Aquesta figura del mediador també ha arribat als instituts de la ciutat de Tarragona,
concretament a dos centres educatius, dos centres d'ensenyament mitjà.
És l'IES Torreforta, ens acompanya el seu director, Rafael Muñoz, molt bon dia.
Hola, bon dia.
L'IES en bona vista, el seu director és el Jordi Dols i també ens acompanya.
Bon dia, Jordi.
Benvinguts. Aviam, a ningú se li escapa.
Tota la vida hi han hagut conductes agressives, conductes, diguem-ne, irregulars,
conductes diferents als centres educatius, no ara, de tota la vida.
Tota la vida hi han hagut conflictes, tota la vida hi han hagut embaralles d'un temps cap aquí.
Sembla que hi ha una preocupació en la societat, en el que és la comunitat educativa,
professors, alumnes, pares, famílies i fins i tot també les autoritats.
Sembla que comencen també a preocupar-se.
Jo no sé per què si s'ha fet molt de ressò, a partir del cas d'aquell noi,
dissortadament del País Basc, perquè hi ha nens o nenes que a vegades comenten amb els pares,
que tenen la sensació que se senten agredits o violentats a les aules.
Vosaltres, a la vostra experiència quotidiana, ens podríeu dir quina és la perspectiva que teniu
de com s'està donant a conèixer aquest tema a la societat en general?
Ens passem, ens quedem curts?
Dramatitzem, banalitzem el tema?
Jo crec que aquest és un tema, com tots els grans temes socials, que són fruit de l'evolució.
Casos d'assetjament n'hi ha hagut sempre, però també n'hi ha hagut sempre casos de violència domèstica.
En canvi, és veritat que avui en dia la societat està molt més civilitzada cap a les temes de violència domèstica
i es comencen a implantar mesures que tendeixen a controlar aquesta xagra.
Penso que de la mateixa manera els comportaments, no només dels adolescents,
perquè de vegades quan parlem de violència, els centres o de problemes de comportament o de conducta
o d'assetjament tendim a pensar sempre en l'adolescent.
En canvi, no pensem que moltes vegades aquests casos també es donen en educacions molt més tempranes,
com educació infantil o educació primària, i molt més tardanes, com la universitat.
El que sí és cert és que estem en un procés de sensibilització específic, especial,
en el que jo crec que la major part de la societat es consciencia
que els patiments de les persones tenen solució.
I, per tant, des d'un punt de vista positiu, jo penso que aquests patiments s'han de posar al remei
i nosaltres, com a factors de l'educació, com un dels factors de l'educació, hem d'intervenir.
No entrarem a parlar de què provoca aquests comportaments en violència o agressius
de determinats nens, nenes o joves, perquè, si no, podríem estar aquí...
No hi ha dubte que són comportaments en bona part apresos,
fruit de tota una sèrie de factors socials de l'entorn d'aquella...
Ni tampoc parlarem del tema de la violència en sí,
perquè jo, si no m'equivoco,
la figura del mediador el que ve a fer justament és a prevenir
aquestes situacions ja que han arribat a un punt insostenible.
Sí, evidentment. El que fa el mediador és una tasca de prevenció,
perquè no vagi a pitjor, diguem-ne, situacions de conflictivitat
que es poden arribar a detectar a la vida quotidiana de l'institut.
És a dir, la violència, els maltractaments, les agressions,
arriben al final d'un procés i quan nosaltres podem detectar
via tutor, via pares, via alumnes, via professors, etcètera,
que hi ha un element de conflictivitat que pot derivar en una agressió
o pot arribar a un final trist,
la tasca del mediador és aquesta, d'arbitrar,
contraposar les dues bandes, les dues parts,
intentar buscar una solució pactada
entre aquest petit conflicte que pot derivar
a situacions més greus.
Que aquí ja no, ni mediadors ni res,
quan s'arriba a aquestes situacions.
Per tant, és molt important no arribar-hi a través d'aquesta figura.
Sí, però de totes maneres,
jo penso que el mediador no només és això que ha dit el Jordi,
vull dir que és evident, no?
La mediació és un procés educatiu.
Això és important.
És a dir, nosaltres, almenys nosaltres,
des dels centres educatius,
entén la mediació com un procés educatiu
en el que resolen no necessàriament problemes de conflicte,
sinó en el que resolen situacions de convivència.
Perquè, si no, clar, tenim la tendència a pensar
que el mediador és un jutge.
El mediador no és un jutge,
és a dir, no estem judicialitzant
els problemes de convivència.
Al contrari, estem fent els problemes de convivència
justament com un procés educatiu
en el que les parts intervenen.
És més, qualsevol persona entès en mediació escolar
te dirà o dirà que quan el conflicte ha arribat
a un moment en el que s'ha trencat greument
a la convivència del centre,
la mediació ja no serveix.
És a dir, la mediació no substitueix.
No substitueix, en cap cas,
no substitueix el reglament de règim inter
i no substitueix, en cap cas,
les mesures disciplinàries.
Clar, si no, seria molt fàcil de dir...
Són mesures per afavorir la socialització, no?
És a dir, dins d'un entorn humà, no?
Per tant, hi ha tensions, hi ha diàleg, hi ha pacte
i tot això és per afavorir
tot aquest procés de socialització
que tenim als instituts.
En definitiva, és allò que es diu, no?
Que un centre d'ensenyament, una col·lectivitat,
no deixa de ser en molts aspectes
un reflex de la societat que els tocarà viure.
I només cal fer una ullada pel món
la falta que fa la mediació i el pacte
entre les persones i entre les col·lectivitats.
Qualsevol persona que pertany a la comunitat educativa
pot ser un mediador o mediadora,
professors, alumnes, preferentment alumnes,
tal com ho aplicareu?
Perquè, clar, tot això requereix d'un procés
encara no ha començat, pròpiament dit,
el tema de la mediació als centres que dirigiu.
Sí, bueno, això és un...
Nosaltres el que estem fent en aquests moments
és seguir un programa del Departament d'Educació.
Això volia deixar dues coses clars.
Vull dir, primera, una, que no ho hem dit, no?
Avui havia d'estar aquí amb el Vicenç Avellà,
que és el cap dels serveis educatius
del Departament d'Educació,
ho he dit, però, com que aquest matí ha de treure una ràdio,
que ho heu anat informant.
L'hem anunciat, sí.
I, de fet, ell no ha pogut venir, no?
Nosaltres el que estem fent és
seguir un programa del Departament d'Educació
en el que hi ha alguns centres implicats.
En aquests moments, al territori,
hi ha el IES Camí de Mar de Calafell,
que ja aquesta experiència l'ha agafat
des de molts anys, i, per tant, ja...
És dels pioners, no?
Sí, és dels pioners,
i, a més, amb una informació molt contrastada
i amb una experiència molt útil.
Però després hi ha altres centres,
com el IES Priorat de Falset,
com el IES Josep de Piro de Reus,
el IES Joan Amigó de l'Espluga de Francolí,
el IES Ramon Barbat i Miracle de Vilaseca,
i nosaltres dos, que som els que entrem en aquest programa.
Aquest programa, bàsicament, el que consisteix
és en tres fases.
Una fase de sensibilització,
que aquesta ja està feta.
Amb aquesta fase de sensibilització,
hem tractat
que els sectors de la comunitat educativa,
professors, alumnes,
pares i personal d'administració i serveis,
entenguin que aquest procés educatiu
és un procés interessant
en el que podem participar-hi.
Una segona fase, que és la de formació,
que és la que estem ara.
Ara es tracta d'aquest personal voluntari
que vol fer de mediador
ha de tenir una formació teòrica.
Després entrem en una fase de pràctiques,
en què aquests mediadors que han tingut la formació
practicaran allò que han après.
I, finalment, la idea és,
a partir del curs vinent,
establir la mediació com a procés educatiu
dins del projecte de centre.
I que sigui una figura coneguda dels alumnes.
Però no només coneguda,
sinó que, a més, tots els alumnes
hi puguin passar per aquesta formació en mediació.
Bé, no, jo crec que el que volia comentar
és que, a veure, a Catalunya, tradicionalment,
la figura del mediador sempre ha existit.
Des dels jutjats de Pau i Treva,
de l'edat mitjana,
o, senzillament, els jutjats de Pau, dels ajuntaments.
Aquesta figura, tradicionalment, genuïna,
ja la teníem aquí a Catalunya.
El que es tracta és d'institucionalitzar-la,
per mitjà d'un programa
que el Departament d'Educació està ofertant als centres.
Però abans ja comentàvem també amb el Rafa
a veure, la tasca d'aquesta mediació,
tot i que no estava institucionalitzada d'aquesta manera,
ja es feia als centres,
d'una manera, diguem-ne, altruista i voluntària.
Els tutors sempre han fet de mediadors,
els directors...
Ocasionalment, quan es presentava un conflicte.
Ara es tracta que tothom entri en aquest engranatge
i que tothom participi de la mediació
i que vegin que és una millora
per a la convivència als centres escolars.
I que, a més, l'única condició per ser mediador
és tenir sentit comú, eh?
