Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio,
tot fent referència a un llibre que es presentarà formalment
aquest dimecres al Palau Robert de Barcelona.
El títol, Blanc i Negre, l'autora, la Pilar Simó,
ens acompanya avui aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Pilar, molt bon dia.
Molt bon dia.
Hem fet una introducció molt genèrica,
però potser cal situar el premi, l'autora i sobretot l'obra.
Aquest llibre ha estat guardonat amb el premi Dona.
és un premi que ja té una certa embaterania d'edicions 62,
al qual et vas presentar.
Una mica ens expliques en quines circumstàncies vas decidir optar aquest premi?
Doncs mira, una mica de causalitat.
Jo vaig llegir la guanyadora del premi anterior, la Mercè Foradada,
i em va agradar molt, per cert, aquella novel·la,
i me'n vaig enterar que hi havia aquest premi.
Jo també tenia mitja escrita la meva novel·la
i vaig decidir presentar-lo quan va ser l'època.
i no m'ho esperava pas,
vull dir, va ser com un regal així, inesperat, no?
I doncs, bueno, vaig quedar guanyadora,
amb el qual estic satisfeta i molt contenta
i una mica sorpresa, la veritat.
No és la primera obra que publiques,
però anteriorment ja havies escrit alguna narració,
algun relat que també va ser publicat i premiat.
Sí, sí, havia escrit un conte per joves,
és un conte de literatura juvenil,
i sí, era un premi que es deia Relatos con clase,
de l'editorial Alfaguara,
i sí, doncs, també me'l van publicar,
i un amb un altre conte,
amb una mena d'antologia de dos contes.
I, bueno, doncs, aquesta és la meva primera novel·la,
una obra així d'envolum, ja, la primera.
Aquesta incursió que parlaves,
mirem una mica els antecedents en el món de la narrativa juvenil,
una mica, jo m'imagino influenciada,
perquè professionalment et dediques a l'ensenyament,
ets professora en un institut,
la qual cosa fa que tinguis un contacte molt estret
amb joves d'una determinada edat.
No sé si ESO ha batxillerat...
Sí, sí, doncs els cursos superiors d'ESO i batxillerat,
sí, des dels 14 anys fins als 18, pràcticament, sí.
I què ha passat a l'institut?
Perquè imagino que poc a molt s'ha comentat que has guanyat aquest premi, no?
Sí, sí, sí.
A profe, felicitats tots a fer la pilota allà,
vinga, va, anem a fer la pilota a la profe.
Home, els joves són molt sincers
i la veritat és que se n'alegren molt.
I quan ho saben els sorprèn una mica, no?
Perquè ells estan acostumats a la imatge de professora
i et tenen una mica allà encasellada, no?
Però sí, sí, han estat molt contents.
I, esclar, a l'institut també els companys,
de fet, vindran a la presentació, a Barcelona, es desplaçaran.
Jo estic molt contenta, no?
Tot això és com una mena d'empenta que et diu
doncs, mira, potser no ho fas tan malament.
Almenys als membres del jurat els agrada el que fas i continua.
De totes menys, Pilar, tot això que estàs visquent en aquests moments
que sí presentacions,
perquè ara parlarem de la presentació de dimecres,
s'allunya molt del que és l'acte d'escriure.
Més íntim, solitari, moments, molt de patiment, m'imagino jo,
que impliquen fer una novel·la, moments molt apartats, no?
De tot el que implica després aquesta dimensió més pública.
Sí, jo trobo que tot això de la promoció i de la presentació
és com una cosa molt, molt imperativa, no?
I que dius, està en un altre món, és una cosa paral·lela, no?
Tu has escrit la novel·la i t'agradaria que les coses fossin més senzilles, no?
Que, doncs, bueno, la novel·la al carrer,
i, doncs, bueno, que la llegeixi la gent,
i si li agrada bé, i si no també.
I després tot això, sí, queda una mica lluny,
és un altre món, és una altra cosa diferent.
Però bé, s'ha de fer, no?
Perquè, doncs, bueno...
D'entrada, perquè la novel·la arribi al màxim nombre de lectors.
Sí, sí, sí.
Comentaves que l'estaves fent quan vas decidir presentar-te a un premi.
