Vicenç Villatoro, molt bon dia.
Bon dia.
Comencem per la novel·la, si li sembla.
Molt bé.
És la derrota de l'Àngel, Premi Carlemanya de novel·la.
Aquest mes de novembre que hem deixat enrere recentment ja ha sortit.
Per tant, potser algun oient ja li ha fet un cop d'ull i ha començat a llegir-la.
Simplifiquem molt si en diem que és una novel·la històrica.
Es simplifica molt, no?
No, no, no, és descriptiu, és bastant descriptiu, sí, sí, sí.
És una novel·la...
El fonament és una novel·la històrica i en la seva primera intenció ho és.
és narrar uns fets que són certs, certs o com a mínim documentats,
que són la vida d'un cabalista jove del 13, que és Abraham Abulafia,
que és un senyor que va existir, que és un senyor que va néixer a Saragossa,
que va passar per Barcelona, que va...
Diguem-ne que en sabem una mica la vida i que en sabem la vida de les teories,
la visió del món, i que una part central de la seva vida va ser plantar-se a Roma,
o més concretament a Soriano, en el Ximí, que és on estava el papa en aquells moments,
per parlar amb Nicolau III, que era el papa de l'època.
Podem dir que no ho aconsegueix, perquè ja ho diu la ressenya de la novel·la,
per tant, no desveiem un final que...
Exacte, no sabem...
És a dir, sabem que no ho va aconseguir.
Però passen altres coses i deixen de passar-ne unes altres,
que potser és el més important el que deixa de passar, que no passa el que passa, no?
Sempre, diem-ne, sempre, sempre, sempre.
És a dir, el que passa sempre és una part infinitament petita del que podria passar.
Hi ha dues històries paral·leles, i amb una distància cronològica fonamental,
estem parlant de més de 500 anys, entre uns fets i uns altres.
800.
800, efectivament.
Sí, pràcticament.
Una, com dèiem, sembla com a més fictícia, l'altra és real,
ho està fent com una història real.
Això fa que en el relat em vagi fent uns salts en el temps.
És una novel·la que demana una certa complicitat pel lector.
Una novel·la d'una estructura relativament complexa, en aquest sentit,
i que demana al lector aquest salts en el temps,
però jo crec que també li ofereixen al lector el que t'ofereixen els salts en el temps,
que és dues coses.
Una, la sensació que el món canvia molt,
però que hi ha coses en el món que canvien poc,
que jo crec que és la clau en general de la novel·la històrica.
És a dir, la novel·la històrica ens interessa no només perquè ens interessa
l'època dels romans o el segle XIII o el que sigui,
sinó perquè sabem que les passions dels romans i del segle XIII
són semblants a les nostres, i als problemes, i als somnis, i als temors, i les pors.
Per tant, això és una...
I l'altra funció que hi hagi dos plans de temps
és que això et permet, per dir-ho així,
veure en perspectiva, tancar el que és la història del XIII.
És a dir, si tu vas seguint la història,
caminant al costat dels seus protagonistes,
no en saps al final, no en saps quina repercussió tindrà això.
Aquest, el Nicolau III, el papa que surt en aquesta...
Dels Orsini.
Exacte, és un Orsini.
I el seu Orsini el va marcar molt,
tant en la seva acció com en la seva memòria.
És un papa que va tenir un papat de 3 anys,
però que surt a la Divina Comèdia.
I surt a la Divina Comèdia malament,
perquè Dante era d'un altre partit,
tots eren papistes, però d'una altra tendència,
i per tant opina que aquest senyor era un desastre,
Nicolau III, i a la Divina Comèdia surt enterrat de cap per avall.
Per tant, la seva memòria és...
Clar, si tu no et situes en el pla actual,
no pots dir quina serà la memòria de Nicolau III.
Has de posar-te també en el segle XXI
perquè puguis dir no només què va fer Nicolau III,
sinó què em va quedar,
què va quedar de la seva obra,
què va quedar de la seva memòria,
què va quedar de la seva família.
I ets sense part de tota aquesta història,
és la manera que un lector se senti part d'aquesta evolució.
Posar-lo cap a dins.
