo quiero venir,
pero ¿a qué?
¿Hacer de florero, no?
¿Alguna cosa de provecho, no?
En principio estoy aquí de florero,
yo creo.
Ah, si estás de florero.
Hombre, pues también,
resultas decorativo,
no está mal.
Y no,
un día me presenté
y hay una...
unas tardes de ocio
que se dedican a jugar a bocha.
Explica qué es la bocha.
que esto lo sabría explicar
mejor Rubén.
Bueno, el del español,
el periquito, ¿no?
Ah, sí, sí.
Es un juego parecido a Petanca, ¿no?
Bueno, se tira una bola...
Sí, sí, vi, Virginia.
Es un joc que té una canaleta...
Bueno, son los que no pueden tirar con la mano.
Exacte.
Porque ellos, directamente,
con la mano,
no tienen a veces
la suficiente fuerza
para poder tirar las piloto.
Les pilotes són pràcticament
com una petanca,
però són especials.
I llavors,
ells, a vegades,
que alguns tenen amiplegies,
que amiplegies vol dir
paràlisis d'alguna part del cos,
agafen la pilota,
amb la mà que més o menys
poden fer funcionar,
els ajuda a que facin activitat
en aquella mà
i ho atiren.
Si poden,
amb prou força,
ho atiren fora de la canaleta.
i és com una petanca
per fer tirar bitlles
o per fer tirar alguna cosa.
I els que no poden tant
la tiren,
però amb menys força,
per una canaleta,
i que normalment els hi enfoques
cap allà on estan les bitlles
o el que volem que llancin.
jo tinc entès que hi ha com una mica
de lligueta o de campionat,
no?
És un campionat internacional.
Clar,
que això deu estimular molt
aquestes persones quan juguen,
no?
Perquè una miqueta de competitivitat
està molt bé
també des d'aquest punt de vista.
I a més a més és curiós
perquè és un lloc que el monitor,
diguem,
no pot mirar
o no estan ni les bols,
o sigui,
està d'espaldes al joc.
El que ve és el jugador
que està en la silla de ruedas
i tenen que dir,
con la mano o com puguen,
les indicacions del árbitro,
d'on està situada la bola,
perquè és una bola blanca
que en principi
tenen que ir cerca d'ella.
Quier dir que el monitor
està de espaldas
durant tot el joc.
Té molt d'èxit, no?
Molt d'èxit.
Mucho éxito.
També en un altre juego
consiste en perseguirme
con la silla de ruedas.
Però aquest no està arreglado,
com si dijéramos,
i aquí no hi ha campionatòs.
¿Y por qué?
¿Por qué te persiguen, José Manuel?
Hago un poco de payaso també, no?
I a vegades,
con unos rollos que tenen de goma,
intento pegarles,
sin darles.
Y una, pues, no sé,
Vanessa se lo tomó en serio
y me agarró de la camisa
y no me soltaba de ninguna forma.
Senjado contigo.
Sí, y cuando estaba en esto
de soltarme,
veo que me agarran por la pierna,
por detrás.
Bueno, yo digo,
esto es la guerra.
Aquí yo...
y con buenas palabras
conseguí zafarme.
¿Cuánto tiempo llevas
viniendo aquí a la montañeta?
Pues yo creo que seis meses,
medio año.
¿Y?
A estas alturas que...
A ver, aquelles preguntes
que se hacen formales.
¿Qué balance haces
de estos seis meses
en la montañeta?
Bien, sí, sí, sí.
Es lo que decía ella,
¿no?
Que tienes satisfacciones.
A veces te vas a casa
y todavía pensas
en algunos de ellos, ¿no?
La forma que te miran.
Cuando miras a los ojos,
al principio cuesta,
porque tienes un poco de miedo,
¿no?
acercarte a algo que,
bueno,
a alguien que es diferente
en el sentido de que,
bueno,
la fama,
el hecho de que sea
para el disis cerebral,
¿cómo reaccionarán?
¿Cómo reaccionaré?
No sé,
no sabes cómo acercarte.
Es un poco de miedo, ¿no?
Yo imagino que la primera dificultad
es decir,
a ver,
yo tengo necesidad
de comunicarme con esta persona
y no sé cómo hacerlo, ¿no?
Sí.
Yo creo que hay que erradicar
al principio
la dificultad más grande,
es decir,
¿cómo me puedo comunicar
con esta persona
que quiero comunicarlo?
Mediante el fuego, sí, sí.
