Falta un minut per arribar a un quart d'onze del matí.
El dia 15 de febrer del 2003 passarà a la història
per ser una jornada en què milions de persones d'arreu del món
van sortir al carrer amb un lema molt clar, no a la guerra.
Era un moment en què volien expressar justament el seu rebuig
a la postura del govern dels Estats Units
que justament amenaçaven el règim de Saddam Hussein
amb una intervenció militar, una guerra que començava
poques setmanes després, el 20 de març.
En el cas de l'estat espanyol i més concretament en el cas de Tarragona,
aquella mobilització del 15 de febrer del 2003 també passarà a la història
perquè va ser una de les més importants dels últims anys a la nostra ciutat.
Què ha passat un any després?
Van servir d'alguna cosa aquelles manifestacions multitudinàries?
Avui volem analitzar aquesta situació.
Tot recordant aquell aniversari, volem analitzar, com dèiem,
el panorama internacional amb la presència del catedràtic de dret internacional
de la Universitat Roviri-Bergili i de GAM de la Facultat de Ciències Jurídiques,
el senyor Santiago Castellà.
Santi Castellà, bon dia.
Molt bon dia.
Aquelles manifestacions multitudinàries,
vistes ara amb la perspectiva d'un any que ja ha passat,
van servir d'alguna cosa?
Jo mai diria que una manifestació no serveix de res.
El que passa és que en efectes concrets d'aconseguir aturar la imminència d'una invasió
sobre l'Iraq no van servir.
Es va produir un acte d'agressió il·legal.
I això és molt greu perquè trencava en tot un consens al voltant del dret internacional.
Van servir per constatar que la ciutadania estava en contra d'aquesta utilització arbitrària de la Força Armada.
Van servir per catalitzar un sentiment majoritari de la ciutadania a favor de la pau.
Jo penso que a favor també de globalitzar, no simplement a l'espai econòmic,
sinó de globalitzar, i em sembla que era el crit, els drets humans,
globalitzar la democràcia, globalitzar la justícia a nivell mundial.
Volem un altre món on sigui possible la justícia al respecte als drets humans,
al respecte a la democràcia.
Per això, jo ja dic, no diria que no van servir,
però l'objectiu final, que era aconseguir aturar l'agressió armada,
efectivament no es va aconseguir.
I s'està descobrint ara que sota un conjunt de mentides,
alguns governs van decidir una intervenció armada il·legal.
I un any després, com es pot entendre aquella mobilització tan multitudinària?
Quins factors van concórrer perquè tantes ja tants milions de persones d'arreu del món
sortissin al carrer?
Jo penso que hi ha un element de desconfiança cap a les autoritats molt important.
Arriba un moment que la gent no es creu que les diferents autoritats s'expliquen
que hi ha armes de destrucció massiva i que són un perill real l'utilització d'aquestes armes.
La gent no s'ho creu.
Demana explicacions més clares i les explicacions no són clares.
O sigui, el Parlament espanyol es presenta a un informe fet pel Servei Secrets Britànics
de procedència bastant estranya, no se sap com ha arribat fins a Espanya.
Hi ha una gran confusió al voltant de si ja no hi ha armes de destrucció massiva.
En prendre una acció de tanta força amb aquesta feblesa d'arguments, a la gent no li agradava.
I sobretot jo penso que era un element important, que és constatar que hi havia països
que clarament van dir públicament que no estaven d'acord amb aquest tipus d'acció.
I això va donar un element de referència a la gent.
La posició de França, la posició de Bèlgica, la posició d'Alemanya va ser molt emblemàtica.
I van actuar una mica com a catalitzadors de l'opinió pública.
No podrem ser... no poden tindre la veritat tots els governs.
Alguns s'estan equivocant i sembla que aquell que no presenta proves és el que s'estan equivocant.
I jo penso que també que hi havia una desconfiança molt gran des de la població davant del tema del petroli.
O sigui, es veia molt clar que l'objectiu important era controlar els pouls de petroli de l'Iraq,
que hi havia una motivació econòmica i que s'estava vestint amb moltes altes motivacions.
I a mi em sembla important, en les manifestacions contra la intervenció de l'Iraq,
hi havia molta gent que afirmava en pancartes el seu rebuig a Saddam Hussein.