Clar, això que ha dit que hi ha coses que no han canviat
m'ha cridat l'atenció,
perquè justament en una de les pàgines del llibre
diu allò, en aquella primavera de l'any del Senyor
del 1280-1040 de la creació del món,
657 de la ègira del profeta,
somiaven Nicolau i Abraham,
cristians i jueus, musulmans i mongols,
somiaven mons nous,
esperances de grans canvis,
excitacions profètiques i místiques,
però el món no era més plàcid
perquè es fes més gran.
Aquí penso en la globalització,
ja estàs d'aquella època.
I diu al revés,
El món semblava escardat,
fa soroll de cristall trencadís,
cent anys després,
els genets s'han de l'apocalipsi,
cavalcant sobre aquesta mateixa mar,
tots aquests somnis s'haurien trencat.
Això ho podríem fer una descripció de l'època actual.
Sí, sí, sí.
Per exemple, això és globalització,
absolutament.
És a dir, per exemple, el 13,
és Marco Polo arribant a Can Balic.
El món es fa més petit, també, no?
Sí, però em vas descobrint de nou,
vas descobrint...
Tot es troba i tot es troba sobre el mateix.
I això que sempre tenim...
Fa 2.000 anys que tenim la sensació
que el món ara és quan corre de veritat
i s'accelera i quan s'espatlla, no?
Hi ha un...
En aquesta frase que acabes de llegir,
hi ha una picada d'ullera.
El llibre n'està ple,
de picada d'ullera.
Sí, sí, està ple de paràgrafs així.
Per exemple, diu que és com brida trencat.
Això és una referència d'un poema de Lope,
que diu
Porque dicen y lo creo
que suena a vidrio quebrado
y ha de romperse presto al món.
Això ho deia Lope
i li semblava ja que el món
s'havia de trencar.
Hosti, n'han passat d'anys, eh?
Aquesta fragilitat, no?
Sí, però la tenen totes les èpoques, eh?
La sensació...
Ara, ara és quan el món està en perill.
Anaven bé fins ara, eh?
Però ara el món...
Ostres, quins temps aquests!
Tots els temps són...
Diguem-ne, temps de placidesa.
Jo crec que no n'hi ha hagut
en la història de la humanitat.
El detall cronològic
ens situa en els comptes
que porta cadascuna
de les religions del llibre.
Sí.
I també, en aquest sentit,
em sembla que no hagi passat el temps, no?
No.
Amb el moment que estem visquent ara
des d'aquest punt de vista de la religió
amb tots els conflictes que generen.
Sí, sí, sí.
El segle XIII és un segle
on el judaïsme,
el cristianisme
i l'islam
es troben
topant,
diguem-ne,
però també es troben
amb la sensació
que és nova històricament
i que és Ramon Llull
i que és a paraula mabulàfia
que pots convertir en l'altre.
Que amb la paraula,
la raó,
el sermó,
la predicació,
l'art abraujà de predicació de Llull,
no?
Pots arribar a convertir l'altre
i, per tant,
i a més a més hi ha un factor,
uns quarts en el panorama,
que són els mongols.
Els mongols que venen de les Àsies
arriben fins a la Mediterrània
i aquests, els mongols,
no se sap ben bé què són,
religiosament parlant.
I, per tant,
totes les religions,
per dir-ho així, occidentals,
comptant l'islam
com una religió occidental
en aquell moment,
pensen,
ostres,
aquests tios que venen de nou,
aquests són verges.
Per nosaltres.
Mió, sí, sí, sí.
I tots intenten enviar-los
predicadors, savis,
intentant convertir-los
i, de fet,
hi ha mongols
que es converteixen
al cristianisme nestorià
i, per exemple,
pel papat
la gran esperança
és que els mongols
vinguin per darrere
de l'islam
i facin una pinça
i se'ls carreguin,
no?
Però, al final,
els mongols
acabaran islamitzant-se
fonamentalment.
Sobre aquesta, sí, sí.
En el tema
de la novel·la històrica
ara acabo de comentar
una cosa
que probablement
moltes vegades
no considerem
que diem novel·la històrica
quan realment
estem parlant de novel·les
que parlen de temes
universals
i que se situen
en una època determinada.