La mayoría de vegades
son ellos mismos
qui et donen les pautes.
A veure,
n'hi ha que,
tenen tableros
que van,
van se'n llenar
a lo que...
És el cas de Rubén?
Sí.
D'altres,
d'altres amb la mirada
es comuniquen moltíssim,
d'altres amb un gest...
Vull dir,
cadascú té la seva característica
per comunicar-se,
però et podria dir
que si no al 100%,
però un altre
a la millora més rient,
un altre plorant,
inclús,
tots tenen la seva manera
de comunicar-se
i la seva manera
de demanar-te les coses
i es fan entendre.
Això sí que t'ho puc assegurar.
Quantes persones veniu
per fer activitat
de forma voluntària
en la mesura del possible
i en funció del temps
s'han de lleure?
Sabeu quants sous?
Coneixeu entre vosaltres?
Hi ha diverses gent,
però la veritat és que
n'hi ha que venen més esporàdicament,
no estan tan compromisos
o tan, per exemple,
ell ve cada setmana...
A veure,
és que depèn dels compromisos
que tingui cadascú,
però sí que n'hi ha alguns més.
tens voluntat de continuar,
José Manuel?
Sí, perdona,
però és que
amb això de la comunicació
m'he deixat que
tots tenen una gran capacitat
de reir,
se rien bastant
i després
necessiten,
com a tots,
amor,
cariño,
que estés per ells,
perquè a vegades
jo he vist que
te cogen la mano
i se la pasan por la cara
o...
són coses
bastant emocionantes,
que te tocan mucho
i jo crec que
todos estamos necesitados
de amor
i sobretot
de dar.
Jo antes,
quan parlava
amb la Marta,
a mi un dels temes
que em preocupa,
justament lligat
amb el tema
de la comunicació,
és la percepció.
Dèieu vosaltres
que no espera res a canvi,
però sí que espereu
les persones
que esteu voluntàries
una resposta,
una resposta d'això
que deies,
de dir,
jo dedico
perquè avui,
perquè em ve de gust
i vull compartir
temps i el poquet
o molt que sé
amb aquesta persona
i sí que necessito
una recompensa,
que és que aquella persona
em faci arribar
que realment
jo li he arribat,
no sé si m'explico
i a vegades
jo no sé si arriba
aquesta resposta
que espereu,
que això també
deu passar a les famílies.
A veure,
no sempre,
no sempre,
però sí que et puc assegurar
que
que els que es poden
comunicar més
o els que poden,
però mira,
quasi que et vaig a dir
que ja t'ho dic
que el 99% d'ells
i t'ho dic
que d'alguna manera
et fan arribar
que estan contents
d'estar amb tu,
que estan contents
que els hi parlis,
que estan contents
d'alguna manera
ja sigui una rialla
i com sigui,
com sigui,
t'ho dic de veritat,
és que
s'ha de viure una miqueta
per poder-ho explicar
perquè
hi ha coses
que
ho es percibim nosaltres
que estem
en tracte directe
i contínuament
amb ells,
però
no,
a vegades des de fora
sembla que ho exegis
una mica
i no és així,
vull dir de veritat,
que s'ha de veure
perquè
val la pena
tot el que comuniquen
és molt,
molt,
molt,
molt important.
però en general
les persones
que
practiquen el voluntariat
són persones
que en principi
aviam ni ho amaguen
però tampoc
no es publicita
perquè és una cosa personal
que un fa per què vol
i les raons
són ben clares,
però l'entorn més immediat
vostre sí que saben
que feu de voluntaris,
escolta,
queden tal dia,
no que he d'anar allà
perquè faig d'això,
l'entorn més immediat.
Com percep la vostra família
i l'entorn més immediat
el fet que dediqueu
un temps de la vostra vida
als altres?
perquè també us rasteu
del temps de la vostra família
això, no?
Sí, claro,
yo cuando digo
voy a la montañeta
y dice
sí, ya te vas con los amigotes
otra vez.
¿Cómo son?
¿Cómo son?
¿Cómo eres?
El Rubén.
Cada cop que el Nafi
diu alguna cosa
està entregat,
eh,
el Rubén amb el Nafi.
Virgínia,
i no et diuen
no tens prou feina
ja que has de buscar-te més?
No,
no,
no,
de veritat que no,
que,
a veure,
com que ja ho coneixem una mica
i jo ho tinc més fàcil
que ell possiblement.
