Un minut i mig, serà un quart de dues.
Ho comentàvem abans que hem parlat àmpliament
d'aspectes del fet d'aquesta setmana, com el que sé,
però hi ha un altre cicle que comença, i comença justament avui.
Un cicle que va treure el cap tímidament una vegada el fet
i s'hi va quedar, perquè, clar, la reacció del públic
va sorprendre fins i tot els mateixos protagonistes.
Estem parlant del cicle de contacontes
que duen a terme aquest col·lectiu de contacontes
de la ciutat de Tarragona, un col·lectiu molt actiu,
d'altra banda, i que realment ens fan passar estones inoblidables.
Comença avui la primera cita,
la tenim al claustre de Sant Pau del seminari,
són els contes de ben lluny, que protagonitzaran
el Carles Alcoi i la Carme González. Carme, molt bon dia.
Hola, bon dia.
El Carles, com que estem en resa i sempre per a l'ocasió
no ens pot acompanyar...
No, és una pera que té...
Però està molt ben representat també per tu, eh?
Sí, i tant.
Només faltaria, jo deia, això que vau treure el cap,
que potser agrada això, que expliquem contes a la nit.
I te'n va agradar que fins i tot us van haver de buscar
un altre local més gran perquè no hi cabíeu.
Sí, realment sí, va ser una acollida molt gran
de públic de Tarragona, que no s'esperàvem ni en altres mateixos,
com bé has dit tu.
I sí, ens van haver de canviar de local.
de local i d'espai i de tot, una mica.
L'espai en el qual començareu aquesta nit amb els contes de Benlluny
és un espai que pot acollir molta gent.
Jo no sé exactament quina és la capacitat que té, però Déu-n'hi-do, eh?
Sí, és bastant gran, és un claustre.
L'any passat ja ho vau fer aquí.
Sí.
I ple.
Ple.
Gent de peu.
A tope.
Molt ple, molt ple.
Saben per què ho diu així la Carme?
Perquè abans ho comentàvem, que clar, una cosa és una obra de teatre,
en un escenari, amb la seva escenografia, amb els seus decorats, amb els seus actors.
Una altra cosa és posar-te tu, amb les teves històries, davant d'un públic
i tothom té la mirada en tu posada.
Sí.
Jo què vols que et digui, Carme?
Jo no sé com ho feu, però deu ser una experiència...
Som una mica masoquistes.
Tremenda, eh? Però tremenda.
Ui, ui, ui.
Una experiència tremenda, però també a la vegada enriquidora,
perquè reps també el calor del públic.
És una mica...
Si agrada de ser extraordinari, eh?
Al final deu ser apoteòsic.
Sí.
Perquè a més vas captant també, no?
De quina manera la teva història va arribant al públic,
si està més oberta, si està més obert al públic,
si no ho està tant,
si interessa o no interessa allò que estàs explicant.
Sí, sobretot les cares, no?
Les cares i...
I ens ajuda moltíssim i cada any ho dic,
i és cert, és la gent gran que ens ve a veure.
La gent gran vull dir, gent a partir de 50 cap a dalt.
I per quina raó?
Doncs perquè te donen una seguretat,
estan tan immersos en aquell relat,
suposo que se'n recorden de quan érem petits,
de quan sentien històries,
que reps com si l'hi expliqués a ta mare,
a ta mare, a ton pare.
Crea aquest lligam de confiança.
Sí.
És una cosa que el festival d'estiu porta, no?
Mira, ara què dius això, Carme?
És que si no després ens oblidarem.
Jo no sé aquesta sessió,
però hi ha sessions que, aviam, en general,
estan adreçades a un públic adult,
per això es fan de nit.
Alguna que altra sessió, potser va a algun nen,
alguna nena a determinada edat,
i el que allà s'explica, aviam, no té més,
però el problema és que no ho entenguin
i que realment s'avorreixin
o es quedin perplexos.
Vull dir, val la pena potser explicar
que són comptes per adults, en principi.