Absolutament.
I, clar,
aquí podem encabir
qualsevol relat, no?
O qualsevol novel·la.
Sí, jo crec que
la novel·la
per essència,
per l'essència mateixa
del gènere,
el que intenta
és plantejar
problemes humans,
conflictes humans
profuns,
en el marc
en què siguin
més visibles.
Per tant,
es cull
un paisatge,
un lloc,
un temps
en funció
de què li va bé
per explicar
del que vol parlar.
I jo crec que
cap novel·lista
en el món
s'ha plantejat mai,
però pot ser
a vegades
que un professor
d'història
es plantegi
escriure una novel·la
per explicar la història
que sap,
però un novel·lista
el que fa és
voler parlar
d'una cosa,
de l'amor,
de la mort,
de la por,
del que sigui,
intentar trobar
en quines circumstàncies
allò que vol dir
serà
més dramàtic,
més extrem,
li permetrà
explicar-ho més bé.
Jo crec que
anem a fer
novel·les històriques
i que les bones
novel·les històriques,
és a dir,
l'Eco,
que jo crec que és
una novel·la històrica
interessant
amb matisos
al nom de la Rosa,
no és una novel·la
per explicar-nos
com és la vida,
monàstica
al segle XIV.
És un thriller.
Sí,
i és
el que diu
Eco
en la seva postila,
és una reflexió
sobre el llenguatge,
sobre la comèdia,
sobre la memòria,
que li va bé
posar en el segle XIV,
i també li va bé
dir,
com ha dit
Eco en alguna fase,
que vivim
una nova edat mitjana,
però vull dir
que la funció
no és explicar
la història
de l'època,
és
explicar la teva història.
Clar.
Hi ha novel·listes
del segle XIX,
del XX i universals
que parlaven
d'altres èpoques
quan no estava
aconyat a aquest terme
que moltes vegades
pensem que respon
més a uns objectius
comercials,
evidentment,
i de les editorials
que han d'agrupar
el seu producte
i s'ha dit
d'una novel·la històrica.
De fet,
l'Evangeli Gris
es va dir
que era
la incursió
de la novel·la històrica
en la literatura catalana,
que vostè n'és autor,
no?
Sí,
i a més...
L'època dels 80?
Sí,
però
l'època dels 80
començament,
no final.
És la novel·la històrica
en català,
la literatura catalana
també conreia
la novel·la històrica,
dius,
home,
fins a cert punt,
no?
Perquè si mirem enrere...
Sí, sí,
i després resulta,
per exemple,
quan va sortir
l'Evangeli Gris
van dir
això de la literatura catalana,
aquests catalans
són uns tios molt raros,
perquè...
I és que no en sabrà religió.
Sí,
i després resulta
que el Dan Brown
es que sobra religions.
Jo quan vaig publicar
l'Evangeli Gris
o alguna gent et deia
la literatura catalana
té tantes dificultats
per explicar el present,
que és tan complicat
el present de Catalunya,
que es refugia
en explicar històries medievals.
Doncs potser sí que és això,
però resulta que
dos anys després
surt el nom de la Rosa,
en el pròleg
de l'Evangeli Gris
en Joan Terriadu
parla de la Marguerite Jursenar,
dius,
home,
potser no és una malaltia
estrictament nostra,
potser si ens passa
igual que en els italians
o que en els francesos,
és que potser sí que
en el signe dels temps
hi ha una certa necessitat
de repascar en la història
paisatges i ambients
que et convenen
per parlar del present.
Perquè un novel·lista
sempre parla del present.
Ets contemporani
encara que no ho vulguis,
és a dir,
encara que vagis disfressat
d'antic,
el fet de disfressar-te
ara d'antic
és un gest contemporani,
és un gest que fas
en funció del teu temps,
no en funció de com ho feien
els que vas disfressat,
sempre ets contemporani,
no en pots sortir del teu temps,
ets presoner del teu temps.
algú deia que la literatura imita la vida,
de vegades la perfecciona,
de vegades la fa malbé,
això depèn de la mà de l'escriptor.
Tornem a la derrota de l'Àngel,
perquè ens hem anat a parlar,
és un tema apassionant del treball.
Jo m'apunto tot.
Parlem de religió,
parlem de messianisme,
parlem de la posició de la veritat,
com l'aval que necessita tota religió
per mantenir-se.
Sí, però no només la religió.
Jo crec que la idea
que tens una veritat revelada
per una via o altra,
en el cas religió,
seria per una revelació directa
de la divinitat,
però en altres casos
és simplement perquè has vist la llum
i t'has fet
liberal, comunista, socialdemòcrata
o anarquista,
perquè creus que això és la raó.
Això jo crec que és molt present en la vida
i una mica la novel·la existeix
perquè a mi l'existència d'això,
del messianisme en aquest sentit ampli,
em provoca el mateix temps
recel i fascinació.
És a dir, recel,
perquè qui creu tenir la veritat
té una tendència natural
a escombrar a tots els altres,
però fascinació
perquè només la gent que té conviccions
i per tant que creu que té la veritat
acaba fent coses.
És a dir, en política,
el messiànic és perillós
perquè segons com
fa decrets prohibint tot l'altre.
Hi ha proves documentals d'això,
al llarg de la història.
Sí, però també n'hi ha menys
i no és menys perillós,
al contrari,
el polític que no creu en res
i que per tant,
el polític,
el líder d'opinió,
el periodista...
Que s'apunta allà
on pot tenir una certa significació.
Què diu?
Que què?
Que ara es porta
el que sigui.
Doncs,
si es porta,
jo m'hi apunto.
jo a vegades ho faig servir
com a caricatura.
Hi ha polítics que s'hi pregunten...
Escolta,
vostè està a favor o en compte
de la pena de mort?
Diu,
perdona un moment
que faig una enquesta.
Què es porta ara?
Sí.
I hi ha molta política
demoscòpica.
Hi ha molta política
feta a base de dir...
D'enquesta, sí, sí.
Ostres, no tu, ara resulta
que els ciutadans
estan preocupats
per la immigració
i que més aviat
ho veuen com no sé què.
Doncs, escolta,
els hi hem de donar
un discurs per això.
Però tu què creus?
Creus que sí?
que no crec res,
crec el que diuen les enquestes.
Això tampoc és el model, no?
I per tant,
a mi el que em provoca
això del messianisme
és un sentiment ambigüe.
I perquè em provoca
un sentiment ambigüe
faig una novel·la.
És a dir,
si em provoqués
un sentiment,
per dir-ho així,
unidireccional,
faria un article
contra el messianisme,
a favor del messianisme,
el que sigui.
Com no ho sé,
com em sembla
una cosa complicada,
complexa,
que té cares i creus,
em faig una novel·la.
Perquè la novel·la
està molt ben dotada
per presentar la paradoxa,
per presentar
el fred i calent,
per fer la dutxa escocesa.
L'assaig no,
l'assaig està molt ben dotat
per tremetre
les teves pròpies conviccions.
I per tant,
el que he intentat fer
a la derrota de l'Àngel
no és un text dogmàtic,
sinó un text
que cadascú
se'l pot agafar
per on vulgui,
en aquest sentit,
en el sentit de la valoració,
presentant
el que de bo
i el que de dolent
que tenen,
no només per la humanitat,
sinó pel propi
portador del pensament
messiànic,
que et porta
a una soledat infinita.
És a dir,
aquell que creu
que té la raó
i que li importa
un pitu relativament
si els altres
hi estan d'acord o no,
està molt sol.
I aquell que es carrega
el futur del món
sobre les espatlles,
sigui el papa
o sigui el contra el papa,
està molt sol.
el que passa
que no dubtar
jo trobo
que és una missió
impossible
no tenir dubtes.
Sí,
jo crec que
és impossible
no tenir dubtes
quotidianament,
diàriament,
de tot.
El que hi ha
és marge
pel dubte.
Ara,
el dubte sistemàtic
que és formidable
des del punt de vista
filosòfic
i la cosa
cartesiana
i fantàstic,
és també
absolutament
castrador.
És a dir,
aquell que es passa
que l'havia de dubtar
no fot res,
i si al món
tothom s'hagués passat
4.000 anys
dubtant
i dient
ui, ui, ui, no
perquè no ho veig clar,
hòstia,
picaria amb pedres
en una cova,
vull dir
que els avanços
morals,
artístics,
els ha fet gent
que dubtava
però que després
del dubte
s'ha decidit
perquè si només
hagués dubtat,
és a dir,
si Picasso
diu, hòstia,
ara no sé
si faré això,
no ho veig clar,
això,
els de Mosell de Vinyó,
no sé si baixen
o no baixen,
no la pinta,
i el món està ple
de gent que vagi
de gent molt intel·ligent
i de gent formidable
que vagi
de dubtar,
no ens ha deixat res,
per tant,
a mi també em fascina
la gent que actua,
ara,
és clar,
per actuar
t'has d'alinear
en una banda,
has de prendre partit
per un estat
o un altre.
La gent que actua
és també la gent
que posa la pota
fins al nas,
la gent que no actua,
no,
aquesta no posa mai la pota,
no arregles res,
però tampoc espatlles res,
bueno,
no en tinc ni idea,
vull dir,
que em sembla
que tot és prou ambivalent
com per fer-ne novel·les.
Clar,
però justament
amb això que parlàvem
de que si
el messianisme,
jo veig aquí
com una mena
de fil invisible
entre tots dos llibres,
tot i que no tenen
res en comú,
o tenen molt en comú.
Bueno,
l'autor,
que és molt,
no?
Perquè per dos llibres
tenir el mateix autor
és bastant.
Per exemple,
és que clar,
parlar de política
i parlar de poder
i parlar d'emessianisme
és una combinació
prou...
Sí,
sí.
prou atractiva també,
no?
Jo crec que darrere
de la derrota de l'Àngel
hi ha política,
però des de la perplexitat
i des de darrere de Catalunya
després del tripartit
el que hi ha és política
des de,
jo diria més aviat
des del periodisme,
no?
Fins i tot més que des de la...
des del periodisme
ha fet...
d'observació de la realitat...
D'observació,
però des d'algun punt de vista,
és a dir,
tot el que mira el món
el mira des d'algun lloc,
ningú se'l mira,
diguem-ne,
des de fora del món,
tots estem posats a dintre
en el món
en què estem mirant
i per això,
diguem-ne,
m'ha semblat honest
que un llibre
que és d'observació política
com és Catalunya
després del tripartit
tingui un títol
que digui
una visió nacionalista.
Diu,
escolti,
el que explico
és el que veig,
però des d'on m'ho miro
és des d'aquí,
i per tant,
si algú us lo mira
des d'un altre lloc,
jo crec que veurà el mateix,
ara ho valorarà diferent.
L'objectivitat no existeix,
diuen que existeix
l'honestetat.
En tot cas,
quan es fa un plantejament ideològic,
quan s'escriu un llibre
o quan s'explica
d'una manera de pensament,
l'honestetat dels plantejaments,
però no pas l'objectivitat,
perquè, clar,
cadascú...
L'objectivitat és una paraula
tramposa.
Exacte,
i s'utilitza molt alegrament.
Sí,
i sobretot quan s'aplica el periodisme,
jo crec que és una paraula
que no descriu
ni el que és
ni el que hauria de ser,
i això és molt complicat a vegades.
Catalunya,
després del tripartit,
una visió nacionalista.
Amb un any n'ha tingut prou
per fer una valoració
en forma de llibre?
No,
en pas ja me n'ha sobrat
11 mesos,
però...
No,
perquè per mi
el tema central
no ha estat
la gestió
del govern,
diem-ne tripartit,
que no ho sé segur
si és tripartit.
Aquí una persona
deia
que no s'hauria de dir
el govern tripartit,
sinó el partit,
el partit trigovern,
i que segons com
això és més...
És a dir,
hi ha tres governs,
no un,
sinó tres,
i cadascú governa
al seu tros.
Però per mi
no és la gestió
el tema central,
sinó
el pacte
i la seva justificació
teòrica,
no?