Vull dir que,
que sí que ho comento,
a vegades me diuen
és que potser
jo hauries de passar
tantes hores o això,
però vull dir,
no perquè,
a veure,
si faig una cosa
que m'agrada
i la faig a gust,
sóc jo la que opino
en aquest cas.
us faig una pregunta
una mica personal,
em contesteu si voleu
i si no o no,
jo faig allò
que està contra el vicio
de pedir
hasta la virtud
de no dar,
no?
Doncs això és el mateix
però en preguntar.
Cal blindar-se
quan una persona
desenvolupar una tasca
de voluntariat
amb persones
que tenen discapacitats?
És a dir,
no ens agrada
veure gent que pateix,
no ens agrada
veure les dificultats,
ens agradaria viure
en aquest món feliç
i perfecte,
higienic,
immaculat
i impecable.
Moltes vegades
hi ha molta bona voluntat
a les persones
però com que no volem patir
millor que miren
cap a una altra banda.
Home,
una miqueta es pateix
quan veus que hi ha altres
que viuen amb dificultats,
no?
Com ho feu?
Jo crec que al contrari,
no?
Com sortiu d'aquí?
Precisament
s'ha d'espullar una mica
per estar amb ells,
no?
A veure,
jo el que opino
és que t'has de fer
una miqueta
un d'ells.
Llavors,
els entens millor
els captes millor,
percebeixes més
el que ells t'adonen
i per tant
la satisfacció
ja està.
Jo penso que
tant voluntaris
com gent
que treballem
amb aquests nens
tenim que encara
donar gràcies
perquè
moltes vivències
i molta manera
d'actuar nostra
no la tindríem
si no els tinguéssim
al costat d'aquests nens.
I el mèrit,
perdona,
és dels professionals
que estan aquí
tot el dia.
Des del començament
m'ho hem dit
que no hi ha salari
al món
que faci aquesta feina.
Això està claríssim.
Perquè les feines
es poden fer bé,
es poden fer regular,
es poden fer molt bé
i realment
hi ha qui supera
el que és l'àmbit laboral
i diu
no,
això és alguna cosa més
que una feina.
José Manuel Virgina,
el tema cantar a Nadal
us dona bé o...?
Estic una mica fònica.
Que passa que com
que cantarem a bulto
no es notarà
qui desentona
i qui desafina.
No farem que feu
de solistes,
cap problema.
amb el pom-pom.
Home,
si dius que et persegueixen
i coses d'aquestes.
Jaume,
molt breument
perquè he de parlar
del taller,
els voluntaris
són persones anònimes?
Què bé,
escolta,
jo vull venir aquí
a dedicar unes hores,
funciona així el tema?
És així,
és així.
Nosaltres,
els serveis socials
del centre
tenen previst
un projecte
de voluntariat,
però encara
no posant-lo en marxa
hi ha persones
que espontàniament
doncs venen aquí,
volen treballar
en el centre,
volen conèixer el centre,
volen treballar
amb els nens
i llavors nosaltres
la nostra funció
és una miqueta
doncs facilitar-los
i tot el que calgui
perquè ells
puguin estar aquí.
De fet,
ja dic que
s'està estudiant
el tema del...
Tenim un projecte
de voluntariat
ja dissenyat
de fa temps,
però que la seva
aposta en marxa
requereix
d'un estudi de gestió,
requereix
d'una preparació
en formació
als voluntaris,
de fer grups homogenis,
d'una certa...
Anem a dir que
fer-ho bé,
necessita
necessita
darrere
una feina
bastant feixuga
i que
en aquest moment
doncs
hi estem dedicant
els mínims recursos
però que jo crec
que en un futur
doncs això serà
una realitat
i no crec que
espero
doncs que
Tarragona Ràdio
també estigui aquí
en el moment
en què nosaltres
fem aquest projecte.
Ho presentarem
convenientment.
Parlem del taller.
Fa una estona ja
que l'Àngels Estopinyà
li dic
ara parlem del taller
i ella paciència
i diu
mira quan vulgui parlar
del taller ja en parlarem
però escolta
se'ns acumula la feina
amb dues hores i mitja
de programa
jo pensava
que en tindríem prou
i aniríem sobrats
i no
la veritat és que no
encara podem fer més programes
perquè
encara queden moltes qüestions
per tractar.
bona part dels joves
que hi ha aquí
avui són del taller
que és el taller
del centre ocupacional
la muntanyeta
perquè clar
hem parlat de la residència
hem parlat de l'escola
el taller exactament
què és?
Bé
el centre ocupacional
es va formar
ja fa 15 anys
quan els nens
acaben
tot el període escolar
passen després
al centre ocupacional
és a dir
aquests nens
quan estan a l'escola
d'educació especial
reben tota una sèrie
de tractaments
a nivell de fisioteràpia
de logopèdia
educació especial
amb els mestres
d'educació especial
i quan ells acaben
aquest període
que és a partir dels 18 anys
quan la gent acaba
el període d'ensenyament
passarien a fer
les activitats
ocupacionals
és a dir
a realitzar
les activitats pròpies
de
quan els nanos
ja no realitzen
una activitat educativa
però sí
una activitat terapèutica
a la vegada
aleshores
quan tenen més
de 16 anys
els passem
directament al centre ocupacional
i allí realitzen
els mateixos tractaments
que farien a l'escola
però amb activitats manipulatives
més pròpies per a ells
per tant
nosaltres organitzem el taller
fem obres de teatre
pintem postals a mà
heu estat al fòrum
i tot amb una hora de teatre
exacte
l'altre dia la vau fer al Metropol
i l'altre dia la vam fer al Metropol
vam estar al fòrum
a través de la Federació Catalana
de Voluntariat Social
que vam venir
i vam dir
nosaltres també podem fer teatre
per què no
després també ho parlarem
de com ha anat
i va agradar molt
l'obra de teatre
de fet
quan la vam exposar al fòrum
els mateixos
els que estaven a l'organització
ens van dir
que en persones
amb greus minusvalies
com tenim nosaltres
com ja es veu
aquests nens
tenen greus minusvalies
van poder fer
una obra de teatre
i feta per ells
pintada per ells
argument fet
a través d'un dels
professionals
que tenim aquí
que redacta molt bé
que també escriu
al diari de Tarragona
vull dir que tenim gent
que a part és creativa
no solament treballa
amb els nens
sinó que tenen la capacitat
de poder fer altres coses
o sigui que gent molt entregada
i va ser quan vam anar al fòrum
i després vam dir
si hem anat al fòrum
fem-ho també a Tarragona
mostrem-ho al públic
que hi ha 500 nens d'aquí
hi ha una cosa que feu també
que és
aviam si ho dic bé
hipoteràpia?
hipoteràpia
sí
tenim hipoteràpia
l'hipoteràpia fa 4 anys
que la portem aquí al centre
que un dels fisiors
ens ho explicarà
potser millor
doncs si vol acostar
a veure
i ells ens ho explicaran
només en un minut
perquè la hipoteràpia
és una de les activitats
més maques
que tant fem a l'escola
com el centre ocupacional
i residència
i que està donant uns resultats
inesperats
Josep Maria
Josep Manel
mira que m'ho vaig apuntant
per quedar bé
i dir-li a tothom
el nom que li correspon
però escolta
la hipoteràpia
això és de cavalls
fins aquí hi arribem
explica'ns aviam
cavalls, teràpia
què té a veure?
bueno
el que fem aquí
és una teràpia
el que fa la hipoteràpia
és una activitat d'equestre
o la hipoteràpia
com es diu
tal com es diu
com hi ha hipoteràpia
a veure
la tipitat consisteix en
per nosaltres
és molt important
pel tema físic
el tema d'intentar
normalitzar
el to físic
dels nois que tenim
tan espàstics
a veure'ns
és una activitat molt global
perquè
tant a nivell físic
com a nivell psíquic
o a nivell emocional
el fet que estiguin
de qui siguin
els nois
al damunt del cavall
i tot això
a més és un animal
molt tranquil
el cavall
en principi
és un animal
molt tranquil
els porteu de fora
venen un cop a la setmana
com us organitzeu
aquesta activitat?