Era una novel·la d'aquelles lentes,
en el sentit de vaig fent, vaig fent,
fins que acabi de trobar el camí,
o tenies molt clar que en aquesta novel·la,
la primera obra, diguem-ne, en forma de novel·la que feies,
volies tenir-ho tot molt clar abans d'afrontar-la?
Home, jo més o menys sabia del que volia parlar, no?
I sabia bastant...
Ja tenia bastant clara l'estructura i, bueno,
i els personatges i tot, no?
I era una miqueta, doncs, això,
intentar reflexar, doncs, la situació de moltes dones
que, pel que sigui, no?,
per imperatiu del temps o per costum o per necessitat,
doncs, es van adaptant al clitxé,
al prototip de dona que els demanen en cada ocasió, no?
Doncs la màn extraordinària, l'esposa perfecta,
la mare amnegada, la treballadora competent,
i que de sobte potser se n'adonen que s'han passat la vida
intentant complir unes expectatives que no eren les seves, no?
Que s'han trobat una mica lluitant amb una guerra
que han inventat uns altres, no?
I llavors de sobte se n'adonen i intenten recuperar-se, no?
El que ja reclamava la Virginia Woolf
quan deia una habitació pròpia, un espai propi,
aquesta llibertat individual que jo crec que és la més difícil d'aconseguir.
Doncs això és el que jo volia explicar.
No sé si ho hauré aconseguit o no.
I això sí que ja ho tenia una mica bastant clar, no?,
des del començament.
I llavors, doncs, bueno, va ser anar-ho perfilant,
anar-la acabant, costa perquè em va costar potser dos anys i mesos, no?
Però mira, al final estàs content de poder-la acabar, sí.
I aquest perfil de dona concebuda socialment només pel servei dels altres,
que és una mica la que planteges,
l'havies d'encavir en una època molt determinada,
la de la guerra i la postguerra.
Sí, la de la postguerra concretament,
perquè vaig pensar que si agafava un període llarg de la vida d'una persona,
doncs es podien veure més bé, no?,
potser aquestes influències de l'entorn,
aquestes pressions de l'entorn.
La protagonista primer té la pressió paterna, no?,
i la pressió social,
que en aquella època doncs era molt forta,
té un pare molt autoritari.
Després té la pressió, doncs, de la dictadura franquista,
i ella lluita, no?, i s'hi compromet.
I després té una altra pressió una mica més subtil,
però jo crec que també pressió, al fi del camp, no?,
que és la pressió d'un cert estatus,
d'un cert consum, doncs, de poder,
de prestigi, de cultura de consum,
i, bueno, i se'n dona compte a ella
que, doncs, amb tot això tampoc acaba de ser feliç, no?,
i llavors hi ha una part de la novel·la en què,
com si diguéssim, fa renúncies,
i una part de la novel·la en què es va recuperant,
en què es va rescatant a ella mateixa,
i recupera antigues vocacions,
i, doncs, bueno, es va, això, es va trobant una mica,
com diu a la ressenya, va sentint la seva pròpia veu, no?
Perquè aquesta dona que protagonitza en blanc i negre
és una dona, si personalitzant,
tot i que vol parlar d'un col·lectiu de dones,
però, clar, s'ha de personalitzar en un nom propi.
És una dona d'un estatus social benestant,
per tant, doncs, diguem-ne que no correspon
a la patroa aquell, diguem-ne més tòpic,
quan parlem de les dones vençudes de la guerra.
En definitiva, es mou en un territori
d'emocions i sentiments, fonamentalment.
Sí, sí, és un llibre força intimista,
jo crec que és com un viatge interior, no?,
un viatge interior per trobar-se un mateix, no?
I una miqueta, doncs, per trencar
la protagonista de la novel·la,
doncs, té, diguem-ne, molts comptes pendents
amb el passat, no?
I llavors, doncs, arriba un moment, doncs,
que ho relativitza molt tot,
perquè, en definitiva, una mica també vol ser,
diguem-ne, una reivindicació de la maduresa.