Vull dir, no n'hi ha més.
Saber-ho aplicar, no?
Bueno, això que té sentit comú,
no elment el sap aplicar.
I creure és el que s'està fent, no?
Que són alumnes, majoritàriament?
Teniu algun professor?
Com han respost en els centres vostres?
A Torreforta, en concret,
nosaltres tenim 15 professors
i 21 alumnes
i una persona de personal d'administració i serveis,
que són els que estàvem en aquest moment al curs.
Val a dir que hi havia molts més alumnes,
però l'han hagut de limitar per la pròpia capacitat del curs.
Ah, molt bé que hi hagi molts alumnes
que vulguin assumir aquest curs.
Sí, a nosaltres ens ha passat una cosa.
Tenim una vintena de professors,
ara teníem uns vinti i tants alumnes
que també passarà alguna cosa semblant,
i tenim uns pares
que també han mostrat predisposició.
Vull dir que tot és començar-hi, no?
Tot és començar-hi i anar fent...
Jo, sense desmereixer ningú,
li trobo molt de mèrit als alumnes
que vulguin actuar de voluntaris
en el paper dels mediadors,
perquè, escolteu, professors i pares,
al cap i a la fi són adults, no?
Hi ha aquesta jerarquia que existeix,
ens agradi poc o molt,
malgrat que diuen que això del respecte a les més grans
ja no existeix com abans...
S'ha perdut bastant, sí.
Però, vaja, el fet...
Ja sabem de quines edats estem parlant.
En un i és, tenim canella a partir dels 12 anys,
i és l'adolescència aquella més potent
amb tot el que implica.
Clar, dir, jo vull ser mediador, mediadora,
i assumir això és assumir un paper
que estigmatitza en un sentit o en un altre, no?
Entre la resta de la col·lectivitat dels adolescents.
Sí, els alumnes, a vegades,
quan intentaves vendre el producte, diguem, no?
Quan intentaves explicar això,
molts ho deien, no?
Llavors, clar, és que ara ens posarem al mig
dels conflictes, no?
Mira, l'ampollona, el pilota, aquest que és un venut...
I ens faran prendre partit, no?
I, clar, intentaves explicar, no,
que era una qüestió, diguem, arbitral, no?
Era una qüestió, senzillament,
ell no és cap jutge, tal com deia el Rafa,
no és cap policia,
sinó que, senzillament, ell l'únic que ha de fer
és afavorir que les dues pares
puguin arribar a pactar i posar-se d'acord
per resoldre aquell conflicte.
I hem de tenir clar
que no tots els conflictes es poden resoldre.
I teníeu clar que no tots els joves serveixen per medià?
Evidentment.
Evidentment.
I això ho heu vist, no?
Entre els voluntaris que s'han presentat.
Clar, i nosaltres fem un seguiment d'això,
i hauria de ser mediada, a vegades, no?
Que t'he dit!
Però nosaltres ja sabem el que fem
i ja tenim aquesta percepció,
tots ho saben, nosaltres ho sabem
i, evidentment, també fem uns sedars.
De altres maneres, jo crec que tot això estarà molt bé, no?
Però jo tampoc voldria que els radioigents
tinguéssim la impressió
que ara solucionarem tots els problemes de convivència
perquè, bueno, això és la punta de l'iceberg
i ara comencem, no?
Però jo, ja que tinc un micro al davant,
jo penso que ho haig de dir, no?
Estem vivint uns moments
en què o la societat és conscient
del que ens estem jugant
o aquesta societat acabarà toquant fons.
Perquè nosaltres als instituts,
als centres docents en general...
Vosaltres veieu moltes coses al llarg del dia.
Sí. I sobretot jo, des de la meva perspectiva, no?
I, a més, vull dir, no només hi ha com a director de l'IS,
jo també sóc el coordinador
de la Junta de Directors del Tarragonès,
per tant, quan ens trobem els directors,
vull dir, aquest és un problema comú a tots els centres.
No, no hi ha centres en què hi hagi falta de comence
i altres en què no.
No, això és comú a tots.
I, probablement, la reflexió que fèiem l'altre dia
a la Rui Comanfa Torre d'Embarra
era que, en aquest moment,
la societat ens ha encomanat
educar els joves
en uns valors
en els que la pròpia societat no hi creu.
Per tant, clar, això crea una contradicció enorme del sistema.
Però és que, a més, ens ha delegat l'educació dels fills,
però ens ha tret l'autoritat.
Quan dic autoritat,
dic autoritat en el sentit més ampli del terme, eh?
Ens ha tret l'autoritat,
però, en canvi, vol que els eduquem.
Com si l'educació no fos un tema
en el que tothom hi hagi de participar.
Per tant, la comparació és una miqueta
amb el que em deia l'altre dia
la directora de l'IES,
perdó, de l'IES, del Cap de la Granja, no?
En parlant del Pla Comunitari
i d'altres temes d'entorn.
Hem passat del dret a l'assistència sanitària
al dret a la salut.
És a dir, el malalt ja no vol que l'atenguin,
vol que el curin.
De nosaltres, una miqueta,
als instituts ens està passant això.
La cultura de l'esforç, de la solidaritat,
del companyerisme, del respecte,
de l'educació, això ha passat.
I ara hem passat al dret
per exemple, l'ha aprovat.
És a dir, al final, el pare o la mare,
en el millor dels casos,
té a veure a final de quart d'ESO
per dir-me com és que al meu fill
no li ha donat la graduació d'ESO
perquè ara no podrà fer el mòdul de perruqueria
que volia fer.
I on era vostè, probablement,
quan calia que estiguéssim ben bancat, no?
Sí, a més estic totalment d'acord
amb el que està dient.
Hi ha una priorització de drets
i una mancança de deures, no?
Diguem-ho d'aquesta manera.
Si ha d'educar, però no teniu les eines
per poder imposar en el millor sentit de la paraula,
que té un sentit positiu, l'autoritat
com a adults que teniu aquesta tasca, no?
I a més hi ha un altre factor
que jo penso que és molt important
i que abans ja l'hem comentat, no?
És que, clar, els instituts o les escoles
no són bombolles dins de la societat,
sinó que és un reflex del que passa a fora, al carrer.
És a dir, les actituds que moltes vegades
a nosaltres no ens agraden dels alumnes
o les actituds que nosaltres castiguem
o intentem que no es produeixin
dins de la vida quotidiana de les instituts
són les actituds que es tenen a casa
o que es tenen dins dels entorns socials, no?
És a dir, a vegades la solució és l'agressió.
I això per què?
Doncs perquè potser a casa o en aquelles famílies
potser la solució és l'agressió.
Sempre són...
O cridar...
Comportaments apresos.
Comportaments, exacte,
que ells d'alguna manera els tenen estigmatitzats
i els han après dels sectors socials
on provenen de les famílies.
I alguns mediàtics, eh?
Vull dir, ja sé que és un recurs fàcil
dir que la telebrosa i tot això.
Serà fàcil, però és que està allà.
Però si afegeix el sac...
Si la gent que guanya més diners
i és més famosa és aquella
que crida més que l'altre
i que és capaç d'agradir a l'altre
doncs diu, escoltà,
això no només està permès
sinó que es guanya amb diners.
Exacte.
Per tant, l'agressió, la calúmnia,
el conflicte, la violència
són conductes premiades
amb el valor màxim que és la televisió.
Clar, nosaltres els diem tot el contrari.
Això és una mica contradictorio.
I això és difícil de vendre, eh?
Com estan reaccionant
aquests futurs i futures mediadores?
Home, jo la percepció que en tinc
és d'il·lusió, no?
D'entrada, sembla que la cosa
és un tema nou
i és un tema que si s'explica
així amb eufòria,
engrescant,
la gent s'hi va afegint,
el que passa és el que dèiem abans amb el Rafa, no?
Després ja veurem
la pràctica quotidiana, no?
Ara tot això...
Els companys com els contemplen ara
en aquesta primera etapa?
Jo crec que bé.
Jo crec que...
A veure, clar,
aquí sempre tothom ha d'entendre
que hi ha hagut una tasca
molt important dels tutors.
Jo sempre diré,
els directors al final,
bueno, gestionem un equip,
però qui realment està donant el call
en el dia a dia
són els tutors i les tutores
que estan fent una feina
impressionant, eh?
Impressionant i no sempre reconeguda.
Ni socialment
ni per el propi departament d'educació.
Quan els tutors han fet aquesta feina ben feta,
els alumnes de la classe,
dels mediadors,
han entès perfectament
què és el mediador.
I, per tant, han entès...
Doncs això que estem dit
des dins un principi,
vull dir que el mediador
és la persona que aplica
el sentit comú,
que simplement es mira el problema
des dels dos punts de vista,
que a més fa una tasca voluntària,
però que a més les parts
també són voluntàries.
És a dir,
a ningú se li obligarà
que mediï.
Això s'ha de destacar.
I el mediador, per tant,
que...
Ni ha de ser mediat.
Exacte.
I, a més,
com que això es ve
com un procés educatiu,
la gent s'engresca.