dos dies a la setmana
ens porten aquí
els dos cavalls
i bueno
aquest fet
és un gran avantatge
pel tema
que muntem
quasi 20 nois
del centre ocupacional
i de la residència
llavors
és una gran avantatge
pel fet
que vinen
dos dies a la setmana
portem
quasi 20 nois
i bueno
fem un tema rotador
i perquè
només venen el matí
i bueno
esperen el moment
de l'arribada dels cavalls
i la hipoteràpia
és d'aquelles activitats
que notes
que esperen
que intueixen
que és el dia dels cavalls
i
sí, sí
la il·lusió és tremenda
el fet que estigui
un animal tan gran
que de qui siguin ells
al damunt del cavall
i que bueno
a part de l'oriósic físic
a nivell emocional
una millora de l'autoestima
perquè clar
veure's al damunt d'un cavall
i muntem tu i jo
segurament que
ens donaria més por
que amb ells
i bueno
llavors que totes nois
estan a la cadira
assentat
a una altura
que veuen a tot el món
jo vaig veure
un sistema de politges
una cosa molt sofisticada
que heu muntat aquí
perquè els joves
puguin pujar al cavall
el tema és que
del tema dels adults
tenen un pes ja
de 60-70 quilos
llavors per muntar-los
al damunt del cavall
és un problema
per naltros
però bueno
amb la crua que vam muntar
és una crua de sostre
i bueno
és un tema que
pel nostre físic també
és una cura per naltros
adiós
aquesta activitat
de moment la fem
ja veurem com
però vosaltres de moment
penseu la cosa
i que s'ha de muntar
una petita grua
es muntar una petita grua
que s'ha de fer això
o s'ha de fer això?
ja que s'ho van proposar
i bueno
el primer any
va estar sense crua
però bueno
veient l'ilusió que els feien
i els resultats que tenia
doncs van dir que endavant
i ho faríem
el primer any va estar
fent-ho un dia
només a la setmana
l'any següent
van aconseguir que vinguessin
dos dies
i bueno
és una activitat que
a part de
no és un favor
que ens que el portin
perquè és una activitat
que paguem
però el fet que vinguin aquí
és molt bé
home s'ha de mostrar
una certa sensibilitat
perquè dius
treballar per treballar
sempre pots buscar
doncs la manera
de fer-ho més còmode
i aquestes persones
doncs hi tenen
aquesta sensibilitat
és benvinguda
jo sé que teniu
un projecte també
molt lligat amb la terra
aquí darrere teniu
un espai amb un solet
que ens està donant
que és una meravella
jo sé que aquí voleu
fer un jardí
un jardí
volem fer aquí
un jardí terapèutic
tot un jardí terapèutic
que vol dir
que els nens
tinguin accessibilitat
que els nens
puguen olorar les plantes
que ells des de les cadires
puguin accedir
que nosaltres
també puguem treballar fora
per què no
això ha vingut una mica
la idea
aquí vam vindre
una escola de Noruega
i ens van dir
quant de temps
hi treballeu a fora
vosaltres
la fisioteràpia
les diferents
activitats terapèutiques
jo els vaig dir
home fora
nosaltres
cada dia no hi treballem mai
treballem aquí dintre
aquestes són les instal·lacions
que tenim
com pot ser això
si nosaltres
només tenim dos mesos de sol
i intentem treballar
tres o quatre mesos
a l'exterior
perquè és molt més terapèutic
pels nois
caramba
han tingut que vindre aquesta gent
a dir-los a nosaltres
que tenim aquí sol
i que podem disfrutar
una temperatura agradable
gairebé tot l'any
tot l'any
i va ser quan nosaltres
vam decidir
de
bueno
és un projecte innovador
perquè
no ens havíem plantejat
de poder treballar fora
però
de treballar les teràpies
a l'aire lliure
tenim aquí molts mesos
i podrem treballar
a l'aire lliure
amb accessibilitat
per les cadires
i a fi
efecte
que ells puguin accedir
a l'exterior
i per què no
les teràpies
poden ser molt millors
hi ha un espai ampli
vull dir que aquí podeu fer un jardí ben maco
pot quedar un jardí força ampli
i ben orientats
la idea és que ho facin ells
també
en la mesura del possible
totes aquelles tasques
que puguin ells com a mínim
no sé
alguns d'ells
alguns d'ells
el que sí que fem
és donar-los unes activitats
molt concretes
i ells que siguin
els responsables
de regar aquella planta
de tindre
perquè tenen alguna cosa
que cuidar
aquella responsabilitat
que és la que nosaltres
en certa manera
també fem
quan tenim aquella responsabilitat
de tindre que cuidar la planta
si no la reguem la planta
es morirà
una mica
amb aquests nanos
que tenim aquestes capacitats
sí que treballem tot això
Crea dinàmiques
crea unes rutines
unes obligacions
uns espais
uns horaris
uns hàbits
en definitiva
que és allò que a l'inici del programa
dèiem amb el Jaume
fa 30 anys
aquestes persones
estaven en una habitació tancades
una hora era exactament igual a l'anterior
i res canviava la seva vida
és la una
les notícies
tornem de seguida
Gràcies