Hi havia una posició molt clara que estava endavant d'un dictador sanguinari,
que era una persona indigna i que el seu poble la tenia que derrocar
i que la comunitat internacional tenia que ajudar a derrocar aquest dictador.
Però era un altre tema.
No podíem utilitzar arbitràriament la força armada per aconseguir obsequius i legítims.
Han passat 11 mesos des de l'inici de la intervenció militar
i potser també s'ha demostrat que més dura que la guerra està sent fins i tot la postguerra, no?
Sí, inclús jo penso que no podem dir clarament que hagi acabat la guerra.
La situació que es viu a l'Iraq és el conflicte bèl·lic
i és molt difícil distingir entre el que és terrorisme i el que és resistència.
I aquí la càrrega ideològica de qui parla sempre influeix moltíssim.
Però segurament la història explicarà aquesta situació
no com a grups terroristes que atenten contra les forces alliberadores,
sinó contra una part de la població que lluita contra un invasor.
Per tant, la guerra no ha acabat.
i la capacitat de gestionar el final del conflicte
o la intervenció un cop ja produïda per part dels Estats Units està sent nefasta.
Les últimes informacions ja asseguren i remarquen
que no hi ha arsenals d'armes nuclears a l'Iraq
i per tant tota l'argumentació de l'inici de la guerra ara fa un any és falsa.
I això és molt greu perquè tenim satèl·lits capaços de detectar
la presència d'armes de destrucció massiva amb una precisió molt gran.
A vegades ens han explicat que un satèl·lit podria arribar a localitzar un bolígraf al mig del desert.
Per tant, si hi haguessin armes de destrucció massiva s'haguessin trobat.
El que és més greu no s'ha trobat ni tan sols la capacitat per construir aquestes armes.
Per tant, sembla que darrere de tot això hi havia simplement un muntatge molt fosc.
Un muntatge molt fosc dels sectors més conservadors de la indústria militar i de la indústria petrolera
que sostenen el president dels Estats Units
i que finalment ho van presentar al conjunt de l'opinió pública
per justificar una intervenció que ja tenien decidida des de molt abans.
Això té també la gravetat que si la gent ja no va confiar en aquell moment en les seves autoritats,
ara l'element de desconfiança és molt més greu.
Això significa que si en algun moment veritablement hi hagués un estat en capacitat
de tenir armes de destrucció massiva i d'utilitzar-les,
és possible que no hi creguéssim als nostres governants,
que siguessin molt reticents a autoritzar qualsevol intervenció dient
que ja ens han enganyat un cop.
Per això aquesta pèrdua de credibilitat és especialment greu.
Amb aquests temes no es pot jugar.
Com valora, Santiago Castellà, aquestes investigacions que s'han iniciat als Estats Units
i a la Gran Bretanya justament per aclarir o per analitzar l'actuació
que en el seu moment van adoptar els governs de George Bush i de Tony Blair respectivament?
D'una lògica democràtica implacable i que arriben tard.
Arriben tard perquè en el moment d'iniciar-se la guerra
es produeixen molts sentiments contraposats
que els Estats Units sobretot ha viscut
acontejaments molt greus vinculats a l'11 de setembre
i la sensibilitat de l'opinió pública
va fer que en algun moment
no fos tot lo reflexiva i exigent
el que estem acostumant que sigui
l'opinió pública americana.
Però després d'un temps
de seguida han reaccionat
i els llibres polítics i la campanya
del que sembla que serà finalment
el candidat demòcrata
al fil del resultat dels primers càucus
que hi ha hagut de les primàries demòcrates
sembla que seran molt contundents en aquest tema
que exigiran responsabilitats
i que hauran d'apurar els fets.
A Anglaterra també s'han vist les primeres dimissions
i el govern d'Antoni Blair
es troba contra les cordes.
El problemàtic, el preocupant de tot això
és que encara hi ha qui fuix d'estudi
especialment al nostre país.
Està parlant de l'estat espanyol.
Com analitza vostè justament
la intervenció i el gir
en la política exterior espanyola
que ha suposat especialment
aquest conflicte a l'Iraq?
Hi ha una interpretació
des del Partit Popular
que diuen que Aznar
s'ha col·locat a la Champions League
de la política internacional
que s'ha col·locat a la primera filera
perquè estem tractant en Gran Bretanya
i als Estats Units.
Jo penso que és una interpretació molt equivocada.
hem entrat pel pati de darrere
a parlar amb ells
i ajudar-los a fer una feina bruta
i en canvi hem descuidat
el que era l'eix central vertebrador
tradicional de les relacions internacionals
de l'estat espanyol
que era per una banda
una de les relacions molt privilegiades
amb el món àrab
que el primer president
del govern de la democràcia
en Adolfo Juárez
va saber mantindre molt bé
i que en Felipe González
també va continuar
amb una exquisitessa
i amb tota la complexitat
que tenen les relacions
en el món àrab
amb uns objectius molt clars
i per altra banda
hem abandonat també
les relacions
en tota l'Amèrica Central
i Amèrica del Sur.
Hem passat a un segon terme.
Això és molt greu
perquè recuperar després
aquest nivell de relacions
aquell nivell de confiança
serà molt difícil.
Serà molt difícil
en el món àrab
que es senten traïts
amb Espanya
que era el seu tradicional
aliat
i serà difícil també
en el món
d'Amèrica Central
i d'Amèrica del Sur
que tenen sempre
una contínua lluita
per la seva identitat
enfront dels Estats Units
per la seva independència
davant dels Estats Units
i que en Espanya
trobaven un aliat
per dir-ho d'alguna manera
que garantia
una posició diferent
en la seva relació
amb els Estats Units.
Acabem, senyor Castellà,
parlen com al principi
de les mobilitzacions populars.
Un any després
d'aquelles multitudinàries manifestacions
que avui volem recordar,
com entén vostè
que, per exemple,
al nostre país
no hi hagi hagut
ara justament
algun tipus de mobilització
o de manifestació
pel que ha passat a l'Iraq
o fins i tot
per l'actitud
del govern espanyol?
Jo penso que sí
que a l'Iraq
hi ha convocades
mobilitzacions
pel diumenge
a 15
a ciutats
molt importants
de l'Estat
i ja es concentrarà,
jo penso que
un nivell important
de gent.
No podem demanar
la mateixa participació
que en el moment
més àlgid
de l'inici
del conflicte,
òbviament,
però que hi ha gent
encara molt conscienciada
i a mi em sembla
molt important
que aquesta bandera
no l'han baixat
els partits
de l'oposició.
El Partit Socialista
i Esquerra Unida
estan demanant
i em sembla que ja ho han fet
per tres cops
la compareixència
del senyor Aznar
davant
de la Càmera
de Diputats,
de la Comissió Permanent
del Congrés de Diputats
perquè doni explicacions.
La majoria absoluta
del Partit Popular
ho ha rebutjat
aquests tres cops,
però no és descartable
que es pugui produir
abans de les eleccions
i sobretot
el que és més important
és que no han baixat
la guàrdia,
que el discurs
del senyor Zapatero
continua sent
aquesta ha estat
una guerra il·legal
i es tindran
que donar explicacions
i això és molt important
mantindre viva
aquesta idea
perquè la història
no pot oblidar
la gravetat
d'aquests fets
i es tindrà
que passar factura.
Ho deixem aquí,
doncs,
veurem quina és
la resposta dels ciutadans
en aquestes mobilitzacions
i veurem també
com evoluciona
la situació interna
a l'Iraq
un any després
de la intervenció militar
dels Estats Units
i de la Gran Bretanya.
Santiago Castellà,
catedràtic de Dret Internacional
de la Universitat
en Rubí i Brasil.
Moltes gràcies
per aquestes explicacions
avui en directe
al matí de Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies,
a vosaltres.
Gràcies i bon dia.
Exacte.
Living for today
Parlem en un dia com avui d'aquelles manifestacions
de milions de persones a tot el món.
Què pensava la gent ara fa un any, la gent de Tarragona,
la gent del nostre país?
Quina sensibilitat hi havia entre l'opinió pública
aquell mes de febrer del 2003?
I quines són les opinions actuals?
Què pensa la gent del que ha passat a l'Iraq
i del que continua passant a l'Iraq un any després
de la intervenció militar?
Això és el que hem volgut recollir en aquest reportatge
que ha elaborat la nostra companya Marta Montagut.