Jo he vist molta il·lusió
en els mediadors.
Molta.
També és veritat,
i abans ho dèiem
fora de micro,
és veritat
que he tingut
alguns casos últimament
de gent que
estaven amb molta il·lusió
i que m'han vingut a dir
no, és que no vull
continuar en el procés de mediació
perquè la meva mare
o el meu pare
no volen que faci de mediador.
No volen que tingui problemes.
És allò de la bombolla
que dèiem, no?
Perquè podem pensar
que ser mediador
és una feina de risc.
Vull dir,
res d'això,
vull dir,
jo torno a insistir,
no és un jutge.
Tècnicament,
com s'ha de desenvolupar
aquesta acció de mediar?
Jo ja sé que és difícil,
però posem un cas hipotètic
i com es desenvoluparia
fins i tot
des del punt de vista
tècnic i físic.
És a dir,
detecteu vosaltres
un conflicte,
és el jove
que potser se sent agredit
o assajat
per algun altre
que acudeix al mediador
o al tutor.
Com preveu?
Perquè clar,
aquí deu haver-hi
un protocol, no?
A seguir.
Bé,
esteu una mica
per definir aquest protocol,
no?
Però jo posaré
un exemple,
en qualsevol cas.
Doncs no sé,
doncs una...
Posem dos alumnes,
un d'ells
se sent
rebutjat per l'altre
perquè,
doncs,
pensa que
pensa que
li fa el buit.
És un comportament típic
d'alguns adolescents,
no?
Bé,
doncs,
aquesta persona
que se sent
tocat psicològicament,
perquè,
clar,
vull dir,
és molt dur
en l'adolescència,
que és una etapa
en la que la gent busca...
Que t'aïllin,
sentir-te que estàs passat.
T'has ens aïllat,
eh?
T'has ens aïllat
i estàs convençut
que aquest aïllament
doncs procedeix
d'una persona determinada
que és la que fa aquest aïllament.
El protocol,
quin seria?
Doncs el protocol pot ser...
D'entrada,
jo sempre,
el que els dic als alumnes nostres
és que el primer passa
des del tutor o la tutora.
Però,
una vegada que la figura
del mediador
estigui a estar alerta,
vull dir,
aquest alumne
pot anar a buscar el mediador
i som metes
un procés de mediació.
Nosaltres sempre recomanem
que quan hi hagi un conflicte
entre dos alumnes
hi hagi dos mediadors
perquè es treballa millor...
Representant a cadascuna
de les parts,
no?
No,
inclús que els dos treballem
en parella
i tenim una visió
més àmplia del problema.
Llavors,
què farien el mediador
o els mediadors?
Primer,
entrevistar-se
per separar
en cada una de les parts
perquè la primera cosa
que s'ha de dir
és que el procés
és sempre voluntari,
des del principi
fins al final
i en el mig.
En qualsevol moment
es pot tallar.
Si una de les dues parts,
la part que consideren
que és l'agressor,
entre cometes,
no vol mediar,
aquí hi ha acabat la mediació,
ja no hi ha mediació.
Per tant,
si aquí no hi ha mediació,
aquest conflicte
passaria a ser
un problema de convivència
que hauria de resoldre
des de cap d'estudis,
reglamentàriament.
Des del director,
és a dir,
reglamentàriament.
Implicant les poquetes eines
que queden,
però suposent
que aquella persona
realment vol participar
en aquest procés de mediació,
doncs també serà escoltat
pel mediador.
Conheix les seves raons,
al mediador mai hi intervé.
Simplement escolta,
no fas res més que escoltar.
Escolta, reformula,
arrodoneix la informació,
et volies dir amb això que...
I al final,
doncs buscarà el consens
entre les dues parts
per trobar una mesura
que posi fi a aquesta situació.
Una vegada
que això es posi fi,
que aquesta mesura
sigui consensuada,
s'ha de signar un protocol.
I les dues parts
s'han de comprometre
per escrit
que respectaran
aquell procés de mediació.
I una vegada fet això,
doncs suposa
que el conflicte està acabat.
Jordi, perdona.
S'ha de fer un petit seguiment,
no?
I en principi
és un conflicte resolt.
Ho deia el Rafel,
no és la solució
als problemes
que podem tenir
entre els nostres joves adolescents.
No és la solució,
ni de bon tros.
I la solució
no s'elvira
a curt termini.
La solució passa
sobretot
per una actitud,
per la corresponsabilitat
probablement
de tota la societat,
no només
la comunitat educativa.
Déu-n'hi-do, eh?
Una feinada.
Déu-n'hi-do,
que la manem, no?
Déu-n'hi-do.