Sí, el que passa és que...
Són per adults, però també nens a partir de 14 anys
poden venir perfectament.
Sí, però no ha de ser tot o buit
que es podrien avorrir.
Sí.
Més que res per les paraules que s'utilitzen.
Que no tingui interès per ells,
allò que s'està explicant.
Que a vegades són una mica pujades de to,
que també cal dir-ho, no?
I sap greu, doncs,
que els pares que estiguin allà
se sentin, doncs, malament, no?
Perquè està el nen al costat
i acaben de dir una paraula
que després han de justificar amb el criu, no?
I és això, però sí, adolescent, públic, adolescent i tant.
que poden venir.
Jo estic segura que molts oients
i moltes oients tenen a casa seva
encara discos de vinil
d'aquells que s'explicaven contes infantils.
Sí, segur.
Tu n'has tingut, Carme?
L'he tingut i en tinc alguna.
Tot i que ets jove,
però jo també n'he tingut de la Rateta,
de la Blancaneu, tots...
Aquests anaven en disc
i es posaven els discos
i escoltaves els contes.
Jo no sé si heu hagut d'aquestes fonts,
perquè si quan éreu petits
ja sentiu a banda de contes
que us podrien explicar parents o amics,
doncs aquests discos també
que feien la seva feina.
Sí, i sobretot de les àvies.
De les àvies.
Les àvies.
És el recurs.
I el recurs que,
malauradament,
s'està perdent
perquè les àvies també estan perdent
l'hàbit d'explicar contes.
És que tenen molta feina, pobres.
Sí, les pobres.
Entre que els van a buscar a l'escola,
els hi fan el dinar,
ja no tenen temps d'explicar contes.
No.
S'hi van més atabalades
que algunes mares, pobres àvies.
La veritat és que sí,
que hi ha algunes que fan una mica de pena.
Poc temps els hi queda,
les pobres, per explicar contes.
Sí.
A l'hora de fer repertori,
el primer any,
doncs imagino que molt bé,
mira, ui, perfecte,
tenim aquí els contes,
explica'm,
però clar,
si la cosa es repeteix cada any,
heu d'anar variant al repertori.
No podeu fer com el David Bisbal
i el Volerí,
que a tot arreu la canta.
Vosaltres heu d'anar canviant
el conte,
les històries cada any.
No podeu repetir.
Nosaltres aquí a Tarragona
tenim un gran,
gran hàndicap,
que és que el públic,
que ens ve a veure,
normalment repeteix.
I repeteix on sigui.
Ja sigui a la bequeria a l'hivern,
i ja sigui a la plaça Ripoll
a Santa Tecla.
Ho he fet.
I què passa?
Que sí que te pots permetre
el luxe de repetir un conte,
perquè saps que agrada moltíssim
i que t'ho demanen,
perquè hi ha gent que t'ho demana,
realment.
Però, esclar,
has d'estrenar.
I l'estrena,
totes les estrenes
són molt, molt, molt dolentes.
I les fonts continuen sent
d'allò més heterogènies
a l'hora d'anar a buscar
noves històries pel repertori?
Sí, realment sí,
perquè tant a vegades
agafes algun autor molt conegut,
com t'ha sorprès
t'ha sorprès algun autor
que no coneixies
i que t'han recomanat,
i a l'hora de llegir-ho dius
ostres.
Clar, perquè aneu a buscar,
poden ser des de relats breus,
d'autors contemporanis,
escriptors del segle passat,
llegendes, tradicions,
els contes més clàssics,
però buscant una miqueta
el seu origen,
que probablement tinguin
una dimensió no tan infantil
com la que podem tenir ara.
Sí, es busquen versions sovint
d'altres països,
perquè el mateix conte
es repeteix en diferents països,
i es busca aquella
que més s'atença
al públic adult.
I també hi ha
dintre del nostre grup
gent que escriu,
que té la sort
de poder escriure contes
propis,
i com és el cas meu,
que no és el cas d'avui,
però que altres vegades
s'he fet,
tinc a casa el meu company
que m'escriu contes.
Però a tu t'agrada molt
anar a les fonts de la literatura,
buscar contes.
Sí, a vegades sí.
t'agrada molt.
I la literatura,
perdó,
llatinoamericana,
tens molta tirada, no?
Molta.
Allò del realisme màgic
dona molt de sí, eh?
Encara que no ho sembli,
jo soc castellana,
i la meva font és...
La teva llengua materna,
com si diguéssim...
És la castellana,
encara que no ho explico mai
en castellà,
perquè crec que
estic parlant molt
el català i el castellà,
ara ja el tinc com
una mica oblidat,
però sí que el que intento
és reduir,
que és una feinada,
traduir contes
de castellà a català.
De totes maneres,
tots aquests autors
llatinoamericans
que a tu t'agraden tant
són autors que agraden
moltíssim al públic,
independentment de l'idioma
en el qual s'expliquen.
Aquesta nit seran
els contes de ben lluny,
la propera setmana,
el dilluns 26,
seran contes
de curta distància
i el 2 d'agost
seran els contes de prop.
Com que parlem amb la Carme,
que juntament amb el Carles
seran els protagonistes
d'aquesta nit,
quines són
aquests contes de ben lluny?
Venen tots d'Amèrica?
No,
no,
perquè el Carles,
que no està aquí,
però m'ha deixat
la xuleta,
m'ha dit que ell explicarà
contes dels indisamericans,
que són aquestes històries
que ben bé
no les acabes d'entendre
perquè són
molt mitològiques
i molt
de lluny,
molt de lluny.
També ens explicarà
contes del Senegal
i alguna altra història
que està dintre del llibre
de les mil i una nits,
que tant li agrada el Carles.
És un llibre
que molt sovint
explica contes de...
Mira si té contes allà
per explicar.
Per mil i un.
Mil i un,
com a mínim mil i un.
Sí,
perquè després de cada conte
hi ha més contes,
vull dir que no se'ls acabarà mai
el repertori.
No s'acaba mai.
I després alguna història europea.
Molt bé.
Del centre d'Europa.
Aquest és el repertori
del Carles.
De Carles.
Com organitzeu?
Perquè clar,
en sou dos,
però feu la vostra narració
diferent,
primer un,
després l'altre,
aneu intercalant.
Com us organitzeu l'espectacle?
A nosaltres ens agrada
bastant intercalar,
però a vegades
els mitjats tècnics
no us deixen,
que és el cas d'avui.
Clar,
per a aquells que no han anat mai,
vosaltres sortiu allà,
bona nit,
venim a explicar contes,
com poseu en escena
tot això?
Des de fa uns anys
el que fem
és que algun narrador
que no explica aquell dia
ens presenta
i fa una petita introducció
dels contes,
però quan no pot ser
la fem nosaltres mateixos.
Això és el que hi ha.
Molt bé.
Però bé,
com deia,
doncs avui no,
avui començaré jo els contes
perquè tenim un problema tècnic.
I després el Carles explicarà els seus.
I després el Carles explicarà els seus.
Quants contes has previst, Carme?
Jo explicaré dos avui.
Dos.
I són de?
Són de l'Isabel Allende.
I saben què?
En que la Carme
li hem demanat
i ella,
com que no sap dir que no,
ens ha dit
vinga, va, d'acord.
Li hem dit
per què no ens fas un fragment
en un dels contes
que explicaràs aquesta nit?
I ella ha dit
doncs vinga, va,
que ho farem.
Amb una miqueta de música de fons
que acompanyarà
aquest relat que es titula
Boca de Gripau.
On acaba el món.
Allà,
on els antics navegants
eren atrets
per camps de sirenes
i els seus vaixells
s'enfonsaven
al trobar-se
amb les glaceres
de terra de foc,
Argentina,
allà,
s'estenen
unes immenses
esplanades
de natura aspre
que estan
habitades
per homes durs.