Com bé deies, Ricard, el que farem ara serà repassar
l'opinió pública tarragonina respecte a la guerra de l'Iraq
després d'un any de les manifestacions que tot just el 15 de febrer
van a plegar a les grans ciutats, inclòs a Tarragona,
doncs a milers i milers de manifestants.
Aquesta era l'opinió fa un any de molta gent de Tarragona.
Doncs fatal, com tothom, suposo.
Crec que s'ha equivocat i que no pot ficar marxa enrere.
Ara ja no.
Ho trobo horrorós, però horrorós.
Totalment en contra.
No la vull, de veritat.
Jo crec que s'hi pot arreglar d'altres maneres.
Però que no, no la vull.
No, que no vull tampoc guerra.
No, no, no.
Para nada, para nada.
Para nada, para nada.
Esto es una putada, com se suele decir.
Jo vull la pau.
Doncs jo crec que és un error immens.
Vull dir, ha quedat retratat.
Que els Estats Units va per sobre de tothom i que passa a tothom.
I que, a més, és una guerra que no s'aguanta per enlloc,
que fa allà per tot arreu i que no es pot,
és que no té cap explicació de matar gent per res.
Jo ho vam dir que el primer dia que comencés la guerra,
doncs que es quedaria allí.
Jo crec que és important que anem tots,
perquè vegin que ningú està d'acord amb aquesta guerra injusta.
Doncs mira, ho he anat seguint tots aquests dies bastant interessadament.
Home, resignació.
És una cosa que, mira, que ja estava cantada
i que s'ha de fer resignació i ja està.
Home, és depriment, no?
És depriment perquè, malgrat que tothom sabia que això havia de passar,
el fet que realment es produeixi, doncs realment, això, causa pena.
Un dels col·lectius més indignats, sobretot amb Bush i Aznar,
aquestes dues figures polítiques que, a més, ens afecten
en tota la crisi de la guerra de l'Iraq,
doncs eren precisament el col·lectiu immigrant,
però també altres gent de Tarragona
també consideraven que la gestió d'Aznar i Bush havia estat nefasta.
Yo no quiero la guerra.
¿Tú no quieres la guerra?
¿De dónde eres tú?
Sí, marroquí.
¿Eres marroquí?
Sí.
¿Qué opinas de lo que ha pasado durante todos estos días
con Saddam, con Bush, con toda esta gente?
¿El Bush es un je de puta?
Ah, no, que está mal hecha la guerra.
No estoy de acuerdo con la guerra.
¿De dónde eres tú?
Colombiano.
Colombiano.
¿Y habéis seguido toda la información de esta guerra contra Irak
desde Estados Unidos?
Sí.
¿Y qué opináis?
No, pues, que te dijera, que si la ONU hubiera puesto más desinterés
la guerra no se hubiera hecho, pero igual todos, lo que diga Bush y nada más y ya,
la ONU no tiene nada que ver ahí ya.
Home, que penso que és una tontería, no, aquesta guerra.
Vaja, penso com tots que no sé per què Espanya ha agafat aquest paper,
concretament el govern d'Esnar, i és una cosa que no ho entès mai,
perquè nosaltres hauríem d'estar més al marge.
Això és el que penso jo, i que no s'havia d'haver arribat a aquesta, vaja, a la guerra.
No té, vaja, no hi veig el motiu perquè els Estats Units, en aquest cas,
no?, juntament amb Espanya i Anglaterra, han agafat aquest determini,
tan sense passar-se de llarg amb la resolució de l'ONU, no?
Era d'esperar, que esclatés, però és una mica trist, no?,
és una mica trist per tots plegats, per tot el món, i, bueno, i no ho sé,
i no sé com acabarà tot, no?, perquè les conseqüències que va portar,
encara que aquesta campanya a l'Iraq sigui ràpida,
les conseqüències que poden venir després no les sabem, no?
I no hi estic d'acord, vaja, crec que per moltes raons la postura hauria hagut d'estar una altra,
fins i tot encara que estés d'acord amb la guerra.
Ha estat poc intel·ligent des d'un punt de vista polític,
i, d'altra banda, personalment, crec que com a governant de qualsevol país,
la postura hauria hagut d'estar una altra, i d'Espanya encara més.
La postura d'Espanya hauria d'haver estat una altra, aquesta era una opinió comuna l'any passat,
recordem-ho més abans que esclatés la guerra, tot just quan es van convocar les grans manifestacions.
Ha passat un any, estàvem amb les mateixes dates,
i el sentiment en contra de la guerra continua al carrer,
encara que també vam trobar força gent que estava a favor,
un cop, doncs, ja s'ha engegat el conflicte.
Vos que digui el que penso? Totalment ilegal, vull dir, sí, és vergonyós.
I del xapapote, i si comencem a parlar, doncs, fixa't tu, no acabem, no acabem.
No hago nada, ni pienso, ni digo, ni hablo, porque no hay nada que hablar.
Una guerra estúpida, y nos metimos donde no debíamos, y se acabó.
Y después, que nos sirve para nada, y estamos allí haciendo qué?
Que lo veo muy mal, de callar guerra.
Porque eso fue el robo del siglo, de Bu, de Azna y de Ble, los tres, el robo.
Porque allí no hay ni armas destructivas, ni allí hay nada.
Allí no había nada más que una dictadura como la hemos tenido nosotros aquí 40 años.
Y no había quien la quite, hasta que se ha muerto.
De que no se debe de matar, de eso es el primer punto, no se debe de matar.
Pero las cosas, si no se arreglan por las buenas, por las malas, es llegar a lo que se está llegando.
Porque tú sabes que el dinero es muy poderoso.
Yo qué sé, no, hay de eso no...
Es que yo de política no entiendo, chata.
Yo tampoco entiendo, yo doy una opinión a mí.
Pero que, bueno, que al final, al final el Irán han ido todos, porque están los italianos, están los alemanes, están todos.
Y además que...
Están los japoneses, están todos.
Los españoles no están en la guerra, están haciendo ayuda humanitaria, es como si iban los médicos.
Y el terrorista, si no se quita cuando las...
Estos señores no aumentaron nada las torres de los Estados Unidos.
Tiene que haber pillado él allí a su familia.
Aquello que fue, un terrorismo y todo lo que hay por ahí.
Y hubo que coger al señor ese que se cogió.
Saddam, hay que coger ese, había metido millones y millones de almas ahí enterradas.
España está bien, hombre.
¿Cuándo hemos estado mejor?
Dejando la guerra, que es aumentar la guerra a esta gente, son que son en contra del gobierno que hay ahora.
En contra del govern, en contra de Bush i en contra d'Aznar.
Aquestes són algunes de les opinions sobre aquests governants.
Sense comentaris.
Lo mateix que era el Bush.
Sí.
Sí, un nen en el tot amb molta mala llet.
El resum de la qüestió i l'altre, l'altre, bueno, l'altre més alt, més això, parètic també.
Gent molt dèspota, el pare d'aquell ja ho era, i el fill més, a part que és un exalcohòlic i tot plegat, però bueno, això.
Gent buix, un nen ric, mimàtic, un sentit porc i marrano, amb molts diners, en aquest cas el país és molt ric, però ell és un nano mal criat.
Jo crec que s'ha d'acord, perquè ara diu que és possible que s'equivocara.
No, està bé.
Quan una persona s'equivoca, si pide disculpes o s'explica, jo lo encuentro bé.
Que s'explique, sí.
Que s'explique, sí.
Que s'equivocara, bueno, todos somos humanos, mire, ves, como dice aquel.
Porque está muy mal todo lo que ha hecho, claro.
Porque son unos cerdos, porque eso no se hace con los seres humanos y ya está.
Está muriendo muchísimo a gente española y de todo.
Y ahora, ¿qué te crees que está pasando ahora en el Congreso de España?
El bleg ya ha dado la cara, el bus también ha dado la cara y el nano da la cara.
Ese es el más flamenco.
Ese que le meta duro al otro.
El otro sí que le tenía que poner duro a él.
Por eso se ha salido él ahora.
Ellos sabrán lo que se habrán llevado el bleg y el ant.
Porque ha salido la cosa mal, se ha marchado del gobierno ya.
Y los muertos van a quedar, los muertos van a quedar, los muertos.
Las madres que se quedan sin hijos y las mujeres que se quedan sin el marido, pobre hijos también.
Si son los Estados Unidos, si España no es nada, ella sola.
Si a lo mejor a la larga esos señores dicen, coño, pues mira, por compartir con aquellos ahora qué cosas tenemos y no tenemos.
El NAP cumple con su misión. Pues si estamos en la comunidad europea tendrá que ayudarles a los demás.
Y el bus se metió ahí porque quieren los pozos de pretorio.
Y el otro es muy rico.
Y ahí quién es el que está muriendo, el pobre infeliz.
Fa un any, com us dèiem, de les multitudinàries manifestacions que es van fer al febrer, un mes abans que esclatés la guerra de l'Iraq.
Volem preguntar què en opina la gent d'aquestes manifestacions i de la que es vol convocar aquest proper diumenge a Tarragona.
Tú ten en cuenta que el 90% de la nación de España estaba en contra de la guerra.
El 90%.
Ojo, que ya es de sí, eh.
I de les manifestacions, bé, molt bé, nosaltres vam anar i vam estar, i vaig anar a Barcelona, però que no van servir.
Sents que no ets ningú, que no et fan ni un poñetero cas, que no és una democràcia, això és una dictadura encoberta totalment.
Això és el que jo penso i sento.
Eso es lo más bonito que había en España. Eso es lo más bonito que había en España.
Las manifestaciones que hicieron contra la guerra.
Pero no han hecho caso.
Solo van, van, los que, no todos, eh, ojo, eh, la mayoría de los que no les gusta trabajar.
Eso es que tú sabes las almas que hay.
Y cuando han hecho aquí manifestaciones en la Rambla, todos los que conocí yo y conocían mi familia,
todos eran que no, que no quieren trabajar.
Qué pocos van los que tienen trabajo, eh, a qué van pocos.
El que tenga la idea de aquí, vota para el que tiene que votar.
Y aquí no hay más historia.
Eso se lo pasa a todos por donde, no te digo, a gobierno nada.
Lo que haga la gente no importa nada.
Cuando una empresa, como la sea, y muchísimas empresas, yo que he trabajado en una empresa 30 años,
y hemos hecho manifestación, hemos ido a la oficina central, donde están todos los jefes.
Ha venido la policía, los señores han entrado a la oficina a trabajar.
Y nosotros, allí en la puerta de la policía, han llamado, enseguida acudiría allí una flota de policía,
y el que se ha movido, no se ha movido nadie, pues ya sabíamos que si lo movíamos habría leña.
¿Y quién es el que pierde? El que no tiene dinero.
El que tiene dinero vive, ha vivido y vivirá.
Amb aquesta sentència acabem aquesta repassada a les opinions que tenien fa un any,
i ara els tarragonins i tarragonines.
Aquest és una mica el resum de la situació de l'opinió pública
respecte a la situació actual de la Guerra de l'Iran.
Gràcies.
Gràcies.
Les opinions de fa un any i les opinions d'ara no és una enquesta, evidentment,
amb voluntat científica, però sí que és un tas, un petit tas del que pensa la gent,
del que es diu al carrer a l'entorn d'aquest conflicte bèl·lic de l'Iran.
Una de les qüestions que estem abordant aquest matí de divendres,
tot just recordant el primer aniversari d'aquelles manifestacions multitudinàries
que es van convocar a tot el món contra la guerra a l'Iran.
També a la ciutat de Tarragona, segur que ho recordarà molta gent.
Milers de persones van sortir aquella tarda del dissabte 15 de febrer del 2003
per manifestar-se pels carrers de la ciutat, des de la Rambla,
pel carrer Prat de la Riba, el carrer Gasòmetre, el carrer Unió,
fins a la plaça de la Font.
Era una de les manifestacions, una de les mobilitzacions més importants
de la història recent de la ciutat.
Un any després, parlem del conflicte bèl·lic a l'Iran,
també al matí de Tarragona Ràdio.
La gent en la calle dice no, que no, no a la guerra,
que la guerra es muy perra.
Tiempo extraño, tiempo raro, pa' la peña en este planeta.
Seguiremos luchando, con nuestros hijos, pa' que puedan chupar de la teta.
Tiempo extraño, tiempo raro, pa' la peña en este planeta.
Seguiremos luchando, con nuestros hijos, pa' que puedan chupar de la teta.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!