I aquí és on jo veig
una potència
revolucionària,
en una direcció
per mi equivocada,
en la constitució
del tripartit.
El tripartit
no és només
una alternança
en el poder.
El tripartit
i la seva justificació
teòrica,
el tripartit
com el lloc
de trobada
finalment
de les esquerres,
és un canvi
en les regles
del joc
de la política catalana
dels últims
cent anys,
no 23,
només,
per mi
cent anys.
I per tant
no em necessitava
ni dotze
de mesos.
Fa un any just,
no,
fa un any just
encara no hi havia
tinell,
però fa onze mesos justos
jo ja podia
escriure més o menys
això.
El que passa és que
algunes de les coses
que han passat després,
més en l'àmbit electoral
que no pas en l'àmbit
de la gestió
administrativa,
jo crec que
confirmen
algunes de les
percepcions
que jo tenia
fa onze mesos.
No sé si ho diu
amb aquesta frase,
però parla
que la situació
ara a Catalunya
des del punt de vista
polític
s'ha fet una mena
de reduccionisme
ideològic.
O estàs a mi
o estàs en contra meu
o ets d'aquí
o ets d'allà.
Vull dir,
no hi ha terma mig,
no hi ha
clars obscurs,
no hi ha grisos
o blanc o negre
o aquí
o allà.
Jo crec que
en simple...
No es permet la dissidència.
Sí.
M'ha donat la sensació
que això ho planteja.
En bona part és això,
jo crec que s'ha simplificat
el mapa polític català,
és a dir,
la descripció
del mapa polític català.
El mapa polític català
era complexa,
no només
perquè hi havia
molts matisos
entremig,
sinó perquè hi havia
dues maneres
de...
és a dir,
dos eixos,
dos eixos
que el que necessitaves
imprescindiblement
per la seva interpretació.
Això,
jo crec que
a Catalunya hi ha
dretes i esquerres
perquè hi ha tot el món
i no serem nosaltres
una cosa diferent.
Però a Catalunya
només
amb dretes i esquerres
no s'entén.
Jo ho he hagut d'explicar
a gent
que no
que no compartia
el temps.
Dic,
escoltà,
si tu convides
a dinar
el dia de Nadal
dos cosins
que tots són
iguals de dretes
o igual d'esquerres
però un
està emprenyat
per fresno
i l'altre
està content
per fresno
es barallaran
tant
com un de dretes
i un d'esquerres
és a dir,
la política catalana
s'entén en dretes
i esquerres
però s'entén també
en el posicionament
sobre què és el país
sobre què ha de ser el país
sobre Catalunya i Espanya
D'aquí que parla
de nacionalisme
i catalanisme
Sí,
jo crec que
el terme històric
nacionalisme
i el terme històric
catalanisme
volen dir el mateix
però que hem inventat
o que s'ha inventat
un terme
una raresa històrica
una truita sense ou
que és
el catalanisme
no nacionalista
que és el que es programa
en Maragall
escolti,
vostè és nacionalista català
i diu
no, no,
jo soc
catalanista
però no nacionalista
això
és una novetat històrica
i jo crec que aquesta novetat
té per objectiu
plantejar-nos
un mapa català
en el que
al cap i a la fi
com catalanistes
ho som tots
i és catalanista
el Piqué
i és catalanista
el Maragall
i és catalanista
el Montilla
i és catalanista
el Mas
tots som catalanistes
alguns són una mica massa
i aquests
ni diem nacionalistes
els que són tan
catalanistes
que no pensen
en altra cosa
i que són una mica
pesadets
d'estar sempre
en aquest rotllo
però tots som catalanistes
si tots som catalanistes
i això no ens diferencia
què ens diferencia?