Fins allí
van arribar
els anglesos
i quan es van adonar
que poca cosa
es podien emportar,
se'ls va córrer
poblar aquelles terres
amb immensos ramats
d'ovelles.
Allà,
es va establir
la British Rover Company,
la companyia ovellera.
Enmig de l'esplanada,
s'aixecava
l'enorme casa
on vivien els patrons
i que estava rodejada
d'una gespa verda,
retalladeta,
absurda,
que pretenia recordar
la campinya anglesa.
Separades de la casa
per la distància
i unes tanques
de rocers silvestres
estaven les barraques
on vivien els peons,
vigilats pels guàrdies
de la gerència,
atormentats pel fred
i sense tastar
una sopa calenta
durant mesos,
els treballadors
sobrevivien desemparats
com el ramat
al seu càrrec.
I era allà,
en aquelles terres
on Hermelinda
es guanyava la vida
gràcies als seus jocs
d'il·lusió.
Hermelinda
era l'única dona jove
en tota l'extensió
d'aquelles terres
i els peons
es divertien molt més
que els seus patrons
gràcies als seus jocs
il·lícits.
Hermelinda
tenia les cars fermes
i la pell sense taques,
es reia amb ganes
i era molt valenta.
La fama
de les seves fortes
cames de genet
i dels seus pits
inmunerables a l'ús
havien recorregut
molts quilòmetres
i els seus enamorats
venien de lluny
per a passar
una estoneta amb ella.
Hermelinda
havia escollit
aquell ofici de consol
per pura vocació

d'amor per a núvies remotes.
En una barraca, aixecada amb algunes fustes,
Armelinda feia la seva fortuna.
Els patrons anglesos havien prohibit el consum d'alcohol,
però ella destilava un aiguardent
que servia per aixecar els ànims
i encendre les llànties a l'hora de la diversió.
Armelinda havia descobert
la manera d'obtenir beneficis segurs sense fer trampa.
Els homes, en el seu temps lliure,
a més de les cartes i els daus,
tenien per la seva diversió diferents jocs inventats per ella,
on l'únic premi era la seva persona.
Els perdedors donaven els seus diners sense queixa,
però el guanyador es veia transportat a la glòria
en un breu viatge sobre un matalàs de llana verda,
on Armelinda soferia plenament.
El viatge era breu,
però no perquè a Armelinda li falteies voluntat, no?
El que li faltava era temps per a donar a tots una atenció com calia.
Un dels jocs era la gallineta cega.
Per poder jugar,
tots els homes es tenien que treure els pantalons i els calçotets llars.
Podien conservar, això sí, la camisa i les botes per allò del fred.
Armelinda els envenava els ulls,
els donava un parell de voltes per marejar-los
i llavors començava la persecució.
El primer que aconseguia ficar una mà al damunt d'Armelinda
la rodejava entre els seus braços i llençava un crit victoriós,
mentre beneïa a la seva sort.
Això sí, es formava tant xivarri
que els crits arribaven fins la casa dels anglesos,
que restaven immòbils prenent el seu té de Ceylan
i fingint escoltar el so del vent.
Què més, Carme?
Què li va passar a l'Armelinda?
Després de jugar a la gallineta,
no ens ho sé.
Oi, doncs haurem d'anar a aquesta nit.
Aquí te l'explicaràs?
Sí.
Hauríem d'anar aquesta nit, eh?
A veure què feia aquesta...
Emmerlinda tan generosa, ella, eh?
Amb les seves coses.
Amb el seu cos, sobretot.
Déu-n'hi-do, hem començat a dir-te,
què ens està parlant la gallineta?
I escolta, ens hem enganxat,
de seguida no hi faltarem.
La cita aquesta nit a les 10,
al claustre de Sant Pau del seminari,
Contes de ben lluny,
amb Carles Alcoy i Carme González,
que li agraïm moltíssim
que hagi vingut avui a la ràdio.
Gràcies, Carme.
A tu.
Que vagi molt bé.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu.