Molts coneixereu en Màrius Serra com l'autor dels mots encreuats, per exemple, de La Vanguardia,
n'ha fet un futimer gairebé incomptables ja,
també com a presentador del programa de llibres Alexandria del Canal 33
i també com a narrador amb obres com, per exemple, Mononcle o La vida normal.
I ara el que presenta és la seva darrera novel·la, una novel·la, que això ens ho aclarirà ell,
que es diu De com s'escriu una novel·la. Es tracta d'una novel·la o no?
Sí, jo defenso que sí, tot i que he posat a la solapa una...
ho he fet posar, diguem, una definició en un joc de paraules inclòs, naturalment,
que diu la primera novel·la de sense ficció, no de ciència, ficció, sinó de sense.
Per què? Doncs perquè el de com s'escriu una novel·la és el relat, és la narració,
i per tant jo sostinc que és la novel·la, que explica el procés d'elaboració d'una altra novel·la,
aquesta sí de ficció, que es diu Monocle i que va adjunta,
és a dir, que l'actor també se la troba, també li regalen, de fet,
com una separata, com un llibre a banda,
en el qual hi vaig invertir, doncs, pràcticament set anys de la meva vida,
perquè, no perquè hi estigués a sobre sempre,
sinó perquè va ser una novel·la en la qual em vaig quedar encallat, no?
I que em va acabar inacabada i va tindre un procés allò llarg.
quan jo vaig començar a intentar explicar, per un pròleg, eh?,
perquè la idea inicial era fer un pròleg de 10 o 15 folis per l'edició de llibreria del Monocle,
que allò era una novel·la una mica especial, perquè l'havia acabada gràcies a la participació dels lectors d'un diari,
i tot plegat, vaig dir, home, això s'ha d'explicar,
vaig començar a posar-m'hi i, noia, em va començar a créixer,
vaig començar a remuntar-me a l'època en què vaig començar a escriure el Monocle,
vaig trobar uns e-mails, en fi, i vaig acabar fent 200 pàgines,
és a dir, una altra novel·la, això sí, de sense ficció,
perquè tothom que hi surt té nom i cognom,
i, per entendre'ns, forma part d'aquest món del món editorial
i no són personatges inventats, no?
I com se't va ocórrer, això?
Comentaves que va ser...
Volem fer un pròleg, et vas emocionar, i va acabar derivant,
però hi havia realment una voluntat real de dir
faré una història novel·lada de com he generat Monocle?
No, no, no, realment, a l'inici de tot és intentar...
Vaja, un pròleg tampoc m'agrada la idea de pròleg,
no sembla com una cosa erudita,
però sí que volia fer com una introducció
per no editar en llibreria allò que s'havia publicat
el juny del 2003, va sortir en edició de quiosc
amb el diari La Vanguardia, el Monocle,
la novel·la acabada, finalment,
gràcies a les idees que van aportar un seguit de lectors.
Llavors, el procés va ser, primer, original i absolutament atípic,
per mi va ser molt enriquidor i alhora molt estressant,
ni... Vaja, va ser molt... Tot plegat em va resultar una experiència única.
I un cop la novel·la va ser acabada,
i quan amb el meu editor, amb Empúries,
doncs vam decidir de fer una edició que arribés a tot el públic,
per tant, a la llibreria vaig pensar,
home, a pal sec, això no,
es mereix una introducció que ho expliqui, no?
I va ser fent aquesta introducció
com em vaig adonar que tenia a les mans una història,
un relat, no?, que en definitiva és el que són les novel·les,
relats sobre el que ens passa a la vida,
relats que expliquen coses de la realitat,
i, clar, allà al darrere, poc o molt,
hi havia set anys d'autobiografia pura i dura,
és a dir, la protagonista de com s'escriu una novel·la
és la novel·la, però la novel·la l'escric jo,
i, per tant, les coses que em passen a la vida,
les coses que fan que m'emocioni per uns temes
o que em quedi encallat, que no me'n surti,
que, en fi, que la vida em sorprengui,
com ens sorprèn a tots, d'altra banda,
formaven part de matèria narrativa, no?,
i em van anar creixent fins a fer-se una veritable novel·la, sí.
Això potser demostra que una mica la gènesi d'una novel·la
pot estar en aquelles petites coses que potser descartaríem.
Oh, i tant, oh, absolutament.
De fet, aquí hi ha una mena de maniobra literària
que jo havia encetat tampoc sense ser-ne molt conscient
en un llibre anterior, que es va dir La vida normal,
i en La vida normal jo hi vaig publicar set relats
en els quals cadascun d'ells,
de fet, mentre explicava el relat,
també explicava els avatars de qui volia fer un relat d'allò,
ja fos una obra de teatre, una novel·la,
és a dir, el que en cinema es diu el making-of,
que t'acaben ensenyant,
i que per mi és molt més interessant veure un documental
sobre de com es va fer Titanic,
que no la mateixa pel·lícula Titanic,
que francament, diguem, home,
és un gran producte de la indústria,
però tampoc és que m'emocioni especialment, no?
Però, en canvi, diguem, el procés d'elaboració,
ni que sigui des d'una òptica industrial del Titanic,
doncs el making-of aquest era fascinant.
Jo això en La vida normal ja ho vaig com a assajar,
i de fet, un dels relats de La vida normal,
que és un llibre del 98,
explicava justament el meu fracàs, diguem,
com a creador d'una novel·la que s'havia de dir monocle,
perquè és aquesta novel·la que finalment sí que he acabat, no?
I, de fet, el de com s'escriu una novel·la
he acabat incluent aquest mateix relat,
perquè és, jo trobo que ara sí que és una mica la via final
de tot aquest procés que de vegades ens ve, no?
Quan creem, hi ha qui defensa les grans idees,
els grans arguments, allò,
vaig escriure la novel·la sobre la crisi del món occidental, no?
La cosa és molt lluable, però què vol dir això exactament?
És a dir, les novel·les es fan en paraules, no?
Es posen una al costat de l'altra, després una altra,
després una frase, després una altra frase, i així va creixent.
I t'adones que, sovint, en els detalls més petits,
més ninis, més aparentment insignificants,
trobes, diguem, els grans retalls
d'aquestes grans temes i d'aquestes grans idees, no?
Això és des de sempre.
La gran literatura moltes vegades ha sorgit
de coses insignificants, no?
Déu-n'hi-do monocle, que és una novel·la
que en principi no sabies quasi com acabar,
i vas acabar demanant l'ajuda als lectors de La Vanguardia,
el que ha arribat a generar, perquè comentaves aquest relat de la vida normal
i també ara aquest llibre que presentes de com s'escriu una novel·la.
Ja tu esperaves que un relat que senzillament no sabies
com donar-li sortida pogués arribar a generar tot això?
No, mai, mai de la vida.
Vaja, en el que sí que m'agradaria,
o almenys la intenció és molt clara en el de com s'escriu una novel·la,
és de fer un exercici de la màxima sinceritat,
de la màxima transparència,
i en el llibre ho explico molt clarament,
que de fet això és la història d'un fracàs, no?
I que realment mai no m'hauria imaginat
que un fracàs narratiu, com d'altra banda,
tampoc hem de dramatitzar, ens passa tan sovint, eh?
La famosa imatge del paper que acaba la paperera,
o qui no ha fet contes o esbussat idees,
això podríem fer un conte, un relat, una novel·la,
una obra de teatre, i després no te n'acabes sortint
a l'hora de la veritat, que és a l'hora d'escriure-la,
a l'hora de posar una paraula al costat d'una altra
i fer-ne d'allò un text,
doncs jo no m'hauria imaginat mai
que hagués tingut aquella capacitat de generar
tot aquest llibre, en definitiva,
i de fet moltes altres coses, no?
Perquè a Monocle, per posar-te només un exemple,
un dels escenaris clars de Monocle
en el qual hi sorgia, per raons de l'argument
que jo m'havia empescat, eren els hospitals, no?
I hi havia un hospital perquè,
de fet la novel·la comença en un hospital
perquè al protagonista se li havia mort la mare
i tot plegat.
Llavors, home, jo, la veritat,
quan vaig començar a pensar i escriure a Monocle,
en coneixia pocs d'hospitals, la veritat.
En fi, sortosament,
hi havia anat allò a visitar amics,
com aquell qui diu,
i alguna vegada que t'operen d'alguna cosa, no?
Però en el decurs de tots aquests anys,
en el decurs d'aquest procés llarg de set anys,
doncs, lamentablement,
per raons biogràfiques,
he tingut un fill amb molts problemes,
diguem, de...
vaja, amb paràlisi cerebral
i amb molts problemes, diguem, mèdics,
i he viscut, literalment,
mesos sencers dins d'hospitals, no?
I, esclar, els hospitals de la ficció
que jo havia imaginat abans
perdien tota la intensitat
davant d'aquests nous hospitals
que jo, alhora, veia
que eren el que més m'estava afectant
i modificant a mi a la vida
i, per tant, el que era una matèria més clara
d'expressió literària, no?
Per tant, jo penso que no és...
vaja, que és impossible planificar
des de qualsevol perspectiva davant de la vida,
vull dir, això no cal dir-ho,
això ho sap tothom,
encara que no escrigui novel·les, no?
però també des de l'òptica de la creació.
Jo penso que està bé
intentar ordenar,
intentar construir,
però és absurd
pretendre ser un gran planificador
perquè després la vida
t'acaba passant pel damunt, no?
I, aleshores, en definitiva,
la vida és el que estira tot,
també la creació.
I les novel·les són el reflex
que, des d'una òptica, diguem,
de literària,
és el reflex millor
que jo conec de la vida, no?
Com a gènere,
o almenys el que més m'interessa,
allò que Estendal ja parlava, no?
De passar un mirall, no?
Per davant del món
i això era el seu concepte de novel·la
i el seu concepte de literatura.
Per tant,
mira,
si fracasses, diguem,
no ho saps mai,
potser d'allà
en sorgirà
com una mena de renaixement,
com au fènix
i d'aquell
d'aquell full estripat a la paperera
n'acabarà sorgint un altre relat, no?
Un altre relat i una experiència molt rica
com deu haver estat
el contacte que vas establir
amb els lectors
a través de La Vanguardia
intentant completar aquesta història monocle
i que després també es tradueix
en aquesta segona novel·la
que relata com l'has escrit.
Sí,
això ha estat una de les experiències
que jo més vull reivindicar
per motius diversos.
Primer,
perquè és una cura d'humilitat
com a autor
molt clara,
diguem,
posar,
diguem,
fer palès el teu fracàs,
fer palès la teva incapacitat
per tirar endavant
perquè no és una posse,
diguem,
no és allò,
no és un joc,
diguem,
és que allò estava encallat
d'anys enrere
i jo no l'hauria acabada mai,
aquella novel·la,
i trobar aquesta manera
de dir,
va,
feu propostes de final,
no escriviu al final,
sinó que gràcies a internet
la cosa estava acotada,
dos mil caràcters,
vol dir un foli,
i la gent el que feia
era enviar,
doncs com creia
que podria acabar allò,
però,
però esclar,
al voltant de gairebé
150 propostes
de final diferents,
algunes de les quals
d'un interès
absolut
i,
en fi,
molt enriquidor.
Esclar,
això,
alhora,
posat en un marc
que jo mateix
m'havia imposat,
vaja,
jo mateix les circumstàncies
m'havia imposat,
que era un marc de temporal,
no?
Durant tres setmanes
jo anava rebent
aquestes propostes,
però després
jo tenia dues setmanes més
per escriure aquest final,
que van ser finalment
30 folis,
que jo no sabia
tampoc molt bé
com,
què ocuparia
i,
per tant,
vam deixar reservat
50 pàgines
per fer el final
i una mena de dietari
que jo vaig començar
a escriure,
cosa que no he fet mai
a la vida
i no crec que torni a repetir
perquè jo no en soc
de portar dietaris,
no?
Però aquells dies
per ordenar una mica
aquell allau
de textos
que m'arribaven
de propostes,
sí que feia jo
un dietari cada nit
i deia
m'he llegit
aquestes cinc propostes
i,
hòstia,
de qui m'agrada
aquesta idea
i d'aquesta altra,
això forma part
dins del desenllaç
de com s'escriu una novel·la
ho reprodueixo
perquè això
mostra que no és cap
diguem
lloc comú
parlar del lector
o donar gràcies
als lectors
no, no,
és que allà hi ha
transmissió real,
allà hi ha
diguem
teoria de la recepció
en estat pur
i és un lector actiu
perquè moltes vegades
acabem veient
el lector
com a comprador
de llibres,
no?
i jo distingeixo clarament
entre el comprador
els llibres són productes
que es venen
i que s'han de vendre
i que a tots
ens convé que siguin així
però
és molt diferent
comprar un llibre
que llegir-se'l
és més
no cal comprar-se'l
per llegir-se'l
com tots sabem
hi ha biblioteques
hi ha amics
que te'ls deixen
etcètera
i aleshores un lector
per sobre de tot
és algú
que adquireix
diguem
visualment
textos
i que
entra en sintonia
amb coses
que tu
que l'autor
prèviament ha pensat
però que les fa seves
i que
en general
això se sol dir
que cada generació
llegeix els clàssics
d'una manera diferent
en general
fins i tot
arriba a modificar
aquell text
tu quan has acabat
un text
ja no és teu
ells ja el dominen
clar
en aquest cas
això es va ser portat
al límit
perquè no només
ja el feien seu
com a lector
sinó que a sobre
diguem
participaven
de la teva cuina
per tant
una cura d'humilitat
un enriquiment absolut
també
té de dir
que
un procediment
probablement
poc
repetible
és a dir
jo
ja et dic ara
que
la propera novel·la
que ja estic escrivint
espero
no quedar-me encallat
però en tot cas
no
pretenc
dir no
a partir d'ara
ja farem també
vinga
proposeu-me inicis
de novel·la
per mi ha estat
una experiència
molt enriquidora
però
diguem
en la seva unicitat
per mi és
bastant irrepetible
segueixes tenint ganes
però de compartir
amb els lectors
perquè de fet
en aquest darrer llibre
que ara has publicat
com s'escriu una novel·la
i fas un petit regal
als lectors
explica-ho això
sí
sí
no no
i tant
diguem
compartir clarament
i gràcies a les noves tecnologies
gràcies a internet
pot haver-hi una relació
molt menys epidèrmica
que
no sé
el dia de Sant Jordi
que és fantàstic
i que diu
ai me'l dediques
a la meva amiga Marta
i tu li dediques
i són aquells 15 segons
o 30 segons
que hi parles
jo en el de com s'escriu una novel·la
he fet que els editors
he aconseguit
doncs
tenir la complicitat
dels editors
perquè es compliquin
la vida molt
en l'edició
i que incloguin
un sobre sorpresa
en la solapa interior
del llibre
per això va retractilat
el llibre
i aquest sobre sorpresa
pot contenir
tres coses diferents
en primer lloc
i el més normal
és a dir
gairebé set de cada deu
sobre sorpreses
conté
un correu electrònic
diguem
seria
no una fotocòpia
sinó una impressió
del correu electrònic
d'un d'aquests 150 finals
tal com jo els rebia
en brut
dels lectors
signats
en segon
en segon lloc
també podria haver-hi
tres de cada deu
per entendre's
tenen
un manuscrit meu
jo he decidit
arrencar
tots els
els meus
quaderns
diguem
de treball
de tots aquests anys
d'escriptura
i posar-los allà
numerats
del 0 al 942
perquè n'hi ha
prop d'un miler
perquè
en fi
ni casa museu
ni punyetes
no saps
tota aquesta cosa
de la cultura
com a caspa
no
que els tinguin els lectors
i és com si l'hi hagués dedicat
llavors
gràcies a internet
i a través de la meva web nova
si pot arribar
que és marioserra.info
es pot arribar
a una mena
de fòrum
en el qual
ja els lectors
ja estan dient
què han trobat ells
i què els sembla la novel·la
i en fi
estan com generant
un cert debat
i fins i tot
i en tercer i últim
lloc
també en aquest sobre
s'hi pot trobar
una invitació a sopar
amb l'autor
diguem
i ara hem fet un
d'aquests sopars
amb els dos primers lectors
l'editora i jo
també
i
vaja
n'hi ha pocs
està inspirat
en un conte
del Roaldal
que es diu
La fàbrica de xocolata
i que és un conte
en el qual
els nens troben
alguns nens
troben
unes
petits embolcalls
d'or
a les xocolatines
i tiren com a premi
visitar la fàbrica de xocolata
el Willy Wonka
que és el protagonista
llavors
en fi
això
encara és un punt més
ja hem fet un
vaja
crec que caduca l'estiu
vol dir que l'any 2007
no estarem fent sopars
encara
però
realment
és anar a sopar
jo m'he trobat
en tots aquests anys
anant a sopar
amb llibreters
amb editors
amb agents literàries
amb distribuïdors
en fi
i el lector
on queda el lector
de manera que
sí, sí
continuo donant
molt d'èmfasi
en el lector
ara és el seu torn
una miqueta
suposo
sí, sí
ara és el seu torn
de llegir
i de comunicar
amb altres lectors
o bé
a través de la web
molts d'ells
ja m'estan enviant
correus electrònics
i em resulta
molt enriquidor
molt interessant
i molt enriquidor
el Màrius Serra
al principi ho comentàvem
a part de com a narrador
també se'l coneix molt
per aquesta capacitat
de jugar amb les paraules
això és fonamental
també amb la literatura
m'imagino
em sembla que ets dels que pensen
que l'essència de la literatura
està més en l'ús que fas
de les paraules
que no pas en les pròpies històries
sí
és a dir
per mi
la literatura
podríem dir
que ja està tot escrit
les històries
sempre són les mateixes
els grans temes
de la literatura universal
els grans
diguem
llibres Shakespeare
per dir un lloc comú
ja ho trobaríem tot
l'únic que podem aportar
és una manera diferent
el com
una manera diferent
d'explicar les mateixes coses
jo sí que
sóc un amant
del llenguatge
però és que no concebo
un escriptor
que no ho sigui
perquè el llenguatge verbal
és la nostra matèria primera
i per tant
és el tipus de matèria
que tenim a les mans
per mi també
el jugar
moltes vegades
és una obra llaunes
una obra llaunes
per arribar a un lector
és un esquer
és un am
per atreure
moltes vegades es diu
que el jovent no llegeix
que estem a l'era de la imatge
i tot plegat
no és veritat
senzillament
és que hi ha diverses vies
per accedir
i moltes vegades
amb l'enginy
o amb la capacitat
de fulgor
que té el llenguatge
que té una gran refugència
es pot atreure
la gent
cap a la frase
del mot a la frase
i de la frase al paràgraf
del paràgraf al conte
i d'aquí
a tot
els gèneres
i totes les immenses
possibilitats
de la literatura
i d'aquí a explicar
com s'escriu una novel·la
exactament
i així acabes explicant
de com s'escriu
aquesta novel·la
perquè cada novel·la
és un món
i un món diferent
Màrius Serra
moltes gràcies
per haver-nos explicat
aquest procés
de creació
de monocla
i que ha acabat
generant
aquesta segona novel·la
explicant
com s'escriu una novel·la
gràcies a vosaltres