que uns són de dretes
i uns altres són d'esquerres
jo crec que aquesta
ha estat la simplificació
i que això
obre la porta
per una segona simplificació
que el govern no fa
però que sí que fan
alguns dels seus hooligans
que és
no dretes i esquerres
sinó fatxes
i progres
és que
fatxa
és a dir
ser de dretes
és equivocat
però no és
no és pecat
ser fatxa sí
ser fatxa
és pecat
i mortal
no venia
el segons com
per tant acaba sent
en alguns hooliganismes
o vostè està en aquest govern
o el que passa
és que en el fons
és un fatxa
jo crec que no
necessàriament
és a dir
pots estar
en contra d'aquest govern
per altres coses
l'observació des del periodisme
des de l'escriptor
des del polític
és diferent
a l'observació
des del carrer
no hi ha dubte
segur
vostè com creu
que la ciutadania catalana
viu tot això
avui bé
ofreix
no tants símbols
aquesta política
aquest tripartit
aquesta divisió
entre uns i altres
no observa tot
plegat amb una certa perplexitat
perplexitat
però jo crec
jo crec que
que
el guió no era el previsible
en aquest sentit
jo crec que el guió
previsible
era
jo crec que
l'efecte final
sempre és el mateix
però que hi havia
dos camins
hi ha dos sistemes
d'eliminar
l'és nacional
de la política catalana
un
no parlar-ne
i un altre
parlar-ne massa
s'ha escollit el segon
és a dir
jo m'imaginava
més aviat
que tindríem un any
en el que es parlaria
poc d'estatut
poc de fresno
poc de seleccions
poc de llengua
i es parlaria molt
d'escoles
i carreteres
i tot això
jo crec que
la tàctica
maragallana
ha sigut
eliminar
l'eix nacional
però no l'agenda nacional
és a dir
estem parlant d'això
però estem dient
en aquestes coses
tots som iguals
tots pensem el mateix
tots estem
i per tant
aquests últims dies
per exemple
la crítica
sobre fresno
dintre del tripartit
no és
ens vam equivocar
en el fons
sinó
cada partit
posant el dit a l'ull
a l'altre
dintre del tripartit
dient
no
vosaltres no vau fer bé
el paper
PSC
no vau influir prou
en el PSOE
Esquerra
aquest xicot vostre
el Niu Bo
no portava
els deures fets
faltava una pòlisa
bueno
acaba semblant
de les regacions
del Quim Nadal
acaba semblant això
ja teníem raó
ja
però ens faltava
una pòlisa
en la instància
sí
acaba sent això
Déu-n'hi-do
Vicenç Villatú
ens ha passat el temps
m'ho passo molt bé
és que ha vingut
amb un programa doble
el que dèiem
la derrota de l'Àngel
Premi Carlemanya
de novel·la
aquest mes de novembre
ja estava a les llibreries
si encara no el tenen mal
la veritat és que
si els agrada
i estan interessats
per aquests temes
i des d'aquesta perspectiva
que esperem haver explicat
digue-se breument
els interessarà
i home
un llibre que alguna cosa hi ha
de totes bandes
haurà llegit
sobre aquest llibre
de Catalunya després del tripartit
quins comentaris
li han arribat
de totes bandes
home a veure
allò
que no s'hagin dit públicament
no no no
són obvis
és a dir
hi ha una part de la gent
que vota Convergència
que està molt desorientada
i que per tant
t'agraeix
que des d'un punt de vista
molt semblant
al seu
ho miris
hi ha una gent
del PSC
que et dona la raó
en l'anàlisi
però que s'ho mira
des d'una altra banda
i per tant
el PSC no és el partit
més
interpel·lat
en aquest llibre
i
on provoca
el xup-xup
més gran
és entre els votants
d'esquerra
i com
diem-ne que a mi
són gairebé
tots menys jo
diem-ne
i llavors
l'hem discutit
bastant
i a la gent
d'esquerra
jo crec que li obre
preguntes
i li obre interrogants
que jo crec que
són els interrogants
de la política catalana
l'any que ve
ens està sortint
a compte
el que vam fer
és a dir
potser vam encertar-ho
des de la perspectiva d'esquerra
el que vam fer ara
però vist des d'ara
ens surt a compte
jo crec que aquest serà el tema
doncs en parlarem
quan arribi el moment
Vicenç Villator
haurà estat un plaer
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
avui a Tarragona Ràdio
molt d'èxit
i miri
ja que comencem
el mes de desembre
bones festes
ja de pas
aprofitem també
ja hi som
ja hi som
ja hi som un altre cop
igualment
bones festes