I, doncs, això, no?, la maduresa com una etapa
en què, doncs, tens potser més lucidesa
i més capacitat per relativitzar-ho tot
i per fer una mica les paus amb el passat
i començar de nou, no?,
i allà arrel d'una separació,
doncs, es planteja moltes coses,
potser es posen les prioritats per ordre
i llavors, doncs, decideix tirar endavant
i amb esperança, no?,
amb la maduresa, amb l'ofici,
entre cometes, que li donen els anys,
doncs, decideix tirar endavant.
Allò de buscar una segona oportunitat.
Sí.
Moltes vegades hem dit
llàstima que la vida no sigui un assaj general, no?,
que això sigui un assaj general
i que després puguem fer l'estrena.
ve a ser una mica a busca aquesta estrena,
aquesta segona oportunitat.
Sí, sí, llavors hi ha un àlbum de fotografies,
per això el títol en blanc i negre,
i llavors, doncs, això,
al mirar les fotografies,
és això, una segona, el que dius tu, no?,
una segona mirada,
una segona oportunitat,
un revisar, potser amb uns altres ulls,
amb els ulls de la vida viscuda
i ben viscuda, no?
La podríem haver situat en qualsevol altra època?
Jo crec que sí,
perquè abarca un període ample de temps
i llavors, jo crec que sí,
que encara que agafi, doncs,
el període de després de la guerra,
doncs, també agafa una part del període actual, no?,
i jo crec que sí,
que és una cosa,
a veure, el conflicte entre la societat
i la persona,
el voler, la llibertat individual,
la personal,
jo crec que això és de sempre, sí,
és una cosa.
D'un temps cap aquí és interessant
situar la novel·la d'una dona en aquesta època,
afortunadament,
doncs, s'està parlant
i s'està escrivint molt
d'aquella dona de la postguerra,
fins fa uns quants anys
no existien les dones a la postguerra,
hi ha molta literatura,
però les dones eren les grans oblidades,
les grans oblidades, no?,
d'aquell període.
Doncs han estat les mateixes dones
les que han abordat
la problemàtica de les dones d'aquella època
a través de la literatura?
Sí, jo penso que, a veure,
darrerament hi ha moltes escriptores,
moltes dones,
i jo personalment,
no sé, no et podria dir per quin motiu,
però últimament llegeixo moltíssim a les dones,
potser perquè també les estadístiques diuen
que la major part de lectores
també som dones,
i llavors potser t'hi sents més reflexada,
jo penso que sí,
que hi ha molt, molt bones dones escriptores,
molt, molt, molt bones.
Jo, per exemple,
m'agrada moltíssim una escriptora
que va morir fa,
no sé exactament,
potser dos o tres anys,
que es diu Carmen Martingay,
té una escriptora castellana,
m'agrada moltíssim,
doncs, per exemple,
m'agrada moltíssim
de la literatura catalana
Maria Mercè Roca,
llegeixo una escriptora hindú
que també m'agrada molt
que es diu Diva Caruni,
vull dir,
últimament, no sé,
ja et dic,
és això,
que sí,
que potser hi ha
com un revifament
de la literatura catalana
i de les escriptores dones
i de molta qualitat.
Però no hi ha
una literatura de dones,
la literatura és
per a tots els públics,
no?,
en principi,
sí, sí,
no,
dir perquè no es pensin
que aquest llibre
és un llibre adreçat
exclusivament a les dones,
ni de bon tros.
No, no, no,
perquè,
a veure,
això que dèiem,
la llibertat individual
i l'espai prop
i el no oblidar-se
davant de la pressió
de la societat,
això és cosa de tothom,
això,
ells,
és igual,
és de la persona,
no de les dones.
Els llibres ja es poden veure,
els aparadors.
Sí, sí, sí.
I què passa
quan passes per davant
d'una llibreria,
en aquest cas de Reus
o de Tarragona,
i veus el teu llibre
perquè, a més,
val a dir,
ja ho veuran vostès,
aquest llibre és preciós,
han fet una portada
exquisida,
tenim el perfil,
així com mig d'esquena,
d'una dona,
tots,
evidentment,
com diu el títol,
en blanc i negre,
crida molt l'atenció
a aquesta portada.
Quan passes per davant
d'un aparador,
Pilar,
què sents?
Dius,
això ho he fet jo.
Sí, sí, sí.
És una mica estrany
i, esclar,
estàs molt contenta,
però, en part,
també hi ha una sensació
una mica com de dir,
doncs,
bueno,
ara estic al carrer
i estic,
doncs,
una mica
a les mans de tothom,
que ja és això,
perquè quan escrius
ja et vols comunicar,
però tens aquesta mica
de por,
doncs,
de si agradarà,
de si realment
has aconseguit
comunicar allò
que volies,
és una cosa
com agradolça,
no?
Per una part
estàs molt contenta,
però per l'altra
hi ha aquesta,
una miqueta
de recança,
no?
Però sí, sí,
estic contentíssima,
ja veus,
molt, molt contenta.
Ja deu venir
la part més difícil
que diuen els lectors,
no?
Allò de trobar-te
amb coneguts,
amb persones
que llegeixin
la teva novel·la,
clar,
mostrar-se així
obertament
als altres
en un camp
d'emocions,
tothom té la tendència
a dir,
això té alguna cosa
autobiogràfica
i deu fer una ràbia
tot això o no?
Quan no necessàriament,
sempre imagino
que els autors
s'inspiren
en experiències
pròpies i alienes,
però no necessàriament
has d'explicar
la teva vida,
no?
No, no necessàriament.
Alguna cosa
suposo que sí,
que és inevitable,
però doncs,
en aquest cas
no és autobiogràfica,
perquè a veure,
doncs,
la protagonista,
per exemple,
tenia un pare
molt autoritari,
no té res a veure
amb la meva família,
ni amb el meu pare,
que és una bellíssima persona.
Però això fa ràbia,
molts autors ho diuen,
eh?
Diu,
és que sempre t'identifiquen
amb el personatge central,
molts autors,
de vegades parlem,
l'actor té aquesta tendència,
identificar l'autor
amb el personatge central
de la seva última novel·la,
amb la qual cosa,
doncs,
caldria pensar
que aquella persona
ha tingut moltes vides,
per creure en la reencarnació,
pràcticament,
no?
No, no,
en aquest cas és,
jo diria que gran part
de fabulació,
no?
És totalment...
I escolta una cosa,
Pilar,
la presentació d'aquest dimecres
la feu amb tota luxe de detalls.
El presenta la Magda Oranich
i em penso que teniu
la Cristina Dilla
llegint algun fragment
de la novel·la.
Sí, sí, sí.
Això és de categoria absoluta,
el Palau Robert de Barcelona,
no?
Sí, sí,
estic una mica intimidada i tot.
Sí,
la veritat és que
aquest club dona,
doncs,
té una presidenta
i bé,
totes les que formen part del club,
que són gent molt,
molt emprenedora
i molt entusiasta,
que treballen molt
per la promoció de la dona
i que, bueno,
que realment,
doncs,
s'han mogut molt
i bé,
jo crec que sí,
que pot quedar molt bé,
no?
Ja t'ho diré.
I la veurem segur
a la Pilar,
aquest proper Sant Jordi,
signant exemplars,
coses d'aquestes
que fan els autors
que ja comencen,
doncs,
a entrar
en aquest món mediàtic
també de la literatura.
Això de mediàtic
t'agrada?
Et crida l'atenció o no?
És una cosa així molt menina?
No massa, no,
perquè jo soc una persona
a la qual li agrada
molt més escoltar
que parlar, no?
I tot això
em ve molt de nou.
I escriure,
estàs preparant,
hi ha alguna cosa?
Tinc al cap alguna cosa,
m'agradaria,
no ho sé,
m'agradaria parlar,
doncs,
de la soledat,
no?
M'agradaria fer alguna novel·la
que parlés d'això,
de la soledat
de l'home actual,
de l'individualisme
i tinc alguna cosa pensada,
però, doncs,
enferm,
enferm,
encara no res.
Ara encara estic peint
tot això
i gairebé no tinc temps
ni de rumiar.
Quan estigui aquesta nova novel·la
ens apuntes a la teva llista
i t'esperem aquí
a Tarragona Ràdio
perquè ens en parlis.
ara de moment
que gaudeixis
de molt d'èxit
amb aquest blanc i negre,
la llegirem,
t'ho puc assegurar
i moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu.